DILUCULUM

[06.00 hores]

Abans de l’any 79 dC, una reserva de magma s’havia acumulat sota el volcà. No es pot assegurar quan es va començar a formar aquesta cambra de magma, però sí que tenia un volum de 3,6 quilòmetres cúbics com a mínim, que estava situada a uns tres quilòmetres sota la superfície i que la seva composició estava estratificada, amb un magma alcalí ric en elements volàtils (55% de SiO₂ i gairebé un 10% de K₂O) col·locat sobre un magma lleugerament més dens i més ric en minerals.

PETER FRANCIS
Volcans: una perspectiva planetària

A dalt el gran far de pedra, i ocults darrere la cresta del promontori del sud, els esclaus extingien els focs per donar la benvinguda a l’alba. Se suposava que era un indret sagrat. Segons Virgili, aquell era el lloc en què Misè, l’herald dels troians, mort a mans del déu del mar Tritó, reposava enterrat amb els seus rems i la seva trompeta.

Atili va contemplar com s’esvaïa la lluentor vermella darrere els arbres de la cresta del promontori, mentre al port les siluetes dels vaixells de guerra prenien forma contra el cel, d’un color gris de perla.

Es va girar i va retrocedir resseguint el moll fins allà on l’esperaven els altres. Per fi en podia distingir les cares: Musa, Becco, Corví i Polites. Començaven a resultar-li tan coneguts com la seva pròpia família. Encara no hi havia ni rastre de Còrax.

—Nou bordells! —deia Musa—. Creu-me, per anar al catre amb una dona, Pompeia és el millor lloc. Fins i tot la mà de Becco podrà descansar, per variar una mica. Ei, aquari! —va cridar en veure que l’aquari se’ls acostava—. Digueu a Becco que allà hi pot trobar dones!

El moll feia pudor de merda i de peix esbudellat. Atili va veure un meló podrit i el cadàver, inflat i emblanquinat, d’una rata que surava als seus peus entre els pilars del moll. Quin material més dolç per als poetes! De sobte, va desitjar ser en un d’aquells mars freds septentrionals dels quals havia sentit tant a parlar, com ara l’Atlàntic o el Germànic, en una terra en què la marea netegés diàriament la sorra i les roques; un indret més saludable que no pas aquell llac tebi romà.

—Si arreglem l’Augusta, tant me fa si Becco vol cardar amb totes les dones d’Itàlia.

—Ho veus, Becco? Aviat tindràs la cigala igual de llarga que el nas…

La nau que els havia promès l’almirall estava amarrada al seu davant. Era el Minerva, batejat en honor de la deessa de la saviesa i guarnida amb el gravat d’una òliba a proa. Era una liburna, una embarcació més petita que els grans trirrems. Estava dissenyada per ser ràpida. L’alt pal de popa s’estenia més enllà del vaixell i es corbava per tornar cap a la coberta baixa de la liburna com la cua d’un escorpí que es prepara per atacar. Estava completament deserta.

—… Cuculla i Zmyrina. I també hi ha una jueva pèl-roja, Marta. I una nena grega, si t’agraden aquesta mena de coses…, la seva mare no deu tenir ni vint anys…

—Per a què serveix un vaixell sense tripulació? —va murmurar Atili. Es començava a impacientar. No es podia permetre perdre una hora—. Polites, corre al barracó, a veure què passa.

—… Egle i Maria…

L’esclau jove es va posar dret.

—No cal —va dir Corví, i va fer un gest amb el cap en direcció a l’entrada del port—. Ja són aquí.

—Deus tenir l’oïda més fina que la meva —va comentar Atili, però llavors també els va sentir. Cent parells de peus redoblaven al llarg de la carretera de l’acadèmia militar. Quan la unitat va travessar el pont de fusta de la calçada, el ritme monòton es va transformar en un retruny incessant de calçats de pell contra la fusta. A continuació van aparèixer un parell de torxes i la unitat va girar pel carrer que portava a la part davantera del port. Arribaven en fileres de cinc, encapçalats per cinc oficials equipats amb plastrons i cascs amb crestes. Com a resposta a un primer crit militar, la columna es va aturar. En sentir un segon crit, la columna es va dispersar i els mariners van anar cap al vaixell. Ningú no deia res. Atili es va fer enrere per deixar-los passar. Les túniques sense mànigues dels mariners deixaven veure les espatlles enormes i els braços extremament musculosos dels remers, que semblaven grotescament desproporcionats comparats amb la part inferior dels seus cossos.

—Mireu-los —va dir l’oficial de més alçada assaborint les paraules—. Són la flor i nata de l’armada: bous humans —va presentar-los. Es va girar cap a Atili i va alçar el puny en senyal de salutació—. Torquat, capità del Minerva.

—Marc Atili. Enginyer. Som-hi.

No van trigar gaire a carregar el vaixell. Atili havia considerat que no tenia sentit embarcar les feixugues àmfores de calç viva i els sacs de puteolanum que tenia als magatzems i transportar tot el material a l’altra banda de la badia. Si Pompeia estava tan atapeïda de constructors com li havien dit, podia fer servir la carta de l’almirall per encarregar tot allò que li calgués. Les eines, però, eren un tema ben diferent. Un home sempre ha de fer servir les seves pròpies eines.

