NOCTE CONCUBIA

[22.07 h]

Molts observadors han comentat la tendència que tenen les erupcions a produir-se 0 ésser més potents en èpoques de lluna plena, quan les forces de les marees sobre l’escorça són més marcades.

Vulcanologia (segona edició)

A Ampliat mai no l’havia amoïnat gaire la Vulcanal. Aquella festivitat assenyalava en el calendari el moment en què es començava a fer de nit notablement més d’hora i els matins començaven a la llum de les espelmes: la fi de la promesa de l’estiu i l’inici del llarg i malenconiós recés en l’hivern. La cerimònia en si mateixa no tenia al·licient. Vulcà habitava unes cavernes ubicades a sota d’una muntanya i des d’allà escampava un foc implacable per tota la terra. Totes les criatures el temien, tret dels peixos, i per aquesta raó, seguint el principi que els déus, com els éssers humans, sempre desitgen amb més fervor allò que és més impossible, calia aplacar-lo oferint-li en sacrifici peixos vius llançats sobre una pira encesa.

No és que Ampliat no tingués cap mena de sentiment religiós. Sempre li havia agradat veure com un animal de bona planta era sacrificat. El posat plàcid d’un bou, per exemple, a mesura que s’acostava mansament a l’altar, i la perplexitat amb què mirava el sacerdot; després el sorprenent i inesperat cop que li propinava el martell de l’ajudant i el llampec del ganivet en tallar-li el coll; la manera com queia, rígid com una taula, amb les potes obertes; les gotes de sang carmesina coagulant-se en la pols i el sac groguenc dels budells escampant-se des del tall al ventre perquè els oracles els estudiessin. Allò sí que era religiós. Però mirar com centenars de peixets eren llançats a les flames per la supersticiosa ciutadania mentre anaven desfilant per davant del foc sagrat, veure com aquells cossos platejats es cargolaven i agitaven en sentir la calor… no hi havia cap noblesa en aquell acte, si més no, pel que feia a ell.

I enguany resultava especialment avorrit a causa de les quantitats mai vistes de persones que desitjaven oferir un sacrifici. La interminable sequera, la fallida de les deus d’aigua i l’assecament de les fonts, les vibracions del sòl, les aparicions vistes i sentides a la muntanya, tots aquells fets s’atribuïen a Vulcà, i l’aprensió imperava a la ciutat. Ampliat ho podia llegir en els rostres envermellits i suats de la multitud mentre arrossegaven els peus seguint el contorn del fòrum, amb la mirada clavada en el foc. Es podia palpar la por en l’aire.

No gaudia d’una posició gaire privilegiada. Els governadors de la ciutat, tal com exigia la tradició, s’agrupaven a l’escalinata del temple de Júpiter: els magistrats i els sacerdots al davant, els membres de l’Ordo, inclòs el seu fill, al darrere, mentre que Ampliat, en qualitat d’esclau alliberat, sense cap mena de reconeixement oficial, estava inevitablement relegat a la filera del darrere pel protocol. No el preocupava gaire. Ben al contrari. Gaudia pensant que el poder, el veritable poder, calia que estigués ocult: una força invisible que permetia que la gent celebrés aquells cerimonials cívics, mentre al mateix temps movia les cordes dels participants com si no fossin més que putxinel·lis. A més, i això era el més delectant de tot, la majoria de la gent sabia que en realitat era ell, aquell home que ocupava el tercer lloc començant pel final a la desena filera…, qui en realitat governava la ciutat. Popidi i Cuspi, Holconi i Briti ho sabien, i podia percebre com es recargolaven de ràbia fins i tot mentre mostraven el seu reconeixement pel tribut de la multitud. I la major part de la multitud ho sabia, també, i per això es mostraven d’allò més respectuosos amb ell. Podia veure com cercaven el seu rostre, es donaven copets de colze i l’assenyalaven.

—Aquell és Ampliat —imaginava que deien—, el que va reconstruir la ciutat quan tots els altres van fugir! Salve Ampliat! Salve Ampliat! Salve Ampliat!

Es va esmunyir del fòrum per tornar a casa abans no acabés la cerimònia.

