90

El casament de Sança

El comte, reunit amb les forces vives del comtat i després de llargues deliberacions, va decidir que s’havia de celebrar el casament de la princesa Sança el dia previst tenint en compte dos criteris. En primer lloc, les festes per al poble de Barcelona havien d’estar a l’altura del que s’esperava, i en segon lloc, s’havia de respectar el dol de la cort per la mort de la comtessa Almodis, això sí, sense ofendre la família del nuvi, és a dir, els comtats de la Cerdanya, Berga i Conflent.

De la primera qüestió, se’n van ocupar conjuntament el veguer de Barcelona, Olderic de Pellicer, i Guillem de Valderribes, notari major. Es van engalanar els carrers per on havia de passar el seguici, des del palau comtal fins a la catedral: al llarg del recorregut i de balcó a balcó es va col·locar un gran nombre de garlandes blanques, el terra es va cobrir amb pètals de rosa i es va protegir el trajecte amb soldats col·locats a una certa distància els uns dels altres; a les places més importants de la ciutat es van instal·lar postams aguantats per cavallets perquè el públic pogués veure els espectacles preparats: funàmbuls, cantants, ninots que parlaven i còmics que havien arribat en tropell atrets per l’esdeveniment.

Els bisbes de Barcelona i de Vic, Odó de Montcada i Guillem de Balsareny, es van ocupar de tot el que feia referència a la celebració religiosa de la catedral. L’absis de l’altar major estava envoltat de brandoneres amb gruixudes atxes de cera verge, que il·luminaven un pavelló aguantat per quatre columnes i un dosser format per lliris blancs, a sota del qual es van disposar dues catifes per als nuvis. A la dreta dels contraents i en una estrada a la banda de l’epístola, hi havia el tron del comte de Barcelona, on s’havia d’asseure envoltat dels cortesans. Tota la nau central estava ornada amb flors i espelmes aromàtiques.

Al cor, un organista que havia vingut de Tolosa donava els últims tocs a l’instrument de doble manxa, regal de Carcassona, que s’havia d’estrenar l’endemà, mentre un petit grup de monjos assajava algunes antífones.

S’havien escollit com a dames d’honor Araceli de Besora, Anna de Quarsà, Eulàlia Muntanyola i Estefania Desvalls; Marta Barbany, aclaparada per aquell gran honor que li havia concedit el comte, havia de portar el petit coixí folrat de setí blanc i serrells daurats amb les arres: tretze monedes d’or que segellarien l’enllaç.

Darrere dels nuvis s’havien de situar Ramon i Berenguer, així com la seva germana, Agnès, amb el seu espòs Guiu d’Albon; els tres joves serien els padrins de la núvia. Al seu costat, els representants de la casa de Cerdanya, el fill gran del nuvi i els comtes d’Urgell i de la Cerdanya, farien de padrins del contraent.

Les famílies del veguer i del notari major del comtat, dels jutges Ponç Bonfill, Eusebi Vidiella i Frederic Fortuny se situaven immediatament després de la família, i darrere d’ells, el gentilhome de confiança d’Almodis, Gilbert d’Estruc, Gualbert Amat, senescal de Ramon Berenguer, i una llarga tirallonga de famílies que havien vingut dels comtats a l’auctoritas del comte de Barcelona.

L’acompanyament des del palau comtal fins a la seu estava previst que passés pel Miracle i que, donant la volta a l’antic temple romà, es dirigís a la Pia Almoina, a les portes de la qual es reuniria tota la comunitat. Estava previst que s’hi aturés el comte Ramon Berenguer i, en nom de la seva difunta esposa, la comtessa Almodis de la Marca, lliurés al superior una generosíssima almoina.

Després, el seguici continuaria acompanyat pel repicament de totes les campanes de Barcelona; obririen la marxa uns soldats i darrere seu avançarien a cavall els homes de la noblesa de Catalunya acompanyant el nuvi, després desfilaria la carrossa comtal amb la futura esposa i el seu pare, el comte Ramon Berenguer, seguits pel carruatge de les dames d’honor i, fidels al costum, una haca blanca guarnida amb gran luxe avançaria conduïda per un palafrè, amb una ornada cadira lateral, que més tard ocuparia l’esposada quan, ja amb el rostre descobert, es pogués mostrar al públic. Al darrere, les lliteres i carrosses de totes les famílies nobles que, després de deixar la considerable càrrega davant de la porta de la catedral, es quedarien pels carrers adjacents esperant la sortida de la cerimònia. Havia de tancar la desfilada la guàrdia comtal amb llances, al capdavant de la qual cavalcaria el senescal de dia, Gombau de Besora.

