28

El retrobament

A l’hora que acostumava a sortir el carreter amb la brossa i la porqueria de la casa, Ahmed s’esperava a sota de l’ombra d’un til·ler que s’obrissin les portes i sortís el missatger. L’espera se li feia eterna, però quan les campanes de Sant Pere de les Puelles van convocar les monges a l’oració de la tarda, va sorgir a la porta l’esperat carro.

La prudència el va retenir una estona, dissimulat darrere de la soca de l’arbre, però quan el carro va ser ja enmig de l’empolsegat camí, Ahmed, després de comprovar que el guàrdia que vigilava aquella banda de la muralla iniciava la ronda cap al costat contrari, no es va poder esperar més i el va anar a escometre.

—Vinga, puja, amaga’t entre els sacs i espera que t’avisi.

Ahmed no ho va dubtar ni un instant: amb un bot àgil es va enfilar en aquella plataforma fluctuant i es va amagar entre la pudent muntanya de sacs. Quan el carro va agafar el revolt, la veu del carreter va sonar amortida pel clic clac dels cascos de les mules.

—Ja pots venir cap aquí. No et treguis la caputxa i seu al meu costat. La ferum em fa d’anunci i la gent més aviat s’aparta quan passo. A més, tothom està acostumat a veure dues persones al pescant.

Ahmed va seguir les instruccions de l’altre i, tan bon punt es va haver instal·lat al seient, va demanar notícies.

—Anem pas per pas —va fer Pacià—. Et dono la contrasenya i tu em lliures la meva part. Després, quan hagis complert el tracte, et donaré el missatge.

—Està bé —va admetre Ahmed, impacient—. Digues.

—«Margarida» és la clau.

En sentir el nom de la noia del Mercadal, Ahmed va ficar la mà a la bossa, en va treure els diners i va pagar el que havien acordat sense dir res. Les mans li tremolaven de mala manera.

—Parla, si us plau.

L’altre va anar desgranant fil per randa el missatge que li havia transmès Zahira. Ahmed li va fer repetir dues vegades. Quan va veure amb certesa que aquelles eren les paraules de la seva estimada va alçar la veu cap al carreter:

—Has vist que sóc bon pagador. —Mirava de controlar la veu perquè les paraules no traïssin l’angoixa que vivia—. Doncs bé, si fas per maneres que pugui veure Zahira uns instants, et faré guanyar cinc vegades el que reuneixes en un mes.

L’home va desatendre un moment les regnes i es va tombar cap a ell. La mirada reflectia alhora l’avarícia i la por.

—Això seria molt perillós.

Ahmed va veure una escletxa de llum.

—Però possible?

—Potser sí. Quant temps seria?

—El temps de dir un rosari.

—És massa, posem-hi tres misteris.

—Va bé, que sigui aquest el temps —va acceptar Ahmed, desesperat—. Quan i com es podria fer?

—No tan de pressa —va remugar Pacià—. Deixa’m rumiar.

Amb tot això havien arribat a l’estany del Cagalell.

—Aquí s’acaba el meu trajecte. Dóna’m un cop de mà mentre penso si em convé el tracte, i com es pot dur a terme.

Ahmed va saltar del carro i, agafant les dues puntes del primer d’aquells sacs pestilents, va ajudar l’home a descarregar la mercaderia. Pacià va anar treballant en silenci. Després va dir:

—Si les condicions de pagament són les mateixes i dilluns que ve pots ser al mateix lloc, més o menys a l’hora d’avui, potser arribarem a un acord.

—Si ho aconsegueixes, t’ho agrairé tota la vida.

—Atura el carro! I això del pagament, com ho fem?

—Com comprendràs, no duc pas aquests calés a sobre.

L’altre va semblar que cavil·lava un moment.

—Està bé. Si quan obri la porta per dur-vos al lloc on crec que us podeu reunir no em dónes el que hem acordat, el tracte quedarà sense efecte i et tancaré la porta als morros. Estem d’acord?

—Si quan obris la porta no sóc allí amb el que t’he promès, pensa que sóc mort —li va prometre Ahmed.

El dilluns següent i a l’hora acordada, Ahmed esperava impacient l’obertura de la doble porta. En comptes d’aquesta, la que es va obrir va ser una porteta lateral, més cap a la dreta, per on només podia passar un home. D’allí va sortir Pacià, el qual, tot just va veure Ahmed, li va fer un senyal amb la mà perquè s’esperés i se li va acostar.

—Has portat el que és meu?

Ahmed va posar la mà a la bossa i en va treure uns diners.

