132

La provocació

El palau comtal lluïa les seves millors gales. El comte Ramon Berenguer celebrava amb els seus íntims l’inici del seu semestre com a sobirà del comtat, que tindria lloc aquella nit, en començar l’any.

El menjador, amb capacitat per a quaranta comensals, s’havia muntat amb una taula en forma de ferradura perquè els criats poguessin servir les viandes i els vins per davant i perquè en acabat tothom pogués veure les diversions preparades. Hi participaven les seves germanes Sança i Agnès amb els seus respectius consorts, el comte Guillem Ramon de Cerdanya i Guiu d’Albon, el clergat hi estava representat pel bisbe Odó de Montcada, la judicatura, pels tres jutges majors. La Curia Comitis hi havia enviat els caps de família nobles presidits pel notari del comtat i la ciutat, el seu veguer, Olderic de Pellicer. En una ala de la taula hi havia les dames de la cort.

Tots els comensals ocupaven ja els seus respectius llocs segons ordenava el protocol. A instàncies del comte, el bisbe havia beneït la taula i es disposaven a iniciar l’àpat quan el primer mestre-sala es va acostar a la presidència i va dir unes paraules a cau d’orella del comte. Aquest va dirigir la mirada cap al lloc buit que tenia a la dreta i va indicar al criat que malgrat tot procedís a servir el banquet. Va començar la desfilada de servents; en primer lloc, els criats amb grans soperes i cullerots anaven repartint un espès brou calent en les escudelles de pisa vidriada que cada comensal tenia a la dreta; després van passar uns patges amb una sèrie de safates amb pits d’au trinxats, fetges assaonats amb espècies, ou dur i un llarg etcètera de condiments que acabaven d’espesseir el caldo, mentre els copers servien els vins que venien de més enllà del Pirineu.

Bertran era al penúltim lloc de l’extrem destre de la ferradura quan va veure que s’obria la porta violentament i compareixia el comte Berenguer Ramon amb la túnica desajustada, la mirada perduda i el rastre d’un regueró de vi negre que li sortia de la comissura dels llavis. El seu rostre reflectia la frustració de saber que Mainar havia fracassat en l’intent i que, de retruc, les seves ambicions de beneficiar-se de la fortuna dels Barbany havien quedat reduïdes a no res.

Un silenci que augurava tempesta es va instal·lar entre els comensals. Berenguer va llançar una mirada displicent als convidats del seu germà, va avançar cap al centre de la ferradura i amb veu balbucient i farfallosa va alçar la copa en un brindis:

—Alço la copa a la salut de tots els fidels servidors que saben canviar d’amo amb tanta rapidesa.

Ramon, que ja en altres ocasions havia intentat salvar situacions compromeses creades pel seu germà bessó, va intervenir.

—Se us ha esperat, germà; aquí teniu el seient en un lloc d’honor: tots els presents serveixen el comtat des de llocs de gran responsabilitat sense tenir en compte si al capdavant hi sou vós o jo, si no fos així, els nostres estats viurien en el caos. Feu-me la mercè de seure a sopar i mireu de no interrompre una vetllada que ha començat amb tan bons auguris.

Berenguer es va mirar els comensals, un per un, arrogant i desmenjat, fins que va arribar al final de la ferradura, on va clavar els ulls en Bertran. Va llançar al jove de Cardona una mirada de desconsideració i va continuar cap a la banda de les dames, mentre deia:

—Sou poc escrupolós, germà. Jo no sec a la mateixa taula on hi ha ostatges del meu pare que haurien de ser als estables o, millor encara, a les masmorres de palau.

Mentre deia això, va empassegar i el vi que tenia a la copa va anar a parar a l’escot d’Araceli de Besora.

Quan el príncep es va disposar a intervenir i el segon senescal, pare de la dama, agafava la daga, Bertran es va alçar.

—Si seieu vós, el que s’aixecarà de taula seré jo. Mai de la vida un membre de la família de Cardona no ha compartit taula amb un ultratjador de donzelles que gosa ofendre una dama davant dels presents, igual que fa poc va intentar rompre la inviolabilitat d’un monestir amb astuta covardia.

Berenguer, tot i el seu estat, va copsar el missatge i abalançant-se sobre Bertran va anar per bufetejar-lo amb el guant que duia al cinyell. El jove li va subjectar el braç amb força.

—No és lloc, ni ocasió, senyor. Els cavallers arreglen els seus desacords d’una altra manera. Si ho sou, accepteu el repte i lluiteu amb mi en combat singular.

Va semblar que Berenguer recuperava de sobte la lucidesa.

—Sou valent de boca, alferes, sabent que no hi ha ningú sota el sol que pugui reptar el comte de Barcelona si no és un dels seus iguals.

—Potser el vostre estat us fa oblidar que sóc el primogènit del vescomte de Cardona —va respondre Bertran— i que la qualitat del meu llinatge m’ho permet. —I va afegir en to sarcàstic—: I, a més, la solució és fàcil. Si no és sota el sol, que sigui a la llum de la lluna! O és que només poseu de manifest el vostre valor quan es tracta d’atacar joves indefenses?

Berenguer va quedar pàl·lid. El rellotge va anunciar l’arribada de l’any nou. Bertran es va girar cap a Ramon Berenguer, que en aquell instant iniciava el seu mandat i, inclinant el cap, li va dir:

—Repto el vostre germà, a la llum de la lluna: el sol ja s’haurà amagat. L’única cosa que resplendirà serà la veritat que fa lliures els homes.

Ramon es va mirar tots dos cavallers, va meditar un moment i finalment va dir:

—Berenguer, per què no nomeneu algú que lluiti per vós? Així es dirimirà la qüestió sense que hi intervingui cap ofensa.

A Berenguer, la veu li va sortir del fons, carregada de rancúnia, i va resoldre el dubte.

—Accepto l’envit i ho faré personalment, germà, amb un plaer que em ve de lluny: tinc moltes ofenses per liquidar amb aquest jovenet insensat. L’únic que vull és que autoritzeu llances de combat i que la justa sigui a ultrança.

—Sabeu que no és possible, germà, un duel a mort posaria en perill la vostra vida: utilitzareu llances de fusta i seré jo qui en determini el lloc, el dia i l’hora.