71

El vell invàlid

La parella es va endinsar en la nit. Un horitzó amenaçador obria la matinada; la lluna era al zenit, coberta constantment per una corrua de núvols esfilagarsats. Tot i la distància, un airet salobre va assaltar l’olfacte del noi. La dona es va posar a caminar al seu costat, a prop de la paret, mirant a terra, amb passos curts i apressats. Per trencar el silenci, Ahmed li va preguntar:

—Com us dieu?

—Maria, em dic Maria.

—Així que sou cristiana?

Ella el va observar esporuguida, i Ahmed se’n va adonar.

—No tingueu por, jo trobo que tothom és lliure de pensar i de ser com vulgui. Jo tinc arrels islàmiques, però vinc d’un país on els homes lliures només tenen potestat sobre els seus esclaus. Si no és així, ningú no pot subjugar una altra persona, ja sigui home o dona. Sou esclava, vós?

La dona es va recollir amb la mà la vora del mocador que li tapava el cap i va observar Ahmed.

—Sóc esclava de les meves circumstàncies.

—Però això pot canviar d’un dia a l’altre.

—No és fàcil. —Després d’una llarga pausa va afegir—: No us he donat les gràcies per la vostra valerosa acció. En aquest lloc, cada nit hi passen coses, però jo procuro no ficar-me en destrets.

Es va fer un altre silenci.

—El vostre aspecte no és el de les altres dones d’aquella taverna —va fer Ahmed—. Perdoneu-me la pregunta, però què us ha portat a aquesta vida de vexacions i misèria?

La dona el va mirar als ulls; després, en to apagat, es va limitar a respondre:

—La sort de cadascú no es tria.

Ahmed va entendre el missatge i va continuar caminant al seu costat.

Van travessar dues placetes, van agafar uns quants carrers i, sense haver fet ni un quart de llegua, van arribar als afores de la població. La dona es va aturar de cop en una edificació miserable que abans podia haver estat una quadra, amb un entresolat per a la palla. La casa tenia una porta petita i una escaleta lateral que pujava a dalt.

—És aquí —va dir la dona.

Ahmed es va mirar allò i no hi va veure més que misèria.

Va tornar a sonar la veu d’ella.

—Pugeu.

Sense deixar-li temps per reaccionar, va pujar de pressa l’escaleta.

El noi va dubtar, però amb la intuïció que passaria alguna cosa, la va seguir.

La dona va obrir la porteta que donava al seu cau i va avançar cap al fons a les fosques. Ahmed es va esperar al llindar de la porta. Va veure una guspira d’esca que va encendre un llum d’oli i, amb la claror, va entrar a les golfes. La dona s’havia tret el mocador i la va poder veure bé. Era petitona però molt ben proporcionada i tenia les faccions boniques. Ahmed es va mirar l’estança. El sostre baixava cap a un costat i travessava l’habitació un tub gruixut de maons que deixava anar escalfor. En un costat hi havia una màrfega i unes mantes plegades; a l’altre, un suport amb una palangana i una galleda d’aigua.

Després de tancar la porta i amb el gest ràpid fruit del costum, la dona es va desfer el monyo i la cabellera rossa li va caure damunt de les espatlles. Després es va començar a afluixar el cosset.

Ahmed li va aturar el gest, agafant-la del canell.

—Què feu, Maria?

—Us vull tornar el favor.

—No cal. Jo no compro els favors de les dones.

La dona se’l va mirar agraïda i va vacil·lar un instant.

—Doncs veniu, abans m’heu preguntat una cosa i us ho vull respondre.

—No cal, Maria…

—Sí, sí que cal: no vull que em prengueu pel que no sóc. La vida m’ha obligat a vendre el cos, però només el meu marit va tenir la meva ànima.

I en dir això, el va agafar de la mà i el va arrossegar cap a la màrfega.

—Trobo que si més no us dec un aclariment. Seieu que us explicaré per què vaig cada nit a aquell lloc tan horrorós.

Ahmed la va seguir i es va asseure al seu costat a l’espellifada màrfega.

