VESPERA
[20.00 h]
L’arribada del magma a prop de la superfície fa que l’embassament creixi i que la superfície s’infli…
Enciclopèdia dels volcans
Atili i la seva expedició van arribar a la matriu de l’Aqua Augusta just en el moment que moria el dia. Feia un instant que l’enginyer estava contemplant com el sol desapareixia darrere l’enorme muntanya, retallant-ne la silueta contra el cel vermell, creant la il·lusió òptica que els arbres cremaven, i ara ja no hi era. Mirant tot dret va poder veure com de la planura que s’enfosquia s’alçaven lluents piles de sorra esblanqueïda. Va forçar la vista i després va esperonar el cavall per situar-se més endavant dels carros.
Hi havia quatre piràmides de grava apilades al voltant d’una paret de totxos circular sense sostre que arribaven a l’altura de la cintura d’un home. Era un dipòsit d’acumulació. Sabia que en trobaria al voltant d’una dotzena com aquell al llarg del recorregut de l’Augusta (un cada cinc o set quilòmetres, com recomanava Vitruvi), punts on es reduïa la velocitat de l’aigua deliberadament per eliminar-ne les impureses quan queien al fons. Els grups de petits còdols, perfectament arrodonits i llisos a mesura que anaven passant per la matriu, calia extreure’ls cada poques setmanes i apilar-los al costat de l’aqüeducte per tal que se’ls enduguessin per llençar-los o per construir carreteres.
Els dipòsits d’acumulació sempre havien estat un dels punts preferits des dels quals fer derivar una canal secundària, i quan l’Atili va descavalcar i es va acostar a aquell dipòsit, va poder comprovar que, de fet, era el seu cas. El terra de sota els seus peus era esponjós, la vegetació, més verda i més abundant, el sòl feia gala de la seva saturació. L’aigua rajava de la coberta del dipòsit pertot arreu i cobria les parets d’una pel·lícula tremolosa i transparent. La boca d’accés final del contrafort de Pompeia es trobava just davant de la paret.
Va posar les mans sobre la vora del dipòsit i va mirar a l’altra banda. El dipòsit feia sis metres d’amplada i uns quatre i mig de fondària. Ara que ja s’havia post el sol, era massa fosc com per veure tot el recorregut que seguia el camí de grava, però sabia que allà a sota hi havia les boques de tres túnels (una per on arribava l’Augusta, una per on sortia i una tercera que connectava Pompeia a la xarxa). L’aigua se li escolava entre els dits. Es preguntava en quin moment Corví i Becco havien tancat les canals d’Abellinum. Amb una mica de sort, el flux començaria a perdre força aviat.
Va sentir unes passes xipollejant darrere seu. Brèbix i un parell dels homes s’acostaven des dels carros.
—És aquest el punt, aquari?
—No, Brèbix. Encara no. Però no és lluny. Veus això? Veus com l’aigua brolla de sota? Això passa perquè la canal principal està bloquejada en algun altre punt més avall —es va eixugar les mans a la túnica—. Ens hem de tornar a posar en marxa.
La decisió no va ser gaire ben rebuda, i encara menys quan es van adonar que els carros s’enfonsaven fins als eixos en el fang. Hi va haver un esclat de malediccions i van necessitar totes les seves forces, espatlles i esquenes primer per a un carro i després per a l’altre, per poder treure’ls d’aquell fangar i posar-los sobre terra ferma. Mitja dotzena d’homes van deixar-se caure i van restar ajaguts a terra; es negaven a moure’s. Atili va haver d’acostar-s’hi oferint-los la mà per ajudar-los a alçar-se. Estaven cansats, afamats i carregats de supersticions, era pitjor que estar al capdavant d’un ramat de mules malhumorades.
Va lligar el cavall al darrere d’un dels carros i quan Brèbix li va demanar què pensava fer, va respondre:
—Caminaré amb vosaltres.