Va organitzar una cadena per anar-les pujant a coberta, i les va anar passant d’una en una a Musa, que les llançava a Corví. Així van anar carregant destrals, malls, serres, pics i pales, safates de fusta per posar-hi el ciment fresc, aixades per barrejar-lo i ferros plans i feixucs que feien servir per col·locar-lo a lloc, fins que per fi tot va haver passat per les mans de Becco, que estava dret a la coberta del Minerva. Treballaven lleugers, sense intercanviar ni una paraula, i quan van haver acabat ja hi havia llum i el vaixell estava a punt per salpar.

Atili es va enfilar a la passarel·la i va saltar a coberta. Una renglera de mariners amb ganxos esperaven per empènyer l’embarcació per separar-la del moll. Torquat, dret sobre la tarima que tenia reservada, situada sota el pal de popa, va cridar:

—Esteu a punt, enginyer?

Atili va contestar que sí. Com més aviat marxessin, millor.

—Còrax no ha arribat —va objectar Becco.

Atili va pensar que Còrax se’n podia anar a l’infern. Gairebé era una benedicció. Podia fer la feina tot sol.

—És problema seu.

Van deslligar les amarres. Els ganxos van escometre el casc com llances i van tocar la coberta. Atili va notar que la coberta se sacsejava sota els seus peus en el moment que desplegaven els rems i el Minerva es començava a moure. Va mirar cap a la costa. Una multitud s’havia congregat al voltant de la font pública per esperar l’aparició de l’aigua. Es preguntava si no s’hauria hagut de quedar al dipòsit per supervisar l’obertura de les comportes. Tanmateix, havia deixat sis esclaus perquè dirigissin les tasques de la piscina i l’edifici estava acordonat pels soldats de l’armada de Plini.

—És allà! —va bramar Becco—. Mira! És Còrax! —va continuar alhora que agitava un braç per sobre el cap—. Còrax! Per aquí! —va cridar-lo, i va mirar Atili amb una expressió acusadora—. Ho veus? L’hauries hagut d’esperar!

El capatàs, que anava carregat amb una bossa, caminava amb el cap cot més enllà de la font, visiblement immers en els seus pensaments. En sentir els crits, va alçar la mirada, els va veure i va arrencar a córrer. Es movia prou de pressa per a un home de més de quaranta anys. La separació entre el vaixell i el moll s’eixamplava ràpidament (un metre, un metre vint…), i Atili va pensar que era impossible que ho aconseguís, però quan Còrax va arribar a la vora del moll, va llançar la bossa a coberta i va saltar. Un parell de mariners es van abocar cap a ell, el van pescar pels braços i el van pujar a coberta. Va aterrar dret, prop de popa, va mirar Atili i li va ensenyar el dit del mig. L’enginyer li va donar l’esquena.

El Minerva es balancejava allunyant-se del port, amb la proa davant, i dues dotzenes de rems van sorgir de cadascuna de les bandes del seu casc estret. Sota coberta es va sentir el so d’un timbal i els rems es van enfonsar a l’aigua. En un primer moment, el vaixell va començar a avançar a una velocitat imperceptible, però va anar accelerant a mesura que augmentava el ritme del timbal. El pràctic, inclinat sobre l’esperó, va assenyalar cap a la dreta, Torquat va cridar una ordre i el timoner va girar amb força el rem enorme que feia de timó perquè l’embarcació passés entre dos trirrems ancorats al port. Per primera vegada en quatre dies, Atili va notar que una brisa suau li acaronava la cara.

—Teniu públic, enginyer! —va cridar Torquat fent un senyal cap al turó que dominava el port.

Atili va reconèixer la llarga terrassa blanca de la vil·la de l’almirall, que s’alçava entre els bosquets de murtres. Repenjat a la balustrada, hi havia Plini en persona. Es preguntava què devia passar pel cap del vell. Va alçar el braç en un gest indecís. Passat un moment, Plini va contestar la salutació. Aleshores el Minerva va passar entre els dos grans vaixells de guerra, el Concòrdia i el Neptú, i quan va tornar a mirar cap a la terrassa la va trobar deserta.

En la distància, el sol començava a sorgir per darrere el Vesuvi.

Plini va contemplar la liburna, que guanyava velocitat així que s’acostava cap a les aigües obertes. Els rems topaven amb l’aigua grisa i alçaven llampecs vívids de blanc que van despertar en algun punt de la seva memòria un record, llargament oblidat, del color plomat del Rin a l’alba. El devia haver vist a Vètera, feia trenta anys. En el record també hi havia el transportador de tropes de la Legió V, Els Aloses, que portava la cavalleria a l’altra riba. Quins temps! Què no donaria ell per tornar-se a embarcar de viatge a l’alba o, encara millor, per dirigir la flota en combat, cosa que no havia fet en els seus dos anys d’almirall. Malauradament, el simple esforç d’aixecar-se del seient, sortir de la biblioteca i fer unes poques passes cap a la terrassa per veure partir el Minerva l’havia deixat exhaust, i quan va alçar el braç per tornar la salutació de l’enginyer es va sentir com si aixequés uns pesos.

