9

Marta

Barcelona, primavera de 1069

M’ho vas prometre i mai no tens temps.

La que es queixava d’aquella manera era Marta, qui als seus deu anys reclamava a Ahmed la promesa d’ensenyar-li a manejar la fona, amb una veu que sonava amb força enmig de la tranquil·litat que solia presidir la casa dels Barbany.

El cas era que no es podia dir que la casa de Martí Barbany fos un lloc alegre. Durant els anys de després de la mort de Ruth, un espès silenci es va ensenyorir de la mansió i un mantell de desolació ho va cobrir tot, de manera que fins les coses més senzilles es despatxaven en murmuris. Tot era un anar i venir en sordina per no interrompre l’afligida actitud del senyor. A poc a poc, però, la tristesa va anar remetent, sobretot gràcies a la presència de Marta. Però ni tan sols la nena havia aconseguit esborrar del tot el dolor que a estones trasmudava l’expressió del senyor de la casa. Hi havia dies en què Martí Barbany es tornava a sumir en els records, i aleshores el silenci i els passos de puntetes tornaven a dominar la casa familiar, i d’allò se n’encomanaven tots els residents. En aquells anys, Marta, a més d’haver-se convertit en el consol del seu pare, era la joguina de tota la casa de Martí Barbany. Havia heretat de la mare la bellesa serena, el to de mel dels seus ulls i la boca sempre somrient, però sobretot l’esperit alegre, aquella rara facultat de guanyar-se qualsevol que la conegués. Retirava el seu pare en el geni viu davant de la injustícia, la facultat de manar amb la mirada, el gest decidit i l’inconfusible clotet de la barbeta que havia distingit durant generacions l’estirp dels Barbany. No cal ni dir que des dels capitans dels vaixells del seu pare fins als criats, mainaderes i servents de la casa, tothom l’adorava, però copaven les seves passions tres persones: els germans Ahmed i Amina, fills d’Omar i Naima, el matrimoni de lliberts, i Eudald Llobet, aquell clergue tan corpulent, amic del pare, a qui considerava el seu padrí i confiava les seves cabòries quan les considerava d’un nivell que superava els coneixements d’Amina. En canvi, les seves enemigues declarades eren dues: Caterina, la vella majordoma que s’havia erigit en guardiana seva, i Mariona, la cuinera, amb qui sempre pugnava quan volia aconseguir alguna cosa que ella i Amina necessitaven de les cuines per als seus jocs. La persona que estimava molt encara que la veiés poc era Amància, que l’havia alletada. Prou feina tenia la dona a criar vuit fills, ja que el seu home, contramestre d’un dels navilis del seu pare, l’embarassava cada cop que tocava terra. Però la seva referència era Ahmed, el germà de la seva amiga; si bé era conscient que des de l’altura dels seus vint-i-dos anys les tenia per un parell de marreques, algun capvespre d’estiu cedia als seus precs i els explicava històries que passaven més enllà dels murs de la casa, bo i obrint-los els ulls a un món on totes dues es delien per entrar. Ahmed havia participat en uns quants periples i les dues petites se l’escoltaven embadalides fins que la veu de la majordoma les feia entrar a casa, cosa que solien fer a deshora i emmurriades. De tota manera, els últims temps Ahmed havia canviat; se’l veia més embadalit, i quan hi recorrien per a alguna cosa, les engegava a dida o bé els donava allargs, com feia en aquells moments amb el tema de la fona. Ahmed havia après de petit el maneig d’aquell giny, ensinistrat per un calafat mallorquí —descendent potser d’algun d’aquells esforçats foners que van travessar els Alps amb Anníbal, bo i posant en un compromís el poderós imperi de Roma— que treballava a les drassanes de Martí Barbany. Gràcies a aquelles lliçons i després de practicar molt, el jove havia arribat a adquirir una punteria envejable.

—Marta té raó —va intervenir Amina—. No sé què et passa darrerament! Ets la pesta! Jo hi era quan l’hi vas dir al celler l’últim dia que va venir a sopar el pare Llobet.

Ahmed es va regirar contra la seva germana.