Va agafar el ronsal del bou que tenia més a la vora i el va estirar endavant. Era el mateix que quan havien sortit de Pompeia. Al principi ningú no es va moure, però després, a contracor, el van seguir. «L’impuls natural dels homes és seguir», va pensar, «i aquell que tingui més empenta sempre dominarà la resta». Ampliat comprenia aquell principi millor que cap altra persona que conegués.
Estaven creuant una planura estreta vorejada per terres més altes. Tenien el Vesuvi a l’esquerra; a la dreta, els penyals distants dels Apenins s’alçaven com una paret. Novament, la carretera compartia trajectòria amb l’aqüeducte i discorrien per un mateix camí, avançaven treballosament al costat de l’Augusta (pedra indicadora, boca d’accés, pedra indicadora, boca d’accés, una vegada i una altra) al llarg d’antigues arbredes d’oliveres i llimoners; a mesura que avançaven les taques de foscor anaven estenent-se a sota els arbres. No se sentia gaire cosa per damunt la remor de les rodes, només, de tant en tant, l’esquella d’alguna cabra enmig de la foscor.
Atili continuava amb la mirada perduda sobre la línia de l’aqüeducte. L’aigua vessava per la vora d’algunes de les boques d’accés: un fet inquietant. El túnel de l’aqüeducte feia sis peus d’alçària. Si l’aigua tenia prou força per aixecar les pesades cobertes d’inspecció, aleshores la pressió devia ser terrible, cosa que, al seu torn, implicava que l’obstrucció a la matriu devia de ser igual d’imponent, ja que, si no, el corrent de l’aigua ja se l’hauria endut avall. On eren Còrax i Musa?
Una detonació immensa, com el retruny d’un tro, es va sentir procedent del Vesuvi. Semblava com si descendís, els deixés enrere i s’esclafés fent eco contra la façana rocosa dels Apenins amb una explosió seca. El terra va tremolar i els bous es van espantar, i van fugir per instint del soroll i van arrossegar Atili amb ells. Va clavar els talons al camí i, quan tot just havia aconseguit aturar-los, un dels homes va cridar assenyalant amb el dit:
—Els gegants! —Semblava com si unes criatures blanques enormes, fantasmagòriques a la llum del crepuscle, emergissin de sota la terra davant d’ells, com si el sostre de l’Hades s’hagués esquinçat i els esperits dels morts volessin cap al cel. Fins i tot Atili va sentir com se li eriçaven els cabells del clatell, fins que finalment Brèbix va esclafir a riure—: Però si només són ocells, colla de ximples! Mireu!
Ocells (uns ocells immensos; podien ser flamencs?) emprenien el vol a centenars com si es tractés d’un gran llençol blanc onejant i descendien per tornar a desaparèixer de la vista. «Flamencs», va pensar Atili: «ocells aquàtics».
En la distància va veure dos homes que els saludaven.
Ni el mateix Neró no hauria pogut desitjar un llac artificial més bonic que el que l’Augusta havia creat en poc més d’un dia i mig, si hi hagués dedicat prou temps. Una depressió poc profunda situada al nord de la matriu s’havia anat omplint fins a arribar al metre o metre i mig de profunditat. La superfície era delicadament lluminosa en la foscor, esquitxada aquí i allà pels arxipèlags que formava el fullam enfosquit de les oliveres mig submergides. Aus aquàtiques es movien entre ells: la riba llunyana era delimitada pels flamencs.
Els homes d’Atili no van esperar que se’ls donés permís. Es van arrencar les túniques i van acostar-se corrent cap a l’aigua, amb els cossos socarrats pel sol i les bellugadisses natges blanques com la neu que els donaven l’aspecte d’alguna mena de ramat d’antílops exòtics que havia baixat a abeurar-se i prendre un bany al vespre. Visques i esquitxos arribaven fins on es trobaven Atili, Musa i Corví. No va tractar d’aturar-los. Millor deixar-los gaudir mentre poguessin. A més, tenia un bon misteri per desentrellar.