«El millor regal que ha fet la naturalesa a l’home és la brevetat de la vida. Els sentits s’apaivaguen, les extremitats s’entumeixen, la vista, l’oïda, la capacitat de caminar i fins i tot les dents i els òrgans digestius moren abans que nosaltres i, malgrat tot, aquest període encara es considera part de la vida».

Paraules valentes. Fàcils d’escriure quan encara era jove i la mort el vigilava des d’un turó perdut en algun indret remot. No era tan fàcil quan un tenia cinquanta-sis anys i podia veure perfectament que l’enemic ja se li acostava per la vall.

Va repenjar la panxa prominent a la balustrada amb l’esperança que cap dels seus secretaris no hagués detectat la seva feblesa i, a continuació, es va separar de la barana i va tornar a entrar a corre-cuita.

Sempre li havien agradat els homes joves de l’estil d’Atili. No li agradaven, però, en el sentit pervers en què agradaven als grecs, perquè mai no havia tingut temps per a aquelles bestieses, per més que n’havia vist un munt d’exemples a l’exèrcit. Li agradaven des d’una perspectiva espiritual, com la representació física de les virtuts romanes musculars. Els senadors podien somiar en imperis i els soldats els podien conquerir, però els enginyers, els homes que construïen les carreteres i alçaven els aqüeductes, eren els que realment el construïen, i els que dotaven Roma del seu abast mundial. Es va prometre que quan tornés l’aquari el convidaria a sopar i l’interrogaria per descobrir exactament què li havia passat a l’Augusta. Aleshores consultarien plegats alguns textos de la biblioteca de l’almirall i li ensenyaria alguns misteris de la naturalesa, font inesgotable de sorpreses. Aquelles tremolors intermitents i harmòniques, per exemple… Què eren? Havia de registrar el fenomen per incloure’l en la següent edició de la Història natural. Tots els mesos descobria alguna cosa nova que exigia una explicació.

Els seus dos esclaus grecs esperaven pacientment al costat de la taula; Alcman per llegir en veu alta i Alexion per escriure el que li dictés Plini. L’atenien des de poc després de mitjanit, perquè l’almirall ja feia molt de temps que, mitjançant la disciplina, havia après a funcionar sense descansar gaire. El seu lema era: «Estar despert és estar viu». L’única persona que havia conegut que podia dormir encara menys era el difunt emperador Vespasià. Acostumaven a trobar-se a Roma en plena nit per tractar afers oficials. Aquell era el motiu pel qual Vespasià l’havia posat a càrrec de la flota.

—El meu Plini, eternament alerta —li havia dit amb el seu accent de camperol mentre li pessigava la galta.

Va fer una ullada a la cambra, contemplant els tresors que havia acumulat durant els seus viatges per l’Imperi. Tenia cent seixanta quaderns, en els quals havia registrat fins al més mínim fet interessant que havia presenciat o del qual havia sentit a parlar (Larci Licini, el governador de la Hispània Tarraconense, li havia ofert quatre-cents mil sestercis pel lot complet, però no s’havia deixat temptar). Dos fragments de magnetita extrets de les mines de Dàcia, lligats l’un a l’altre per la seva màgia misteriosa. Un tros de roca d’un color gris brillant de Macedònia que es deia que havia caigut dels estels. Una pedra d’ambre germànica amb un mosquit antic empresonat al seu interior, com en una cel·la translúcida. Un fragment de vidre còncau recollit a l’Àfrica que aplegava els raigs de sol i els dirigia a un punt provocant una concentració de calor tan gran que aconseguia que fins i tot la fusta més dura s’ennegrís i se socarrimés. També hi havia el rellotge d’aigua, el més precís de Roma, construït segons les instruccions de Ctesibi d’Alexandria, inventor de l’orgue d’aigua, amb les obertures fetes en or i gemmes per evitar l’oxidació i els embussos.

El que necessitava era el rellotge. Deien que els rellotges eren com els filòsofs: era impossible trobar-ne dos que coincidissin. Ara bé, un rellotge de Ctesibi era el Plató dels rellotges.

—Alcman, porta’m un bol d’aigua. No… —Va canviar de parer quan l’esclau estava a mig camí de la porta. Que potser no havia descrit el prestigiós geògraf Estrabó la badia de Neàpolis com el «bol de vi»?— Pensant-ho millor, el vi serà més apropiat, però porta-me’n un de barat. Un Surrèntum, potser —va dir, i es va escarxofar feixugament a la cadira—. Molt bé, Alexion… Per on anàvem?

—Redactàvem una carta per a l’Emperador, almirall.

—Ah, sí. Tens raó.

Havia d’enviar un missatge lluminós al nou emperador, Tit, per informar-lo del problema de l’aqüeducte. El missatge viatjaria d’una torre de senyals a l’altra fins a Roma, i seria a les mans de l’Emperador abans del migdia. Es preguntava què en faria el Senyor del Món, d’aquell missatge.

—Enviarem un missatge a l’Emperador i, quan haguem acabat, encetarem un quadern i hi registrarem algunes observacions científiques. Ho trobes interessant?

—Sí, almirall.

