80

Adelais i Gueralda

Gueralda feia mesos que rumiava la seva rancúnia. Gairebé ja havia renunciat a la possibilitat de casar-se, i això la condemnava a ser criada la resta de la vida. Encara que Tomeu era un home de pocs recursos, suposava la seva darrera oportunitat per deixar de ser verge, viure en una casa pròpia i fins i tot tenir fills. Fos com fos hauria de fer els possibles per reunir el dot, però els seus desitjos topaven amb la més dura de les realitats. No tenia ningú a qui recórrer, i l’amargor la desficiava. No deixava de pensar en el seu trist destí, marcat per aquella cicatriu dissortada causada per la imprudència d’una nena malcriada. Gueralda no tenia amics a la casa on servia: era cristiana i desconfiava de gent com Naima o els seus fills. A poc a poc els seus mateixos rebufs i el seu rostre desgraciat l’havien condemnat a la soledat més absoluta i a alleujar tota sola les ardors de la seva naturalesa apassionada, que confessava, morta de vergonya, a l’església.

Aquell diumenge sortia de missa amb cara de pomes agres, avergonyida pels seus pecats i amargada pel seu present trist, quan per casualitat va sentir un nom que li va resultar familiar. Sí, no hi havia dubte: aquella jove més aviat rodanxona, de gest adust, era la filla de la família que ella havia servit feia anys… Adelais de Cabrera. Gairebé sense pensar-hi, en una mostra d’atreviment fruit de la desesperació, s’hi va dirigir i la va saludar respectuosament.

Adelais va contemplar aquella dona que se li acostava sense reconèixer-la, però la serventa que l’acompanyava li va dir a cau d’orella que es tractava de Gueralda, que havia treballat a casa dels seus pares anys enrere i que feia molt temps que servia a casa dels Barbany. En sentir això, Adelais es va dir que no la perjudicaria gens el fet de mantenir una conversa amb aquella criada desfigurada i d’aspecte agre. Alguna cosa li deia que no era feliç a la casa on treballava, i ella, Adelais de Cabrera, volia saber per què. Contra el seu costum, doncs, es va mostrar afectuosa amb l’antiga criada i va convidar-la a fer-li una visita així que en tingués l’ocasió.

Dos dies després, Gueralda trucava a la porta de la mansió dels Cabrera. Al cap d’una mica la va obrir un porter amb lliurea que Gueralda no va reconèixer.

—Què desitges? Si tens alguna cosa per vendre has d’entrar per la porta de servei.

Gueralda es va arreglar la lligadura amb la mà que li quedava lliure i va replicar:

—He de veure Adelais.

El porter la va mirar estranyat.

—Que potser t’espera?

—Em va dir que passés a veure-la quan pogués. Sóc Gueralda, la filla de l’antic jardiner.

L’home, entre desconfiat i prudent, va anar a avisar la seva senyora i va tornar poc després:

—Endavant. La senyoreta Adelais t’espera al cosidor.

L’estança era tal com Gueralda la recordava. La llum hi entrava a través d’un finestral que donava al petit jardí; el sostre cassetonat i el terra de grans peces quadrades de pedra de dos tons clars i foscos, a la dreta el costurer de línies corbes embotit en palissandre, dos balancins i el gran tambor per brodar tapissos, a l’esquerra la filosa i l’arca on es guardaven els cabdells de llana.

—Quina sorpresa, Gueralda! M’alegro que hagis vingut tan aviat a veure’m. Acosta’t i seu vora meu; m’imagino que m’has d’explicar moltes coses.

Mentre la dona complia el que li havien ordenat, la seva ment galopava. Ara que la podia observar bé, veia que tenia al davant una dona dreta i feta, d’estatura mitjana, cossatge una mica curt i pit exuberant a penes contingut per l’escot generós del cosset del vestit damasquinat, els cabells negres recollits en un ret, la mirada penetrant i als llavis, una expressió d’amargor que li enlletgia el rostre.

Gueralda es va acomodar a la vora del balancí.

Hi va haver un silenci entre les dues dones.

—Lamento no recordar-me de tu, quan te’n vas anar d’aquesta casa jo era molt petita, però m’han dit que estaves destinada a les cuines.

—Déu sap, senyora, que no me’n vaig anar de bon grat d’aquesta casa. La meva obligació era seguir el meu pare que servia com a jardiner, i la seva decisió va ser canviar de casa.

Adelais va sospirar ostensiblement i va fer una pausa llarga. No comprenia a què havia vingut aquella dona, però intuïa que la visita tenia un motiu amagat.

—Bé, Gueralda, explica’m com t’ha anat des de llavors i el perquè de la teva visita —li va dir, per guanyar temps.