Novament, va decidir que aniria a peu en comptes de desplaçar-se en la llitera. Va descendir els graons del temple entre les fileres d’espectadors (un moviment de cap dedicat aquí, una premuda de colze allà) tot seguint el lateral ombrívol de l’edifici, va passar per sota l’arc de triomf de Tiberi i va arribar al carrer buit. Els esclaus carregaven la llitera darrere seu, fent de guardaespatlles, tot i que a ell les nits de Pompeia no li feien por. Coneixia totes i cadascuna de les pedres de la ciutat, tots els bonys i forats dels seus carrers, totes les botigues, totes les clavegueres. La generosa lluna plena i els fanals escampats, una altra de les seves innovacions, li mostraven el camí cap a casa amb prou claredat. Però no només coneixia els edificis de Pompeia. També en coneixia la gent, i els enrevessats mecanismes de la seva ànima, en especial pel que feia a les eleccions: cinc veïnats (Forenses, Campanienses, Salinienses, Urbulanenses i Pagani), i en cadascun d’ells tenia un agent; i tots els gremis d’artesans: els bugaders, els flequers, els pescadors, els fabricants de perfums, els orfebres i la resta, estaven també tots coberts. Fins i tot podia lliurar a la meitat dels seguidors d’Isis el seu temple, com un vot per cap de representació. I, a canvi de facilitar el camí cap al poder al primer babau que li passés pel cap, rebia les llicències i els permisos, les autoritzacions de planificació i els judicis favorables a la Basílica, que eren la moneda de canvi invisible del poder.

Va girar per descendir del turó en direcció a casa seva —cases, hauríem de dir— i es va aturar uns segons per assaborir l’aire de la nit. Estimava aquella ciutat. A primera hora del matí, la calor podia ser opressiva, però normalment, des d’on es trobava Capri, aviat apareixeria una línia d’onades arrissades de color blau fosc i, arribada l’hora quarta, una brisa marina recorreria la ciutat fent xiuxiuejar les fulles i, durant la resta del dia, Pompeia gaudiria del fresc perfum de la primavera. Era cert que quan el temps era calorós i decaigut, com aquella nit, la gent més refinada es queixava que la ciutat feia pudor. Però a ell, es podria dir que li agradava més quan l’aire era més pesant: els excrements dels cavalls pels carrers, l’orina a les bugaderies, les fàbriques de salsa de peix al port, la suor dels vint mil cossos humans amuntegats entre els murs de la ciutat. Per a Ampliat aquella era l’olor de la vida: de l’activitat, dels diners, dels beneficis.

Va reprendre el camí i quan va arribar a la porta del davant de casa seva es va quedar dret sota el fanal i va picar sorollosament. Encara era tot un plaer per a ell entrar per la porta que no li havia estat permès fer servir quan era un esclau i va recompensar el porter amb un somriure. Estava de molt bon humor, de tan bon humor que quan estava a mig camí pel passadís es va tombar i va dir:

—Saps quin és el secret de tenir una vida feliç, Massavo?

El porter va moure aquell cap immens.

—Morir. —Ampliat li va clavar un cop de puny juganer a l’estómac i va fer una ganyota de dolor; era com colpejar fusta—. Morir i tornar a la vida, i gaudir de cada dia com d’una victòria per damunt dels déus.

Res no li feia por, ni ningú. I el més divertit de tot era que no era pas tan ric com tothom es pensava. La vil·la de Misè (deu milions de sestercis, massa costosa, però és que l’havia de tenir!) havia estat adquirida per mitjà de préstecs, concedits en gran part sobre el valor d’aquella casa, que, al seu torn, havia estat pagada mitjançant una hipoteca sobre els banys, i ni tan sols no estaven acabats. Tanmateix, Ampliat aconseguia d’una manera o d’una altra que tot tirés endavant amb la força de la seva voluntat, la intel·ligència i la confiança pública, i si aquell babau de Luci Popidi es pensava que recuperaria l’antiga casa familiar casant-se amb Corèlia, llavors, lamentablement, s’hauria d’haver buscat un bon advocat abans de signar l’acord.