L’esclau va agafar l’estil i la barra de cera i va mirar de dissimular un badall. Plini va fer veure que no l’havia vist. Es va repicar els dits contra els llavis. Coneixia bé Tit. Havien servit junts a la Germània. Era un home encantador, culte, intel·ligent i absolutament despietat. La notícia que un quart de milió de persones havien quedat sense aigua podia desencadenar fàcilment un dels seus rampells d’ira letals. El missatge exigia una redacció molt acurada.

—A Sa Excel·lentíssima Altesa, l’Emperador Tit, del Comandant en Cap de Misè —va començar—. Se us saluda!

El Minerva va passar entre els grans molls de ciment que protegien l’entrada del port i va sortir a les aigües de la badia. La llum llimonada de primera hora del matí es reflectia a l’aigua. Més enllà del bosc de pals que marcaven la situació dels cultius d’ostres, custodiats per les gavines que escometien l’aigua entre xiscles, Atili va distingir la piscifactoria de Vil·la Hortènsia. Es va posar dret per veure-hi millor, sostenint-se per compensar el balandreig del vaixell. Les terrasses, els camins del jardí, el pendent en què Ampliat havia fet col·locar el seu seient per presenciar l’execució, les rampes de la costa, les passarel·les que dividien els estanys dels peixos, el gran estany de les morenes separat dels altres… Estaven completament deserts. El creuer carmesí i daurat de la vil·la ja no estava amarrat al final del moll.

Àtia deia la veritat: havien marxat.

L’anciana encara no havia recuperat la consciència quan ell havia marxat del dipòsit abans de l’alba. L’havia ajaguda en un matalàs de palla que havia col·locat en una de les cambres properes a la cuina, i havia demanat a l’esclau domèstic, Filo, que anés a buscar un metge i que s’ocupés d’atendre-la en tot el que fos necessari. Filo li havia fet una ganyota, però Atili, malhumorat, li havia ordenat que fes el que li deien. Si la dona moria, allò podia ser un alliberament pietós per a ella. Si sobrevivia, no tenia cap inconvenient que s’hi quedés. En qualsevol cas, havia de comprar un altre esclau perquè tingués cura del menjar i la roba d’ell. Com que, en aquest aspecte, les seves necessitats eren minses, la feina seria ben lleugera. Mai no havia parat gaire atenció a aquestes coses. Quan era casat, Sabina s’havia encarregat de les feines de casa i, quan va faltar ella, la seva mare havia agafat el relleu.

La immensa vil·la semblava fosca i tancada i barrada, com si s’hi celebrés un funeral; els crits de les gavines semblaven els plors de les ploraneres.

—He sentit a dir que la va comprar per deu milions —va dir Musa.

Atili va agrair la informació amb un gruny sense separar els ulls de la casa.

—Doncs ara no hi és.

—Ampliat? És clar, que no hi és. No hi és mai. Aquell té cases pertot arreu. Passa la major part del temps a Pompeia.

—A Pompeia?

L’enginyer va girar el cap. Musa menjava una figa assegut amb les cames encreuades i l’esquena repenjada a les eines. Semblava que passés el dia menjant. La seva dona l’enviava a la feina tots els dies amb prou menjar per alimentar mitja dotzena d’homes. Es va entaforar l’últim tros de la fruita a la boca i es va llepar els dits.

—Ell és d’allà. Va fer tota la seva fortuna a Pompeia.

—Però va néixer com a esclau.

—Avui dia, aquestes coses passen —va dir Musa amargament—. Els esclaus mengen en plats d’argent mentre els ciutadans nascuts lliures treballen de sol a sol per una misèria.

Els altres homes estaven asseguts de cara a proa, aplegats al voltant de Còrax, que tenia el cap acotat i parlava lentament. Devia explicar alguna història que necessitava d’un munt de gestos emfàtics amb les mans i el cap. Atili imaginava que els devia descriure com havia estat la seva reunió amb Plini de la nit abans.

Musa va destapar el seu odre d’aigua, en va fer un glop, va netejar-ne la boca i en va oferir una mica a Atili. L’enginyer el va agafar i es va asseure al seu costat. L’aigua feia un gust vagament amargant. Sofre. Va beure una mica, més per cortesia que perquè tingués set, va netejar-ne la boca i l’hi va tornar.

—Tens raó, Musa —va dir amb suavitat—. Quants anys té, Ampliat? No arriba als cinquanta. I, malgrat tot, ha passat d’esclau a senyor de Vil·la Hortènsia en el temps que tu i jo trigaríem a estalviar prou diners per comprar un apartament infestat d’insectes. Com es pot fer una proesa com aquesta honestament?

