HORA SEPTA

[14.10 hores]

Si el magma és a punt de vessar dins una reserva amb un nivell elevat, qualsevol petit canvi de la tensió regional, generalment associat a un terratrèmol, pot desequilibrar l’estabilitat del sistema i desencadenar una erupció.

Vulcanologia (segona edició)

El banquet d’Ampliat acabava d’entrar en la seva segona hora, i només un dels dotze convidats reclinats al voltant de la taula donava senyals de gaudir-ne. Era Ampliat mateix.

Per començar, feia una calor abrusadora, per més que una de les parets del menjador estava completament oberta a l’aire lliure i que tres esclaus amb l’uniforme carmesí estaven plantats al voltant de la taula agitant ventalls fets amb plomes de paó. Un arpista situat al costat de la piscina pessigava l’instrument i n’arrencava una melodia sense forma.

I quatre comensals per cada canapè! Luci Popidi, que grunyia en veu baixa cada vegada que li servien un nou plat, trobava que, com a mínim, en sobrava un. Ell era partidari de la regla de Varró, segons la qual el nombre de convidats a un dinar mai no havia de ser inferior al de les Gràcies (tres) ni superior al de les muses (nou), perquè aquella situació implicava que els convidats quedaven massa a prop els uns dels altres. Popidi, per exemple, estava reclinat entre Cèlsia, l’avorrida esposa d’Ampliat, i la seva pròpia mare, Tàdia Secunda, tan a prop de totes dues que podia notar l’escalfor dels seus cossos. Fastigós. A més a més, quan es redreçava sobre el colze esquerre i allargava el braç dret per agafar menjar de la taula, fregava els pits plans de Cèlsia amb el cap i, encara era pitjor, l’anell sovint se li enredava a la cabellera rossa, arrencada d’una esclava germànica, que ara dissimulava els rínxols prims i blancs de la seva mare.

I quin menjar! Que potser Ampliat no era capaç d’entendre que aquella calor exigia plats senzills i freds i que totes aquelles salses i tots aquells plats summament elaborats havien passat de moda a l’època de Claudi? El primer entrant no havia estat malament. Eren ostres criades a Brundísium que després havien engreixat al llac Lucrí per tal que es poguessin assaborir els gustos de tots dos llocs a la vegada. Les olives, les sardines i els ous condimentats amb anxoves picades també havien estat acceptables, però aleshores havien servit llagosta, marisc i, finalment, ratolins arrebossats amb mel i llavors de rosella. Popidi s’havia sentit obligat a empassar-se almenys un ratolí per complaure el seu amfitrió, i el soroll dels ossets de la bèstia en trencar-se li havien fet venir una suor producte de la pura nàusea.

Mamelles de truja farcides de ronyons, amb la vulva de la truja servida com acompanyament i col·locada com si dediqués un somriure desdentat als comensals. Porc senglar rostit farcit amb grives vives que aletejaven desesperadament per tota la taula quan els convidats obrien la panxa de l’animal, cagant per allà on passaven. (En veure-ho, Ampliat s’havia fet un tip de riure i havia picat de mans). A continuació havien servit els plats més delicats: llengües de cigonya i de flamenc (que no estaven malament del tot), i llengua de lloro parlant, un plat que Popidi sempre havia pensat que s’assemblava massa a un cuc i que, en realitat, li havia fet el mateix gust que imaginava que faria un cuc amarat en vinagre. A continuació un estofat de fetge de rossinyol…

Va fer una ullada a les cares ruboritzades dels altres convidats. Fins i tot l’obès Briti, que una vegada havia fanfarronejat dient que s’havia menjat una trompa d’elefant sencera, i que tenia per lema la frase de Sèneca «Menja per vomitar i vomita per menjar», es començava a posar verd. Els ulls de Briti van coincidir amb els de Popidi, i li va intentar dir alguna cosa movent els llavis sense emetre cap so. Popidi no ho va entendre. Es va posar la mà a l’orella amb el palmell cap endavant i Briti va repetir el que li havia dit ocultant la boca a Ampliat amb el tovalló i emfasitzant cada síl·laba:

—Tri-mal-chi-o.

Popidi va estar a punt de fer una rialla estrident. Trimalchio! Molt bona! Era l’esclau alliberat amb una riquesa monstruosa que apareixia a la sàtira de Tit Petroni, que obliga els seus convidats a sotmetre’s a un àpat exactament igual que aquell i no s’adona que en realitat demostra ser vulgar i ridícul. Ah, ah! Trimalchio! Per un moment, Popidi va viatjar vint anys enrere, a la seva època de jove aristòcrata a la cort de Neró, quan Petroni, aquell gran àrbitre del bon gust, podia mantenir una taula distreta durant hores amb els seus atacs implacables contra els nous rics.

De sobte el va envair la malenconia. Pobre Petroni. Era massa divertit i tenia massa estil per al seu propi bé. Al final Neró, que sospitava que es burlava subtilment de sa majestat imperial, l’havia mirat per última vegada a través del seu monocle d’esmaragda i li havia ordenat que se suïcidés. Petroni, però, havia aconseguit convertir en un acudit fins i tot aquella tragèdia. S’havia tallat les venes al principi d’un àpat a casa seva, a Cumes, i a continuació s’havia embenat la ferida per menjar i xerrar amb els seus amics. A partir d’aquell moment, s’havia anat desfent les benes i tornant-les a lligar un munt de cops mentre la vida se li esvaïa gradualment. El seu últim acte conscient havia estat trencar una conservadora de vi valorada en tres-cents mil sestercis que l’Emperador esperava heretar. Allò sí que era estil. Allò sí que era bon gust.

«I com hauria rigut de mi», va pensar Popidi amargament, «si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i havia cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!».

Va mirar el seu antic esclau, que presidia la taula. Encara no estava del tot segur de com havia arribat fins allà. S’havia produït el terratrèmol, evidentment, i uns anys més tard havia mort Neró. Llavors havia començat la guerra civil i un comerciant de mules havia acabat al tron de l’Emperador. Aleshores el món de Popidi s’havia capgirat completament. De sobte, Ampliat estava pertot arreu: reconstruïa la ciutat, aixecava temples, col·locava el seu fill al consell de la ciutat, controlava les eleccions i fins i tot havia comprat la casa que s’alçava al costat de la seva. Popidi mai no havia estat bo a fer números i per això, quan Ampliat li havia dit que ell també podia guanyar alguns diners, havia signat contractes sense ni tan sols llegir-los. Aleshores, per algun motiu, havia perdut els diners i havia descobert que la llar de la família era garantia de la suma, i que l’única possibilitat d’escapar de la humiliació del desnonament era casar-se amb la filla d’Ampliat. Imagineu-vos-ho: el seu antic esclau havia de ser el seu sogre! Havia arribat a pensar que aquell deshonor mataria la seva mare. Des d’aleshores, la dona havia parlat molt poc i tenia el rostre ullerós per culpa de l’insomni i la preocupació.

