133

La justa

La lluna en quart creixent presidia la nit a l’esplanada del Born, el lloc destinat a lluites i torneigs. S’havien encès les torxes que delimitaven la palissada i els qui havien d’assistir a aquell esdeveniment anòmal ja eren als seus llocs. Finalment, el comte hi havia anat acompanyat del seu senescal Gombau de Besora, que no perdonava a Berenguer l’ofensa inferida a la seva filla la nit del sopar i que tenia sota el seu comandament els homes d’armes de davant de la tribuna. Enfront, col·locats en els llocs adequats, hi havia el primer senescal, Gualbert Amat, que s’encarregava de fer complir el reglament que regia la lliça, i els tres jutges que havien de vetllar per la puritat del que s’havia pactat per a aquell insòlit encontre. El físic, amb hopalanda grana, l’ametista que palesava el seu ofici penjada del coll i la bossa dels estris i les potingues en bandolera, era dret al peu de la palestra per poder intervenir amb prestesa si calia.

Les tendes còniques situades a banda i banda de la palissada eren un formiguer. A la de Berenguer, uns quants homes s’ocupaven de les seves coses: dos palafreners per als cavalls, un armer per a les llances i dargues, tres patges per enllustrar-li l’elm i afermar-li la celada, que se li havia d’ajustar exactament, repassar els enganxalls de la lloriga i assegurar que les corretgetes que li subjectaven el plastró i l’espatllera, el faldellí i els guardabraços estiguessin greixades i, en fi, que tingués tota l’armadura lluent i a punt.

A la tenda de Bertran només n’hi havia dos, de criats, sota el comandament de Sigeric, el seu jove escuder, a més de Delfí, que s’havia entestat a acompanyar-lo i, tot misteriós, s’anava torbant en una cosa i l’altra.

Un uixer va comparèixer apartant la tela embreada de la porta.

—El comte ja ha ocupat la llotja, senyor, d’aquí a un moment sonaran les trompetes i els anafils. El cavall que heu designat per al primer envit ja està aparellat, comença la justa. Esteu prest?

—Espereu-vos un moment. —Bertran se’n va anar fins a la taula, va obrir una capseta de pal de rosa que hi havia a sobre i en va extreure un mocador blau.

—Sigeric, lliga’m la divisa al braç —va ordenar.

El jove ho va fer amb prestesa i Bertran, després d’assegurar-se que la cinta havia quedat ben subjecta, va agafar l’elm emplomallat i se’n va anar cap a l’exterior.

Al principi, l’aspecte inusual de la palissada el va deixar sorprès. Fins aleshores sempre havia anat al camp de justes de dia, i en fer-ho de fosc va notar que els sentits se li agusaven i percebien els colors de les banderoles, els estendards i els gallardets d’una manera molt més vívida, i que fins i tot la brisa que bufava de ponent semblava que feia un murmuri diferent en obrir-se pas entre les fulles de l’arbreda circumdant.

Amb una ràpida mirada, Bertran va abraçar tot el camp de lliça. Un sentiment de respecte es va apoderar de l’hereu de Cardona en contemplar la majestuositat de l’armadura del rival, que rematava l’elm amb una corona d’or que circumval·lava un plomall de color de sang que flamejava amb el cerç de la nit, així com la puixança d’aquell cavall que, giravoltant, amb prou feines podia subjectar el palafrener.

Bertran va muntar el cavall i, amb el cap ja cobert amb l’elm, va agafar la llança que li oferia Sigeric, la va col·locar verticalment a la dreta de la sella, es va avançar al toc de clarins a saludar el príncep i va observar que el seu contrincant també ho feia, però posant en relleu la seva condició de comte, amb el morrió abaixat, que li tapava el rostre, la manera d’evitar que hagués de retre homenatge.

Després de la salutació i al primer toc de trompetes, cadascú es va situar al seu lloc a l’extrem de la palissada. Els cavalls piafaven, nerviosos i excitats, ensumant l’inici de la justa. El jutge de lliça va abatre les banderoles vermella i blava que aguantava a les mans. La justa havia començat.

Mentrestant, al monestir de Sant Pere de les Puelles, Amina, suplicant, s’enfrontava, potser per primera vegada a la vida, a la seva mestressa.

—On voleu anar a aquestes hores?

Marta s’havia embolicat amb un mantellet de llana i aguantava un ciri encès.

—Saps perfectament cap a on vaig, Amina.

—Per l’amor de Déu…

Marta se la va mirar amb obstinació.

—No deixaré que Bertran passi tot sol aquest tràngol… Lluita pel meu honor! He de ser al seu costat.

—Però encara esteu feble! El fred de la matinada us pot perjudicar.

—Moriré si m’haig de quedar aquí tancada esperant notícies. Tu decideixes, Amina, m’hi pots acompanyar o no, però et juro que no m’aturaràs.

I, sense dir ni una paraula més, ni fer cas de les mil protestes de la seva amiga, Marta es va encaminar cap a una de les portes laterals del monestir. Feia fred, però tenia el cor abrandat.

Tots dos contendents van abaixar les llances fins al rest, a la dreta, i amb la darga presta a la mà esquerra es van abalançar l’un contra l’altre.

