HORA QUARTA

[10.37]

Les mitjanes de l’ascensió del magma que s’han obtingut en estudis recents suggereixen que el magma contingut en la cambra situada a sota del Vesuvi podria haver començat a pujar a una velocitat de >0,2 metres per segon a través de la xemeneia del volcà al voltant de quatre hores abans de l’erupció (és a dir, aproximadament, a les 9 del matí del 24 d’agost).

BURKHARD MÜLLER-ULLRICH (editor)
Dinàmica del Vulcanisme

El quattuorviri, la junta dels quatre, els magistrats electes de Pompeia, es trobaven en sessió d’urgència a la sala de Luci Popidi. Els esclaus hi havien col·locat una cadira per a cadascun i una taula petita. Hi van seure al voltant en silenci amb braços plegats, esperant. Ampliat, en un gest de deferència pel fet de no ser magistrat, acomodat sobre un tamboret en un racó, menjava una figa tot observant-los. A través de la porta oberta podia veure la piscina amb la discreta font i també, en un racó del jardí enrajolat, un gat jugant amb un ocellet. Aquell ritual de prolongació de la mort el tenia intrigat. Els egipcis consideraven que el gat era un animal sagrat: de tots els animals, el que més s’acostava a l’home en intel·ligència. I en el conjunt de la naturalesa, només els gats i l’home, que li vinguessin al cap, obtenien un plaer evident en l’exercici de la crueltat. Significava això que la crueltat i la intel·ligència estaven inevitablement lligades? Interessant.

Es va menjar una altra figa. La sonoritat dels seus xarrups va provocar una ganyota de Popidi.

—Us he de dir que sembleu molt segur de vós, Ampliat.

En la veu s’apreciava un deix d’irritació.

—Estic extremament segur de mi mateix. Us hauríeu de tranquil·litzar.

—Per a vós és molt fàcil parlar així. El vostre nom no apareix en cinquanta avisos escampats per tota la ciutat garantint a tothom que l’aigua tornarà a córrer al migdia.

—Responsabilitat pública, el preu d’ocupar un càrrec electe, estimat Popidi. —Va fer petar els dits enganxifosos i un esclau li va dur un bol petit de plata. Es va esbandir les mans i se les va eixugar amb la túnica de l’esclau—. Tingueu fe en l’enginyeria romana, honorables. Tot anirà bé.

Feia quatre hores que Pompeia s’havia desvetllat en un altre dia tòrrid i sense núvols per descobrir que el subministrament d’aigua fallava. L’instint d’Ampliat en predir què passaria a continuació havia estat encertat. En ocórrer l’endemà al matí, després que la major part de la ciutadania s’hagués abocat en els sacrificis a Vulcà, era molt difícil, fins i tot per als menys supersticiosos de tots, no considerar-ho com una prova més de la insatisfacció del déu. Grups de persones nervioses s’havien començat a agrupar a les cantonades dels carrers abans de l’albada. Avisos, signats per L. Popidi Segon, penjats al fòrum i a les fonts més importants anunciaven que s’estaven duent a terme tasques de manteniment a l’aqüeducte i que el subministrament estaria restablert cap a la setena hora. Tanmateix, allò no tranquil·litzava gaire els qui recordaven el terrible terratrèmol de disset anys enrere (en aquella ocasió també havia faltat l’aigua) i durant tot el matí es podia palpar la intranquil·litat a la ciutat. Algunes botigues no havien obert. Unes quantes persones havien marxat amb les pertinences amuntegades sobre els carros, proclamant en veu alta que Vulcà estava preparant-se per destruir Pompeia per segona vegada. I ara, s’havien escampat rumors que deien que els quattuorviri estaven reunits a la casa de Popidi. Al carrer s’havia reunit un grup de gent. De tant en tant, es podia sentir el soroll de la multitud a l’acollidora sala: un grunyit, com la remor de les bèsties dins les gàbies als túnels de l’amfiteatre, just abans que els deixessin anar per lluitar amb els gladiadors.

Un calfred va fer tremolar Briti.

—Us vaig dir que mai no hauríem d’haver acceptat ajudar l’enginyer aquell.

—Teniu raó —va acceptar Cuspi—. Ho vaig dir des del principi. Mireu on ens ha dut.

Es podien aprendre tantes coses del rostre d’un home, va pensar Ampliat. Amb quina complaença es lliura als àpats i begudes en abundància, quina mena de feina fa, l’orgull, la covardia, la força. Popidi, per exemple: era bell i dèbil; Cuspi, com el seu pare, brau, brutal, estúpid; Briti s’ofegava en la complaença; Holconi tenia un caràcter avinagrat i esquerp, massa anxoves i massa garum en aquella dieta.

—I una merda —va saltar Ampliat afablement—. Penseu-hi una mica. Si no l’haguéssim ajudat, hauria anat a Nola a demanar ajuda i nosaltres hauríem perdut l’aigua igualment al cap d’un dia: i com us penseu que s’ho haurien pres a Roma, quan ho haguessin sabut? A més, d’aquesta manera sabem on és. El tenim a les nostres mans.

Els altres no se’n van adonar, però el vell Holconi es va girar de cop.

—I per què és tan important saber on para?

Ampliat es va quedar sense paraules uns segons. Va esclatar a riure.

—Au va, Holconi! Que no és sempre útil saber tot el que es pugui? Saber-ho bé val el preu de deixar-li uns quants esclaus, una mica de fusta i de calç. Un cop un home està en deute amb vós, no és més fàcil tenir-lo controlat?

—En això teniu raó —va respondre Holconi esquerp llançant una mirada a l’altra banda de la taula, a Popidi.

Ni tan sols Popidi era prou estúpid com per no adonar-se de l’insult i se li va encendre el rostre.

—I això què vol dir? —va exigir fent enrere la cadira.

—Escolteu! —va ordenar Ampliat. Volia aturar aquella conversa abans no arribés massa lluny—. Us volia parlar d’una profecia que vaig encarregar a l’estiu, quan van començar les vibracions.

—Una profecia? —Popidi va tornar a seure. El seu interès va despertar immediatament. Aquella mena de coses l’entusiasmaven, i Ampliat ho sabia: la vella Biria amb les dues mans màgiques de bronze, coberta de símbols místics, la gàbia plena de serps, els ulls lletosos, incapaços de distingir el rostre d’un home, però que sí que podien veure el futur—. Heu consultat la Sibil·la? Què us va dir?