No li importava compartir llit amb Corèlia. La mirava amb ulls àvids. La noia estava estirada donant l’esquena a Cuspi i parlava en veu baixa amb el seu germà. Tampoc no li hauria fet res cardar amb el noi. Va notar un principi d’erecció. Potser els podia proposar un trio? No… Ella mai no ho hauria acceptat. Era una puta frígida. Tanmateix, estava decidit a escalfar-la ben aviat. La seva mirada es va tornar a trobar amb la de Briti. Quin home més divertit. Popidi va fer una ganyota i va fer un gest cap a Popidi alhora que repetia sense fer soroll:

—Trimalchio!

—Què dieu, Popidi?

La veu d’Ampliat va solcar la taula com un fuet. Popidi es va encongir.

—Deia «Quin banquet!» —va mentir Briti tot alçant la seva copa—. És el que pensem tots, Ampliat. Quin banquet més magnífic.

Un murmuri d’aprovació va recórrer la taula.

—El millor encara ha d’arribar —va dir Ampliat.

Va picar de mans i un dels esclaus va sortir corrent del menjador en direcció a la cuina.

Popidi va aconseguir forçar un somriure.

—He reservat un racó per a les postres, Ampliat —va dir, tot i que en realitat tenia ganes de vomitar i no li hauria calgut l’habitual tassa de salmorra amb mostassa per aconseguir-ho—. Què serà? Un cistell de prunes del mont de Damasc? O potser el cap dels vostres pastissers ha preparat un pastís de mel?

El cuiner d’Ampliat era el gran Gargili. L’havia comprat per un quart de milió, llibres de receptes inclosos. En aquella època, a la badia de Neàpolis era ben habitual que els xefs fossin més famosos que no pas la gent que alimentaven. Els preus dels seus serveis havien augmentat fins a tocar el reialme de la bogeria. Els diners havien anat a parar a la gent equivocada.

—Ai, encara no ha arribat l’hora de les postres, estimat Popidi. O potser, si no és massa prematur, us hauria de dir «fill»?

Ampliat va somriure i va assenyalar cap a la cuina. Amb un esforç sobrehumà, Popidi va aconseguir dissimular la seva repulsió. «Trimalchio», va pensar, «Trimalchio»…

Es van sentir passes ofegades i un moment més tard van aparèixer quatre esclaus que portaven la maqueta d’un trirrem sobre l’espatlla. L’embarcació, que era llarga com un home i estava feta de plata, solcava un mar de safirs incrustats. Els comensals van irrompre en un aplaudiment. Els esclaus es van acostar als comensals de genolls i, amb penes i treballs, van fer lliscar el trirrem, amb la proa per davant, per damunt la taula. Una morena enorme n’ocupava tot l’interior. Els ulls del peix havien estat reemplaçats per robins, i tenia la mandíbula oberta i farcida d’ivori. A l’aleta dorsal hi portava un anell d’or molt gruixut.

Popidi va ser el primer de parlar:

—Ampliat, és una bèstia enorme!

—És de la meva piscifactoria de Misè —va explicar Ampliat amb orgull—. És una morena. Deu tenir trenta anys, com a mínim. La vaig fer pescar ahir a la nit. Veieu l’anell? Popidi, em penso que aquesta és la criatura a la qual solia cantar el vostre amic Neró —va dir tot engrapant un gran ganivet de plata—. Qui vol el primer tall? Tu, Corèlia… Em penso que hauries de ser la primera de tastar-la.

Popidi va pensar que era un gest bonic per la seva part. Fins a aquell moment, Ampliat l’havia ignorada descaradament, i havia començat a sospitar que potser hi havia algun sentiment negatiu entre tots dos, però aquell gest era un senyal d’afecte inconfusible. És per això que va contemplar amb un cert astorament com Corèlia llançava una mirada d’odi pur al seu pare, llançava el tovalló a terra i marxava corrent de la taula entre sanglots.

La primera parella de vianants als quals es va acostar Atili li van jurar que mai no havien sentit a parlar de la casa d’Africà, però a l’atapeïda taverna d’Hèrcules, situada una mica més avall al mateix carrer, l’home que hi havia darrere el taulell el va mirar amb una expressió desconfiada i li va indicar en veu baixa com hi havia d’anar.

—Baixeu el turó fins a la propera cantonada, gireu a la dreta i llavors la primera a l’esquerra, i un cop allà, torneu a preguntar, però vigileu amb qui parleu, ciutadà.

Atili podia imaginar què havia volgut dir i, tal com havia pensat, tan bon punt va sortir de la via principal, el carrer es va tornar més corbat i més estret, i les cases eren més humils i hi vivia més gent. Al costat d’algunes de les entrades esquàlides dels habitatges hi havia gravat a la pedra el senyal del penis i els testicles. Els vestits de colors cridaners de les prostitutes brillaven sota la llum del sol com flors blaves i grogues. Així doncs, era allà que Exomni havia decidit passar el temps! Les passes d’Atili es van alentir. Es preguntava si no valia més girar cua. Res no era més important que el seu objectiu principal d’aquell dia. Tanmateix, va tornar a pensar en el seu pare, que havia mort sobre el seu matalàs estès en un racó de la seva minúscula llar, convertit en un altre idiota honest que, per culpa de la seva tossuda rectitud, havia deixat una vídua pobra, i va reprendre la marxa amb passes més ràpides i irades.

Cap al final del carrer un balcó feixuc situat en una primera planta envaïa el paviment i reduïa el carrer a poc més que un passadís. Es va obrir camí a cop d’empentes entre un grup d’homes que gandulejaven amb les cares vermelles per efecte del vi i de la calor, va franquejar la següent porta que va trobar oberta i va entrar en un vestíbul llardós. A dins hi regnava una pudor intensa, gairebé salvatge, de suor i de semen. Anomenaven lupanars aquells locals pels udols de la lupa, la lloba, quan estava en zel. Al carrer, també deien lupa a les putes, també dites meretrius. Aquell negoci el feia posar malalt. Dalt l’escala se sentia música de flauta, cops damunt els taulons de fusta del terra i una rialla masculina. A banda i banda del vestíbul hi havia petites cabines amb cortines de les quals sorgien els sorolls de la nit: grunys, xiuxiueigs i els plors d’un infant.

