76

Males noves

Aquella mateixa nit, al Santa Marta, se celebrava una reunió d’una importància cabdal. Martí, emocionat, havia abraçat el seu amic grec i Ahmed, i havia saludat aquell desconegut que havia vingut amb ells. Ara, en la intimitat del seu gabinet al vaixell, Martí, Felet i els nouvinguts Basilis i Ahmed compartien la informació obtinguda per uns i altres al llarg de les darreres setmanes.

Reunits tots quatre, el primer aclariment que va demanar Martí va ser saber qui era l’home que havia vingut amb ells en la travessia i el perquè del canvi d’embarcació.

El grec va prendre la paraula.

—Aquest és el nostre home, Martí. Crec que la providència ens ha volgut ajudar; si m’ho permeteu, us relataré el nostre viatge fins al punt en el qual Tonò Crosetti va entrar, gràcies a Déu, a les nostres vides.

—Comenceu, Basilis, i no us descuideu res. Ho vull saber tot.

L’explicació va ser extensa i detallada. Manipoulos va descriure el periple detalladament, fins al moment que va considerar que seria convenient fer cridar Crosetti. El majordom el va anar a cercar. Malgrat que s’havia empolainat i li havien proporcionat roba nova, l’home va entrar a la cambra una mica cohibit, rebregant entre les mans el barret de llana. Després de les presentacions, el grec el va convidar a seure.

—No et sentis incòmode, Tonò; ha arribat el moment de què et vaig parlar i pel qual et vaig pregar que ens acompanyessis. Si algú és capaç de satisfer els teus afanys de venjança i ajudar-te a complir el teu jurament, aquest és el meu cap i amic, el navilier Martí Barbany, que tu i tota la Mediterrània coneix.

En sentir la presentació de la seva persona que feia Basilis, el mariner es va tranquil·litzar, i hi va col·laborar el to amable i agraït que va emprar Martí en adreçar-se-li.

—De vós depèn el salvament d’una tripulació, i ningú no coneix millor que vós el destí malaurat que espera aquells homes. Em podríeu dir que al meu vaixell també hi ha galiots, però us aclariré que cap no és esclau. Tots són condemnats per la justícia, que han vingut voluntàriament a reduir les seves penes mitjançant el rem. Quan transcorri el temps fixat, tots quedaran lliures. Aquesta és la meva manera d’actuar al dictat de la meva consciència.

Crosetti, ja més tranquil, va respondre a les paraules de Martí:

—Conec el món, senyor, i també em consta que la justícia és molt diferent per als rics que per als pobres, però no és pas a mi a qui pertoca jutjar. No he vingut enganyat. El senyor Manipoulos em va explicar per què necessitava els meus serveis i estic disposat a col·laborar si al final puc veure aquest fill de meuca penjat del pal d’una nau.

—No seré jo l’encarregat d’aquesta missió, però us juro que, si depèn de mi, aquell gos acabarà en una masmorra, carregat de grillons.

—Amb això em conformo —va dir Crosetti, esbossant un somriure maliciós.

Aleshores va començar un diàleg llarg i extens on les preguntes d’uns i altres saltaven damunt la taula de banda a banda. Crosetti va explicar a Martí el seu periple dissortat en mans de Naguib, i el navilier el va escoltar amb atenció.

—La seva manera d’actuar sempre és la mateixa —va concloure Crosetti—. No oblideu que té l’avantatge de la complicitat de la gent de la costa, la qual afalaga amb donatius. També us diré que mai no acudeix a les cites amb el seu vaixell.

Les paraules de Crosetti anaven guanyant a poc a poc l’atenció del seu auditori.

—I què us diu la cita a l’illa de Mataraoki? —va preguntar el grec.

—Que el Jasmin, que és la seva nau principal, esperarà en l’entretant en una badia tancada de l’illa d’Ericoussa —va respondre Crosetti sense dubtar-ho—. Allà també tindrà retinguda la vostra nau i tots els vostres homes a dins. Més que badia, és una cala amb una embocadura molt fàcil de guardar. Allà, tothom el coneix, i ell coneix tothom. S’hi sent tan segur que permet entrar-hi les barques de pesca per no perjudicar la sustentació natural dels pescadors, però no dubteu que cap vaixell gran no s’hi podrà aproximar. Abans que això passés, els seus guaites de la costa ja l’haurien advertit. Disposa d’una nau molt ràpida, capaç de fugir. I si se sentís traït, podria matar tots els ostatges.

—Caldrà ocupar-se d’aquells guaites —va dir Martí, pensarós.

—I la tripulació del Laia, hi serà, a bord? —va preguntar Ahmed.

—Això, no us ho puc assegurar. Si el vostre vaixell està ancorat separat del seu, llavors la tripulació possiblement serà en una construcció que té a la costa, amb gent que hi fa guàrdia.

Aleshores va ser el grec qui hi va intervenir:

—I dieu que permet l’entrada dels vaixells dels pescadors a la badia.

—Això he dit. Fins i tot de vegades se n’hi acosta més d’un per oferir la pesca al pirata.

—Què us sembla això, Martí? —va preguntar Felet.

Martí va somriure.

—Crec que ja sé què farem. I el primer serà enviar una resposta a aquell maleït pirata.

Agafant ploma i paper, Martí va escriure:

Després va treure el colom del cistell on l’havia desat, li va lligar el missatge a la pota i el va deixar anar pel finestró de la cabina.