16

En Jem em va sentir. Va treure el cap per la porta que comunicava les nostres habitacions. Quan va arribar al meu llit es va encendre el llum de l’habitació de l’Atticus. Ens vam quedar immòbils fins que es va haver tornat a apagar; vam sentir-lo regirar-se al llit, i vam esperar fins que va tornar a estar tot quiet.

En Jem se’m va emportar a la seva habitació i em va fer ficar al llit al seu costat.

—Procura dormir —va dir—. Després de demà ja haurà passat tot, segurament.

Havíem entrat de puntetes per no despertar la tieta Alexandra. L’Atticus havia parat el motor al caminal i l’havia empès fins al garatge, i tot seguit havíem entrat a casa per la porta de darrere i havíem pujat a les habitacions sense obrir la boca. Jo estava molt cansada, i quan ja m’adormia la imatge de l’Atticus plegant el diari amb calma i tirant-se el barret cap a la nuca se’m va transformar en una imatge de l’Atticus plantat al mig d’un carrer desert prenyat d’amenaces i posant-se bé les ulleres. De cop vaig copsar el sentit de tot el que havia passat aquella nit i vaig començar a plorar. En Jem va ser molt amable amb mi; ni que fos per una vegada, no em va recordar que una nena de cap a nou anys no fa aquestes coses.

L’endemà al matí tothom estava desganat, tret d’en Jem, que es va cruspir tres ous. L’Atticus se’l mirava francament admirat, mentre que la tieta Alexandra s’anava prenent el cafè a xarrups amb aire reprovador. Els nens que a la nit sortien de casa d’amagat eren una vergonya per a la família. L’Atticus li va respondre que s’alegrava que les seves dues vergonyes haguessin vingut a trobar-lo, però la tieta va dir:

—No diguis bestieses; ja hi era el senyor Underwood.

—En Braxton és un home estrany —va dir l’Atticus—. No pot veure els negres; no suporta ni que se li acostin.

Al poble tenien el senyor Underwood per un home exaltat i irreverent, que el seu pare, en un rampell, va batejar amb el nom de Braxton Bragg, un nom que el senyor Underwood havia fet tots els possibles per relegar a l’oblit. L’Atticus deia que la moda de posar noms de generals confederats havia acabat sent la causa de l’afició de molts homes a la beguda.

La Calpurnia servia més cafè a la tieta Alexandra, i em va respondre amb un gest negatiu del cap a la mirada suplicant que li vaig fer per guanyar-me-la.

—Encara ets petita —em va dir—. Quan ho deixis de ser ja t’ho comunicaré.

Li vaig dir que m’aniria bé per a la panxa.

—Està bé —va dir, i va agafar una tassa del bufet. Va abocar-m’hi una culleradeta de cafè i em va omplir de llet la tassa fins dalt de tot. Vaig agrair-l’hi ficant-hi la llengua, i quan vaig aixecar els ulls vaig descobrir una expressió de retret a la cara de la tieta Alexandra. Però no em mirava a mi, sinó a l’Atticus.

Va esperar que la Calpurnia se’n tornés a la cuina, i va dir:

—No parlis així davant d’ells.

—Que no parli com davant de qui? —va voler saber ell.

—No parlis així davant de la Calpurnia. Has dit «En Braxton no pot veure els negres» davant seu.

—I què? Segur que ho sap. Ho sap tot Maycomb.

Aquells dies començava a notar un canvi subtil en el meu pare, que es posava de relleu quan parlava amb la tieta Alexandra. Era una mena d’irritació somorta, que no acabava d’aflorar. Per exemple, en el to eixut amb què va dir:

—Qualsevol cosa que es pugui dir a taula es pot dir davant de la Calpurnia. Sap perfectament el lloc que ocupa en aquesta família.

—No em sembla un bon costum, Atticus. Els dónes ales. Ja saps com els agrada xerrar. Qualsevol cosa que passa al poble arriba al barri negre abans de fer-se fosc.

El meu pare va deixar el ganivet.

—No sé que hi hagi cap llei que els privi de xerrar. Potser si no els en donéssim tant motiu no xerrarien tant. Pren-te el cafè, Scout.

Jo jugava amb la cullera.

—Em pensava que el senyor Cunningham era amic nostre. Fa molt temps em vas dir que ho era.

—I encara ho és.

—Però ahir a la nit et volia fer mal.

L’Atticus va deixar la forquilla al costat del ganivet i va enretirar el plat de davant seu.