Faltava Còrax.
Musa li havia explicat que ell i el capatàs havien descobert els llacs quan encara no feia dues hores que havien abandonat Pompeia, al voltant del migdia, i que tot era tal com ho havia predit Atili: com era possible que ningú no s’adonés d’una inundació d’aquella magnitud? Després de fer una ràpida inspecció dels danys, Còrax havia muntat el cavall per tornar a Pompeia i informar de l’envergadura del problema, tal com s’havia acordat.
La mandíbula d’Atili estava contreta de fúria.
—Això deu haver estat fa unes set o vuit hores. —No s’ho creia—. Au va, Musa: què ha passat de debò?
—Us estic dient la veritat, aquari. Ho juro! —Els ulls de Musa estaven ben oberts amb l’aparença d’una preocupació sincera—. Em pensava que tornaria amb vós. Li deu haver passat alguna cosa!
Al costat de la boca d’accés oberta, Musa i Corví havien fet una foguera, no per estar calents, perquè l’aire encara era sufocant, sinó per protegir-se del dimoni. La llenya que havien trobat era seca com l’esca, les flames lluents en la foscor escopien núvols de guspires vermelles que s’alçaven giravoltant amb el fum. Unes arnes blanques enormes es barrejaven amb els flocs de cendra.
—Potser l’hem passat de llarg a la carretera.
Atili va mirar enrere en la fosca invasora. Però mentre deia aquelles paraules, sabia que no podia ser cert. I, en qualsevol cas, un home a cavall, encara que hagués pres un altre camí, segur que hauria tingut temps d’arribar a Pompeia, assabentar-se que havien marxat i trobar-se amb ells pel camí.
—Això no té cap sentit. A més, em pensava que havia deixat prou clar que eres tu qui ens havia d’informar, no pas Còrax.
—Sí que ho vau fer.
—I doncs?
—Ha insistit a anar-vos a buscar ell mateix.
«Ha fugit», va pensar Atili. Aquella era l’explicació més probable. Ell i el seu amic Exomni havien fugit plegats.
—Aquest lloc —va comentar Musa mirant al seu voltant—, us seré sincer, Marc Atili, em posa els pèls de punta. Aquest soroll que se sent ara: l’heu sentit?
—És clar que l’hem sentit. El deuen haver sentit a Neàpolis i tot.
—Doncs encara heu de veure el que ha passat a la matriu.
Atili es va acostar a un dels carros per recollir una torxa. Quan va tornar la va exposar a les flames. Immediatament va encendre’s. Tots tres es van agrupar al voltant de l’obertura que hi havia a terra i l’enginyer va poder sentir una altra vegada una bafarada de sofre que s’elevava des de les tenebres.
—Porta’m un tros de corda —va ordenar a Musa—. Es amb les eines. —Va mirar Corví—. I a vosaltres com us ha anat? Heu tancat les canals?
—Sí, aquari. Hem hagut de discutir amb el sacerdot, però Becco l’ha convençut.
—A quina hora l’heu tancat?
—A la setena.
Atili es va masegar les temples, tractant de fer-se’n la idea. El nivell d’aigua dins el túnel inundat començaria a baixar en un parell d’hores. Però, tret que enviés Corví de tornada a Abellinum gairebé immediatament, Becco seguiria les seves ordres, esperaria dotze hores i tornaria a obrir les canals durant la sisena hora de la nit. Tot plegat era desesperantment just. No ho aconseguirien mai.
Quan Musa va tornar, Atili li va allargar la torxa. Es va lligar un dels extrems de la corda al voltant de la cintura i va seure a la vora de la boca oberta. Va murmurar:
—Teseu al laberint.
—Què?
—Tant se val. Només cal que us preocupeu de no deixar anar l’altre extrem, feu-vos la idea que és un bon amic.