La cerimònia es va celebrar amb tota la pompa i l’ostentació indicades per a un acte tan important. El bisbe de Barcelona va llegir la benedicció particular tramesa pel Sant Pare i, després del sí dels nuvis i de l’intercanvi d’arres, quan la núvia, amb el rostre descobert i de bracet amb el qui ja era el seu espòs, va sortir del temple, la multitud va prorrompre en una cridòria eixordadora mentre retrunyien els sonors acords del nou orgue i, tot seguit, el repic de la gran campana de Santa Eulàlia dirigia el diàleg de la resta de bronzes de la ciutat.

Martí Barbany ocupava un lloc d’honor en un dels laterals de la catedral, i des d’allà desitjava que els fastos s’acabessin com més aviat millor, ja que el comte li havia promès que de seguida que la host estigués lliure es dedicaria plenament a la recerca de Rashid al-Malik. Es va emocionar profundament quan va veure la seva estimada filla, feta una dona d’una gran bellesa, que avançava des del lloc que ocupaven les dames d’honor, a la banda de l’evangeli de l’absis, cap al centre, amb el coixinet blanc on duia les arres. Quan la noia se’n tornava al seu lloc, Martí va esperar que el busqués amb la mirada; li va estranyar, doncs, veure que aixecava el cap i dedicava un somriure tímid cap a un punt més allunyat. Va seguir la direcció dels ulls de la noia i va veure un grup de joves vestits de gala. En aquell instant es va adonar que es feia vell i que ja no era l’home de la vida de la seva filla.

Ramon Berenguer havia determinat que el banquet es fes al Castellvell. Marta se sentia cofoia i orgullosa ja que, juntament amb Lionor i Bàrbara d’Ortigosa, es considerava responsable del protocol i de la col·locació de les famílies comtals. La llarguíssima taula principal no els va suposar cap problema perquè al costat dels nous esposos, que n’ocupaven el centre, es van anar col·locant de manera alternada els membres de totes dues corts; l’únic canvi notable va ser que al lloc que hauria hagut d’ocupar la comtessa Almodis, al costat de Guillem Ramon, s’hi va asseure la seva filla Agnès, mentre que l’espòs d’aquesta, Guiu d’Albon, se situava a la dreta de la filla gran del seu nou cunyat, el comte de la Cerdanya, Berga i Conflent. Les famílies importants es van col·locar en taules allargades, perpendiculars a la presidència. A Martí, li va tocar estar al costat d’Eudald Llobet, en una taula on hi havia banquers genovesos, el senyor de Gavaldà, el notari major i les seves respectives esposes. Marta se sentia feliç a la taula de les dames, des d’on entreveia el seu pare, que conversava amb el seu padrí, i al davant, darrere d’una de les gruixudes columnes, també copsava amb la vista la taula dels joves cortesans, on seia Bertran, un pèl confús perquè intuïa que aquell no era el seu lloc i que tornava a trair la casa de Cardona.

La noia no se n’adonava, però Berenguer, que seia a la taula principal, no li treia la vista del damunt i, asseguda a l’altre extrem, Adelais de Cabrera no podia suportar veure Marta en el lloc que hauria hagut d’ocupar ella.

Les menges es van presentar davant de la taula principal en uns baiards que portaven quatre criats i, abans de distribuir res, les van passejar perquè els comensals poguessin observar el detall ornamental i la suculència del que se servia. Brous, carns en salaó, peix, carn fresca, caça, pasta fornejada i un llarg etcètera de viandes que si l’una era bona l’altra encara més, fins que finalment van arribar les torres de fruita tallada, la crema cremada, coques amb nata i una infinitat d’exquisideses més. Quan es va acabar l’àpat i després dels discursos del bisbe, que va exhortar la parella a la fidelitat i el bon ús del matrimoni, del comte, que va alabar les virtuts de l’aliança entre famílies, i del flamant espòs, que va prometre una agradable vida a l’esposada i la seva absoluta fidelitat al comtat de Barcelona, la gent es va començar a aixecar del seient i a desplaçar-se d’una taula a l’altra buscant familiars i amics, mentre un grup compost per catorze músics i instal·lat damunt d’una tarima desgranava boniques melodies amb gralles, violes, arpes, dolçaines, tamborins i altres instruments de corda i vent.