La dona va anar explicant a grans trets el que havia estat la seva vida a casa dels Barbany. La tarda va anar passant, i el majordom va entrar amb una llàntia per encendre els blens de les espelmes de dos canelobres que il·luminaven l’estança i demanar a la seva senyora si desitjava alguna cosa.

—No res, gràcies —va respondre Adelais—. Que ningú no m’interrompi fins que jo ho demani.

L’home es va retirar i, quan Adelais l’hi va indicar, Gueralda va prosseguir amb el seu relat i va explicar amb tots els ets i uts com li van fer la cicatriu que li enlletgia el rostre.

Adelais va fer veure que s’adonava en aquell instant de l’esguerro i, en sentir el nom de Marta Barbany, va reaccionar amb vehemència:

—Quina barbaritat! Comprenc la teva rancúnia: una cosa així et marca per a tota la vida.

—Ja ho pot ben dir, senyora, però què hi puc fer, pobra de mi? Ella és filla d’un dels homes més poderosos de Barcelona, i jo, una pobra criada.

—T’explicaré una cosa —va dir Adelais, abaixant la veu—. També he tingut l’oportunitat de tractar amb aquella rica plebea que no sé qui es pensa que és i estic d’acord amb el que m’expliques. És una joveneta insolent i mal educada, que no sap quin és el seu lloc i algú l’hi hauria d’explicar.

Gueralda va veure el cel obert. Ni en els seus millors somnis havia sospitat que Adelais pogués tenir, tal com ara intuïa, algun compte pendent amb la filla del seu senyor.

—Senyora, res ni ningú no pot fer que el meu rostre sigui el d’abans però, si em poguéssiu ajudar, la meva vida canviaria.

Adelais es va reclinar a la seva butaca sospitant que les coses no anaven pel camí que a ella l’interessava.

—Tu diràs.

Llavors la dona li va explicar que havia trobat un home que li oferia matrimoni amb la condició que hi aportés un dot de dues unces d’or.

Adelais va argumentar:

—I aquell amo tan ric i poderós que tens no et pot donar els diners?

—Ja fa més d’un any que és fora de Barcelona i ni se sap quan tornarà; a més, ja em va compensar després de l’incident.

—I doncs?

—El meu pare no vol afluixar la bossa, argumentant que és ell qui haurà de carregar amb mi tota la vida.

Adelais, que no era amiga de regalar els diners, va objectar:

—Em sap greu, aquesta quantitat no és a les meves mans, per a aquesta causa.

—Perdoneu-me, m’ha semblat entendre que us oferíeu a ajudar-me.

—M’he referit al que m’has explicat sobre la costura que lluu la teva cara i he volgut dir, i pel que es veu no m’has entès, que et podria ajudar si volguessis respondre a l’afront i tinguessis alguna cosa per oferir-me, a mi aquella malcriada també em va fer mal, i molt, i tinc un compte pendent amb ella.

El cervell de la dona bullia com marmita al foc.

—Potser us podria proporcionar un instrument que us servís per al vostre afany.

—Què és?

Gueralda va intuir que havia fet blanc i va canviar una mica el to, que, en comptes de servil, es va tornar més franc.

—Entenc, senyora, que tinc una cosa que us interessa.

—Potser, quan m’ho diguis, et respondré.

—Ho entenc, però m’he d’assegurar que en pagareu el preu. Si us explico una cosa, jo ja hauré complert la meva part del tracte.

—Llavors, si és com dius, t’entregaré els diners.

—Els pobres també tenim honra —va dir Gueralda, orgullosa i, després d’una pausa, va concedir—: Ni per a vós ni per a mi. La meitat ara i l’altra meitat en acabar. D’aquesta manera, jo em refio de vós i vós de mi.

Adelais va travessar amb la mirada l’antiga criada i la intuïció li va dir que estava a punt d’aconseguir una cosa molt important per a ella. Es va alçar de la butaca i, sense dir res, va sortir de l’estança.

Gueralda va pensar que tenia el seu dot a l’abast de la mà.

La porta es va obrir i va aparèixer Adelais amb un petit sac de cuiro entre les mans. Va tancar la porta darrere seu i es va apropar al balancí on s’esperava Gueralda.

—Tanquem l’acord.

I, obrint l’embocadura del saquet, en va extreure deu monedes que componien una unça d’or.

A Gueralda li van brillar els ulls.

—Aquí tens —va dir Adelais—. La resta al final del relat si em convenç. Crec que ens uneix una cosa molt més forta que l’afany de negoci. Veig als teus ulls el mateix odi que jo experimento envers aquella persona.

