57

La cacera

El matí de dimarts havia aparegut emboirat i l’ambient al palau augurava tempesta. El comte havia organitzat una jornada cinegètica en honor del seu futur gendre, el comte Guillem Ramon de Cerdanya; un grup de cavallers i servidors s’esforçava perquè tot fos a punt. Escuders, falconers, curadors de mastins, exploradors… tots maldaven perquè les seves tasques fossin acabades a temps per merèixer l’aplaudiment del seu senyor i evitar qualsevol reny del senescal. El piaf dels cavalls, el lladruc dels gossos i l’enrenou que partia del pati d’armes, on els palafreners i els seus ajudants treballaven sense treva guarnint els nobles animals, va atreure l’atenció de Marta, que a aquelles hores encara era al llit. Amb un bot de cames, àgil com una gasela, es va posar dempeus i sense temps per cobrir-se es va abocar a la finestra. Des de la seva posició elevada va poder observar qui formava la partida i sense voler els seus ulls van cercar Bertran. El jove era en un costat del pati ocupant-se personalment de cinglar i embridar el Blanc, que, joiós, picava de potes davant l’anunci de la cacera. El noi intentava apaivagar-lo amb la veu, mentre amarrava a la sella del noble animal el buirac del comte, del qual sobresortien els extrem de les fletxes.

Gairebé sense adonar-se’n, Marta va sentir que alguna cosa li fregava les espatlles. Amina havia sentit que es llevava i havia corregut fins a l’armari per acostar-li un xal gruixut i posar-li a l’esquena.

—Agafareu fred, Marta —li va xiuxiuejar Amina, però Marta, aliena a tot, continuava observant el jove.

El comte Guillem Ramon de Cerdanya departia amb el comte de Barcelona muntat en un semental de gran alçada, regal del seu futur sogre, escollit entre els cent cavalls de guerra normands que havia comprat darrerament. Sobtadament, sense saber per què, Marta va notar que la miraven uns altres ulls i s’hi va fixar. A un costat de la plaça d’armes i en un grup apartat, envoltat d’escuders, es trobava el primogènit Pere Ramon al costat de Berenguer. Al seu costat, hi havia uns quants cortesans de les diverses famílies afins al primer que, ja muntats a les seves cavalcadures, xerraven animats. Una esgarrifança va recórrer l’esquena de Marta quan va observar com Berenguer es posava dempeus sobre els estreps del seu cavall i, descobrint-se el cap, feia una reverència ampul·losa amb la gorreta fins al punt d’intentar fregar el terra amb la ploma d’adorn, davant la mirada atònita dels seus cortesans i la d’un sorprès Bertran de Cardona, que a l’instant va dirigir els seus ulls cap a ella per veure a qui anava adreçat un homenatge semblant.

La veu de Cap d’Estopes, des del seu corser, que giravoltava visiblement excitat, va cridar l’atenció de Bertran.

—Bertran! Esteu nerviós davant la vostra primera cacera?

El noi, que continuava amb la mirada clavada a la finestra, va trigar uns instants a respondre orgullós:

—No és pas la primera, senyor. Allà, a Cardona, també es caça el cabirol i el senglar, i hi he acompanyat el meu pare algunes vegades.

El jove comte el va observar amb gust. L’orgull de família que mostrava el de Cardona li agradava i, malgrat que sabia que era una actitud cautelosa per no lliurar-se als que ell anomenava els seus carcellers, era conscient que en el fons l’apreciava i maldava per no ser el seu amic.

—Deixeu, doncs, els estreps més llargs; la cavalcada fins a Olèrdola serà llarga i d’aquesta manera hi arribareu més descansat.

Bertran va agrair a contracor el consell i es va maleir una vegada més. Aquell sentiment de simpatia que sentia envers Cap d’Estopes el feia sentir-se traïdor al seu pare… Tanmateix, anava arribant a la conclusió que aquella estima era irremeiable. Abans de partir, va dirigir de nou la mirada cap al rostre de Marta i el seu cor va fer un bot; la salutació de la jove dama el va omplir de joia i va apartar de la seva ment els núvols negres que l’escometien cada vegada que reflexionava sobre la seva posició, una condició, però, en la qual se sentia tan bé que de vegades es preguntava si, en el cas de poder escollir, li agradaria abandonar tot allò i tornar a Cardona.

