28

Per ser l’últim dia d’octubre feia un temps inusualment càlid. Ni tan sols ens vam haver de posar jaqueta. S’havia girat vent, i en Jem va dir que plouria abans que tornéssim a casa. No hi havia lluna.

El fanal de la cantonada projectava nítidament les ombres contra la casa dels Radley. Vaig sentir riure en Jem fluixet.

—Segur que aquesta nit no els empipa ningú —va dir. En Jem em portava la disfressa de pernil, però una mica amb penes i treballs perquè feia de mal agafar.

—És un lloc que fa por, per això, eh? —vaig dir jo—. Encara que en Boo no vulgui mal a ningú, estic molt contenta que m’acompanyis.

—L’Atticus no t’hi hauria deixat anar sola, igualment —va dir en Jem.

—No sé per què; només és tombar la cantonada i travessar el pati de l’escola.

—És un pati massa gran perquè les nenes el travessin soles de nit —va dir en Jem fent broma—. No et fan por els fantasmes?

Vam riure.

—Fantasmes, malaires, encantaments, signes secrets, totes aquestes coses —va dir en Jem—. «Ànima en pena, mort vivent, para l’esquena, que hi passa gent».

—Va, para —vaig dir. Érem davant de casa els Radley.

En Jem va dir:

—En Boo no deu ser a casa. Escolta.

Enmig de la foscor, damunt nostre, un rossinyol solitari ens va abocar el seu repertori sense que es pogués esbrinar l’arbre on estava posat, des del txic-txic agut de la mallerenga fins a l’irascible espinguet del gaig passant pel trist plany de l’enganyapastors: «Pobric, pobric, pobric!».

Vam tombar la cantonada i em vaig entrebancar amb una arrel que creixia al mig del carrer. En Jem em va voler ajudar, però en lloc d’això li va caure la meva disfressa a terra. Tot i així no vaig arribar a caure, i vam continuar.

Vam deixar el carrer i vam entrar al pati de l’escola. Era fosc com una gola de llop.

—Com pots saber on som, Jem? —li vaig demanar després d’haver fet unes quantes passes.

—Doncs mira, ara som sota l’alzina vella perquè passem per un lloc més fresc. Vigila que no tornis a ensopegar.

Havíem afluixat el pas, i avançàvem amb precaució per no picar contra cap arbre. L’alzina vella estava aïllada i era molt gran: dos nens no l’arribaven a envoltar amb els braços estirats. Quedava apartada de les mestres, les nostres espies, i dels veïns tafaners; quedava a prop de la parcel·la dels Radley, però els Radley no eren tafaners. El tros de terra de sota la capçada era dur de tant fer-hi baralles i juguesques d’amagat.

Els llums de l’auditori de l’institut brillaven al fons, però ens enlluernaven més que cap altra cosa.

—No miris endavant, Scout —em va dir en Jem—. Mira a terra i no cauràs.

—Hauries d’haver agafat la llanterna, Jem.

—No he pensat que seria tan fosc. No semblava que hagués de ser tan fosc, tan d’hora. Això és perquè està tan núvol. Però encara aguantarà una estona.

Algú se’ns va plantar al davant d’un salt.

—Collons! —va cridar en Jem.

Un cercle de llum ens va picar a la cara, i vam distingir en Cecil Jacobs saltant d’alegria al darrere.

—Us he enxampat! —va exclamar—. Ja m’ho pensava, que vindríeu per aquí!

—Què fas aquí tan lluny tot sol, nano? Que no tens por d’en Boo Radley?

En Cecil havia arribat amb cotxe a l’auditori amb els seus pares, i, com que no ens hi havia vist, s’havia decidit a anar fins allà perquè estava convençut que ens hi trobaria. Però es pensava que aniríem amb el nostre pare.

—Bah, és la cantonada i prou —va dir en Jem—. Aviam si ara tindrem por de tombar la cantonada.

