108

Sant Pere de les Puelles

El monestir de Sant Pere de les Puelles, erigit feia deu dècades, era entre el raval de Sant Pere i el Rec Comtal. Es tractava d’una sòlida construcció de tres cossos i de dues plantes, amb un claustre enjardinat al centre del qual hi havia un estany ple de granotes ben grosses que raucaven amb insistència. Al voltant del claustre se succeïen la cuina, el refectori, la sala capitular i la infermeria; a la planta superior, les cel·les de les professes, les novícies i les postulants. Des del claustre s’accedia, d’una banda, a l’hort i de l’altra, a l’església. El pòrtic d’accés a l’edifici s’obria a llevant; un gran arc permetia l’entrada de carros i cavalleries i tot just a dins i a la dreta hi havia, als baixos, les quadres, el rebost i el celler on s’emmagatzemaven els queviures. Una altra porta, que s’obria als fidels els diumenges i les festes, estava ornada amb un arc de pedra en què figuraven les imatges dels dotze apòstols. L’absis, amb una finestreta a la banda del claustre, estava encarat al nord. Darrere l’altar, la sagristia, i al costat, la petita cel·la del capellà que tenia cura de la salut espiritual de la comunitat.

Marta era la penúltima de la fila exterior de les monges que de dues en dues avançaven pel claustre amb sostre de volta cap a l’església per a l’oració de vespres. Al capdavant de la comunitat, hi anava l’abadessa, la germana Adela de Monsargues. A diferència de les monges, les postulants, totes filles de casa noble, anaven vestides amb túniques de gerga grisa.

Marta intentava concentrar-se en les pregàries, però mentre resava no podia evitar que el seu pensament volés cap a la darrera carta que havia rebut del seu estimat Bertran. Tal com ell havia promès al seu pare, no s’havien tornat a veure des de feia gairebé tres anys, però al llarg d’aquest temps tots dos havien mantingut el contacte mitjançant les cartes que s’intercanviaven amb l’ajut d’Amina i Delfí, que s’havien convertit en missatgers de la parella. En la solitud de l’austera cambra, Marta les rellegia un cop i un altre fins que se les aprenia com si fossin pregàries. A totes, Bertran hi reiterava el seu amor incondicional, la seva inviolable lleialtat i el desig, cada cop més ardent, de tornar-la a veure. Però, malgrat totes aquelles promeses, malgrat l’amor que destil·laven les seves paraules, Marta no aconseguia foragitar els dubtes de la ment… En aquells moments, sense anar gaire lluny, el seu estimat Bertran acompanyava Ramon Berenguer en qualitat d’alferes, que havia viatjat a terres sicilianes per conèixer Mafalda amb qui s’havia promès feia uns anys. Marta imaginava les recepcions fastuoses, els balls plens de dames boniques, i la visió de Bertran entre elles li oprimia el cor.

Es va concentrar en l’oració, fent un esforç per desterrar del cap aquelles idees. Ja quedava poc, es va dir. En l’última carta, Bertran li havia promès que, a la tornada de Sicília, aniria a Cardona a sol·licitar el permís del seu pare i la benedicció per al casament. Novament, la inquietud es va apoderar de Marta… Què diria el vescomte de Cardona quan sabés que el seu fill, l’hereu, volia esposar una plebea? I si el seu pare tenia raó i Bertran, malgrat els seus sentiments, no era capaç d’oposar-se als desitjos del vescomte de Cardona si es negava a autoritzar l’enllaç? Marta sabia que era molt difícil negar res a un pare: ella mateixa estimava el seu amb totes les seves forces. Martí la visitava cada mes, llevat que fos de viatge, i en gairebé totes les visites li demanava que tornés a casa. Marta patia pel fet de no poder-li dir la veritat: els murs del convent l’havien protegit dels avanços de Berenguer molt més bé que no ho haguessin fet tots els guàrdies de la mansió de la plaça de Sant Miquel. En aquell temps no havia tingut cap notícia d’ell i ja gairebé havia oblidat els moments de neguit que havia viscut a palau per culpa seva. Estava segura i el pare Llobet li donava suport en la creença que ni tan sols Berenguer gosaria violar el sagrat recinte de la casa del Senyor per satisfer la seva luxúria abjecta. A més, perquè se sentís encara més segura i bo i al·legant que la seva presència a la cort ja no era necessària un cop morta la comtessa, el seu padrí havia deixat la Pia Almoina i havia demanat el càrrec de confessor del monestir.

Acabats els oficis, les monges van tornar a les cel·les. Mentre caminava en silenci pels freds passadissos, Marta va tancar els ulls i es va imaginar fora d’aquells murs, passejant pels jardins de palau, de la mà de Bertran.