—Un milionari honest? És més estrany que trobar una gallina amb dents! Pel que he sentit a dir —va començar Musa i, immediatament, va mirar per sobre l’espatlla i va abaixar el to de veu—, en realitat va començar a guanyar diners just després del terratrèmol. El vell Popidi li concedí la llibertat en el seu testament. Ampliat era un home atractiu, i estava disposat a fer qualsevol cosa pel seu amo. El vell era un llibertí, i no crec que el deixés estar ni un moment. A més a més, Ampliat també tenia cura de la dona del seu amo, no sé si m’entens —va dir Musa picant-li l’ull—. Així doncs, Ampliat va aconseguir la llibertat i va obtenir una petita quantitat de diners per alguna banda. Llavors Júpiter va decidir sacsejar-nos una mica. Va passar en els temps de Neró. Va ser un terratrèmol realment fumut, el pitjor que recordava qualsevol dels que hi eren. Jo era a Nola, i et puc assegurar que pensava que m’havia arribat el dia. —Va fer un petó al seu amulet de la sort, un penis amb els seus testicles de bronze que portava penjats del coll amb una corretja de pell—. Ja saps què diuen: les pèrdues d’un home són els guanys d’un altre. Pompeia se’n va endur la pitjor part. Ara bé, mentre tothom marxava dient que la ciutat estava acabada, Ampliat anava amunt i avall comprant les ruïnes. Es va apoderar d’algunes vil·les enormes per un preu irrisori, les va reformar, les va dividir en tres o quatre parts i les va vendre per una fortuna.

—Així doncs, no sembla que fes res il·legal, al capdavall.

—Potser no. La qüestió és: n’era l’amo de debò, quan les va vendre? —va dir. Musa es va fer un copet en un costat del nas—. Hi havia propietaris morts i propietaris que havien desaparegut. Els hereus legals estaven a l’altre extrem de l’Imperi. No oblidis que la meitat de la ciutat era una pila de runa. L’Emperador va enviar un comissionat procedent de Roma per determinar qui posseïa què. Es deia Suedi Clement.

—Ampliat el va subornar?

—Diguem que Suedi va marxar de Pompeia sent més ric que quan hi havia arribat. O això diuen.

—I què em pots dir d’Exomni? Era l’aquari en l’època del terratrèmol. Devia conèixer Ampliat.

Atili es va adonar immediatament que havia comès un error. La llum de la tafaneria es va extingir immediatament en els ulls de Musa.

—D’això no en sé res —va murmurar, i va tornar a furgar dins la seva bossa de menjar—. Exomni era un bon home. Era agradable treballar per a ell.

«Era», va pensar Atili. «Era» un bon home. «Era» agradable treballar per a ell. Va intentar fer broma sobre el tema.

—Vols dir que no us feia aixecar tots els dies abans de l’alba?

—No. Vull dir que era una persona recta i que mai no hauria intentat enganyar un home honest perquè parlés més del compte.

—Ei, Musa! —va cridar Còrax—. Què hi fas, aquí dalt? Fas safareig com les dones! Baixa a beure!

Musa es va aixecar immediatament i es va balancejar coberta avall per reunir-se amb els altres. En el moment que Còrax li passava l’odre de vi, Torquat va baixar de la plataforma de popa d’un salt i es va dirigir cap al centre de coberta, on guardaven el pal major i les veles.

—Em temo que no les necessitarem —va dir. Era un home gran. Es va posar les mans als malucs i va examinar el cel. El sol, jove i intens, se li reflectia al plastró. Ja feia calor—. Molt bé, enginyer. A veure què són capaços de fer els meus bous.

Va anar de dret cap a l’escala i va baixar per l’escotilla que portava a la coberta inferior. Un moment més tard, el ritme del timbal es va incrementar i Atili va sentir que el vaixell augmentava lleugerament la velocitat. Els rems es movien a un ritme frenètic. La silenciosa Vil·la Hortènsia s’empetitia en la distància darrere l’embarcació.

El Minerva avançava decididament mentre la calor del matí s’anava instal·lant a la badia. Els remers van mantenir el mateix ritme implacable durant dues hores. Núvols de vapor es cargolaven sobre les terrasses dels banys a l’aire lliure de Baies. Als turons de Putèols, els focs de les mines de sofre feien un fum d’un color verd pàl·lid.

L’enginyer seia tot sol, amb les mans sobre els genolls i el barret abaixat per protegir-se els ulls. Observava la costa, que es desplaçava lateralment al seu davant, a la recerca d’algun punt del paisatge que li pogués oferir alguna pista per descobrir què havia passat a l’Augusta.

Va pensar que en aquella part d’Itàlia tot era estrany. Fins i tot el sòl de color verd d’òxid que envoltava Putèols posseïa una mena de qualitat màgica que feia que, quan el barrejaven amb calç i el llançaven al mar, es tornés dur com una roca. El puteolanum, tal com l’anomenaven en honor al seu lloc d’origen, era el descobriment que havia transformat Roma. També havia donat un ofici a la seva família, perquè obres que antigament exigien una laboriosa construcció amb pedres i totxanes havien passat a poder-se realitzar d’un dia per l’altre. Amb motlles i ciment, Agripa havia creat els grans molls de Misè i havia irrigat l’Imperi amb aqüeductes: Augusta allà, a la Campània; Júlia i Virgo a Roma; Nemausus al sud de la Gàl·lia. El món havia estat refet.

