NOCTE INTEMPESTA

[23.22 hores]

El moviment del magma també podria alterar l’aigua de la zona, i es poden detectar canvis en els corrents i la temperatura de les aigües d’interior.

Enciclopèdia dels volcans

Dues hores més tard, l’enginyer, desvetllat i nu, esperava l’arribada de l’alba ajagut al seu estret llit de fusta. El martelleig familiar de l’aigua de l’aqüeducte havia desaparegut per deixar pas a tots els petits sorolls de la nit: les petjades de les botes dels sentinelles al carrer, l’agitació dels ratolins a les bigues, la tos rasposa d’un dels esclaus dels barracons… Tancava els ulls, però els tornava a obrir de seguida. El pànic que li havia provocat la catàstrofe li havia permès oblidar la visió del cadàver en el moment que el treien de l’estany de les morenes, però en la foscor se sorprenia recordant tota l’escena: recordava el silenci reflexiu a la vora de l’aigua; el moment en què agafaven el cos amb un ganxo i el treien de l’estany; la sang; els xiscles de la dona i l’expressió angoixada i els membres pàl·lids de la noia.

Massa exhaust per poder descansar, va reposar els peus descalços sobre el terra calent. La flama d’un petit llum d’oli llambregava damunt la tauleta de nit. Al costat del llum hi havia la carta per a la seva família que no havia acabat d’escriure. Va pensar que no tenia cap sentit acabar-la. Si reparava l’Augusta, la seva mare i la seva germana tindrien notícies seves quan tornés. Si no se’n sortia, en sentirien a parlar quan l’enviessin de tornada a Roma, deshonrat, per plantar cara a una comissió d’investigació, tota una vergonya per a la família.

Va agafar el llum, el va portar al prestatge que hi havia als peus del llit i el va col·locar entre un petit santuari de figures que representaven els esperits dels seus avantpassats. Es va ajupir i va agafar l’efígie del seu rebesavi. Havia estat aquell ancià un dels enginyers originals de l’Augusta? No era una idea impossible. Els registres del Curator Aquarum mostraven que Agripa hi havia emprat una força de treball formada per quaranta mil homes, entre esclaus i legionaris, i que l’havia construïda en divuit mesos. L’havia enllestida sis anys després d’haver construït l’Aqua Júlia a Roma i set anys abans de construir la Virgo, i el seu rebesavi havia treballat sense cap mena de dubte en totes dues. Li agradava imaginar que un altre Atili podria haver viatjat cap al sud, a aquelles terres sufocants i que, potser, fins i tot s’havia assegut allà mateix mentre els esclaus construïen la piscina Mirabilis. Va notar que el seu coratge es vigoritzava. Els homes havien construït l’Augusta, i els homes l’havien d’arreglar. Ell l’havia d’arreglar.

Llavors va veure el seu pare.

Va col·locar la figura que sostenia al seu lloc i en va agafar una altra. Va passar el polze sobre la suau superfície del bust amb tendresa.

El teu pare era un home molt valent. Tu també ho has de ser.

Ell encara era un nadó quan el seu pare havia acabat l’Aqua Clàudia, però li havien explicat tantes vegades el relat del dia de la seva dedicació, que de vegades li semblava recordar-ho tot de primera mà. Li havien explicat que, quan només tenia quatre mesos, els enginyers l’havien portat sobre les espatlles enmig de la gran multitud aplegada al mont Esquilí. Gairebé podia veure l’ancià Claudi balbucejant i agitant-se convuls mentre feia sacrificis a Neptú, i llavors pensava en l’aigua que havia aparegut al canal, com per art de màgia, en el moment precís que alçava les mans cap al cel. Ara bé, malgrat les exclamacions astorades dels presents, tot plegat no havia tingut res a veure amb cap intervenció divina. El seu pare, bon coneixedor de les lleis de l’enginyeria, havia permès la sincronització en obrir les comportes situades al començament de l’aqüeducte exactament divuit hores abans del moment en què la cerimònia havia d’assolir el seu clímax, i havia cavalcat de tornada a la ciutat a més velocitat que la de l’aigua del canal.

Va contemplar la peça de fang que tenia a la mà.

«I vós, pare? Vau venir mai, a Misè? Vau conèixer Exomni? Sempre dèieu que els aquaris de Roma formàveu una família unida com una cohort. Exomni va ser un dels enginyers presents a l’Esquilí en el vostre dia triomfal? Em va portar als braços com els altres?».

Va contemplar la figura una estona, li va fer un petó i la va tornar a col·locar amb molta cura juntament amb les altres.

Es va asseure a la gatzoneta.

Primer havia desaparegut l’aquari i després hi havia hagut el problema de l’aigua. Com més hi pensava, més convençut estava que els dos successos estaven relacionats, però com? Va fer una ullada a les parets, enguixades bastament. De ben segur que allà no hi havia de trobar cap pista. En aquella senzilla cel·la no hi quedava ni rastre del caràcter de l’home que hi havia viscut. Tanmateix, segons Còrax, Exomni havia dirigit l’Augusta durant vint anys.

Va tornar a agafar el llum i va sortir al passadís protegint la flama amb el palmell de la mà. Va enretirar la cortina de l’altra banda del passadís i va enfocar la llum cap a la caseta on hi havia emmagatzemades les possessions d’Exomni. Un parell de baguls de fusta, un parell de canelobres de bronze, una capa, unes sandàlies i un orinal. No eren uns records gaire valuosos de tota una vida. Atili va veure que cap dels dos baguls no estava tancat amb clau.

