91

L’acusació

El vell comte, amb el peu gotós al damunt d’un escambell entapissat, esperava inquiet l’arribada del seu fill Berenguer. L’avís que li havia fet arribar el senescal no augurava res de bo; ni la urgència, ni les maneres no li resultaven estranyes. Coneixia el caràcter capritxós i erràtic del seu fill i sabia que sempre que demanava audiència era per importunar-lo.

L’havia convocat en una petita estança confrontant amb el saló del tron; com que era molt més petita, s’escalfava més de pressa i la gran llar de foc carregada fins a dalt de tot expandia en aquell estrany març una calor que li alleujava l’agut dolor del mal que patia.

Es van obrir les portes i el camarlenc de torn va anunciar l’arribada de l’irascible bessó.

—El príncep Berenguer demana audiència!

—Feu-lo passar i convoqueu Gualbert Amat.

—El que vós ordeneu, senyor.

L’home va sortir i entre un toc i l’altre de la campana major de la catedral va arribar al buit de la porta el príncep, que es va acostar, respectuós, a la gran butaca que ocupava el seu pare, li va fer la salutació protocol·lària i li va besar la mà que li allargava.

—Benvingut, fill meu, seieu.

Així ho va fer el príncep, ocupant l’escambell entapissat de davant del seu pare.

—És per no molestar-vos, senyor. Sé que esteu molt ocupat, que el vostre temps és molt important i sóc conscient del descans que mereix la vostra persona després de l’enrenou que ha comportat el casament de Sança, de manera que miro de no importunar-vos.

—Em teniu preocupat, Berenguer —va fer el comte, trist.

—No hi ha cap motiu per estar-ho. Penso que la missió de tots els qui tenim l’honor de viure a la vostra llar és la d’evitar-vos feina i procurar que només se us comuniqui el que transgredeixi la llei i necessiti la vostra sanció. I, per descomptat, presentar-vos les peticions que exigeixin el vostre consentiment.

El vell comte es va agitar; estava intranquil. Coneixia la falsia del tarannà del seu fill i sabia fins a quin punt era hàbil i astut per presentar qualsevol assumpte que li convingués.

—Haig d’entendre que he de saber alguna cosa?

—Doncs sí, pare.

—I quina és?

—Temo que potser heu dipositat la vostra confiança en qui no se la mereixia.

El comte va meditar un moment aquelles paraules.

—Podria ser… Tingueu en compte, Berenguer, quan us arribi el moment de governar, que només s’equivoca qui pren decisions; si sabeu d’algú que hagi defraudat la meva confiança, m’ho heu de dir.

—Per això he vingut, pare —va dir Berenguer, respectuós.

—Us escolto, endavant.

El príncep, que ja havia establert les premisses convenients, va demorar la resposta per intrigar el vell comte.

—Què diríeu, senyor, d’un súbdit que, donant-se-les de ser un dels primers i dels més fidels, decebés la vostra confiança incomplint una llei tot i saber que us enganya?

El comte no va tenir temps de respondre, ja que en aquell mateix instant va treure el cap per la porta el senescal de dia i va demanar la vènia per entrar.

—Doneu el vostre permís, senyor?

—Més que això, Gualbert, us esperava.

—En aquesta ocasió, pare, m’estimaria més parlar sol amb vós, sense testimonis —va dir Berenguer, contrariat.

—El senescal, fill, no ha de ser testimoni de res. És un dels meus consellers més antics i apreciats. —I adreçant-se al nouvingut, va afegir—: Acosteu-vos, Gualbert.

Això va fer el senescal i, tot prudent, es va quedar dret al costat de la llar de foc, comprenent que el seu paper es limitava a escoltar el que es digués allí.

—Parleu, doncs, Berenguer. Què és això tan important que us porta a parlar amb tanta reserva?

—Està bé, pare, jo us volia estalviar la violència d’haver-vos de definir en un assumpte força complex en presència d’un testimoni, per més alt que sigui el seu càrrec i més consideració que li tingueu, però, en fi, es farà al vostre gust.

—Deixem-nos d’embuts, Berenguer, sigui el que sigui, digueu-ho.

Es va fer el silenci entre tots tres. Semblava que en aquella cambra hi faltava l’aire i l’espetec dels tions col·locats a la llar era l’únic so que marcava les pautes de la tensió.

Després, el príncep va reprendre la paraula.

—M’ha arribat de bona font una notícia que caldria comprovar, ja que, donat cas que fos certa, podria comportar greus conseqüències per a moltes persones.

—Prou circumloquis, Berenguer, i parleu clar d’una vegada!

El jove no va poder dissimular un somriure en constatar que tenia el pare absolutament intrigat.

—Resulta que —va prosseguir— hi ha un ciutadà que ha merescut tota la vostra consideració, que us ha representat fronteres enllà i que té entrada franca a palau.

—Parleu clar i pleguem d’embolicar la troca, de qui parleu? —va saltar el comte amb veu ferrenya.