Els corns de caça van començar a emetre el seu so ronc, les colles de gossos van augmentar el seu concert de lladrucs i la comitiva es va posar en marxa travessant les portes del palau davant l’admiració dels barcelonins que, com cada vegada que això succeïa, s’amuntegaven als carrers per veure passar el brillant seguici. D’un bot àgil, Bertran va pujar a la gropa del Blanc i va ocupar el seu lloc a la partida vora del cavall del seu patró, no sense abans comprovar que al seu lloc corresponent, traginada per dos servidors, hi anava la gàbia dels falcons amb les caputxes col·locades sobre els petits caps dels ocells que alejaven a les seves perxes, obligats pel trontoll del transport.

La comitiva va travessar la porta del Call i va anar pel camí de la Boqueria en direcció a Montjuïc. Va rodejar la muntanya i, ja al pla, es va encaminar cap a Gavà i des d’allà va girar cap al nord. La sendera s’enfilava i dalt s’albirava la fortalesa del castell d’Eramprunyà, el propietari del qual, el senyor d’Olèrdola, havia tingut anys abans grans diferències amb el comte de Barcelona. En arribar a Begues, i a un senyal del primer senescal, Gualbert Amat, la partida es va aturar: el corn d’ordres va sonar una nota llarga i ronca, convocant els caçadors, i el comte de Barcelona es va disposar a impartir les regles per les quals es regiria la cacera.

Els importants es van aproximar i els altres van esperar atents que se’ls transmetessin les ordres.

—Senyors, m’agradaria que aquesta partida de caça que he organitzat en honor del comte Guillem Ramon de Cerdanya fos un èxit rotund. Ens dividirem en tres grups. A la meva dreta, hi anirà el meu hoste, que comandarà una partida, i amb ell galoparà el meu fill gran, Pere; a la meva esquerra ho farà el senescal Gualbert Amat, que comandarà la seva i anirà acompanyat pel meu fill Berenguer; i jo mateix aniré al centre amb el meu altre fill, Ramon. Que cada facció ocupi la seva zona i no envaeixi la del costat; els mestres de caça ja han partit marcant els territoris. Aquest matí anirem al cabirol i al senglar. Al migdia ens reunirem a la casa de Begues amb les peces cobrades i després d’un bon àpat, ja a la tarda, ens dedicarem a la falconeria i cadascú farà volar els seus falcons.

Els cavallers van aclamar el comte, i homes i gossos es van disposar a entaular la competència.

Amb un toc lleuger d’esperons, Pere Ramon va apropar la seva haca a la de Berenguer.

—Fixeu-vos-hi bé: vós i jo als costats i sense comandar el grup, mentre que el seu fillet de l’ànima va amb ell al centre. Us adoneu ara de quanta raó tinc? On creieu que els esquivadors aixecaran més peces? Qui farà córrer els millors podencs i llebrers? Ja ho veurem al dinar. Però us avanço que el meu grup, en ser el de l’hoste, potser aixecarà alguna cosa; quant a vós, que aneu amb el senescal, el màxim que veureu serà alguna perdiu i potser un esquirol.

I després d’aquestes paraules malintencionades que exasperen l’ànim del seu germanastre, el primogènit es va dirigir al seu lloc.

Berenguer va mirar de cua d’ull el grup que s’estava formant al voltant del seu pare i va distingir entre la gent la cabellera rossa del seu germà, que acompanyava d’escuder el noi impertinent de Cardona. Va fer petar la llengua i va escopir a terra mostrant el seu menyspreu. Llàstima que un dels accidents habituals que es produïen a les caceres no tingués lloc aquell dia! Va estrènyer les seves cames corbades sobre el cavall i es va dirigir alhora al grup que comandaria al costat del senescal Gualbert Amat.

El comte ja estava donant ordres a la seva quadrilla.