—Tal com us he dit, sóc cristiana. No sóc d’aquestes terres que, encara que pertanyen al duc Robert Guiscard, tenen la major part de la població grega. Però aquí almenys no ens maten. Jo vivia a Othonoi, no gaire lluny d’Albània, sóc vídua i tinc un fill. El meu sogre era pescador. Un malaurat dia ens van assaltar els pirates… El meu sogre em va obligar a agafar el nen i fugir cap a la muntanya. S’ho van endur tot; érem gent pobra que no podia pagar un rescat; es van endur els joves per fer de galiots i les dones per vendre-les als mercats de Constantinoble, Tunis i Barbaria. Aquests podrits tenen un costum: no maten els vells, però els tallen les mans perquè siguin una càrrega per a la família. Ho van fer al meu sogre. El tinc a baix, s’ocupa del nen fins que jo torno; es pensa que treballo en una fonda, si sabés a què em dedico em mataria, però la vida és dura i mentre el cos resisteixi, no tinc cap altre remei.

Ahmed estava esparverat.

—L’únic somni que tinc és aconseguir que el meu fill sigui un home honrat… Seguiu-me —li va dir tot d’una—, us ensenyaré el motiu dels meus afanys.

Es va aixecar, decidida, i se’n va anar cap a la porta. Ahmed, sense saber gaire per què, la va seguir.

Van baixar l’escaleta i Maria el va portar fins a la porta de la casota.

Va agafar la balda i va fer cinc pics, tres de seguits i dos d’espaiats. Es va sentir una veu.

—Ets tu, Maria?

—Sí, jo, pare.

Primer el soroll d’un forrellat que es movia i d’una balda que s’enretirava, després es va obrir la porta. Va sorgir un vell de cara arrugada i quatre cabells completament blancs, que, quan va veure un home amb la seva jove, es va fer enrere.

Ahmed no va poder evitar de veure-li els braços. Els tenia tallats a sota del colze a una altura desigual i al monyó dret duia una mena de funda de cuiro amb un ganxo, i a l’esquerre, una altra amb un punxó.

—No us alarmeu, pare. Aquest home m’ha salvat la vida.

El vell es va mirar Ahmed amb una altra cara, es va apartar i el va convidar a entrar.

—Què ha passat, filla?

—Un borratxo em volia escanyar. —Va senyalar Ahmed—. Ell ho ha impedit.

L’home el va observar amb detenció.

—Em dic Kostas Paflagos. Benvingut a casa meva. Penseu que aquesta nit heu salvat la vida de tres persones.

—Jo em dic Ahmed i només m’he limitat a complir la meva obligació d’home.

L’home el va observar amb reserva.

—Sou islamita?

—La consciència de l’home és el que importa, no les seves creences.

—Teniu raó… En el vostre cas, els fets parlen sols. Feu el favor de passar.

Ahmed va entrar en aquella estança seguit per la dona. Va veure que al fons hi havia una llar on cremaven tres troncs gruixuts, que alhora feia de fogó; de seguida va entendre d’on venia l’escalfor de dalt. A la dreta, en un catre dormia, embolcallat amb una flassada, un nen d’uns tres anys. El mobiliari era escàs: un banc, un bagul per guardar les quatre coses i uns quants estris de cuina.

L’home va ordenar a la noia que espavilés el foc amb un ventall i va indicar amb un gest a Ahmed que s’assegués amb ell al banc. Mentre Maria posava una olla al foc, el jove va fer el que li manava el vell.

—Primer, Maria, compartirem el que hi hagi amb l’hoste; hi haurà prou temps perquè m’expliqui què ha passat.

Ahmed es va excusar.

—No cal. Menjaré alguna cosa quan torni a la fonda.

—No és pas això el que ensenya la nostra religió —va replicar el vell—. El poc que tinguem, ho compartirem.

Amb prou feines s’havien acomodat els homes que ella els allargava un parell d’escudelles de sopa espessa, on suraven unes boles de carn; a la d’Ahmed també hi havia una cullera.

El jove va sentir curiositat per veure com se’n sortia aquell home. Va esperar, expectant.

Maria va agafar del damunt de la llar una altra cullera que semblava igual però no ho era. Tenia el mànec buidat. Es va posar al costat del seu sogre i l’hi va inserir al punxó del monyó esquerre. L’home, demostrant la rara habilitat que li havia proporcionat el costum, va començar a xuclar la sopa del recipient ficant-se l’estri aquell a la boca.