En passar per davant de la piscina, il·luminada per torxes, es va aturar per estudiar-ne la font. La boira de l’aigua es barrejava amb el perfum de les roses, però ja mentre ho observava li va semblar que el raig començava a perdre força, i va pensar en el solemne i jove aquari, perdut en alguna banda en la foscor, intentant reparar l’aqüeducte. No tornaria. Era una llàstima. Podrien haver fet negocis plegats. Però era honest, i el lema d’Ampliat sempre havia estat: «Que els déus ens protegeixin d’un home honrat». Podia ser que a hores d’ara ja fos mort.

La flacciditat de la font el va començar a amoïnar. Li van venir al cap els peixos argentats, saltant i espetegant entre les flames, i va provar d’imaginar-se la reacció de la gent de la ciutat quan descobrissin que l’aqüeducte no brollava. Per descomptat, ho atribuirien tot a Vulcà, aquella colla de babaus supersticiosos. Aquella opció no se l’havia plantejada. Si aquell era el cas, demà seria el moment adequat per anunciar, per fi, la profecia de la Biria Onomastia, la Sibil·la de Pompeia, a qui havia tingut la precaució de recórrer al principi de l’estiu. Vivia en una casa a prop de l’amfiteatre, i a les nits, entre nuvolades de fum, es comunicava amb l’antic déu Sabazius, en honor del qual sacrificava serps seguint un desagradable procediment, damunt d’un altar que sostenien dues mans màgiques de bronze. El conjunt de la cerimònia li havia posat els pèls de punta, però la Sibil·la havia predit un futur immillorable per a Pompeia, i seria molt útil deixar que s’escampés aquella notícia. Va decidir fer cridar els magistrats al matí. Ara com ara, mentre la resta encara eren al fòrum, tenia assumptes més urgents per atendre.

Tot just pujava els graons que conduïen a les dependències privades dels Popidi que ja va notar com se li enduria el sexe. Era un camí que havia seguit moltes vegades, feia molts anys, quan l’antic amo l’havia tractat com un gos. Quants coits secrets i frenètics no haurien testimoniat aquelles parets al llarg dels anys, quantes sensibleries no haurien sorprès mentre Ampliat se sotmetia als dits ansiosos i s’havia eixarrancat per a l’amo de la casa. Tot plegat quan era molt més jove que Celsi, més jove, fins i tot, que Corèlia: qui es pensava que era ella per queixar-se del matrimoni en absència d’amor? En realitat, l’amo sempre li havia xiuxiuejat que l’estimava, i potser era veritat: al capdavall, li havia concedit la llibertat quan ho va voler. Tot allò que havia arribat a esdevenir Ampliat havia tingut els seus orígens en la càlida llavor escampada allà. Mai no ho havia oblidat.

La porta de l’habitació no estava tancada amb clau i hi va entrar sense trucar. Un llum d’oli cremava lleument sobre el tocador. La llum de la lluna vessava pels porticons oberts, i en aquella tènue lluïssor va veure Tàdia Segona, que jeia de cara enlaire sobre el llit, com un cadàver sobre el fèretre. En aparèixer ell, va tombar el cap. Estava nua; devia tenir uns seixanta anys. La perruca, posada sobre el cap d’un ninot al costat del llum, era un espectador invident del que anava a passar. En altre temps sempre havia estat ella qui emetia les ordres, «aquí, allà, aquí», però ara havien canviat els papers, i no tenia del tot clar si ella no gaudia més així, encara que mai no va dir una paraula. En silenci, es va tombar i es va alçar sobre les mans i els genolls per oferir-li les ossudes natges, tenyides de blau per la lluna, esperant, immòbils, mentre el seu antic esclau, ara el seu amo, s’enfilava damunt el llit.

Després que la corda es deixés anar, Atili va aconseguir en dues ocasions quedar travat al túnel fent pressió amb els genolls i els colzes contra les estretes parets de la matriu en un esforç per falcar-se ràpidament. En totes dues ocasions l’únic que va aconseguir va ser que la pressió de l’aigua el colpegés fins a obligar-lo a deixar-se anar i ser projectat encara més enllà del túnel. Amb les extremitats debilitades i els pulmons a punt d’explotar, va pressentir que encara li quedava una oportunitat i ho va tornar a provar. Aquesta vegada va quedar clavat, estirat com una estrella de mar. Va treure el cap a la superfície i entre estossecs i glopades d’aigua va prendre aire.