Malgrat l’aflicció que el corsecava, el comte de Barcelona estava satisfet: havia casat bé les dues filles, el bessó més gran s’esposaria al cap de poc i per a Berenguer valdria més esperar que se li temperés el caràcter, que agafés aplom i ja no fos presa d’aquells atacs d’ira que havien resultat tan cars al seu germanastre Pere Ramon. Va recordar aquest últim i la tristor li va envair l’esperit. L’anguniejava tenir-lo tancat al Castellnou un dia com aquest, encara que el tranquil·litzava no haver d’intervenir en la sentència: fos quina fos, vindria de Roma, i ell l’aplicaria al peu de la lletra. Les circumstàncies de la mort de la seva esposa havien estat tràgiques i, encara que l’acte de Pere Ramon era inexcusable, en el fons del cor el comte sabia fins a quin punt la comtessa havia provocat, temeràriament, l’hereu de la corona comtal.

Els licors feien el seu efecte en els més grans i la música animava els joves, que sortien a ballar les balades cortesanes arribades de l’altra banda del Pirineu. Discretament, els casats de nou s’havien retirat, i les famílies, que havien de recórrer un llarg camí per tornar a les seves respectives mansions, també anaven fent via després d’acomiadar-se del comte.

Marta s’havia acostat un parell de vegades a la taula del seu pare i del padrí i en aquells moments ballava en una doble fila una dansa cortesana en què, noies en una banda i homes en l’altra, feien una sèrie de reverències i passos canviant successivament de parella. En una d’aquelles combinacions, li va tocar passar per sota de l’arc que formaven les mans alçades dels altres ballarins, donant l’esquena a Bertran.

—El meu pare no ens treu la vista de sobre —va fer Marta mentre avançaven.

—Ningú no pot apartar els ulls de la jove més bonica d’aquesta festa.

Adelais de Cabrera havia maniobrat hàbilment per coincidir amb Berenguer. A la fi ho va aconseguir darrere de les columnes laterals, tot i que ell mirava d’evitar-la.

—M’he assabentat d’una cosa que potser us interessarà, senyor.

Berenguer, que se sentia incòmode davant d’ella, va respondre a la defensiva.

—No va ser culpa meva que la meva mare propiciés la vostra sortida de palau. Jo vaig negar qualsevol implicació vostra en l’assumpte que vós i jo coneixem, però ja sabeu com era… Havia de trobar un culpable i, malgrat la meva defensa, us va tocar a vós.

Adelais ni va escoltar les paraules del príncep. Com que tenia la venjança preparada, va llançar l’esquer:

—Us continua interessant Marta Barbany?

Berenguer se la va mirar de reüll.

—Potser sí.

—I si jo us proporcionés els mitjans per aconseguir-la…

—Què demaneu a canvi? —va preguntar ell, un pèl escamnat davant de la franquesa de la jove.

—Tornar a palau i ocupar un lloc preeminent entre les dames.

—Si la notícia s’ho val, ja hi podeu comptar.

—Sospito que ara ja només us queda un obstacle…

—Un, no: uns quants. El meu pare viu, hi ha el meu germà, que, tot i que està tancat, espera sentència, i a més queda Ramon, el meu bessó.

—Sóc jove i puc esperar. El vostre pare faltarà un dia o altre, és llei de vida. Al vostre germanastre, encara que li arribés el perdó, l’acció comesa l’invalida com a hereu, i pel que fa al vostre bessó, dependrà de vós…

—Veig que teniu molta fe en el futur; si es compleixen els vostres auguris i arribo a manar, podeu comptar que el palau serà la vostra llar. Sempre que, això sí, la notícia s’ho valgui.

—El que s’ho valdrà serà el preu que haurà de pagar aquella plebea amb aires de grandesa si vol salvar el pare de la ignomínia —va murmurar Adelais amb la veu aspra de la rancúnia.

Els humors etílics que enterbolien el cap de Berenguer es van esbargir a l’acte i un parpelleig va indicar a Adelais que tenia tota la seva atenció.

El jove va meditar uns instants. Aquella dona era temible i va intuir que valia més tenir-la a prop per controlar-la que no pas lluny, amb el cap ple de ressentiment i despit.

—Està bé —va cedir—. Digueu-me quina és aquesta notícia que vencerà la voluntat de la dama que m’altera el son.

—Un fet inqualificable i punible per doble via, comès pel seu pare, per tant, peça segura, ja que els tribunals del comtat o, encara pitjor, els de l’Església, li poden caure al damunt.

—Deixeu-vos de subtileses i aneu al gra.

—Em jureu que complireu el que heu promès? —va insistir Adelais.

—Us ho juro per la memòria de la meva mare; si no ho compleixo, que la meva ànima cremi al foc de l’infern.

—Què opinaríeu d’algú que s’hagués mort en la religió cristiana i, enganyant tothom, hagués estat enterrada, per concessió especial de l’Església, en una capella particular coronada per una creu i a l’interior, cometent un pecat esgarrifós, tingués el sepulcre presidit per una menorà jueva i una estrella de David?