—Només faltaves tu, Amina, per fer de redemptora. Vosaltres teniu tot el dia per jugar, i això de voler fer anar la fona és un joc més, com la ballaruga i les cuinetes, però jo no paro ni un instant i haig de robar temps al temps per poder arribar a tot. A més a més, he de fer una fona petita, perquè per fer voleiar una de les meves, a vós, Marta us cal créixer un pam més. I per descomptat que amb aquestes faldilles i aquests escarpins us costarà molt mantenir la posició!

—Això són excuses, Ahmed —va fer Marta amb una autoritat impròpia de la seva edat. Després va amorosir el to amb un somriure—. Tu em dius quan i jo estaré disposada.

Ahmed va fer que no amb el cap… No estava d’humor per a aquells jocs de nenes.

—Em sap greu, però quan us lleveu de la migdiada jo ja he de ser a la drassana.

Marta va deixar anar un esbufec d’exasperació.

—No t’amoïnis: el dia que tu diguis, no hi haurà migdiada. On vols que sigui?

Ahmed la va observar sense poder evitar que li fes gràcia l’entestament d’aquella noieta. Qualsevol cosa que li digués Marta s’havia de tenir en compte, per més impossible que semblés.

—Va bé —va cedir a la fi el jove—. Demà passat, quan soni la campana de la primera oració de la tarda us esperaré a l’hort de darrere del celler.

Marta va dibuixar un somriure franc.

—Ja hi serem, oi que sí, Amina?

L’al·ludida, que malgrat tenir sis anys més que la seva jove mestressa confiava a ulls clucs en la seva paraula, va assentir sense dubtar-ho ni un moment.

Al cap de dues tardes, a l’hora de costum, Caterina, la majordoma, ajustava els finestrons de l’habitació de Marta abans de la migdiada.

—Que descanseu, us despertaré amb prou temps. Avui teniu lliçó de lletres i llatí amb el padrí i ja sabeu que no li agrada esperar.

Marta va respondre amb els ulls tancats.

—Retireu-vos, Caterina, aquesta nit he dormit molt malament i tinc molta son.

La dona, una mica sorpresa, ja que Marta no suportava les migdiades, va respondre mentre anava cap a la porta de l’estança:

—Doncs aprofiteu i reposeu ara una estona.

Marta va esperar atenta que els passos s’allunyessin. Quan va sentir que la dona ja baixava l’escala es va disposar a posar el pla en pràctica.

Vigilant fins el cruixit de la fusta, es va llevar, se’n va anar cap al gran armari que quasi ocupava tot un pany de paret, en va obrir la porta i en va començar a extreure del fons una sèrie d’objectes secrets i amagats que havia aconseguit aplegar els dos darrers dies. Una camisa petita i ajustada i unes calces que havien estat d’un vailet que cuidava el bestiar del seu pare i que cada dia anava a la casa amb ous frescos i llet en un carro estirat per un ase. El noiet, sec i desnerit, havia accedit a vendre-li aquelles peces per un morabatí i la resta d’una coca d’ametlles que ella mateixa havia furtat del rebost. Una porció que, tal com va explicar a Mariona quan la va trobar a faltar, havia donat a un pidolaire famolenc que s’havia acostat a la seva porta. De manera que, en realitat, no havia dit ni mitja mentida.

Amb el tresor ja a les mans, Marta va actuar amb diligència. Es va treure la camisa de dormir i, ficant-se els enagos ben endins de les calces, es va subjectar aquesta peça a les cames i es va lligar els cordons que remataven els camals; després es va posar la brusa, deixant que els faldars li tapessin la part posterior de les gastades calces, i se la va cenyir a la cintura amb un cordill. Tot seguit, es va calçar unes espardenyes, subjectes als turmells amb betes. Després de tapar-se els cabells amb una gorra vella, va passar a la segona part del pla.

