HORA SEXTA

[12.57 h]

Dinàmica del vulcanisme

Més endavant, quan comparaven les seves històries, els supervivents no podrien evitar quedar sempre meravellats de la diferència amb què cadascun d’ells havia sentit l’explosió. A uns cent vuitanta quilòmetres de distància, a Roma es va sentir un so sord, com si una estàtua pesada o un arbre hagués caigut. Els que van fugir de Pompeia, que es trobava a uns set quilòmetres a favor del vent, sempre van jurar que havien sentit dos esclats secs, mentre que a Càpua, a uns trenta quilòmetres de distància, el soroll va ser, des del principi, com l’espetec continuat i esquinçat d’un tro. Però a Misè, que era més a prop que Càpua, no es va sentir res, tan sols van parlar de la sobtada aparició d’una estreta columna de runes marrons que emergien silenciosament en direcció a un cel sense núvols.

Per a Atili va ser com una gran onada seca que li va passar demolidora per damunt del cap. Amb prou feines es trobava a tres quilòmetres del cim, seguint un antic rastre de caça a través del bosc; descendia amb rapidesa a cavall seguint el vessant occidental de la muntanya. Els efectes de l’enverinament s’havien reduït a un lleu punt de dolor que el martiritzava darrere els ulls i l’endormiscament havia estat substituït, estranyament, per una agudesa dels sentits sorprenent. No tenia cap dubte de què s’acostava. Tenia pensat de prendre la carretera costanera que duia a Herculanèum i cavalcar de cap a Misè per avisar l’almirall. Havia calculat que hi arribaria cap a mitja tarda. La badia resplendia entre els arbres sota la llum del sol, prou a prop d’ell com per poder distingir unes línies primes d’escuma. Estava concentrat observant els dibuixos lluents de les teranyines que penjaven despreocupadament del fullam i un núvol de mosques nanes que giravoltava a sota d’una branca que tenia al davant, quan, de sobte, van desaparèixer.

El xoc de la ràfega el va colpejar des del darrere empenyent-lo endavant. Aire calent, com quan s’obre la porta d’un forn. Aleshores, li va semblar com si alguna cosa li esclatés dins les orelles i el món es va convertir en un espai sense sorolls, d’arbres doblegats i fulles que giravoltaven. El cavall va ensopegar i va estar a punt de caure, però ell es va aferrar al seu coll quan van enfilar el camí, tots dos cavalcant en la cresta de l’onada bullent, i aleshores, de sobte, havia desaparegut. Els arbres van recuperar la posició, les restes van dipositar-se a terra, l’aire va tornar a ser respirable. Va intentar parlar al cavall, però no tenia veu, i quan va tombar la vista enrere en direcció al cim de la muntanya va veure que havia desaparegut i que, en el seu lloc, s’alçava un raig bullent de roques i terra que sortien disparats cap al cel.

Des de Pompeia semblava com si un fornit braç marró hagués rebentat el pic des de dins i estigués tractant de fer un forat al sostre del cel (bang, bang, el doble esclat) i aleshores un estrèpit sobtat, diferent a qualsevol altre so de la naturalesa, va baixar rodolant per la planura. Ampliat va sortir corrents cap a fora amb els magistrats. De la fleca de la porta del costat i per tot el carrer amunt la gent del carrer anaven sortint per mirar el Vesuvi, protegint-se els ulls, amb els rostres dirigits cap al nou sol fosc que s’alçava al nord sobre un eixordador pedestal de roca. Es van sentir un parell de crits, però el pànic no es va escampar. Encara era massa aviat, tot plegat era massa impressionant (massa estrany i remot) com per poder percebre-ho com una amenaça immediata.