En la foscor no tenia la més remota idea d’on es trobava ni de quina distància havia recorregut arrossegat. No podia veure ni sentir res, no sentia res tret del ciment sota les seves cames i genolls i la pressió de l’aigua fins el coll, colpejant el seu cos. No va saber quanta estona va estar allà, subjectat, però progressivament va anar notant com la pressió disminuïa i baixava el nivell de l’aigua. Quan va poder sentir l’aire a les espatlles va ser conscient que el pitjor ja havia passat. Ben aviat també va tenir el pit per damunt de la superfície. Amb molta cura es va deixar anar de les parets i es va posar dret. Va oscil·lar enrere enmig del corrent que discorria lentament i després es va posar dret, com un arbre que hagués sobreviscut una riuada.

El cap li tornava a rutllar. Les aigües retingudes s’estaven drenant i, com que les canals havien estat tancades a Abellinum dotze hores abans, no quedava res que les pogués tornar a omplir. El corrent que quedava anava perdent força gràcies al gradient infinitesimal de l’aqüeducte. Va notar alguna cosa que el tibava de la cintura. La corda surava darrere seu. Va cercar-la en la foscor i la va recollir, enrotllant-la amb el braç. En arribar a l’extrem la va recórrer amb els dits. Llisa. Ni fils, ni talls. Senzillament, Brèbix la devia haver deixat anar. Per què? De sobte el va envair el pànic, l’ànsia de fugir. Va inclinar-se cap endavant i va començar a caminar per dins l’aigua, però era com un malson: les mans allargades cap a l’invisible davant seu, palpant les parets en aquella foscor infinita, les cames incapaces de moure’s més ràpid que les d’un vell que s’arrossega. Se sentia doblement empresonat: per la terra, que tot ho comprimia al seu voltant, i pel pes de l’aigua, que li dificultava l’avanç. Tenia les costelles adolorides. L’espatlla li feia mal com si l’hi haguessin cremat amb foc.

Va sentir un xipolleig a l’aigua i després, en la distància, va caure un fil de llum groga com si fos un estel fugaç. Va deixar d’avançar per parar l’orella. Tenia la respiració pesada. Més crits, seguits d’un segon xipolleig, i aleshores va aparèixer una segona torxa. L’estaven buscant. Va sentir un crit dèbil, «Aquari!», i va intentar decidir si havia de respondre. Com podia estar segur que tot plegat no era un terrible miratge provocat per les ombres? La paret de runes havia cedit tan sobtadament i amb tanta potència que cap home normal no hauria tingut prou força com per subjectar-lo. Però Brèbix no era un home amb una força normal i el que havia passat no era inesperat: se suposava que el gladiador havia d’estar preparat per a allò.

—Aquari!

Va dubtar. No hi havia cap altra sortida del túnel, això era segur. Havia de continuar i enfrontar-s’hi. Però l’instint li deia que hauria de guardar-se les sospites. Va respondre «Sóc aquí!» i va avançar a través del corrent d’aigua que minvava en direcció als llums que es movien.

El van rebre amb una barreja de sorpresa i respecte —Brèbix, Musa i el jove Polites tots avançant junts per anar a trobar-lo— perquè els havia semblat, deien, que res no hauria pogut sobreviure aquella riuada. Brèbix insistia que la corda se li havia escapat entre les mans com una serp i, com a prova, li va ensenyar els palmells. A la llum de la torxa va poder veure que les tenia totes dues solcades per una forta cremada. Potser deia la veritat. Semblava prou contrit. Però, és clar, qualsevol assassí faria cara de vergonya si la seva víctima tornava a la vida.

—Pel que recordo, Brèbix, m’has dit que em podies aguantar a mi i la meva mare.

—Oh, bé, la vostra mare pesa més que no em pensava.

—Compteu amb el favor dels déus, aquari —va afirmar Musa—. Tenen algun destí previst per a vós.

—El meu destí —va replicar Atili— és reparar aquest maleït aqüeducte i tornar a Misè.