Tanmateix, enlloc no havien fet servir aquell ciment hidràulic amb tanta efectivitat com a la terra en què havia estat descobert. Els molls, els dics, les terrasses i els terraplens, les esculleres i les piscifactories havien transformat la badia de Neàpolis. Vil·les senceres semblaven sorgir pel seu propi impuls d’entre les onades i flotar sobre l’aigua. L’antic reialme dels grans rics com ara Cèsar, Cras o Pompeu havia quedat inundat de membres d’una nova mena de milionaris; homes com Ampliat. Atili es preguntava quants d’aquells propietaris mandrosos i relaxats que vivien aquell agost que, estirant-se i badallant, ja entrava en la seva quarta setmana, devien estar informats de la fallida de l’aqüeducte. No creia que n’hi hagués gaires. L’aigua era una cosa que els portaven els esclaus o bé apareixia miraculosament del bec d’alguna de les dutxes de Sergi Orata. Tanmateix, ho havien de saber ben aviat. Segur que en serien conscients quan haguessin de començar a beure l’aigua de les piscines.

Com més avançaven cap a l’est, més part de la badia dominava el Vesuvi. La falda de la muntanya era un mosaic de conreus i de vil·les, però de mitja alçària en amunt només hi havia boscos verges d’un color verd fosc. Uns quants estrips de núvol suraven immòbils al voltant del cim escarpat. Torquat li va explicar que, allà dalt, la caça era excel·lent i que hi havia un munt de porcs senglars, cérvols i llebres. Hi havia anat moltes vegades amb els seus gossos i la xarxa, i també hi havia anat amb l’arc. Només calia vigilar amb els llots. A l’hivern, el cim quedava cobert de neu.

Torquat es va asseure al costat d’Atili, es va treure el casc i es va eixugar el front.

—Costa imaginar-se la neu, amb aquesta calor —va dir.

—I és fàcil d’escalar?

—No és gaire difícil. És més fàcil que no sembla. Quan hi arribes, el cim és força pla. Espàrtac el va convertir en la base del seu exèrcit rebel. Devia ser tota una fortalesa natural. No és estrany que aquella púrria aconseguís mantenir a ratlla les legions durant tant de temps. Quan el cel és clar, s’hi pot veure a una distància de vuitanta quilòmetres.

Havien deixat enrere la ciutat de Neàpolis i estaven a l’altura d’una localitat més petita. Torquat va explicar que era Herculanèum, però la costa estava tan atapeïda d’exemples de desenvolupament (parets ocres i teulades vermelles perforades aquí i allà per les puntes d’un color verd fosc dels xiprers punxeguts com llances) que no sempre es podia distingir on acabava una localitat i en començava una altra. Herculanèum s’estenia imponent i orgullosa als peus de la muntanya exuberant, amb totes les finestres orientades cap al mar. Embarcacions de lleure de coloraines, algunes de les quals tenien forma de criatures marines, passejaven prop de la costa. A les platges hi havia ombrel·les i als molls es veia gent que llançava fils de pescar a l’aigua. Sobre l’aigua plàcida suraven una melodia musical i els crits d’uns nens que jugaven amb una pilota.

—Aquella d’allà és la vil·la més gran de tota la badia —va dir Torquat fent un gest amb el cap en direcció a una immensa propietat envoltada per una columnata que s’estenia al llarg de la línia de la costa i s’alçava en terrasses per sobre del mar—. Es Vil·la Calpúrnia. Vaig tenir l’honor de portar-hi el nou Emperador el mes passat, en una visita a l’antic cònsol, Pedi Antic.

—Antic? —Atili va recordar el senador amb aspecte de llangardaix que havia vist la tarda anterior embolcallat amb la seva toga guarnida amb la cinta porpra—. No tenia ni idea que fos tan ric.

—Va heretar a través de la seva esposa, Rectina. Tenia alguna connexió amb la família Pisó. L’almirall hi ve sovint per consultar la biblioteca. Veieu aquell grup de siluetes que llegeixen a l’ombra al costat de l’estany? Són filòsofs —va dir Torquat, que ho trobava molt divertit—. Algunes persones crien ocells en el seu temps lliure. El senador té filòsofs!

—I a quina espècie pertanyen, els seus filòsofs?

—Són deixebles d’Epicur. Segons Antic, sostenen que l’home és immortal, que als déus no els importa gens el seu destí i que, per tant, l’única cosa que es pot fer a la vida és gaudir-la.

—Això ja l’hi hauria pogut dir jo de franc.

Torquat va tornar a riure, es va posar el casc i en va tibar la cinta de la barbeta.

—Estem a punt d’arribar a Pompeia, enginyer. Hi hauríem de ser d’aquí a uns dos quarts d’hora.

Torquat va tornar a popa.

Atili va mig aclucar els ulls i va contemplar la vil·la. Ell mai no li havia trobat gaire valor, a la filosofia. Un home podia heretar un palau com aquell mentre un altre era devorat per morenes i un tercer es trencava l’esquena sumit en una foscor asfixiant remant en una liburna. Qualsevol es podia tornar boig mirant d’explicar per què el món estava organitzat d’aquella manera. Per què ell havia hagut de veure morir la seva dona davant els seus ulls quan pràcticament encara era una nena? Si algun filòsof li podia respondre aquella pregunta, potser els començaria a trobar alguna utilitat.

