HORA ALTERA

[07.57 h]

El cos humà no pot sobreviure a temperatures superiors als 200 graus centígrads durant més d’uns segons, sobretot si està immers en el corrent veloç d’una onada. Intentar respirar en el dens núvol de cendra calenta en absència d’oxigen pot ser causa de la pèrdua de consciència en només unes poques inhalacions, a més de provocar cremades greus en les vies respiratòries… D’altra banda, la supervivència és possible a les parts més allunyades d’una onada, si es disposa del refugi adequat per protegir-se del flux de l’onada i les seves elevades temperatures, a més dels míssils (roques, materials de construcció) que arrossega el núvol de materials en moviment.

Enciclopèdia dels volcans

Una tempesta de sorra incandescent s’abalançava a gran velocitat muntanya avall contra Ampliat. Les parets que quedaven descobertes es van desfer, els sostres van explotar, rajoles i totxos, bigues i pedres i cossos volaven cap a ell, però, tanmateix, amb tanta lentitud que li va semblar que en aquell moment etern que va precedir la mort podia veure com giravoltaven contra la llum. Llavors el va colpejar la ràfega fent-li explotar els timpans, encenent-li els cabells, arrencant-li la roba i les sabates, i el va fer volar d’una banda a l’altra estampant-lo contra el lateral d’un edifici.

Va morir en els segons que l’onada va trigar a arribar als banys i va entrar a raig per les finestres obertes, ofegant la seva esposa que, obeint les seves ordres fins al final, s’havia quedat al seu lloc a la sauna. Va enxampar el seu fill, que havia aconseguit fugir i intentava arribar al temple d’Isis. El va aixecar pels peus i després va arrossegar el reboster i el porter, Massavo, que anaven corrent carrer avall cap a la Porta Estabiana. Va passar per damunt del bordell, on el propietari, Africà, havia tornat per recuperar la recaptació i on Zmyrina s’amagava sota el llit d’Exomni. Va matar Brèbix, que havia anat a l’escola de gladiadors en començar l’erupció per estar amb els seus antics camarades, i Musa i Corví, que havien decidit quedar-se amb ell, confiant en el seu coneixement de la ciutat per protegir-los. Fins i tot va matar el fidel Polites, que s’havia estat refugiant al port i que havia tornat a la ciutat per veure si podia ajudar Corèlia. Va matar més de dues mil persones en menys de trenta segons deixant els seus cossos escampats formant un seguit de grotescos retaules per tal que la posteritat els pogués admirar.

Perquè tot i que els cabells i la roba van cremar ràpidament, aquests focs de seguida van morir per la manca d’oxigen i, en el seu lloc, una marea mortal de dos metres d’alçada de cendra fina que es desplaçava sobre el deixant de l’onada va fluir per tota la ciutat, amortallant el paisatge i prenent la forma dels més petits detalls de les seves víctimes. Aquella cendra es va endurir. Va caure més pedra tosca. En aquelles confortables cavitats, els cossos es van anar corrompent i, amb ells, a mesura que anaven passant els segles, el record que allà hi havia hagut una ciutat. Pompeia es va convertir en una ciutat de ciutadans buits perfectament emmotllats, arraulits junts o sols, sense roba o amb els vestits per damunt del cap, allargant les mans sense arribar mai a agafar les seves pertinences preferides o aferrant-se a no res, buits suspesos enmig de l’aire al nivell de les teulades.

A Estàbies, el cop de vent de l’onada va arrencar el refugi provisional fabricat amb la vela del Minerva i el va enviar lluny de la platja. La gent, exposada, va poder veure el núvol lluminós que s’abraonava sobre Pompeia i es dirigia de dret cap a ells.

Tothom corria, Pomponià i Popidi al capdavant.

Haurien dut Plini amb ells. Torquat i Alexió el duien pels braços i l’havien fet posar dempeus. Però l’almirall ja n’havia tingut prou de tant moviment, i quan, bruscament, els va dir que el deixessin i que se salvessin ells, van saber que ho deia de veritat. Alexió va recollir les seves notes i li va tornar a prometre que les lliuraria al seu nebot. Torquat es va quadrar. Després, Plini es va quedar sol.

Havia fet tot el que havia estat a les seves mans. Havia cronometrat la manifestació en tots els seus estadis. N’havia descrit les fases (columna, núvol, tempesta, foc) i havia esgotat tot el seu vocabulari en l’intent. Havia tingut una vida llarga, havia vist moltes coses i ara la naturalesa li havia concedit aquella darrera exhibició de poder. En aquells darrers moments de la seva existència va continuar observant amb el mateix entusiasme que quan era jove. Quin altre obsequi més gran podia desitjar un home?

