125

Florinda

Amina es va encaminar cap al palau comtal sense perdre un instant. Malgrat que confiava en el bon coneixement de l’abadessa i del pare Llobet, intuïa que per fer front a Berenguer calia més enginy i malícia del que semblava que tenien aquelles dues bones persones. I si coneixia algú que destacava per aquella qualitat, sens dubte era Delfí, el nan que sentia tanta estimació per Marta.

Amina va entrar, com sempre que anava a veure el bufó, per la porta de les quadres. Ja feia temps que tirava per aquell camí quan rebia encàrrec que Delfí tenia carta per a Marta del seu enamorat. Amina coneixia els costums de qui havia estat amic i conseller de la comtessa i sabia que a aquella hora estaria sens dubte al gabinet que havia estat el refugi predilecte d’Almodis. La noia va travessar passadissos, va pujar a la primera planta i, sense que ningú s’hi fixés, va arribar a la porta de la petita estança. Amb l’orella parada, va tustar a la fusta amb els artells. La veu de Delfí, inconfusible i rogallosa, va contestar des de dins amb un to eixut perquè passés.

Amina va empènyer el batent i va treure el cap. L’homenet, de primeres, com que ella duia el cap cobert amb una còfia, no la va reconèixer. Després, va mig aclucar els ulls, va ajustar la visió a la mitja penombra i, en l’alegria de la seva expressió, Amina hi va saber veure que l’havia coneguda.

Va fer un salt àgil per baixar del tamboret on estava gargotejant un pergamí a l’escrivania de cuiro, va deixar el càlam al tinter i se’n va anar alegre cap a l’entrada.

—Quina sorpresa més agradable! No sé pas quin motiu et porta a mi, però el beneeixo. Aquest palau cada dia és més avorrit i t’asseguro que si el comte Ramon no m’hagués pregat que m’hi quedés per fer companyia a la seva futura esposa, faria temps que hauria marxat d’aquestes parets tan fredes.

—Potser quan en sapigueu el motiu, no trobareu la visita tan plaent.

Delfí es va girar en rodó amb aquella mirada astuta als ulls.

—Està malalta, la vostra senyora? —va dir recordant aquella terrible visió que havia tingut feia un temps.

—Malalta no, però sospito que està en greu perill.

Tots dos es van asseure a la vora del foc.

—Explica-me’n els detalls, però m’afiguro que el comte Berenguer hi deu tenir alguna cosa a veure.

—Teniu tota la raó del món i em fa l’efecte que sense la vostra ajuda aconseguirà el seu propòsit —va gemegar Amina.

—Explica-m’ho tot i no et deixis res. Qualsevol minúcia pot ser important.

Amina, una mica més tranquil·la va posar Delfí al corrent de tot el que havia sentit d’esquitllentes aquell matí. L’homenet se la va escoltar atentament i quan va acabar el relat, li va preguntar:

—I què penses que hi puc fer jo?

—Recordeu que fa anys em vau explicar de quina manera havia solucionat una amiga vostra un tràngol de la comtessa?

El nan, com si se li hagués encès un llum ben endins, es va posar a passejar per la cambra amb uns passos menuts i accelerats. Sí, potser Florinda tenia una solució per a un problema tan difícil.

Amina, que coneixia el personatge, li va respectar el silenci i es va esperar que l’homenet plegués d’anar amunt i avall.

De cop i volta, Delfí es va aturar.

—Dius que el termini s’acaba divendres?

—Això és el que he sentit.

—No podem perdre ni un instant.

—Què se us ha acudit?

—A mi res —va somriure Delfí—. Ets tu qui ha tingut la idea. A quina hora has de ser al monestir?

—Hem d’estar totes recollides al toc de laudes.

—El teu germà Ahmed, encara viu al molí de Magòria?

—En efecte.

—Fes-li arribar l’encàrrec que demà de nit, abans no es tanquin les portes, m’haurà d’estar esperant al costat de la muralla a la porta del Castellnou, on desemboca el carrer del Call, amb dues cavalleries. Digues-li també que vingui armat: serà el meu escuder en aquest tràngol… Allà on vaig no està massa il·luminat i el raval no és precisament un indret recomanable.

—No sé quin és el vostre pla, però potser algú armat de palau us podria acompanyar —va suggerir Amina.

—Precisament, ningú de palau no n’ha de saber res. Berenguer té informadors pertot arreu i si el pla que m’has inspirat arriba a la seva oïda, la vida de tots els qui hi hàgim intervingut no valdrà res.