«Un metre de terra», va pensar Atili, «després una mica més de mig metre d’obra i després dos de no res des del sostre del túnel fins al terra. Un total de quatre metres. Serà millor que aterri bé». Es va girar i es va deixar caure dins l’estret forat amb els dits fermament aferrats a la vora de la boca d’accés, s’hi va deixar penjar un moment, suspès. Quantes vegades ho havia fet, allò? Però, tanmateix, durant més d’una dècada mai no havia perdut la sensació de pànic davant la possibilitat de quedar sepultat sota la terra. Era la seva angoixa secreta, mai no ho havia confessat a ningú, ni tan sols al seu pare. Sobretot, al seu pare. Va tancar els ulls i es va deixar caure, doblegant els genolls en tocar terra per absorbir el cop. Va restar arrupit uns segons per recuperar l’equilibri, amb la pudor de sofre ferint-li els narius, i després va allargar les mans amb precaució al seu voltant. El túnel només tenia tres peus d’amplada. Ciment sec sota els seus dits. Foscor en obrir els ulls (tan fosc com quan els tenia tancats). Va restar dret, va fer una passa enrere amb dificultats i va cridar a Musa:
—Tira’m la torxa!
La flama va tremolar en caure i durant uns segons va témer que s’extingís, però quan es va ajupir per agafar la torxa pel mànec, va revifar-se i va il·luminar les parets. La part inferior tenia incrustada la calç que havia deixat l’aigua amb el pas dels anys. La superfície aspra i inflada li donava més l’aspecte d’una cova que no pas d’una construcció feta per l’home, i li va venir al cap la rapidesa amb què la naturalesa recuperava tot allò que havia cedit: les parets de totxo queien sota la pluja i el fred, les carreteres quedaven enterrades sota l’empenta de l’herba verda, els aqüeductes quedaven obstruïts per la mateixa aigua que havia estat motiu de la seva construcció. La civilització era una guerra despietada que, finalment, l’home estava condemnat a perdre. Va gratar la calç amb l’ungla del dit gros. Vet aquí una altra mostra de la ganduleria d’Exomni. La capa de calç era gairebé tan gruixuda com el seu dit. Hauria d’haver estat eliminada cada dos anys. Feia almenys deu anys que no es duien a terme tasques de manteniment en aquell tros.
Es va tombar amb dificultats en aquell espai tan reduït, sostenint la torxa al davant, i va forçar la vista cap a la foscor. No va poder veure res. Va començar a caminar, comptant cada passa, i quan en va haver comptat divuit va deixar anar un murmuri de sorpresa. No era només que el túnel estigués completament obstruït, que això ja s’ho esperava, sinó que a més semblava com si haguessin aixecat el terra, empès des de sota per alguna força invencible. El gruixut llit de ciment sobre el qual reposava la canal havia estat trencat i una part s’enfilava cap al sostre. Va sentir la veu esmorteïda de Musa al darrere:
—Ho veieu?
—Sí, ho veig!
El túnel s’estrenyia de cop i volta. Es va haver d’agenollar i avançar arrossegant-se. Al seu torn, la fractura del terra havia fet corbar les parets i caure el sostre. L’aigua s’escolava per entre una massa comprimida de totxos i terra i trossos de ciment. La va fregar amb la mà que tenia lliure, però en aquest punt la pudor de sofre era molt intensa i les flames de la torxa van començar a empetitir-se. Se’n va allunyar ràpidament, refent el camí que havia seguit fins al forat de la boca d’accés. En aixecar els ulls amb prou feines va poder distingir els rostres de Musa i Corví retallats contra el cel del capvespre. Va repenjar la torxa a la paret del túnel.
—Subjecteu la corda amb fermesa. Pujaré. —Se la va deslligar del voltant de la cintura i li va clavar una bona estirada. Els rostres dels homes havien desaparegut—. Preparats?
—Sí!