Tot i així vam haver de reconèixer que en Cecil s’havia sortit amb la seva; ens havia clavat un bon espant, i ho podria explicar a tota l’escola. Això no l’hi podia negar ningú.

—Escolta —li vaig dir—, que no has de fer de vaca, tu? On tens la disfressa?

—Darrere l’escenari —va dir ell—. La senyora Merriweather diu que encara falta una mica per començar l’obra. Pots deixar la teva darrere l’escenari al costat de la meva, Scout, i podem anar amb tots els altres.

En Jem ho va trobar molt bona idea. També va trobar bé que en Cecil i jo anéssim junts, perquè així ell podria anar amb la gent de la seva edat.

Quan vam arribar a l’auditori ja hi havia tot el poble, tret de l’Atticus i les senyores que havien quedat baldades de tant decorar, i la gent esquerpa i retreta de sempre. Semblava que hi fos la majoria del comtat, perquè el vestíbul formiguejava de gent del camp molt mudada. L’edifici de l’institut tenia un vestíbul molt espaiós a la planta baixa, on la gent s’arremolinava davant de les parades que hi havia instal·lades a banda i banda.

—Ai, Jem, m’he descuidat els diners —vaig dir amb un sospir de seguida que vaig veure-les.

—L’Atticus no —em va dir en Jem—, té, trenta centaus; pots fer sis coses. Fins després.

—Fins després —vaig dir jo, del tot conformada amb els trenta centaus i amb en Cecil. Vaig anar amb en Cecil cap a la part de davant de l’auditori, vam passar per una porta lateral i vam accedir a la part de darrere de l’escenari. Hi vaig deixar la meva disfressa de pernil i em vaig afanyar a anar-me’n, perquè la senyora Merriweather estava plantada davant d’un faristol, de cara a la primera fila de butaques, fent canvis precipitats d’última hora al text.

—Quants diners tens? —vaig demanar a en Cecil. En Cecil també tenia trenta centaus, o sigui que estàvem igual. Vam gastar els primers cinc centaus a la Casa dels Horrors, que no ens va fer gens de por: entraves a la classe de setè, que era a les fosques, on un fantasma que hi vivia provisionalment et feia fer una passejada i et feia tocar uns quants objectes que figurava que eren parts d’un ésser humà. «Això són els ulls», ens va dir mentre tocàvem dos grans pelats de raïm que hi havia en un platet de cafè. «Això és el cor», que a nosaltres ens va semblar que era fetge cru. «Això són els budells», i ens va fer ficar les mans en una massa d’espaguetis freds.

En Cecil i jo vam passar per unes quantes parades. Tots dos vam comprar una paperina de caramels casolans fets per la dona del jutge Taylor. Vaig voler jugar al joc de mossegar la poma, però en Cecil va dir que no era higiènic. La seva mare deia que ficant el cap al mateix cossi que l’hi ficava tothom podies encomanar-te algun mal.

—Ara al poble no hi ha cap mal que et puguis encomanar —li vaig replicar, però en Cecil va dir que la seva mare deia que mossegar allà on ha mossegat una altra persona era antihigiènic.

Més tard vaig consultar la tieta Alexandra sobre això, i em va dir que la gent que sostenia opinions com aquella acostumaven a ser uns llepafils.

En el moment que ens disposàvem a comprar una poma ensucrada, van arribar els emissaris de la senyora Merriweather per dir-nos que anéssim cap a darrere l’escenari perquè ens havíem de preparar. L’auditori es començava a omplir; la banda de l’institut ja s’havia col·locat sota l’escenari; els focus de l’escenari estaven encesos i el teló de vellut vermell tremolava i onejava de les corredisses que hi havia al darrere.

Darrere l’escenari, en Cecil i jo vam trobar el passadís atapeït de gent que transitava amunt i avall: adults cofats amb barrets de tres puntes, gorres confederades, barrets de la guerra Hispano-nord-americana i cascos de la Guerra Mundial. Tot de nens vestits de diferents productes del camp s’apinyaven en una finestreta.