Aleshores Adelais de Cabrera va seure i ho va fer de la mateixa manera que ho havia fet Gueralda al principi, a la vora del balancí.

—T’escolto amb totes les meves orelles —va dir.

Gueralda, en veu baixa, va començar la narració. Va anar detallant tot el que havia succeït aquell dia que, en seguir les passes de Marta, va trobar la clau que obria la petita capella del jardí i, a dins, hi va descobrir, sobre la imatge i als peus de la marmòria estàtua jacent de Ruth, els signes de la religió judaica, l’estel de David i el canelobre de set braços.

Quan va acabar, els ulls de la seva interlocutora eren dos punts ignis.

—Em pots assegurar que el que m’has explicat és veritat?

—Us ho juro per la meva difunta mare; el que us he narrat, ho han vist els meus ulls.

Un sospir llarg i fondo va sortir del pit voluminós d’Adelais, que agafant el saquet va lliurar a la criada la resta dels diners pactats.

—Si és així, la teva notícia val el preu acordat i més. Quan ho comprovi rebràs la mateixa quantitat. Però t’aviso que, si m’has intentat enganyar, et trobaré t’amaguis on t’amaguis, i això del teu rostre no és res comparat amb la manera com et quedarà quan jo acabi amb tu.

—Senyora, us ho he jurat per la meva difunta mare, i sóc bona cristiana.

—Aviat m’assabentaré si has estat digna de la meva confiança. Espero que ens tornem a veure.

—Això espero, senyora.

Després d’aquestes paraules Adelais de Cabrera es va posar dempeus donant per finalitzada l’entrevista.

Dos dies després, Gueralda esperava nerviosa i espantada l’arribada de Tomeu a l’església de Sant Miquel. Havia deixat ben guardades les dues unces d’or i ara dubtava davant el gir que experimentaria la seva vida.

Gueralda estava neguitosa: la campana de l’església havia anunciat l’hora i Tomeu no apareixia. De sobte la seva silueta es va dibuixar al contrallum de l’entrada. L’home hi va entrar vacil·lant, amb la gorra entre les mans; Gueralda li va fer un lleu gest amb la destra, l’home la va albirar i es va acostar on ella s’esperava.

—Amb Déu, Gueralda, a quin lloc m’has citat? Per què se t’ha acudit fer-me venir aquí?

Gueralda va somriure.

—Per dir-t’ho volia un lloc adient.

—De què es tracta?

Anticipant-se a allò que estava a punt d’arribar, la dona es va alegrar.

—Ja he reunit el dot.

Tomeu va treure de la bossa un mocador d’herbes i es va eixugar la suor que li començava a cobrir el front.

—Què vols dir?

—Que ja he reunit les dues unces.

En veure l’expressió de desconcert de Tomeu, tan diferent de la que ella esperava, Gueralda va sentir que un regust amarg envaïa el seu cor.

—Si no hi estàs decidit i t’ho vols pensar, no passa res. I si et desdius de l’oferta, jo me’n vaig a casa meva i tu a la teva.

—No, dona —es va afanyar a dir ell, amb veu feble—. És que m’ha vingut de nou i m’he posat nerviós.

En dir això, va allargar aquella mà callosa i amb el dors va acariciar amb rudesa la cicatriu de la galta de Gueralda.

El gest va desarmar la dona, que va canviar d’humor i, agafant la mà que l’acariciava entre les seves, va dir:

—Quan vols que sigui?

—Vas molt de pressa: abans d’això, he d’arreglar moltes coses.

—Quines coses?

—He de preparar casa meva per rebre-hi la meva dona.

—No t’amoïnis, això, ho faré jo.

—Seria indigne. La primera impressió és la que val i l’habitatge, a causa dels meus viatges, està fet una cort de porcs.

—Entesos, digues la data perquè prepari tot el que fa a l’església, i esperaré que acabis d’arreglar la casa.

—No és pas temps el que em falta.

—I doncs?

—Són diners.

Gueralda el va mirar amb desconfiança.

—He de comprar el material: maons, fusta, ferramenta, calç… en fi, moltes coses.

—I deus voler que t’avanci els diners.

L’home es va aixecar.

—Dona, si no tens confiança en mi, més val que ho deixem estar.

—No és pas això, Tomeu —va fer ella de seguida—. Són les ànsies que tinc de ser la teva esposa. Espera’t aquí, que vaig a casa. De seguida hauré tornat amb les dues unces.

Gueralda es va posar dempeus i, alçant-se sobre les puntes, va besar la galta aspra de Tomeu.

Quan la va veure marxar, l’home va dibuixar un somriure sorneguer mentre s’acariciava la barba.