CONTICINIUM

[04.21 hores]

S’ha descobert un estret lligam entre la magnitud de les erupcions i la durada del període de repòs precedent. Gairebé totes les erupcions històriques de gran magnitud s’han produït en volcans que feia segles que eren inactius.

JACQUES-MARIE BARDINTZEFF, ALEXANDER R. MCBIRNEY,
Vulcanologia (segona edició)

Van abandonar l’aqüeducte dues hores abans de l’alba i van escalar els turons que dominaven el port sota la llum de la lluna. Sis homes avançaven en filera encapçalats per l’enginyer. Ell mateix els havia tret del llit. Tots tenien les extremitats encarcarades i els ulls sorruts i plens de lleganyes, i sentia com el criticaven a la seva esquena, perquè l’aire, càlid i calmós, transportava les seves paraules més enllà d’on ells pensaven.

—El ximple ens fa fer un encàrrec —va murmurar un.

—Els nois s’haurien de quedar a casa estudiant —va afegir un altre.

Va començar a fer les passes més llargues.

«Deixa’ls que rondinin», va pensar.

Les primeres calors del matí prometien un altre dia sense pluja. Era més jove que la majoria dels seus treballadors, i més baix que qualsevol d’ells. Tenia un cos compacte i musculós, i els cabells, castanys i ben pentinats. Els mànecs de les eines que carregava, una destral feixuga amb la fulla de bronze i una pala de fusta, li despuntaven per sobre l’espatlla i li fregaven les cremades que el sol li havia fet al coll. Malgrat el dolor, s’obligava a estirar les cames descalces tan lluny com podia, i passava d’una passa a la següent amb lleugeresa. No es va aturar a esperar els altres fins que no va ser ben amunt del Misè, en un punt en què el camí es bifurcava. Va deixar a terra la càrrega.

Es va eixugar la suor amb la màniga de la túnica. Allà al sud hi tenien uns cels ben lluents i febrils! Fins i tot en aquell moment tan proper a l’alba, un gran hemisferi d’estels s’escampava fins a l’horitzó. Veia les banyes de Taure, el cinturó i l’espasa del Caçador i la constel·lació que anomenaven de la Verema, que sempre s’alçava per al Cèsar el vint-i-dosè dia d’agost, després de les Vinàlies, i assenyalava el moment de collir el raïm. L’endemà a la nit hi hauria lluna plena. Va alçar la mà cap al cel, i els seus dits, de puntes esmussades, es van dibuixar amb un contorn fosc i ben definit contra les constel·lacions que brillaven en la nit. Els va estirar, els va tancar i els va tornar a estirar i, per un moment, es va sentir com si fos l’ombra, el no-res; la llum era la substància.

A baix, al port, se sentien els esquitxos dels rems a l’aigua. El guàrdia nocturn patrullava entre els trirrems amarrats. La llum groga de les llanternes d’un parell de barques de pescadors pampalluguejava tot travessant la badia. Un gos va bordar i un altre va contestar als lladrucs. Aleshores va sentir les veus dels treballadors que pujaven el camí parsimoniosament i l’accent aspre de Còrax, el capatàs, que deia:

—Mireu, el nostre nou aquari saluda els estels!

Els esclaus i els homes lliures, iguals per una vegada, si més no en la rancúnia que guardaven a l’enginyer, se’n burlaven i panteixaven per mirar de recuperar l’alè.

L’enginyer va abaixar la mà.

—Almenys amb aquest cel no ens calen torxes —va dir i, tot d’una, es va tornar a sentir vigorós. Es va inclinar per collir les eines i se les va carregar novament a l’espatlla—. Hem de continuar —va ordenar arrufant les celles per veure millor en la foscor. Un dels camins portava cap a l’oest vorejant la base naval. L’altre duia al nord, cap al complex litoral de Baies—. Em penso que hem de girar per aquí.

—Pensa i tot —va mofar-se Còrax.

