81

Mataraoki

Cinc dies havien passat d’ençà que Martí havia arribat a Mataraoki a bord del Santa Marta, tal com havien planejat, per trobar-se amb Naguib, mentre els seus amics es dirigien a Ericoussa. Havia dedicat aquests dies a guanyar temps, dilatant les negociacions amb el pirata que, a bord de l’al-Ifriquija, havia establert les seves condicions. Missatgers successius havien anat i vingut d’un vaixell a l’altre, regatejant el preu del rescat demanat per Naguib. El pirata, juntament amb el seu fill Selim, havia rebut Martí i el capità Munt al seu vaixell, on els havien tractat amb una cortesia exquisida, encara que s’havia mostrat inflexible en les demandes. Martí, fent gala dels seus dots de comerciant, s’havia mantingut ferm en un preu una mica més baix del que demanava el pirata: no massa baix perquè no sospités, ni tampoc prou alt perquè Naguib, portat per la cobdícia, acceptés el tracte.

Naguib, però, tan astut com el seu contrincant, havia fixat un termini final per a les discussions. Aquella mateixa tarda, a bord del Santa Marta, ell i Martí tancarien el tracte. A falta d’una bona notícia per part de Manipoulos, Martí hauria de pagar el rescat establert, per molt que no ho volgués, si havia de recuperar el vaixell i la seva gent.

Martí i Felet esperaven l’arribada dels pirates amb el semblant seriós i el cor oprimit. Aquella nit es decidiria tot, i als seus cors s’agitava el temor que els seus amics no haguessin aconseguit el que es proposaven, o cosa pitjor, haguessin mort en l’intent.

La reunió començava a l’hora octava. El pirata, com de costum, va arribar puntual acompanyat en aquesta ocasió per deu dels seus homes escollits entre la flor de la seva tripulació, al capdavant dels quals hi havia el seu fill Selim. Des de la coberta del Santa Marta van llançar l’escala de gat, per la qual van anar pujant l’un rere l’altre. Arribats a bord, el capità Munt va ordenar a Barral que un nombre igual de normands es col·loqués davant d’ells. La nit en aquella ocasió era tan fosca com l’aspecte patibulari dels visitants. Felet va acompanyar el pirata, que ja se sentia segur, a la cambra de l’armador, on s’esperava Martí. Les menges per fer més tolerable la negociació llarga que s’apropava ja eren damunt la taula i Naguib va tornar a admirar la qualitat de la vaixella i la riquesa d’aquelles petites forquetes de dues puntes d’or que els cristians utilitzaven per traspassar els aliments i posar-se’ls a la boca.

Un cop que el majordom va haver servit les begudes i després de l’intercanvi de cortesies al qual era tan aficionat el pirata, es van iniciar les negociacions en el punt en què havien quedat el dia abans.

Va començar Martí.

—Bé, ja hem arribat al punt essencial de la qüestió i tenim un acord sobre l’import del rescat. Sigui com sigui, heu d’entendre que si, a més d’haver de reunir aquesta quantitat, exigiu que se us entreguin els diners al port de Tunis, jo em trobo amb una dificultat afegida.

—Aquesta és una condició innegociable —va fer Naguib—. Qui em diu a mi, si us cito en un altre lloc de la Mediterrània, que en comptes del vostre emissari amb els diners no apareixeran dos o tres vaixells carregats d’homes de guerra?

—Teniu tantes raons com jo mateix per desconfiar. En quin estat es deu trobar la meva gent? Com m’entregareu el vaixell? Vegeu que si comencem a fer objeccions tornarem al principi i no haurem guanyat res.

La discussió amenaçava d’eternitzar-se quan van sonar uns cops a la porta de la cambra. Fos el que fos, era urgent, perquè l’ordre que havia donat Martí abans de començar la sessió era que ningú no els importunés.

La porta es va obrir; van entrar el contramestre Jaume Barral i Selim, el fill de Naguib.

Tots dos van començar a parlar alhora, cadascú en la seva llengua i adreçant-se als seus caps respectius.

La frase era aproximadament la mateixa.

«Està entrant un bastiment per la boca de la badia».

Naguib va clavar els seus ulls negres als rostres dels interlocutors.

—Ignoro què significa això, però de moment considereu trencades les negociacions.

I, posant-se dempeus, Naguib es va retirar ràpidament escortat pels seus homes. Tots ells van lliscar per l’escala de gat com micos i es van dirigir a la seva falua, que poc després es va allunyar a cop de rem cap a l’al-Ifriquija.

Martí i Felet es van dirigir al castell de proa seguits per Barral. A través de la foscor, van albirar lluny el perfil d’un gran vaixell, però no podien veure quin era.

—Que Déu ens empari —va dir Felet.

—No podem perdre temps. Si és un dels nostres, vol dir que els nostres amics han tingut èxit a Ericoussa. Hem de fer el que havíem decidit. En el pitjor dels casos, ens enfrontarem a dues naus…

Felet va comprendre l’ordre.

—A les catapultes! Retireu les lones i pugeu les caixes estibades.

La consigna va ser complerta a l’instant.

Els homes encarregats de les potents catapultes ja estaven tesant els caps de budell trenat, mentre que uns altres col·locaven les olles a les culleres; Felet i Barral calculaven el gir i la distància per fer blanc.

—Així que hàgiu disparat, recarregueu una altra vegada i torneu a llançar sense demora, cap a l’al-Ifriquija. Quan aquest cremi, torneu a carregar i esperem que l’altre vaixell s’acosti i, si és enemic, llanceu-li tot el que ens quedi a bord. Barral, els mariners a la maniobra, els rems a l’aigua i que el còmit tingui a punt els galiots, per si se’ns tiren a sobre.

En aquell instant una fletxa llastada amb una metxa encesa va fendre els aires i va anar a caure a la mar.

Martí i Felet es van mirar i de seguida, exaltats de goig, es van fondre en una abraçada.

—El senyal! És nostre, és el San Niccolò! Acabem amb aquella hiena!

A la meitat del trajecte entre els dos vaixells hi havia la falua del pirata.

La veu de Martí va sonar com una fuetada:

—Foc!

Xiulant com una marmita a l’escalfor de la llar, van partir totes dues olles de fang fosfòric i, descrivint una paràbola perfecta, van anar a caure a proa i a popa del vaixell pirata. Una flamarada impressionant va esclatar a la coberta de l’al-Ifriquija i la llengua de foc produïda per una substància viscosa i enganxosa s’hi va anar estenent indeturable.

La nit va ser molt llarga. A la matinada el vaixell del pirata se’n va anar al fons entre els crits dels galiots que, amarrats amb les cadenes als bancs, s’enfonsaven irremissiblement amb la nau, mentre els supervivents del naufragi s’aferraven desesperats a les restes calcinades de fustes, bótes, rems i mil atuells que suraven al voltant.

Quan el sol apuntava a l’horitzó Naguib i el seu fill Selim i la resta dels homes que havien quedat amb vida estaven lligats de mans a la bodega del vaixell normand, resignats a la seva sort amarga.

Dos dies després, a l’alba, malgrat els precs de Martí davant els quals Fieramosca es va mostrar insensible, el cos de Naguib penjava de la creueta del pal major del vaixell normand, per a escarment dels rebels súbdits del seu senyor Robert Guiscard. El seu fill Selim i els altres tripulants que no havien mort en la lluita o que no se’ls havia empassat el mar, engrillonats a la coberta baixa, anirien a parar, sens dubte, al mercat d’esclaus de Siracusa.