Després els va servir una poma pelada i tallada en uns altres vasos i l’home se la va anar menjant, acostant-se-la a la boca amb el punxó.

Un cop acabat aquell sopar frugal i còmodament instal·lats davant de dos recipients de pisa que contenien un licor dens i ambarí fet amb fruita macerada, el vell va voler que Ahmed li expliqués amb tot detall el que havia passat a la fonda. Ahmed distorsionant la veritat en la mesura justa i atorgant a Maria el paper de criada, com li havia aclarit ella, va posar el vell al corrent dels fets.

—Us en dono mil gràcies. Ja veieu en quina situació precària estem. La meva jove és l’únic suport d’aquesta casa i si li passés alguna desgràcia no sé què se’n faria, d’aquesta família. Jo ja sóc vell, però el nét té dret a una oportunitat, que jo, és clar, no li hauria pogut donar. —L’home va alçar els braços mostrant les extremitats amputades—. He dit mil vegades a la meva jove que hauria de buscar una altra feina, però ella s’excusa dient que així es pot ocupar de nosaltres de dia i que amb poques hores de repòs en té prou. A més, li paguen força bé.

Ahmed va veure en la mirada de la dona una súplica muda i, tot i que això el feia sentir malament, va col·laborar en l’engany.

—Els temps són difícils per a tots, el treball no es troba precisament on més ens complau viure.

—De qualsevol manera, sapigueu que en aquest racó de la terra trobareu sempre una família agraïda. Una bona dona, un nen i un vell inútil.

Després va canviar de conversa, cosa que Ahmed va agrair, ja que això el feia sentir força incòmode.

—I vós d’on sou i què se us ha perdut per aquests verals?

Ahmed no va mentir.

—El meu company i jo hem vingut pescant des de Crotona, buscant bons bancs de peixos i la fortuna ens ha portat fins en aquesta costa.

—Jo també m’hi dedicava, a la pesca, un bon ofici. Per aquestes terres n’hi havia que vivien honradament i prou bé extraient els fruits que ofereix el mar, però per desgràcia, altres es dediquen a viure del treball aliè i a espoliar els primers. I si només fos això, beneiria la providència, però, no en tenen prou, rapten els millors i els més joves i deixen al darrere tota la reguera de mutilats que seguen l’oportunitat de millorar als qui queden, ja que els obliguen a tenir-ne cura. Aquest va ser el meu cas.

Després, l’home li va explicar amb tots els ets i uts el drama que havia viscut la seva família i va acabar dient:

—Ja ho veieu: jo vaig perdre un fill, la meva nora, un marit i el meu pobre nét, un pare. Maleït sigui per sempre més Naguib i tota la seva llopada!

En sentir aquell nom, Ahmed es va posar alerta.

—Aquest és el causant de la vostra desgràcia?

—De la meva i de la de molts altres; aquest monstre és el culpable de moltes de les desgràcies que assolen l’Adriàtica.

L’agitació que havia produït la notícia en Ahmed no va passar desapercebuda al vell, ni tampoc a la seva nora.

Maria va deixar el que feia i el vell li va preguntar:

—Que n’heu sentit a parlar, per casualitat?

—Per casualitat? Jo diria per desgràcia. Les seves barbaritats abracen la Mediterrània, la Jònica i, segons dieu, l’Adriàtica. Si algú em pogués donar una pista dels seus moviments, potser podria col·laborar a deslliurar-vos d’aquest malson.

El vell se’l va mirar un instant amb una espurna de suspicàcia al fons dels ulls.

—Vós no sou pescador.

Ahmed va intuir que havia de jugar les seves cartes.

—No us ho he pas dit.

—El que heu fet aquest vespre us ha obert les portes de casa meva. No defraudeu la meva confiança, us suplico que parleu clar.

—D’acord. Heu sentit a parlar de Martí Barbany?

—Qui no n’ha sentit a parlar?

—Doncs ell és el meu amo i aquest bandit li ha robat un vaixell i n’ha raptat la tripulació. No us hauria d’haver revelat aquest secret, però el cor i les circumstàncies que m’heu explicat em diuen que estem al mateix costat.

—No ho dubteu, i compteu amb el meu suport en tot el que contribueixi a esborrar-lo de la capa de la terra.