El dia abans l’enginyer havia decidit que la millor manera de tractar el capatàs era ignorar-lo. Sense dir ni una paraula, va girar l’esquena al mar i als estels i va iniciar la pujada de l’enorme massa fosca del turó. Al cap i a la fi, què volia dir saber dirigir a banda de triar cegament un de dos camins possibles i simular la convicció que la decisió que s’ha pres es basa en la raó?

El pendent del camí s’havia tornat més pronunciat. L’havia de pujar de costat i, de vegades, necessitava fer servir la mà lliure per impulsar-se. Amb els peus desprenia pluges de pedres soltes que repicaven turó avall sumides en la foscor. La gent mirava aquells turons marrons, socarrimats pels incendis dels arbustos a l’estiu, i pensava que eren secs com els deserts, però l’enginyer hi veia més enllà. Tanmateix, sentia que el seu convenciment inicial es començava a afeblir, i va intentar recordar com era el camí quan l’havia vist el dia abans a la tarda, la primera vegada que l’havia explorat. Recordava un sender sinuós, amb l’amplada justa perquè hi pogués passar una mula, i l’herba cremada. Més enllà, en un punt en què el terreny es desnivellava, havia vist brins d’herba d’un color verd pàl·lid enmig de tota aquella negror, senyals de vida que havien resultat ser un brot d’heura que s’estirava cap a una roca.

Va pujar un pendent fins a la meitat del seu recorregut, el va tornar a baixar, es va ajupir i es va girar lentament fins a fer una volta completa. O bé els ulls se li acostumaven a la foscor o bé s’acostava l’alba, i si aquest era el cas, els quedava molt poc temps. Els altres s’havien aturat al seu darrere. En sentia les respiracions feixugues. Ja tenien una altra història per explicar quan tornessin a Misè. Podien explicar que el nou aquari els havia fet llevar i caminar pels turons en plena nit per fer un «encàrrec per a un ximple». Sentia gust de cendra al paladar.

—Que ens hem perdut, maco?

Còrax tornava a parlar en to burleta.

Va cometre l’error de mossegar l’ham:

—Busco una roca.

Aquesta vegada ni tan sols no van intentar dissimular les rialles.

—Fa voltes amunt i avall com un ratolí dins una palangana!

—Sé que és per aquí. L’he marcada amb guix.

Van tornar a riure, i ell en va fer una ràpida revista: hi havia Còrax, rabassut i d’espatlles amples; Becco, el del nas llargarut, que feia de guixaire; Musa, el més cepat, que posava totxanes; i els dos esclaus, Polites i Corví. Fins i tot les seves siluetes indistingibles semblaven mofar-se d’ell.

—Rieu tant com vulgueu, però us prometo una cosa: o la trobem abans de l’alba o demà a la nit tornarem a ser aquí. Tu inclòs, Gavi Còrax, però el proper cop mira d’estar sobri.

Silenci. Llavors Còrax va escopir a terra i va fer mitja passa endavant. L’enginyer es va preparar per barallar-se. Aquella situació es veia venir des que havia arribat a Misè tres dies abans. No havia passat ni una sola hora sense que Còrax no l’hagués intentat fer quedar malament davant els homes.

«Si lluitem», va pensar l’enginyer, «ell guanyarà perquè són cinc contra un, i en acabat llançaran el meu cadàver pel barranc i diran que he relliscat per culpa de la foscor. Ara bé, què diran, a Roma, si em converteixo en el segon aquari de l’Aqua Augusta que desapareix en menys de quinze dies?».

Durant un llarg instant van romandre l’un davant l’altre, a no més d’una passa de distància; tan a prop que l’enginyer notava l’olor de vi dolent de l’alè del més vell. Aleshores, però, un dels homes, Becco, va fer un crit excitat i va assenyalar alguna cosa.

Amb prou feines visible darrere l’esquena de Còrax, hi havia una roca, el centre de la qual estava marcat pulcrament amb una creu blanca ben gruixuda.