En la penombra, una dona amb un vestit verd curt estava asseguda en un tamboret amb les cames ben separades. Es va aixecar en sentir que entrava Atili i se li va acostar ufanosament, amb els braços estesos en senyal de benvinguda i els llavis carmesins corbats en un somriure. Havia fet servir antimoni per ennegrir-se les parpelles i n’havia allargat les línies perquè es trobessin al pont del nas, un guarniment que molts homes trobaven d’una gran bellesa però que a Atili li recordava les màscares funeràries dels Popidi. Era una dona sense edat; en la foscor, Atili no distingia si tenia quinze anys o si en tenia cinquanta.

—Africà? —va preguntar.

—Qui? —va replicar ella amb un accent marcat que potser era de la Cilícia—. No hi és —va afegir de seguida.

—I si us pregunto per Exomni?

En sentir el nom, la dona va badar un pam la boca. Va intentar barrar-li el pas, però Atili la va fer sortir del mig amb suavitat, agafant-li les espatlles nues, i va retirar la cortina que hi havia al seu darrere. Entre les ombres de l’interior hi havia un home nu, amb les cames ossudes i d’un color blau blanquinós, ajupit sobre una latrina oberta a terra. Va aixecar la mirada, sobtat.

—Africà? —va preguntar Atili. L’home tenia una expressió desconcertada—. Perdoneu-me, ciutadà —va disculpar-se. Atili va deixar caure la cortina i es va dirigir a una de les cabines que hi havia a l’altra banda del vestíbul, però la puta hi va arribar primer i va estirar els braços perquè no hi passés.

—No —va dir—. No vull problemes. No és aquí.

—On és, doncs?

La dona va rumiar un moment.

—A dalt —va contestar fent un gest cap al sostre amb la barbeta.

Atili va fer un cop d’ull al seu voltant. No veia cap escala.

—Com s’hi puja? Porteu-m’hi.

Com que la dona no es va moure, es va acostar a una altra cortina, però la puta hi va tornar a arribar abans.

—Us ho ensenyaré —va accedir—. Seguiu-me.

El va acompanyar a la segona planta. A la cabina que hi havia al costat, un home va fer un bram extasiat. Atili va sortir al carrer i ella el va seguir. A la llum del dia, va veure que els seus cabells, recollits en un pentinat molt elaborat, tenien flocs blancs. Les gotes de suor li havien fet solcs a les galtes enfonsades i maquillades. Tindria sort si es podia continuar guanyant la vida en aquell local gaire temps més. El seu propietari no trigaria gaire a fer-la fora i hauria d’anar a viure a la necròpolis fora la Porta del Vesuvi, obrint les cames darrere les tombes per donar plaer als pidolaires.

Es va posar la mà al seu coll de paó, com si hagués endevinat què passava pel cap d’Atili, li va assenyalar una escala a pocs metres d’on eren i va tornar a dins a corre-cuita. Mentre començava a pujar els graons de pedra, va sentir que la dona feia un xiulet molt suau. «Sóc com Teseu», va pensar, «i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur». Si se li presentava un atacant dalt de l’escala i un altre li barrava la fugida, no tindria cap oportunitat d’escapar. Quan va arribar al segon pis, no es va molestar a trucar. Va obrir la porta i prou.

La seva presa ja tenia mig cos fora de la finestra, segurament advertit pel xiulet de la puta anciana. Abans no va poder saltar a la teulada que hi havia sota els seus peus, però, l’enginyer ja havia travessat el dormitori i l’havia agafat pel cinturó. Era un home lleuger i esquàlid, i Atili el va fer entrar amb la mateixa facilitat que un home fa recular el seu gos estirant-lo pel collar. El va deixar sobre la catifa.

Havia interromput una festa. Hi havia dos homes ajaguts en canapès, i un noi negre es premia una flauta contra el pit nu. Una noia amb la pell de color d’oliva, que no devia tenir més de dotze o tretze anys i que també era nua, estava dreta sobre una taula, glaçada a mitja dansa. Tenia els mugrons pintats de color daurat. Durant un instant, ningú no es va moure. La resplendor dels llums d’oli tremolava damunt les escenes eròtiques mal pintades que guarnien les parets. Aquí hi havia una dona col·locada sobre un home, allà un home que penetrava una dona pel darrere, més enllà dos homes ajaguts que se sostenien mútuament el penis… Un dels clients reclinats als canapès va començar a portar la mà lentament cap a sota el seu seient, temptejant el terra a la recerca d’un ganivet que havia quedat abandonat al costat d’un plat de fruita pelada. Atili va plantar el peu amb fermesa al mig de l’esquena d’Africà, que va gemegar, i l’home va retirar la mà ràpidament.

—Perfecte —va fer Atili tot assentint.

Va somriure. L’enginyer es va inclinar, va tornar a agafar el cinturó d’Africà i el va arrossegar fora de l’habitació.

—Noies! —va exclamar Ampliat tan bon punt es va esvair el so de les passes de Corèlia—. Abans del casament, sempre són un manyoc de nervis. Sincerament, Popidi, em sentiré feliç quan passi a estar sota la vostra responsabilitat, i no la meva —va comentar, i aleshores va veure que la seva dona s’aixecava per seguir-la—. No, dona! Deixa-la!

Cèlsia es va tornar a estirar amb una expressió submisa i va somriure als altres convidats en senyal de disculpa. Ampliat la va mirar amb les celles arrufades. S’hauria estimat més que no fes aquella mena de coses. Per què havia de mostrar cap deferència envers aquella gent que tothom considerava de la «classe alta»? Ell els podia comprar i vendre a tots!

Va encastar el ganivet en un costat de la morena, el va fer girar i a continuació va fer un gest irritat a un esclau perquè s’encarregués de servir els plats. El peix el mirava amb uns ulls vermells inexpressius. «La mascota de l’Emperador», va pensar, «un príncep dins el seu petit estany. Doncs ara ja no».

