64

Forjant aliances

Feia setmanes que Mainar no anava a veure Marçal de Sant Jaume. En aquella ocasió ho va fer muntat en un dels millors cavalls de la seva quadra, un animal calçat de blanc, encreuament d’àrab i hispà, de gran alçada i rems fins. En circular per la via Francesca va observar la gran quantitat de mercaders amb aspecte de possibles parroquians del seu carnal producte que anaven a la fira mensual del Mercadal i se’n va felicitar: ben segur que en veuria alguns a la nit.

En arribar davant de la reixa no va poder estar-se d’admirar-ne l’elaborat treball, talment una filigrana de ferro.

El majordom esperava palplantat l’arribada del visitant a l’entrada de la casa i, conscient de la consideració que se li tenia, el va fer passar al saló mentre se n’anava a anunciar la seva presència. Va tornar al cap de poc disposat a acompanyar-lo fins en un pavelló de caça, on Marçal de Sant Jaume, amb la vestimenta coberta per un davantal de cuiro flexible i armat amb les eines pertinents, es preparava afilant personalment les puntes de les fletxes de caça. Va fer una salutació afectuosa. A part que el negoci anava vent en popa, la prodigalitat demostrada pel borni, amb els mancusos oferts per a major glòria del seu senyor Pere Ramon, li havia causat una profunda impressió.

—Sempre sou benvingut a casa meva, Mainar.

—És un plaer visitar-vos.

El noble va deixar l’ocupació, es va desfer del davantal i, després de penjar-lo, va interrogar Mainar:

—No és costum vostre això de presentar-vos sense avisar. M’imagino que la circumstància no deu pas obeir a alguna incidència desagradable.

—Ben al contrari, senyor. Justament el motiu es deu a una conjuntura afortunada.

A Marçal de Sant Jaume, que tenia molt presents les sorpreses agradables que li havia proporcionat aquell home, se li van alertar els sentits.

—Si m’haguéssiu fet avisar, us hauria anat a trobar jo.

El cas era que, d’ençà que en sabia la història, li feia cosa que el borni es presentés a casa seva. Per més que l’hagués vist, aquell aspecte sempre l’impressionava. Tan alt, amb la vestimenta quasi sempre negra i marró, les grans mans que cridaven l’atenció, però sobretot els cabells partits pel mig per una clenxa blanca, la llarga cua, el pegat que li tapava l’ull esquerre i la mirada penetrant de l’altra pupil·la, tot plegat li feia venir calfreds.

—Aquí és un bon lloc per dialogar —va dir el cavaller de Sant Jaume, lluitant contra la incomoditat que sentia davant de Mainar—. Estic fora de perill de visites impertinents i els meus criats saben que, fora que no sigui algú molt especial com vós, no m’han d’importunar. Aquest és el refugi on passo les hores més felices, les que dedico a una feina artesanal que, si la fes en públic, potser em criticarien. Ja sabeu que un cavaller no pot dedicar el temps de lleure a cap tasca manual; en canvi, la fabricació de les puntes de les fletxes en aquest meu fornet i el poliment de cadascuna em produeix un plaer immens, m’asserena l’esperit i m’allunya de totes les desgràcies d’aquest món.

—M’ha semblat, senyor, que l’assumpte és prou transcendent per destorbar-vos; de totes maneres, sempre puc tornar en una altra ocasió —va fer Mainar.

—El meu majordom em coneix bé i si m’ha vingut a anunciar la vostra visita és perquè sap que sou una de les excepcions a què m’he referit abans; però passem al meu gabinet, que estarem més a recer d’oïdes inoportunes.

Sense sortir del pavelló de caça van passar a una saleta apartada amb les parets cobertes de tota mena d’arcs, sagetes, panòplies de vellut vermell cobertes amb diferents puntes de fletxa i, damunt d’una taula, fins i tot hi havia una reproducció en miniatura d’una petita catapulta.

—Una bona col·lecció —va comentar el borni.

—Oi que sí? M’ho passo d’allò més bé amb aquests petits tresors. Però vós, apreciat Bernabé, m’heu vingut a explicar alguna cosa… Seguem allí —va fer assenyalant un racó format per dos escambells— i tindré el plaer de sentir la vostra història.

Es van acomodar i Marçal de Sant Jaume el va convidar a explicar-se.

El borni, conscient de la importància que li concedien, es va allisar les calces, es va passar la mà pels cabells i, després de posar-se bé el pegat de l’ull, va començar:

—Són curioses les tortuositats per on el destí fa caminar la vida de la gent, de manera que, tot d’un plegat, una cosa que s’ha buscat amb obstinació i afany arribi a algú que no hi ha dedicat cap esforç i defraudi d’aquesta manera moltes persones que han deixat la vida en la recerca.

—Les coses van així —va comentar Marçal, estranyat davant d’aquell llarg preàmbul—. Quants tresors no s’han trobat sense buscar-los quan hi ha hagut gent que, després de convertir la comesa en el motiu de la seva existència, arriba a la fi dels seus dies sense abastar-los?

—Doncs aquesta és la meva circumstància —va afirmar Mainar amb contundència.

—Potser insinueu que heu trobat un tresor? Perquè ja no em pot sorprendre res de vós…

—Es podria dir que no. El que pot ser és que hagi arribat a mi el mitjà d’aconseguir una cosa que pot canviar el rumb de la humanitat.

El cavaller de Sant Jaume es va posar al caire del tamboret.

—Sempre aconseguiu intrigar-me. Endavant.

Mainar va clavar la pupil·la escrutadora en el rostre del seu interlocutor.