Va esforçar-se per no pensar què passaria si el deixaven caure. Es va aferrar amb la mà dreta a la corda i es va hissar amunt, després l’esquerra i es va tornar a hissar. La corda ballava sense cap mena de control. Quan va tenir el cap i les espatlles dins el forat d’inspecció va pensar que les forces l’abandonaven, però amb una altra estirada de cada mà va tenir els genolls en contacte amb la boca d’accés i va poder repenjar l’esquena contra el lateral del forat. Va decidir que seria molt més fàcil deixar anar la corda i enfilar-se empenyent-se amb els genolls i l’esquena fins que tingués els braços per damunt de la vora de la boca d’accés i es pogués empènyer a fora, a l’aire fresc de la nit.
Jeia a terra recuperant l’alè mentre Musa i Corví el miraven. La lluna plena ascendia pel cel.
—I? —va dir Musa—. Què us ha semblat?
L’enginyer va sacsejar el cap.
—Mai no m’havia trobat amb res de semblant. He vist sostres esfondrats i he vist moviments de terres als vessants de muntanyes. Però això? Sembla com si un tros sencer del terra hagués estat estirat cap amunt. Això és completament nou per a mi.
—Còrax ha dit exactament el mateix.
Atili es va posar dret i va mirar dins el forat. La torxa encara cremava sobre el terra del túnel.
—Aquest sòl —va dir amb amargor—. Sembla prou sòlid. Però no és gaire més ferm que l’aigua.
Es va posar a caminar refent les seves passes seguint el curs de l’Augusta. Va comptar divuit passes i es va aturar. Ara que observava el terra amb més deteniment, es va adonar que feia una petita protuberància. Hi va fer una marca amb la punta del peu i va seguir avançant, tornava a comptar. La part enfonsada no semblava gaire gran. Sis metres, potser, o vuit. Era difícil ser precís. Va fer una altra marca. Lluny, a la seva esquerra, els homes d’Ampliat seguien fent el ximple al llac.
Va sentir una sobtada explosió d’optimisme. De fet, aquella obstrucció no semblava gaire gran. Com més hi pensava, menys li semblava que hagués estat producte d’un terratrèmol, que fàcilment podria haver fet caure el sostre d’una secció sencera (allò sí que hauria estat un desastre). Però els danys eren molt més localitzats: era més com si la terra, per alguna raó estranya, s’hagués aixecat al llarg d’un o dos metres seguint una línia estreta.
Va girar fent un cercle sencer. Sí, ara ho podia veure. El terra s’havia aixecat. La matriu havia quedat obstruïda. Al mateix temps, la pressió del moviment havia obert una escletxa a la paret del túnel. L’aigua s’havia escolat a la depressió formant un llac. Però si poguessin enretirar l’obstrucció i deixar córrer l’Augusta…
En aquell moment va decidir que no enviaria Corví de tornada a Abellinum. Intentaria arreglar l’Augusta durant la nit. Plantar cara a l’impossible: a l’estil romà! Va posar-se les mans a la boca fent botzina i va cridar els homes:
—Molt bé, senyors! Els banys tanquen! A treballar!
Les dones no solien viatjar soles per les carreteres públiques de la Campània i, en passar-hi Corèlia, els camperols que treballaven als camps secs i estrets es tombaven a mirar-la. Fins i tot la fornida dona d’un camperol, encara que mesurés d’amplada el mateix que ella feia d’alçada i anés armada amb una bona aixada, s’ho hauria pensat dos cops abans d’aventurar-se a sortir sense protecció a l’hora vespera. Però una noia que era ben clar que era de casa bona? Sobre un cavall de casa bona? Quina mena de premi sucós era aquell? En dues ocasions van sortir uns homes al seu encontre que van tractar de bloquejar-li el pas o engrapar les regnes, però en totes dues ocasions va esperonar la cavalcadura i després d’un centenar de passes van decidir deixar-ho córrer.