Va sucar un tros de pa en un bol de vinagre i el va xuclar mentre observava la mà destra de l’esclau que els omplia els plats amb trossos de carn grisa plena d’espines. Ningú no volia menjar, però ningú no volia ser el primer de negar-s’hi. Es va formar una atmosfera de terror dispèptic, feixuga com l’aire que envoltava la taula, calent i aviciat per l’olor del menjar. Ampliat va deixar que el silenci s’allargués. Per què els havia de calmar? Quan era esclau i atenia una taula, li havien prohibit parlar al menjador en presència de convidats.

El van servir el primer, però va esperar que els altres tinguessin el plat d’or al davant abans d’escometre el peix i agafar-ne un tros. Se’l va acostar als llavis i va mirar tots els presents fins que, un rere l’altre i començant per Popidi, van seguir el seu exemple a contracor.

Havia esperat aquell moment tot el dia. Vedi Pol·lió no només llançava els seus esclaus a les morenes perquè s’estimava més la novetat que suposava veure’ls esquarterats sota l’aigua que no pas que els devoressin les bèsties al coliseu, sinó que també ho feia perquè, com a gastrònom, sostenia que la carn humana donava un toc més picant a les morenes. Ampliat va mastegar el peix amb molta cura, però no va notar cap gust diferent. La carn era insípida i rasposa, totalment immenjable, i va sentir el mateix sentiment de decepció que havia sentit la tarda abans a la vora de l’aigua. Una vegada més, havia intentat gaudir d’una experiència suprema… I no n’havia tret res.

Es va treure el peix de la boca amb els dits i el va llançar al plat, disgustat. Va intentar fer broma:

—Caram! Sembla que les morenes, igual que les dones, fan més bon gust quan són joves!

Ampliat va agafar la copa de vi per esbandir-se el mal gust de la boca, però res no podia dissimular que aquella tarda ja no podia ser agradable. Els seus convidats escopien el menjar educadament als tovallons o es treien les espines que els havien quedat clavades a les dents, i va saber immediatament que, després d’aquell incident, durant els dies següents seria objecte de la burla de tots ells, sobretot d’Holconi i de Briti, aquell pederasta obès, una mofa que havia de començar en el precís moment que poguessin marxar del banquet.

«Amic meu, heu sentit l’última d’Ampliat? Es pensa que el peix és com el vi i millora amb el pas dels anys!».

Va beure més vi, passejant-se el líquid per la boca, i estava a punt d’aixecar-se per proposar un brindis (per l’Emperador!, per l’Armada!) quan va veure que el seu majordom s’acostava al menjador amb una capseta. Escutari semblava indecís, perquè era evident que no volia interrompre l’àpat del seu senyor per un afer de negocis, i Ampliat l’hauria engegat a l’infern de bon grat, però l’expressió del majordom tenia alguna cosa estranya…

Va rebregar el tovalló, es va aixecar, va fer un cop de cap brusc als seus convidats perquè el disculpessin i va demanar a Escutari que el seguís al tabulari. Un cop van ser fora de la vista dels convidats, Ampliat va doblegar els dits.

—Què és? Dóna-m’ho.

Era una capsa, un petit contenidor de documents de fusta de faig barata coberta amb cuir com les que feien servir els estudiants per portar els llibres. N’havien trencat la tanca. Ampliat va obrir-ne la tapa. A dins hi havia una dotzena de petits rotlles de papir. En va obrir un a l’atzar. Estava atapeït de columnes de xifres i, per un moment, Ampliat va examinar el document sense entendre res. Passat un moment, les xifres van començar a prendre forma —sempre se li havien donat bé els números— i va entendre què passava.

—On és l’home que ho ha portat?

—S’espera al vestíbul, senyor.

—Porta’l al jardí vell. Fes que la cuina serveixi les postres i digues als meus convidats que tornaré aviat.

Ampliat va sortir per la porta posterior, passant per darrere el menjador, i va pujar els graons que portaven al pati de la seva antiga casa. Era la propietat que havia comprat deu anys enrere expressament per instal·lar-se al costat de la llar ancestral dels Popidi. Li havia produït un plaer immens poder viure al mateix nivell que els seus antics senyors i esperar que arribés la seva hora, conscient ja aleshores que un dia, d’alguna manera, faria un forat a la gruixuda paret del jardí i saltaria a l’altra banda com un exèrcit venjador que captura una ciutat enemiga.

Es va asseure al banc de pedra circular que hi havia al centre del jardí, situat a l’ombra d’una pèrgola coberta de roses. Aquell era el seu indret preferit per resoldre els seus afers més íntims. Allà sempre podia parlar sense que ningú no el destorbés. Ningú no se li podia acostar sense que el veiessin. Va tornar a obrir la capsa, en va treure tots els papirs i va alçar la mirada cap al cel ample i incorrupte. Sentia les caderneres de Corèlia, que cantaven al gabial de la teulada i, més enllà, la remor de la ciutat que tornava a la vida després d’una llarga becaina. Els hostals i els restaurants devien estar comptant els beneficis mentre la gent s’abocava al carrer per dur a terme el sacrifici a Vulcà.

Salve lucrum!

Lucrum gaudium!

No va aixecar la vista en sentir que se li acostava el visitant.

—Així doncs —va dir—, sembla que tenim un problema.

Havien regalat les caderneres a Corèlia el dia del seu desè aniversari, poc després que la família es traslladés a la casa. Les havia alimentades amb una atenció escrupolosa, les havia ateses quan havien estat malaltes i les havia vist covar els ous, aparellar-se, créixer i morir. Quan volia estar sola, sempre anava al gabial. Ocupava la meitat del balconet amb vistes a la pèrgola del jardí del seu dormitori. El sostre de la gàbia estava cobert per protegir els ocells del sol.

Estava asseguda al racó en què hi havia ombra. S’abraçava les cames amb força i tenia la barbeta repenjada als genolls en el moment que va sentir que algú entrava al pati. Es va inclinar una mica i va mirar per sobre la barana baixa del balcó. El seu pare s’havia assegut al banc de pedra circular. Tenia una capsa al costat i llegia uns documents. Va deixar l’últim de banda i va mirar el cel, girant el cap en la seva direcció. Corèlia va amagar el cap ràpidament. La gent deia que s’assemblaven: «Ai, és el retrat del seu pare!». Com que ell era un home atractiu, ella se sentia orgullosa d’aquells comentaris.

Va sentir que el seu pare deia:

—Així doncs, sembla que tenim un problema.