—Heu sentit a parlar del foc grec?

—Qui no ha sentit a parlar d’aquesta faula? Però ara això d’on surt?

—Que podria ser que no fos una faula.

—Aclariu-me la qüestió i recordeu-me’n la utilitat.

—És molt senzill; sobre aquest foc s’han escrit mil lligalls i el seu misteri s’havia perdut en l’arcà del temps. Grecs, romans, egipcis, bizantins, en fi, una llista inacabable de pobles haurien mort per tenir-lo i ara, quan ja se sospitava que era un mite de l’antiguitat, m’arriba per un conducte insospitat i té una importància tan gran, apreciat Marçal, que només us en diré una cosa: si un governant l’aconseguís, es convertiria en el més poderós de la terra, fins al punt que la resta de nacions es veuria obligada a ser-li tributària.

El cavaller de Sant Jaume no se’n sabia avenir.

—Expliqueu-vos més bé, Mainar… Quin efecte té exactament? I una altra cosa, com us ha arribat?

—De seguida us aclareixo la primera pregunta; sobre la segona, us diré la manera, però m’heu de permetre que em reservi el nom i la condició del missatger. Com comprendreu, haig de protegir els meus informadors.

Marçal de Sant Jaume es va sentir un pèl molest per aquella manca de confiança, però va cedir:

—Va bé, ho comprenc. Expliqueu-vos d’una vegada!

—Si llanceu l’artifici damunt d’un castell o d’un campament i comencen a cremar, és inútil mirar d’apagar-los; ja podeu abocar a l’incendi sorra o aigua a doll, que la cosa abrandada continuarà cremant. Però ara ve el més prodigiós. El foc continua cremant a sota l’aigua!

El cavaller se’l va mirar amb la incredulitat dibuixada al rostre.

—Em vénen al cap dues qüestions; en primer lloc, no em digueu qui, però digueu-me com ha arribat fins a vós aquesta informació, i després: l’heu comprovat en persona?

—A la primera us respondré que un bon client d’un dels nostres nius d’amor que sap que aquestes coses m’interessen, per una estranya coincidència, una nit va tenir ocasió de seguir dos genets i de presenciar el miracle sobre el terreny. L’home, coneixedor de la meva generositat i encapritxat d’una de les nostres pupil·les, ha intentat guanyar-se’m explicant-me aquest estrany succés. A la segona, us diré que l’endemà em vaig desplaçar fins al lloc on se’m va dir que s’havia produït el miracle i vaig poder comprovar que era cert; al lloc exacte, a l’estany de la Murtra, vaig trobar el tronc incinerat a què s’havia referit. Estava totalment carbonitzat i en canvi surava a l’aigua de tan xopa que era la fusta.

Marçal de Sant Jaume es va mostrar decebut.

—No m’estranya que per obtenir una dona us hagin encolomat una ensarronada així. Com comprendreu, qualsevol pot cremar un tronc i llançar-lo a l’aigua.

—Infravaloreu la meva intel·ligència. Us penseu que amb l’experiència que tinc de calibrar exactament la vàlua de cada persona se’m pot entabanar amb tanta facilitat? Veig que aneu molt errat! El missatger que em va portar la notícia es pensava que havia presenciat un miracle; no sabia què era el foc grec, ni el que havia representat a l’antiguitat.

Marçal de Sant Jaume es va tornar a interessar per la qüestió.

—I com és que va seguir aquells homes?

—En una ocasió vaig tenir l’oportunitat de dir-li que estava molt interessat en la persona de Martí Barbany i en la gent de casa seva. Ell coneixia un dels genets que va trobar perquè hi havia tingut tractes. Per això, en topar amb ells al camí, els va seguir.

—I d’on venien i a on es van dirigir després?

—Això no ho sap. Els va trobar en plena nit i pel camí; com que en va reconèixer un, els va seguir fins a l’estany, i quan se’n van anar, ell es va quedar a comprovar si era cert el que havien vist els seus ulls, i ja no els va poder seguir de tornada.

Marçal de Sant Jaume s’ho va rumiar un moment.

—Trobo que és una història absolutament increïble, però ja us he vist fer altres meravelles. Si em diguéssiu que sou capaç de caminar sobre les aigües, també m’ho creuria, fins al punt que estic disposat a seguir-vos en aquest envit. Si fóssim capaços d’oferir aquest prodigi a l’hereu, seríem els homes més poderosos del comtat i la seva gratitud seria infinita. I ara… què us ve al cap de fer? —va preguntar Marçal.

—La cosa és prou clara, però em caldran mitjans.

—Expliqueu-vos.

—Haurem de fer seguir el nostre home fins que ens porti al lloc on han fabricat aquest prodigi, o, encara millor, fins que ens en reveli el secret de la fórmula. Quan en tinguem la certesa i s’hagi acomplert la finalitat, jo m’ocuparé de treure’l del mig.

—Sigueu més concret, Mainar. Què necessiteu?

—Em caldran homes disposats dia i nit, i sobretot discrets, que vagin a cavall, que se sàpiguen dissimular entre la gent de la ciutat i, si surten a camp obert, que també sàpiguen seguir una petja sense delatar-se. Que li vagin coneixent la rutina perquè quan arribi el moment el puguem enxampar. I quan el tinguem, necessitarem un lloc discret per tancar-lo i on poder-li arrencar el secret.

—Ja hi podeu comptar —va decidir de seguida el cavaller de Sant Jaume—. Digueu-me quants homes us fan falta i jo us els proporcionaré, igual com el lloc discret on tancar-lo.