HORA QUINTA

[11.07 hores]

Les injeccions de magma nou també poden desencadenar erupcions en desfer l’equilibri tèrmic, químic o mecànic del magma més vell acumulat en una reserva poc fonda. El magma nou procedent d’una font més profunda i més calenta pot fer elevar sobtadament la temperatura del magma resident, més fred, i provocar la seva convecció i ejecció.

Vulcanologia (segona edició)

La casa tenia una porta doble feixuga, amb les frontisses de bronze i fermament tancada. Atili va trucar amb el puny un parell de cops. Li va semblar que no feia prou soroll perquè el poguessin sentir per sobre el batibull que imperava al carrer, però la porta es va obrir gairebé immediatament i va aparèixer el porter. Era un nubi immens, alt i ample, vestit amb una túnica carmesina sense mànigues. Els braços gruixuts i negres i el coll del porter, dur com el tronc d’un arbre, brillaven coberts d’oli, com si estiguessin fets de fusta africana dura i polida.

—Veig que el porter és digne d’aquesta porta —va comentar Atili amb lleugeresa.

El porter no va somriure.

—Digueu què voleu.

—Marc Atili, aquari de l’Aqua Augusta, desitja presentar els seus respectes a Luci Popidi Secundus.

—Avui és dia festiu. No és a casa.

Atili va travar la porta amb el peu.

—Per a mi sí que hi serà —va dir. Va obrir la bossa i en va treure la carta de l’almirall—. Veus el segell? Dóna-li la carta. Digues-li que és del comandant en cap de Misè. Digues-li que l’he de veure per un afer de l’Emperador.

El porter va abaixar la mirada cap al peu d’Atili. Si hagués tancat la porta d’un cop, l’hi hauria esclafat com un insecte. La veu d’un home al seu darrere va intervenir en la conversa:

—Acaba de dir que és un afer de l’Emperador, Massavo? Val més que el deixis passar.

El nubi va dubtar un moment i Atili va pensar que Massavo era un nom que li esqueia força. Llavors el porter va fer una passa enrere i l’enginyer es va esmunyir ràpidament per l’obertura de la porta. Massavo va tancar la porta amb clau al seu darrere i el soroll de la ciutat va emmudir.

L’home que havia parlat portava el mateix uniforme carmesí que el porter. Duia un munt de claus al cinturó. Devia ser el majordom de la llar. Va agafar la carta i va passar el dit per sobre el segell per comprovar que no estigués trencat. Satisfet, va mirar Atili.

—Luci Popidi té convidats per celebrar la festa de Vulcà, però m’encarregaré personalment que rebi la carta.

—No —va contradir-lo Atili—. L’hi donaré personalment. Ara mateix.

Va allargar la mà i el majordom es va colpejar el cilindre de papir contra les dents mentre decidia què havia de fer.

—D’acord —va accedir, i va tornar la carta a Atili—. Seguiu-me.

El va acompanyar pel corredor estret del vestíbul en direcció a un atri il·luminat per la llum del sol i, per primera vegada, Atili va començar a apreciar la immensitat d’aquella casa antiga. L’estreta façana era una il·lusió. Més enllà de l’espatlla del majordom, tenia una bona vista de l’interior de la llar. Durant cinquanta metres, o potser més, hi veia paisatges successius plens de llum i de colors: el corredor en penombra amb el seu mosaic blanc i negre; la lluentor encegadora de l’atri i la seva font de marbre; un tabulari per rebre els visitants custodiat per dos bustos de bronze i una piscina envoltada de columnes embolcallades de parres. Sentia cotorretes que xisclaven en un gabial que no veia i veus de dones que reien.

Van arribar a l’atri i el majordom va dir bruscament:

—Espereu aquí.