De petita, havia descobert que la pèrgola tenia una característica ben peculiar. Les parets i els pilars capturaven el so de les veus i el projectaven amunt, de manera que fins i tot els xiuxiueigs que amb prou feines es podien sentir des de terra allà dalt s’escoltaven clars com els discursos que es pronunciaven a la tribuna el dia de les eleccions. Naturalment, aquell detall havia augmentat la màgia d’aquell racó. La major part de les coses que havia escoltat mentre creixia no tenien cap sentit per a ella perquè es referien a contractes, límits de terrenys i tipus d’interès, però a ella li encantava disposar d’aquella finestra privada al món dels adults. Mai no havia explicat el que sabia, ni tan sols al seu germà, perquè tot just feia uns mesos que sabia desxifrar el llenguatge misteriós dels afers del seu pare. I havia estat allà mateix que, un mes enrere, havia escoltat com el seu futur depenia d’una negociació entre el seu pare i Popidi: aquesta quantitat s’havia de descomptar quan s’anunciés el prometatge, el deute havia de quedar saldat completament en el moment que es produís el matrimoni, la propietat havia de revertir en el cas que no s’aconseguís produir descendència, la descendència havia d’heretar tot el patrimoni quan arribés el moment…

«La meva petita Venus», l’anomenava sovint. «La meva petita i valenta Diana».

S’havia de pagar un suplement en concepte de la virginitat, virginitat demostrada pel cirurgià Pomponi Magó, un pagament al qual renunciava en el cas que signés els contractes en el període estipulat…

«Parlant d’home a home», havia xiuxiuejat el seu pare, «i t’ho dic sense gaires miraments, jo sempre he dit que una bona cardada no té preu».

«La meva petita Venus…».

«Sembla que tenim un problema…».

La veu aspra d’un home que no coneixia va replicar:

—Sí, tenim un problema, sens dubte.

Ampliat va respondre:

—I el problema es diu Marc Atili.

Corèlia es va tornar a inclinar per no perdre’s una sola paraula.

Africà no volia problemes. Africà era un home honest. Atili el va fer baixar l’escala sense parar gaire atenció a les seves inacabables protestes i mirant cada poques passes per sobre l’espatlla per assegurar-se que no els seguia ningú.

—Sóc un oficial amb una missió per a l’Emperador. Necessito veure on vivia Exomni. De pressa —va ordenar. En sentir esmentar l’Emperador, Africà va encetar una nova onada de juraments sobre el seu bon nom. Atili el va sacsejar—. No tinc temps per escoltar xerrameques. Porta’m a la seva habitació.

—Està tancada.

—On és la clau?

—Al pis de baix.

—Vés a buscar-la.

Quan van arribar al carrer, va empènyer el porter del bordell a l’interior del vestíbul en penombra i va fer guàrdia mentre l’home agafava la seva caixa de diners de l’amagatall en què la guardava. La meretriu del vestit verd curt havia tornat al seu tamboret. Africà l’havia anomenada Zmyrina.

—Zmyrina, quina és la clau de l’habitació d’Exomni?

Les mans li tremolaven tant que, quan per fi va aconseguir obrir el pany de la caixa i treure’n les claus, li van caure a terra i la dona es va haver d’ajupir a agafar-les. Va buscar una clau concreta del clauer i la va sostenir alçada.

—Per què teniu tanta por? —va preguntar Atili—. Per què intenteu fugir en sentir un nom?

—No vull tenir problemes —va repetir Africà.

Va agafar la clau i va acompanyar Atili a la taverna del costat. Era un local de mala mort; un taulell de pedra basta amb forats per posar-hi les gerres de vi i poca cosa més. No es podia seure enlloc. La majoria dels clients estaven al carrer, repenjats a la paret. Atili va suposar que aquell devia ser el local al qual anaven els clients dels lupanars a esperar que els arribés el torn d’estar amb una noia i on anaven un cop havien acabat per refrescar-se i fanfarronejar de les seves proeses. Feia la mateixa pudor fètida que el bordell. Va pensar que Exomni havia hagut de caure ben baix, i que la corrupció havia hagut de penetrar ben profundament dins la seva ànima per acabar en un lloc com aquell.

Africà era petit i àgil, i tenia els braços i les cames peluts com un mico. Potser era per això que li havien posat aquell nom, pels micos africans del fòrum que feien trucs lligats amb cadenes per guanyar unes monedes per als seus propietaris. Va escrutar el bar amb la mirada i va pujar l’escala de fusta atrotinada fins a arribar al replà. Es va aturar un moment, amb la clau a la mà, i va inclinar el cap per mirar Atili.

—Qui sou? —va preguntar.

—Obriu.

—No han tocat res. Us dono la meva paraula.

—Us ho agraeixo. Ara obriu.

El comerciant de putes es va girar cap a la porta amb la clau a punt i va fer un petit crit de sorpresa. Va assenyalar el pany i, quan Atili es va col·locar al seu costat, va veure que estava trencat. L’interior de l’habitació era fosc i l’aire estava carregat de les olors que hi havien quedat atrapades; olor de roba de llit, de pell i de menjar podrit. Una reixa prima de raigs de llum molt brillants indicava la situació dels porticons. Africà hi va entrar primer. Va ensopegar amb alguna cosa per culpa de la foscor i va obrir la finestra. La llum de la tarda va inundar un escenari caòtic format per un escampall de roba i mobles capgirats. Africà mirava el que l’envoltava, tot atabalat.

—Jo no hi he tingut res a veure… Us ho juro.

Atili ho va assimilar tot d’una sola ullada. A l’habitació no hi havia gaire cosa. Tot just hi havia un llit amb un matalàs prim, un coixí i una manta marró aspra, una palangana, un orinal, un bagul i un tamboret, però no havien deixat res intacte. Fins i tot havien estripat el matalàs i l’havien buidat dels flocs de pèl de cavall que el farcien.

—Us ho juro —va repetir Africà.

—D’acord —va dir Atili—. Us crec.

El creia de debò. No era gaire probable que Africà hagués trencat el seu propi pany si en tenia la clau, ni que hagués deixat l’habitació tan desordenada. Sobre una tauleta de tres potes hi havia un tros de marbre de color verd i blanc que, en examinar-lo de més a prop, va resultar ser una barra de pa a mig menjar. Al costat del pa hi havia un ganivet i una poma podrida. Sobre la pols hi havia ditades. Atili va tocar la superfície de la taula i es va mirar la punta ennegrida del dit. Va pensar que eren recents. La pols no havia tingut temps de tornar-se a assentar a la taula. Potser allò explicava per què Ampliat havia insistit tant a ensenyar-li fins a l’últim detall dels nous banys. Podia ser que l’hagués mantingut ocupat mentre escorcollaven l’habitació? I ell, mentrestant, havia estat parlant dels pins de les terres baixes i de la fusta d’olivera socarrada com un idiota!