L’enginyer es deia Atili. El seu nom complet era Marc Atili Primus, però no li hauria fet res dir-se Atili i prou. Com que era un home pràctic, mai no havia tingut gaire temps per atorgar-se un sobrenom dels que tant agradaven als seus veïns pagesos, com ara «Lupus», «Panthera» o «Pulcher», que es podrien traduir per «Llop», «Lleopard» i «Bell». A qui diantre pensaven que enganyaven? A més a més, quin nom podia ser més honorable en la història de la seva professió que el de la gens Atília, família d’enginyers d’aqüeductes durant quatre generacions? Marc Agripa havia reclutat el seu besavi, que fins aquell dia havia format part de la divisió de catapultes de la Legió XII, «Fulminata», i li va encarregar que treballés en la construcció de l’Aqua Júlia. El seu avi havia planejat l’Anio Novus. El seu pare havia completat l’Aqua Clàudia i l’havia portat fins al turó Esquilí passant per sobre de més de deu quilòmetres d’arcs i plantant-lo, el dia de la seva dedicatòria, als peus de l’Emperador com si fos una catifa d’argent. I a ell, als vint-i-set anys, l’havien enviat al sud, a Campània, i li havien atorgat la direcció de l’Aqua Augusta.

Tota una dinastia alçada sobre l’aigua!

Va escrutar la foscor. L’Augusta era tota una obra monumental, una de les fites més importants mai assolides per l’enginyeria. Era tot un honor poder-la dirigir. En un punt molt llunyà, prop dels cims de les muntanyes cobertes de pinedes dels Apenins, a l’altra banda de la badia, l’aqüeducte capturava els corrents dels Serinus i portava l’aigua cap a l’oest, la canalitzava per passadissos subterranis, la conduïa per sobre les gorges enfilada dalt d’un munt d’arcs semicirculars, l’obligava a travessar tot de valls entre sifons colossals i la feia baixar fins a les planes de Campània per després portar-la per l’altra banda del Vesuvi i a continuació cap al sud, cap a la costa de Neàpolis per, finalment, dur-la, travessant la columna de la península de Misè, cap al polsegós poble marítim, amb un recorregut de prop de cent quilòmetres i un desnivell acumulat al llarg de tot el trajecte de tan sols cinc centímetres cada cent metres. Era l’aqüeducte més llarg del món, més llarg i tot que els grans aqüeductes de Roma, i també era molt més complex que qualsevol altre perquè, mentre que els seus germans del nord només alimentaven una ciutat, el conducte serpentejant de l’Augusta, la matriu, tal com l’anomenaven, la línia mare, regava ni més ni menys que nou localitats de la badia de Neàpolis: la primera era Pompeia, al final d’un gran esperó, i a continuació Nola, Acerres, Atel·la, Neàpolis, Putèols, Cumes, Baies i, per últim, Misè.

El problema, segons el parer de l’enginyer, era aquest, precisament: la seva funció era massa important. Roma disposava de més de mitja dotzena d’aqüeductes: si un fallava, els altres podien cobrir el seu dèficit. Ara bé, allà baix no hi havia cap altra font de reserva, sobretot en aquella època de sequera que ja entrava en el tercer mes de durada. Els pous que havien donat aigua generació rere generació havien quedat convertits en tubs plens de pols. Els rierols s’havien assecat. Els llits del riu s’havien convertit en camins pels quals els grangers podien dur el bestiar al mercat. Fins i tot l’Augusta donava senyals d’esgotament, i el nivell de les seves enormes reserves descendia cada hora que passava. Aquell era el motiu que l’havia portat al turó abans de l’alba, quan hauria de ser al llit.

Atili va treure un petit bloc de fusta de cedre polida, amb un forat gravat per reposar-hi la barbeta en un costat, d’una bossa de pell que carregava al cinturó. La pell dels seus avantpassats n’havia allisat la superfície, que havia quedat lluent. Es deia que el seu besavi l’havia rebut com a talismà de mans de Vitruvi, arquitecte del Diví August, i el vell sostenia que l’esperit de Neptú, déu de l’aigua, vivia al seu interior. Atili no tenia temps per als déus, un grup de criatures amb ales als peus, dones que cavalcaven dofins i barbuts que llançaven llamps i trons des dels cims de les muntanyes quan tenien un rampell d’ira. Eren contes per a nens, no per a homes. Ell dipositava la seva fe en les pedres i l’aigua, i en el miracle quotidià que es produïa en barrejar dues parts de calç morta amb cinc parts de puteolanum, la sorra roja local, per obtenir una substància que s’assentava al fons de l’aigua amb una consistència més dura que una roca.