Ampliat va adoptar una expressió solemne, adient per a l’ocasió.

—Va sacrificar unes serps en honor a Sabazius i els va arrencar la pell per veure’n el significat. Vaig presenciar-ho tot. —Recordava les flames a l’altar, el fum, les mans espurnejants, l’encens, la veu tremolosa de la Sibil·la, aguda, amb prou feines humana, com la veu d’aquella vella el fill de la qual havia llançat a les morenes. A contracor, tot el cerimonial li va fer respecte—. Va veure una ciutat famosa a tot el món. Els temples, els amfiteatres, els carrers: atapeïts de gent de totes les llengües. Això és el que va veure als budells de les serps. Molts anys després que els cèsars siguin pols i l’Imperi hagi caigut, el que nosaltres hem construït aquí, perdurarà.

Va seure enrere. S’havia mig convençut a si mateix. Popidi va deixar anar un sospir.

—Biria Onomastia mai no s’equivoca.

—I podrà repetir tot això? —va preguntar amb escepticisme Holconi—. Ens permetrà fer servir la profecia?

—Ho farà —va afirmar Ampliat—. Més li val. Li vaig pagar molts diners.

Li va semblar sentir alguna cosa. Es va alçar del tamboret i va sortir al jardí il·luminat pel sol. La font que alimentava la piscina reproduïa la silueta d’una nimfa tombant una gerra. En acostar-s’hi va tornar a sentir el soroll, un lleu borbolleig, i aleshores va començar a degotar aigua per la vora del recipient. El flux s’interrompia, s’accelerava, semblava que s’aturava, però després va començar a rajar amb més força. De sobte es va sentir captivat per les forces místiques que havia desfermat. Va fer un gest als altres perquè s’acostessin a mirar.

—Veieu. Us ho he dit. La profecia és correcta!

Entre exclamacions de plaer i alleujament, fins i tot Holconi va dibuixar un lleu somriure.

—Això és bo.

—Escutari! —Ampliat va cridar el reboster—. Duu als quattuorviri el nostre millor vi, el Caecuban, per què no? I doncs, Popidi, dono jo la notícia a la multitud o ho feu vós mateix?

—Digueu-ho vós mateix, jo necessito fer un glop.

Ampliat va avançar amb majestuositat per l’atri en direcció a la gran porta del davant. Va fer un gest a Massavo perquè l’obrís i va sortir al llindar. Potser hi havia un centenar de persones, la seva gent, així li agradava pensar-hi, agrupades al carrer. Va aixecar un braç per demanar silenci.

—Tots vosaltres sabeu qui sóc —va cridar quan el murmuri de veus es va haver extingit—, i tots vosaltres sabeu que podeu confiar en mi!

—Per què ho hauríem de fer? —va proferir algú des del darrere.

Ampliat el va ignorar.

—L’aigua torna a córrer! Si no em creieu, com l’insolent d’allà al darrere, aneu i mireu les fonts i comproveu-ho vosaltres mateixos. L’aqüeducte està reparat! I avui mateix, més tard, es farà pública una fantàstica profecia emesa per la Sibil·la Biria Onomastia. Faran falta més que unes quantes tremolors de terra i un tòrrid estiu per espantar la colònia de Pompeia!

Unes quantes persones el van ovacionar. Ampliat va somriure esplèndidament i els va saludar.

—Tingueu un bon dia, ciutadans! Tornem a la feina. Salve lucrum! Lucrum gaudium! —Va desaparèixer al vestíbul—. Llanceu-los unes quantes monedes, Escutari —va xiuxiuejar mentre encara somreia a la multitud—. Tampoc gaires, vés amb compte. Prou com perquè puguin comprar vi per a tots.

Es va endarrerir prou per escoltar els efectes d’aquella generositat mentre la multitud lluitava per les monedes, i després va tornar cap a l’atri, fregant-se les mans amb deler. La desaparició d’Exomni havia esperonat la seva equanimitat, no ho podia negar, però en menys d’un dia s’havia desempallegat del problema, la font semblava que rajava amb força i, si el jove aquari encara no era mort, ho seria ben aviat. Un motiu de celebració! De la sala li va arribar el so de les rialles i el dringar dels gots de vidre. Estava a punt de donar la volta a la piscina per afegir-s’hi quan, als seus peus, es va fixar en el cos de l’ocell que havia vist com torturava el gat. El va bellugar amb la punta del peu i es va aturar per clavar-li una puntada. Aquell cos minúscul encara estava calent. Caputxa vermella, galtes blanques, ales negres i grogues. Tenia una gota de sang a l’ull.

Una cadernera. Res, tret de borrissol i plomes. El va sospesar amb la mà un moment, mentre algun pensament fosc li travessava la ment, després el va deixar caure i va pujar ràpidament els graons que duien al jardí de columnes de la seva antiga casa. En veure’l venir, el gat es va afanyar a desaparèixer de la vista darrere un arbust, però Ampliat no estava interessat a perseguir-lo. Tenia els ulls clavats en la gàbia buida del balcó de Corèlia i en les finestres fosques, tancades, de la seva habitació. Va bramar:

—Cèlsia! —La seva esposa va aparèixer corrent—. On és Corèlia?

—Estava malalta. L’he deixat dormir…

—Vés a buscar-la! Ara mateix! —La va empènyer en direcció a les escales, es va tombar i es va afanyar en direcció a l’estudi.

«No pot ser…».

«No s’hi atreviria…».

En el mateix moment que va agafar el llum i el va acostar a la taula va saber que alguna cosa no anava bé. Era un vell truc que havia après del seu antic amo: un cabell al calaix que delatava si algú havia estat furgant en els seus assumptes, però funcionava prou bé i havia deixat ben entès que faria crucificar qualsevol esclau en qui no pogués confiar.