—M’han aixafat la disfressa —em vaig exclamar, desesperada.

La senyora Merriweather se’m va acostar corrents, va tornar a donar forma a la tela de galliner i m’hi va ficar a dintre.

—Estàs bé, aquí ficada? —em va demanar en Cecil—. Et sento molt lluny, com si fossis a l’altra banda d’una muntanya.

—Jo a tu tampoc et sento gens a prop —li vaig dir.

La banda va tocar l’himne nacional, i vam sentir que el públic s’aixecava. Després vam sentir tocar els bombos. La senyora Merriweather, parapetada darrere el faristol, al costat de la banda, va dir:

—El comtat de Maycomb: Ad astra per aspera. —Va tornar a ressonar el bombo—. Això vol dir —va dir la senyora Merriweather, traduint per a la gent rústica— «del fang a les estrelles». —I va afegir, innecessàriament al meu entendre—: Una obra de teatre.

—Segur que si no els ho arriba a dir no ho haurien sabut —va dir en Cecil en veu baixa, i el van fer callar immediatament.

—Ho sap tothom del poble, què és —vaig mussitar.

—Però ha vingut molta gent del camp —va dir en Cecil.

—Calleu —va ordenar una veu d’home, i vam guardar silenci.

El bombo ressonava a cada frase que pronunciava la senyora Merriweather. Va recitar monòtonament que el comtat de Maycomb era més antic que l’estat, que formava part dels territoris de Mississipí i Alabama, que el primer blanc que s’havia internat en aquells boscos verges havia sigut un besavi del notari del qual no s’havia sabut mai més res. Després havia arribat l’intrèpid coronel Maycomb, que havia donat nom a aquella terra.

Andrew Jackson li havia donat un càrrec de responsabilitat, i la injustificada suficiència i el pobre sentit de l’orientació del coronel Maycomb van ser de conseqüències nefastes per a tots els qui van participar amb ell en les guerres contra els indis creek. El coronel Maycomb va fer tot el que va ser a les seves mans per instaurar la democràcia a la regió, però la primera campanya que hi va fer va ser l’última. Les seves ordres, seguint instruccions d’un emissari indi de confiança, van ser d’anar cap al sud. Després d’examinar en un arbre a quin costat creixien els líquens per esbrinar on queia el sud, i fent cas omís dels subordinats que s’atrevien a corregir-lo, el coronel Maycomb es va posar en camí decidit a doblegar l’enemic, i va endinsar tant i tant les seves tropes en les boscúries inexplorades de cap al nord-oest que al final van acabar rescatant-los els colons que avançaven cap a l’interior.

La senyora Merriweather va fer una relació de mitja hora de les proeses del coronel Maycomb. Vaig descobrir que si doblegava els genolls podia ficar les cames sota la disfressa i quedar pràcticament asseguda. Em vaig asseure i em vaig posar a escoltar la sonsònia de la senyora Merriweather i el bum-bum del bombo, i al cap d’un moment dormia.

Més tard em van explicar que, quan la senyora Merriweather es disposava a escometre el final triomfal, havia dit «Po-orc» amb una dolça cantarella, amb la confiança que li havien donat tots els pins i totes les mongetes que havien anat sortint. Havia esperat un moment, i tot seguit havia dit un «Po-orc!» més alt. I, veient que no passava res, havia cridat «Porc!!!».

Jo la devia sentir en somnis, o potser va ser que la banda em va despertar quan va tocar Dixie; el fet és que vaig decidir entrar en escena en el mateix moment que la senyora Merriweather hi pujava triomfalment amb la bandera de l’estat. Decidir no és la paraula: vaig pensar que m’havia d’afanyar a afegir-me a tota la colla.

Més tard em van dir que el jutge Taylor va haver de sortir de l’auditori i que li va agafar un panxó de riure tan fort que la seva dona li va haver de portar un got d’aigua i una de les seves pastilles.