—Durant quant de temps va tenir llogada l’habitació Exomni?

—Tres anys, potser quatre.

—I no hi era sempre?

—Anava i venia.

Atili va recordar que ni tan sols no sabia com era Exomni. Empaitava un fantasma.

—No tenia cap esclau?

—No.

—Quan el vau veure per última vegada?

—A Exomni?

Africà va estendre les mans. Com ho havia de saber? Tenia molts clients i veia moltes cares.

—Quan us pagava el lloguer?

—Pagava per avançat, les calendes de cada mes.

—Així doncs us va pagar a començaments d’agost? —va preguntar, i Africà va assentir. Una cosa quedava clara: fos el que fos que havia passat a Exomni, ell no havia planejat desaparèixer. Era evident que era un avar, i mai no hauria pagat una habitació si no tenia intenció de fer-la servir—. Deixeu-me sol —va demanar—. Jo ho ordenaré.

Africà va fer l’intent d’encetar una discussió, però tan bon punt Atili va fer una passa cap a ell, va alçar les mans en senyal de rendició i va recular cap al replà. L’enginyer va tancar la porta trencada i va escoltar com baixava l’escala cap a la taverna.

Va caminar en cercles per l’habitació, assimilant tot el que veia per fer-se una idea de l’aspecte que havia tingut abans, com si d’aquella manera hagués de conjurar una pista relativa a què més hi podia haver hagut. Va posar el matalàs estripat al llit i va col·locar el coixí, també esparracat, a la capçalera. Va doblegar el llençol prim i s’hi va estirar. En girar el cap es va adonar que a la paret hi havia tot de marques negres i va veure que eren insectes esclafats. Es va imaginar Exomni estirat en aquell dormitori xafogós, matant insectes, i es preguntava per quin motiu, si realment acceptava suborns d’Ampliat, havia decidit viure com un pobre. Podia ser que s’hagués gastat tots els diners en putes? No semblava possible. Un clau amb una de les noies d’Africà no podia costar més d’un parell de monedes de coure.

Un tauló del terra va crepitar.

Es va incorporar molt lentament i es va girar per mirar la porta. Les ombres en moviment d’un parell de peus despuntaven clarament per sota la fusta barata i, per un moment, va estar segur que era Exomni, que venia a demanar una explicació al foraster que li havia pres la feina i havia envaït la seva propietat i ara estava estirat al llit de la seva habitació que, a més a més, algú havia escorcollat a fons.

—Qui hi ha? —va demanar, i quan la porta es va obrir lentament i va veure que només era Zmyrina, es va sentir estranyament decebut—. Sí? Què vols? He dit al teu amo que em deixi en pau.

La dona estava dreta al llindar de la porta. Duia el vestit obert per ensenyar les seves cames llargues. Tenia un blau de la mida d’un puny a la cara que ja se li guaria. Va mirar l’habitació i es va posar les mans a la boca, horroritzada.

—Qui ho ha fet, això?

—Digue-m’ho tu.

—Em va dir que tindria cura mi.

—Què?

La dona va entrar al dormitori.

—Em va dir que quan tornava tindria cura mi.

—Qui?

—Elia. Em va dir.

Va necessitar un instant per deduir què volia dir. Parlava d’Exomni. Exomni Elia. Era la primera persona que coneixia que anomenava l’aquari pel cognom, i no pel nom. Aquella dona resumia com havia estat ell. L’única relació íntima que havia tingut era amb una puta.

—Doncs no tornarà per tenir cura de tu —va dir bruscament—. Ni de ningú altre.

La dona es va passar el dors de la mà per sota el nas un parell de vegades i Atili va veure que plorava.

—Ell mort?

—Digue-m’ho tu —va dir Atili en un to més suau—. La veritat és que no ho sap ningú.

—Comprar-me a Africà. Em va dir. No puta tothom. Especial ell. Enteneu?

Es va tocar el pit, va fer un gest a Atili i es va tornar a tocar.

—Sí. T’entenc.

Va mirar Zmyrina amb un interès renovat. Sabia que no era res fora del comú, sobretot en aquella part d’Itàlia. La primera cosa que feia la majoria dels mariners estrangers, tan bon punt deixaven l’Armada després de servir-hi durant vint-i-cinc anys i obtenien la ciutadania romana, era anar al mercat d’esclaus més proper i gastar part dels diners de la seva desmobilització a comprar-se una esposa. La prostituta s’havia posat de genolls. Collia la roba escampada pertot arreu, la doblegava i la guardava dins el bagul. Va pensar que potser havia d’atorgar un punt a favor a Exomni pel fet que l’hagués triada a ella en comptes de triar alguna dona més jove o més bonica. Ara bé, també podia ser que simplement mentís i que no tingués cap intenció de tornar a buscar-la. En qualsevol cas, el futur de la prostituta havia desaparegut juntament amb el seu principal client.

—Tenia prou diners, oi? Tenia prou diners per comprar-te? Ara que, ningú no ho diria, veient aquesta habitació.

—No aquí —va dir. Es va asseure sobre els turmells i el va mirar amb menyspreu—. Diners no segurs aquí. Diners amagats. Molts diners. Un lloc intel·ligent. Ningú no troba. Em va dir. Ningú.

—Algú ho ha intentat.

—Diners no aquí.

Emfasitzava les seves paraules. Sens dubte, els havia buscat prou sovint quan ell no hi era.

—Et va dir mai on era aquest lloc?

El va mirar amb la boca carmesina badada un pam i de sobte va inclinar el cap. Les espatlles se li agitaven. Al principi, Atili va pensar que tornava a plorar, però quan la dona es va girar, va veure que la resplendor dels seus ulls estava motivada perquè plorava de riure.

—No!

Es va tornar a agitar. Tenia un somriure tan ample que gairebé semblava una nena. Va picar de mans. Era la cosa més divertida que havia sentit mai, i Atili hi va haver d’estar d’acord. La idea que Exomni hagués confiat a una puta d’Africà l’amagatall dels seus diners era realment divertida. Va riure un moment i de seguida va posar els peus a terra.

No tenia sentit perdre més temps en aquella habitació.

En tocar terra, es va girar per mirar-la. Encara estava asseguda sobre els talons, guarnida amb el vestit obert, i es premia una de les túniques d’Exomni contra la cara.

