39

El viatge de Rashid

En aquell moment l’Stella Maris, amb el gallardet al vent que l’acreditava com a nau de la flota del navilier Martí Barbany, tirava el ferro davant la platja de la Barceloneta. Recolzat a la borda, un home de cinquanta anys repicats observava la platja amb ulls esbalaïts. Vestia a l’estil oriental: caftà de color terrós que li arribava a les sofrages i calces ajustades d’una pell finament adobada; es cobria el cap amb un turbant i calçava sandàlies de cuiro entrellaçat lligades al tou de la cama amb cintes del mateix material. L’home, amb una barba llarga i blanca, es protegia la vista amb la mà dreta per albirar la platja i cercar entre la bigarrada gentada que la poblava: pescadors, mariners, calafats, dones que, assegudes a la sorra, adobaven ormejos i sargien xarxes, mainada mig despullada… «El paisatge propi de tota la costa mediterrània», va pensar el nouvingut mentre esperava l’home a qui devia la vida del seu germà i el benestar i la felicitat de tots dos.

Tot just el solc de l’àncora es dissolia en remolins concèntrics quan una xalupa amb dos barquers s’abarloava al costat d’estribord. El capità del vaixell, un xipriota de pell colrada i aspecte imponent, després de canviar unes paraules amb un d’ells, el va buscar amb la mirada; així que el va divisar, s’hi va atansar.

—Senyor al-Malik, quan desitgeu, tot és a punt perquè deixeu l’embarcació. Ara mateix faig portar el vostre equipatge i us el disposaran a la xalupa.

Un grumet, davant la peremptòria veu del capità, va sortir volant cap al senó de popa i en un tres i no res unes alforges de lona i un farcell de mà estaven col·locats a la proa de la petita embarcació. Rashid al-Malik, un cop va haver fet els tres òsculs de ritual a les galtes barbudes del xipriota i li va haver desitjat unes bones travessades, va baixar per l’escala de corda que, amb un peu, tensava des de baix un dels remers, i va ocupar el seu lloc a la banqueta de la inestable xalupa.

A poc a poc es va anar allunyant de l’embarcació a cop de voga dels remers. Tal com s’allunyava la imatge del vaixell, anava augmentant la de la platja. Als ulls de Rashid, les imatges es feien més nítides i la cridòria, eixordadora. De cop i volta va observar que la gentada obria pas a algú que devia tenir una importància notable, ja que sense protestar la munió recollia les xarxes i els ormejos i s’inclinava amb respecte, bo i deixant el pas lliure. Una cadira de mans portada entre quatre homes descalços va arribar a la sorra de la platja; es va enretirar la cortineta i en va baixar l’home a qui tot ho devia, Martí Barbany. Rashid no es va poder esperar i, tot just la proa de la xalupa es va clavar a la sorra, va saltar la borda on picaven les onades i es va precipitar cap a la platja per trobar el seu protector. Martí, que havia baixat fins al trencant, es va fondre amb ell en una sentida abraçada que li va dur vells records. Tots dos es van estar una estona sense dir res, hi havia massa per recordar. Martí el va agafar per les espatlles, el va obligar a separar-se i aleshores va veure que dels seus ulls brollaven dues llàgrimes que reflectien l’emoció del moment.

—Mai no havia pensat que la providència em reservaria, a les meves velleses, un premi com aquest.

La veu de l’ancià era rogallosa i mig nuada.

—Doncs ja ho veieu, el destí ha fet altre cop que els nostres camins es creuin. Però digueu-me, com està el vostre germà? I com ha anat el viatge?

—Pel que fa al primer, us diré que, gràcies a vós, viu feliç. El veig un cop l’any pel ramadà i no hi ha vegada que no acabem parlant de vós i dels bons temps. Quant a la travessia, ha estat en general bona, els fats benèfics ens han acompanyat i el vent ha estat amic.

—No sóc un bon amfitrió, perdoneu-me; les ganes d’abraçar-vos i de saber de vós m’han fet oblidar el vostre cansament. Us hauria de deixar reposar després d’una travessia tan llarga.

—No em cal —va dir Rashid—. Tinc tanta ànsia de saber de vós, dels vostres i d’aquesta ciutat somiada que la curiositat em manté despert.

—Tindrem temps de tot, Rashid. Ara anem cap a casa, descansareu en un jaç ben tou i, quan hàgiu reposat i hàgiu fet un bon àpat, el capità Manipoulos i jo us homenatjarem com cal. Després us faré de guia en aquesta ciutat dels vostres somnis i dels meus.

Una breu ordre de Martí va fer que dos criats que acompanyaven la cadira de mans recollissin l’equipatge de Rashid de la sorra i el col·loquessin en uns petits baiards; els dos homes es van acomodar al seient de la llitera i amb el picar de mans del cap de la cadira es va posar en marxa.

