79

El dia del «Laia»

Seguint el pla previst, el Santa Marta i la petita barca on viatjaven Manipoulos, Ahmed i Crosetti es van fer a la mar juntes. El viatge va ser dificultós i complicat: la mar de gener estava agitada i la barca navegava a recer del Santa Marta. D’aquesta manera, després de vint-i-set dies de travessia, van arribar a l’Adriàtica i abans d’ultrapassar Bríndisi es van separar, dirigint-se cadascuna a la seva destinació. A l’entrecoberta de la barca, sobre un llit de palla i en caixes de fusta, hi havia les olles de fang dins les quals anava la preciosa càrrega.

Manipoulos canviava impressions amb Crosetti.

—Teniu la certesa que no hi haurà problemes per entrar a Ericoussa?

—No en tingueu dubtes. Naguib no permet que cap vaixell gran entri dins la badia. Però no posa impediments perquè els pobladors de la zona tirin les xarxes de pesca i les recullin als petits caladors que hi ha allà. Com ja us vaig dir, més d’una vegada s’acosten al Jasmin per oferir el que han pescat.

—I si alguna cosa surt malament? —va preguntar Ahmed.

—Arribat el cas estimbaré aquesta barca contra el seu buc i ens n’anirem tots a l’infern.

—Seria una manera tràgica d’acabar —va apuntar Crosetti.

Manipoulos va assentir pensarós. El pla d’atac havia estat traçat amb molta atenció. Martí havia demanat l’ajuda dels homes de Guiscard perquè ataquessin els pirates del Jasmin des dels penya-segats, i així mateix li havia demanat una vintena dels seus millors soldats perquè l’acompanyessin al Santa Marta. Tulio Fieramosca no s’hi va negar, encara que va manifestar la seva sorpresa per aquell invent prodigiós i va sol·licitar, a canvi del seu ajut, el dret a ocupar-se del pirata quan fos fet presoner. Ell mateix, a bord del seu vaixell, el San Niccolò, aniria a Ericoussa per donar suport a la falua sense deixar-se veure. Martí, per la seva part, es dirigiria a la seva entrevista amb Naguib com si estigués disposat a pagar el rescat. Només quan ells arribessin amb la notícia del salvament del Laia, abandonarien les negociacions i llavors el pirata rebria el que es mereixia.

Després de dos dies de navegació, el perfil d’Ericoussa va aparèixer a l’horitzó.

La mar estava lleugerament picada i el corrent els empenyia cap a l’embocadura de la petita badia. Quan van deixar enrere l’entrada van poder veure deu o dotze barques de pesca que hi feien calada. Els tres homes es van quedar sobtats; al fons i a recer, el tenebrós vaixell negre del pirata es distingia clarament, però el que més va emocionar Manipoulos i Ahmed va ser veure la silueta del Laia, que es retallava al costat del vaixell pirata. Més enllà de la platja, s’alçava abrupta i boscosa la muntanya. A la sorra es podia distingir el perfil d’un gran barracó de pedra i fusta; a la porta, fent guàrdia, hi havia quatre homes armats: dos, immòbils, i els altres dos feien ronda al voltant de l’edificació.

—Això és un senyal inequívoc que els nostres són a terra —va anunciar Ahmed.

El grec va observar parsimoniosament el panorama i, indicant un lloc a recer, va ordenar:

—Ens recollirem al costat d’aquelles roques, però no tirarem l’àncora; ens limitarem a llançar un ferro petit a terra i un altre per popa. D’aquesta manera esperarem la matinada i en cas d’emergència podrem salpar ràpidament; així donarem temps perquè els homes de Fieramosca escalin el penya-segat de l’altre cantó, baixin a la platja i s’amaguin al bosc que hi ha al darrere; quan a l’alba desencadenem l’infern, la nostra gent ja estarà alliberada i aleshores decidirem el més convenient.

Tot just començava a fer-se clar quan Ahmed va percebre que alguna cosa li fregava la galta. El xiuxiueig del grec li va sonar a cau d’orella.

—Ha arribat l’hora.