Tanmateix, només els ximples negaven que la sort existia, i si l’herència de la seva família l’hi podia dur… Va passar el dit per la vora del bloc de cedre. Estava decidit a provar-ho per una vegada.

Havia deixat els seus rotlles de Vitruvi a Roma, però tant se valia. Els portava gravats a dintre seu des que era petit, quan la resta de nens aprenien poemes de Virgili. Encara en podia recitar paràgrafs sencers de memòria.

Les següents plantes són senyals de la presència d’aigua: joncs esvelts, salzes silvestres, verns, baies, heures i d’altres plantes d’aquesta mena, que no poden créixer totes soles si no disposen d’humitat…

—Còrax, posa’t allà —va ordenar Atili—. Corví, allà. Becco, agafa la perxa i assenyala el punt que t’indicaré. Vosaltres dos: manteniu els ulls ben oberts.

Còrax el va mirar en passar-li pel davant.

—Ja parlarem després —va dir Atili. El capatàs pudia de rancúnia gairebé tant com de vi, però ja tindrien temps de passar comptes quan tornessin a Misè. De moment, s’havien d’afanyar.

Un vel gris havia fet desaparèixer els estels. La lluna s’havia amagat. A vint-i-cinc quilòmetres d’allà, al punt central de la badia, la piràmide boscosa del Vesuvi es tornava visible. El sol estava a punt de sortir per darrere seu.

Així és com cal comprovar si hi ha aigua: estireu-vos de bocaterrosa, abans de l’alba, allà on hagueu de fer la recerca, i amb la barbeta repenjada a terra, examineu tot allò que us envolta. Si ho feu així, la vostra línia de visió no s’alçarà massa perquè mantindreu immòbil la barbeta.

L’Atili es va agenollar sobre l’herba socarrada, es va inclinar endavant i va arrenglerar el bloc de cedre amb la creu de guix, a una distància de cinquanta passes. Aleshores va reposar la barbeta al forat de la fusta i va estirar els braços. El terra encara estava calent del dia anterior. Mentre s’estirava va notar a la cara una alenada de partícules de cendra. Ni rastre de rosada. Feia setanta-vuit dies que no plovia. El món cremava. De cua d’ull va veure que Còrax feia un gest obscè remenant la pelvis.

—Com que el nostre aquari no té dona, intenta cardar amb la Mare Terra!

Llavors, a la seva dreta, el Vesuvi es va enfosquir i un raig de llum va despuntar per les seves vores. Una bafarada de calor va colpejar la galta d’Atili i va haver d’alçar la mà per tapar-se la cara i no quedar enlluernat mentre enfocava la mirada en la paret del turó.

Heu de cavar allà on veieu humitat que sura o es cargola a l’aire, perquè aquest senyal no es pot veure en un lloc sec.

El seu pare li deia sovint que, o ho veies de seguida, o ja no ho veies. Va intentar escombrar el terreny amb la mirada amb rapidesa i metòdicament, portant la vista d’una secció del terreny a la següent. Tanmateix, tot semblava igual, taques de color marró i gris amb franges de terra vermellosa que ja es començaven a escalfar sota el sol. Se li va ennuvolar la vista. Es va incorporar, es va repenjar a terra amb els colzes, es va fregar els ulls i va tornar a repenjar la barbeta a terra.

Allà!

Era un senyal prim com un fil de pescar, que ni surava ni es cargolava a l’aire, tal com havia dit Vitruvi, sinó que s’arrossegava prop de terra, com si hi hagués un ganxo clavat en una roca i algú el sacsegés. Avançava cap a ell i, tot d’una, es va esvair. Va cridar i va assenyalar un punt.