Es va deslligar la corda del voltant de la cintura, va agafar la torxa de Polites i va passar al davant dels homes, duent el llum al llarg del túnel.

Amb quina rapidesa s’estava buidant l’aigua! Ja li arribava per sota els genolls. S’imaginava com el corrent lliscava formant turbulències darrere seu de camí cap a Nola i les altres ciutats. Finalment, aconseguiria fer tot el recorregut, seguiria la badia, creuaria les arcades al nord de Neàpolis i passaria pel gran arc de Comes, per descendir per la columna vertebral de la península fins a arribar a Misè. Aviat aquella secció estaria completament buida. Al terra no hi quedarien res més que tolls. Hagués passat el que hagués passat, ell havia complert la seva promesa a l’almirall. Havia desbloquejat la matriu.

El punt en què el túnel havia estat obstruït encara estava ple de brutícia, però la força de la riuada els havia fet gran part de la feina. Ara només era qüestió de retirar la terra i les runes que quedaven, allisar el terra i les parets, dipositar una capa de formigó i una filera nova de totxos, i tot seguit una capa de ciment (res de l’altre món, tan sols reparacions temporals fins que poguessin tornar a la tardor a fer la feina com calia). Tot i així era molta feina per fer-la en una nit abans les primeres llengües d’aigua fresca no arribessin des d’Abellinum, un cop Becco hagués tornat a obrir les canals. Els va dir quines eren les seves intencions i Musa va afegir les seves propostes. Si baixaven ara els totxos, va dir, els podrien anar col·locant seguint la paret i tenir-los preparats per utilitzar-los quan l’aigua hagués marxat. Podien començar per barrejar el ciment a la superfície ara mateix. Era el primer cop que mostrava el més mínim desig de cooperar des que Atili s’havia fet càrrec de l’aqüeducte. Semblava que la supervivència de l’enginyer l’havia atemorit. Hauria de tornar d’entre els morts més sovint, va pensar Atili.

—Almenys la fortor aquella ha marxat —va comentar Brèbix.

Atili no se n’havia adonat. Va ensumar l’aire. Era cert. Era com si la penetrant pudor de sofre se l’hagués endut l’aigua. Es preguntava de què anava tot plegat: per començar, d’on procedia el sofre, i per què es deuria evaporar, però no tenia temps per pensar-hi. Va sentir que el cridaven i va tornar, clavant cops de peu a l’aigua, cap al forat d’inspecció. Era la veu de Corví:

—Aquari!

—Sí? —el rostre de l’esclau es veia retallat contra una lluïssor vermellosa—. Què hi ha?

—Em penso que hauríeu de pujar a veure-ho —el cap va desaparèixer de cop.

I ara què passava? Atili va agafar la corda i la va estirar amb compte, i després va enfilar-s’hi. Masegat i exhaust com estava, aquell esforç era per a ell més esgotador que abans. Va pujar lentament, mà dreta, mà esquerra, mà dreta, va hissar-se per l’estret forat d’accés, va estirar-se cap amunt, va treure els braços per sobre de la vora de la boca d’accés i va impulsar-se a fora, a la càlida nit.

Durant l’estona que havia passat sota terra havia sortit la lluna, enorme, plena i vermella. Era, com els estels en aquella banda del món —de fet, com tot—, artificial i pomposa. Gran part de la feina a la superfície ja estava en marxa: les piles de runes excavades al túnel, un parell de fogueres grans escopint espurnes cap a la lluna, torxes clavades a terra per proporcionar més llum, els carros descoberts i pràcticament del tot descarregats. Sota la llum de la lluna, va poder observar una franja ampla de fang al voltant del llac, que ja s’havia assecat en gran part. Els esclaus de l’equip d’Ampliat estaven repenjats als carros, esperant ordres. Se’l miraven encuriosits mentre es posava dret. Es va adonar que devia anar fet un quadre, xop i brut. Va abocar-se al túnel per cridar a Musa que pugés i els posés a treballar, i després va mirar al seu voltant cercant Corví. Estava a unes trenta passes d’allà, a prop dels bous, d’esquena a la boca d’accés. Atili el va cridar amb impaciència.

—I doncs?