Ahmed es va incorporar i va observar com Crosetti estava treballant a les petites catapultes que havien instal·lat a proa i popa.

Basilis va ordenar:

—Espavila’t, ha arribat el moment. Porta quatre olles; vés amb molt de compte.

A l’instant, Ahmed es va sentir més despert que mai.

A l’ordre del grec, Crosetti va anar girant la manovella que tesava les cordes fetes de budell d’animal i va obligar la palanca de la màquina de proa a inclinar-se fins que la cullera es va posar horitzontal, mentre el grec feia el mateix amb la de popa.

Ahmed ho va entendre de seguida.

Va acostar dos dels nius de palla al grec i va dipositar els altres dos al costat de Crosetti. A l’instant, es van dipositar dues de les olles a les fondes culleres de tots dos ginys.

En la distància va observar que s’estava treballant en alguna de les barques de pesca i va pensar que el fet que comencessin a moure’s no cridaria l’atenció de ningú.

—Ahmed, salta per proa i deixa anar el ruixó. Vigila on trepitges, hi ha molts eriçons —va xiuxiuejar el grec, i tot seguit, adreçant-se a Crosetti, va ordenar—: Així que estiguem lliures, caça a popa.

El noi va despenjar-se de la barca, va nedar unes braçades i, així que va fer peu a les roques, va caminar, xipollejant lentament fins al lloc on el ferro havia fet presa. Tan bon punt el va haver desenganxat, va notar que la barca començava a retirar-se lentament del batent. Va tornar a nedar ràpidament el tram i, àgil com un gat, fent tracció amb els braços, es va enfilar pel costat. Crosetti anava caçant per popa mentre Basilis recuperava l’ancorot que ell acabava de deixar anar.

Immediatament, sense dir res, Tonò i ell es van posar als rems i van començar a vogar a poc a poc en la direcció que indicava el grec. Amb prou feines es distingien les coses entre la boirina de la matinada. Els ulls de Manipoulos, acostumats a mesurar qualsevol distància sobre la mar, eren tot just dues ratlles. Alguna activitat es començava a percebre a bord del vaixell negre. Al Laia la quietud era absoluta. Hi havia mar de fons, una ona constant empenyia fermament la barca cap a terra. El grec ho calculava tot i de sobte es va adonar que el Laia era més a prop del Jasmin del que li havia semblat quan havien arribat.

La veu va sonar baixa, però clara i precisa:

—Ens situarem davant mateix de les dues naus; gireu les dues catapultes cap al Jasmin. Tu, Ahmed, puja dues olles més per a cada enginy i a la meva ordre tots dos deixareu anar el passador. I, per l’amor de Déu, afineu la punteria o el Laia cremarà com una atxa.

Els dos homes van deixar anar els rems i van permetre que la barca, per la seva pròpia inèrcia, es col·loqués al lloc que el grec havia apreciat com el més idoni.

Només el clapoteig de la barca i el soroll de les onades que batien contra la platja pertorbaven el silenci de la matinada.

—Ha arribat el moment. Col·loqueu-vos en posició —va dir Manipoulos, la veu del qual sonava com un fuet silenciós—. La sorpresa és fonamental: cal que els dos primers intents caiguin damunt la coberta. Si ho fem bé al principi, no sabran d’on vénen els trons. Després torneu a carregar, preneu-vos el vostre temps, tingueu en compte que diligència no és pressa. Que Déu ens acompanyi.

Ahmed i Crosetti es van col·locar de pressa al costat dels seus ginys. El grec obligava la barca a girar lentament amb un sol rem a popa; arribat a un punt, la va aturar.

—Som-hi!

L’ordre va ser breu i ferma.

Tots dos homes van deixar anar els passadors respectius: les cordes tibants van tendir a recobrar la seva posició natural, impulsant violentament la cullera de la palanca cap endavant.