No hi havia cap cabell. I quan va obrir la caixa forta per treure’n la capsa dels documents, aquesta no contenia cap papir, tampoc. Es va quedar palplantat com un ximple, colpejant amb els dits la capsa buida i sacsejant-la com si fos un mag que hagués oblidat la resta del truc, i aleshores la va tirar a l’altra banda de l’habitació on es va fer miques en colpejar la paret. Va sortir corrent al jardí. La seva esposa havia obert els porticons de la cambra de Corèlia i s’estava dreta al balcó, agafant-se el rostre amb les mans.

Corèlia estava d’esquena a la muntanya quan va travessar la Porta del Vesuvi i va accedir a la plaça del costat del castellum aquae. Les fonts tornaven a rajar, però el flux encara era feble i des d’aquell punt privilegiat es podia veure com un núvol de polseguera s’havia aixecat sobre Pompeia a mesura que el trànsit s’intensificava pels carrers eixuts. El soroll de l’activitat s’elevava en forma d’un brunzit generalitzat per damunt de les teulades vermelles.

S’havia pres el temps que havia volgut en el viatge de tornada, ni una sola vegada no va esperonar el cavall perquè anés més de pressa mentre anaven seguint el vessant del Vesuvi i creuaven la planura. No trobava cap motiu per afanyar-se, ara. A mesura que baixava pel turó en direcció als grans encreuaments, amb Polites avançant fidelment al seu darrere, semblava com si les parets buides de les cases s’anessin aixecant a totes dues bandes tancant-la com en una presó. Llocs en els quals havia gaudit des que era petita —els estanys ocults i els jardins de flors amagats, les botigues amb les llaminadures i els teixits, els teatres i les sorolloses cases de banys— ara eren per a ella més morts que la cendra. Es va fixar en els rostres enfurismats i frustrats de la gent davant les fonts, clavant-se empentes per aconseguir ficar els pots a sota del rajolí d’aigua i, un altre cop, l’aquari al pensament. Es preguntava on devia ser i què devia fer. La història de la seva esposa i el fill li havia ocupat el pensament durant tot el viatge de tornada a Pompeia.

Sabia que ell tenia raó. El seu destí era indefugible. Ja no sentia ni ràbia ni temor mentre s’anava acostant, esgotada, bruta i assedegada, a la casa del seu pare, senzillament era com si tot allò no l’afectés. Potser d’ara endavant la seva vida seria així, el seu cos seguint els moviments rutinaris de l’existència i la seva ànima a qualsevol altra banda, observadora i aliena. Al capdamunt del carrer va poder veure una multitud més gran que l’habitual col·lecció de sol·licitants que esperaven durant hores per poder creuar unes paraules amb el seu pare. Mentre els mirava li va semblar que començaven a evolucionar representant alguna dansa ritual estranya, primer saltant amb els braços estesos a l’aire i després llançant-se a terra de genolls per furgar les pedres. Va trigar una mica a adonar-se que els estaven llançant diners. Propi del seu pare, va pensar, el Cèsar provincià intentant comprar l’afecte de la multitud i creient actuar com un aristòcrata, sense adonar-se mai de la seva exacerbada vulgaritat.

De sobte, el menyspreu va superar l’odi, i el seu valor va revifar. Enfilava el camí que duia al darrere de la casa, en direcció als estables. En sentir el soroll de les ferradures sobre les llambordes, va sortir a rebre-la un vell mosso de quadra. Se’l veia molt sorprès per aquella despentinada aparició, però no en va fer cap cas. Va saltar de la sella i li va allargar les regnes.

—Gràcies —va dir a Polites, i després es va dirigir al mosso—. Encarregueu-vos que donin menjar i beure a aquest home.

Es va afanyar a abandonar la claror del carrer i penetrar en la penombra de la casa, i va ascendir amb rapidesa per les escales de les dependències dels esclaus. Mentre caminava es va treure els papirs de sota la capa. Marc Atili li havia dit que els retornés a l’estudi del seu pare amb l’esperança que ningú no s’hagués adonat de la seva absència. Però no ho pensava fer. Els hi tornaria ella mateixa. Millor i tot, li explicaria on havia anat. Li faria saber que havia descobert la veritat i que podia fer amb ella el que li semblés. Tant li feia. Què podia ser pitjor que el destí que ja li havia preparat? No es poden castigar els morts.

Amb l’esclat d’optimisme que injecta la rebel·lió, va travessar la cortina que duia a la casa de Popidi i es va dirigir cap a la piscina que constituïa el cor de la vil·la. De la dreta li va arribar soroll de veus i va poder veure a la sala el seu futur marit i els magistrats de Pompeia. Es van tombar a mirar-la just en el moment que el pare, amb la mare i el germà al darrere, compareixia al capdamunt de les escales que duien a la seva antiga casa. Ampliat es va fixar en el que duia a les mans i, durant uns instants gloriosos, va veure aquell rostre dominat pel pànic. Li va udolar «Corèlia!» mentre avançava cap a ella, però ella es va enretirar i va entrar ràpidament a la sala, escampant els seus secrets damunt la taula i l’estora abans no tingués l’oportunitat d’aturar-la.

A l’enginyer li semblava que el Vesuvi estava jugant amb ell: sempre lluny, per més que ell s’hi acostava galopant. Només quan, per fi, va mirar enrere, protegint-se la mirada del cop de sol, es va adonar de l’alçada que havia ascendit. Ben aviat va tenir una nítida panoràmica de Nola. Els camps regats al seu voltant eren com un quadrat verd ben definit, no pas més gran que el mocador d’una nina reposant desplegat sobre la planura marró de la Campània. I Nola, una antiga fortalesa samnita, no semblava gaire més imponent que una escampada dels components d’un joc de construcció infantil que s’haguessin abocat des del cim de la llunyana carena. A aquella hora, els ciutadans ja devien tenir aigua. En pensar-ho es va sentir més segur de si mateix.

Es dirigia cap a la vora de la franja blanca i grisa més propera, i hi va arribar abans de mig matí, en el punt en què les pastures de les faldes més baixes quedaven interrompudes per l’inici del bosc. No es va creuar amb cap criatura vivent, ni humana ni animal. Les granges que de tant en tant hi havia ran del camí estaven abandonades. Suposava que els seus habitants devien haver fugit, o bé a la nit en sentir l’explosió o bé en fer-se de dia, quan es van llevar envoltats per aquella fantasmagòrica capa de cendra. Cobria el terra, com una neu pols, immòbil, ja que no feia el més mínim bri d’aire que la pogués fer volar. En baixar d’un salt del cavall es va alçar un núvol que se li va enganxar a les cames suades. En va agafar un grapat. Inodora, molt fina, calenta pel sol. En la distància podia veure que els arbres en tenien les fulles cobertes com si fos una petita nevada.