Semblava que la senyora Merriweather hauria hagut d’estar contenta d’aquell èxit, perquè tothom estava exultant, però darrere l’escenari em va agafar a part i em va dir que li havia esguerrat l’obra. Em va fer sentir malament, però va arribar en Jem i em va animar. Em va dir que des del lloc on seia no havia pogut veure’m la disfressa. No sé fins a quin punt podia saber que jo estava ensorrada, perquè la disfressa em tapava, però em va dir que ho havia fet molt bé. Havia entrat una mica tard i prou. En Jem començava a tenir quasi tanta mà esquerra com l’Atticus per aixecar-te la moral. Quasi; no va aconseguir convence’m perquè passéssim pel mig de tothom, i va accedir a esperar-se amb mi darrere l’escenari fins que tot el públic se n’hagués anat.

—Vols treure’t la disfressa, Scout? —em va demanar.

—No; me la deixaré posada —vaig dir. Així podria amagar la humiliació que sentia.

—Voleu que us porti a casa amb cotxe? —va dir algú.

—No, gràcies —vaig sentir que deia en Jem—. És poc tros.

—Vigileu amb els fantasmes —va dir la veu—. O més aviat són els fantasmes, que hauran de vigilar amb l’Scout.

—Ja no queda gaire gent —em va dir en Jem—. Som-hi.

Vam travessar l’auditori, vam sortir al vestíbul i vam baixar l’escalinata. Encara era ben fosc. Els cotxes que quedaven estaven estacionats a l’altra banda de l’edifici, i els llums no ens ajudaven gaire a veure’ns-hi.

—Si algun vingués cap aquí ens hi veuríem més bé —va dir en Jem—. Vine, Scout, que t’agafaré per…, per la pota. Podries caure.

—Ja hi veig, ja.

—Ja ho sé, però podries caure. —Vaig notar una lleugera pressió al cap, i vaig suposar que en Jem m’agafava per la pota del pernil—. Ja em tens ben agafada?

—Sí.

Vam començar a travessar el pati fosc de l’escola, forçant la vista per veure on posàvem els peus.

—Jem —vaig dir—, m’he deixat les sabates. Me les he deixat darrere l’escenari.

—Doncs anem-les a buscar. —En el moment que giràvem cua, però, els llums de l’auditori es van apagar—. Ja les aniràs a buscar demà —va dir.

—Però demà és diumenge —li vaig replicar en el moment que en Jem tornava a enfilar cap a casa.

—Pots demanar al conserge que t’hi deixi entrar… Scout…

—Què?

—Res.

Feia temps que en Jem no em feia allò. Què li devia haver passat pel cap? Ja m’ho diria quan volgués; quan arribéssim a casa, segurament. Vaig notar que m’estrenyia l’extrem superior de la disfressa amb la mà, potser més fort del compte. Vaig sacsejar el cap.

—Jem, no cal que…

—Calla un moment, Scout —va dir, clavant-me una estrebada.

Vam continuar caminant en silenci.

—Ja ha passat un moment —li vaig dir—. Què t’ha agafat? —Em vaig girar per mirar-lo, però amb prou feines se li distingia la silueta.

—M’ha semblat sentir una cosa —va dir—. Para un moment.

Ens vam parar.

—Sents res? —em va demanar.

—No.

Quan encara no havíem fet cinc passes més em va fer parar una altra vegada.

—Jem, que em vols fer agafar por? Ja sóc gran…

—Calla —va dir, i em vaig adonar que no feia broma.

Feia una nit molt quieta. Sentia la respiració plàcida d’en Jem al costat. De tant en tant s’aixecava una mica d’aire que em picava a les cames nues, però allò era tot el que quedava del que havia de ser una nit de vent. Era la quietud d’abans de la tempesta. Vam escoltar.

—Ara he sentit un gos —vaig dir.

—No, això no —em va respondre en Jem—. Ho sento mentre caminem, però quan parem no ho sento.