—El senyor Cunningham és bon home —va dir—, però té febleses com tothom.

En Jem va intervenir.

—Febleses, en dius? Ahir a la nit venia amb intenció de matar-te.

—Potser sí, que m’hauria fet una mica de mal —va reconèixer l’Atticus—. Però ja veuràs, Jem, que quan siguis més gran entendràs una mica més la gent. Un escamot de gent està format de persones, és evident. Ahir a la nit el senyor Cunningham formava part d’un escamot, però no per això deixava de ser una persona. Tots els escamots de gent de qualsevol població del sud estan formats sempre de persones conegudes… No és una cosa que parli gaire a favor seu, eh que no?

—Més aviat no —va dir en Jem.

—Ha calgut que hi intervingués una nena de vuit anys perquè reaccionessin! —va dir l’Atticus—. Això vol dir molt; vol dir que un escamot de gent embogida es pot aturar, senzillament perquè no deixen de ser persones. Ves, potser hauríem de crear una policia de nens… Ahir a la nit vau aconseguir que en Walter Cunningham es posés al meu lloc ni que fos un moment. Amb això n’hi va haver prou.

Vaig desitjar de tot cor que en Jem entengués una mica més la gent quan fos més gran; jo no podia.

—Que s’esperi, en Walter, el primer dia d’escola —vaig dir.

—Pobra de tu que el toquis —va dir l’Atticus en to categòric—. No vull que cap dels dos guardeu rancor a ningú per aquest assumpte passi el que passi.

—Ho veus, com acaben aquestes coses? —va dir la tieta Alexandra—. Després no em diguis que no et vaig avisar.

L’Atticus li va respondre que no l’hi diria mai, i tot seguit va tirar enrere la cadira i es va aixecar.

—Encara falta un dia. Si em dispenseu… Jem, avui no vull que l’Scout i tu baixeu al centre, entesos?

En el moment que l’Atticus se n’anava va arribar en Dill, que va entrar a la sala com una exhalació.

—Tot el poble en parla —va anunciar—, de com sense anar armats vam parar els peus a un centenar d’homes…

La tieta Alexandra se’l mirava en silenci.

—No era un centenar —va dir—, i ningú va parar els peus a ningú. Eren quatre arreplegats cridaners que anaven beguts.

—En Dill sempre ho infla tot, tieta —va dir en Jem, i ens va fer un gest perquè el seguíssim.

—Avui no us moureu del jardí —va dir-nos la tieta Alexandra quan sortíem cap al porxo.

Semblava un dissabte. Tot de gent del sud del comtat passava per davant de casa en una riuada lenta però constant.

Va passar el senyor Dolphus Raymond trontollant dalt del seu pura sang.

—No entenc com és que s’aguanta a la sella —va murmurar en Jem—. Com es pot anar borratxo abans de les vuit del matí?

Ens va passar per davant un carro ple de senyores. Portaven còfies de cotó i vestits de màniga llarga. Conduïa el carro un home barbut amb gorra de visera de llana.

—Aquests són mennonites —va dir en Jem a en Dill—. No porten botons.

Vivien al mig del bosc, feien comerç a les terres de l’altra banda del riu i quasi no venien mai a Maycomb. En Dill s’hi va interessar.

—Tots tenen els ulls blaus —va explicar en Jem—, i els homes no es poden afaitar mai més un cop casats. A les dones els agrada que el marit els faci pessigolles amb la barba.

Dalt de la seva mula va passar el senyor X Billups, que ens va saludar amb la mà.

—És un home curiós —va dir en Jem—. «X» és el seu nom de pila, no la inicial. Una vegada que era al jutjat li van demanar com es deia, i va dir X Billups. El secretari li va dir que li lletregés el nom, i va dir «X». L’hi va tornar a demanar, i va tornar a dir «X». Van continuar així fins que ell va escriure una ics en un full i el va aixecar perquè tothom ho veiés. Li van demanar de què li venia aquell nom, i va explicar que era el que havien escrit els seus pares al registre quan havia nascut.

Mentre per davant nostre desfilava tot el comtat, en Jem va explicar a en Dill la vida i miracles de les personalitats més destacades: el senyor Tensaw Jones votava sempre la candidatura favorable a la llei seca; la senyoreta Emily Davis s’untava les genives de tabac en secret; el senyor Byron Waller tocava el violí; al senyor Jake Slade li sortia una tercera dentadura.