A continuació va desaparèixer per l’esquerra, darrere una cortina que tapava la visió d’un passadís estret. Atili va fer una ullada al seu voltant. Hi veia diners, els vells diners, gastats per comprar una intimitat absoluta enmig d’una ciutat sempre atrafegada. El sol brillava gairebé directament sobre la casa a través de l’obertura superior de l’atri. L’aire era càlid i anava ple de l’aroma dolça de les roses. Des d’on era podia veure la major part de la piscina. Un conjunt d’elaborades estàtues de bronze decorava els graons de la part de la piscina que li quedava més a prop. Hi havia un porc senglar, un lleó, una serp alçada i Apol·lo tocant la cítara. A l’altre extrem hi havia quatre dones que es ventaven, reclinades en divans, cadascuna amb un servent plantat al costat. Es van adonar que Atili les mirava i darrere els ventalls es va produir una petita cantarella de rialles. Va notar que es ruboritzava, avergonyit, i els va girar l’esquena ràpidament just en el moment que s’obria la cortina i el majordom apareixia i li feia un senyal.

En notar la humitat i sentir l’olor d’oli, Atili va saber immediatament que el portaven als banys privats de la casa. Va pensar que era normal que el propietari tingués uns banys per a ell sol. Per què s’havia de barrejar amb la gentussa una persona que tenia tants diners? El majordom el va dur al vestidor i li va demanar que es tragués les sabates. Tot seguit van tornar al passadís i van entrar al tepidari, on hi havia un home immensament gras nu, ajagut sobre una taula de bocaterrosa, que gaudia de la feina d’un jove massatgista. Els malucs de l’home vibraven mentre el massatgista li colpejava suaument la columna amb moviments ascendents i descendents. Quan Atili li va passar pel costat, va girar lleugerament el cap, va obrir un ull gris injectat de sang per mirar-lo i el va tornar a tancar de seguida.

El majordom va obrir una porta corredissa, amb la qual cosa va alliberar un núvol de vapor fragant de l’interior ombrívol de la cambra, i es va retirar per deixar passar l’enginyer.

Al principi no era gens fàcil veure alguna cosa dins el caldari. L’única llum que l’il·luminava procedia de dues torxes subjectades a la paret i del carbó incandescent d’un braser, la font del vapor que omplia la cambra. Gradualment, Atili va poder distingir una gran banyera dins la qual hi havia tres caps amb cabells foscos, aparentment separats dels seus cossos, que suraven en la foscor. Un dels caps es va moure provocant un soroll de regalim d’aigua i una mà va sortir de la banyera amb un so de xipolleig per fer-li un gest amistós.

—Per aquí, aquari —va dir una veu lànguida—. Crec que teniu un missatge de l’Emperador per a mi, oi? No conec els Flavi. Tinc entès que són descendents d’un recaptador d’impostos. Neró, però, sí que era un bon amic meu.

Un altre cap es bellugava.

—Dóna’ns una torxa! —va ordenar—. Deixa almenys que veiem qui ens ve a destorbar un dia festiu.

Un esclau que estava en un racó de la cambra, al qual Atili no havia vist fins aleshores, va agafar una de les torxes de la paret i la va acostar a la cara de l’enginyer perquè l’hi poguessin veure. Tots tres caps estaven girats cap a ell. Atili notava que els porus de la pell se li obrien i que la suor li regalimava cos avall. El mosaic de terra bullia sota els seus peus descalços, i es va adonar que era un hipocaust. A la llar dels Popidi, el luxe s’amuntegava sobre més luxe. Es va preguntar si Ampliat devia haver hagut de suar en aquell forn enmig de l’estiu en els seus dies d’esclau.

La calor de la torxa que li havien plantat prop de la cara era insuportable.

—Aquest no és un lloc adient per tractar els afers de l’Emperador —va dir Atili empenyent el braç de l’esclau per allunyar-lo—. Amb qui parlo?

—És un home certament malcarat —va jutjar el tercer cap.