S’aturarà en qualsevol moment, va pensar Ampliat. Volia que fos així. «Que es calmi ara i encara tindrem la situació sota control». Tenia el tremp, la força de caràcter; només era una qüestió de presentació. Fins i tot podria fer-s’ho anar així: «Els déus ens han enviat un senyal, ciutadans! Seguim les seves indicacions! Aixequem una gran columna que imiti aquesta inspiració celestial! Vivim en un lloc privilegiat!». Però allò no s’aturava. S’alçava amunt i més amunt. Un miler de caps s’anaven fent enrere con si fossin un de sol per seguir la trajectòria, i lentament els crits aïllats es van anar contagiant. La columna, estreta a la base, s’estava eixamplant a mesura que ascendia, fins que el cim s’anava fent pla al cel.

Algú va cridar que el vent ho duia en direcció a la ciutat.

En aquell mateix moment va saber que els perdria. La multitud tenia només uns quants instints primaris, avarícia, luxúria, crueltat, que ell sabia accionar com si fossin les cordes d’una arpa perquè ell pertanyia a la multitud i la multitud pertanyia a ell. Però el temor intens superava qualsevol altra nota. Tanmateix, ho va intentar. Es va plantar enmig del carrer estenent els braços.

—Espereu! —va cridar—. Cuspi, Briti, tots vosaltres, agafeu-vos de les mans! Servim-los d’exemple!

Aquella colla de covards ni tan sols no se’l van mirar. Holconi va ser el primer de fugir i va fer servir els ossuts colzes per obrir-se camí turó avall enmig d’aquella massa de cossos. Briti el va seguir, i després Cuspi. Popidi va girar cua i es va afanyar a entrar a la casa. Més amunt, la gentada s’havia convertit en una massa compacta de gent a mesura que les persones que hi havia als carrerons laterals s’afegien al carrer principal. Ara estaven d’esquena a la muntanya, de cara al mar, un únic impuls: fugir. Ampliat va tenir la visió final del rostre pàl·lid de la seva esposa a la porta abans no el devorés la multitud en estampida, abatut com un dels ninots de fusta que fan servir els gladiadors per entrenar-se a l’escola. Va caure de costat, va perdre l’alè, i hauria desaparegut sota els peus de la multitud si Massavo no l’hagués vist caure i l’hagués posat a recer sobre l’escala. Va veure com una mare deixava caure el seu nadó i va sentir els crits de la criatura quan la van trepitjar; va veure com una anciana matrona picava de cap contra la paret de l’altra banda i com queia, inconscient, fins a perdre-la de vista, mentre la multitud continuava avançant inexorable. Un crit. Un gemec. La majoria no badava boca, atents a estalviar les forces per a la batalla que s’esdevindria al peu del turó, on haurien de lluitar per creuar la Porta Stabia.

Ampliat, repenjat al muntant de la porta, es va adonar que tenia el rostre moll, i quan es va passar el dors de la mà per sota el nas va veure que li quedava bruta de sang. Va alçar la mirada per damunt dels caps de la multitud en direcció a la muntanya, però ja havia desaparegut. Una immensa paret negra de núvols avançava cap a la ciutat, fosca com una tempesta. Però no era pas una tempesta, es va adonar, i no era pas un núvol; era una eixordadora cascada de roques. Ràpidament va tombar el cap en el sentit contrari. Encara tenia el creuer daurat i carmesí ancorat al port. Podien embarcar-se i mirar d’arribar a la vil·la de Misè per buscar-hi refugi. Però la massa de cossos que atapeïa la ciutat es començava a acumular carrer amunt. Mai no aconseguiria arribar al port. I, si tot i així ho aconseguia, la tripulació s’estaria barallant per salvar la pell.

Les circumstàncies decidien per ell. «I que així sigui», va pensar. Així era exactament com havia estat tot disset anys enrere. Els covards havien fugit, ell s’havia quedat, i després tots ells havien tornat de quatre grapes! Va sentir com l’antiga energia i confiança l’omplien. Una vegada més, l’antic esclau donaria als senyors una lliçó de coratge romà. La Sibil·la no s’equivocava mai. Va llançar una mirada final, desdenyosa, al riu de pànic que s’escorria davant seu, va fer una passa enrere i va ordenar a Massavo que tanqués la porta. Tanca-la i passa el forrellat. Ells es quedarien i resistirien.