—Teniu alguna idea d’on es refugia i de quina rutina fa?

El vell es va tombar cap a la seva jove.

—Jo no, però potser… Maria vés a buscar Tonò.

Ella es va treure el davantal, es va posar un mantell espellifat a les espatlles i va sortir a fer l’encàrrec.

El vell es va adreçar a Ahmed.

—Coneixereu un home que va fer de galiot en un dels seus vaixells i se’n va poder escapar.

Ahmed no se sabia avenir de la increïble circumstància que li brindava la fortuna. Després de buscar una pista del pirata per tots els establiments de la costa, tot d’un plegat, sense sospitar-ho i com a conseqüència d’una acció fortuïta, la bona nova li anava a l’encontre.

—Dieu que hi ha algú que em pot informar del parador d’aquesta hiena?

—Hi ha algú que el coneix bé i que l’odia igual o més que jo. Al vostre amo, li ha robat un vaixell i una tripulació, a mi, la vida, i a Tonò Crosetti, els millors anys de la seva joventut i la seva dona. —Després va fer una pausa breu i va afegir—: Esteu sol en aquest negoci?

Ahmed s’havia tret l’antifaç i parlava sense embuts.

—Vaig amb un dels capitans del meu amo que, per cert, m’agradaria que coneguéssiu.

—Si no teniu pressa per tornar-vos-en, voldria fer una bona xerrada sobre el tema amb tots dos. Penseu que tot el que pugui fer jo pel càstig d’aquest malvat m’apaivagarà l’odi.

El so d’uns passos curts acompanyats d’altres de més espaiats va anunciar la tornada de Maria amb l’acompanyant.

Ahmed mirava la porta i el cor li galopava dins del pit. La jove va obrir i darrere seu va sorgir el rostre barbut d’un home alt, moreno i fibrós que devia ranejar la quarantena. Va saludar el vell mentre dirigia una desconfiada mirada al desconegut.

—Bona nit, Kostas. Em demanaves?

—Seu, Tonò, em sembla que el que sentiràs et pot interessar, i molt.

L’home es va acostar al racó i després de treure’s la capa es va instal·lar al banc amb els altres dos.

Maria es va ocupar de tornar a omplir els gots de tots tres. El seu sogre va posar el desconegut al corrent dels esdeveniments d’aquella nit.

En acabar, l’home es va tombar cap a Ahmed.

—Un gest extraordinari aquest vostre, vatua! Suposant que els meus coneixements us puguin fer algun servei, que el vostre amo, Martí Barbany, que té un poder conegut a totes les mars, em pugui venjar i que el meu ajut serveixi per impedir que la bèstia continuï cometent abusos, per ma mare que podeu comptar amb mi!

—Maria —va ordenar el vell—, posa llenya al foc que em fa l’efecte que la nit serà llarga.

Mentre la jove obeïa l’ordre del sogre i agafava el nen a coll per retirar-se a descansar a l’altra cambra, l’home va continuar.

—Explica la història, Crosetti, que el nostre amic sàpiga com li podem donar un cop de mà.

El tal Crosetti va fer un trago i va començar el discurs.

—Em dic Tonò Crosetti. Vaig quedar orfe de pare i mare i em va criar una tia, però la meva escola va ser la dàrsena del port de Nàpols. Com que passàvem molta penúria, per alleujar la misèria, em vaig dedicar a un ofici que exigeix bons pulmons i una certa habilitat. Em vaig centrar en la capacitat de nedar a sota l’aigua quan m’ho demanaven els pescadors i mariners que havien enganxat el ferro a les roques del fons i em reclamaven els serveis per alliberar-los. Era més econòmic donar-me una propina que perdre un ferro car de restituir, i a la badia de Nàpols, on tenia el negoci, aquesta circumstància es produïa prou sovint perquè els fons són plens de restes de naufragis.

Ahmed seguia atent el relat de l’home.