Va aparèixer un carro ple de gent amb cara de molt pocs amics. Van assenyalar el jardí de la senyora Maudie Atkinson, desbordant de flors d’estiu, i la senyora Maudie va sortir al porxo. La senyora Maudie tenia una particularitat interessant: quan era al porxo la teníem massa lluny per veure-li les faccions amb precisió, però segons la postura podíem saber el seu estat d’ànim. Ara tenia les mans a la cintura, les espatlles una mica encorbades i el cap decantat, i les ulleres li centellejaven al sol. Estàvem segurs que exhibia una ganyota de sobirana malevolència.

El conductor del carro va sofrenar les mules, i una dona de veu estrident va dir cridant:

—«Aquest ha vingut en va i se’n torna enmig de la fosca»!

La senyora Maudie va respondre:

—«L’home content fa bona cara»!

Em vaig imaginar que aquells baptistes primitius arribaven a la conclusió que el Diable citava les Sagrades Escriptures en profit propi, perquè el conductor va arriar les mules.^[12] Que estiguessin en contra del jardí de la senyora Maudie em resultava un misteri, que als meus ulls esdevenia encara més gran pel fet que, passant tantes hores del dia fora de casa, la senyora Maudie tingués aquell extraordinari coneixement de la Bíblia.

—Anirà al jutjat aquest matí? —li va demanar en Jem després d’haver-nos-hi acostat.

—No —va dir ella—. Avui no hi haig d’anar a fer res.

—No hi pensa anar a mirar? —li va demanar en Dill.

—No. És malsà, això d’anar a mirar com jutgen un pobre infeliç a qui l’hi va la vida. Mireu tota aquesta gentada; sembla una rua de carnaval.

—L’han de jutjar públicament, senyora Maudie —vaig dir jo—. No estaria bé, si no ho fessin.

—Ja ho sé —va dir ella—. Però no tinc cap obligació d’anar-hi, per molt públicament que el jutgin!

Va acostar-se’ns la senyoreta Stephanie Crawford. Anava amb capell i amb guants.

—Caram —va dir—, quina gentada… Ni que hagués de parlar en William Jennings Bryan!^[13]

—I tu, on vas, Stephanie? —va voler saber la senyora Maudie.

—A l’adrogueria.

La senyora Maudie va dir que no havia vist mai anar la senyoreta Stephanie a l’adrogueria amb capell.

—És que —va dir la senyoreta Stephanie— havia pensat aprofitar per treure el nas al jutjat, per veure què fa l’Atticus.

—Vigila que no et lliuri una citació judicial.

Vam demanar a la senyora Maudie que ens expliqués per què deia allò, i ens va dir que la senyoreta Stephanie aparentava saber tantes coses sobre aquell cas que potser encara la cridarien a testificar.

Vam esperar amb candeletes fins a migdia. Quan l’Atticus va arribar a casa per dinar ens va explicar que s’havien passat el matí triant els membres del jurat. Havent dinat, vam passar a buscar en Dill i ens vam arribar al centre.

Era un dia de gala. A les baranes per fermar-hi els cavalls i les mules no hi cabia ni un sol animal més, i hi havia carros estacionats a sota de cada arbre. Tota la plaça del jutjat era plena de grups de gent asseguda a terra damunt de fulls de paper de diari, fent-se baixar coll avall amb llet calenta els panets amb melassa que portaven en pots de confitura. N’hi havia que rosegaven pollastre fred i llonzes de porc rostides, també fredes. La gent amb més possibles acompanyava el tall amb Coca-cola d’ampolla de l’adrogueria. Una colla de nens carabruts jugaven a la cadena entre la gentada, i els nadons s’alimentaven enganxats al pit de la mare.

En un racó apartat de la plaça, els negres paraven el sol, menjant sardines i galetes i assaborint el gust més intens de la Nehi Cola. El senyor Dolphus Raymond era amb ells.

—Jem —va dir en Dill—, beu d’una paperina.

En efecte, semblava ben bé que fes això: de la boca li sortien dues palles grogues de plàstic que s’enfonsaven en una paperina de paper kraft.

—No havia vist mai fer-ho a ningú —va murmurar en Dill—. Com és que no se li vessa?

En Jem va riure.

—A dintre hi té una ampolla de Coca-cola plena de whisky. Ho fa per no escandalitzar les senyores. Ja veuràs com es passa la tarda xuclant; de tant en tant se’n va a omplir-la i torna.