—Sóc Luci Popidi —va dir la veu lànguida—. I aquests cavallers són Gai Cuspi i Marc Holconi. El nostre apreciat amic del tepidari és Quinti Briti. Ara sabeu qui som?

—Sou els quatre magistrats electes de Pompeia.

—Correcte —va confirmar Popidi—. I som a la nostra ciutat, aquari, o sigui que val més que vigileu la llengua.

Atili sabia com funcionava el sistema. Com a edils, Popidi i Cuspi lliuraven els permisos de tots els negocis, des dels bordells als banys. Eren els responsables de mantenir els carrers nets, el subministrament d’aigua constant i els temples oberts. Holconi i Briti formaven el duumvir, la comissió de dos homes que presidia la cort de la basílica i administrava justícia en nom de l’Emperador: una pallissa per aquí, una crucifixió per allà i, evidentment, una multa per omplir les arques de la ciutat sempre que era possible. No podia fer gaire cosa sense el seu ajut, i per això es va obligar a romandre en silenci fins que parlessin. «El temps», va pensar, «estic perdent massa temps».

—Molt bé —va dir Popidi passada una estona—. Suposo que ja m’he cuit prou —va opinar. Va sospirar, es va posar dret, convertit en una silueta fantasmagòrica enmig del vapor, i va allargar el braç perquè li donessin una tovallola. L’esclau va tornar a col·locar la torxa en el seu suport, es va agenollar davant el seu amo i li va embolicar la cintura amb una tovallola—. A veure, on és aquesta carta?

Va agafar la missiva i va passar a la cambra contigua. Atili el va seguir.

Briti ara estava de cara enlaire, i era evident que l’esclau jove li havia fet alguna cosa més que no pas un simple massatge, perquè tenia el penis vermell i inflat, i li apuntava amb vigor cap a la grassa curvatura de la panxa. El vell va fer retirar les mans a l’esclau d’un cop i va engrapar una tovallola. Tenia la cara de color escarlata. Va mirar Atili de fit a fit.

—Així doncs, qui és aquest, Popi?

—És el nou aquari de l’Augusta, el recanvi d’Exomni. Ve de Misè.

Popidi va trencar el segell i va desenrotllar la carta. Tenia poc més de quaranta anys i posseïa una bellesa delicada. Quan es va inclinar per llegir, els cabells foscos que se li arrissaven darrere les orelles petites van emfasitzar el seu perfil aquilí. La pell que li cobria el cos era blanca, suau i sense un sol pèl. «S’ha fet depilar», va pensar Atili amb disgust.

Els altres arribaven del caldari, encuriosits per saber què passava, i regalimaven aigua sobre el terra blanc i negre. Un fresc d’un jardí envoltat per una tanca de fusta recorria les parets de la cambra. En una alcova hi havia una palangana circular de marbre col·locada sobre un pedestal tallat per formar l’escultura d’una nimfa d’aigua.

Briti es va incorporar repenjant-se en un colze.

—Llegeix-la, Popi. Què diu?

Les celles arrufades de Popidi van fer arrugar la seva pell suau.

—És de Plini. «En nom de l’Emperador Titus Cèsar Vespasià August, i pel poder que m’ha atorgat el Senat i el Poble de Roma…».

—Passa la xerrameca! —va exclamar Briti—. Vés a la part interessant —va demanar fregant el polze i el dit del mig, com si comptés diners—. Quina en porta de cap?

—Sembla que l’aqüeducte té un problema en algun punt proper al mont Vesuvi. Totes les ciutats situades a l’oest de Nola estan seques. Diu que vol, o com diu ell, «ens ordena», que «subministrem immediatament prou homes i materials de la colònia de Pompeia per efectuar reparacions a l’Aqua Augusta, sota la direcció de Marc Atili Primus, enginyer, del departament del Curator Aquarum, Roma».

—Això diu? I qui ha de pagar el compte, si es pot saber?

—Això no ho diu.