—Deus sentir el fregadís de la disfressa. Això és que t’ha agafat por perquè és Halloween…

Vaig dir-ho més per convence’m a mi mateixa que a en Jem; perquè quan ens vam posar a caminar, efectivament, vaig sentir el que en Jem em deia. No era la disfressa.

—Segur que és en Cecil —va acabar dient en Jem—. Però no ens la tornarà a fotre. Que no es pensi que correm.

Vam afluixar el pas. Vaig demanar a en Jem com podia ser que en Cecil ens seguís amb aquella foscor, i li vaig dir que segur que toparia contra nosaltres.

—Jo et veig, Scout —em va dir en Jem.

—Com? Jo no et veig pas.

—Se’t veuen les vetes de greix. La senyora Crenshaw les ha pintat amb alguna mena de pintura brillant perquè destaquessin a la llum dels focus. Et veig molt bé, i m’imagino que en Cecil et deu veure prou bé per mantenir-se a distància.

Vaig decidir assabentar en Cecil que sabíem que ens seguia i que l’esperàvem.

—En Cecil Jacobs és un galliiina! —vaig cridar de cop, tombant-me.

Ens vam parar. L’única resposta que vam tenir va ser un «… iiina!» que va ressonar a la paret de l’escola.

—Ara veurà —va dir en Jem—. Ei, tu!

«Uu… Uu…», va respondre la paret de l’escola.

Fer-ho durar tanta estona no era propi d’en Cecil; sempre que se li acudia una broma la repetia cada vegada igual. Hi hauríem hagut de caure abans. En Jem em va tornar a fer senyal de parar. Amb un fil de veu em va dir:

—Scout, et pots treure això?

—Diria que sí, però vaig quasi sense res.

—Tinc el teu vestit.

—A les fosques no me’l podré posar.

—És igual —va dir—. Deixa-ho córrer.

—Jem, que tens por?

—No. Em sembla que ja arribem a l’arbre. Un trosset més i sortirem al carrer. I llavors ja ens veurem amb els fanals.

En Jem parlava amb una veu pausada i neutra, sense inflexions. Em va semblar que em volia continuar fent creure allò d’en Cecil.

—Jem, vols que cantem?

—No. Callem una altra vegada, Scout.

No havíem accelerat el pas; tant en Jem com jo sabíem que era molt difícil anar de pressa sense entrebancar-se, ensopegar amb una pedra o topar amb algun altre obstacle, i jo anava descalça. Potser era la remor del vent als arbres. Però de vent no en feia, i l’únic arbre que hi havia era l’alzina vella.

El nostre perseguidor arrossegava els peus, com si portés un calçat feixuc. Fos qui fos, portava pantalons gruixuts de cotó; el que m’havia semblat un murmuri de fulles era el refrec de cotó amb cotó, fru, fru, a cada pas.

Vaig notar que la sorra se’m refredava sota els peus, i vaig saber que arribàvem a l’alzina vella. En Jem em va prémer el cap. Ens vam parar i vam escoltar.

Aquesta vegada el trepig no es va aturar al mateix temps que nosaltres. Els camals dels pantalons feien un xiuxiueig tènue i seguit. De cop van parar. Havia arrencat a córrer; corria cap a nosaltres amb passos d’adult.

—Corre, Scout! Corre, corre! —va cridar en Jem.

Vaig fer una passa molt llarga i vaig quedar fent tentines; a les fosques, i amb els braços travats, no em sabia aguantar dreta.

—Jem! Jem! Ajuda’m, Jem!

Vaig notar que una cosa picava contra la tela de galliner de la disfressa. Vaig sentir una rascada de metall contra metall, vaig caure i vaig rodolar fins tan lluny on vaig poder, forcejant per escapar-me d’aquella presó de filferro. Prop meu vaig sentir brega, cops, refrec de sabates i cossos contra el terra i contra les arrels. Algú va rodolar fins on era jo, i vaig notar que era en Jem. Es va aixecar d’un bot i se’m va emportar arrossegant-me; però, encara que havia quedat amb el cap i les espatlles lliures, continuava anant tan engavanyada que no vam arribar gaire lluny.