A Ahmed, li va semblar que transcorria una eternitat. Les olles van dibuixar mitja paràbola fins a assolir l’altura màxima, es van aturar un instant i van començar a caure una mica distanciades sobre la coberta del vaixell negre, la primera al castell de proa i l’altra al costat del timó. Primer es va sentir un soroll sord. Els homes que trafeguejaven a bord van mirar cap al lloc d’on provenia el soroll. Ningú no es va fixar en la falua de Manipoulos. Hi va haver un instant en què el grec es va pensar que tot havia fallat. Llavors van passar una multitud de coses. Sobtadament un foc ras i baix es va estendre per la coberta del Jasmin. Els homes, deixant les seves tasques, van anar de seguida amb galledes d’aigua a tots dos punts, intentant sufocar-lo. La cridòria es va començar a sentir alhora a la platja, mentre dues olles més queien, la primera al castell de popa, l’altra sobre la bancada dels galiots. Els crits d’alarma es barrejaven amb els de por i sorpresa. El rebombori era infernal. Manipoulos, els ulls del qual recorrien el paisatge des del principi fins al final de la badia, es va adonar del que succeïa a terra. Els normands havien pres la platja, la resistència havia estat escassa: la sorpresa i la cridòria van desorientar els vigilants, que al principi es van distreure mirant el foc del gran vaixell. Els homes anaven embogits d’una banda a l’altra mentre el que semblava manar donava ordres a tort i a dret; la seva gent tirava galledes d’aigua sobre la coberta ardent… Tasca inútil. El foc creixia i creixia, i ja havia abrandat la vela enrotllada. Ahmed va recordar el tronc calcinat a l’estany de la Murtra.

La veu de Crosetti va avisar el grec. Des del Jasmin, els havien descobert; un home enfilat a la cofa del pal els assenyalava cridant als de sota alguna cosa que la distància impedia sentir.

La veu del grec va sonar clara:

—Torneu a tirar.

Ahmed es va afanyar a carregar la bola de fang a la cullera de la catapulta i va deixar anar el passador sense esperar l’ordre. La bola va fer curt i va caure a l’aigua.

—Tonò, corregeix el tir i tensa més la corda!

Crosetti va obeir; la falua capcinejava de proa a popa, fent brandades.

—Deixa-ho anar d’una vegada!

Aquell cop la bola va fregar perillosament el Laia.

El tambor que marcava el ritme dels galiots va començar a sonar. A la platja, la lluita entre normands i guardes havia estat breu i desigual.

El vaixell del pirata estava totalment en flames i les espurnes amenaçaven de propagar-se fins al Laia. La gent es llançava a l’aigua des de la coberta i queia al mig d’un cercle de foc. L’expert grec va valorar en un instant la situació. Allò de la platja estava acabat. Del barracó del fons anaven sortint homes esparracats i barbuts que s’apropaven a la riba sense entendre el que passava, abraçant els seus alliberadors.

Tres dels vaixells de pesca s’anaven acostant per socórrer alguns dels pirates que havien aconseguit sortir de la foguera.

—Hem de sortir d’aquí, Ahmed! Hissa la vela, de pressa! No tenim temps per esperar el San Niccolò dels normands. Crosetti, posa’t als rems i voga amb tota la teva ànima! Si el Laia aconsegueix creuar-se entre nosaltres i la boca de la badia estem perduts!

Ahmed, mentre estirava els caps que hissaven la vela, va preguntar:

—Què passarà amb el Laia, capità? Està a punt de cremar!

—No hi podem fer res! Si no t’afanyes, aquestes barques ens tallaran el pas! —va dir assenyalant les dels pescadors.

Hi va haver un moment que es va aturar el temps.

Crosetti, en comptes d’obeir l’ordre de Basilis, es va començar a treure a corre-cuita la camisa i les avarques.

—Posa’t a la voga, t’he dit!

—No hi ha temps, capità! Tinc coses per fer!

I es va capbussar sense més arma que el ganivet penjat a la cintura.

Entre renecs i juraments al diable, el grec va començar a tesar la drissa des del timó per aprofitar el vent. Ahmed estava paralitzat.

—Voga, fill, per ta mare! Si no guanyem la mà, som homes morts!

El grec no deixava de mirar la superfície de l’aigua. La distància que separava la falua del Laia era de més de quaranta braces.

Però Tonò Crosetti tenia un pla, i es va disposar a fer el que tantes vegades havia fet a la badia de Nàpols.