Se’n va guardar una mica a la butxaca per dur-l’hi a l’almirall i va beure una mica d’aigua, empassant-se el gust sec de la pols que duia als llavis. En abaixar la mirada va veure un altre genet, potser a un quilòmetre i mig, que també anava avançant progressivament cap a aquell mateix punt, suposadament empès per la curiositat de saber què havia passat. Atili es va plantejar esperar-lo, per intercanviar opinions, però finalment va decidir el contrari. Volia continuar. Va escopir una glopada d’aigua, va tornar a muntar el cavall i va tirar enrere seguint el flanc de la muntanya, allunyant-se de la cendra per retrobar el camí que duia cap al bosc.

Un cop es va trobar envoltat d’arbres, la boscúria el va encerclar i li van fer perdre el sentit de l’orientació. L’única cosa que podia fer era seguir el rastre dels caçadors, que giravoltava entre els arbres creuant rierols eixuts, fent esses d’una banda a l’altra, però sense deixar mai d’ascendir. Va desmuntar per orinar. Algunes sargantanes es van allunyar corrent fent remor sota les fulles seques. Va veure petites aranyes vermelles i les seves fràgils teranyines, i erugues peludes, grans com el seu dit índex.

Hi havia carrassos de baies carmesines que se li desfeien dolçament a la llengua. La vegetació era comuna: verns, esbarzers, heura. Va pensar en Torquat, el capità de les liburnes, tenia raó: el Vesuvi era molt més fàcil de pujar del que semblava, i quan els corrents d’aigua anaven plens per allà hi devia haver prou aliments i aigua com per mantenir un exèrcit. Ràpidament li va venir la imatge del gladiador traci, Espàrtac, guiant els seus seguidors per aquell mateix camí un segle i mig enrere, ascendint en direcció al santuari del cim.

Potser va trigar encara una hora a travessar el bosc. Gairebé havia perdut la noció del temps. Durant la major part del trajecte el sol havia quedat ocult per damunt dels arbres i queia formant feixos entre l’espès dosser del fullam. El cel, trencat en fragments per les fulles, formava un brillant i canviant patró de blau. L’aire era càlid, perfumat amb les olors del pi sec i les herbes. Les papallones voleiaven entre els arbres. No se sentia cap soroll a banda d’algun tudó de tant en tant. Balancejant-se damunt la sella enmig d’aquella xafogor se sentia endormiscat. El cap li ballava. En una ocasió li va semblar sentir darrere seu un animal més gran que avançava pel camí, però quan es va aturar per escoltar, ja no el va sentir més. Poc després, el bosc va començar a aclarir-se. Va arribar a una clariana.

Ara era com si el Vesuvi hagués decidit jugar a un joc diferent. Si durant hores li havia semblat que no aconseguia acostar-s’hi, de sobte el cim s’alçava ben bé al seu davant (a uns quants centenars de peus d’alçada), un fort pendent, principalment cobert de roques sense prou terra perquè hi pogués arrelar cap mena de vegetació, tret d’alguns arbustos disseminats i plantes de flor groga petita. Era tal com ho havia descrit l’escriptor grec: una capa negra arrasada pel foc feia molts anys. En alguns punts, la roca formava unes protuberàncies com si cedís a la pressió d’alguna força subterrània i enviés petits flocs de pedres rodolant muntanya avall. Més enllà, seguint la cresta, havien tingut lloc corriments de terres més importants. Enormes còdols, de l’alçada d’un home, havien sortit disparats i xocat contra els arbres, i no feia gaire, per l’aspecte que tenien. L’Atili es va recordar de les poques ganes de sortir de Pompeia que tenien els homes. Els gegants han estat viatjant per l’aire, les seves veus se sentien com l’espetec d’un tro… El soroll es devia sentir a quilòmetres de distància.

El pendent era massa pronunciat per al seu cavall. Va desmuntar i va buscar un lloc prou resguardat del sol per lligar-lo amb les regnes a un arbre. Va explorar una mica pels voltants cercant alguna mena de bastó, i finalment en va triar un d’aproximadament el gruix del seu canell, llis, gris i sec. Proveït d’aquella eina que l’ajudaria a avançar, va marxar per iniciar l’ascensió final.

A aquella hora del dia, el sol era implacable i el cel, tan lluminós que gairebé era blanc. Avançava d’una roca cendrosa a l’altra enmig d’aquella calor sufocant. Semblava que l’aire li cremava els pulmons, i la calor era seca com la fulla d’una espasa enretirada del foc. Ni un sol llangardaix sota les pedres, ni un sol ocell al cel (era una ascensió directa al sol). Podia sentir la calor a través de les soles de les sandàlies. S’obligava a tirar endavant, sense mirar enrere, fins que el terra va deixar de ser inclinat i el que tenia al seu davant, enlloc de ser roca negra, era el cel blau. A quatre grapes va passar a l’altra banda de la carena i va llançar la mirada per damunt del cel del món.

El cim del Vesuvi no era l’esmolat pic que semblava des de la base, sinó una planura irregular i circular, de potser uns sis quilòmetres de diàmetre, un desert de roca negra esquitxada per algunes taques marrons de vegetació malaltissa que només feia que emfasitzar tota aquella mortaldat. No només semblava haver estat pastura de les flames en el passat, tal com deia el papir grec, sinó també que estigués cremant en aquells mateixos moments. Hi havia almenys tres punts en què s’alçaven unes columnes primes de vapor gris, fent ondulacions i xiulant en el silenci. Se sentia la mateixa pudor amarga de sofre que havia sentit a les canals de la Vil·la Hortènsia. Aquest és el lloc, va pensar Atili. Aquest és el cor del mal. Hi podia percebre alguna cosa gegantina i malèvola. Se la podia anomenar Vulcà o de qualsevol altra manera. Se la podia venerar com un déu. Però era una presència tangible. El va recórrer un calfred.

