56

La comtesseta Sança

Les comtessetes Agnès i Sança es reunien amb les altres dames tots els vespres, després del rés de les ànimes, a la cambra de costura, on, dirigides indistintament per Lionor o per Brígida, practicaven labors de diverses especialitats que anaven des de la confecció de tapissos fins a les puntes al coixí, treballs de brodats en tambor o labors de ganxet i agulles.

A Marta li havien assignat un cilindre immens farcit de crin de cavall folrat de ras marró i travessat de dalt a baix per una franja de pell suau d’ovella, del qual penjaven una quantitat immensa de boixets de fusta subjectats per fils blancs que calia anar entremesclant per després clavar-los mitjançant agulles de cap a l’enginy. A ella li costava, al principi, un gran esforç; tanmateix, manejats veloçment i hàbil per les mans de Lionor, es produïa el miracle que, davant els ulls sorpresos de la noia, anés creixent una franja ampla d’una randa preciosa. Al principi els seus dits van obrar sense traça, però al cap d’un cert temps no sols era capaç de treballar sense mirar el que feia, sinó que a més podia intervenir en les converses de les altres sense que la labor se’n veiés perjudicada.

Durant un interval de temps era obligat el fet de guardar silenci, però quan la sessió avançava, la mestressa acostumava a autoritzar les xerrades sempre que tractessin temes propis de noies de bons costums i d’alta nissaga, com era el cas. Aquella tarda es va produir una situació singular. La comtessa Almodis va requerir la presència de Lionor amb una certa urgència i la dama va haver d’abandonar la saleta, no sense recomanar a les seves pupil·les que fossin moderades en els seus comentaris i que sobretot mantinguessin una actitud de treball i de respecte envers les altres.

Tanmateix, aquell dia no era un dia vulgar. La vida del palau acostumava a ser d’una monotonia exasperant per a les noies entre els dotze i els divuit anys; per tant calia suposar que, quan s’esdevenia alguna cosa anòmala, estiguessin esverades; sobretot quan es tractava d’un tema tan apassionant com unes futures noces o una qüestió amorosa. Aquella tarda, la comtesseta Agnès no assistia a la classe puix que el patronatge d’un nou convent havia requerit la seva presència. Per tant, presidia la sessió Sança, que d’altra banda era la protagonista del dia, ja que la tarda abans havia arribat al palau, convidat pel seu pare, el comte de Cerdanya, Guillem Ramon, per demanar la seva mà, i en honor seu s’havia planejat una cacera i la nit següent un sopar.

Les noies estaven exaltades.

—Senyora, no esteu nerviosa o, si més no, trasbalsada?

La que això preguntava era Estefania Desvalls, una noia bruna i una mica grassoneta, molt simpàtica, amb la qual Marta havia fet molta amistat, hereva d’una de les famílies de pròcers barcelonins més notable i de millor nissaga.

—Més que nervis, sento curiositat per veure com és el meu futur espòs —va respondre Sança.

Aquesta vegada va ser Araceli de Besora, pèl-roja, amb pigues i molt agosarada, el pare de la qual era un dels senescals del comte.

—Jo estaria fent cabrioles, només de pensar que coneixeré l’home amb el qual me n’hauré d’anar al llit i amb el qual tindré els meus fills…

Anna de Quarsà hi va intervenir.

—Crec que qualsevol home serveix per esdevenir una dona casada i sortir del domini dels pares.

—Per què? Per entrar en la tirania d’un marit que ni saps com és, ni en coneixes els costums? Crec que no val la pena —va apuntar Adelais de Cabrera.

Eulàlia Muntanyola, de la família del bisbe d’Osona, va opinar:

—Què preteneu, doncs? Fer-vos novícia?

—Si arribo a abadessa, potser hi firmaria ara mateix. Almenys governaria la meva vida a la meva manera, i és coneixement comú que les novícies tenen els seus cavallers —va respondre, adusta, la primera.

Un instant de silenci es va emparar de la sala.

—Crec fermament en el criteri del meu pare que, tot i que sé que mirarà pel bé del comtat, em consta que m’estima profundament i no em portarà al sacrifici; i si amb el meu casament puc coadjuvar en l’engrandiment del meu país, entenc que és la meva obligació i que no ha d’haver-hi al món una missió més honrosa que aquesta —va afirmar la comtesseta.

—Senyora, sens dubte és un marit de molt noble nissaga… Tot i que una mica gran i vidu. No n’hauríeu preferit potser un de més proper a la vostra edat? —va preguntar Araceli.

—Estimada, totes aspirem al mateix, però la perfecció no existeix.

—Totes desitgem un marit jove, noble i atractiu, encara que algunes el pretenen des de la seva condició de ciutadanes sense noblesa, i aquí no se senten a gust —va dir en veu alta i clara Adelais, mirant Marta als ulls.

Aquesta vegada el breu silenci va ser tens. Marta, deixant la seva labor, es va encarar amb la de Cabrera.

—No sóc aquí per la meva voluntat, i no dubteu que, si depengués de mi, per tal de deixar de veure la vostra cara de bruixa, partiria així que pogués.

L’altra es va engallar.

—Creieu potser que som ximples i no veiem el desvergonyiment que mostreu amb el jove vescomte de Cardona?

Les altres noies, incloent-hi Sança, havien deixat les seves labors i observaven parades el duel verbal de les altres dues.

Marta es va posar dempeus, vermella fins a l’arrel dels cabells.

—Potser el vostre desig us fa veure visions: Bertran és un bon amic al qual no m’uneix res ni del qual no pretenc res.

—Per això correu amb ell per tot el jardí? I no ho negueu, l’altra tarda us vaig veure des de la finestra de la meva pròpia cambra.

Marta no es va poder contenir: en el moment que apareixia al llindar de la porta Lionor, va agafar el tambor de brodat d’Araceli i el va llançar al cap d’Adelais.

La dama va entrar precipitadament a l’estança i es va interposar entre les joves.

—Què passa aquí? Que potser us heu begut l’enteniment, Marta?

—No en feu cas, senyora, són reaccions de plebea que no sorprenen ningú. Quan una peça se situa fora de lloc i desentona, passa el que passa —va replicar Adelais, amb la veu tenyida de rancúnia.

Ara la que es va posar dempeus va ser Sança.

—Lionor, Marta no ha provocat això. —Després es va adreçar a Adelais—: I per cert, la meva mare situa sempre cadascuna al lloc que li correspon, i si Marta és aquí és perquè s’ho mereix.

—Ella o el seu pare, senyora? —va insistir Adelais.

—Vós o el vostre, Adelais? Perquè, quins mèrits podeu al·legar, vós, per residir al palau?

Davant les paraules de la comtesseta, la mestressa es va quedar en suspens i totes dues contendents es van dedicar una mirada feroç. Les hostilitats s’havien iniciat, s’havia declarat la guerra.