Corví es va tombar i, a tall d’explicació, es va enretirar a un costat per descobrir darrere seu una silueta embolicada amb una capa amb caputxa. Atili va avançar cap a ells. No va ser fins que s’hi va acostar i l’estrany es va treure la caputxa que no la va reconèixer. No s’hauria sorprès més si Egèria en persona, la deessa de les deus d’aigua, s’hagués materialitzat de cop i volta a la llum de la lluna. El seu primer instint li va fer pensar que havia vingut amb el seu pare i va mirar al seu voltant buscant més genets, més cavalls. Però només hi havia un cavall, pasturant a l’herba tranquil·lament. Estava sola i en acostar-se a ella va alçar les mans en senyal de sorpresa.

—Corèlia, què vol dir tot això?

—No m’ha volgut dir què vol —el va interrompre Corví—. Diu que només parlarà amb vós.

—Corèlia?

Va assentir recelosa en direcció a Corví, es va posar un dit sobre els llavis i va moure el cap.

—Veieu què vull dir? Ahir quan va aparèixer ja vaig saber que només duria problemes…

—Molt bé, Corví. Gràcies per tot. Torna a la feina.

—Però…

—La feina!

Mentre l’esclau marxava arrossegant els peus, la va estudiar de més a prop. Les galtes brutes, els cabells despentinats, la capa i el vestit esquitxats de fang. Però el més preocupant de tot eren els seus ulls, anormalment oberts i lluents. La va agafar de la mà.

—Aquest no és un lloc adient per a vós —li va dir amablement—. Què hi feu, aquí?

—Us volia dur això —va xiuxiuejar, i d’entre els plecs de la capa va començar a treure petits rotlles de papir.

Els documents eren de procedència i de temps diversos. En total sis, prou petits com per cabre en el cabestrell d’un braç. Atili va agafar una torxa i amb Corèlia al costat es va allunyar de l’activitat al voltant de l’aqüeducte a un punt més discret al darrere d’un dels carros que mirava cap a la zona inundada. Per damunt del que quedava del llac s’estenia un caminoi ondulat de llum de lluna, ample i dret com una carretera romana. De la banda més llunyana els arribava la remor de les ales i els crits de les aus aquàtiques.

Li va treure la capa de damunt les espatlles i la va estirar a terra perquè hi segués. Després va clavar el mànec de la torxa a terra, es va ajupir i va desenrotllar el més antic dels documents. Era el plànol d’una secció de l’Augusta. Aquella secció en concret, Pompeia, Nola i el Vesuvi, estava marcada amb una tinta que s’havia anat descolorint del negre al gris pàl·lid. Duia estampat el segell del Diví August com si l’hagués inspeccionat i aprovat oficialment. Era obra d’un supervisor. Original. Traçat feia més d’un segle. Potser el mateix Marc Agripa l’havia sostingut alguna vegada entre les mans? El va girar. Un document com aquell només podia procedir de dos llocs: o bé de l’arxiu del Curator Aquarum de Roma, o de la piscina Mirabilis a Misè. El va enrotllar amb cura.

Els altres tres papirs contenien bàsicament columnes de nombres i va trigar una mica a desxifrar què volien dir. Un duia per títol Colonia Veneria Pompeianorum i estava dividida per anys (dcccxiv, dcccxv, etc.) fins feia aproximadament dues dècades, amb més subdivisions amb anotacions, xifres i totals. Les quantitats augmentaven cada any fins que, cap a l’any que havia finalitzat el desembre passat, el vuit-cents trenta-tresè de Roma, s’havien duplicat. A primer cop d’ull, el segon document semblava idèntic, fins que se’l va mirar amb més deteniment i es va adonar que les xifres que l’omplien eren amb prou feines la meitat que en el primer. Per exemple, per al darrer any, el total final de tres-cents cinquanta-dos mil registrat al primer papir s’havia reduït en el segon a cent setanta-vuit mil.

El tercer document no era tan formal. Semblava el registre d’ingressos mensuals d’un home. Novament, però, hi havia les xifres corresponents a vint anys i, novament, les quantitats anaven augmentant gradualment fins que pràcticament s’havien duplicat. I no eren uns ingressos gens menyspreables, potser uns cinquanta mil sestercis només en el darrer any, potser un terç de milió en total.