Bertran ja no veia res més que no fos la figura amenaçadora que se li llançava a sobre i a través de les fenedures de la celada va entreveure l’odi en els ulls del seu adversari. L’escomesa va ser terrible i, mentre pressentia que estava a punt de perdre els estreps, va tenir la certesa que la punta de roure de la seva llança havia perforat la rodona darga de cuiro reforçat del seu rival. De cua d’ull, alhora que subjectava el cavall i l’obligava a tornar al seu lloc, va observar que el jutge de lliça abatia els dos gallardets indicant que tots dos cavallers havien fet blanc i que, per consegüent, l’assalt era nul.

Berenguer va arribar enfurismat a la seva zona, va saltar del cavall i tan bon punt l’escuder el va ajudar, va deixar anar a tall d’esgarip:

—Canvia’m el cavall! Aquest animal no obeeix l’esperó! I dóna’m la darga de pic que em cobreix més bé, aquest descarat és més dur del que em pensava!

Els palafreners van obeir a l’acte el seu amo i en un tancar i obrir d’ulls Berenguer era a cavall d’un bai de nou anys que bregava sol sense necessitat de guia.

La ment de Bertran havia copsat tots els missatges que li havia transmès la munta de Berenguer. En brandar la llança per descarregar el cop, el comte descuidava un xic la defensa i abaixava l’escut; si li apuntava al cap i no variava el punt del suposat impacte, en el moment de l’envestida, el rival abaixaria la darga i ell, mentre perfilava la defensa obliquant l’escut, li entraria la punta de la llança per l’escletxa que deixés, alhora que la del contrari lliscaria, inofensiva, per la superfície de la defensa.

El jutge va alçar els gallardets indicant combat.

Els dos cavallers van llançar les haques al galop. Estava a punt de produir-se la segona topada. El soroll de les armadures i del ferro dels cavalls aparellats era eixordador.

Bertran aguantava la posició malgrat que tots els ressorts de la seva ment li indicaven el contrari. Quan estava a punt de corregir l’arrencada, Berenguer va fer el que s’esperava i va abaixar un pel la darga; mentre la punta de la llança lliscava com si res damunt de l’escut de Bertran, l’extrem de roure de la llança d’aquest es va introduir damunt de la defensa, es va trencar a sobre del plastró de Berenguer i quasi el va fer descavalcar. Els crits dels presents van aplaudir l’arriscada acció del jove de Cardona; la banderola roja del jutge es va abatre i la blava va quedar onejant en l’aire, marcant un punt a favor de Bertran.

Tots dos es van retirar als seus respectius quarters. Bertran, que havia reservat el Blanc, el seu corser preferit, per al tercer envit, va desmuntar i va tornar a muntar amb l’ajuda de Sigeric.

En aquell instant, Delfí es va esmunyir fins a les potes del Blanc i va obligar el genet a abaixar el cap. Les paraules del nan el van obligar a alçar la celada i a mirar-se’l incrèdul.

—Marta vindrà.

—No pot ser…

—Creieu els meus pressentiments —va fer Delfí.

Al quarter de color roig, les paraules grolleres anaven sortint de la boca del comte com gripaus enverinats. Ningú no gosava obrir boca.

—Porteu-me Nublo.

Es tractava d’un terrible semental de gambada poderosa i ulls injectats de sang. Tan bon punt hi va haver muntat, el comte va exigir, amb una veu que va atemorir els servents:

—Llança de combat!

El seu escuder, que el servia feia molt, es va atrevir a comentar:

—Us desqualificaran, senyor!

—Punta de ferro, he dit!

—El podeu matar, senyor…

—És el que pretenc, inútil!

Quan el poderós cavall potollava, inquiet, abans que el jutge aixequés les banderoles indicant combat, Berenguer va veure una lleu resplendor que començava a pujar els esglaons que portaven a la llotja buida reservada als familiars i amics de l’hereu de Cardona.

Berenguer ja havia començat el galop, però la seva mirada seguia de reüll una llum que presagiava una cosa desconeguda i amenaçadora. Llavors, en quedar sota la llotja, va veure com es desprenia del xal. Bellíssima. La torxa que portava algú que anava al seu costat li conferia una brillantor espectral. Marta Barbany, vestida amb una túnica blanca que en ressaltava l’esplèndida figura. La visió va desconcertar el comte, que encara tenia gravada a la retina la imatge de Marta postrada. Sense adonar-se’n, la seva ment es va confondre i Berenguer es va trobar la punta de la llança del rival, com un borinot furiós, al bell mig del pit, cosa que li va fer perdre l’estrep i la seva superba armadura va anar a parar contra aquell terra tan dur de la palissada.

Mentre el físic i el jutge de lliça es precipitaven cap al cavaller abatut, el senescal, en veure sobre l’herba la llança de guerra, li va dirigir unes paraules prou dures.

—Heu incorregut en deshonor, comte. Mai no havia caigut tan avall la casa dels Berenguer. Se n’informarà el vostre germà.

—Aneu-vos-en a l’infern, senyor —va fer Berenguer, incorporant-se—. Jo sóc igual que ell en rang i noblesa de sang i el semestre que ve en parlarem vós i jo.

Després d’aquestes paraules i mentre el comte que havia estat descavalcat se n’anava cap a la tenda, Bertran es va treure el guant, va col·locar a la punta de la llança el mocador blau que portava a l’avantbraç, es va acostar a la llotja on hi havia la noia i, abatent l’arma, l’hi va oferir.

—Ja us vaig dir, Marta Barbany, que res ni ningú no m’apartaria de vós i que cap cavaller gosaria ofendre-us.