A Misè tenia l’aspecte d’una columna de fum. La germana de Plini, Júlia, passejava pel jardí amb el para-sol tot recollint les darreres roses de l’estiu per decorar la taula del sopar. Va suposar que es tractava d’un altre dels incendis que havien assolat la muntanya durant l’estiu. Tanmateix, l’alçada del núvol, les seves dimensions i la velocitat de l’ascensió no s’assemblaven a res que hagués vist mai. Va pensar que el millor seria despertar el seu germà, que estava endormiscat damunt els llibres al jardí inferior.

Fins i tot en la penombra de l’arbre se li veia el rostre escarlata com les flors que duia al cistell. No va saber si desvetllar-lo, perquè, per descomptat, de seguida es començaria a excitar. Li recordava el seu pare en els dies previs a la seva mort (la mateixa corpulència, la mateixa dificultat per respirar, la mateixa irritabilitat poc característica). Però si en canvi el deixava dormir, sens dubte encara es posaria més furiós per haver-se perdut aquella fumera tan peculiar, de manera que li va acariciar els cabells dient-li:

—Germà, desperteu-vos. Hi ha una cosa que voldreu veure.

De seguida va obrir els ulls.

—L’aigua, ja corre?

—No. No es tracta de l’aigua. És com si hi hagués un gran incendi a la badia que vingués del Vesuvi.

—Vesuvi? —va parpellejar, mirant-la, i després va cridar a un esclau que hi havia a la vora—: Les meves sandàlies! De pressa!

—Germà, si us plau, no feu esforços…

Ni tan sols no va esperar que li duguessin les sabates. Per segona vegada aquell dia, va marxar descalç avançant pesadament sobre la gespa seca del pati. Quan hi va arribar, la major part dels esclaus de la casa estaven arrenglerats a la barana amb la mirada girada cap a l’est per damunt de la badia en direcció al que semblava un pi pinyoner gegant format per fum i que s’estenia per la costa. Un tronc gruixut i marró, amb taques negres i blanques, ascendia quilòmetres en l’aire, i produïa en la capçada un cúmul de branques emplomades. Al mateix temps semblava com si aquelles fulles amples s’estiguessin dissolvent per les vores inferiors i comencessin a despendre una boira prima de color de sorra cap a la terra.

Un dels axiomes de l’almirall, un que li agradava molt de repetir, era que, com més observava la naturalesa, menys tendència sentia a plantejar-se cap asserció que afirmés que hi havia res impossible per a ella. Però de ben segur que allò era impossible. Res del que havia llegit, i ho havia llegit tot, s’acostava mínimament a la descripció d’aquell espectacle. Potser és que la naturalesa li estava concedint el privilegi de presenciar una cosa que mai abans no s’havia registrat a la història? Aquells interminables anys d’anar acumulant fets, l’oració amb què havia tancat la Història natural, «Salve Naturalesa, mare de tota la creació, tingueu present que d’entre tots els homes de Roma sóc l’únic que us ha lloat en totes les vostres manifestacions, mostreu-vos graciosa envers mi», és que finalment tots aquells esforços rebien la seva recompensa? Si no hagués estat tan gras, s’hauria deixat caure de genolls.

—Gràcies —va murmurar—. Gràcies.

Havia de posar-se a treballar de seguida. Pi pinyoner… tronc alt… branques emplomades… N’havia de deixar constància per a la posteritat mentre encara tingués les imatges fresques a la memòria. Va cridar Alexió que anés a buscar ploma i paper, i a Júlia que anés a buscar Gai.

—És a dins. Fent la traducció que li vau encarregar.