—Com és que està amb la gent de color?

—Sempre ho fa. Deu estar més a gust amb ells que amb nosaltres. Viu sol als afores, a prop del límit del comtat. Té una dona de color, i una pila de nens mestissos. Si en veiem algun te l’ensenyaré.

—No se’l veu un arreplegat —va dir en Dill.

—No ho és; és propietari de tota aquella riba de riu, i a més a més ve d’una vella família.

—Doncs, com és que viu així?

—Perquè ell és així —va dir en Jem—. Diuen que no va superar mai el que li va passar quan es va casar. S’havia de casar amb una de les Spender, em sembla. Havien de celebrar un gran casori, però no el van arribar a celebrar, perquè després d’assajar la cerimònia la núvia va pujar al pis de dalt i es va volar el cap. Amb una escopeta; va pitjar el gallet amb els dits dels peus.

—S’ha sabut mai per què?

—No —va dir en Jem—; ningú ho ha sabut mai ben bé tret del senyor Dolphus. Diuen que ho va fer perquè va descobrir que tenia aquesta dona de color, i que ell es pensava que podria continuar-hi tot i casar-se. Des d’aleshores que sempre va borratxo. Però tracta molt bé els fills…

—Jem —li vaig demanar jo—, què és un nen mestís?

—Mig blanc mig negre. Ja els coneixes, Scout. Saps aquell de pèl torrat i cargolat que fa de mosso dels encàrrecs per a l’adrogueria? És mig blanc. Són uns pobres infeliços.

—Per què, uns pobres infeliços?

—No són ni d’un lloc ni d’un altre. Els negres no els accepten perquè són mig blancs, i els blancs no els accepten perquè són mig negres, o sigui que no són ni d’aquí ni d’allà. Però es veu que el senyor Dolphus n’ha enviat dos al nord amb barco. Al nord no els arraconen. Aquell d’allà n’és un.

Cap a nosaltres venia un nen petit que donava la mà a una dona negra. A mi em va semblar ben negre: era d’un color de xocolata fosc, i tenia els forats del nas grossos i unes bones dents. De tant en tant es posava a fer saltirons, i la dona negra li clavava una estrebada perquè parés.

En Jem va esperar que haguessin passat.

—Aquest és un dels petits —va dir.

—Com ho saps? —li va demanar en Dill—. A mi m’ha semblat negre.

—A vegades no es pot saber, si no és que saps qui són. Però aquest és Raymond segur.

—Però, com ho pots saber? —li vaig demanar jo.

—Ja t’ho he dit, Scout; has de saber qui són.

—I, com saps que nosaltres no som negres?

—El tiet Jack diu que no ho podem saber segur. Diu que, fins on ell ha pogut resseguir la genealogia dels Finch, no ho som, però que hauríem pogut venir d’Etiòpia en temps de l’Antic Testament.

—Si vam venir d’allà en temps de l’Antic Testament, ja queda molt lluny; no compta.

—És el que vaig pensar jo —va dir en Jem—; però aquí, ni que tinguis només una gota de sang negra, ja ets negre. Ep, mireu…

Algun senyal invisible havia fet que tothom qui menjava a la plaça s’aixequés, deixant una escampadissa de bocins de paper de diari, de cel·lofana i de paper d’embolicar. Les mares van fer venir els nens i es van carregar els nadons a coll, mentre que els pares, amb el barret suat, reunien tota la família i la feien anar cap a la porta del jutjat. Al racó més apartat de la plaça, els negres i el senyor Dolphus Raymond s’aixecaven i s’espolsaven els pantalons. Entre ells hi havia unes quantes dones i uns quants nens, que desentonaven de l’ambient general de festa. Van esperar amb paciència a la porta darrere les famílies blanques.

—Entrem —va dir en Dill.

—No; millor que esperem fins que hagin entrat. L’Atticus es disgustarà, si ens veu —va dir en Jem.

El jutjat del comtat de Maycomb recordava vagament Arlington^[14] en un aspecte: les columnes de ciment del porxo de la banda de migdia eren massa gruixudes pel pes que suportaven. Les columnes era l’únic que havia quedat de l’antic jutjat després de l’incendi del 1865. El jutjat nou l’havien construït al voltant de les columnes. Més ben dit: malgrat les columnes. Tret del porxo de la banda de migdia, el jutjat del comtat de Maycomb era una construcció d’estil victorià primerenc que feia força goig vista des del costat nord. De l’altre costat, en canvi, les columnes d’ordre jònic desentonaven de la massissa torre del rellotge del segle XIX amb el seu instrument rovellat i poc fiable, símptoma d’una població decidida a conservar qualsevol relíquia del passat.

