35

Els bessons

Els bessons estaven a punt de lliurar una justa d’ensinistrament a la sala d’armes del palau, en presència d’altres cavallers. Les grades estaven ocupades per nobles que cada dia anaven a fer pràctiques amb diferents artefactes propis de la guerra. Cadascú escollia segons el seu gust espases de fusta, maces de boles sense punxes, dargues i llances esmussades per realitzar simulacres de combat. El senescal de torn, Gualbert Amat, era l’encarregat de moderar les accions de manera que, a causa de l’acalorament de l’envit, la sang no arribés al riu.

Els bessons havien escollit per a la seva justa particular diferents armes. Després de proveir-se dels corresponents camals, Ramon es va posar un plastró embuatat que li protegia el tors i li arribava a la cuixa; va escollir per a l’atac una espasa curta i per a la defensa, un petit escut de fusta de roure amb la vora de cuiro reforçat i manyoples i guantellets per a protecció de braços i mans. Berenguer portava una brigantina reforçada amb plaques de ferro, i com a armes d’atac i defensa va triar un mànec amb cadena i bola de fusta i una darga que li arribava als panxells de les cames, i la mateixa protecció per a les extremitats superiors. Els dos prínceps es preparaven per a la lliça ajudats pels seus escuders en una sala adjunta que, proveïda amb penjadors, panòplies, bancs, rentamans i miralls de coure brunyit, oferia ajut abans i després de la lluita.

El rostre de tots dos mostrava una seriositat inusual. Berenguer, que en aquells moments es posava la manyopla esquerra, va ser el primer d’obrir la boca.

—Et veig estrany, germà… Que no has dormit bé? T’ha agafat una descomposició de ventre perquè t’has d’enfrontar amb mi?

Ramon, que s’ajustava els camals, va respondre amb cautela:

—No m’ataca cap mal i he dormit perfectament, ja que la consciència no em recrimina res. Podria ser que aquest no fos el teu cas o el del nostre germanastre.

Berenguer s’havia aixecat.

—Si m’has de dir res, valdrà més que ho facis abans de justar. Així, si em sento ofès, m’ho agafaré amb més ferotgia.

—No he estat pas jo qui ha iniciat aquest debat —va respondre Ramon—. Pel que fa a la teva manera de justar, fes-ho com sàpigues, però et recordo que en aquests casos l’avantatge és per al qui tempera més bé els nervis.

Berenguer va aixecar la veu.

—Ja de petit et refugiaves a les faldilles de la nostra mare! Sempre fas el mateix, sempre amb circumloquis i mitges paraules… Si tens res per objectar i prou flegma per parlar, ja ho pots dir ara.

—No és el moment i no parlaré de qüestions que només ens pertoquen a nosaltres.

La veu de Berenguer pujava fins a un to excessiu.

—Ets tu qui ha insinuat alguna cosa sobre la meva consciència!

Llavors qui es va aixecar va ser Ramon i es va dirigir als escuders.

—Sortiu tots dos i espereu-vos a fora.

Els dos homes van deixar el que tenien a les mans a sobre dels respectius bancs i van sortir precipitadament de l’estança.

Tots dos germans es van trobar davant per davant.

—Quina mosca t’ha picat, Ramon? Per què m’ha de remordir la consciència?

—Tard o d’hora tot arriba a palau, i quan ho fa vol dir que els mercats i les fires en van plens.

Berenguer va deixar anar un esbufec d’exasperació simulada.

—I què arriba a palau? Vinga, que et mors de ganes de dir-m’ho.

—Fa una setmana, dos prínceps de la família comtal van tenir una actitud traïdora en una casa de mala nota que, pel que sembla, és un negoci rodó per als seus amos.

—Ah! —va exclamar Berenguer amb sarcasme—. Resulta que saps que hi ha llocs on els homes de veritat van a descarregar els seus humors?

—Els homes de veritat han de protegir els febles i contenir les males passions, encara que sobre això últim tothom és lliure de fer el que li dicti la consciència. El que no és admissible de cap manera és que s’erigeixin en senyors de la vida i de la mort d’unes pobres persones desarmades.

Berenguer va quedar vermell com una magrana.

—En primer lloc, no era una persona, sinó xusma… I sí, vaig ser jo qui va tenir la caritat d’apartar-la d’aquesta vida miserable. A més, no anava pas desarmada: em va atacar a traïció sense cap motiu.

—No és pas això el que es diu a les tertúlies del Mercadal.

—Veig que estàs més al corrent que jo de les xafarderies!

—Sembla que et vas encapritxar d’una que no era de les meuques de la casa i la vas voler forçar, i ella només va defensar el seu pudor.

—En primer lloc, no era verge —va fer Berenguer, rient—. D’aquí ve que m’enfurismés, perquè jo havia pagat pel seu himen, i en segon lloc, les esclaves són bèsties, això de l’honra els és ben igual, tant els fa anar-se’n amb un home com amb un ase.

—Si el que dius fos cert, no s’hauria d’haver ofès —va replicar Ramon—. Ets un desgraciat i em fas fàstic! De vegades m’avergonyeixo de ser el teu germà.

—El que m’empipa més és aquest aire de superioritat moral que hi poses sempre… Quan, fet i fet, només ets un covard retingut. —Va callar un moment i després va afegir—: Fins i tot de vegades dubto que t’agradin les dones.

Ramon va quedar ben blanc. Tenien les cares a frec. Amb veu continguda per la ira, Berenguer va dir:

—Baixem a la sala de justes, allí podrem dirimir les diferències.

—On i quan vulguis, amb armes d’entrenament o de combat.

—No oblidis, Ramon, que ets el bo i jo el dolent. I ja saps com va acabar allò de Caín i Abel.

Van agafar les armes i van sortir a l’estora. Els nobles estaven estupefactes davant de la ferocitat del combat, que el senescal va haver d’aturar diverses vegades després d’avisar els bessons que aquella era una lluita de cavallers i no una batussa de rufians.