—Bé, doncs li dieu que surti aquí fora de seguida. No es voldrà deixar passar això. —No podia tractar-se de fum, va pensar. Era massa espès. A més, tampoc no hi havia cap indici d’un incendi a la base. Però si no era fum, què era?—. Calleu, punyeta! —va cridar fent un gest als esclaus perquè deixessin la xerrameca. Esforçant-se per escoltar, es podia distingir un bramul continu que ressonava per tota la badia. Si es podia sentir amb aquella intensitat a una distància de vint quilòmetres, com devia ser de prop?

Va fer un senyal a Alcman.

—Envieu un corredor a l’escola naval a buscar el capità del vaixell insígnia. Aquest fenomen, sigui el que sigui, és un senyal de la naturalesa. I és meu.

Corèlia va obrir els porticons de bat a bat i es va quedar palplantada al balcó. A la seva dreta, per damunt de la teulada plana de l’atri, un núvol gegant avançava, negre com la tinta, com si fos una pesada cortina que estiguessin passant pel cel. L’aire tremolava amb els trons. Podia sentir els crits al carrer. Al jardí del pati, els esclaus anaven corrent d’una banda a l’altra, sense cap objectiu aparent. Li recordaven els lirons dins un pot abans no els agafessin per cuinar-los. En cert sentit, se sentia aliena a aquella escena, com un espectador assegut a la llotja al final del teatre que observa una complicada representació. En qualsevol moment, d’un costat descendiria un déu per dur-la a un lloc segur. Va cridar cap avall:

—Què passa? —però ningú no li va fer cas.

Ho va tornar a provar i es va adonar que l’havien oblidada.

El batec del núvol era cada cop més fort. Es va dirigir corrent cap a la porta per obrir-la, però el pany era massa ferm per trencar-lo. Va tornar enrere cap al balcó, però era massa alt per saltar. A baix, a l’esquerra, va veure com Popidi pujava per les escales que duien a casa seva, guiant la seva anciana mare, la Tàdia Segona, davant d’ell. Un parell d’esclaus, carregats amb bosses, els seguien darrere. Li va cridar:

—Popidi! —en sentir el seu nom, es va aturar per mirar al seu voltant. Li va fer un senyal amb la mà—. Salva’m! M’ha tancat amb clau!

Va moure el cap amb desesperació.

—Està intentant tancar-nos a tots! S’ha tornat boig!

—Si us plau, vine i obre’m la porta!

Va dubtar. Volia ajudar-la. I ho hauria fet. Però en el mateix moment que havia fet mitja passa en direcció a ella, alguna cosa va colpejar el sostre enrajolat del seu darrere i es va abalançar al jardí. Una pedra lleugera, gran com el puny d’un nen. Va veure com queia a terra. Una altra va picar contra la pèrgola. I, de sobte, es va fer fosc i l’aire va quedar infestat de míssils. No parava de rebre cops a les espatlles i el cap. Semblaven roques escumoses: com una esponja blanquinosa petrificada. No pesaven, però picaven fort. Era com si de sobte l’hagués envoltat una pedregada, una pedregada càlida, fosca, seca, si és que es pot concebre una cosa així. Va córrer a refugiar-se a l’atri, ignorant els crits de Corèlia, empenyent la seva mare davant d’ell. La porta del davant, l’antiga entrada d’Ampliat, era oberta i es va afanyar a sortir, a empentes i rodolons, al carrer.

Corèlia no el va veure marxar. Es va refugiar a la seva cambra per evitar el bombardeig. Va tenir una darrera visió del món a fora, enterbolit pels núvols de pols, i després es va extingir la llum i ja no va quedar res en aquella punyent foscor, ni tan sols un crit, només el brogit de la cascada de roques.

