55

Un joc innocent

Des de la discussió que havien mantingut dies enrere, Marta evitava veure Bertran, que a estones, quan la veia dirigir-se a l’hivernacle, la seguia amb la mirada. El jove s’havia tornat a sumir en el silenci aspre que havia acompanyat els seus primers dies al palau. Tanmateix, aquell matí, després de la sessió d’entrenament amb el senescal, Ramon Berenguer li va comunicar que el dimarts següent partirien cap als voltants del castell d’Eramprunyà, acompanyant l’il·lustre promès de la seva germana, Guillem Ramon de Cerdanya, a una partida de caça, i que volia que Bertran s’ocupés dels falcons. El noi va fingir indiferència davant la notícia, però Ramon hauria jurat que els ulls li brillaven d’il·lusió. No s’equivocava: Bertran feia setmanes que era tancat al palau, i la seva sang jove necessitava espais més amplis.

Bertran va sortir del palau encantat amb la nova i desitjós de compartir-la amb qui fins aleshores havia estat la seva única amiga al palau. Per enèsima vegada en aquells últims dies, va lamentar la confrontació que havia mantingut amb Marta, que el condemnava ara a una trista soledat. Així doncs, en comptes d’anar a l’hivernacle, on sabia que la trobaria a aquelles hores, es va dirigir a les gàbies dels falcons.

Des de l’hivernacle, Marta el va veure caminar amb un cistell a la mà i dirigir-se a les gàbies. Com Bertran, ella també se sentia desitjosa de fer les paus. Fet i fet, no era ell qui l’havia ofès, sinó Adelais. Per això, amb pas lent i displicent, es va encaminar cap al noi, sense saber ben bé com abordar el tema i resoldre el malentès. Així que el va tenir a prop, no obstant això, una ferum repugnant la va obligar a aturar-se.

—Què porteu en aquesta cistella que ofèn el meu nas? —va preguntar Marta.

El jove va apartar el drap que cobria les restes dels conills i les va mostrar a la noia.

—És la pitança dels falcons.

—Per l’amor de Déu, quina porqueria! Si fa pudor de podrit…

—Els encanta la carn mig passada.

—Mig passada, dieu? Està completament putrefacta.

Bertran va col·locar la tela de nou sobre el cistell i va afegir:

—Ignoreu que les aus es pengen del coll a la bodega amb una ficel·la i que, quan es podreix el cordill i cauen, són al seu punt?

—Les aus potser sí, no pas els conills —va replicar Marta.

Es disposava a prosseguir el discurs quan es va adonar que, tot i que se li havia acostat amb la intenció de fer les paus, si continuava per aquell camí s’embrancarien en una nova discussió. Així doncs, en comptes de dir res més, li va somriure.

Bertran li va tornar el somriure i va deixar la cistella a terra.

—Tens raó —va dir rient—. La pudor és terrible. Sortim.

—Bertran… —li va dir ella, així que van sortir de les gàbies—. L’altre dia…

—Em vaig portar com un ximple —va acabar ell—. Em podràs perdonar?

Marta va esbossar un somriure maliciós.

—Per això no discutirem pas… Està bé que un jove noble sàpiga demanar disculpes.

—Que no et rendeixes? —digué Bertran, fent veure que estava enutjat.

—Mai!

—Ets incorregible! —va replicar ell, encara somrient—. Algú t’hauria de donar una lliçó…

Marta va mirar a tots dos costats.

—Fes-ho tu… si és que pots. Dóna’m tres credos d’avantatge perquè m’amagui i si aconsegueixes trobar-me seré jo la que et demani disculpes, entesos?

I abans que el jove pogués reaccionar, va sortir corrent, deixant Bertran estupefacte.