La línia de llum era molt brillant, però, tanmateix, estava esquitxada d’ombres tremoloses. Què volien dir? Encara sentia curiositat.

Els homes confonien el mesurament amb la comprensió. I sempre s’havien de col·locar en el centre de tot. Aquella era la seva gran vanitat. La terra és cada cop més calenta: deu ser culpa nostra! La muntanya ens està matant: no hem sabut aplacar la fúria dels déus! Plou massa, plou massa poc: resulta còmode pensar que aquestes coses estan d’alguna manera relacionades amb la nostra conducta, que només si visquéssim una mica millor, amb una mica més de frugalitat, la nostra virtut seria recompensada. Però vet aquí la naturalesa, lliscant cap a ell —irreconeixible, arrasant-ho tot, indiferent—, i en ella va poder veure la futilitat de les pretensions humanes.

Es feia difícil respirar, fins i tot estar-se exposat al vent. L’aire anava carregat de cendra i grans de sorra, i d’una lluïssor terrible. Estossegava, el dolor que li travessava el pit era com un ferro roent. Va oscil·lar enrere.

«Enfronta-t’hi, no abandonis».

«Enfronta-t’hi, com un romà».

La marea el va engolir.

L’erupció va continuar durant la resta del dia, acompanyada de noves onades i fortes explosions que sacsejaven el terra. Cap al vespre va remetre’n la intensitat i va començar a ploure. L’aigua va extingir els focs i va eliminar la cendra de l’aire, xopant aquell paisatge grisos de dunes baixes i forats en moviment que havien esborrat la fèrtil planura pompeiana i la bonica costa que anava d’Herculanèum a Estàbies. Va omplir els pous i les fonts traçant el curs de nous corrents que avançaven cap al mar formant esses. El Sarnus va prendre un curs totalment nou.

A mesura que s’aclaria l’aire, va tornar a aparèixer el Vesuvi, amb una silueta del tot nova. Ja no s’alçava fins a formar un pic, sinó que formava un bol, com si li haguessin arrencat el cim d’una gegantina mossegada. Una lluna enorme, envermellida per la pols, s’elevava sobre un món canviat.

Van recuperar el cos de Plini a la platja («semblava que estigués adormit, en comptes de mort», va explicar el seu nebot) i el van dur a Misè juntament amb les seves anotacions. Posteriorment, aquestes van demostrar ser tan acurades que el llenguatge científic va adoptar una nova paraula, plinià, per descriure «una erupció volcànica en la qual un raig estret de gas és projectat amb gran violència des d’un forat central fins a una alçària de diversos quilòmetres abans d’expandir-se cap als costats».

L’Aqua Augusta va continuar fluint, com ho faria en els segles que seguirien.

Les persones que havien abandonat les seves llars a les vores orientals de la muntanya van començar a tornar amb molt de compte abans no es fes de nit i durant els dies que van seguir van ser molts els rumors i les històries que es van escampar. Es deia que una dona havia donat a llum un nadó fet completament de pedra, i també es va escampar que les roques havien pres vida i que havien adoptat forma humana. Una plantació d’arbres que abans es trobava a un costat de la carretera que duia a Nola va passar a l’altre i va donar una collita d’uns misteriosos fruits verds que es deia que guarien totes les afeccions, des dels cucs fins a la calvície.

També van ser miraculoses les històries dels supervivents. Es deia que un esclau cec havia aconseguit sortir de Pompeia i que s’havia amagat dins la panxa d’un cavall mort que havia trobat a la carretera d’Estàbies i que d’aquesta manera va aconseguir escapar de la calor i les roques. Van trobar dos nens rossos preciosos (bessons) vagant, il·lesos, abillats amb vestits d’or, sense ni una esgarrapada al cos, però, tanmateix, incapaços de dir una paraula: els van enviar a Roma i els van acollir a la casa de l’Emperador.

La més persistent de totes, però, va ser la llegenda d’un home i una dona que havien sorgit de sota la terra en fer-se de nit el dia que va acabar l’erupció. Corria el rumor que havien anat seguint túnels sota terra com si fossin talps, durant uns quants quilòmetres, allunyant-se de Pompeia, i que van anar a sortir allà on el terra era net, xops de les aigües vives d’un riu subterrani que els havia concedit la seva protecció sagrada. Es va dir que se’ls havia vist caminant junts en direcció a la costa, fins i tot mentre el sol es ponia darrere la silueta destrossada del Vesuvi i l’habitual brisa del vespre procedent de Capri formava remolins sobre les dunes incansables de cendra.

Però aquesta història en concret es va considerar massa exagerada i les persones amb seny la van desestimar com una mera superstició.