A Herculanèum, la vida seguia el seu curs. El sol brillava, el cel i el mar tenien un lluent color blau. Mentre s’acostava a la carretera de la costa, Atili va poder veure, fins i tot, els pescadors amb les barques que havien llançat les xarxes per pescar. Era com si fos alguna mena de truc del temps d’estiu en virtut del qual la meitat de la badia estava perduda de vista, sumida en una violenta tempesta, mentre que l’altra meitat donava gràcies per la seva bona sort i continuava gaudint del dia. Ni tan sols el so procedent de la muntanya semblava una amenaça; una remor de fons, que empenyia la cortina de restes en direcció a la península de Surrèntum.

A la banda de fora de les portes de la ciutat d’Herculanèum, s’havia agombolat una petita multitud per presenciar els esdeveniments i hi havia un parell de comerciants emprenedors que estaven muntant unes paradetes per vendre pastissos i vi. Ja hi havia una filera de viatgers polsegosos que avançaven pesadament per la carretera, la majoria a peu i carregats amb equipatge, i d’altres amb carros sobre els quals havien amuntegat les seves pertinences. Darrere d’ells corrien les criatures, gaudint de l’aventura, però els rostres dels pares estaven congestionats de por. Atili se sentia com si estigués vivint un somni. Un home gras amb la boca plena de pastís assegut damunt d’una fita els preguntava alegrement com anaven les coses allà baix.

—Negre com la gola d’un llop —va respondre algú—, i a Pompeia encara deu ser pitjor.

—Pompeia? —va saltar ràpidament Atili. Allò el va espavilar—. Què passa a Pompeia?

El viatger va moure el cap alhora que es passava un dit pel coll, i Atili va sentir horror en recordar-se de Corèlia. Quan la va obligar a abandonar l’aqüeducte es pensava que l’estava enviant ben lluny del perill. Però no, mentre seguia amb la mirada la corba de la carretera que duia a Pompeia, cap al punt on desapareixia en les tenebres, es va adonar que havia fet a l’inrevés. Els materials que vomitava el Vesuvi, conduïts pel vent, eren llançats directament a sobre de la ciutat.

—No aneu en aquella direcció, ciutadà —el va advertir un home—, no hi ha manera d’arribar-hi.

Però Atili ja havia fet girar el seu cavall i s’encarava a la multitud de refugiats.

Com més s’allunyava, més obstruïda estava la carretera i més penós era l’estat de la població que fugia. La majoria anaven recoberts d’una pel·lícula gruixuda de pols grisa, els cabells crespats, els rostres com màscares mortuòries, esquitxats de sang. Alguns anaven carregats amb torxes, encara enceses: un exèrcit vençut d’ancians emblanquinats, de fantasmes, que s’allunyaven amb dificultats d’una derrota calamitosa, incapaços de parlar. Els animals —bous, ases, cavalls, gossos i gats— semblaven estàtues d’alabastre que estiguessin tornant a la vida entre cruixits. Darrere d’ells, enfilant la carretera, quedava un rastre de roderes i petjades cendroses.

A un costat, li van caure trossos esgarriats procedents dels camps d’oliveres. A l’altra, semblava com si el mar estigués a punt de posar-se a bullir formant un miler de petites fontetes. Més endavant, a la carretera es va sentir l’estrèpit d’unes pedres. El cavall es va aturar abaixant el cap: es negava a continuar. De sobte, va aparèixer, amenaçador, el marge del núvol que li havia semblat que es trobava almenys a un quilòmetre de distància. El cel era negre i giravoltant en el seu interior hi havia tot de petits projectils. En uns segons, el dia va passar del sol de la tarda a la penombra del capvespre. I es va trobar enmig d’un bombardeig. No eren pedres dures, sinó escòria blanca, petits cúmuls de cendra solidificada que li queien des d’una alçada impressionant. Li colpejaven el cap i les espatlles. D’aquella mitja foscor emergien persones i carros. Les dones cridaven. Les torxes tremolaven en la foscor. El cavall es va espantar i va fer mitja volta. Atili va passar de ser un salvador a convertir-se en un més de la multitud de refugiats dominada pel pànic que intentava per tots els mitjans córrer més que la tempesta de detritus. El cavall va relliscar per un dels marges de la carretera i va caure dins la cuneta, per on va seguir avançant a mig galop. Aleshores l’aire es va aclarir, es va tornar marronós i van tornar a emergir a la llum del sol.