Marta dubtà uns instants; si s’amagava a la bodega hauria de passar per les cuines; així doncs, va canviar d’idea, es dirigí ràpidament a l’escala posterior que donava al que anomenaven l’hortet de la monja i ja sense dubtar-ho va anar al llenyer, una construcció allargada de maó i teula àrab que era al fons d’aquest hort i protegia les diverses classes de troncs que alimentaven les xemeneies del palau. Quan ja es disposava a entrar va notar que se li afluixava la cinta i els cabells se li escampaven per l’esquena. Va obrir la porta, s’hi va introduir i per un moment la va encegar la foscor. Després els seus ulls es van acomodar a la llum i va anar distingint les coses. La llenya estava classificada per grandàries, la més gruixuda al final i al darrere una petita cofurna on dormia el criat encarregat de guardar-la. S’hi va entrar sense dubtar i es va amagar allà dins.

Bertran, tan bon punt va haver acabat de resar els tres credos, va marxar darrere de la noia. Va examinar superficialment les estances del palau que no estaven ocupades, raonant que, si se sentien veus a dins, era segur que la nena no s’hi havia amagat; es va abocar al jardí i de manera instintiva se’n va anar cap a la cambra del jardiner; allà hi havia el cistellet on Marta guardava les seves eines de jardineria. Quan es disposava a marxar, un objecte li va cridar l’atenció. En veure’l, una idea va il·luminar la seva ment. Al costat de les tisores, dels guants i del petit rascló, es distingia la punta d’una de les cintes per als cabells de Marta. Bertran va somriure per a si; va agafar la cinta i va encaminar les seves passes cap a les caneres on s’allotjaven els gossos de cacera del comte: podencs, llebrers, gossos d’aigua i mastins per caçar el senglar, que, quan van ensumar la seva proximitat, el van rebre amb un rebombori de lladrucs. Molts dies Bertran havia acompanyat el criat que es dedicava a donar-los la pitança, i els animals el coneixien bé.

Des del primer dia, el jove havia escollit un gos, i el gos l’havia escollit a ell. Un exemplar formós de la cadellada d’una gossa excel·lent, obsequi del comte de Besalú, encreuament de lloper i podenc. Es deia Bandoler. Bertran va obrir amb cura la porta de la canera i s’hi va introduir. Els cans es van arremolinar al seu voltant fregant-se amb les cames del noi, creient que els portava la pitança. El Bandoler va guanyar la millor posició i el va saludar, alçant-se sobre les potes del darrere, amb llepades i lladrucs; Bertran el va agafar pel collar i, amb penes i treballs, després d’apartar els altres gossos, se’l va emportar a fora.

Després d’acariciar-lo i donar-li uns copets va treure de la butxaca dels seus pantalons la cinta de Marta i la va apropar al musell del ca, que la va ensumar amb delit. La bèstia va comprendre que s’acabava el joc i començava la feina; sobtadament va redreçar la cua i va començar a fer cercles concèntrics cercant la traça; quan Bertran es va adonar que l’havia trobat va subjectar la corretja al collar, deixant la corda llarga. L’animal feia i desfeia camins fins que va trobar la traça de la noia; aleshores va començar a estirar frenèticament. Van travessar el jardí i per la part de darrere van entrar a l’hortet de la monja. El gos cada cop estirava més i més fort, i el seu avanç era més segur. En arribar a la porta del llenyer es va posar a bordar. Bertran no va poder reprimir un somriure. Va obrir el reixat i s’hi va introduir. La llum exterior a penes il·luminava el dipòsit de llenya. El gos, després d’ensumar l’aire, es va dirigir ràpidament a l’enfony del fons, i de sobte va començar a apartar amb les seves potes poderoses la llenya acumulada. Darrere d’aquella llenya va començar a aparèixer el caparró de Marta, que es va posar dempeus furiosa i escabellada.

—Ets un ximple i un trampós… No em penso disculpar!

—Ni jo ho pretenc…

Bertran es va acostar i va posar les mans a la cintura de la noia.

—No t’has de disculpar de res… Segurament seré jo qui ho haurà de fer d’aquí a uns instants.

I en acabar la frase va posar els llavis sobre els de Marta. Va ser un petó dolç i fugaç. Marta va sentir que les cames li feien figa i que una cosa desconeguda i formosa naixia al fons del seu cor.