INCLINATIO

[00.12 h]

Arriba un moment que la quantitat de magma expulsat és tan gran i es projecta a tanta velocitat que la densitat de la columna esdevé massa gran com perquè es mantingui una convecció estable. Quan aquesta situació es dóna durant una estona, la columna es trenca i provoca una sèrie de fluxos i onades piroclàstics que tenen un poder letal molt superior a la caiguda de tefra.

Volcans: una perspectiva planetària

La llum descendia lentament de dreta a esquerra. Una falç de núvol lluminós, així és com ho va descriure Plini, una falç de núvol lluminós lliscava pel vessant occidental del Vesuvi i deixava darrere seu un rastre d’incendis. Alguns parpellejaven, punts aïllats (granges i vil·les que s’havien encès). Però pertot arreu es veien franges senceres de bosc ardent. Uns llençols vívids i agitats de flames vermelles i taronges esgarrapaven la foscor esquinçant-la. La dalla continuava avançant inexorablement durant almenys el temps que es triga a comptar fins a cent, va tremolar una mica i es va extingir.

—La manifestació —dictava Plini— ha passat a una nova fase.

Atili trobava que aquella cresta silenciosa i en moviment tenia alguna cosa indefiniblement sinistra —la seva misteriosa aparició, la seva enigmàtica mort. Naixia al cim esquinçat de la muntanya i devia haver anat baixant fins a enfonsar-se al mar. La imatge de les fèrtils vinyes, els esplèndids penjolls de raïms, els esclaus emmanillats. Aquest any no hi hauria collita, ni madura ni de cap mena.

—Des d’aquí es fa difícil de dir —va comentar Torquat—, però tenint en compte la seva posició, calculo que el núvol de flames tot just acaba de passar per damunt d’Herculanèum.

—Però, tot i així, no sembla que estigui incendiada —va respondre Atili—. Aquella part de la costa sembla estar completament a les fosques. És com si la ciutat hagués desaparegut…

Van dirigir la mirada cap a la base de la muntanya en flames buscant algun punt de llum, però no hi havia res.

A la platja d’Estàbies, allò va tenir l’efecte d’anar fent ballar la balança del terror, primer en un sentit i després en l’altre. Aviat van poder ensumar l’olor dels incendis a l’aire, un punyent regust acre de sofre i cendres. Algú va cridar que tots plegats moririen cremats vius. La gent somicava, encara que ningú no ho feia més fort que Luci Popidi, que no parava de cridar la seva mare, i aleshores algú més, un dels mariners que havia estat repicant el sostre amb el rem, va exclamar que la tela ja no s’enfonsava més. Allò va apaivagar el pànic.

Amb compte, Atili va allargar el braç per sota del refugi de la tenda amb el palmell cap amunt, com per comprovar si plovia. El mariner tenia raó. L’aire encara estava infestat de petits míssils, però la tempesta ja no era tan violenta com abans. Era com si la muntanya hagués trobat una altra via d’escapament per a la seva malèvola energia en la forma d’aquella allau precipitada de foc, en comptes del bombardeig constant de roca. En aquell moment va prendre una decisió. Era millor morir fent alguna cosa, encara que caigués al costat de la carretera de la costa i jagués en alguna tomba sense identificar, que ajupir-se sota aquell refugi de paper, ple de ments temoroses, i ser un espectador a l’espera del final. Va buscar el coixí que abans havia llençat i se’l va col·locar amb fermesa sobre el cap. Després va buscar per la sorra la tira de llençol. Torquat li va preguntar discretament què pensava fer.

—Marxar.

—Marxar? —Plini, reclinat a la sorra envoltat per les seves notes subjectades amb pedra tosca, va alçar la mirada ràpidament—. No ho fareu pas. Us nego determinantment el permís de marxar.

—Amb tots els meus respectes, almirall, jo rebo les ordres de Roma, no de vós. —Li sorprenia que cap dels esclaus no hagués recorregut a aquella excusa. Per què no? Costum, suposava. Costum i la manca d’un lloc on anar.

—Però jo us necessito aquí —la veu ronca, de Plini presentava una nota amanyagadora—. I si em passés res? Cal que algú tingui cura que les meves observacions arribin a la posteritat.