Sabia quina ruta havia pres l’aquari per la conversa que havia sentit d’amagat a la tarda. Però el que havia sonat com un viatge prou senzill al llarg d’un jardí daurat pel sol, seguint el traç de l’aqüeducte de Pompeia fins al punt en què es trobava amb l’Augusta, era una empresa aterridora quan s’intentava seguir en la foscor. Quan va arribar a les vinyes situades al peu del Vesuvi, va desitjar no haver-s’hi aventurat mai. Era cert el que seu pare deia d’ella: tossuda, desobedient, ximple, que primer actuava i després reflexionava. Aquelles eren les acusacions de sempre que li havia llançat el vespre anterior a Misè, després de la mort de l’esclau mentre s’embarcaven per tornar a Pompeia. Però ara ja era massa tard per tornar enrere.
La jornada de treball tocava la seva fi, i fileres d’esclaus esgotats i silenciosos, lligats entre ells amb grillons als turmells, avançaven arrossegant els peus al costat de la carretera sota la llum del crepuscle. El repic sec de les cadenes sobre les pedres i el xiulet del fuet del capatàs damunt les seves espatlles eren els únics sorolls que se sentien. Havia sentit parlar d’aquells desgraciats, amuntegats a les presons annexes a les granges més grans i que forçaven a treballar fins que morien en un any o dos: però mai no els havia pogut veure de prop. Un dels esclaus va reunir prou forces com per alçar els ulls de la porqueria i creuar la seva mirada amb la de Corèlia; va ser com mirar l’infern per un forat.
Però, tot i així, no pensava abandonar, ni tan sols quan la nit va buidar la carretera de trànsit i la silueta de l’aqüeducte es va fer més difícil de seguir. La visió reconfortant de les vil·les situades a la part més baixa de la muntanya s’anava esvanint per ser substituïda per punts lluminosos aïllats procedents de torxes i llums, vacil·lants en la foscor. L’euga va anar reduint velocitat fins a un trot de passeig, i ella ballava damunt la sella seguint el rítmic moviment.
Feia calor. Tenia set. Per descomptat, havia oblidat endur-se aigua: sempre havia estat feina dels esclaus, dur-ne. Estava tota dolorida i la roba se li enganxava a la pell suada. Només el pensament de l’aquari i el perill que corria l’empenyien a continuar. Potser hi arribaria massa tard? Potser ja l’havien assassinat? S’estava demanant si mai podria arribar a temps de trobar-se amb ell, quan l’aire pesant com una llosa va semblar que se solidificava i murmurava al seu voltant, i uns segons després, de les profunditats de la muntanya a la seva esquerra, es va sentir un fort esclafit. L’euga es va encabritar, la va fer tirar-se enrere i gairebé la tira a terra. Les regnes se li esmunyien entre els dits suats, les cames entumides eren incapaces de subjectar-la sobre els poderosos flancs. Quan va tornar a tirar-se endavant iniciant un galop, va aconseguir salvar la vida aferrant-se amb els dits amb totes les seves forces a l’espessa crinera.
Devia córrer durant tres o més quilòmetres i quan, per fi, va reduir la marxa i va poder aixecar el cap, va descobrir que havien sortit de la carretera i que es trobaven galopant a camp obert. En alguna banda a prop d’allà se sentia remor d’aigua; l’euga també ho devia haver sentit, o ensumat, perquè va fer la volta i es va dirigir cap al soroll. Havia mantingut la galta enganxada al coll de l’euga, els ulls tancats ben fort, però ara, en alçar el cap, va poder distingir unes piles de pedra i una paret baixa de totxo que semblaven contenir una immensa deu d’aigua. L’euga es va inclinar per beure. Li va xiuxiuejar paraules per tranquil·litzar-la i amb molta cura, per no espantar-la, va desmuntar. Encara estava tremolosa de l’ensurt.
Els peus se li van enfonsar en el fang. Lluny, en la distància, va poder veure la llum d’uns focs de camp.