—No sé quant guanyes, però jo diria que amb aquesta quantitat fem i de sobres.

L’altre en va comprovar l’import i, amb una espurna de gasiveria als ulls, va fer:

—Realment això és ser generós.

Després va dirigir una mirada ràpida al sentinella del primer post de vigilància i va exclamar:

—Segueix-me.

Ahmed ho va fer sense dubtar ni un instant. Van travessar la porteta per on havia sortit l’home i aquest, després de fer-hi dues voltes de clau, es va encaminar cap a una caseta que hi havia al fons de l’hort, amb Ahmed sempre al darrere. Un cop van ser allí, aquell home li va dir:

—Aquí la tens. Recorda el temps: tres misteris.

Ahmed va tornar a ficar la mà a la bossa i en va treure despreocupadament un grapat de monedes, que va lliurar al seu benefactor.

—Que sigui un rosari, t’ho suplico.

El to del jove i aquella generositat tan clara el van commoure.

—Em jugo més que la feina —va dir, no gaire segur—, però vinga: un rosari.

L’home va empènyer la porta i va indicar a Ahmed que passés. Aquest ho va fer i, un cop a dins, en sentir el xerric de les xarneres va comprendre que Pacià tancava la porta. De moment, la foscor li impedia veure res; després, els ulls se li van anar acostumant i va distingir que era en una petita pallissa: a terra, hi havia munts de sacs, i a dalt, a l’entresolat a on s’accedia amb una escala dreta, piles de bales de palla. Ahmed no gosava ni respirar. Al cap de poc es va fixar que la claror del lloc venia d’una petita claraboia del sostre i d’una finestreta a la banda de dalt. Tot d’una el cor se li va desbocar. Entre les bales va sorgir el rostre estimat de Zahira. Ahmed es va enfilar com un gat salvatge a l’escala i, quasi sense adonar-se’n, els dos joves van quedar entrellaçats en una abraçada plena de desesperació. Després d’aquell instant màgic, es van asseure a la palla i van començar a parlar precipitadament, mentre ell li anava apartant els brins de palla dels cabells.

—T’he de treure d’aquí com sigui, Zahira.

—No saps el que dius —va murmurar la noia—. Fugir d’aquest lloc és impossible.

—Amb valor, no hi ha res impossible.

—No hi tenim res a fer, Ahmed. Ho han intentat uns quants i, tard o d’hora, tots han acabat morts. Això és pitjor que una presó.

—Doncs m’estimo més morir que no haver-ho intentat.

—Però jo no vull que et moris —va fer ella amb veu dolça—. Només l’esperança que tinguis una vida feliç m’ajudarà a resistir això.

—Tingues fe, que jo trobaré els mitjans —li va prometre Ahmed, agafant-li la mà entre les seves—. Igual com he comprat la voluntat d’un home per poder-te veure, subornaré qui faci falta, encara que li hagi de donar tots els estalvis de la meva vida. —Al noi, se li va trencar la veu—. Si amb això et puc treure d’aquí, haurà valgut la pena.

—No ho aconseguiràs pas —va insistir ella, mirant d’empassar-se les llàgrimes—. I si intentéssim fugir, el càstig seria terrible… Conec una noia que es va voler escapar i li van treure els ulls.

—El meu amo té vaixells, naus que recorren els mars i arriben a països llunyans. En algun lloc trobaré un indret per a nosaltres —va replicar Ahmed, que no es podia donar per vençut.

—No, Ahmed, ens agafaran… I quan això succeeixi no hi haurà compassió, ni per a mi ni per a tu.

—Llavors, Zahira, per què has acceptat de veure’m?

La noia va clavar la seva intensa mirada al rostre d’Ahemd.

Aquesta casa, amor de la meva vida, és un prostíbul, un bordell fastigós on cada nit es comercia amb la carn. Ara faig de minyona, però sé perfectament que el meu final serà lliurar-me a qui pagui més per la meva virginitat. Em resigno a tot llevat d’això. Mai ningú no podrà manar dins del meu cap i vull tenir el record que tu has estat el primer. Per això et volia veure. Vull ser teva ara, Ahmed.

El noi va quedar sense paraula.

—Zahira, jo…

—No diguis res —va murmurar la jove amb dolçor—. Tenim poc temps…

Dit això, es va començar a desfer els cordonets que li cenyien l’escot del cosset.

Poc després, un raig de llum de la finestreta va il·luminar els cossos nus dels dos amants en el moment únic de l’abraçada infinita.