Corèlia seia amb els genolls aixecats, observant-lo.

—I doncs? Què signifiquen?

Es va prendre un temps per respondre. Se sentia contaminat: la vergonya d’un home, la vergonya de tots. I qui podia saber fins on s’havia escampat la corrupció? Però aleshores va pensar «No», no podia ser que hagués arribat fins a Roma, perquè si Roma hi hagués estat implicada, Aviola no l’hauria enviat mai a Misè.

—Aquestes semblen les xifres reals de la quantitat d’aigua consumida a Pompeia. —Li va ensenyar el primer papir—. Tres-cents cinquanta mil quinaris l’any passat; això seria correcte per a una ciutat com Pompeia. I aquest segon registre, imagino que és el que el meu predecessor, Exomni, enviava a Roma com a oficial. No es podien adonar de la diferència, en especial després del terratrèmol, si no és que enviaven un inspector a fer comprovacions. I això —no es va esforçar a ocultar el seu menyspreu mentre agitava el tercer document— és el que el vostre pare li pagava per tenir la boca tancada. —El va mirar desconcertada—. L’aigua és cara —li va explicar—, i encara més si estàs reconstruint mitja ciutat. «Almenys tan valuosa com els diners», això em va dir el vostre pare. —Sens dubte, aquella era la clau dels beneficis o les pèrdues. Salve lucrum!

Va enrotllar el papir. Els devien haver robat de la llardosa habitació de damunt del bar. Es preguntava per què Exomni hauria hagut de córrer el risc de conservar tan a la vora unes proves acusadores com aquelles. Però tot seguit va suposar que justament eren proves el que Exomni tenia al cap. Li haurien conferit un posició de poder per damunt d’Ampliat: Ni se us passi mai pel cap d’intentar fer un sol moviment en la meva contra (de fer-me callar, o de fer-me fora del tracte, o d’amenaçar-me amb una delació) perquè si m’enfonseu, us arrossegaré amb mi.

—I aquests altres dos? —va preguntar Corèlia.

Els altres dos documents eren completament diferents dels anteriors, era com si no hi tinguessin res a veure. Per començar, eren molt més nous i en comptes de xifres estaven farcits de lletra. El primer estava en grec.

El cim és bàsicament pla, i completament àrid. El sòl té l’aspecte de la cendra i hi ha forats que semblen coves de roca enfosquida, com si hagués estat rosegada pel foc. Sembla com si aquesta zona hagués estat cremant en el passat i hagués presentat cràters de flames que, posteriorment, es van extingir per manca de combustible. Sens dubte aquesta és la causa de la fertilitat de la zona que l’envolta, com a Caetana, on diuen que el sòl està impregnat de les cendres que llancen les flames de l’Etna i això fa que el sòl sigui especialment bo per a la vinya. El sòl enriquit conté tant materials inflamables com materials que afavoreixen la producció. Quan compta amb un excés de la substància enriquidora, està preparat per cremar, com passa amb totes les substàncies sulfuroses, però quan ha estat absorbida i s’ha extingit el foc, el sòl esdevé com la cendra i és adient per al conreu.

Atili va haver de llegir-lo dos cops, sostenint-lo a la llum de la torxa, abans no va estar segur de què volia dir. El va allargar a Corèlia. El cim? El cim de què? Suposadament del Vesuvi, era l’únic cim que hi havia per allà. Però podia ser que Exomni, l’Exomni mandrós, vell, bevedor, amant de prostitutes, hagués trobat les forces necessàries per ascendir fins al cim del Vesuvi, enmig d’una sequera, per prendre nota de les seves impressions en grec? Allò era un desafiament a la lògica. I el tipus de llenguatge («forats que semblen coves de roca enfosquida… fertilitat de la zona que l’envolta») no semblava pas el discurs d’un enginyer. Era massa literari, en cap cas la mena de frases que vindrien espontàniament al cap d’un home com Exomni, que segurament no dominava millor que Atili la llengua hel·lènica. Ho devia haver copiat d’alguna banda. O haver-lo fet copiar per a ell. Potser, per algun dels escrivans de la biblioteca pública del fòrum de Pompeia.