—Allà, Becco, allà! —va ordenar, i el guixaire es va acostar parsimoniosament cap a on li indicava—. Una mica més enrere. Això mateix. Marca’l.

Es va posar dret i va córrer cap a ells alhora que s’espolsava la pols vermella i les cendres negres de la túnica. Somreia i sostenia en alt el bloc màgic de cedre. Els tres s’havien aplegat al voltant del punt assenyalat. Becco intentava clavar la perxa a terra, però el terreny era massa dur per poder-la enfonsar prou.

L’Atili estava radiant:

—Ho heu vist? Ho heu hagut de veure. Estàveu més a prop que no pas jo.

El van mirar amb rostres inexpressius.

—Era estrany, us heu adonat? S’alçava així… —va començar, tot dibuixant franges horitzontals a l’aire amb la mà plana—. Era com el vapor que surt d’una caldera quan la remenen.

Els va anar mirant, ara l’un, ara l’altre, amb un somriure que primer li romania gravat als llavis però que aviat es va anar encongint.

Còrax va sacsejar el cap.

—Els ulls et traeixen, maco. Aquí dalt no hi ha cap font. Ja t’ho deia. Fa vint anys que conec aquests turons.

—Et dic que ho he vist.

—Era fum —va dir Còrax tot clavant un cop de peu a terra i alçant un núvol de pols—. Si es cala foc als matolls, poden cremar sota terra durant dies.

—Sé distingir el fum del vapor. El que he vist era vapor.

Devien fer veure que no ho havien vist. Havia de ser això. Atili es va posar de genolls i va clavar cops a la terra vermella i seca. Aleshores va començar a cavar amb les mans nues, retirant les pedres que trobava, i va estirar un tubercle llarg i cremat que no es deixava arrencar. Estava segur que allà hi havia alguna cosa. Per què s’havia revifat tan de pressa l’heura, si no hi havia cap font?

Sense girar-se, va ordenar:

—Porteu les eines.

—Aquari…

—He dit que porteu les eines!

Van cavar tot el matí, mentre el sol s’enfilava lentament per sobre el paisatge blau de la badia i passava de ser un disc groc a transformar-se en un estel blanc gasós. El terra crepitava i es tibava sota l’efecte de la calor, com la corda d’una de les ballestes gegants que feia servir el seu besavi durant els setges.

En un moment del matí, un noi els va passar pel costat amb una cabra demacrada que portava lligada amb una corda. Anava de camí al centre, i va ser l’única persona que van veure. Misè s’estenia oculta més enllà de la vora de la gorja. De tant en tant, els sons de la localitat s’alçaven fins allà on eren i sentien els crits imperatius de l’acadèmia militar i els cops de martell i el soroll de les serres de les drassanes.

Atili, que s’havia tapat la cara amb un barret vell de palla, era el que treballava més de tots. No deixava de fer anar la destral ni tan sols quan els altres s’escarxofaven en qualsevol lloc en què hi hagués ombra. Li costava agafar el mànec amb fermesa perquè estava humit de suor. Tenia butllofes a les mans. La túnica se li havia enganxat al cos com una segona pell, però no pensava donar mostres de flaquesa davant els homes. Fins i tot Còrax va callar passada una estona.

El cràter que van acabar excavant era profund com dos homes posats l’un sota l’altre, i prou ample com perquè a dins hi poguessin treballar dues persones. Estava segur que allà baix hi havia una font, però cada vegada que s’hi acostaven, el corrent reculava. Cavaven fins que el fons rovellat del forat es tornava humit, i llavors veien que es tornava a assecar sota el sol. Excavaven una mica més, i tot el procés es repetia.

L’Atili no va admetre la seva derrota fins a la desena hora de treball, quan el sol ja havia passat el seu zenit. Va observar com apareixia i s’evaporava un últim rastre d’aigua i a continuació va clavar la destral fora del forat i s’hi va impulsar per sortir-ne. Es va treure el barret i es va ventar les galtes roents. Còrax estava assegut en una roca i l’observava. Atili es va adonar per primer cop que no portava barret.