Amb molt de compte, va obrir la porta del dormitori, va treure el cap i va comprovar, mirant a un cantó i l’altre, si tenia pas franc. Un cop assegurada la sortida, es va encaminar cap a l’altre extrem del passadís del davant de la gran escala. Aquell era l’únic trajecte que li permetia d’arribar a l’hort de darrere de les cuines sense haver de passar per dins, ja que allí hi havia el perill que la descobrissin. Al fons s’obria un finestral que donava a una terrassa exterior a l’altura de la planta de dalt, on les minyones estenien la roba al matí ja que el sol hi tocava de ple a primera hora. Sense vacil·lar un instant, la nena la va obrir i va deixar lliscar la seva esvelta figura fins que va recolzar el peu dret amb fermesa al balustre del solà. Després, ja a fora i un cop comprovat que no la veia ningú, va lliscar fins a la cantonada de la terrassa més allunyada; es va col·locar cama aquí, cama allà, a la barana i es va deixar anar fins al racó per on baixava el canaló d’aigua que desembocava a la part anterior de l’hort. S’hi va aferrar amb mans i peus i es va anar esmunyint fins a baix. Acomplerta la gesta i després d’espolsar-se la brutícia de les mans, que li havien quedat un xic adolorides, se’n va anar a trobar els amics.

Ja a primera hora del matí, segur com estava que la seva mestressa acudiria a la cita, Ahmed havia començat a fabricar una fona a mida per a Marta. En va calcular l’altura, va tallar una corda de la longitud i el gruix que volia, va col·locar una peça de cuiro al bell mig en forma de cassoleta, va fer una gassa en un dels extrems i amb una teia encesa va cremar l’altre, bo i ungint-lo amb una pasta inventada per ell que n’ajuntava les fibres. Quan la va tenir feta, es va dedicar a provar l’efectivitat de l’invent. A la tarda, seguit per Amina, se’n va anar al fons de l’hort a preparar els blancs oportuns per assajar els tirs. Va clavar uns pals al costat de la tàpia i a l’extrem superior hi va posar, invertides, unes quantes olles velles de fang condemnades al desús per les esquerdes o la manca d’anses; finalment va posar-hi un perol de coure foradat.

Tots dos germans estaven atrafegats amb això quan van veure que pel caminet del fons que donava a la casa avançava un bordegàs amb un aspecte tan malforjat que no lligava ben gens amb l’entorn. La primera que es va adonar de què passava va ser Amina.

—Em jugaria el coll que aquesta que ve és Marta!

Ahmed va fer visera amb la mà dreta i li va costar força més que a la seva germana reconèixer aquell intrús fet un sant Llàtzer.

Marta es va acostar als seus amics somrient, cofoia davant de la sorpresa.

—De manera que la migdiada m’havia d’impedir de venir, no havies dit això?

—Sé que sou molt atrevida, però mai no m’hauria imaginat que arribéssiu a aquest punt —va fer Ahmed, desconcertat i divertit alhora.

—Doncs aquí em tens. Ja veus que he complert la meva part del pacte. Ara et toca a tu la teva.

Sense respondre directament al repte, Ahmed va preguntar:

—D’on heu tret aquesta vestimenta que sembla més aviat la d’un mendicant?

—No em vas dir que amb els meus vestits no en podria aprendre? Doncs vet aquí que vaig guarnida com cal.

—Això és prou clar, senyora —va fer Amina, bocabadada—, però mai no m’havia imaginat que poguéssiu fer aquesta fila.

—No em diguis senyora, Amina… I anem per feina!

L’altra, encara admirada per l’aspecte de la seva amiga, no reaccionava.

—Però d’on heu tret aquest guarniment?

—Ja t’ho explicaré. Ara anem per feina, que el temps se’ns tira a sobre.

Tots tres se’n van anar cap al fons de l’hort i es van aturar a la distància de les olles que a Ahmed li va semblar adient. Aleshores, el jove es va començar a explicar amb veu autoritària.

—En primer lloc, com que un exemple val més que mil paraules, observeu com ho faig jo.

El jove va agafar la fona i, després de passar-se la gassa pel canell dret i recollir l’altre extrem entre l’índex i el polze, es va treure de la butxaca un còdol i el va col·locar en el reforç de cuiro que hi havia al mig de la corda.

—Ara mireu què faig. Retireu-vos un xic, us podria fer mal sense voler.

