98
El pregó
A l’ordre del veguer van anar sortint de la casa gran tots els pregoners, en companyia d’un home armat, amb la ruta definida i assenyalats amb precisió els punts de la ciutat on havien de fer sonar les cornetes convocant la gent per llançar els pregons. Es van repartir per carrers i places i a entrada de fosc no hi havia cap ciutadà de Barcelona que pogués dir que ignorava el ban transmès. Aquest era clar i concís.
Per ordre del senyor veguer, es fa saber que la tarda del 5 de març va desaparèixer de la ciutat un distingit hoste de la casa de l’il·lustre ciutadà Martí Barbany. Fa cap a set pams d’altura, té uns cinquanta-set anys, barba retallada i cabells negres amb blens blanquinosos. Duia calces amples, marrons, camisa blanca, armilla verda enrivetada amb passamaneria, es cobria el cap amb un mocador a tall de turbant i es tapava amb una capa de llana. L’última vegada que se’l va veure va ser a la porta del Regomir.
Si algú té alguna notícia fidedigna sobre el seu parador o pot indicar algun senyal que pugui portar cap a ell, o bé sap d’algú que hi hagi parlat o hagi donat notícia del fet, ho haurà de comunicar sens falta a la vegueria d’aquesta ciutat. Si els indicis de la persona són certs, se la recompensarà amb cent mancusos d’or. Posat cas que algú intentés donar falses pistes per aconseguir la recompensa, se’l tancarà en una masmorra i se’l castigarà amb cinquanta fuetades.
Lliurat a Barcelona el vint-i-sis d’abril de l’any del Senyor de 1072.
Signat i rubricat: OLDERIC DE PELLICER, veguer de Barcelona
Ja a mitja tarda, en cercles i grupets, no es parlava d’altra cosa. La quantitat de cent mancusos desbordava la imaginació més escalfeïda de qualsevol veí de la ciutat. N’hi havia que deien que l’havien vist unes quantes vegades, altres declaraven que coneixien el qui deia que l’havia vist. Aquell gavadal de diners a tothom li semblava un somni inabastable, però el fre del calabós i de les cinquanta fuetades aturaven la fantasia més desfermada i els «em sembla» substituïen els «n’estic segur». Tanmateix, entre tots n’hi havia un que sí que n’estava segur i no estava disposat a deixar escapar aquells mancusos que ja considerava seus.
—Què vols?
Bernadot era un home ja de per si disminuït, però davant de la corpulència del soldat que guardava la porta de la vegueria encara semblava més menut i insignificant.
—He sentit el pregó i vinc a dir que sé una cosa.
L’altre, des de la seva altura, se’l va mirar amb desconfiança.
—Ja n’han vingut molts. Si em fas perdre el temps, et tocarà ració doble de la poció: la que et donaran a dins i la que et subministraré jo quan surtis.
Bernadot, amb el valor que li infonia la idea dels cent mancusos que oferien, es va atrevir a reivindicar la seva qualitat de veí i va continuar, solemne, picat:
—Si m’ho poseu difícil, quan calgui diré que vaig venir a informar del que exigeixen els pregons que es criden per tota la ciutat i que el sentinella que m’havia de facilitar l’entrada, en comptes de deixar-me passar, m’ho va impedir.
L’altre, ja fos per complir o perquè l’actitud de l’homenet l’havia sorprès, es va decidir.
—Passa, és la porta del fons.
—Jo vull veure el veguer.
—De moment, veuràs el meu superior, i si el que expliques és prou versemblant, et veurà qui correspongui.
Amb això, el sentinella se’n va anar a la porta i l’home va tirar corredor endavant. De la primera porta a l’esquerra sortia el soroll dels ossets contra la fusta i unes fortes riallades. De passada, va veure uns homes en una taula, on llançaven els petits ossos i es reien d’un que, per l’aire que li va veure, devia ser el perdedor. Va arribar al fons, va tustar a la porta i va sentir la veu.
—Passa.
Va empènyer el batent i va treure el cap.
—Doneu el vostre permís?
—Entra, seu i explica’ns la història de pressa. Ja n’he sentit moltes i, per cert, cap de creïble; arribes en mala hora, estic cansat i tinc ganes d’anar-me’n cap a casa; t’adverteixo que al calabós de baix ja n’hi ha una colla, i demà els passaran per l’adreçador com correspon, de manera que, vigila què t’inventes!
L’home va entrar al petit cubicle i es va asseure davant de l’oficial.
—El que us diré és la pura veritat i, si no vaig errat, em penso que l’home que vaig ajudar a traslladar és el que busquen.
L’altre va alçar la vista de la vitel·la que tenia damunt de la taula i se’l va mirar fix.
—Au, va, deixa-ho anar i no et descuidis res. Jo jutjaré si el relat és digne d’arribar al veguer o no paga la pena.
L’home anava preparat. A ell, que es dedicava a transportar persones i coses, l’havien contractat per traslladar un subjecte que li havien dit que era perillós. Anava vestit com descrivien els pregoners i no havia arribat a lloc en gaire bon estat.
—Vas entrar en aquella masia?
—Jo només vaig complir l’encàrrec. Vaig ajudar a descarregar-lo i el vaig deixar a la porta; un paio que Déu em deslliuri de trobar en un corriol enmig del bosc en una nit fosca se’n va fer càrrec.
El caporal va meditar uns instants.
—Caram! És la cosa més creïble que m’han explicat en tot el dia. Espera’t, que passo la història al veguer; si tens sort, sortiràs d’aquí ric, però si no… acabaràs amb l’esquena roja a causa del fuet.