—Avançarem en ventall per la nostra zona; els exploradors aniran davant movent el bosc amb les branques i cridant, darrere marxaran els criats amb les corretges subjectant les gossades; quan salti la peça jo designaré amb els tocs de corn habituals quin dels meus grups li va al darrere. —Després es va adreçar al seu fill—. Ramon, tu i la teva gent correreu per la meva esquerra fent partió amb la gent de Gualbert. Vós, Gombau, ho fareu a la meva dreta al costat del límit assignat al comte de Cerdanya. Que ningú no ultrapassi les fites marcades i que cadascú respecti el territori assignat a l’altre.

Feliços i excitats, entre el rebombori de cavalls i gossos, van esperar el temps convingut fins que el toc intercanviat de corns va anunciar que tots els components de la partida eren a punt. Aleshores el comte va donar el senyal de començament de la cacera.

Al llom del Blanc, Bertran anava darrere del cavall de Cap d’Estopes, gaudint del moment i preparat per atendre qualsevol petició del plançó comtal. Portava el buirac de fletxes a l’esquena, i al topall de cuiro, al costat de l’estrep dret, el mànec del venable per si era aquella l’arma requerida. El vent li venia al rostre i una multitud de branques petites li fuetejaven la cara. Els cascos del ruà trepitjaven la fullaraca humida i l’efluvi d’olors del bosc li atacava l’olfacte. L’instant era sublim. Sobtadament, la veu d’un dels cridadors va anunciar:

—Senglar a l’esquerra!

Efectivament un brac, regal del duc d’Aquitània al comte de Barcelona, de pelatge fosc i barres fortes, havia aixecat el rastre. Un gran mascle amb un parell d’ullals que devien ultrapassar de llarg el pam va saltar de l’espessor. Els gossers van deixar anar la gossada del mateix costat i els podencs, els llebrers i el brac van anar darrere la traça. Els cavallers van forçar les cavalcadures i cadascú va preparar les armes ultrapassant els servidors; el corn va anunciar que havien assenyalat la presa.

Els gossos es van situar a l’altura del gran mascle i dos dels més agosarats van posar-se alhora a l’abast dels seus tallants esmolats. El cap del porc salvatge va dibuixar un viatge curt a banda i banda, i els dos cans, entre udols de dolor, van ser llançats a l’aire com branques seques. De cop i volta es va sentir un xiulet, i d’un dels costats va arribar una fletxa que es va clavar al llom de la bèstia, que va continuar la seva correguda embogida com si res, assetjada pels gossos. L’espessor va tremolar davant el pas d’homes, cans i cavalls.

Davant del grup s’alçava un talús i la partida va acusar l’ascens fort del terreny. La veu de Cap d’Estopes va sonar franca a l’orella de Bertran.

—Doneu-me’n una de cap gros!

Bertran va interpretar a l’instant la demanda del fill del comte. Del buirac, en va extreure una fletxa de mànec llarg i de punta molt pesant, adequada per travessar pells dures o assolir, llançant-la en paràbola, una gran distància. Al galop contingut, la va lliurar a Cap d’Estopes, el qual, sense reduir la gambada del seu alatzà, la va col·locar a l’arc, se’l va acostar a la cara, va tesar el budell i va esperar que el porc coronés el talús. Després, oferint una mostra de la seva destresa extraordinària, va deixar anar la fletxa per damunt del cap de la seva cavalcadura. El dard va partir xiulant a l’aire en direcció a l’animal i amb un so sord i profund, semblant al repicament d’una baqueta sobre la pell d’un tabal, es va clavar al costat del garró de la bèstia, que es va sentir ferida de mort. En la seva agonia es va enrocar a la paret de l’empit, encara que, abans de caure, va tenir forces per esbudellar tres gossos, que es van allunyar entre udols planyívols. Després van anar arribant els genets i la gent a peu, i en veure la certesa del cop de fletxa i la dificultat de la circumstància, van prorrompre en aplaudiments i visques joiosos. Ho estaven celebrant quan de l’altre partió va sorgir la figura de Berenguer, que veloçment va saltar a terra i, col·locant el seu peu esquerre sobre el cos del senglar, va reclamar la peça com si fos ell qui l’hagués abatuda. Un silenci profund va acollir les seves paraules fins al punt que s’escoltava àdhuc el cruixit del cuiro dels guarniments de les cavalcadures. Ramon va descavalcar i es va acostar al seu germà.