Atili es va afanyar a desfer el camí que havia recorregut abans pel carreró ombrívol. Mentre caminava anava pensant: «Aquest devia ser el camí que feia Exomni per anar del bordell al castellum aquae. Això devia ser el que veia quan venia aquí: les putes i els borratxos, els bassals de pixats i les taques de vòmit encastades a la cuneta, les pintades a les parets, les petites efígies de Príap al costat de les portes, amb la seva enorme cigala prominent, tocant campanes amb la punta del membre per foragitar el mal. Què devia pensar el dia que va fer aquest camí per última vegada? Pensava en Zmyrina? En Ampliat? En la seguretat dels diners que tenia amagats?».

Va fer una ullada al seu darrere per sobre l’espatlla, però ningú no li parava gens d’atenció. Tanmateix, es va sentir alleujat en arribar al carrer principal i a la seguretat de la seva il·luminació enlluernadora.

La ciutat estava molt més tranquil·la que al matí perquè la calor que desprenia el sol mantenia molta gent lluny del carrer, i va avançar ràpidament turó amunt cap a la Porta del Vesuvi. Quan va ser a prop de la petita plaça que hi havia davant el castellum aquae, va veure els bous i els carros, carregats fins dalt de tot de materials i d’eines. Davant la taverna, una petita multitud d’homes gandulejaven i reien d’alguna cosa. El cavall que havia llogat ja estava lligat en un pal. Polites, el lleial Polites, el membre més mereixedor de confiança de tot l’equip de treball, se li va acostar.

—Heu estat absent una llarga estona, aquari.

Atili va fer veure que no havia notat el to recriminador.

—Doncs ara ja sóc aquí. On és Musa?

—Encara no ha vingut.

—Què? —Atili va renegar i es va fer ombra amb les mans sobre els ulls per comprovar la posició del sol. Devien haver passat quatre hores, o més aviat cinc, des que els altres havien marxat. Esperava tenir-ne alguna notícia en arribar—. Quants homes tenim?

Polites es va fregar les mans, inquiet.

—Dotze.

—Què et passa?

—Són una colla de malànimes, aquari.

—De debò? Si poden treballar, tant me fan les seves maneres.

—Fa una hora que beuen.

—Llavors val més que parin.

Atili va travessar la plaça i es va dirigir a la taverna. Ampliat li havia promès una dotzena dels seus esclaus més forts i una vegada més havia complert la seva paraula amb escreix. Semblava que li haguessin donat una tropa de gladiadors. Una gerra d’uns dos litres de vi passava d’un parell de braços tatuats a un altre, i per passar l’estona havien anat a buscar Tiró al castellum aquae i jugaven amb ell. Un d’ells havia pres la gorra de feltre a l’esclau encarregat de l’aigua i, cada vegada que el noi es girava desesperat cap a qui pensava que la tenia, la passava a algú altre.

—Deixeu estar el joc —va dir l’enginyer—. Deixeu estar el noi —va ordenar, però els esclaus el van ignorar. Va continuar en un to més alt—: Sóc Marc Atili, aquari de l’Aqua Augusta, i ara esteu a les meves ordres. —Va agafar la gorra de Tiró i l’hi va posar a la mà—. Torna al castellum, Tiró —va dir, i a continuació es va tornar a adreçar al grup d’esclaus—. Ja heu begut prou. Anem a fora.

L’home al qual tocava beure va mirar Atili amb indiferència. Va alçar la gerra de fang a l’alçada de la boca, va tirar el cap enrere i va beure. El vi li regalimava barbeta avall i li anava a parar al pit. Els esclaus el van aclamar i Atili va notar que la ira el cremava per dins. Havia hagut d’estudiar nit i dia, havia hagut de construir i treballar i havia invertit molt de talent i molta ingenuïtat en la seva feina, i tot per portar aigua a bèsties com aquelles i a Africà. Estarien millor rebolcant-se a la vora d’un pantà infestat de mosquits.

—Qui és el treballador de rang superior de tots vosaltres?

El bevedor va abaixar la gerra.

—El treballador de rang superior? —va mofar-se—. Què és això? El cony d’exèrcit?

—Estàs borratxo —va observar Atili calmosament—, però jo estic sobri, i tinc pressa. I ara, belluga’t.

Va clavar una puntada de peu, va encertar directament la gerra de vi i la va treure de les mans del bevedor. La gerra va volar pels aires, va aterrar de cantó, sense trencar-se, i es va començar a buidar sobre les pedres. Per un moment, el glug-glug de la gerra va ser l’únic soroll que trencava el silenci, i tot seguit es va produir una remor que testimoniava una gran activitat. Els homes s’aixecaven i cridaven, i el bevedor es va inclinar endavant, amb la intenció aparent de clavar una mossegada a la cama d’Atili. Enmig de tota aquesta commoció, una veu va retrunyir per sobre de totes les altres.

—Atureu-vos!

Un home enorme, de prop de dos metres d’alçada, va arribar corrent per la plaça, es va col·locar entre Atili i els altres i va estirar els braços per mantenir-los separats.

—Em dic Brèbix —va presentar-se—. Sóc un home alliberat —va explicar. Tenia una barba pèl-roja molt poblada afaitada en forma de pala—. Si algú té rang en aquest grup, sóc jo.

—Brèbix —va repetir Atili assentint. Recordaria aquell nom. Es va adonar de seguida que aquell sí que era un gladiador o, més ben dit, ho havia estat. Portava la marca de la seva tropa al braç, una serp tirada enrere a punt per atacar—. Hauries hagut d’arribar fa una hora. Digues a aquests homes que, si tenen cap queixa, l’hi comuniquin a Ampliat. Explica’ls que no cal que cap d’ells vingui amb mi, però que si algú es queda haurà de respondre davant el seu amo. I ara fes que treguin els carros per la porta. Em reuniré amb tu a l’altra banda de les muralles.

Va fer mitja volta i la multitud de bevedors de les altres tavernes que s’havia aplegat a la plaça amb l’esperança de veure una baralla, es va retirar per deixar-lo passar. Atili tremolava i va haver de tancar el puny perquè la mà no el traís.

—Polites!

—Sí?

—Porta’m el cavall. Ja hem perdut prou temps.

Polites va mirar amb inquietud Brèbix, que dirigia el grup de treballadors conflictius cap als carros.

—Aquari, no confio en aquests homes.

—Jo tampoc, però, tenim cap altra alternativa? Au, vés a buscar el meu cavall. Ens reunirem amb Musa a la carretera.