Ahmed va separar les cames i va aixecar el braç esquerre de manera que la punta dels dits li quedés al nivell de la vista, que va dirigir cap al perol de coure. Tot seguit, amb parsimònia i un moviment circular va obligar la corda a fer un gir violent. Un brunzit com el d’un borinot va ressonar en l’aire, fins al punt que totes dues nenes es van tapar les orelles.

Amina es va apartar, temorosa, mentre Marta observava atenta els moviments d’Ahmed. Llavors el noi va deixar anar l’extrem de la corda que aguantava amb les puntes dels dits; en quedar lliure, la pedra va sortir com un mal esperit i va anar a petar contra l’olla de coure, que va deixar anar un so planyívol amb l’impacte.

—M’heu observat? —va preguntar fent-se el seriós.

—Perfectament. Deixa-m’ho provar a mi.

Ahmed es va posar a riure.

—Encara és aviat, observeu.

Ahmed va llançar unes quantes pedres i, davant de l’astorament de Marta, va encertar totes les vegades. Després es va dedicar a instruir-la.

—La mà esquerra us assenyalarà l’alçada del blanc. Haureu de tenir la fona a la dreta. Aguanteu la gassa entre els dits: així impedireu perdre-la al primer tir. Heu de mirar que agafi velocitat fins que tingueu assegurat el tir, i sobretot deixeu anar la punta en el moment oportú, perquè d’això depèn la precisió del llançament. És fonamental —va concloure—. Hi ha molts tipus de fones i també tirs diferents, però començarem per l’essencial: ja hi haurà temps, si sou perseverant, d’aprendre els altres.

—Quan vulguis, estic disposada —va respondre Marta, amb prou feines capaç de contenir els nervis.

—Va bé. Col·loqueu-vos en posició de llançar, tal com he fet jo.

Marta es va posar en el lloc previst. Ahmed va agafar la fona de la nena que duia a la bossa i l’hi va col·locar al canell. Després de carregar el giny amb la munició corresponent, es va situar al seu costat i la va ajudar en els primers llançaments. Marta estava exultant. Feia girar la corda cada cop més de pressa i seguint l’ordre d’Ahmed en deixava anar l’extrem. La pedra anava cada vegada més ràpida i, encara que no toqués el blanc, l’entusiasme de la nena no va decaure ni un instant.

—Deixa-m’ho provar a mi sola, Ahmed.

—Encara no esteu preparada —li va advertir el jove.

Marta ni va respondre. Va prendre un dels projectils i després de col·locar-lo en el niu de cuiro, es va situar en posició esperant ordres. Ahmed no va tenir més remei que cedir.

—Vinga, anem, comenceu —va dir amb un sospir d’exasperació.

La fona va començar a girar a la mà de la nena i va adquirir a l’instant la velocitat adient.

—Alceu l’esquerra fins a l’altura dels ulls. Per l’amor de Déu! No em mireu a mi, mireu cap endavant.

Marta es va ofuscar un instant.

La pedra girava a gran velocitat.

La veu d’Ahmed va sonar peremptòria.

—Vinga, deixeu-la anar!

La nena va perdre el control i quan la fona apuntava al cel va deixar anar l’extrem de la corda.

Tots tres van quedar un instant paralitzats. El projectil, que va sortir com un llamp cap al cel, en vertical, va descriure mitja paràbola i va baixar com una centella fins a acabar a la terrassa, on Caterina, amb l’ajuda de dues minyones, recollia la roba estesa.

Un crit va esquinçar la tarda. Caterina va treure el cap per la balustrada mirant cap a l’hort. Al fons va albirar les tres siluetes. Amb veu histèrica i desficiosa va exclamar:

—Però què heu fet, desgraciats? Heu ben escalabrat la pobra Gueralda! La noia sagna… —Llavors es va adonar que Marta era el brivall que aguantava la fona.

—Pugeu immediatament i espereu-me a la porta del gabinet del pare. —Els crits de la terrassa trencaven la tebior de la tarda—. Ara curaré aquesta pobra noia a qui heu destrossat la cara i després m’ocuparé de vós. Ja us podeu preparar! Aquestes entremaliadures s’han d’acabar!