2

El palau comtal

Des de la mort de la seva eterna rival, Ermessenda de Carcassona, àvia del seu espòs, que li havia presentat una batalla tan enèrgica, la comtessa Almodis s’havia ensenyorit dels comtats de Barcelona, Osona i Girona sense cap mena d’oposició, i s’havia de reconèixer en justícia que per mitjà de les seves obres de caritat, de les generoses aportacions als convents i del seu indiscutible talent com a governant, s’havia guanyat l’afecte dels súbdits. Així i tot, la comtessa no oblidava els atzarosos temps passats. No era una d’aquelles dones que viuen de records, però, de vegades, quan es quedava sola a les seves estances, li agradava d’evocar aquella època tempestuosa. Somreia en pensar en el valor que havia tingut d’abandonar el seu primer espòs, Ponç de Tolosa, arrossegada per la irrefrenable passió que li havia inspirat Ramon Berenguer, el comte de Barcelona. Mai, ni en els pitjors moments, no se n’havia penedit, encara que, evidentment, hagués pagat cara aquella gosadia… Maleïda Ermessenda! L’àvia del comte fins havia sol·licitat l’excomunió de la «concubina del seu nét», com l’anomenava ella, i havia anat a visitar el mateix Papa per aconseguir-la. Però el temps havia anat posant les coses al seu lloc: si la seva arribada a la cort havia anat precedida per l’escàndol, ara, onze anys més tard, gaudia del respecte del seu poble. Déu l’havia beneïda amb dos fills i dues filles, amb l’amor de l’espòs i l’estimació de la seva gent… I s’havia emportat Ermessenda a la tomba. Que el Senyor la tingués a la seva glòria.

Aquell matí, en la intimitat de la seva petita i recollida sala, Almodis conversava amb la seva primera dama, la fidel Lionor de la Boesie, que havia vingut amb ella des de la llunyana Tolosa en aquell seu dramàtic viatge; amb Bàrbara d’Ortigosa i Brígida d’Amalfi, les dues dames de família noble que el seu espòs havia seleccionat per formar el seu cercle íntim, i amb Delfí, el nan geperut, també company dels seus primers passos a la Marca i dotat d’aquella rara facultat de nigromant. Delfí havia estat el seu amic fidel i conseller ja des de joveneta, i si bé la solia irritar amb el seu desvergonyiment, la seva fidelitat era inqüestionable.

La sala, que en una altra època havia estat oratori, era el centre de la seva vida. L’ostentació del gran saló no s’ajustava als seus gustos i peça a peça havia anat reunint els objectes i curiositats que complaïen el seu cultivat esperit en aquell selecte reducte. Des de la seva butaca balancí fins a la vella filosa, passant per la col·lecció d’instruments musicals, entre els quals destacava una flauta amb incrustacions de nacre, un saltiri de palissandre, regal de l’abat de Ripoll, i sobretot una cítara que tocava amb gran cura la seva primera dama, Lionor. Tot contribuïa a fer-li més agradable l’estada al palau comtal.

—Senyora em penso que us excediu assumint tantes responsabilitats. Més valdria que empréssiu el temps en tasques més grates i que deixéssiu, per exemple, que fossin els clergues de la Pia Almoina els que es dediquessin a repartir la sopa dels pobres.

La que havia parlat d’aquella manera era Lionor, qui, juntament amb Delfí, devia ser l’única persona que gosava opinar sobre les activitats de la comtessa.

—Us puc assegurar, Lionor, que el meu pitjor càstig és la inactivitat. Penseu que quan acabo una tasca important noto frisança fins que no en trobo una altra que m’estimuli. Les obres de la catedral o la portada d’aigües a Barcelona, més que no pas treballs, per a mi han estat motius de vida.

Brígida va intervenir mentre impulsava amb la punta del peu dret la filosa on es cabdellava la llana.

—Entre poc i massa, senyora, hi ha la virtut. Moltes persones són incapaces de seguir la vostra agitació i pateixen per complaure-us.

—Que potser us compteu entre aquestes, Brígida? —va preguntar Almodis amb veu esmolada.

—Jo no, senyora, però es famós el vostre ànim i costa de seguir-vos els passos —es va justificar la dama.

Es va fer el silenci davant de la resposta de Brígida, que havia copsat el lleu retret subjacent en el to de la senyora.

Lionor va mirar d’ajudar-la.

—Brígida es referia sens dubte al vostre esperit indomable. La vostra història avala els fets. Digueu-me, comtessa, quina dama o altra dona d’igual rang que hàgiu conegut és capaç d’emular les vostres iniciatives.

L’afalac va estovar la comtessa, poc acostumada a suportar censures de ningú, encara que fossin encobertes.

El diàleg va quedar en un punt mort i davant d’un lleuger alçament de celles de Lionor, va intervenir Bàrbara per canviar de tema.

—I què, Delfí, què es comenta pel mercat?

El nan, que anava amb roba de colors molt vius, se la passava d’allò més bé fent de centre d’atenció de la petita cort, de manera que procurava estar al corrent dels últims esdeveniments per atraure l’interès de la mestressa.

—Doncs ara mateix, els comentaris fan referència a la mort per sobrepart de l’esposa de Martí Barbany, la qual també va perdre el fill que portava a dins, per cert un nen i, per tant, hereu de les seves riqueses. L’arribada de la mort sempre mereix comentari, però quan la difunta és personatge de qualitat i perd la vida a una edat primerenca, el poble s’hi rabeja. A les comares, els fascinen les defuncions tràgiques.

La comtessa va aturar la labor.

—Què dius? Que l’esposa de Barbany és morta?

—Això mateix he dit, senyora.

—I com és que ningú no m’ho ha fet saber?

—Em pensava que el pare Llobet us ho havia dit —va respondre Delfí.

—Fa tres dies que no el veig.

—Deu ser per això —va intervenir Lionor.

—O perquè no li ha semblat que tenia prou interès per interrompre les vostres infinites tasques —va respondre Brígida, venjant-se així, de manera indirecta, del retret anterior.

—Mai no em descuido de les persones que alguna vegada m’han mostrat el seu afecte. Sempre he sentit una predilecció especial per un ciutadà tal com cal, a qui el comtat deu tant. Un home que ja va patir una gran pèrdua… I ara això. —La comtessa va evocar aleshores la sinistra imatge de Bernat Montcusí, aquell que havia estat conseller del seu espòs i que amb la seva lascívia i crueltat havia segat la vida de la innocent Laia, l’amor de joventut de Martí Barbany.

—És molt dur quedar-se vidu a aquesta edat —va comentar Brígida.

—Pitjor és no haver conegut baró —va afegir el nan.

—Ets un impertinent menyspreable!

Bàrbara d’Ortigosa va intervenir per alleujar la tensió.

—De tota manera, em fa l’efecte que té una nena de quatre o cinc anys, que sens dubte serà el seu consol.

El soroll dels boixets de les dames omplia el silenci. Després es va fer present la veu de la comtessa.

—Li vull expressar el meu condol. Lionor, que algú em porti els estris d’escriure i feu venir un amanuense.