—Del vostre ambaixador a la cort de Robert Guiscard, Martí Barbany.

El vell comte va intercanviar una mirada ràpida amb el senescal.

—I què li passa, a Martí Barbany?

—Em costa de dir-ho, pare… —va mentir Berenguer—, però jo crec que qui ofèn greument Déu, encara que sigui amb la connivència d’un membre de l’Església, si ho fa de mala fe, enganya el seu senyor natural, que sou vós i, per tant, comet traïció.

—Vejam, Berenguer, en què consisteix aquest engany?

—Senyor, Martí Barbany va enterrar la seva dona al jardí de la seva mansió; per a això va fer fer una capella cristiana amb la Santa Creu que presidia la porta d’entrada i amb la benedicció d’aquell capellà que era confessor de la meva mare, Eudald Llobet.

—Si et refereixes al fet que la van inhumar a fora del cementiri, us diré que va ser amb el meu permís, i si bé és una concessió que fins ara només s’havia atorgat a la noblesa, considero que els mèrits guanyats per aquest egregi ciutadà amb la nostra casa són suficients perquè fes una excepció. On hi ha l’engany, i a tu què t’hi va? —va preguntar el comte, perdent la paciència.

—Em semblaria bé si aquí s’hagués acabat la història, però les coses no són com creieu vós.

—No et comprenc i et ben asseguro que m’estic cansant de tants ambages! Digues el que hagis de dir d’una vegada i acabem!

—Està bé, pare. Ja us he dit que valia més parlar sense testimonis, us he previngut, però ho farem com heu volgut vós. —I sense pausa, va continuar—: Doncs resulta que aquest excels ciutadà, aprofitant-se de la vostra bona fe, va edificar una capella cristiana, va enterrar la seva esposa en una tomba i va adornar el sepulcre amb símbols jueus, més en concret, amb una menorà al frontó i una estrella de David als peus. No cal que us parli del sacrilegi que representa això.

El senescal, estintolat al relleix de la xemeneia, es va posar ben dret de cop, mentre el vell comte quedava en suspens sense saber què dir. Berenguer va prosseguir:

—Això és un doble crim que es mereix qualsevol càstig. Crim per abusar de la confiança del seu senyor i crim contra la Santa Mare Església. Per molt menys n’han cremat a la foguera, i quan es posi en marxa el braç de la llei, serà difícil que només perdi els béns que posseeix.

Ramon Berenguer es va passar la mà per la barba i va parlar en to baix però carregat d’amenaces.

—Qui propala una falsedat com aquesta?

—Això, amb el vostre permís i de moment, m’ho guardo per mi, però si poseu en dubte el que us dic, hi ha una manera molt fàcil de comprovar-ho: ordeneu que s’escorcolli la sepultura.

—Martí Barbany està sota la meva protecció directa, i el braç de la llei, com dieu vós, no es posarà en marxa fins que jo no ho ordeni.

—No pertany a la noblesa, pare, per gaudir d’aquest privilegi —va replicar Berenguer, adust.

—Però la casa de Barcelona l’ha enviat a una missió en qualitat d’ambaxaidor, cosa que fa que cap jutge no pugui incoar cap judici contra ell, ni cap veguer, una inspecció sense el meu mandat directe.

El caràcter violent de Berenguer va sorgir com un volcà.

—Protegiu un perjur que ha abusat de la vostra bona fe i ha faltat al Papa, el qual recomana amb viva instància que, malgrat que permetem que aquests porcs jueus visquin entre nosaltres, vigilem molt de no contaminar-nos!

—No sou qui per passar al davant del vostre pare —va replicar el comte amb veu severa—. Les prerrogatives d’un governant cristià són moltes i, entre altres, hi ha la de ser jutge suprem dels seus jutges. Abans de prendre cap decisió, cal posar a la balança els pros i els contres, el que pot afavorir i el que pot representar una gran pèrdua per al comtat. Si un dia arribeu a ser comte, cosa prou improbable, podreu gaudir d’aquestes prerrogatives. Mentre jo respiri, ningú no jutjarà un home per haver fet a casa seva una cosa que no perjudiqui els seus conciutadans.

—Podria ser que l’Església no opinés el mateix. No diu l’Evangeli: «al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu»?

—Doncs considereu que això només és del Cèsar, i que jo no m’assabenti que aneu divulgant el que ha de quedar entre aquestes parets. —El comte va fer una pausa per recalcar l’advertència—. Vigileu aquesta llengua i no em desperteu la ira.

Berenguer es va aixecar i amb el gest l’escambell on seia va sortir disparat enrere.

—Em pensava que, com a bon fill, tenia l’obligació de comunicar-vos qualsevol cosa que fes minvar clarament la vostra autoritat! Però veig que m’he tornat a equivocar… Sóc el vostre súbdit, però us prego que em feu el favor d’esborrar-me com a fill… Jo mai no he tingut pare!

I sense afegir-hi res més va sortir violentament de l’estança.