Martí Barbany estava reunit amb els capitans. Primer de tot els presentaria Rashid, posaria el nouvingut en antecedents de la dificultat en què estaven ficats i li demanaria que, en la seva absència, preparés el foc grec, malgrat el vot que havia fet, i després organitzaria la manera de transportar-lo. Martí, que en primer lloc va preveure el descans del vell amic, sabia que atesa la gravetat del cas, la devoció que sentia per ell i la justa finalitat que pretenia aconseguir, col·laboraria en tot el que fos contribuir a dur a terme el pla de Manipoulos.

Es va obrir la porta del despatx i davant dels tres reunits va sorgir la imatge d’un Rashid al-Malik totalment refet.

—Sembleu un altre home. Heu descansat?

—No ho semblo, senyor, sóc un altre home; tot i que haig de reconèixer que la cabina de sota el senó de popa era la millor de la nau que em va portar, la distància entre el catre en què he dormit els darrers mesos i la màrfega flonja de la cambra que m’heu assignat representa una diferència més gran que l’espai de mar que hi ha entre el meu país i Barcelona. Ignoro si he dormit un dia o tota una setmana, cosa que em sabria molt de greu, però un moment abans de baixar a sopar vaig cometre l’error d’estirar-me una mica i he dormit fins que aquest matí m’ha despertat el vostre majordom.

—Quin amfitrió seria si no m’ocupés primer de tot del descans del meu hoste?

Després es va adreçar als capitans i va fer les presentacions.

—Aquests són els meus amics Rafael Munt i Basilis Manipoulos, que ja coneixeu per les meves cartes.

I, dirigint-se a ells:

—Aquest és el famós Rashid al-Malik. Ja us he explicat com es van encreuar els nostres camins els meus primers anys de navegació i com va tenir la generositat de compartir amb mi un secret de família que va propiciar el negoci de l’oli negre i també la fabricació d’una arma poderosa capaç de calar foc al mar.

Un cop tots dos van allargar la mà al nouvingut, Martí va prosseguir:

—Us estàvem esperant per sopar quan Andreu Codina em va avisar que us havíeu adormit a la cambra; aleshores vaig ordenar que no fóssiu molestat i que us deixessin fins que el vostre cos hagués reposat i es despertés tot sol.

—Ja em podeu creure que ho heu aconseguit.

—Vau arribar dilluns, heu dormit un dia i mig; m’imagino que deveu tenir una fam de llop.

—I tant, em fa l’efecte que podria devorar una cuixa sencera de cabrit —va dir Rashid.

—Doncs som-hi —va proposar Martí—. No sé si Mariona deu haver preparat aquest plat suculent, però sigui quin sigui el guisat, serà una menja excel·lent.

Martí Barbany i els convidats van sortir del despatx i es van encaminar cap al menjador de la primera planta.

Era una peça allargada que mirava a la plaça de Sant Miquel. Hi donaven tres finestrals bilobulats, pels quals hi entrava la llum que il·luminava l’estança durant el dia. La taula podia acollir dotze comensals; dues portes donaven pas respectivament a l’escalinata que pujava a la planta baixa des de les cuines i a la còmoda saleta que hi havia al costat i on normalment es feia la sobretaula. Recolzats a la paret hi havia un taulell per deixar les safates i un trinxant on Andreu Codina, el majordom, trossejava la carn.

Tots quatre es van asseure en un extrem de la taula: Martí presidia, Manipoulos i Felet a l’esquerra, i a la dreta el convidat, Rashid al-Malik. Drets, esperant a tocar de l’aparador i el trinxant, hi havia Andreu, el majordom; Omar, el llibert que s’encarregaria dels vins, i Gueralda, la minyona de mitjana edat que tenia el rostre un xic desfigurat per la cicatriu que li havia deixat la desafortunada experiència de Marta amb la fona. Quan tots quatre ja s’havien instal·lat als seus llocs respectius i les copes d’aigua i de vi eren plenes, Andreu va servir unes escudelles curulles d’un brou de carn i verdura deliciós.

—Això és que teníeu gana —va dir Martí.

Manipoulos, que dinava sovint en aquella casa, va respondre:

—Esteu avesat a una cuina tan bona, Martí, que ja no distingiu entre el que és bo i el que és excel·lent.

Mentre xarrupava el brou, Felet, presumint de la vella amistat, va afegir:

—De petit, ja tenia bon paladar. Quan ens anàvem a banyar a la platja amb Jofre, no sé com s’ho feia, però entre barates i juguesques sempre s’enduia el mos més bo.