Mirant de no separar-se de la vora del cim, va anar fent-hi la volta, hipnotitzat pels núvols sulfurosos que s’aixecaven xiuxiuejant del terra i per les sorprenents vistes que descobria per damunt del cim. Lluny, a la seva dreta, la roca nua continuava fins als límits del bosc, i després no es veia res més que una estora verda ondulada. Torquat deia que es podia veure el que hi havia fins a setanta quilòmetres de distància, però a l’Atili li semblava que als seus peus s’estenia la península Itàlica sencera. A mesura que anava avançant del nord cap al sud, davant els seus ulls va aparèixer la badia de Neàpolis. No li va costar gens distingir el promontori format per Misè i les illes de davant de les seves costes, el retir imperial de Capri i, més enllà, definit com el tall d’una navalla, la finíssima línia on el blau marí del mar es fonia amb el blau més clar del cel. L’aigua encara estava esquitxada per les onades que havia apreciat la nit anterior, onades en moviment en un mar sense vent, tot i que ara que hi pensava potser s’estava començant a aixecar una lleu brisa. La podia notar a la galta: la que anomenaven caure, bufava des del nord-oest cap a Pompeia, que podia veure als seus peus com si no fos res més que una taca de sorra enretirada de la costa. Va imaginar que Corèlia hi arribava llavors, absolutament inabastable ara, un punt dins un punt, perduda per sempre.

Només de mirar-la se sentia marejat, com si ell mateix no fos més que un gra de pol·len que en qualsevol moment podia enlairar-se suspès en l’aire calent i ser llançat contra la blavor. Va sentir l’aclaparador impuls de deixar-s’hi anar: un anhel per aquella inconsciència blava perfecta tan intensa que es va haver de controlar per obligar-se a allunyar-se’n. Desconcertat, va avançar directament creuant pel centre en direcció a l’altra banda, tornant cap a on havia arribat, mantenint-se allunyat dels núvols de sofre que semblava que s’anessin multiplicant al seu voltant. El terra s’agitava, es movia. Li van venir ganes de marxar d’allà corrent, tan ràpid com pogués. Però el terreny era esquerp i formava profundes depressions a totes dues bandes del camí que havia triat —«pous com coves de roca ennegrida», tal com havia dit l’escriptor grec—; havia d’anar amb compte d’on ficava els peus. I, per aquesta mateixa raó, perquè anava amb el cap cot, va poder sentir l’olor del cos abans de veure’l.

Es va aturar a mig camí: una olor dolça i embafadora li va penetrar per la boca i els narius cobrint-los d’una pel·lícula greixosa. Aquella pudor emergia d’un gran sot de pols que hi havia al seu davant. Devia tenir uns dos metres de profunditat i trenta de diàmetre, bullia com una olla al foc i, el pitjor de tot, quan va mirar a un costat, va veure que tot el que contenia era mort: no només un home, abillat amb una túnica blanca i amb els membres tan ennegrits que Atili es va pensar al principi que es tractava d’un nubià, sinó d’altres criatures, una serp, un ocell gros i un capa de petits animals, tots ells escampats per aquell pou de mort. Fins i tot la vegetació estava descolorida i enverinada.

El cadàver reposava al fons, de costat, amb els braços estirats endavant, una carabassa d’aigua i un barret de palla un pèl més enllà del seu abast, com si hagués mort en l’esforç d’arribar-hi. Devia fer almenys dues setmanes que jeia allà, podrint-se en la calor. Tanmateix, el sorprenent era el que en quedava. No l’havien envaït els insectes, ni tampoc no l’havien destrossat els ocells ni altres animals. Ni un sol núvol de mosques de la carn no s’arremolinaven al voltant de la carn mig cuita. Més aviat semblava com si aquella carn cremada hagués enverinat tot allò que se n’hagués intentat atipar.

Va empassar aire per contenir els vòmits. De seguida va saber que es tractava d’Exomni. Feia dues setmanes o més que havia desaparegut. Quina altra persona s’hauria aventurat a pujar allà a dalt en ple agost? Però, ho podia comprovar? Mai no l’havia conegut. Tanmateix, tampoc no se sentia amb ànims de baixar a aquella estora de mort. Es va obligar a si mateix a ajupir-se a la vora del pou i intentar desxifrar el rostre ennegrit. Li va veure una filera de dents somrients, com si es tractés de les llavors d’una fruita esberlada; un ull sense vida, mig tancat, que seguia amb la mirada la línia marcada pel braç allargat. Cap senyal d’una ferida. Però, al capdavall, tot el cos era una ferida, contusionat i supurant. Què el devia haver mort? Potser havia sucumbit a la calor. Potser li havia fallat el cor. Atili es va ajupir una mica més per intentar tocar-lo amb la punta del bastó i, immediatament, va sentir que es començava a desmaiar. Uns llums brillants es creuaven dansant davant els seus ulls. Va estar a punt de caure endavant. Va esgarrapar la pols amb les mans just a temps per fer-se enrere, amb la boca oberta buscant aire.

«L’alè de l’aire corromput que discorre a prop del terra…».

El cap li retrunyia. Va vomitar un líquid amarg de sabor espantós, i encara estava estossegant i escopint moc quan va sentir, al seu davant, el cruixir de la vegetació seca sota uns peus. Va alçar la mirada dèbilment. A l’altra banda del pou, a no pas més de cinquanta passes de distància, un home avançava pel cim en direcció a ell. Al principi va pensar que devia ser producte de les visions que li provocava l’aire corromput, i es va posar dempeus fent un esforç, balancejant-se com si anés begut, parpellejant per apartar-se la suor dels ulls, intentant centrar la mirada, però tot i així la silueta seguia acostant-se, emmarcada pels raigs xiuladors de sofre i la lluentor d’un ganivet a la mà.

Era Còrax.

Atili no estava en condicions de lluitar. Hauria fugit, però amb prou feines podia moure els peus.