—Ho sento, Berenguer, però la peça és meva.

—Tant se me’n dóna que ho sentis o no! La fletxa que l’ha mort ha estat la meva. La teva amb prou feines li ha acariciat el llom!

—No, germà, t’equivoques: la que li ha travessat amb prou feines la pell és la teva. No veus que ha vingut des del teu partió?

En aquell moment fins i tot l’aire del bosc va semblar contenir-se.

—No estic disposat a deixar que t’emportis la glòria que em correspon a mi! Sens dubte, aquesta peça serà la de més pes de la cacera! —va proclamar amb orgull Berenguer.

—Em sap greu, germà, però en aquesta ocasió no estic disposat a cedir —va fer Ramon. El seu semblant, normalment plàcid, mostrava indignació—. Ets un capriciós i ja n’estic fins al capdamunt, de les teves impertinències.

Berenguer, pàl·lid i fora de si, va posar la mà a l’empunyadura del seu ganivet de caça.

En aquell moment el comte Ramon Berenguer va arribar fins a l’escena amb el comte de Cerdanya, i, veient l’acalorament dels bessons en presència del seu convidat, va decidir intervenir-hi.

—Què passa aquí?

El senescal Gualbert Amat hi va intervenir per posar-hi pau.

—No res, senyor, coses de les caceres. La sang jove s’altera aviat. Discussions sobre quina fletxa ha estat la que ha mort la peça.

De la segona fila de cavallers va sortir una veu juvenil però ferma.

—La fletxa que ha mort el porc és la del meu senyor.

El cercle de caçadors es va obrir i el jove plançó del vescomte de Cardona va quedar davant l’ancià comte de Barcelona.

—Pots sostenir això que afirmes tan rotundament, Bertran?

—Sí, senyor.

—Avança’t, vine aquí.

El cercle de caçadors es va obrir del tot i Bertran va avançar fins a situar-se davant del comte de Barcelona.

—Explica’t, t’escolto. Però tingues en compte que, si no ets capaç de justificar aquesta afirmació, seràs castigat.

Bertran va descavalcar i es va avançar fins al senglar. Després, ajupint-se i agafant la cua del mànec de la fletxa, la va trencar amb totes dues mans, i portant-la es va apropar fins al cavall del comte, davant l’expectació de tots.

—Aquest és el dard que ha mort l’animal; l’altre amb prou feines li ha fet pessigolles.

—Aquesta fletxa és meva, pare! —va exclamar Berenguer.

—Ho sento, senyor, però us confoneu; com que sóc el que munta l’emplomallat de les cues de les tiges del vostre germà i m’encarrego d’anivellar-ne els caps, cada vegada que n’acabo una hi poso les meves inicials. Mireu aquí, senyor, la B i la C. Bertran de Cardona. M’ho va ensenyar el meu mestre, allà a Cardona.

En dir això, va allargar el tros de dard al comte, que el va examinar amb deteniment.

—Aquí s’acaba el plet —va concloure el comte, amb veu tallant—. La fletxa és de Ramon. Em sap greu, Berenguer, t’has confós… I no desitjo anar més enllà, puix que si ho fes sospitaria que has llançat un dard des d’una banda que no et corresponia.

La tensió era màxima, i Berenguer va sentir a la seva carn la humiliació que la reprimenda pública del seu pare representava. Va mirar a una banda i a l’altra, i després, sense dir res, va apartar violentament un dels criats que es trobaven al seu camí, va muntar al seu cavall i, donant-li una fuetada tremenda i clavant-li els esperons a les illades, va partir al galop.

El senescal Gualbert Amat va comentar:

—Una situació lamentable, senyor.