—Ja hi ha altres persones que ho poden fer, almirall. Jo prefereixo córrer el risc a la carretera.

—Però vós sou un home de ciència, enginyer. Us ho ben asseguro. Per això heu vingut. Em feu molt més servei aquí. Torquat, atureu-lo.

El capità va dubtar, però finalment es va deslligar la cinta de la barbeta i es va treure el casc.

—Preneu-lo. El metall protegeix molt millor que les plomes. —Atili va començar a protestar, però Torquat l’hi va posar a les mans—. Preneu-lo, i bona sort.

—Gràcies. —Atili el va agafar de la mà—. Que la sort us acompanyi a vós també.

Li anava prou bé. Mai abans no havia dut casc. Es va posar dempeus i va agafar una torxa. Se sentia com un gladiador a punt de sortir a l’arena.

—Però on anireu? —va protestar Plini.

Atili va sortir a sota la tempesta. Les pedres lleugeres rebotaven contra el casc. Era fosc com la gola d’un llop, a banda de les poques torxes que hi havia plantades a la sorra al voltant del perímetre del refugi i la llunyana i refulgent pira del Vesuvi.

—A Pompeia.

Torquat havia calculat que la distància entre Estàbies i Pompeia era de quatre quilòmetres i mig: una hora de camí per una bona carretera en un dia bo. Però la muntanya havia alterat les lleis del temps i l’espai i durant una bona estona Atili va tenir la sensació que no avançava gens.

Va aconseguir abandonar la platja i arribar a la carretera sense gaires problemes i, a més, tenia la sort que la visió del Vesuvi era ininterrompuda, perquè els focs li servien de punt de referència. Sabia que si avançava directament en aquella direcció acabaria arribant a Pompeia. Però el vent li venia de cara, de tal manera que, encara que anava amb el cap cot, reduint el món a les seves pàl·lides cames i la petita franja de pedra sobre la qual avançava, la pluja de pedra tosca li colpejava el rostre i li obstruïa el nas i la boca amb pols. A cada passa que feia, quedava enfonsat fins als genolls en aquell mar de pedra. L’efecte era com intentar pujar una muntanya de grava, o un graner ple de gra, un pendent interminable i monòton que li esgarrapava la pell i li destrossava els músculs de les cuixes. Cada cent passes s’aturava balancejant-se, i com podia, amb la torxa a la mà, primer treia un peu i després l’altre de dins aquella massa insofrible de pedra tosca per espolsar-se les pedretes de les sabates.

La temptació de jaure per descansar era aclaparadora, però sabia que s’hi havia de resistir, perquè de tant en tant ensopegava amb els cossos d’aquells que ja hi havien cedit. La torxa il·luminava siluetes indefinides, mers perfils d’humanitat que, de tant en tant, ensenyaven un peu o tenien una mà estesa en direcció al cel. Però no només eren persones que havien mort a la carretera. Va ensopegar amb un ramat de bous que havien quedat atrapats entre els detritus, i un cavall que havia caigut esgotat entre els pals d’un carro abandonat, amb la càrrega massa pesada com per continuar: un cavall de pedra estirant un carro de pedra. Totes aquelles coses sorgien com aparicions fugisseres dins el tremolós cercle de llum que sostenia. Hi devia haver molt més que, per sort, no podia veure. A vegades, tant els vius com els morts emergien fugaçment en la foscor: un home amb un gat als braços; una noia, nua i embogida; una parella que carregaven un enorme canelobre de bronze penjat damunt les espatlles, l’home al davant i la dona al darrere. Avançaven en sentit contrari al que ell seguia. De totes bandes li arribaven crits i gemecs aïllats, amb prou feines humans, com els que imaginava que es devien sentir en el camp de batalla un cop havia acabat la lluita. No es va aturar, tret d’una ocasió en què va sentir un nen que plorava cridant els pares. Es va aturar a parar l’orella i el va buscar com va poder una estona, però el nen va callar, potser per la por en sentir un estrany i, finalment, va abandonar la cerca.

Tot allò va durar unes quantes hores.