El capatàs es va acostar amb compte al pou. Es va ajupir ben baix, amb els braços oberts, canviant el pes discretament d’un peu a l’altre, negant-se a apartar els ulls de l’enginyer, com si sospités que li estava parant una trampa. Va llançar una ràpida ullada al cos, va arrufar les celles i va mirar Atili, i va tornar a baixar la mirada. En veu baixa va preguntar:

—I doncs, què vol dir tot això, maco? —Gairebé semblava com si se sentís ofès. Havia planejat l’atac amb molt de compte, havia viatjat un llarg camí per poder-lo dur a terme, havia esperat en la foscor que es fes de dia i havia anat perseguint la seva presa a certa distància («Deu ser el genet que he vist abans», va pensar Atili), delectant-se tota l’estona en el regust anticipat de la revenja, per, al final, veure els seus plans llançats per la borda a l’últim moment. No és just, deia el seu gest, un altre de la llarga sèrie d’obstacles que la vida havia plantat en el camí de Gavi Còrax—. Us he preguntat: què vol dir tot això?

Atili va intentar parlar, però havia perdut la veu. Li volia explicar que Exomni no s’equivocava, que allà hi corrien un perill terrible, però no aconseguia articular les paraules. Còrax es mirava el cadàver amb les celles arrufades tot movent el cap.

—Estúpid vell, mira que pujar aquí dalt a la seva edat! Amoïnat per la muntanya. I tot plegat, per què? Per no res! Res, tret de fer-te arribar a nosaltres —va tornar a clavar la mirada sobre Atili—. Un coi de jove espavilat de Roma ens ha vingut a ensenyar la nostra feina. Us feu una idea de quines opcions us queden, maco? No teniu res a dir pel que veig. Bé també us podria obrir una altra boca per veure si així em podeu dir res.

Es va inclinar endavant, passant-se el ganivet d’una mà a l’altra, el rostre contret, preparat per matar. Va començar a traçar un cercle al voltant del pou, però l’única cosa que va poder fer Atili va ser avançar ensopegant en sentit contrari. Quan el capatàs s’aturava, Atili s’aturava, i quan tornava sobre les seves passes i començava a fer la volta en el sentit contrari, Atili l’imitava de seguida. Van continuar evolucionant així durant una estona, però aquella tàctica va fer enrabiar Còrax:

—A la merda! —va udolar—. No us penso seguir aquest joc estúpid!

De sobte es va abalançar sobre la seva presa. Amb el rostre envermellit, esbufegant en busca d’aire en aquella xafogor, va baixar corrent per la paret del forat per creuar-lo, però just quan va arribar a l’altra paret es va aturar. Va abaixar la mirada cap a les seves cames amb sorpresa. Dominat per una lentitud terrible, va intentar avançar endavant, obrint i tancant la boca com un peix abandonat sobre la sorra. Va deixar caure el ganivet a l’hora que queia de genolls, movent el braços dèbilment al seu davant, i després es va desplomar de bocaterrosa.

Atili no hi va poder fer res, tret de veure’l com s’enfonsava en aquella calor seca. Còrax va fer un parell de febles intents per moure’s, i cada vegada feia la sensació que intentava agafar alguna cosa que hi havia més enllà del seu abast, com devia haver fet Exomni. Després va desistir i va restar immòbil ajagut de costat. La seva respiració es va tornar cada cop més dèbil fins que es va aturar. Tanmateix, molt abans que no s’hagués acabat tot plegat, Atili ja s’havia allunyat d’allà, ensopegant pel cim tremolós i ple de bombolles que sortien a través de les xemeneies de sofre cada cop més espesses, ara allisades per la brisa que s’aixecava i que assenyalaven Pompeia.

A la ciutat, el suau vent que arribava durant la part més xafogosa del dia havia estat molt ben rebut, com un alleujament. El caure aixecava petits remolins de pols pels carrers a mesura que la gent els abandonava per anar a fer la migdiada, feia onejar els tendals de colors dels bars i les cases de menjars, agitava el fullatge dels grans arbres de copa plana del costat de l’amfiteatre. A la casa de Popidi la superfície de la piscina ondulava. Les petites màscares de faunes i bacants que penjaven entre les columnes s’agitaven i dringaven. Un dels papirs que hi havia damunt l’estora va ser empès per un cop d’aire que el va arrossegar fins a la taula. Holconi va aturar-lo amb un peu.

—Què està passant? —va preguntar.

Ampliat va tenir la temptació de colpejar Corèlia allà mateix, però es va contenir en pensar que apallissar-la en públic seria una manera de concedir-li la victòria. El cervell li funcionava amb rapidesa. Sabia tot el que calia saber sobre el poder. Sabia que hi havia moments en què era més savi mantenir ocults els secrets: exercir el coneixement de forma privada, com si fos una amant preferida que no s’havia de compartir amb ningú. També sabia que hi havia moments en què els secrets, desvetllats amb compte, podien tenir l’efecte d’unes anelles d’acer, que et lligaven més estretament als altres. En un flaix d’inspiració es va adonar que justament es trobava en una d’aquelles ocasions.

—Llegiu-los —va dir—. No he d’amagar res als meus amics.

Es va ajupir per recollir els papirs i els va apilar damunt la taula.

—Hauríem de marxar —va anunciar Briti. Va escurar el got de vi i va fer el gest de posar-se dempeus.

—Llegiu-los! —va ordenar Ampliat. El magistrat va seure sense oposar-s’hi—. Perdoneu-me, us ho prego. Insisteixo —va somriure—. Procedeixen de la cambra d’Exomni. Ja és hora que ho sabéssiu. Serviu-vos més vi. Jo només em quedaré uns moments. Corèlia, vine amb mi —la va agafar pel colze i la va arrossegar cap a les escales. Ella s’intentava frenar amb els peus, però el seu pare era massa fort per a ella. Era conscient que la seva esposa i el fill els seguien. Quan van ser lluny dels altres, en tombar la cantonada, al jardí de columnes de l’antiga casa, la va pessigar ben fort.

—De debò et pensaves —va xiuxiuejar— que em podries fer cap mal, una noieta insignificant com tu?

—No —va dir fent una ganyota lluitant per deixar-se anar—. Però em pensava que almenys ho podia intentar.

La seva actitud el va desconcertar.

—Ah, sí? —la va acostar cap a ell—. I com proposaves de fer-ho?

—Ensenyant-li els documents a l’aquari. Ensenyant-los a tothom. Per tal que tots et poguessin veure tal com ets.

—I com sóc? —tenia el rostre a uns pocs centímetres del d’ella.