Atili va intervenir:

—Els diners no suposaran cap problema. Senyories, puc garantir que el Curator Aquarum us reemborsarà totes les despeses en què incorreu.

—De debò? Teniu prou autoritat per fer aquesta mena de promeses?

Atili va dubtar un moment.

—Teniu la meva paraula.

—La vostra paraula? La vostra paraula no tornarà l’or a les nostres arques una vegada n’hagi sortit.

—A més a més, mireu això —va dir un dels altres homes. No arribava a la trentena i tenia el cos ben musculat, però el cap força petit. Atili va suposar que devia ser el segon magistrat jove, l’edil Cuspi. Va girar l’aixeta situada sobre la palangana circular i l’aigua en va sortir a raig—. Aquí no hi ha sequera, ho veieu? Així doncs, jo dic: què té a veure, aquest problema, amb nosaltres? Voleu homes i material? Aneu a alguna de les ciutats que no tenen aigua. Aneu a Nola. Nosaltres en tenim de sobres! Mireu! —va exclamar, i, per emfasitzar les seves paraules, va obrir l’aixeta i la va deixar córrer.

—A banda d’això, la situació afavoreix els nostres negocis —va afegir Briti astutament—. Qualsevol habitant de la badia que es vulgui banyar o bé vulgui beure haurà de venir a Pompeia. A més a més, avui és un dia festiu. Què en dius, tu, Holconi?

El magistrat de més edat es va ajustar la tovallola al costat del cos com si fos una toga.

—Els sacerdots es poden ofendre si veuen homes que treballen un dia festiu —va anunciar amb un posat pensarós—. La gent hauria de fer com nosaltres. S’hauria de reunir amb els seus amics i amb la família per respectar els ritus religiosos. Amb tots els respectes per l’almirall Plini, jo voto a favor que demanem a aquest jove que vagi a donar pel cul ben lluny d’aquí.

Briti va fer una rialla summament estrident i va clavar cops a una banda de la taula en senyal d’aprovació. Popidi va somriure i va enrotllar el papir.

—Em penso que ja heu sentit la nostra resposta, aquari. Per què no torneu demà i ja veurem què hi podem fer?

Va intentar tornar la carta a Atili, però l’enginyer va passar pel seu davant i va tancar l’aixeta enèrgicament. Els tres homes xops d’aigua —de la seva aigua— i Briti, amb l’erecció escarransida, que ja se li havia perdut sota els plecs flonjos de la roba, formaven una estampa llastimosa. La calor, carregada d’una aroma insana, era insuportable. Es va eixugar la cara amb la màniga de la túnica.

—Ara escolteu-me, senyories. A partir de la mitjanit d’avui mateix, Pompeia també quedarà sense aigua. Tot el subministrament es desviarà a Benevèntum perquè puguem entrar dins el túnel per reparar-lo. Ja he enviat els meus homes a les muntanyes per tancar les comportes —va informar-los, i es va produir un silenci irat. Va alçar la mà i va continuar—: No trobeu que a tots els ciutadans de la badia els interessa cooperar? —va preguntar, i va mirar Cuspi—: Sí, teniu raó, podria anar a Nola a buscar ajut, però trigaria un dia com a mínim, i això implicaria que Pompeia passaria un dia més sense aigua, igual que ells.

—Sí, però amb una diferència —va insistir Cuspi—. Estarem avisats. Popidi, tinc una idea. Podríem emetre un comunicat demanant als nostres ciutadans que omplin tots els recipients que tinguin, i d’aquesta manera la nostra ciutat serà l’única que tindrà reserves d’aigua.

—Fins i tot la podríem vendre —va proposar Briti—. I com més duri la sequera, més cara la podrem cobrar.