Amina va insistir.

—Avanceu-me’n alguna cosa, Delfí, per l’amor de Déu!

—Anirem a veure la fetillera i ella ens proporcionarà el mitjà per desenganyar i escarmentar el comte per sempre.

Tot just sonava l’últim repic de campanes de la seu quan Ahmed, a cavall i agafant la brida d’una mula castanya, va poder albirar, entre la gent que s’apinyava a la sortida del Castellnou, la figura diminuta i coberta de Delfí, que també l’havia vist i anava a trobar-lo.

Ahmed va desmuntar per ajudar-lo a muntar.

—Us ha explicat Amina què ens ocupa? —va preguntar el nan mentre es treia la caputxa de la cara.

—Només m’ha dit que havia de venir armat i que és un afer vital per a la meva senyora.

—Està bé. Com menys en sapigueu, millor. A veure l’arma?

Ahmed es va obrir la capa. Els ullets de Delfí el van examinar de dalt a baix. Al cinyell de l’home, s’hi veia una daga, les tires de cuiro de la fona lligades a la cintura i una escarsella plena de pedres.

El nan va observar amb desconfiança el giny.

—Això serveix per res?

—A distància, molt més que la millor fletxa.

—Som-hi doncs, no perdem temps. Si per a vós val, per a mi també.

Després, mirant-se la mula, va dir:

—A la quadra, no hi teníeu cap animal més alt?

Sense dir res, Ahmed el va agafar per les aixelles i el va col·locar a la sella.

—Sort que és de nit —va exclamar Delfí—. Em fa l’efecte que de dia, des d’aquí dalt, podria patir de vertigen.

Al cap d’una estona, tots dos damunt les respectives montures, travessaven l’areny pel pont de fusta. La gent anava i venia, més aviat en direcció cap a la ciutat que no pas de sortida.

A la llunyania van distingir, il·luminat per un fanal, el rètol de fusta d’una taverna a prop de la barriada del Pi, la Taverna del Coix.

—És allà —va assenyalar Delfí.

Ahmed va esperonar el cavall i al cap de ben poc ja eren davant de l’establiment. Van lligar les cavalcadures al costat d’unes altres a la barra preparada per a això i van anar cap a la porta il·luminada mentre el vent de mar els agitava els cabells amb força.

El nan va obrir la porta i amb pas decidit va entrar al local seguit d’Ahmed, que tenia la mà dreta sobre l’empunyadura de la daga.

Així que Delfí i Ahmed es van asseure, el taverner, que anava ranc i feia ressonar la virolla de la pota de fusta a l’empostissat, va enfilar cap a ells.

—Quin goig, senyor Delfí i companyia. Feia molt que no ens regalàveu amb la vostra presència. A què es deu l’honor?

—Hi és la vostra cunyada? —va preguntar el nan.

—Està ocupada gairebé cada nit… Hauríeu d’anunciar la visita.

—Si ens féssiu la mercè de poder passar, us estaria summament agraït. —Mentre deia això, el nan va ficar la mà a la bossa, en va treure una moneda i la va posar a la mà de l’altre.

—Miraré a veure què hi puc fer. Mentrestant, voleu beure res?

—Un parell de gots d’hipocràs d’aquell de la bóta del racó, no del que guardeu per als forasters, que al cap d’una estona es recorden dels vostres morts mentre buiden el ventre a la vora del camí.

El taverner es va girar somrient cap a una serventa.

—Serveix aquests senyors de la meva bóta! —Després es va tombar cap a ells—. Vaig a veure si la meva cunyada us pot rebre.

Després d’aquestes paraules, l’home va anar cap a una portella del fons fent les seves característiques tentines i va desaparèixer rere una cortina gastada i llardosa de color verd.

Delfí va parlar a Ahmed en veu baixa mentre la serventa desimbolta col·locava uns bols i una gerra d’hipocràs.

—Ja veureu com em rep: a aquest pinta no hi ha res que li agradi més que una moneda.

El coix ja tornava.

—La meva cunyada us rebrà, però m’ha dit que ho fa per la meva recomanació. A ella li agrada conèixer els parroquians per endavant.

Delfí es va aixecar i es va estirar el cosset al màxim per donar excel·lència a la seva figura. Es va girar cap a Ahmed i li va indicar:

—Vigileu que darrere meu no hi entri ningú. —Després va dir al coix—: Us segueixo.

