104

Els esperons de plata

La imposició dels esperons de plata a tres dels cavallers que havien realitzat els estudis i les pràctiques a palau era un esdeveniment memorable. Es tractava d’una cerimònia d’homes i de guerrers, però que des dels temps de la comtessa Almodis havia experimentat un canvi. La difunta comtessa, atenent la sol·licitud de les joves del seu seguici, havia aconseguit que per a la cerimònia s’obrís la galeria de dames i, des d’aquella situació privilegiada, les noies poguessin presenciar-la des de darrere de les gelosies que cobrien els arcs de la primera planta i comentar d’allí estant el ritual de l’acte i la valentia dels cavallers.

Aquell era un dia assenyalat per a Marta, encara que davant de Bertran havia fingit la més absoluta indiferència. La jove es debatia entre un cúmul de sentiments: obediència cap al seu pare, honradesa envers els seus anhels i la por que la torturava quan veia la sinistra figura de Berenguer. Això sense comptar el pes del costum que li vetava el desig de contraure matrimoni amb l’home que estimava.

Marta sabia que tenia com a aliat el seu padrí Eudald Llobet, qui, a més d’adorar-la, era l’únic, juntament amb Amina, que coneixia totes les vicissituds que havien envoltat la seva decisió d’ingressar a Sant Pere de les Puelles. Ja n’havia parlat amb l’abadessa, la germana Adela de Monsargues, la qual no havia posat cap objecció a aquell ingrés a final del mateix any. En pensar en el seu estimat padrí, un vel d’inquietud va cobrir els ulls de la jove. Durant les últimes setmanes l’havia vist pàl·lid, ullerós, i, tot i que el bon home afirmava que es trobava tan bé com sempre, la debilitat de la veu i aquell pas lent, tan diferent del d’abans, li feien sospitar el contrari. El físic, amoïnat, li havia prohibit ajupir-se per cuidar les plantes, fins i tot.

El soroll metàl·lic que es va produir quan es van aixecar els homes de la planta baixa va rescatar Marta dels seus pensaments i la veu de la seva amiga Estefania Desvalls la va portar al present.

—Atenció, Marta, que comença!

Les noies es van precipitar cap a la gelosia. L’aspecte de la planta baixa era impressionant. En dues fileres de bancs, hi havia els plançons de les millors cases de la noblesa catalana. Havien encatifat la part anterior de la gran sala amb un immens tapís, sobre el qual destacaven tres reclinatoris equidistants. Enfront, una gran taula folrada amb domàs, al centre de la qual lluïa la imatge de sant Jordi i, en un faristol, una antiga Bíblia amb ferramenta d’or; a la dreta, damunt d’una tarima, el tron del comte de Barcelona, i a l’esquerra, quatre setials per al bisbe Odó de Montcada, el senescal major Gualbert Amat i els dos joves comtes Ramon i Berenguer.

El so de les trompes i timbales va anunciar l’arribada del vell comte, el qual va comparèixer molt decaigut, coixejant visiblement, recolzat en el segon senescal Gombau de Besora, darrere del qual venien el bisbe i els prínceps. Tots es van anar situant als setials que tenien assignats. Quan ho va fer el comte, tothom es va asseure.

A Marta, el cor li va fer un salt: precedint els companys de cerimònia caminava tranquil i orgullós l’amo dels seus pensaments. Bertran de Cardona es va col·locar davant del reclinatori del mig i els altres dos cavallers, vestits segons l’ús de l’esdeveniment, ho van fer a un costat i a l’altre.

L’acte tenia un protocol definit des de temps molt antics. La veu dels oficiants arribava confusa al lloc on era Marta, però n’hi havia prou de veure els moviments per fer-se càrrec del cerimonial. En primer lloc, el bisbe, acompanyat d’un acòlit, va acostar la Bíblia als reclinatoris on hi havia els aspirants agenollats i els va demanar el jurament, obligant-los a col·locar la mà dreta damunt del llibre sagrat. Després, d’un en un, es van agenollar davant del vell comte i aquest, després de pronunciar unes paraules que Marta no va poder entendre des d’on era, els va donar una suau bufetada a la galta. Tot seguit, el senescal, agafant uns esperons de plata que li havia portat un patge a sobre d’un coixí de vellut vermell, els va reclamar. Els joves candidats s’hi van acostar en fila i van anar col·locant el peu dret damunt d’un petit escambell que hi havia davant de Gualbert Amat. Aleshores, el primer senescal els va calçar solemnement l’esperó i a la fi va demanar que cadascun escollís la seva divisa i es col·loqués davant del seu padrí.

En aquell instant, a Marta se li va accelerar el cor. Bertran es va situar davant del jove Cap d’Estopes i, dirigint la mirada cap a on era ella, va agafar el mocador blau que li havia donat temps enrere, el va lliurar al comte i va fer que aquest li nués a l’avantbraç dret. Després, en veu alta i clara va dir:

—Senyor, que el meu lema sigui: «Sempre, tant si es vol com si no es vol».

Marta el va observar amb els ulls negats. En aquell moment el ressentiment cap a Bertran se li va esvanir, alhora que se li dissipaven tots els dubtes: el seu cor no es podia equivocar. Sí, l’esperaria, tant de temps com calgués. Passaria al convent els tres anys marcats pel seu pare, suportaria la distància amb el millor dels ànims perquè sabia, sí, estava segura, que un amor com el que sentia per Bertran no el tornaria a experimentar per cap altre home.