—Deixeu-ho estar, ja estic acostumat als exabruptes del meu fill i a les seves intemperàncies. Però prosseguim, senyors… Que aquest incident no ens faci malbé la jornada.

Tots van tornar a muntar les seves cavalcadures; els rastrejadors van iniciar la seva feina, es van recompondre les gossades i el bosc va tornar a omplir-se dels sorolls habituals d’una munteria.

A l’hora de menjar tots els grups van anar arribant a la casa de Begues comentant els detalls de la jornada de caça.

Els encarregats de la pitança havien col·locat en taules llargues les viandes pròpies del dia. Embotits de tripa, carn curada, pernil, diverses menes de formatges secs i finalment les cassoles immenses d’escudella; sobre piles de llenya encesa diversos asts amb sengles xais giraven lentament. Les gerres de vi i l’hipocràs eren en una taula a part. Els cavallers se’n van assortir, utilitzant per a aquesta tasca les seves dagues de caça; quan van haver acabat, van menjar els criats i servidors.

Després d’una pausa en la qual els cavallers van comentar les incidències de la cacera, es van fer volar els falcons. El favorit de Bertran va quedar en segon lloc, i ja cap al tard, després d’aquella jornada intensa, els components de la partida van anar tornant a Barcelona en grups.

Bertran anava rere el cavall de Cap d’Estopes, meditabund i moix. Estava indignat amb si mateix i se sentia traïdor a la seva casa. Durant l’incident havia dit a Ramon «senyor» davant de tothom, i una veu interior l’acusava de renegat i fals. La veu de Ramon, que el reclamava al seu costat, el va treure de les seves cavil·lacions.

Va clavar una esperonada fluixa al Blanc i es va situar a l’altura del cavall de Cap d’Estopes, el qual, somrient, li va parlar d’igual a igual, tal com es parla a un camarada.

—Avui, a més de servir la veritat i de fer-me un favor encomiable, heu demostrat públicament la vostra homenia de bé i el vostre tremp; i creieu-me que no és fàcil enfrontar-se a aquesta cort d’aduladors que envolta el meu pare. M’ho he preguntat al llarg de la tarda en diverses ocasions; en el vostre lloc i des de la qualitat d’ostatge del meu pare de la qual gaudiu, no sé pas si jo hauria tingut prou braó per enfrontar-me al meu germà, el caràcter del qual és conegut de sobres.

Bertran es va sentir dir:

—Només he complert la meva obligació.

—La qual cosa no és fàcil en moltes circumstàncies.

Després hi va haver una pausa en la qual únicament se sentia el soroll dels cascos dels cavalls a la pols del camí.

—Avui se m’ha acudit una cosa que us vull consultar —va dir Ramon.

—De què es tracta? Es…? —Aquesta vegada Bertran es va mossegar la llengua abans de dir-ho.

—No és això, Bertran. Quan haureu acabat la vostra formació d’armes, m’agradaria que fóssiu el meu alferes. Aneu-ho pensant.

Va faltar poc perquè el noi caigués del cavall.

A la cua de l’últim grup i a part de tots els altres cavalcaven junts el primogènit i Berenguer.

—Tal com haureu pogut observar, les meves paraules d’aquest matí no només han estat profètiques, sinó que el que ha succeït ha superat qualsevol auguri —deia Pere Ramon, aprofitant la circumstància.

—Us juro, Pere, que mai no oblidaré la jornada d’avui. I que aquell bajà manifasser pagarà algun dia l’ofensa.

—Guardeu les vostres rancúnies per a gent més important, el vostre injuriador d’avui és un jove imberbe. No perdeu el temps en tasques menors…

—Però els nens creixen, Pere —va fer Berenguer—, i he apuntat al dèbit la seva acció. Aquesta me la guardo, i us juro que el colpejaré allà on més el pugui ferir.

La partida va arribar a Barcelona de matinada. La ciutat era una brasa ardent. Els algutzirs, avisats des del palau, havien encès tots els fanals i els carrers bullien esperant l’arribada del comte i dels seus convidats. Justament quan el grup entrava per la porta del Call, les campanes de la catedral van iniciar el seu diàleg metàl·lic.