La parella va desaparèixer rere una cortina espellifada. El nan, que coneixia el camí, va recordar la vegada que, acompanyat de la comtessa, hi havia anat a cercar l’elixir de la fertilitat i que, per l’amor de Déu!, havia tingut èxit.

Quan va baixar els tres graons, ja era a l’estança on la cunyada del taverner rebia els visitants i provava de solucionar-los els problemes sempre a canvi d’uns bons calerons.

Delfí va sentir la veu del seu acompanyant.

—Aquí tens el teu client. Et deixo amb ell.

La cega va dirigir els ulls velats cap al nan i va semblar que hi veia.

—Acosteu-vos, Delfí, quina sorpresa més inesperada.

L’homenet va anar fins on era la dona.

—Seieu i expliqueu-me el motiu de la vostra grata visita.

Delfí va ocupar l’escambell davant de la taula de la cega, va deixar a un costat la bossa i va dir:

—Jo també me n’alegro, de trobar-vos igual com us vaig deixar l’última vegada, Florinda. Diria que el temps en vós s’ha aturat. Sempre sembleu de la mateixa edat.

—És que la tinc, amic meu, quina mena de bruixa seria si no sabés aturar el temps?

Quan deia això últim, d’aquella boca desdentada va sorgir una riallada sardònica adobada amb una subtil ironia, i una llumeta mordaç va llampegar a les seves pupiles inertes.

—Au va, deixem-nos estar de preàmbuls, què us ha dut aquí?

El nan va pensar que calia deixar algunes coses clares.

—En primer lloc us vull recordar que durant molt de temps per a vós he estat nunci de bons negocis; que us he portat, podríem dir en sentit figurat, clients regis que us han proporcionat abundants beneficis.

La vella va arrufar les celles.

—Ho sé i us ho agraeixo.

—Simplement vull que tingueu en compte que no sóc un d’aquells a qui plomeu la bossa: sóc pobre, la meva benefactora va morir i des d’aquell dia els meus ingressos són minsos. En aquesta ocasió sóc jo qui paga el convit: vinc en nom meu, tot i que el benefici recaurà en una altra persona.

—Molt bé, amic meu, és ben cert que heu estat per a mi una font d’ingressos i també és cert que mai no heu vingut a demanar una gratificació. Tindré en compte la circumstància i us cobraré el mínim pels meus serveis, segons, és clar, de què es tracti. Expliqueu-vos amb detall i procureu ser concís.

Florinda va escoltar amb molta atenció la minuciosa explicació del nan.

—Això que em demaneu no és fàcil i la urgència encara ho complica més. Tanmateix, us diré que és possible. Ara bé, haureu d’anar amb molt de compte amb la dosi que administrareu, ja que, en cas d’equivocar-vos, l’efecte podria ser fulminant.

—Què insinueu?

—No insinuo, afirmo. La persona pot morir o, com a mal menor, tornar amb la ment trastocada i no reconèixer mai més ningú.

—I quina ha de ser aquesta dosi?

—Jo us en donaré la mesura. Em cal saber dues coses molt importants: quant pesa la persona a qui va destinat el beuratge i si és home, dona o una criatura.

—Pesa poc… és una mossa.

—És tot el que em cal saber. I és essencial que no us equivoqueu amb la quantitat.

—No passeu ànsia, seguiré les vostres indicacions.

La vella es va aixecar del seient amb dificultat i va anar cap a l’aparador fet d’obra col·locat davant d’un fons de lleixes plenes d’atuells, on hi havia un fogonet encès, matrassos, un serpentí per destil·lar, fioles, un morter de marbre amb la seva corresponent mà, un ratllador i una fusta polida. La dona va començar a manipular amb tot això com si fos capaç de veure el que feia mentre ho anunciava en veu alta.

—Una mica de pols d’amanita ratllada, extracte d’aranya negra mòlta, fulles d’anemone borda arrencades en lluna creixent, oli d’escurçó del desert de Núbia, cendres de cantàrida verda, arrel de cascall i, un cop tot macerat, ho destil·larem.

Ho va triturar i ho va barrejar tot, i després ho va posar en un atuell a sobre de l’atanor. Va ajustar el serpentí i mentre la barreja anava baixant, va tornar a lloc.

—Ens hem d’esperar una estona; el procés és lent.

Delfí estava neguitós.

—Esteu segura que farà efecte?