—L’aigua no és vostra! No la podeu vendre! —va protestar Atili, que ja tenia problemes per contenir el seu temperament—. Si us negueu a ajudar-me, juro que la primera cosa que faré un cop haguem reparat la línia principal és assegurar-me que el ramal que va a Pompeia quedi tancat. —No tenia prou autoritat per llançar una amenaça com aquella, però malgrat tot va continuar i va plantar el dit al pit de Cuspi—. I demanaré a Roma que enviïn un inspector per investigar l’abús de l’aqüeducte imperial. Us faré pagar cada got d’aigua que agafeu que vagi més enllà de la part que us correspon!

—Quina insolència! —va cridar Briti.

—M’ha tocat! —va exclamar Cuspi enfurismat—. Ho heu vist? Aquest tros de merda ha gosat posar-me la seva mà fastigosa a sobre!

Cuspi va tirar la barbeta endavant i es va acostar més a Atili per iniciar una baralla. L’enginyer potser hi hauria lluitat, malgrat les conseqüències catastròfiques que la lluita hauria tingut per a ell i la seva missió, de no haver estat perquè la cortina es va enretirar per deixar veure un altre home que era evident que havia escoltat la conversa amagat al passadís.

Atili només l’havia vist una vegada, però no el podia haver oblidat de cap manera. Era Numeri Popidi Ampliat.

Una vegada es va haver recuperat de la sorpresa de tornar-lo a veure, el que més va sobtar a Atili va ser el respecte que li tenien tots els presents. Fins i tot Briti va abaixar les cames per la vora de la taula i va redreçar l’esquena, com si trobés que era una falta de respecte romandre ajagut en presència d’aquell antic esclau. Ampliat va reposar una mà a l’espatlla de Cuspi per frenar el seu ímpetu, li va xiuxiuejar unes paraules a cau d’orella, li va picar l’ull i li va acaronar els cabells sense apartar la vista d’Atili.

L’enginyer va recordar les restes amarades de sang de l’esclau a la vora de l’estany de les morenes, i l’esquena lacerada de l’esclava.

—Què és aquest enrenou, cavallers? —va preguntar Ampliat. De sobte, va somriure i va assenyalar Atili—. Discutíeu als banys? En una festivitat religiosa? Quina vergonya. On us vau educar, vosaltres?

—És el nou aquari de l’aqüeducte —va explicar Popidi.

—Ja conec Marc Atili. Ja ens havien presentat, oi, aquari? Em permeteu veure això?

Va agafar la carta de Plini de les mans de Popidi, hi va fer una ullada ràpida i va mirar Atili. Portava una túnica amb brodats d’or, tenia els cabells brillants i feia la mateixa olor d’ungüents cars que l’enginyer havia percebut el dia abans.

—Quin és el vostre pla?

—Seguir el ramal de Pompeia fins al punt on es connecta amb l’Augusta, i llavors recórrer la línia principal en direcció a Nola fins que trobi la fractura.

—I què necessiteu?

—Encara no ho sé exactament —va dir Atili, que encara estava desconcertat per l’aparició d’Ampliat—. Calç viva. Puteolanum. Totxanes. Torxes. Homes.

—Quant necessiteu de cada cosa?

—Unes sis àmfores de calç per començar. Una dotzena de cistells de puteolanum. Cinquanta passes de fusta i cinc-centes totxanes. Totes les torxes que em pugueu donar. Deu parells de mans fortes. Potser en necessitaré menys, o potser més. Depèn de la gravetat dels danys que hagi patit l’aqüeducte.

—Quan ho sabreu del cert?

—Un dels meus homes m’informarà aquesta tarda.

Ampliat va assentir.

—Senyories, si voleu escoltar la meva opinió, crec que hauríem de fer tots els possibles per ajudar. No hem de permetre que diguin que l’antiga colònia de Pompeia va girar l’esquena a una petició de l’Emperador. A més a més, tinc una piscifactoria a Misè que necessita l’aigua tant com Briti necessita el vi. Vull que l’aqüeducte torni a estar en marxa tan aviat com sigui possible. Què hi dieu?

Els magistrats van intercanviar mirades incòmodes. Finalment, Popidi va dir:

—Potser ens hem precipitat.