—Aquesta calor et rostirà el cervell —va dir, i tot seguit va destapar el seu odre d’aigua, se’n va vessar una mica a la mà, es va mullar la cara i el clatell i en acabat en va beure una mica. Estava calenta i era tan poc útil per refrescar-se com un glop de sang.

—Vaig néixer aquí. La calor no em molesta. A Campània, aquest temps ens sembla fresc —va replicar Còrax. Es va escurar la gola i va escopir—. Què n’hem de fer, d’això?

L’Atili s’ho va mirar. Havien fet un sot ben lleig en una paret del turó, i al seu voltant hi havia tot de piles de terra. El seu monument. La seva follia.

—Ho deixarem tal com està —va contestar—. El taparem amb taulons. Quan plogui, la font brollarà d’aquí dins. Ja ho veureu.

—Quan plogui ja no ens caldrà cap font.

L’Atili havia d’admetre que tenia raó.

—Hi podríem fer néixer un canal —va dir tot pensarós. Quan parlava d’aigua es tornava un romàntic i en la seva imaginació va començar a forjar-se tot un paradís pastoral—. Podríem irrigar tota aquesta banda del turó. Aquí dalt hi podríem plantar llimoners i oliveres. També hi podríem conrear rengleres de vinyes…

—Vinyes! —va exclamar Còrax tot sacsejant el cap—. Que potser som grangers, ara? Escolta’m, jove expert de Roma, permet-me que et digui una cosa. L’Aqua Augusta no ens ha fallat en més d’un segle, i ara tampoc no fallarà malgrat que l’hagis de dirigir tu.

—Esperem que tinguis raó —va contestar Atili. L’enginyer es va acabar l’aigua. Notava que es ruboritzava, humiliat, però la calor ocultava la seva vergonya. Es va plantar el barret de palla al cap amb fermesa i en va estirar l’ala avall per protegir-se la cara—. Crida els homes, Còrax. Hem acabat per avui.

Va recollir les eines i es va posar en marxa sense esperar els altres. Es podien espavilar per trobar el camí de tornada.

Havia de vigilar on posava els peus. A cada passa que feia, una munió de sargantanes s’esmunyien sota les herbes seques. Va pensar que tot plegat semblava més una regió de l’Àfrica que no pas d’Itàlia. En arribar al camí de la costa, Misè va aparèixer al seu davant, tremolosa entre la boirina de la calor com un oasi. Li va semblar que la ciutat bategava al ritme de les cigales.

La base de la flota imperial occidental era un triomf de l’home sobre la naturalesa, perquè en aquella zona no hi hauria hagut d’existir cap ciutat. No la regava cap riu i tampoc no disposava de gaires fonts o corrents d’aigua. Tanmateix, el diví August havia decretat que l’Imperi necessitava un port des del qual dominar la mar Mediterrània, i la ciutat, la personificació del poder romà, havia estat fundada. Els discos d’argent brillaven als seus molls interiors i exteriors, i els esperons i els timons d’or d’una cinquantena de vaixells de guerra llambregaven sota el sol de l’última hora de la tarda. El terra de l’acadèmia militar era d’un color marró polsegós que contrastava amb les teulades vermelles i les parets emblanquinades dels edificis civils que s’alçaven per sobre el bosc poblat de pals de vaixell de les drassanes.

Deu mil mariners i deu mil ciutadans més s’amuntegaven en una franja estreta de terra sense aigua. L’aqüeducte era l’única cosa que havia fet possible l’existència de Misè.

Va recordar el moviment estrany del vapor i la manera com la font semblava recular dins la roca. Era una terra ben estranya. Es va mirar les mans amb una expressió entristida.

Un encàrrec per a un ximple…

Va sacsejar el cap, va parpellejar per treure’s la suor dels ulls i va reprendre el fatigós camí de baixada a la ciutat.