—Que seríem davant d’una falsa conversió —va respondre ell sense dubtar-ho—, i que qui ho hagués fet mereixeria un doble càstig, per part del comtat i de l’Església. Em penso que fins i tot podria perdre tots els béns que posseís.

—Doncs bé —va fer Adelais amb un somriure—, aquesta és l’arma que us ofereixo. Ruth, l’esposa de Barbany i mare de Marta, està enterrada en una capella del jardí de casa seva, presidida per una creu de pedra. Però el seu sepulcre està ornat amb símbols jueus. Penseu que, a més d’aconseguir el vostre propòsit, podríeu omplir les arques comtals amb tota la fortuna de Barbany.

Berenguer s’havia espavilat del tot.

—Si feu que ho aconsegueixi, quan mani a palau, cosa que faré, tindreu tot el que voldreu.

—Em conformo amb ocupar el lloc que em correspon per rang i mèrits.

—Quan aconsegueixi el tron, sereu al meu costat al paradís, no és això el que va dir Jesús al bon lladre? —va fer Berenguer, tot afalagador.

Berenguer no cabia en la pell d’alegria. Si era cert el que li acabava d’explicar Adelais de Cabrera tenia a les mans una arma poderosa per aconseguir d’una vegada els seus fins. Quan va tornar al saló principal va buscar amb la mirada l’objecte del seu desig. Allí el tenia, ballant amb Bertran de Cardona. Els ulls de Berenguer van acariciar el cos de Marta. En aquell moment es va aturar la música i dames i cavallers es van separar. Marta, somrient, amb el rostre enrojolat després d’aquell seu primer ball, es va ajuntar amb Estefania Desvalls i les altres joves en un racó. Berenguer no s’ho va pensar dos cops: l’alcohol i l’ambient festiu es van imposar a la prudència i se’n va anar cap a ella. Al seu pas, les dames s’apartaven amb una inclinació de cap. Ell ni en feia cas; tenia un únic propòsit.

—Em podeu acompanyar uns instants? —va preguntar a Marta—. Hi ha un assumpte que voldria tractar amb vós ara mateix.

Marta va empal·lidir. Va buscar amb la mirada Bertran i el va veure amb els altres cavallers. No va tenir temps de trobar una excusa. Berenguer es va dirigir cap a les columnes, al mateix lloc on feia poc havia estat parlant amb Adelais, i ella el va seguir, capbaixa. Un cop es va haver assegurat que ningú no sentiria el que diria, Berenguer va clavar la seva lasciva mirada en la jove.

—Em sembla que us convé escoltar el que us diré —va començar ell, amb veu ronca— i valorar el que sentiu en la justa mesura. M’ha arribat a l’oïda una cosa que podria posar en greu perill la situació del vostre pare i l’alta consideració que se li té en aquesta cort. No m’agradaria haver d’informar el comte dels rumors que afecten una persona tan distingida, a qui aprecia tant.

—No sé de què em parleu —va replicar Marta, indignada—. Confio plenament en el meu pare i en la seva honradesa. Mai ningú no ha gosat insinuar el que dieu ara mateix!

—Potser perquè fins avui ningú no ha sabut el secret que amaga. A vegades, un exterior impecable amaga un interior vergonyós. Us ho repeteixo —va continuar, fent un pas cap a ella, somrient i amb la mà estesa—, no tinc intenció de causar-vos cap mal. Ans al contrari: vós sou amable amb mi i jo guardaré el secret per sempre més.

—I jo us repeteixo que no hi ha cap secret per guardar! Vós decidiu: el meu pare és aquí mateix, en aquesta sala. Voleu que el vagi a buscar perquè hi pugueu parlar d’un tema que, en el fons, només l’afecta a ell?

En veure el semblant enfurismat de Marta, Berenguer es va aturar.

—Veig que no voleu admetre raons —va replicar ell i el somriure es va esvanir del seu rostre—. Després no digueu que no us ho vaig advertir. Quan el vostre pare caigui en desgràcia, lamentareu no haver-vos mostrat més comprensiva amb algú que només us volia evitar aquest mal tràngol.

Els ulls de Marta només reflectien menyspreu.

—Voleu res més? —va preguntar en un to fredament respectuós. I quasi sense esperar resposta, va girar cua i se’n va anar cap a l’altra banda del saló amb els genolls tremolosos i el pas vacil·lant.

Berenguer es va quedar quiet, observant-la. «Sou massa orgullosa Marta Barbany. I pagareu aquest pecat amb escreix, us ho ben juro», va dir a mitja veu.