L’únic que va gosar donar mostres de desafiament va ser Cuspi:

—Continuo pensant que això hauria de ser responsabilitat de Nola.

Ampliat el va interrompre:

—Així doncs, estem tots d’acord. Marc Atili, us puc donar tot el que necessiteu si sou tan amable d’esperar-nos fora. Escutari! —va cridar per sobre l’espatlla—. Dóna les sabates a l’aquari!

Cap dels altres no va dir res a Atili ni el va mirar. Semblaven nens d’escola dolents als quals acabava d’enxampar el mestre mentre es barallaven.

L’enginyer va recollir les sabates i va sortir del tepidari al passadís llòbrec. La cortina es va tancar ràpidament al seu darrere. Es va repenjar a la paret per calçar-se i va mirar de sentir què deien, però no entenia res. En algun punt prop de l’atri es va sentir soroll d’algú que es capbussava a la piscina. Aquell recordatori que era un dia festiu i que a la casa hi havia més gent el va ajudar a decidir què havia de fer. No gosava arriscar-se que el descobrissin escoltant d’amagat. Va obrir la segona cortina i va recular cap a la claredat enlluernadora de la llum del sol. A l’altra banda de l’atri, més enllà del tabulari, la superfície de l’aigua s’agitava per l’impacte de la capbussada. Les esposes dels magistrats encara feien safareig a l’altra banda de la piscina. Se’ls havia afegit una matrona desarreglada que seia púdicament separada d’elles amb les mans encreuades damunt la falda. Un parell d’esclaus carregats amb safates amb piles de plats van passar per darrere les dones. Era evident que preparaven un festí pantagruèlic.

Els seus ulls van viatjar cap a una silueta fosca que es movia sota l’aigua, i un instant més tard la nedadora va aparèixer sobre la superfície.

—Corèlia Ampliata!

Havia dit el seu nom en veu alta sense voler. La noia no el va sentir. Va sacsejar el cap, es va retirar els cabells negres dels ulls i se’ls va recollir darrere el cap amb totes dues mans. Tenia els colzes enlaire i la seva cara pàl·lida es retallava contra el sol. No s’havia adonat que ell la mirava.

—Corèlia! —va xiuxiuejar per no atraure l’atenció de les altres dones.

La jove es va girar. Va trigar una estona a trobar-lo perquè la llum de l’atri l’enlluernava, però quan el va veure va caminar per l’aigua cap a on era ell. Portava un vestit fet d’una tela prima que li arribava gairebé fins els genolls, i quan el seu cos va sortir de l’aigua, es va posar un braç davant els pits i l’altre entre les cames, com una Venus pudorosa que sorgís d’entre les onades. Va sortir al tabulari i va caminar cap a la piscina passant per davant les màscares funeràries del clan dels Popidi. Tot de cintes vermelles unien les imatges dels difunts per mostrar qui estava emparentat amb qui, formant una xarxa de poder que s’estenia cap al passat durant generacions.

—Aquari, heu de sortir d’aquí! —Va murmurar. Estava dreta sobre els graons circulars que sortien de la piscina—. Marxeu! De pressa! El meu pare és aquí, i si us veu…

—Massa tard. Ja ens hem trobat —va contestar reculant lleugerament per quedar fora de la vista de les dones de l’altra banda de la piscina. Atili va pensar que, per actuar com un cavaller, havia de desviar la mirada, però no podia treure-li els ulls de sobre—. Què feu aquí?

—Què faig aquí? —va repetir, mirant-lo com si fos idiota, i es va inclinar cap a ell—. I on esperàveu que fos? El meu pare és l’amo d’aquesta casa.

En un primer moment, Atili no va acabar d’entendre què volia dir.

—Però m’havien dit que aquí hi viu Luci Popidi…

—I és veritat.

Atili encara estava confós.

—Llavors…?