El darrer papir era més llarg i estava escrit en llatí. Tanmateix, el seu contingut era igualment enigmàtic:

Un altre cop, el llenguatge semblava massa florejat per ser obra d’Exomni, i el traç de la cal·ligrafia massa professional. En qualsevol cas, per què Exomni hauria d’haver manifestat que només havia sentit parlar d’un terratrèmol que havia tingut lloc feia disset anys? I qui era Lucili? Corèlia s’havia ajupit prop d’Atili per poder llegir el document per damunt la seva espatlla. Atili podia sentir el seu perfum, notar la seva respiració a la galta, el seu pit premut contra el seu braç.

—Esteu segura que aquests es trobaven amb els altres papirs? No podria ser que haguessin arribat d’alguna altra banda?

—Estaven a la mateixa caixa. Què volen dir?

—I no heu pogut veure l’home que ha dut la caixa al vostre pare?

Corèlia va fer que no amb el cap.

—Només l’he pogut sentir. Parlaven de vós. Han estat les seves paraules el que m’ha fet decidir venir a trobar-vos. —Es va acostar uns mil·límetres més a ell abaixant la veu—. El meu pare ha dit que no volia que tornéssiu viu d’aquesta expedició.

—De debò? —va esforçar-se a riure—. I què ha dit l’altre home?

—Ha contestat que no hi havia cap problema.

Silenci. Va notar com la mà d’ella tocava la seva, els dit freds sobre els talls i les esgarrapades obertes, i després va deixar reposar el cap sobre el seu pit. Estava esgotada. Per uns segons, i per primer cop en tres anys, es va permetre gaudir de la sensació de tenir el cos d’una dona a prop del seu.

O sigui que estar viu era això, va pensar. Se n’havia oblidat.

Passada una estona ella es va adormir. Amb molt de compte, per no despertar-la, va enretirar el braç. La va deixar allà i va tornar cap a l’aqüeducte.

Les tasques de reparació havien arribat a un punt decisiu. Els esclaus havien deixat de pujar runes a la superfície i havien començat a baixar-hi totxos. Atili va assentir amb cautela a Brèbix i Musa, que estaven junts. Tots dos homes van callar quan s’hi va acostar i van mirar darrere d’ell cap al lloc on jeia Corèlia, però va ignorar la seva curiositat.

Tenia el cap immers en un remolí. Que Exomni fos un corrupte no era cap sorpresa, ja s’hi havia resignat. I havia acceptat que la manca d’honestedat havia estat el motiu de la seva desaparició. Però aquells altres documents, el text en grec i el fragment de la carta, llançaven una llum completament nova sobre el misteri. Semblava que Exomni estava amoïnat pel sòl pel qual discorria l’Augusta, aquell sòl sulfurós i corromput, almenys tres setmanes abans no es contaminés l’aqüeducte. Prou preocupat com per consultar una sèrie de plànols originals i anar a cercar a la biblioteca de Pompeia.

Atili va abaixar la mirada distretament cap a les profunditats de la matriu. Estava repassant la conversa que havia mantingut amb Còrax a la piscina Mirabilis la tarda anterior. L’escarni de Còrax: «Coneixia aquesta aigua millor que qualsevol altre home. Ho hauria vist a venir», i la seva resposta irreflexiva, «Potser ho va veure venir: per això va fugir». Per primera vegada va pressentir que alguna cosa terrible havia de succeir. No ho podia definir. Però estaven passant massa coses fora del normal: la fallida de la matriu, les vibracions del terra, deus d’aigua que tornaven a la terra, sofre verinós… Exomni també ho havia pressentit.

El foc de les torxes lluïa dins el túnel.

—Musa?

—Sí, aquari?

—D’on era Exomni? On va néixer?

—Sicília, aquari.

—Sí, sí, conec Sicília. De quina banda, exactament?

—Em penso que de l’est —va respondre Musa, arrufant les celles—. Caetana. Per què?

Però l’enginyer, amb la mirada que creuava l’estreta planura il·luminada per la lluna i es dirigia al volum entre ombres del Vesuvi, no va respondre.