—Un lladre. Un assassí. Més mesquí que un esclau.

Va escopir aquella darrera paraula, i el pare va aixecar la mà en l’aire. Aquesta vegada era del tot segur que l’hauria bufetejada, però Celsi el va agafar pel canell des de darrere.

—No, pare —va dir—. Això s’ha acabat.

Durant uns moments Ampliat va estar massa perplex com per reaccionar.

—Tu? Tu també? —va sacsejar la mà per alliberar-se i es va quedar mirant el seu fill—. És que no has d’anar a celebrar cap ritus religiós? I tu? —es va acostar a la seva dona—. No hauries d’estar resant a la teva matrona sagrada, Lívia, perquè et proporcioni seny? Ah… —va escopir—, sortiu del meu camí, vosaltres dos.

Va arrossegar Corèlia pel camí fins a les escales. Els altres dos no es van bellugar. Es va girar i la va empènyer escales amunt, enfilant el passadís fins a la seva cambra. La va fer caure d’esquena damunt el llit.

—Criatura traïdora i ingrata!

Va mirar al seu voltant buscant alguna cosa amb què castigar-la, però només va poder veure les pertinences innocents i ben endreçades d’una noia —una pinta d’ivori, un xal de seda, un para-sol, collarets de pedres— i unes quantes joguines velles que havien reservat per oferir-les a Venus abans del casament. Repenjada contra un racó hi havia una nina de fusta amb les extremitats mòbils que li havia comprat per a un aniversari feia alguns anys. Aquella visió el va sacsejar. Què li havia passat? L’havia estimada tant, la seva petitona! Com es podia haver transformat en odi? De sobte es va sentir frustrat. És que no ho havia fet tot, havia construït tot allò, s’havia aixecat del mig dels fems, per ella i el seu germà? Es va quedar allà panteixant, vençut, mentre ella el mirava des del llit. No sabia què dir.

—Et quedaràs aquí —va anunciar-li poc convençut— fins que hagi decidit què cal fer amb tu.

I va sortir de la cambra tancant-la amb pany i clau.

La seva esposa i el seu fill havien abandonat el jardí. Uns rebels típicament febles, va pensar, que es fonien tan bon punt els donava l’esquena. Corèlia sempre els havia tingut molt més ben posats que tots els altres junts. La seva petitona! A la sala, els magistrats estaven inclinats damunt la taula murmurant entre ells. Quan es van adonar que s’estava acostant, van callar i es van tombar a mirar-lo com anava cap al trinxant i se servia una mica de vi. La vora del decantador va dringar contra el got. És que li tremolava el pols? Va estudiar-se la mà amb atenció: anvers i revers. No era propi d’ell: semblava prou ferma. Un cop va haver escurat el got, es va trobar millor. Se’n va servir un altre, va dibuixar-se un somriure al rostre i es va encarar als magistrats.

—I doncs?

—D’on ho heu tret tot això? —El primer de parlar va ser Holconi.

—Còrax, el capatàs de l’Augusta, me’ls va dur ahir a la tarda. Els va trobar a la cambra d’Exomni.

—Voleu dir que els va robar?

—Trobar, robar… —Ampliat va fer moure la mà en l’aire.

—Aquests documents se’ns haurien d’haver presentat immediatament.

—I això per què, honorables?

—És que no és prou clar? —el va interrompre excitat Popidi—. Exomni creia que estava a punt de tenir lloc un altre gran terratrèmol!

—Calmeu-vos, Popidi. Heu estat ploriquejant davant la possibilitat d’un terratrèmol durant disset anys. Jo no em prendria aquestes coses seriosament.

—Exomni s’ho va prendre seriosament.

—Exomni! —Ampliat se’l va mirar amb menyspreu—. Exomni sempre va ser un sac de nervis.

—Potser sí. Però per què es va fer copiar documents? Aquest, en concret. Què creieu que en volia treure, d’aquest? —va dir agitant un dels papirs.

Ampliat el va mirar i va fer un altre glop de vi.

—Està en grec. Jo no en sé, de grec. Oblideu, Popidi, que jo no he gaudit del privilegi de la vostra educació.

—Bé, doncs jo sí que l’entenc, el grec, i crec que reconec el document. Em penso que és d’una obra d’Estrabó, que va estar viatjant per aquestes terres en els temps del Diví August. En aquest fragment parla d’un cim pla i estèril que en el passat va ser pastura de les flames. Segurament es deu tractar del Vesuvi. Diu que les terres fèrtils que envolten Pompeia li recorden Caetana, on la terra està coberta de la cendra que llancen les flames de l’Etna.

—I què?

—Oi que Exomni era sicilià? —va demanar Holconi—. De quina ciutat provenia?

Ampliat va moure el got amb desdeny.

—Em penso que de Caetana. Però què hi fa? —Havia d’estudiar els rudiments del grec, va pensar. Si un ximple com Popidi el dominava, qualsevol podia fer-ho.

—Pel que fa a aquest document en llatí, estic del tot segur que sé d’on ve —va continuar Popidi—. Forma part d’un llibre, i conec tant l’home que el va escriure com l’home a qui s’adreça el fragment. El va escriure Anneu Sèneca, el mentor de Neró. Estic segur que fins i tot vós n’heu sentit parlar.

Ampliat va envermellir.

—Jo em dedico a la construcció, no als llibres. —Per què insistien tant en tot allò?

—El Luci a qui fa referència és Lucili el Jove, nadiu d’aquesta mateixa ciutat. Tenia una casa a prop del teatre. Feia de procurador a ultramar, a Sicília, em sembla recordar. Sèneca hi descriu el gran terratrèmol de la Campània. El fragment és extret del seu llibre Qüestions naturals. Diria que fins i tot en tenim una còpia a la nostra biblioteca del fòrum. S’hi estableixen els fonaments de la filosofia estoica.

—La filosofia estoica! —en va fer burla Ampliat—. I què hi tenia a veure el vell Exomni amb la filosofia estoica?