Mentre Polites s’allunyava a corre-cuita, Atili va mirar el paisatge que oferia el turó. Pompeia no era un complex costaner. Semblava més aviat una guarnició fronterera, una ciutat que havia crescut a un ritme frenètic. Ampliat la reconstruïa a la seva imatge. Atili no tenia cap raó per trobar-la a faltar si no la tornava a veure, tret de Corèlia. Es va preguntar què devia fer, en aquell moment, però quan la imatge de la jove caminant per l’aigua cap a ell a la piscina resplendent es va començar a formar en la seva imaginació, es va obligar a pensar en una altra cosa. Havia de sortir de la ciutat, arribar a l’Augusta, fer que l’aigua tornés a córrer i a continuació tornar a Misè i comprovar els registres de l’aqüeducte a la recerca de proves sobre quina en portava de cap Exomni. Aquelles eren les seves prioritats i era una ximpleria pensar en res més.

Va veure que Tiró estava ajupit a l’ombra del castellum aquae i va estar a punt d’acomiadar-se’n agitant la mà fins que va veure els seus ulls inquiets i cecs.

El rellotge de sol públic marcava passada la novena hora quan Atili va passar a cavall per sota la gran volta que coronava la Porta del Vesuvi. L’eco del soroll de les ferradures en picar contra la pedra ressonava com si passés un petit destacament de cavalleria. L’oficial de la duana va treure el cap de la cabina per veure què passava, va badallar i es va girar.

L’enginyer mai no havia estat un gran genet però, per una vegada, estava content d’anar sobre una sella. Li donava més alçada, i necessitava aprofitar qualsevol avantatge que se li presentés. Quan trotava al costat de Brèbix i els seus homes, estaven obligats a aixecar la vista per mirar-lo, i havien de mig aclucar els ulls perquè la lluentor del cel no els enlluernés.

—Seguirem la línia de l’aqüeducte cap al Vesuvi —va dir. El cavall va fer mitja volta i va haver d’acabar de parlar cridant per sobre l’espatlla—. I no mandregeu. Vull que estiguem en posició abans no es faci fosc.

—En posició on?

—Encara no ho sé. Hauria de ser obvi quan ho veiem.

La vaguetat de les seves paraules va provocar una remor inquieta entre els homes. Qui els en podia culpar? A ell també li hauria agradat saber on anava. Maleït Musa. Va recuperar el control del cavall i el va fer girar cap al camp obert. Es va aixecar de la sella per veure el recorregut de la carretera més enllà de la necròpoli. Continuava en línia recta cap a la muntanya travessant camps d’oliveres i de blat distribuïts curosament en rectangles i separats per parets baixes de pedra i sèquies. Eren terres centuriades amb les quals es premiava els legionaris desmobilitzats dècades enrere. A la carretera no hi havia gaire trànsit. Només hi van trobar un parell de carros i alguns vianants. Tampoc no es veia cap núvol de pols que pogués anunciar l’arribada d’un genet al galop. Maleït, maleït…

—A alguns dels nois no els agrada la idea de ser prop del Vesuvi quan es faci fosc —va dir Brèbix.

—Per què?

—Pels gegants! —va cridar un dels homes.

—Els gegants?

—S’han vist gegants més grans que cap home, aquari. Vaguen per la terra tant de dia com de nit, i de vegades viatgen volant. Les seves veus retrunyen com els trons —va explicar Brèbix en un to gairebé de disculpa.

—Potser són trons —va dir Atili—. Hi havíeu pensat? Es poden sentir trons encara que no plogui.

—Sí, però els trons de què us parlo no sonen al cel. Sonen a la terra. O fins i tot per sota la terra.

—Així doncs, és per això que beveu? —va preguntar Atili obligant-se a riure—. És perquè us fa por ser fora de la ciutat després que es faci fosc? I vós vau ser gladiador, Brèbix? Estic content de no haver apostat mai diners a favor vostre! O potser és que la vostra tropa només combatia contra nois cecs? —va continuar. Brèbix va començar a renegar, però l’enginyer va parlar per sobre el cap d’ell, adreçant-se a l’equip de treball—. Havia demanat al vostre amo que em deixés homes, no dones! Ja hem discutit prou! Hem de recórrer vuit quilòmetres abans no es faci fosc. Potser deu. I ara porteu els bous cap al davant i seguiu-me.

Va clavar els talons als flancs del seu cavall i l’animal va trotar lentament. Va recórrer l’avinguda que discorria entre les tombes. En algunes hi havien deixat flors i petites ofrenes de menjar per commemorar la festivitat de Vulcà. Algunes persones menjaven sota l’ombra dels xiprers i tot de sargantanes negres minúscules corrien per les voltes de pedra com esquerdes que s’anessin engrandint. No va mirar enrere. Estava segur que el seguien. Els havia provocat perquè el seguissin i, a més a més, tenien por d’Ampliat.

En arribar als límits del cementiri, va estirar les regnes i va esperar fins que va sentir el crepitar dels carros sobre la pedra. Eren carros de granger molt senzills, i l’eix girava juntament amb les rodes, que eren simples seccions de tronc d’arbre d’uns trenta centímetres de gruix. Feien tant de soroll que es devia sentir a més d’un quilòmetre de distància. Primer li van passar pel costat els bous, amb el cap acotat. Un home amb un bastó guiava cadascuna de les dues parelles de bèsties. A continuació van passar els carros, amb el seu moviment inestable i, en acabat, va passar la resta de l’equip de treball. Els va comptar. Hi eren tots, inclòs Brèbix. Al costat de la carretera, les pedres que marcaven el trajecte de l’aqüeducte, cadascuna de les quals estava situada a cent passes de l’anterior, es perdien en la distància. Entre elles, curosament espaiades, hi havia les boques d’inspecció rodones que donaven accés al túnel. La seva regularitat i precisió van despertar una sensació fugaç de seguretat en l’enginyer. Almenys allò sí que sabia com funcionava. Va esperonar el cavall. Una hora més tard, quan el sol de la tarda ja descendia cap a la badia, estaven a mitja travessia de la plana. Els camps estrets i assecats i les sèquies sense una sola gota d’aigua s’estenien al voltant del grup. Les parets ocres i les torres de vigilància de Pompeia es dissolien entre la pols darrere la seva esquena, i la línia de l’aqüeducte els feia avançar implacablement cap a la piràmide blava i grisa del Vesuvi, que s’alçava al seu davant més amenaçadorament que mai.