—Ens hem de casar —va explicar en un to inexpressiu i va arronsar les espatlles amb un gest carregat d’una desesperança terrible.

De sobte, Atili ho va entendre tot: la inesperada aparició d’Ampliat, el respecte que li mostrava Popidi i el comportament dels altres. Ampliat havia contribuït d’alguna manera a comprar el sostre que arrecerava Popidi i pensava ampliar completament la seva propietat casant la seva filla amb el seu antic amo. La idea que aquell vell seductor i el seu cos depilat haguessin de compartir llit amb Corèlia el van omplir d’una ira inesperada, per més que es repetia que no n’havia de fer res.

—Un home de l’edat de Popidi ja hauria de ser casat, oi?

—Ho era. L’han obligat a divorciar-se.

—Què pensa Popidi d’un acord d’aquesta mena?

—Evidentment, creu que és una humiliació que l’aparellin amb algú que està tan per sota d’ell… El mateix que penseu vós, clarament.

—En absolut, Corèlia —va replicar ràpidament, i va veure que la jove tenia els ulls plens de llàgrimes—. Jo penso tot el contrari. Jo diria que valeu més que cent Popidis. Més que un miler, i tot.

—L’odio —va dir ella, tot i que Atili no sabia si es referia a Popidi o al seu pare.

Al passadís, es va sentir soroll de passes pressudes i la veu d’Ampliat va cridar:

—Aquari!

Corèlia es va estremir.

—Marxeu, us ho suplico. Ahir vau demostrar que sou un bon home en intentar ajudar-me, però no deixeu que us atrapi igual que ens ha atrapat a tots nosaltres.

Atili va replicar en un to sever:

—Sóc un ciutadà romà lliure, membre del personal del Curator Aquarum i al servei de l’Emperador, que ha vingut en missió oficial a reparar l’aqüeducte imperial, i no un esclau que pugui llançar a les seves morenes. Ni cap anciana a la qual pugui apallissar fins a gairebé matar-la, tampoc.

Ara la que estava trasbalsada era ella. Es va posar les mans a la boca.

—Àtia?

—Sí, Àtia… És aquest, el seu nom? Ahir a la nit la vaig trobar estirada al carrer i la vaig portar a casa meva. L’havien fuetejada fins a deixar-la inconscient i l’havien abandonada fora la casa perquè es morís com un gos vell.

—Monstre!

Corèlia va fer una passa enrere, sense deixar-se de tapar la cara amb les mans, i va entrar a l’aigua.

—Aquari, us aprofiteu del meu bon tarannà! —va dir Ampliat, que avançava pel tabulari—. Us havia dit que m’esperéssiu i prou —va protestar, i va mirar Corèlia—. Després del que et vaig dir ahir, ja t’hauries de saber comportar! —va renyar-la, i tot seguit va cridar cap a l’altra banda de la piscina—: Cèlsia! —La dona tímida que Atili havia vist un moment abans va fer un salt al seu seient—. Fes sortir la nostra filla de la piscina! No és apropiat que ensenyi els mugrons en públic! Mireu-les —va comentar a Atili—, semblen una colla de gallines grasses enfilades als seus nius! —va mofar-se’n. Va moure els braços com si fossin ales, dirigint-se a elles. Es va posar a imitar les gallines i les dones van alçar els ventalls, disgustades—. Coooc! Coc-coc-coc! Però no volaran pas, no. És una cosa que he après de l’aristocràcia romana. Van allà on sigui per menjar de franc. I aquestes dones encara són pitjors. Tornaré d’aquí a una hora! —va cridar—. No serviu el menjar sense mi!

El nou senyor de la llar dels Popidi va fer un gest a Atili per indicar-li que el seguís, va fer mitja volta i va anar cap a la porta.

Quan passaven pel costat de l’atri, Atili va girar el cap per mirar la piscina. Corèlia encara estava submergida, com si aquella completa immersió pogués purificar tot el que passava.