El primer objectiu d’Atili era enretirar les runes de sota terra: no era una feina fàcil. L’amplada del túnel només permetia que un home pogués afrontar l’obstrucció fent voleiar una piqueta i cavant amb una pala; un cop estigués ple el cabàs, calia fer-lo passar per la matriu de mà en mà fins fer-lo arribar al fons del forat d’inspecció, després lligar-lo a una corda i hissar-lo a la superfície, buidar-lo i tornar a enviar-lo avall, moment en què ja s’hauria omplert un segon cabàs que estaria de camí cap a la superfície. Atili, fidel al seu estil, havia demanat el primer torn amb la piqueta. Va estripar un tros de roba de la seva túnica i se’l va lligar al voltant de la boca i el nas per intentar esmorteir la pudor de sofre. Picar la paret de terra i totxana i després haver de ficar les runes dins el cabàs ja era prou dur. Tanmateix, intentar moure el piolet dins aquell espai tan reduït i, a més, haver de trencar el ciment en trossos manejables era una tasca pròpia d’Hèrcules. Alguns dels trossos havien de ser traslladats per dos homes, i no va trigar gaire a tenir els colzes esgarrapats de les parets del túnel. Pel que feia a la calor, una barreja de la nit sufocant, els cossos suats i les torxes enceses eren, fins i tot, pitjor que el que s’havia imaginat sobre les mines d’or d’Hispània. Malgrat tot, Atili tenia la sensació que avançaven, i això li proporcionava forces renovades. Havia descobert el punt en què l’Augusta estava obstruïda. Tots els seus problemes s’haurien acabat si podia netejar aquells pocs metres.
Passada una estona, Brèbix li va picar l’espatlla i es va oferir per substituir-lo. Agraït, Atili li va passar la piqueta i va observar amb admiració com aquell home immens, malgrat que amb la seva envergadura pràcticament omplia tot el túnel, la feia girar amb la mateixa facilitat que si fos una joguina. L’enginyer va forçar la mirada seguint la renglera i els homes es van fer a una banda per deixar-lo passar. Ara treballaven com un equip, com un sol cos: una altra vegada a l’estil romà. I, tant si era obra dels efectes reconstituents del bany o pel descans de tenir una tasca concreta que els ocupés el pensament, l’humor dels homes havia canviat. Començava a pensar que, al capdavall, potser no eren tan mala gent. Es podia dir el que es volgués sobre Ampliat: si més no, sabia com ensinistrar una colla d’esclaus. Va agafar el pesat cabàs de l’home que tenia al costat, es va adonar que era el mateix home a qui havia llençat el vi, es va tombar i el va arrossegar cap al següent que hi havia a la cua.
A poc a poc va perdre la noció del temps, el món s’havia reduït a aquells escassos metres de túnel; les sensacions, el mal que li feien els braços i l’esquena, els talls que duia a les mans causats per les esmolades runes, el dolor dels colzes pelats, la calor sufocant. Estava tan encaparrat que al principi no va sentir com Brèbix el cridava.
—Aquari! Aquari!
—Sí?
Es va arrambar a la paret i en passar per davant dels homes es va adonar per primer cop que l’aigua els arribava als turmells.
—Què hi ha?
—Mireu-ho, vós mateix.
Atili va agafar la torxa que sostenia l’home que tenia al darrere i la va alçar a prop de la massa compacta que formava l’obstrucció. A primer cop d’ull semblava prou sòlida, però aleshores es va adonar que traspuava aigua pertot arreu. Minúsculs rajolins davallaven per aquella pila que filtrava, com si hagués començat a suar.
—Veieu què vull dir? —Brèbix va picar la paret amb el piolet—. Si aquesta paret cedeix, ens ofegarem com rates en una claveguera.
Atili era conscient del silenci a la seva esquena. Els esclaus havien deixat de treballar i escoltaven. En mirar enrere va veure que ja havien enretirat quatre o cinc metres de runes. Així doncs, què quedava que sostingués el pes de l’Augusta? Encara no uns metres? No volia aturar-se. Però tampoc no els volia matar.