Quan ens faltava poc per arribar al carrer vaig notar que en Jem em deixava anar la mà i queia enrere d’una estrebada. Més brega, i de cop es va sentir un cruixit somort i en Jem va fer un crit.

Vaig córrer cap al lloc d’on havia vingut el crit d’en Jem i vaig caure sobre una panxa fofa d’home. L’amo de la panxa va esbufegar i em va voler engrapar pels braços, però jo els continuava tenint travats. La panxa la tenia tova, però els braços semblaven de ferro. Em va començar a faltar l’aire. No em podia bellugar. De cop algú el va estirar per darrere i el va tombar a terra, i de poc que no m’arrossega. Vaig pensar: «En Jem s’ha aixecat».

Hi ha vegades que el cap treballa molt a poc a poc. Atordida, vaig quedar allà plantada sense reaccionar. La remor de brega s’apagava; algú va fer una inspiració sufocada i va tornar a quedar tot en silenci.

Tot, excepte un home que esbufegava, que esbufegava i feia tentines. Em va semblar que s’acostava a l’alzina i s’hi repenjava. Va estossegar amb violència, amb una tos convulsa que li feia trontollar tota la caixa.

—Jem…

L’única resposta que vaig rebre va ser la respiració feixuga de l’home.

—Jem…

En Jem no va respondre.

L’home va començar a regirar-se a banda i banda, com si busqués alguna cosa. Vaig sentir que remugava i que arrossegava per terra alguna cosa pesant. De cop em va passar pel cap que sota l’alzina érem quatre persones.

—Atticus…

L’home se’n va anar caminant amb pas feixuc i vacil·lant cap a la banda del carrer.

Vaig anar cap on em semblava que havia estat i vaig començar a palpar el terra amb els peus amb ànsia. Al final vaig tocar algú.

—Jem…

Amb els dits dels peus vaig tocar uns pantalons, una sivella de cinturó, botons, una cosa que no vaig saber identificar, un coll de camisa i una cara. La barba de quatre dies que tenia em va permetre saber que no era la cara d’en Jem. Vaig notar una olor acre de whisky.

Vaig posar-me a caminar cap a la banda que em semblava que hi havia d’haver el carrer. No sabia segur si anava bé, perquè m’havien fet donar moltes voltes. Però hi vaig anar a sortir, i vaig mirar cap al fanal. Per sota hi passava un home. Caminava a batzegades, com aquell qui carrega un pes massa feixuc per a ell. Va tombar la cantonada. El pes que carregava era en Jem, i vaig veure que en Jem tenia un braç tort i inert.

Quan vaig arribar a la cantonada, l’home travessava el jardí de casa. El llum de la porta va retallar un moment la silueta de l’Atticus, que va baixar corrents l’escala i va entrar en Jem a casa amb l’ajuda de l’home.

Vaig arribar a la porta de casa mentre ells tiraven corredor enllà. La tieta Alexandra va sortir corrents a rebre’m, i se’m va emportar cap on teníem el telèfon. Em va començar a masegar amb ànsia.

—Estic bé, tieta —va dir—; truca.

Va despenjar l’auricular i va dir:

—Eula May, posi’m amb el doctor Reynolds, de pressa! —I a l’acte—: Agnes, que hi ha el teu pare? Ai, Déu meu! On és? Sisplau, digue-li que vingui a casa nostra de seguida que arribi. Sisplau, és urgent!

La tieta Alexandra no va tenir necessitat de donar-se a conèixer, perquè a Maycomb tothom es coneixia per la veu.