Va mirar l’escala, però l’únic soroll que se sentia al pis de baix era el so dels roncs. Sense deixar anar el llum, va aixecar la tapa del bagul que tenia més a prop i va començar a furgar el seu contingut amb la mà que li quedava lliure. Roba, principalment roba vella. En remenar-la, va alliberar una intensa pudor de suor aviciada. Dues túniques, un faldar i una toga pulcrament doblegada. Va abaixar la tapa sense fer soroll i va aixecar l’altra. A dins tampoc no hi havia gaire cosa. Un raspador per desencastar-se l’oli de la pell als banys. Una figura satírica de Príap amb un penis exageradament erecte. Un gobelet de fang per jugar a daus amb més penis gravats al voltant de la vora. Els daus. Uns quants pots de vidre plens d’herbes variades i ungüents. Un parell de plats. Una petita copa de bronze molt atrotinada.

Va agitar els daus dins el gobelet tan silenciosament com va poder i els va llançar. Estava de sort. Quatre sisos: el llançament de Venus. Ho va tornar a provar i va llançar una altra Venus. La tercera Venus ho va deixar tot clar. Eren daus per fer trampes.

Va deixar estar els daus i va agafar la copa. Era de bronze autèntic? Veient-la de més a prop, no n’estava tan segur. La va sospesar a la mà, la va girar, hi va tirar l’alè i en va fregar la part inferior amb el polze. El metall va brillar amb la lluentor de l’or i va aparèixer una lletra «P» gravada. Va tornar a fregar el metall, eixamplant gradualment la zona polida de la copa d’or fins que va poder llegir totes les inicials.

N.P.N.l.A.

La «l» era la inicial de libertus, i significava que era propietat d’un esclau alliberat.

Era d’un esclau que havia estat alliberat per un propietari el nom de la família del qual començava per la lletra P i que era prou ric i prou vulgar per beure vi en una copa d’or.

De sobte va sentir la veu de la noia dins el seu cap, clara com si la tingués asseguda al seu costat.

«Em dic Corèlia Ampliata, filla de Numeri Popidi Ampliat, de Vil·la Hortènsia…».

La lluna es reflectia sobre la superfície llisa de les pedres negres del carrer estret, i dibuixava el contorn de les teulades planes. Feia gairebé tanta calor com a última hora de la tarda, i la lluna brillava com el sol. Mentre pujava els graons entre les cases, silencioses i amb les finestres tancades, la podia veure corrent al seu davant, i recordava el moviment dels seus malucs sota el vestit blanc.

«Uns pocs centenars de passes… Cert, però tot el camí fa pujada!».

Va tornar a arribar a terreny pla i a l’alta paret de la immensa vil·la. Un carro gris va resseguir el mur i va desaparèixer darrere l’altre extrem. Els dofins de metall brillant saltaven i es besaven sobre la porta tancada amb cadenes. En la distància, sentia el mar que topava contra la platja i els cants de les cigales del jardí. Va passar la mà per les mans de ferro i va prémer la cara contra el metall calent. La caseta del porter estava tancada i barrada. No s’hi veia cap llum encès.

Recordava la reacció d’Ampliat a la platja:

«Què se n’ha fet, d’Exomni? Encara deu ser l’aquari, oi?».

Havia percebut una certa sorpresa en el seu to de veu i, ara que hi pensava, potser hi havia hagut una altra cosa: alarma.

—Corèlia! —va cridar amb suavitat—. Corèlia Ampliata!

No va obtenir resposta fins que un xiuxiueig tan feble que gairebé li va passar per alt va contestar:

—Ha marxat.

Era una veu de dona. Venia d’algun punt situat a la seva esquerra. Es va separar de la tanca i va escrutar les ombres. No podia veure res tret d’una petita pila de parracs amuntegats a la vora de la paret. S’hi va acostar més i va veure que els draps es movien lleugerament. En sortia un peu esprimatxat com un os pelat. Era la mare de l’esclau mort. Va posar un genoll a terra i va tocar amb cura la tela basta del vestit de l’anciana. La dona va tremolar i tot seguit va grunyir i va murmurar alguna cosa. Atili va retirar la mà. Tenia els dits enganxosos. Sang.

—Us podeu posar dreta?

—Ha marxat —va repetir.

La va aixecar amb suavitat fins a fer-la seure repenjada a la paret. El cap ferit de la vella va caure endavant i Atili va comprovar que els cabells grenyuts de la dona havien deixat una marca humida sobre les pedres. L’havien fuetejada, li havien clavat una pallissa inhumana i l’havien llançada fora de la vil·la per deixar-la morir.

N.P.N.l.A: Numerius Popidius Numerii libertus Ampliatus.

La família Popidi li havia concedit la llibertat. Era ben sabut que no hi havia amo més cruel que aquell que abans havia estat esclau.

Va pressionar els dits contra el coll de la vella amb suavitat per comprovar si encara era viva. Llavors va passar un braç sota els genolls de l’anciana i l’altre per sota les seves espatlles. No li va costar gens aixecar-la. Era una pila de carn i ossos. En algun carrer prop del port, el vigilant nocturn cridava que havia arribat la cinquena divisió de les hores fosques:

—Media noctis inclinatio!

Mitjanit.

L’enginyer va redreçar l’esquena i va començar a baixar el turó en el moment que el dia de Mart deixava pas al dia de Mercuri.