En algun moment, la mitja lluna de llum va tornar a aparèixer sobre el Vesuvi, lliscant avall, seguint si fa no fa la mateixa trajectòria que abans. La lluïssor era més intensa i, quan va arribar al trencant de l’aigua, o el que a ell li va semblar que era el trencant de l’aigua, no va apagar-se de seguida, sinó que va continuar avançant per damunt del mar abans de perdre’s en la foscor. Va perdre intensitat com havia passat amb la pluja de roca. Però aquest cop semblava com si anés extingint els incendis que poblaven els vessants de la muntanya, en comptes de revifar-los. Poc després, la torxa va començar a fer pampallugues. La major part de la pega s’havia consumit. Va continuar endavant empès per una energia nova nascuda de la por, perquè sabia que, quan s’apagués, quedaria abandonat indefens en la foscor. I quan va arribar el moment, va ser veritablement terrible: més horrorós del que havia temut. Va perdre les cames de vista i ja no podia veure res, ni tan sols si aixecava la mà fins a l’alçada dels ulls.

Els focs dels vessants del Vesuvi també havien anat perdent força fins a no ser res més que una minúscula font d’esporàdiques espurnes carbassa. Repetits llamps vermells van conferir una lluïssor rosada a la part inferior del núvol negre. Ja no estava segur de quina direcció seguia. Estava separat del seu cos, completament sol, enterrat gairebé fins a les cuixes en pedra, la terra girava i retrunyia al seu voltant. Va llançar ben lluny la torxa apagada i es va deixar caure endavant. Va estirar els braços i es va quedar allà ajagut, sentint com la capa de pedra tosca s’acumulava lentament resseguint les seves espatlles. Resultava curiosament reconfortant, com si l’estiguessin acotxant al llit com quan era un nen. Va posar la galta contra la pedra calenta i va notar com es relaxava. El va dominar una immensa sensació de tranquil·litat. Si la mort era així, llavors no era pas tan dolenta: ho podia acceptar, fins i tot donar-li la benvinguda, com ho faria un home al final d’una dura jornada de treball a les arcades de l’aqüeducte.

En el seu somni, el terra es fonia i ell s’hi enfonsava fent tombarelles fins al centre de la terra.

El van despertar la calor i la pudor de cremat.

No sabia quanta estona havia dormit. Prou temps com per estar gairebé del tot enterrat. Es trobava dins la seva tomba. Espantat, va empènyer el cos fent força amb els braços i a poc a poc va notar com el pes disminuïa i es trencava damunt les seves espatlles, i va sentir el soroll de les pedres que queien del seu damunt. Es va posar dret i es va espolsar el cap, escopint la pols de la boca, parpellejant, encara enterrat de pit en avall.

La pluja de pedra tosca gairebé havia amainat (el conegut senyal d’advertència) i, en la distància, just al seu davant, en el firmament, però baixa, va tornar a veure la coneguda dalla del núvol lluminós. Tret que aquest cop, en comptes de moure’s com un cometa de dreta a esquerra, descendia ràpidament escampant-se pels costats de dret cap a ell. Just al darrere, hi havia una taca de foscor que es va encendre sobtadament uns segons després així que la calor va trobar combustible fresc sobre el vessant sud de la muntanya; empès per un vent ardent, se li va llançar al damunt un espetec de tal magnitud que si hagués estat Plini hauria canviat la seva metàfora: no l’hauria descrit com un núvol, sinó com una onada, una onada bullent de vapor roent que li va abrasar les galtes i li va omplir els ulls d’aigua. Va sentir la pudor dels seus cabells en socarrar-se.

Es va cargolar per alliberar-se de les urpes de la pedra tosca mentre l’aurora sulfurosa travessava el cel cap a ell. Alguna cosa fosca es dibuixava en el cor d’aquella cascada de llum, elevant-se des del terra, i es va adonar que la llum carmesina estava traçant la silueta d’una ciutat a menys d’un quilòmetre de distància. La imatge lluïa. En va poder distingir els murs i les torres de guaita, les columnes d’un temple sense sostre, una filera de finestres cegues, i persones, les ombres de persones que corrien preses del pànic seguint el traç de les muralles. La visió va ser nítida només durant uns segons més, el temps just per poder reconèixer Pompeia. Aleshores, la lluïssor que l’encatifava va començar a esvanir-se lentament, enduent-se la ciutat amb ella, sumint-la un altre cop en la foscor.