Va nedar i nedar sota l’aigua fins que el perfil del casc del Laia es va dibuixar davant dels seus ulls. Havia d’aconseguir tallar el cap de la gran àncora que subjectava el vaixell sobre el fons d’algues a fi que l’onatge allunyés el Laia de les flames i l’acostés a la platja.

Quan ja va ser sota la quilla es va dirigir a proa, cercant la maroma gruixuda que subjectava l’àncora; s’hi va aferrar fortament i, fent tracció amb els braços, va cercar més profunditat. Llavors, girant sobre ell mateix, va plantar els peus al fons, al costat del ferro que tenia dues de les quatre puntes clavades al llim, i va fer la mateixa maniobra que havia fet tantes vegades per extreure àmfores romanes del fons del port de Nàpols. Va treure el ganivet de la beina i es va posar a tallar el cap en diagonal. La tasca era laboriosa, i el treball sota l’aigua esgotava encara més la reserva d’aire. Només quedava un fil per acabar la feina. Els pulmons li cremaven. Tots els músculs acusaven l’esforç i, utilitzant un vell recurs, va començar a deixar anar l’aire a poc a poc, conscient que les bombolles el podien delatar. Quan començava a pensar que havia fracassat, va notar que el ganivet tallava el darrer torçal. La gran àncora, en sentir-se lliure, es va reclinar al llim i, arrossegada per l’onatge, la nau va començar a allunyar-se.

Manipoulos, en adonar-se del que succeïa, va comprendre la intenció de Crosetti. El Laia anava indefectiblement cap a la platja. L’esvalot a bord del Jasmin era eixordador; alguns se n’havien anat a les veles, el còmit feia anar el fuet sense pietat incitant la xurma a encaixar els rems i començar a vogar amb ordre. Ahmed, que ja havia hissat la major, va mirar el grec sense entendre res.

—Crosetti ha tallat el cap de l’àncora! Vigila per on surt a la superfície, perquè l’hem de recollir!

L’escena era dantesca. A babord, el Jasmin en flames i la gent llançant-se a l’aigua, en una mar grossa que així mateix era un cercle de foc. A estribord, l’altra nau que, empesa per la força de les ones, embarrancaria en una platja on una host de normands, abrivats pel combat i desitjosos d’emparar-se del botí, esperaven, colpejant els escuts amb les llances i espases, que la nau hi arribés.

—Allà, capità! Allà!

La veu d’Ahmed, que havia distingit entre les crestes blanques el cap de Crosetti, indicava al grec que havia vist el seu amic.

—No el perdis de vista ni un moment! Indica’m cap a on vaig, puix que he de fer un bord perquè el vent entri per popa!

Com impulsat per un ressort, quan creia que els seus pulmons rebentarien, Crosetti va sortir a la superfície.

Va boquejar com un peix fora de l’aigua i, tossint com un tísic, va aspirar aire una vegada i una altra fins que va aconseguir compassar la seva respiració. Després va mirar al seu voltant; el Laia s’anava allunyant cada cop més, el vaixell negre del pirata era una brasa ardent damunt l’aigua i la falua del grec es dirigia cap a ell. Crosetti es va disposar a anar al seu encontre i va començar a nedar. Al cap de ben poc, tot s’hauria acabat.

A la proa del Jasmin, un dels pirates observava l’escena. Ràpidament, en veure Crosetti, que nedava cap a la barca enemiga, va agafar una fletxa del buirac, la va encaixar a l’arc, va tesar el budell fins que les plomes de la cua de la tija van fregar la ganyota torçada dels seus llavis, va tancar un ull i, quan va tenir la distància calculada, va obrir els dits. L’ocell negre de la mort, amb les plomes de la cua al vent, va partir cap a Crosetti, i li va entrar entre els omòplats.

Així que Ahmed va veure desaparèixer sota l’aigua el cap de Crosetti, es va posar dret abandonant el rem, disposat a llançar-se a l’aigua. El grec, que tenia clavada la vista en la vela per assegurar-se que no flamejava, va observar la seva acció.