—Molt bé —va dir a contracor—. Desallotgeu el túnel.
No va fer falta repetir-ho: van deixar les torxes repenjades a les parets, van deixar caure les eines i els cabassos i es van posar a fer cua per pujar per la corda. Tan bon punt un home arribava a la sortida i li desapareixien els peus pel forat d’inspecció, un altre ja tenia la corda entre les mans i s’hissava buscant la seguretat de la superfície. Atili seguia Brèbix pel túnel i, quan van arribar a la boca d’accés, eren els únics que quedaven sota terra.
Brèbix li va oferir la corda. Atili la va rebutjar.
—No. Puja tu. Em quedaré aquí per mirar què més es pot fer —es va adonar que Brèbix se’l mirava com si estigués boig—. Em lligaré la corda a la cintura per més seguretat. Quan arribis a dalt, deslliga-la del carro i deixa’n anar prou com perquè pugui arribar al final del túnel. Agafa-la fort.
—Vós ho heu decidit —va respondre Brèbix arronsant les espatlles.
Quan es va tombar per pujar, Atili el va agafar pel braç.
—Ets prou fort com per subjectar-me, Brèbix?
El gladiador va somriure uns segons.
—A vós i la vostra punyetera mare!
Malgrat el seu pes, Brèbix va pujar per la corda amb l’agilitat d’un mico, i va deixar Atili a soles. Mentre es lligava la corda al voltant de la cintura per segona vegada, va pensar que potser estava boig, però no semblava haver-hi cap altra alternativa, perquè fins que el túnel no estigués drenat, no el podrien reparar, i no tenia temps per deixar que l’aigua s’escolés tota a través de l’obstrucció. Va tibar la corda.
—Preparat, Brèbix?
—Preparat!
Va recollir la torxa i va retrocedir pel túnel. L’aigua ja li arribava per damunt dels turmells i xipollejava al voltant de les seves cames mentre trepitjava les eines i els cabassos abandonats. Avançava lentament per tal que Brèbix pogués anar deixant corda, i quan per fi va arribar a les runes, estava suant, tant dels nervis com de la calor. Podia sentir el pes de l’Augusta al darrere de la paret. Va agafar la torxa amb la mà esquerra i amb la dreta va començar a estirar la punta d’un totxo que sobresortia i que li quedava a l’altura de la cara. El bellugava amunt i avall, i de dreta a esquerra. Només li calia un petit trau: una sortida controlada de pressió en alguna banda a prop de la part de dalt. Al principi, el totxo no es movia. Després l’aigua va començar a rajar pel voltant i, de sobte, li va sortir disparat entre els dits, empès per un raig que el va projectar pel costat del cap, tan a la vora que li va fregar l’orella.
Va cridar i es va apartar a un costat alhora que la zona que envoltava la fuita s’inflava per després esclatar. L’escletxa va rebentar enfora i cap avall formant una V Tot això va passar en uns segons, però, tanmateix, amb prou lentitud perquè Atili pogués registrar cadascuna de les diferents etapes de l’esfondrament. Tot seguit, però, una paret d’aigua se li va llançar al damunt, va tirar-lo enrere, el va fer deixar anar la torxa i el va submergir en la foscor. Ràpidament va ser engolit per l’aigua: va caure d’esquena, amb el cap per davant, i va lliscar pel túnel mentre esgarrapava l’aire cercant un punt de suport a la fina capa de ciment de la matriu, però no hi havia enlloc on agafar-se. El corrent enfurismat el feia voltar, el va fer girar sobre l’estómac fins a sentir una rampa de dolor quan la corda se li va cenyir estretament al voltant de les costelles, plegant-lo i estirant-lo cap amunt fins esgarrapar-se l’esquena amb el sostre. Per uns segons va creure que estava salvat, però immediatament la corda es va afluixar i el va deixar caure fins al fons del túnel, fent que el corrent se l’endugués (com una fulla en una canal), engolit per la foscor.