—La capacitat d’estar-me sota l’aigua aguantant l’aire als pulmons em va anar augmentant fins que vaig decidir emprar-la per a altres feines que em poguessin ajudar a augmentar el peculi. Vaig començar a fer immersions per extreure del fons derelictes dels antics romans, ja que la badia n’és plena, i després els venia al mercat a bon preu. La meva tia es va morir i em vaig quedar sol. Llavors tenia disset anys. Va anar passant el temps, el negoci prosperava i quan en vaig fer vint-i-dos em vaig casar amb la xicota que tenia de tota la vida, filla de pescadors i per a mi la millor noia de la costa. Tot va anar bé fins que una nit l’infern ens va caure al damunt. Van arribar a la costa com dimonis, amb la pala dels rems folrada amb draps perquè el xipolleig de l’aigua no cridés l’atenció de ningú, van matar els sentinelles, es van endur les noies joves per vendre-les com a esclaves, als homes ens van reduir a la condició de galiots i, seguint el seu costum, van deixar al seu pas una legió de mutilats.

Ahmed no es perdia ni una coma del relat; endevinava que quan s’acabés veuria la llum.

L’altre va prosseguir:

—Em vaig passar un lustre remant al seu vaixell. Vaig navegar per totes les mars conegudes; sembràvem el terror al nostre pas. Vaig conèixer els costums d’ell, els seus ancoratges, la manera d’actuar, em vaig assabentar de qui són els seus aliats, d’on s’estan, d’on ven la mercaderia i on reparen el vaixell.

A Ahmed li brillaven els ulls.

L’altre, després de fer una pausa per beure un xic de licor i aclarir-se la gola, va continuar:

—L’ofici del rem és duríssim i només resisteixen els més forts. Quan s’havia de fer provisió d’aigua, deixaven anar de la cadena dos dels galiots, en general els més ben dotats, que, després de baixar la xalupa al mar, vigilats per dos homes armats fins a les dents, anaven a terra amb els bots, cap a ancoratges coneguts, en llocs salvatges i segurs. Un cop que em va tocar, vaig reconèixer el lloc: era un illot rocallós, perdut a la costa albanesa, on una font d’aigua clara subministrava el desitjat líquid a un parell de poblats de pescadors propers. El cap em va començar a bullir i, com que ja m’era ben igual la vida, vaig decidir jugar-me-la a un sol envit. El pitjor era morir ofegat i fins això s’ho valia més que no pas viure d’aquella manera. Quan ens vam haver apartat del vaixell, vaig esperar l’oportunitat. La costa era a unes mil braces i enmig del camí hi havia un grup de roques que formaven un complicat laberint. De cop i volta i quan menys s’ho esperaven els nostres custodis, ja que n’hi havia un a proa mirant a la llunyania i l’altre estava distret, vaig deixar anar el rem i, agafant tot l’aire que em cabia als pulmons, em vaig llançar a l’aigua i vaig nedar ensota com no ho havia fet mai.

»Un dels guardians va caure al mar amb el balanceig i, arrossegat pel pes dels ferros, tot i que bracejava com un desesperat, se’n va anar cap al fons sense remei. Davant dels ulls se’m va dibuixar el perfil borrós del petit arxipèlag rocallós. Vaig continuar nedant a sota l’aigua com un foll, vaig donar la volta a aquelles roques i, quan ja tenia els pulmons a punt de rebentar, vaig treure el cap per agafar aire i, amagat darrere d’un illot, vaig gosar mirar. La fortuna em va tornar a somriure: aprofitant que el pirata mirava enfollit la superfície de l’aigua buscant-hi el meu cap, que tard o d’hora pensava que havia de despuntar, el meu company li va clavar una patacada amb el rem que hauria pogut tirar a terra un bou i tot. Em vaig esperar un moment fins que vaig veure que el costat de l’embarcació quedava tenyit de vermell. Després em vaig enfilar a la roca i em vaig posar a cridar i a agitar els braços com un forassenyat. Geraldo, així es deia l’home, em va veure, va quedar parat de la distància que havia recorregut a sota aigua i va començar a vogar cap on era jo.

»La resta és història. El cas és que, després de dos dies de navegació, vam arribar a la costa i allí ens vam espavilar per sobreviure. Després, les circumstàncies em van portar fins aquí, i des d’aquell dia he alimentat l’esperança de veure morir el segrestador de la meva dona.

Un silenci fondo i sostingut va coronar el relat de l’home. Després, Ahmed li va preguntar:

—Sou capaç de recordar tot el que ens pugui ajudar a trobar aquest malànima?