—Què penses fer?

—Han tocat Tonò, s’està ofegant!

—Ja ho he vist, i no hi ha res a fer! Hi ha massa distància i el corrent és molt fort! Si hi arribes no podràs tornar! Les barques de pesca vénen darrere nostre! Si no puc agafar la ratxa bona tot haurà estat debades! Rema, rema i ajuda’m en la maniobra! Guarda els teus sentiments per a una ocasió millor, quan puguin ser útils!

Malgrat el dolor lancinant que el tenallava, Ahmed va comprendre que Manipoulos tenia raó. Nedar les trenta braces que hi devia haver fins al lloc on havia desaparegut Crosetti, pretendre trobar-lo sota l’aigua que s’havia tenyit de vermell i evitar la pluja de fletxes que tres arquers anaven sembrant a la mar era una tasca vana.

Ahmed, amb les llàgrimes als ulls, va obeir Basilis i entre la vela i la voga van anar sortint del tràngol. Tres barques convergien cap a ells, però els seus bucs panxuts les feien més lentes que la barca de Manipoulos. A poc a poc la distància entre ella i els seus perseguidors es va anar engrandint. El grec pensava sortir de la badia i cercar la protecció de l’illa. Quan ja arribaven a l’embocadura, pel seu costat d’estribord, va aparèixer la silueta del San Niccolò, que després d’haver deixat els normands a l’altre costat de l’illa i de navegar tota la nit acudia puntual a la cita. Manipoulos no ho va dubtar; cenyint la vela i mitjançant un cop de timó va dirigir la proa de la seva embarcació cap a la nau normanda. Els seus perseguidors, veient el carés que agafaven les coses, van fer mitja volta i es van dirigir als atracadors.

Tulio Fieramosca, des del castell de proa del seu vaixell, es va fer càrrec de seguida de la situació. Va ordenar la maniobra oportuna. La meitat dels rems es van alçar i, en voga lenta i amb totes les veles recollides, es va acostar fins a la falua.

—Mai no he tingut tanta alegria de veure ningú.

La veu de Basilis saludava d’aquesta manera, vencent la força del vent, l’almirall normand.

L’altre, sense respondre a la salutació, va preguntar:

—Com ha anat tot plegat?

—Senyor, el Jasmin ha estat enfonsat. Hem d’anar a terra: el Laia estava a punt d’embarrancar, si encara no ho ha fet. Els ostatges han estat alliberats. Avanceu-vos, que jo us seguiré.

L’almirall normand va calcular ràpidament. Des de la boca de la badia fins a la platja hi devia haver un bon tros. Va ordenar que tornessin a hissar totes les veles, va posar al rem tots els galiots, va reclamar la seva gent d’armes a coberta i va manar al contramestre que ordenés al còmit voga d’ariet. La nau es va allunyar ràpidament de la falua mentre el grec i Ahmed maniobraven de manera que al cap d’un temps eren de nou dins la badia i ara la mar els empenyia per popa. Totes les barques de pesca havien desaparegut com per art de màgia. Les restes del Jasmin flotaven a les aigües agitades i, aferrats als socs, es veien els qui havien sobreviscut a l’incendi i a l’enfonsament, i que, davant el carés que agafaven les coses, havien renunciat a acostar-se a la platja i esperaven que alguna barca de pesca els recollís.

El San Niccolò havia fondejat. L’almirall es disposava a dividir la seva gent en dos grups quan va observar que, per la coberta del Laia, es passejaven joiosos els normands que hi havien arribat des de terra, agitant llances i dargues. Fieramosca es va desplaçar en una xalupa al vaixell embarrancat. El sol escalfava el matí. El rescat havia estat un èxit. Quan la falua del grec s’abarloava al costat de la nau normanda, un home magre, vestit amb parracs, amb els cabells fins a les espatlles i una barba abundant, es va abocar per la borda.

—Benvingut a Ericoussa, grec renegat! Que potser ja no coneixeu els amics?

—Per l’esperit dels meus morts! Sou Jofre!

—El mateix, i em veieu amb aquesta fila perquè acabo de sortir de l’infern.