Ella sempre havia volgut anar de vacances a la badia de Neàpolis i ell sempre s’hi havia negat perquè tenia massa feina. Ja era massa tard. La tristesa pel que havia perdut i el remordiment pel que no havia fet —els seus assetjadors bessons— el van tornar a enxampar desprevingut i es van apoderar d’ell, com feien sempre. Notava un buit físic a la boca de l’estómac. Mentre mirava la costa, va recordar la carta que li havia ensenyat un amic el dia del funeral de Sabina. Se l’havia apresa de memòria. Feia més d’un segle, el jurista Servi Sulpici tornava a Roma des d’Àsia, perdut en el seu dolor, quan es va trobar contemplant la costa mediterrània. Més endavant va descriure els seus sentiments a Ciceró, que també acabava de perdre la filla: «Allà, al meu darrere, hi havia Egina, al meu davant, Mègara, a la dreta hi tenia Pireu i a l’esquerra Corint; totes eren ciutats que una vegada havien estat majestuoses i que havien quedat reduïdes a ruïnes, i vaig pensar: com ens podem queixar si un de nosaltres, criatures efímeres que som, mor o és assassinat, quan els cadàvers de tantes ciutats poden jaure abandonats en un mateix indret? Penseu-hi també, Servi, i recordeu que vau néixer mortal. Us pot trasbalsar tant la pèrdua del fràgil esperit d’una pobra doneta?».

Per a Atili, més de dos anys després, la resposta encara era la mateixa: sí.

Va deixar que el seu cos i el seu rostre absorbissin la calor un moment, i es devia adormir una estona sense voler, perquè, quan va tornar a obrir els ulls, la localitat havia desaparegut i una altra gran vil·la mandrejava sota l’ombra d’una gegantina ombrel·la de pins. Un grup d’esclaus regava la gespa i netejava de fulles la superfície de la piscina. Va sacsejar el cap per aclarir-se les idees i va agafar el sac de pell en què portava tot allò que necessitava: la carta de Plini als edils de Pompeia, una bosseta de monedes d’or i el mapa de l’Augusta.

La feina sempre el consolava. Va desenrotllar el plànol, se’l va reposar als genolls i va sentir un atac sobtat d’ansietat. Es va adonar que les proporcions de l’esbós no eren gens precises. El plànol no mostrava la immensitat del Vesuvi, que encara no havien acabat de passar, i que devia fer, ara que el veia, ben bé deu o dotze quilòmetres de llargada. El tram, que al mapa feia tot just mig polze de longitud, en realitat era una caminada per un camí polsegós de mig matí i sota un cel infernal. Es va maleir per la seva ingenuïtat. Havia presumit davant un client, en la comoditat de la seva biblioteca, del que es podia fer sense comprovar primer les característiques reals del terreny. Era un error típic de principiant.

Es va impulsar per aixecar-se i es va acostar als seus homes, que estaven asseguts fent una rotllana i jugaven a daus. Còrax tapava la boca del gobelet amb la mà i el sacsejava amb força. No va alçar la mirada quan l’ombra d’Atili li va passar per sobre.

—Au, Fortuna, puta vella… —va murmurar, i va llançar els daus.

Li van sortir quatre asos, un gos, i va grunyir. Becco va fer un bram d’alegria i va arreplegar la pila de monedes de coure.

—Estava de sort fins que ha aparegut ell —va rondinar Còrax assenyalant Atili—. És pitjor que un corb, nois. Escolteu bé això que us diré: ens portarà de dret a la mort.

—I no com Exomni —va dir l’enginyer mentre s’ajupia al costat del grup—. Segur que sempre guanyava —va suposar l’enginyer, i va agafar els daus—. De qui són?

—Són meus —va respondre Musa.

—Fem una cosa. Ara jugarem a un altre joc. Tan bon punt arribem a Pompeia, Còrax anirà a l’altra banda del Vesuvi a buscar la fractura de l’Augusta. Algú l’haurà d’acompanyar. Per què no llanceu els daus per veure a qui li toca el privilegi?

—Qui guanyi anirà amb Còrax! —va exclamar Musa.

—No —va corregir-lo Atili—. Hi anirà qui perdi.

Tots van riure tret de Còrax.

—Qui perdi hi va! —va repetir Becco—. Aquesta és bona!

Van llançar els daus al seu torn. Tots els homes agafaven el gobelet amb les dues mans per sacsejar-lo i recitaven la seva pregària particular per atraure la bona sort.

Musa va ser l’últim i li va sortir un gos. Semblava decaigut.

—Has perdut! —va cantarellejar Becco—. Musa el perdedor!

—Molt bé —va intervenir Atili—, els daus ho han decidit. Còrax i Musa localitzaran el problema.

—I els altres què faran? —va grunyir Musa.

—Becco i Corví aniran a Abellinum i tancaran les comportes.

—No entenc per què cal que vagin dues persones a Abellinum. I què farà Polites?

—Polites es quedarà amb mi a Pompeia i s’ocuparà de les eines i el transport.

—Molt bonic —va protestar Musa amargament—. L’home lliure sua sang a la muntanya i mentrestant l’esclau podrà cardar amb totes les putes de Pompeia! Mireu què en penso, de la meva sort! —va exclamar. Musa va engrapar els daus i els va llançar al mar.

