84

La intuïció de Delfí

Marta, el comte us espera al seu gabinet del segon pis. Canvieu-vos la lligadura i no el feu esperar. Mostreu-vos modesta i prudent i vigileu el que dieu.

La veu de Lionor havia interromput la tasca de la jove. Un patge havia portat el missatge, i la dama li’n transmetia el contingut.

Marta va deixar de seguida la labor que tenia entre les mans i es va disposar a obeir l’ordre de Lionor. Delfí, sense dir res, va sortir darrere d’ella. La noia avançava pel passadís amb pas apressat, però sense córrer, tal com manava la norma sobre capteniment de les dames que hi havia al palau, quan el nan, movent de pressa les seves cames curtes, va arribar a la seva altura.

—Marta, espera’m, per l’amor de Déu! El meu cos ja no està per a corregudes.

La noia, que sentia una simpatia especial per aquell homenet de potes curtes, petita gepa i enginy agut, es va aturar a l’instant. Delfí es va enfilar amb dificultats en un dels grans bancs de fusta fosca i tornejada que flanquejaven el passadís del primer pis, i fent un gest amb la mà li va indicar que segués al seu costat.

Marta, recollint-se el vol de les faldilles, així ho va fer.

—Què se us acut justament ara? Ja heu sentit l’ordre de Lionor. No tinc gaire temps, el comte m’espera al seu gabinet.

—Per això he corregut —va fer Delfí—. Poca és la gent que, després de la mort de la meva mestressa, m’importa en aquest palau; no us hi vulgueu afegir ara amb la vostra actitud.

Marta va observar l’homenet encuriosida.

—No menyspreeu el meu consell —va prosseguir ell—. Sabeu que vaig intentar avisar la nostra comtessa i ho vaig fer davant de tothom… Tant de bo m’hagués fet cas!

—No em puc entretenir ara, Delfí…

—Espereu un instant! —li va ordenar ell—. Des del dia de la vostra arribada al palau vaig pensar que éreu diferent, que no us integraríeu en el seguici de tafaneres que envoltaven la meva comtessa: vós no teniu res a veure amb aquell grupet que piulava les seves bajanades al voltant d’un tapís. Marta, no em decebeu ara.

La noia s’hi va resignar.

—Entesos, us escolto, però penseu que tinc poc temps.

El nan la va observar atentament amb aquella mirada seva profunda i intel·ligent.

—Vaig predir durant molts anys allò que succeiria a la meva mestressa i vaig encertar gairebé sempre. Quan em va fer cas, se’n va sortir molt bé, i quan no, ja en vau veure el resultat.

Marta va pensar que probablement aquell homenet tenia raó.

—Delfí, parleu sense embuts i digueu-me allò que m’hàgiu de dir.

—Entesos. Fins fa molt poc vaig pensar que la meva tasca en aquesta vida s’havia acabat amb la vida de la meva senyora; tanmateix, alguna cosa dins meu em diu que encara puc ser útil al seu vidu. —I, després de fer una pausa breu, va afegir—: I a vós, Marta.

—A mi?

Delfí va exhalar un sospir.

—Us demostraré que sé de què parlo. Berenguer us assetja sense treva, i està decidit a aconseguir-vos.

Marta es va quedar parada.

—Com ho sabeu, això?

—De la mateixa manera que sé moltes altres coses que encara no han succeït, però succeiran. Com ara que el vostre enamorat serà l’alferes del Cap d’Estopes. I que la vida del Cap d’Estopes no serà llarga…

—I ara! —va exclamar Marta, esgarrifada—. Com podeu parlar així?

—Encara és una nebulosa que no veig del tot clara, però sé que succeirà. Sobre Barcelona es pot desencadenar un infern en forma de lluita civil, però això serà més tard.

Marta, atemorida i sense saber per què, va començar a fer cas de les profecies del nan.

—I què se’n farà de mi?

—Jo no ho sé tot, Marta; únicament tinc pressentiments de tant en tant, sobtadament ensumo que passarà alguna cosa i això, indefectiblement, s’esdevé. Però us diré una cosa que us afecta. El vostre pare està a punt de tornar a Barcelona.

Marta el va observar incrèdula.

—N’esteu segur?

—Tant com del fet que us estic veient.

La noia va saltar d’alegria.

—Quan arribarà?

—Això, no us ho puc precisar.

—Arribarà bé? —va preguntar, ansiosa, la noia.

—El seu viatge ha estat coronat per l’èxit i l’eco de la seva proesa correrà per tota la Mediterrània.

—M’heu fet la més feliç de les noies. Quan arribi, tots els meus neguits s’hauran acabat.

—No n’estigueu tan segura…

—Per què dieu això?

—Perquè en la vostra vida hi haurà grans canvis —sentencià el nan.

—No em puc demorar més, Delfí… —va dir ella, alhora que s’aixecava del banc—. Però, si el vostre auguri es compleix, creuré sempre tot el que em digueu.

—No us n’aneu encara. Seieu de nou.

Les paraules de Delfí van acabar decidint-la.

La noia el va mirar inquieta. Tanmateix, va obeir l’ordre del nan i va tornar a seure després de recollir-se el vol de les faldilles.

—A quins canvis us referiu?

—Us esperen uns anys de molta angoixa, Marta. Us veureu atrapada entre dos amors i… —Delfí va bellugar el cap, com si volgués foragitar una imatge esfereïdora que havia aparegut sobtadament a la seva ment: va veure Marta, jove, inert… greument malalta, ajaguda en un llit. I la visió el va aterrir—. Confieu en les persones que us aprecien de debò i seguiu-ne els consells quan arribi el moment —va dir el nan, per fi.

—No us entenc. I intueixo que no era això el que em volíeu dir.

El rostre de Delfí havia quedat cobert per una màscara impenetrable.

—Us volia dir que us oblidéssiu del jove vescomte de Cardona, però veig que ja és tard. El destí està trenat i ja no s’hi pot fer res. Vigileu, Marta, i que Déu us guardi.

No va dir res més, i la noia, desconcertada i una mica confosa, va anar a arreglar-se tal com li havia ordenat Lionor. Ajudada per Amina, es va posar una almeixia damasquinada de color corint d’escot rodó i mànigues ajustades, es va cobrir amb una toqueta de seda estampada i es va recollir els cabells amb un ret del mateix color adornat amb petites floretes violades que feia joc amb els tapins. Es va mirar en el brunyit mirall de la seva habitació, que li va tornar la figura d’una dama formosa, vestida elegantment i decorosa.

—Com estic, Amina?

L’opinió de la seva amiga li importava moltíssim.

—Senyora, penso que esteu esplèndida per a l’ocasió.

—Saps el que m’ha dit Delfí?

—Com voleu que ho sàpiga, senyora?

—Que el meu pare està a punt de tornar a Barcelona.

Amina es va quedar pensarosa un instant.

—No li feu gaire cas… D’ençà de la mort de la comtessa sembla una ànima en pena, perdut i desassossegat, i mira d’acostar-se a algú que atengui els seus neguits.

Marta va assentir.

—La veritat és que ha aconseguit fer-me posar nerviosa… Es disposava a dir-me alguna cosa, però de sobte s’ha quedat en silenci, mirant-me com… —Marta va reprimir una esgarrifança i es va posar dempeus—. Me n’he d’anar, el comte m’espera.