—Fins i tot sé a quina hora acostuma a defecar i com es rasca els polls. He tingut anys per rememorar-ne fins a l’últim detall, li conec els costums, sé on es refugia i el que sol fer amb els presoners. M’han quedat a la memòria tots els seus hàbits.

El pensament d’Ahmed volava.

—Us podria veure demà amb el meu amo? Us haig de proposar una cosa.

—Si la cosa ha de portar a eliminar de la faç de la terra aquest fill de mil marfantes, podeu comptar que aniré fins a la fi del món.

Els galls començaven a cantar quan Ahmed, amb pas viu i mirant a un costat i l’altre, se n’anava cap a la fonda. El cap li voltava com un poltre desbocat; a la nit no li havien faltat tràngols i a penes sabia posar ordre als pensaments. El que havia començat com una bona acció s’havia transformat en la informació vital que amb tanta vehemència havien anat buscant des de Messina el capità Manipoulos i ell, i sentia la urgència d’arribar per explicar-ho tot al grec i prendre les decisions pertinents.

La porta de la fonda era oberta; en un banc dormitava un home, que no era el que els havia rebut; en sentir remor de passes va alçar el cap i, mirant-se’l amb ulls lleganyosos, va dir:

—El vostre company ha pujat fa una estona.

Ahmed, sense més comentari, va agafar ràpidament l’escaleta i es va plantar a la porta de la cambra. Amb prou feines havia fregat la fusta amb els dits que va sentir les passes de Basilis.

—Ben arribat Ahmed, em feies patir, i això que m’alegrava la teva demora perquè pensava que era senyal que la nit t’havia estat propícia.

—No us imagineu fins a quin punt.

Ahmed, després de tancar la porta, va veure que el grec tenia la daga desembeinada a la mà dreta.

—Us feia dormint. Que passa res especial que em rebeu així?

—No, únicament que algú ens ha remenat les coses. Quan he arribat, el pèl ja no era al seu lloc. En aquests casos val més prevenir que curar. Mentre t’esperava he pensat unes quantes coses.

—I més que pensareu quan us reveli tot el que m’ha passat.

—Ja m’ho imagino, un home jove i una dona bonica tenen molt a dir-se durant una nit.

—Us equivoqueu. Jo no sóc home que aprofiti un favor; el que us he de dir és molt més transcendental.

Basilis, que havia tornat a posar la daga a la funda, el va observar detingudament, se’n va anar al catre i després d’acomodar-s’hi, va fer:

—Explica’m, que t’escolto atentament.

Ahmed es va treure el guardafred, es va posar davant del grec i a poc a poc, com si gaudís del moment, li va etzibar:

—En una nit he conegut més coses d’aquest malnat que busquem que en tots els dies que han passat des que vam sortir de Messina.

Manipoulos va fer uns ulls com unes taronges.

—Explica-m’ho tot.

El noi li va explicar punt per punt l’aventura nocturna.

El grec no se sabia avenir del que li arribava al cervell. Les preguntes s’anaven succeint. Com, qui, de quina manera i on. Les preguntes esclataven en l’aire com focs d’artifici.

—I Crosetti m’ha dit que està disposat a tot per posar fi a aquest malson de la Mediterrània —va concloure Ahmed.

—Creus que tornaria amb nosaltres a Messina?

—Sens dubte, i no pas per buscar cap benefici, sinó per calmar la set de venjança.

Després d’una llarga pausa en la qual l’entrecella arrufada del grec denotava la pressió a què sotmetia el cervell, va parlar de nou.

—Quan hagi conegut Tonò Crosetti i si ell s’avé als nostres plans, ens n’anirem a la confraria de pescadors; allí mirarem de saber qui ens pot vendre una barca més gran. Lliurarem a canvi la nostra i hi afegirem el que ens demanin; vull que si algú ens busca o informa sobre nosaltres s’equivoqui, a més que la mar en aquest temps és ingrata i ens vindria bé una llargària més gran. Buscarem una embarcació amb més velam i amb capacitat per a cinc o sis persones. Quan la tinguem, tornarem emprant molt menys temps del que ens ha costat arribar aquí. Ara ja sabem tot el que ens convé i el temps és or. Bona feina, Ahmed, si tot arriba a bon terme, a tu es deurà una gran part de l’èxit.