Per accedir al jutjat, que era al primer pis, s’havia de passar pel costat d’uns quants petits despatxos sense llum natural: de l’assessor fiscal, del recaptador d’impostos, del secretari del jutjat, del secretari del tribunal de districte i del notari, tots els quals treballaven en cofurnes fredes i fosques que feien una olor de resclosit de llibres d’actes que es barrejava amb olor de ciment humit i fortor d’orina. Havien d’encendre el llum encara que fos de dia, i sempre hi havia una capa de pols sobre els prestatges de fusta sense desbastar. Els ocupants d’aquests despatxos s’hi adeien perfectament: eren homes escarransits de cara macilenta, a qui no semblava que toqués mai el sol ni el vent.

Sabíem que hi havia gent, però no ens esperàvem la multitud que vam trobar al vestíbul. La gentada em va separar d’en Jem i d’en Dill, però vaig aconseguir obrir-me pas fins al pany de paret de la banda de l’ull de l’escala, sabent que en Jem acabaria venint-m’hi a buscar. Vaig anar a parar al mig del «club dels ganduls», i vaig mirar de passar desapercebuda. Era una colla d’homes grans de camisa blanca, pantalons beix i elàstics que s’havien passat tota la vida sense fer res i que ara passaven la vellesa fent el mateix asseguts als bancs de fusta de sota les alzines de la plaça. Eren crítics atents de la marxa del jutjat, dels quals l’Atticus deia que entenien tant en lleis com el president del Tribunal Suprem de tants anys de fixar-s’hi. Normalment eren l’únic públic que assistia als judicis, i aquell dia semblaven dolguts perquè els haguessin trencat la seva agradable rutina. Parlaven en to desmenjat i pompós, i el tema de conversa era el meu pare.

—Es pensa que sap el que fa… —va dir un.

—I potser sí que ho sap —va dir un altre—. L’Atticus Finch ha llegit molt.

—Sí; és l’únic que fa. —Tota la colla va fer una rialleta.

—Una cosa s’ha de dir, Billy —va dir un altre—, i és que el jutjat l’ha nomenat perquè defensi aquest negre.

—D’acord, però l’Atticus ha acceptat defensar-lo. Això és el que no m’agrada.

Allò era una novetat, una novetat que donava una altra perspectiva a la situació: l’Atticus ho havia de fer, tant si en tenia ganes com si no. Vaig trobar estrany que no ens n’hagués dit res, perquè ho hauríem pogut utilitzar unes quantes vegades tant per defensar-lo a ell com per defensar-nos nosaltres. Havia de fer-ho, i per això ho feia; saber-ho ens hauria estalviat unes quantes baralles i discussions. Sent així, com s’explicava l’actitud de tot el poble? El jutjat nomenava l’Atticus per defensar-lo. L’Atticus acceptava defensar-lo. Això era el que no agradava a la gent. No s’entenia.

Els negres, després d’haver esperat que els blancs pugessin al primer pis, van començar a entrar.

—Ep, un moment —va dir un dels de la colla, aixecant el bastó—. Espereu un moment a pujar l’escala.

Tota la colla va començar a enfilar l’escala ranquejant i es va trobar de cara amb en Dill i en Jem, que baixaven a buscar-me. Van passar-hi pel mig i en Jem em va dir, esvalotat:

—Corre, Scout, que no queda ni una cadira. Haurem d’estar drets. —I tot seguit, veient que pujava la riuada de negres—: Ara sí que l’hem feta bona! —Els vells que ens havien passat al davant ocuparien el poc espai que quedava per estar dret. Ens havia anat tot al revés, i era culpa meva, em va fer saber en Jem. Ens vam quedar arran de paret completament desanimats.

—Que no heu pogut entrar?

El reverend Sykes ens mirava des de mitja escala, amb el barret negre a la mà.

—Hola, reverend —va dir en Jem—. No; l’Scout ens ha fet anar malament.

—Espereu; aviam si hi puc fer res.

El reverend Sykes va continuar escales amunt. Al cap d’un moment tornava a venir.

—A baix no hi ha cap cadira. Què us sembla si veniu a dalt a la galeria amb mi?