El pràctic, col·locat a la part davantera de la nau, va fer un crit d’advertiment:

—Pompeia a la vista!

Sis caps es van girar a l’uníson per contemplar-la.

Va aparèixer lentament darrere un promontori, i va resultar no ser ni de bon tros el que s’esperava l’enginyer. No era un complex de lleure com Baies o Neàpolis, que s’estenia al llarg de la línia de la costa de la badia, sinó una ciutat fortalesa, construïda per suportar un setge, més amunt del nivell del mar i prop de mig quilòmetre de distància de la costa. El port s’endinsava a l’aigua sota els seus peus.

Fins que no s’hi van acostar més, Atili no es va fixar que les muralles de Pompeia ja no eren contínues. Els llargs anys de la pau romana havien fet abaixar la guàrdia als pares de la ciutat. Havien permès que algunes cases despuntessin per sobre les muralles i que les terrasses d’unes altres, a l’ombra de les palmeres, s’ampliessin en direcció als molls. Un temple orientat al mar dominava la línia que traçaven les teulades planes. Els pilars de marbre lluents estaven coronats pel que en un primer moment li va semblar que era un fris de figures de banús, però aviat es va adonar que el fris era viu. Artesans gairebé nus i ennegrits pel sol anaven amunt i avall, i les seves siluetes es dibuixaven contra la pedra blanca. Treballaven tot i que era un dia festiu. L’aire càlid portava el xerricar dels cisells que treballaven la pedra i el soroll de les serres.

La ciutat bullia d’activitat. Hi havia gent caminant per sobre la muralla i arreglant els jardins que miraven al mar. Hi havia munions de gent al llarg de la carretera que transcorria per davant la ciutat, gent que anava a peu, gent a cavall, gent en carrosses i gent en carros que alçaven una boirina de pols i inundaven els pendents pronunciats que portaven del port a les dues grans portes de la ciutat. Mentre el Minerva encarava l’estreta entrada del port, la remor de la multitud es va tornar més intensa. Semblava una multitud festiva formada per gent del camp que anava a la ciutat a celebrar la festivitat de Vulcà. Atili va mirar el moll a la recerca d’alguna font, però no en veia cap.

Els seus homes romanien en silenci, formant una renglera. Cadascun estava immers en els seus pensaments.

Va mirar Còrax.

—Per on entra l’aigua a la ciutat?

—Per l’altra banda —va contestar Còrax, que contemplava atentament l’escena—. Pel costat de la Porta del Vesuvi. Sempre que… —va començar emfasitzant marcadament les paraules—. Sempre que encara corri l’aigua.

Atili va pensar que tot plegat seria ben graciós si resultava que l’aigua realment no corria i els havia dut a tots tan lluny seguint únicament la paraula d’un àugur vell i guillat.

—Qui hi treballa?

—Un esclau local i prou. No ens serà de gaire ajut.

—Per què?

Còrax va somriure i va sacsejar el cap. No l’hi pensava dir. Un acudit privat.

—Molt bé. Aleshores començarem per la porta del Vesuvi —va dir Atili picant de mans—. Va, nois, ja havíeu vist més ciutats. S’ha acabat el creuer.

Estaven dins el port. A la vora de l’aigua s’amuntegaven magatzems i grues. Més enllà hi havia un riu, el Sarnus, segons el mapa d’Atili, ple de barcasses que esperaven que algú les descarregués. Torquat va recórrer el vaixell tan llarg com era cridant ordres. Els timbals van alentir el ritme i finalment van emmudir. Els remers van recollir els rems. El timoner va fer girar el timó lleugerament i el vaixell va lliscar sobre l’aigua resseguint el moll al pas d’una persona, separat de terra ferma per no més de quaranta centímetres d’aigua clara. Dos grups de mariners carregats amb cables per amarrar el vaixell van saltar de la liburna i els van lligar ràpidament al voltant de les amarres de pedra. Un instant més tard, les cordes van quedar tibants i el Minerva es va aturar amb un sotrac que va estar a punt de fer caure Atili.

Ho va veure quan tot just recuperava l’equilibri. Un gran sòcol pla de pedra representava un cap de Neptú, que escopia aigua per la boca en un bol en forma de closca d’ostra, i el bol vessava, un detall que mai no havia d’oblidar. L’aigua queia com una cascada, rentava les pedres del carrer i es perdia, inadvertida, dins el mar. Ningú no feia cua per beure. Ningú no parava la menor atenció a la font. Per què hauria de ser d’una altra manera? Només era un miracle quotidià. Va saltar per la part més baixa del vaixell militar i es va dirigir cap a la font a empentes i rodolons. Després de la travessia de la badia, va trobar estranya la solidesa del terra. Va deixar caure el sac i va posar les mans dins l’arc d’aigua clara, les va unir per formar una copa i se les va acostar als llavis. Era dolça i pura, i va estar a punt de riure en veu alta de pur plaer i alleujament. Aleshores va posar el cap sota la boca de la font i va deixar que l’aigua li corregués per totes bandes…, dins la boca i els narius, per les orelles, coll avall… Sense fer cas de la gent que el mirava com si s’hagués tornat boig.