L’Atticus va sortir de l’habitació d’en Jem. Així que la tieta Alexandra va tallar la comunicació, l’Atticus li va agafar l’auricular. Va picar repetidament el ganxo commutador i va dir:

—Eula May, posi’m amb el xèrif, sisplau… Heck! Sóc l’Atticus Finch. Algú ha seguit els meus fills i ha fet mal a en Jem. Entre aquí i l’escola. No puc deixar en Jem sol. Sisplau, vine de seguida per aviam si encara corre per aquí. Ara ja no crec que el trobis, però t’agrairia que hi donessis un cop d’ull. Et deixo. Gràcies, Heck.

—Atticus, és mort en Jem?

—No, Scout. Estigues per ella, Alexandra —va dir a la seva germana, i va enfilar el corredor.

Amb mans tremoloses, la tieta Alexandra em va desembarassar de la roba i la tela de galliner rebregades que m’estrenyien.

—Estàs bé, vida meva? —no va parar de demanar-me en tota l’estona que va estar per treure-m’ho.

Vaig treure’m un pes de sobre. Vaig començar a notar un formigueig als braços, que tenia tots senyalats de petites marques hexagonals. Me’ls vaig fregar i vaig notar una mica de millora.

—Tieta, és mort en Jem?

—No, vida meva, no; s’ha desmaiat i prou. No sabrem com està de greu fins que no arribi el doctor Reynolds. Jean Louise, què ha passat?

—No ho sé.

No va insistir. Va portar-me roba perquè em vestís, i si en aquell moment me n’hagués adonat, l’hi hauria recordat tota la vida: trasbalsada com estava, em va portar la granota.

—Té, vida meva, posa’t això —em va dir, allargant-me la peça de roba que més detestava.

Va córrer cap a l’habitació d’en Jem, i tot seguit va tornar amb mi al rebedor. Em va acariciar distretament i se’n va tornar a l’habitació d’en Jem.

Davant de casa va parar un cotxe. Coneixia el caminar del doctor Reynolds quasi tan bé com el del meu pare. Ens havia fet venir al món tant a en Jem com a mi, ens havia ajudat a passar totes les malalties infantils conegudes (inclosa aquella vegada que en Jem va caure de la cabanya de dalt de l’arbre) i sempre havia sigut un amic de la família. El doctor Reynolds sempre deia que si haguéssim tingut floroncos la relació no hauria sigut la mateixa, però nosaltres no ens ho crèiem.

Va entrar i va dir «Déu vos guard». Se’m va acostar, va dir «Tu t’aguantes dreta» i em va deixar de banda. Coneixia totes les habitacions de casa, i se’n va anar de dret a la d’en Jem perquè sabia que ell estava molt pitjor que jo.

Després d’una eternitat, el doctor Reynolds va tornar a venir.

—És mort en Jem? —li vaig demanar.

—Ni de bon tros —va dir, ajupint-se per estar a la meva alçada—. Té un nyanyo al cap igual que el que tens tu, i un braç trencat. Mira cap allà, Scout; no, no giris el cap, gira els ulls i prou. Ara mira cap a l’altra banda. Se l’ha trencat malament; pel que he vist, el té trencat del colze, com si algú l’hi hagués volgut arrencar… Ara mira’m a mi.

—No és mort, doncs?

—Noo! —El doctor Reynolds es va aixecar—. Aquesta nit no podem fer gaire cosa més —va dir— que procurar que estigui una mica còmode. Li haurem de fer una radiografia del braç; segurament haurà d’anar amb el braç tort una temporada. Però no pateixis, que quedarà com nou. A la vostra edat sou de goma.

Mentre parlava, el doctor Reynolds m’havia estat observant amb atenció, palpant-me amb suavitat el nyanyo que em començava a sortir al front.

—No notes que et falti cap tros, a tu?

La brometa del doctor Reynolds em va fer somriure.

—No li ha semblat que fos mort, doncs?

El doctor Reynolds es va posar el barret.

—Em puc equivocar, és clar, però em sembla que és ben viu. En té tots els símptomes. Vés-te’l a mirar, i quan jo torni en parlem i ho decidim.

