128

Pacià i Ahmed

Ahmed havia anat a la casa de la plaça de Sant Miquel per veure la seva mare, no passava setmana sense que ell i Amina es rellevessin l’un a l’altre, i era ella qui l’havia posat al corrent dels resultats del beuratge de Florinda. Aquell matí era a la cuina, parlant amb Mariona i Andreu Codina del trist esdeveniment de la mort de l’amo i de la inexplicable entrada de l’assassí a la casa burlant la vigilància, quan va entrar Gaufred, amb el semblant adust. L’home no podia evitar sentir-se culpable de la desgràcia. Primer va ser Rashid, i després Martí Barbany. Mai no podria perdonar-se aquells esdeveniments.

—Pel que sembla, Ahmed, algú ha endevinat que ets per aquí i et busca.

—Que estrany! Només el meu amic Manel sabia que venia a veure la mare. Qui és?

—Un tal Pacià, que diu que et coneix. Potser es pensa que encara vius aquí. S’espera a la porta. T’hi acompanyaré.

Gaufred i Ahmed se’n van anar cap a la planta principal i van sortir al pati dels cavalls. Allí, al costat de l’entrada, al carrer, Ahmed va distingir el carreter que aquella infausta nit l’havia ajudat a transportar el cos de Zahira.

Quan el va veure, el cor li va fer un salt i un cúmul de records li va assaltar la ment.

Ahmed es va acostar a l’home, que, en reconèixer-lo, es va aixecar del banc de pedra. El somriure d’Ahmed li va confirmar que l’havia conegut.

—Com voleu que no us recordi? Sou de les poques persones amb qui tinc un deute —va fer Ahmed, allargant-li la mà.

L’altre va encaixar, tranquil·litzat.

—No em deveu res, em vau pagar generosament els serveis i el que lamento és no haver estat en condicions de fer-vos-ho de franc.

—El favor va ser tan gran que qualsevol cosa que m’haguéssiu demanat m’hauria semblat insignificant. Però passeu i perdoneu la manca d’hospitalitat, m’haureu d’excusar… Val a dir que la vostra visita m’ha sorprès.

Es veia que Pacià estava nerviós.

—Doncs… Ahmed, no sé com començar.

—Ja us ho diré jo, com ho fan dos amics que es veuen cada dia, dient les coses tal com ragen.

—És que em resulta molt difícil.

—Animeu-vos, en primer lloc, us dec molt, i en segon lloc, per això heu vingut.

—Va bé. Ja us he dit abans d’asseure’ns que si ho hagués pogut fer, us hauria servit de franc, però els fills i les circumstàncies de la vida no m’ho van permetre.

—I doncs…

—Ja fa setmanes que em van despatxar de la feina i l’altre dia vaig tornar al bordell a reclamar el que encara no m’han pagat. La meva dona està a punt d’infantar i necessito amb urgència deu diners.

—Si aquest és el vostre únic problema, compteu que ja els teniu —li va assegurar Ahmed.

L’home es va aturar un instant i es va mirar el jove als ulls amb una rara intensitat que no li va passar desapercebuda.

—I ni us plantegeu de tornar-me els diners perquè són un regal que lamento haver trigat tant a poder-vos fer. I us diré més: quan hàgiu passat el tràngol i la vostra dona hagi donat a llum, veniu-me a veure a casa. Visc al molí de Magòria i algun treball o altre trobarem per a vós.

Després d’un profund sospir i amb una veu un pèl estranya, Pacià va continuar.

—Mil gràcies, però us he vingut a veure per una altra cosa. —Va fer una pausa, va inspirar aire i va prosseguir—: Diuen que el vostre amo abans de morir va rebre el cap d’un llangardaix mort, és veritat o no?

—Sí que ho és. I vós què en sabeu?

—Que jo vaig caçar aquell llangardaix.

—Què dieu ara!

—Per descomptat, sense saber-ne el destí, ni que representava una amenaça per a qui el rebés —es va afanyar a afegir Pacià.

Ahmed va quedar parat.

—Expliqueu-me punt per punt aquest galimaties.

—Com ja sabeu, Bernabé Mainar era el meu amo i, com us he explicat, fa temps em va despatxar de males maneres.

—Això ja m’ho heu dit —va respondre Ahmed, impacient.

—Doncs aquest dia, quan li vaig anar a exigir els diners que em devia, vaig sentir que parlava amb Maimó, el seu encarregat.

—Feu el favor d’anar al gra.

—Vejam… tenint en compte l’assumpte que tractaven i el que va passar al vostre amo, encara que aquest meu cap llanut no sàpiga interpretar el que va sentir, vaig poder deduir que podria ser que la qüestió us interessés i vaig decidir venir-vos-ho a explicar sense pensar si em podíeu ajudar o no amb això altre.

—Digueu-me què vau sentir.

—Més o menys, les paraules van ser aquestes: «Has d’anar a les pedreres de Montjuïc i caçar-me un bon llangardaix d’aquells que prenen el sol entre les pedres. He d’enviar un regal al confessor de Sant Pere de les Puelles». Després, misteriosament, va afegir: «L’ha de rebre abans que celebri que el gall canti durant la nit, puix que aquest serà el moment que el destí m’oferirà per cobrar el deute».