—Ostres, molt bé —va dir en Jem.

Feliços de la vida, vam passar davant del reverend Sykes en direcció a la sala del jutjat, vam enfilar una escala coberta i ens vam esperar al capdamunt. El reverend Sykes va arribar esbufegant darrere nostre, i amablement ens va convidar a passar entre la munió de negres que hi havia a la galeria. Quatre negres es van aixecar per cedir-nos les quatre cadires de primera fila que ocupaven.

La galeria de la gent de color feia tot el volt de tres de les parets de la sala com un balcó d’un primer pis, i des d’allà es podia veure tot.

Els membres del jurat eren a mà esquerra, sota uns finestrals. Colrats i magres, semblaven tots gent del camp, però allò era normal: la gent del poble quasi mai no formava part dels jurats, perquè sempre tenia alguna incompatibilitat o excusa. Un parell de membres del jurat semblaven Cunninghams endiumenjats. Estaven tots amb l’esquena dreta, expectants.

El fiscal del districte i un altre home, l’Atticus i en Tom Robinson seien en dues taules d’esquena a nosaltres. Sobre la taula del fiscal hi havia un llibre de tapes marrons i uns quants blocs de notes de fulls grocs. A la de l’Atticus no hi havia res.

A la part de dintre de la barana que separava el públic del tribunal, els testimonis seien en cadires de cul de cuiro. També ens donaven l’esquena.

El jutge Taylor seia a l’estrada, amb aire somnolent de gat vell, mentre el seu ajudant s’escarrassava escrivint sota seu. El jutge Taylor s’assemblava a la majoria de jutges que havia vist —bonhomiós, amb els cabells blancs i la cara una mica vermella—, i era un home que presidia el tribunal amb una falta d’etiqueta esgarrifosa: a vegades posava els peus sobre la taula, i sovint es netejava les ungles amb la navalla. A les interminables vistes per litigi, sobretot si eren havent dinat, semblava que dormís, però aquesta sospita va quedar descartada per sempre un dia que un advocat va fer caure a terra expressament una pila de llibres per veure si així el despertava. Sense obrir els ulls, el jutge Taylor va murmurar:

—Senyor Whitley, si torna a fer això li costarà cent dòlars.

Tenia un gran coneixement de la llei, i encara que semblés que es tirava la feina a l’esquena, en realitat posava el coll en tots els processos que li queien a les mans. Només una vegada el jutge Taylor s’havia trobat entre l’espasa i la paret en un judici, i van ser els Cunningham els qui l’hi van posar. El veïnat d’Old Sarum estava format per dues famílies que no tenien res a veure entre elles, però que desgraciadament tenien el mateix cognom. Els Cunningham es van anar emparentant amb els Coningham fins que la diferència de la vocal es va oblidar; i la diferència es va oblidar fins que un Coningham va disputar a un Cunningham els drets sobre unes terres i el va demandar. Durant una controvèrsia d’aquesta mena, en Jeems Cunningham va declarar que la seva mare firmava Cunningham a les escriptures i altres documents, però que en realitat era una Coningham, perquè no sabia ortografia i amb prou feines llegia, i quan seia al porxo cap al tard tenia més aviat tirada a mirar cap a l’horitzó. Després de nou hores d’escoltar les incongruències dels habitants d’Old Sarum, el jutge Taylor va desestimar la demanda. Quan li van demanar sobre la base de què la desestimava, el jutge Taylor va respondre «Mediació interessada» i va dir que esperava que totes dues parts litigants estiguessin contentes d’haver-hi pogut dir la seva. I ho estaven. En el fons era l’únic que pretenien.

El jutge Taylor tenia un costum curiós. Deixava fumar a la sala, però ell se n’estava. A vegades, si tenies sort, podies gaudir del privilegi de veure-li posar-se un gran puro apagat a la boca, que es dedicava a rosegar de mica en mica. Imperceptiblement, el puro apagat desapareixia, i fins al cap d’unes quantes hores no tornava a aparèixer en forma d’una massa informe i llefiscosa, un cop xuclada i incorporada l’essència als sucs gàstrics del jutge Taylor. Una vegada vaig demanar a l’Atticus què devia sentir la senyora Taylor a l’hora de fer-li un petó, i l’Atticus em va dir que no se’n feien gaires.

La tribuna dels testimonis quedava a mà dreta del jutge Taylor, i quan ens vam asseure el senyor Heck Tate ja hi era.