El doctor Reynolds tenia un caminar àgil i lleuger. El senyor Heck Tate, no. Va fer tremolar el porxo amb les seves botes feixugues i va obrir la porta amb encongiment, però va dir el mateix que havia dit el doctor Reynolds en entrar.

—Com te trobes, Scout? —va afegir.

—Bé, gràcies; ara anava a veure en Jem. L’Atticus és a dintre.

—T’acompanyo —va dir el senyor Tate.

La tieta Alexandra havia tapat el llum de la tauleta de nit d’en Jem amb una tovallola, i l’habitació estava en penombra. En Jem estava estirat de panxa enlaire. Tenia una ferida en una galta. Tenia el braç esquerre separat del cos; amb el colze una mica doblegat, però al revés de com l’hauria hagut de tenir. La cara li feia una ganyota.

—Jem…

L’Atticus va dir:

—No et sent, Scout; dorm. Començava a tornar en si, però el doctor Reynolds l’ha sedat.

—Ah…

Vaig fer un pas enrere. L’habitació d’en Jem era ampla i espaiosa. La tieta Alexandra seia en un balancí a la vora de la llar de foc. L’home que havia portat en Jem a casa estava dret en un racó, repenjat a la paret. Era un home que jo no coneixia, d’aspecte camperol. Devia haver assistit a l’obra de teatre, i devia ser a prop quan havia passat tot. Devia haver sentit els nostres crits i devia haver vingut corrents.

L’Atticus estava dret a la vora del llit d’en Jem.

El senyor Heck Tate es va quedar a la porta. Tenia el barret a la mà, i la butxaca dels pantalons li feia bossa per la llanterna que hi portava. Anava vestit de cada dia.

—Passa, Heck —li va dir l’Atticus—. Has trobat res? No m’entra al cap que hi pugui haver un desgraciat capaç de fer una cosa així, però espero que el trobis.

El senyor Tate va agafar aire. Va mirar fixament l’home del racó, el va saludar amb un gest del cap i va passar els ulls per les altres persones que hi havia a l’habitació: en Jem, la tieta Alexandra i l’Atticus.

—Segui, senyor Finch —va dir amb delicadesa.

L’Atticus va dir:

—Seguem tots, doncs. Agafa tu aquesta cadira, Heck; jo n’agafaré una de la sala.

El senyor Tate va seure a la cadira de despatx d’en Jem. Va esperar fins que l’Atticus va haver tornat, i es va posar còmode. Em va estranyar que l’Atticus no hagués portat una cadira per a l’home del racó, però l’Atticus coneixia més bé que jo els costums de la gent del camp. Alguns dels clients que tenia de fora del poble deixaven les seves bèsties d’orelles llargues sota els lilàs de l’Índia del jardí de darrere i l’Atticus acostumava a fer-hi tractes a l’escala de l’eixida. Segur que aquest se sentia més bé allà on era.

—Senyor Finch —va dir el senyor Tate—, li diré què he trobat. He trobat un vestit de nena; el tinc a fora al cotxe. És teu, Scout?

—Sí, senyor Tate; és un de rosa prisat —vaig dir.

El senyor Tate es comportava com si fos a la tribuna dels testimonis. Tenia la seva manera de dir les coses, sense que l’importunessin ni la fiscalia ni la defensa, i a vegades hi trigava una estona.

—He trobat uns retalls molt estranys d’una tela de color de terra…

—Són de la meva disfressa, senyor Tate.

El senyor Tate es va passar les mans per les cuixes. Es va acariciar el braç esquerre, va donar un cop d’ull al faldar de la xemeneia i tot seguit va semblar interessar-se per la llar de foc. Es va tocar la punta del nas amb el dit.

—Què passa, Heck? —li va demanar l’Atticus.

El senyor Tate es va agafar el coll i se’l va acariciar.

—Sota aquella alzina hi ha en Bob Ewell allargassat a terra amb un ganivet de cuina clavat a les costelles. És mort, senyor Finch.