—Les meves pocions no fallen mai… Prou que ho sabeu.

—I que aquest efecte no serà irreversible?

—Se l’haurà de prendre el dia abans de la malaurada trobada. Es posarà malalta, gairebé inconscient, però, això sí, l’efecte no hauria de durar més de tres dies. La noia se sentirà feble uns dies, però s’anirà refent. Us ho asseguro.

Al cap d’una estona, quan la lluna ja era al zenit, de la taverna van sortir un personatge diminut i encaputxat que va muntar una mula i que contra el pit, sota la capa, premia un flascó de vidre esmerilat, i un jove a cavall, amb la mirada alerta, guiant la muntura amb els genolls; a la mà dreta duia una fona carregada amb un còdol dur i arrodonit i repenjava l’esquerra sobre l’empunyadura de la daga.

El grup més dispar que es podia imaginar estava reunit a la sagristia de l’església de Sant Pere de les Puelles. Eudald Llobet, l’abadessa Adela de Monsargues, Delfí, Amina i, no cal dir-ho, Marta Barbany, que assistia amb una expressió impenetrable a aquella singular reunió.

Delfí havia acabat el relat i esperava que l’ardiaca hi digués la seva. El pare Llobet va intercanviar una mirada intel·ligent amb la monja i després va parlar:

—Som al caire de l’abisme i ens queden poques solucions, potser cap. —Va dirigir la mirada cap a Amina—: Em consta l’amor que sents per la teva senyora i això excusa la teva indiscreció; atesa la circumstància en què ens trobem, beneïda sia. Em sembla que interpreto el sentir de l’abadessa quan dic això. Us faré una pregunta, Delfí.

—Us contestaré totes les que pugui, reverència.

—Molt bé, comencem. Quines garanties tenim que aquesta poció no causarà un mal més gran que el que volem evitar?

La reverenda s’hi va avançar.

—No hi ha mal més gran que perdre l’honra.

—No entrem, germana, en disquisicions morals, que no és moment —va replicar el sacerdot—. Ningú no peca si no hi posa voluntat. Respongueu, Delfí, a la meva pregunta.

—El negoci d’aquesta remeiera consisteix a resoldre maldecaps i situacions incòmodes. Fa molt que la conec, hi he recorregut diverses vegades i mai no m’ha decebut. La meva comtessa hi va acudir cercant consell en dos tràngols i en tots dos va procedir tal com li va indicar i en va obtenir els resultats desitjats. El seu prestigi es basa en els encerts i si no és capaç d’ajudar, hi renuncia. Fins on jo sé, mai no ha perjudicat ningú.

—És física? Ha estudiat la ciència d’Hipòcrates? —va voler saber la monja.

—És un do natural i l’experiència que té. Hi ha persones que tenen poders que s’escapen de la comprensió de la resta i semblen sobrenaturals. Vós sabeu, pare, que jo mateix tinc dots per a l’endevinació i no he estudiat mai ni un sol pergamí de màgia.

La monja observava amb recel.

—Tot això em sona a bruixeria.

—També hi recorreria si calgués per salvar la meva fillola! —Emergia el tarannà guerrer que amagava l’ànima del clergue—. Senyora, voleu o no voleu salvaguardar el monestir? —Amb la mirada va fulminar l’abadessa, però de seguida es va tranquil·litzar—. Digues, Delfí, quan s’ha de prendre el preparat perquè faci efecte?

—Un dia abans de la trobada.

—I després?

Va tornar a intervenir la monja.

—Després, resar, vostra reverència.

—Doncs resarem, germana Adela, resarem tota la nit si cal, què hem de fer si no? Marta —va xiuxiuejar l’ardiaca—, a les teves mans tens la decisió. Saps que t’estimo com a una filla i que, com a marmessor del testament del teu pare, recau en mi el deure de protegir-te. Però en una situació com aquesta, només tu pots decidir.

Un silenci dens com el plom es va estendre entre el grup heterogeni. Totes les mirades es van centrar en Marta. Ella, que havia restat en silenci durant tota la discussió, es va aixecar i es va adreçar al padrí.

—Reseu per mi —va dir amb veu ferma—. Abans de sucumbir a la luxúria de Berenguer, m’estimo més prendre cent pocions d’aquella fetillera. No en tinc cap dubte.

Delfí confiava plenament en els poders de Florinda, però la visió de Marta inconscient el va assaltar de nou i no va poder evitar sentir un calfred.