—Altre cop —va repetir Popidi, que ja començava a perdre la paciència—: és que no és prou evident? —Va posar els documents l’un al costat de l’altre—. Exomni creia que hi havia algun lligam, ho veieu? —Assenyalava tots dos documents—. L’Etna i el Vesuvi. La fertilitat del terra que envolta Caetana i de les terres que envolten Pompeia. Els terribles auguris de fa disset anys, l’enverinament dels xais, i tots els auguris que ens han perseguit tot aquest estiu. Procedia de Sicília. Veia senyals de perill. I, de fet, ha desaparegut!

Ningú no va badar boca durant una estona. Les efígies del voltant de la piscina dringaven ballant amb la brisa.

—En la meva opinió, aquests documents haurien de sotmetre’s a les deliberacions d’una sessió plena de l’Ordo —va proposar Briti—. Com més aviat millor.

—No —va oposar-s’hi Ampliat.

—Però si l’Ordo és el consell governador de la ciutat! Tenen dret de ser informats…

—No! —es va imposar Ampliat—. Quants ciutadans hi ha que siguin membres de l’Ordo?

—Vuitanta-cinc —va respondre Holconi.

—Vet aquí. En menys d’una hora s’haurà escampat per tota la ciutat. És que voleu que es desencadeni el pànic, just en el moment que ens tornem a posar drets? Mentre comptem amb la profecia de la Sibil·la per fer que estiguin tranquils? Recordeu qui us ha votat, honorables: els comerciants. No us ho agrairan pas, si els espanteu la clientela. Ja heu vist què ha passat aquest matí, i tot plegat només perquè les fonts no han funcionat durant unes hores. A més, què se’n treu, de tot això? Sabem que Exomni estava amoïnat per les tremolors del terra? Sabem que a la Campània tenim un sòl cendrós com a Sicília i fumaroles que puden? I què? Les fumaroles han format part de la vida de la badia des dels temps de Ròmul —va poder comprovar que les seves paraules estaven tenint l’efecte desitjat—. A més, aquest no és el veritable problema.

—I quin és el veritable problema? —va demanar Holconi.

—Els altres documents: els que indiquen quants diners rebia Exomni per proporcionar aigua barata a la ciutat.

—Aneu amb compte, Ampliat. Els vostres insignificants afers no són problema nostre —el va advertir ràpidament Holconi.

—Els meus insignificants afers! —va riure Ampliat—. Aquesta sí que és bona! —Va deixar el got a taula i va alçar el decantador per servir-se un altre got. Un altre cop, el cristall gruixut va repicar. Es començava a marejar, però no hi feia res—. Au va, honorables, no vulgueu fer veure que no en sabíeu res! Com us penseu que aquesta ciutat es va revifar amb tanta rapidesa després del terratrèmol? Us he fet guanyar una gran fortuna amb els meus «insignificants afers». Sí, i també m’he pogut convertir en un més de la colla, no us ho negaré. Però no seríeu pas aquí si no fos per mi! Pels vostres preciosos banys, Popidi, a on li agrada tant a Briti que els seus noiets li facin feinetes, quant en pagueu? No res! I vós, Cuspi, amb les vostres fonts. I vós, Holconi, amb la vostra piscina. I tots els banys privats i els jardins d’aigua i el gran estany públic de la palestra i les canonades dels apartaments nous! Aquesta ciutat s’ha mantingut a flor d’aigua durant més d’una dècada gràcies als meus «insignificants afers» amb Exomni. I ara resulta que un desgraciat aquari bocamoll vingut de Roma n’ha estat posat al corrent. Aquest és el veritable problema.

—Això és un ultratge! —va cridar Briti amb la veu tremolosa—. Un ultratge que ens parli d’aquesta manera un esclau orgullós.

—Sóc un orgullós, jo? No era pas tan orgullós quan vaig pagar els jocs que us van assegurar les eleccions, Briti. «Acer fred, sense cambres, i l’escorxador al centre on es pugui veure des de tots els seients»… Això és el que em vau demanar, i això és el que us vaig donar.

—Entesos, senyors. No ens posem nerviosos —va demanar Holconi alçant les mans.

—Però és que no podem tornar a fer un pacte amb aquest aquari nou igual que el que teníeu amb l’altre individu?

—Sembla que no. Li’n vaig deixar caure alguna insinuació ahir, però l’única cosa que va fer va ser mirar-me com si li hagués posat una mà a la cigala. Em vaig sentir insultat per la meva generositat. No, molt em temo que reconec aquesta mena d’homes. Informarà de tot això a Roma, comprovaran els comptes i ens enviaran una comissió imperial aquí baix abans no s’acabi l’any.

—Aleshores, què se suposa que podem fer? —va preguntar Popidi—. Si tot això surt a la llum, no ens espera un futur gaire lluït.

Ampliat li va somriure per damunt de la vora del got.

—No us hi amoïneu. Ja me n’he encarregat.

—Com?

—Popidi! —va advertir-lo ràpidament Holconi—. Vés amb compte.

Ampliat es va aturar. No ho volien saber. Al capdavall, eren els magistrats de la ciutat. La innocència de la ignorància: això és el que anhelaven. Però, per què haurien de tenir la consciència tranquil·la? Els tacaria les mans de sang, igual que les seves.

—Es trobarà amb els seus avantpassats —va anunciar mirant al seu voltant—. Abans no torni a Misè. Tindrà un accident al camp. Hi esteu tots d’acord? Si no és així, parleu. Popidi? Holconi? Briti? Cuspi? —Va esperar. Tot plegat era un muntatge. A aquelles hores l’aquari ja devia ser mort, diguessin el que diguessin: Còrax s’havia mostrat impacient per tallar-li el coll—. Em prendré això com un consentiment. Brindem?

Va allargar la mà per agafar el decantador, però es va aturar a mig camí amb la mà suspesa en l’aire. Ara no només era que el pesat got de vidre estigués tremolant: s’estava desplaçant cap a un costat damunt la superfície de fusta polida. Va arrufar el front com un ximple. Allò no podia ser. Tot i així, va arribar fins al final de la planxa de fusta i es va esmicolar en xocar contra el terra. Va clavar els ulls a les rajoles. Podia sentir una vibració a sota els peus. Progressivament va anar augmentant en intensitat fins que finalment una alenada d’aire calent va travessar la casa amb prou força com per fer petar els porticons. Uns segons després, en la distància, però amb molta claredat, a diferència del que ell, ni cap altra persona, no havien sentit mai, es van sentir dues explosions.