—Així li ha anat a la vida: és l’home més ric de Barcelona i nosaltres, dos pobres capitans —va apuntar el grec.

Martí va somriure.

—No hi heu de dir res, Rashid?

Rashid, que xarrupava sorollosament la sopa, es va eixugar els llavis amb la bocamàniga i va al·legar:

—Perdoneu-me, però amb aquesta gana no tinc temps per trivialitats.

L’àpat transcorria entre el tràfec diligent dels criats. Entre els diversos plats destacava un guisat de cérvol acompanyat d’una exquisida pasta de full; el van enllestir amb una forquilleta de dues puntes i cadascú s’ajudava amb la seva navalla. Al final, uns bols de fruita tallada i crema. Quan van acabar, Martí va suggerir de passar a la saleta adjunta per xerrar més còmodament i va manar a Omar que Marta hi anés un instant per saludar l’hoste.

Quan s’acabaven d’instal·lar en uns bancs, va comparèixer Marta a la porta. Feia molt de goig amb un vestit verd d’escot quadrat; duia els cabells recollits en un parell de monyos a banda i banda del cap, i als peus, uns escarpins del mateix color que el vestit, amb el voraviu més fosc i les puntes lleugerament amunt.

Martí la va mostrar orgullós.

—Què us sembla la meva filla, Rashid?

La veu de Rashid va ressonar profunda i amb una poètica delicadesa oriental va respondre:

—Si la seva ànima és tan bonica com el seu rostre, senyor, sou un home afortunat.

Després dels comentaris habituals de «realment casa vostra es mereixia una mestressa com aquesta» i «si no aneu alerta, aviat us la prendran», Martí va ordenar a Andreu Codina que els deixés sols.

Marta també es retirà, però just abans de sortir va passar la mirada pels rostres dels homes reunits. Alguna cosa li deia que el seu pare preparava un llarg viatge…

Els quatre homes van estar reunits fins que les campanes de les esglésies van tocar a l’oració de la tarda. La llum del dia s’havia esgotat i Andreu Codina va entrar amb un cul d’espelma per encendre els canelobres. Quan se’n va haver anat, Rashid va prendre la paraula.

—Senyor, la vostra explicació ha estat minuciosa i detallada. M’he adonat del problema que us assetja i del pla del capità Manipoulos; sabeu perfectament quines són les premisses del jurament de la meva família sobre el foc grec. Us el vaig oferir un dia i avui reitero que no us puc negar res de res: el segell que em vau regalar i que duc a l’anular proclama que us dec la vida del meu germà. Sóc un home religiós i fidel servidor d’Al·là, el Clement, el Misericordiós. Espero que Ell em sabrà perdonar i comprendrà que haig de reunir els mitjans per conciliar el compliment de la meva religió i l’amistat que us dec i que, així mateix, exigeix el Llibre Sagrat. Si us sembla bé, us proposo el que segueix: em donareu el lloc oportú, els mitjans necessaris i un home de la vostra absoluta confiança que m’ajudarà en aquesta tasca; jo us fabricaré el foc sense que ningú més en conegui el secret i us el faré enviar allà on sigueu. Evidentment me n’haureu de subministrar els components, però ningú a banda de mi no en sabrà les proporcions i això fa que, un cop elaborat, us el podré lliurar per a un ús que, no en tinc cap dubte, serà just i adient per a la finalitat que perseguiu.

Els tres homes van intercanviar una mirada.

Martí va prendre la paraula.

—No només em sembla bé, sinó que estic orgullós de la vostra amistat. Ja un dia em vau fer el gran honor de confiar-me aquest perillós secret, però us haig de dir que, com a home de pau, vaig decidir confiar-ne la fórmula a l’oblit. De ben segur que comprendreu que vaig obrar així no perquè no valorés el vostre obsequi, sinó justament perquè l’aprecio en la seva justa mesura, fins al punt que em vaig negar a transportar-lo en un pergamí per por de perdre’l i que caigués en mans desaprensives i que això pogués causar un dany irreparable en la humanitat. —Després d’una pausa va prosseguir—: L’indret que ja he triat, comptant amb la vostra amistat i benevolència, reuneix totes les condicions que exigeix la discreció i el secret; és un lloc segur, ja que és una gruta foradada a la muntanya, i summament discret, lluny de tots els camins. Podeu treballar tranquil que ningú no hi traurà el nas per tafanejar qui sou i què hi feu. També he pensat en la persona que us pot ajudar: el seu nom és Ahmed. S’ha criat a casa meva, és d’absoluta confiança i per distreure’s del mal pas que l’importuna li anirà de primera treballar en el projecte. Demà faré que vingui a conèixer-vos: de ben segur que us agradarà. I ara, Rashid, em fa l’efecte que hauríeu de donar al capità Munt la llista dels components necessaris; m’imagino que aplegar-los tots no serà cosa de pa sucat amb oli ni feina d’un dia.

—Efectivament, senyor, alguns els tindreu a l’abast, però altres els haureu de dur sens dubte d’altres mercats.

Mentre els tres homes continuaven parlant, Martí es va aixecar, es va acostar a una tauleta del racó, va agafar una campaneta de bronze i la va fer sonar.

Al cap d’un moment, les passes del majordom ressonaven a l’escala.

—Què desitgeu, senyor?

Martí, que tornava al seient, va ordenar:

—Andreu, porta tinter, càlam i pergamí per escriure, i afanya’t que és urgent.

—De seguida, senyor.

L’home va sortir, va tancar la porta i al cap de poc tornava amb allò que li havia manat Martí.

—Res més, senyor?

—No res, Andreu, et pots retirar.

Així que es van quedar sols, Martí va parlar.

—Felet, encarrega-te’n tu, de fer la llista.

Després d’enretirar-se el capotell de l’espatlla, el capità Munt es va acostar a la tauleta i va preparar els estris d’escriptura. Amb la navalla va afilar els càlams, va obrir el tinter, hi va abocar la pols moradenca d’una proveta i ho va sacsejar; després va preparar els pergamins i amb un cop de cap va indicar als tres que tot era a punt.

—Endavant, Rashid —va dir Martí, adreçant-se al vell amic.

Ell, mentre s’acariciava el pont del nas amb el polze i l’índex de la dreta, va començar:

—Deixeu-me procedir per ordre, si no ho faig així, em podria descuidar d’alguna cosa. Tinc la fórmula al cap i l’he repassada mil vegades. Per tal com és el secret de la família, com bé comprendreu, no està escrita en cap papir: les proporcions només són aquí. —Va dir això últim i es va palpar el front suaument.

El silenci era total, fins al punt que el petarrelleig produït pel cos minúscul d’un insecte en cremar-se en un llum d’oli va fer l’efecte d’un tro.

Rashid al-Malik va parlar amb veu segura:

—En primer lloc, petroli en brut; això fa que el preparat suri sobre l’aigua; després, sofre, que, quan entra en combustió, emet vapors tòxics; calç viva, que, en contacte amb el líquid element, reacciona alliberant molta calor, prou per encendre materials combustibles; resina, per activar el foc dels ingredients; greixos animals per aglutinar tots els components i, finalment, salnitre, que desprèn oxigen quan crema, la qual cosa permet que el foc es mantingui sota l’aigua. També cera d’abelles i lacre. Les quantitats… em penso que amb dues lliures de cada producte en farem prou per al pla.

El capità Munt va fer que li repetissin aquella llista de components per no descuidar-se’n cap. Després de llegir el text en veu alta unes quantes vegades i amb l’aprovació de Rashid, Manipoulos va parlar:

—Per tots els déus de l’Olimp! Quantes vegades n’he sentit parlar per tots aquests ports de pecat, però mai no havia pensat que ho arribaria a conèixer. Em feia l’efecte que era una d’aquelles històries que expliquen els vells mariners, com la de les sirenes que atreuen amb els seus cants els pobres infeliços cap als penya-segats o la de les serps de gola immensa que s’empassen vaixells sencers. Vós, Rashid, l’heu vist actiu?

—Només un cop; no només l’han vist aquests ulls, sinó que el vam elaborar el meu germà i jo.

—I això, quan va ser? —va preguntar Martí.

—Abans que Hassan marxés cap al desert. —El vell va mig aclucar els ulls, com si fes un esforç per recordar, i es va acariciar la barba—. Érem molt joves i teníem curiositat per saber si el llegat dels nostres avantpassats era realitat o pura fantasia. Així que, al cobert que hi havia al costat de casa, vam posar fil a l’agulla. Quan vam culminar l’obra, vam anar a una gran bassa enmig d’un camp adjacent i hi vam llançar un tronc vell. Tot seguit hi vam abocar una petita olla de fang plena a vessar del preparat. Mai no hem oblidat el que vam veure. El tronc es va encendre com l’esca i, tot i que el vam ben enfonsar a l’aigua, bo i submergit va continuar cremant fins que va desaparèixer.

Un silenci dens va atrapar els quatre homes. Després Martí va tornar a parlar.

—Si el vostre secret serveix per rescatar el meu amic, el capità Jofre, la meva vida no tindrà prou dies per agrair-vos-ho.

—Si el secret de la meva família serveix per als vostres fins, tot just hauré començat a pagar el meu deute —va dir Rashid al-Malik amb to solemne.