Ara tothom anava molt de pressa, galvanitzats per l’amenaça que els perseguia. Atili es va adonar que no només la carretera que duia a Pompeia era intransitable, sinó que un petit canvi en la direcció del vent estava escampant el perill en direcció oest per tota la badia. Una parella d’ancians seien plorosos a un costat de la carretera, massa esgotats com per poder continuar. Un carro s’havia tombat i un home intentava desesperadament posar-lo dret mentre la seva esposa intentava calmar un nadó i una nena petita se li arrapava a les faldilles. La columna de refugiats els envoltava, i empenyia Atili i l’arrossegava seguint la carretera de tornada a Herculanèum.

A les portes de la ciutat s’havien adonat del canvi de direcció de la paret de pluja de roques i, quan van arribar-hi, els comerciants ja estaven recollint atrafegadament les mercaderies. La multitud s’anava dividint, uns anaven a buscar refugi dins la ciutat, d’altres en sortien per afegir-se a l’èxode que recorria la carretera. I encara, enmig de tot aquell aldarull, Atili va poder veure, per damunt de les teulades vermelles, la normalitat dels pescadors a la badia i, més enllà, els grans vaixells de gra procedents d’Egipte que es dirigien cap als molls de Putèols. «El mar», va pensar: si hi hagués alguna manera de fer-se amb un bot, podria anar resseguint la costa, evitar la pluja de pedres i acostar-se a Pompeia pel sud: per mar. Va suposar que no tindria cap mena de sentit intentar obrir-se camí fins al mar d’Herculanèum, però a la gran vil·la que hi havia als afores (la casa del senador Pedi Antic amb el seu exèrcit de filòsofs), potser allà tenien algun vaixell que podria fer servir.

Va continuar galopant seguint l’atrafegada carretera fins que va arribar a un parell de pilars que va suposar que pertanyien a la Vil·la Calpúrnia. Va lligar el cavall a una barana del jardí i va mirar al seu voltant buscant algun senyal de vida, però semblava que aquell lloc immens estigués desert. Va travessar la porta oberta i va entrar al gran atri, i després va seguir les parets d’un jardí tancat. Podia sentir crits, passes que corrien pels passadissos de marbre i, de sobte, va aparèixer un esclau tombant una cantonada que empenyia un carretó ple fins dalt de rotlles de papir. Ignorant els crits d’Atili, va anar directe a una gran porta que sortia a la resplendent llum de la tarda, igual que un altre esclau, que també anava empenyent un carretó, aquest buit, que s’afanyava a passar la porta i entrar a la casa. L’enginyer li va bloquejar el pas.

—On és el senador?

—A Roma. —L’esclau era jove i estava aterrit i xop de suor.

—I la vostra senyora?

—Al costat de l’estany. Us prego que… em deixeu passar.

Atili es va fer a un costat per deixar-lo passar i va sortir al jardí, a sota el sol. Darrere la terrassa hi havia el gran estany que havia vist des de la liburna durant el seu viatge a Pompeia i tot al voltant estava ple de gent: dotzenes d’esclaus i erudits abillats amb túniques blanques que s’afanyaven a anar d’una banda a l’altra, carregats amb piles de papirs que ficaven dins de caixes ran de l’aigua, mentre un grup de dones s’estaven dretes a un costat amb la mirada perduda en la costa cap a la llunyana tempesta que, des d’allà, semblava una immensa boira marina marronosa. Els treballadors que feinejaven davant les costes d’Herculanèum no eren més que petites branquetes al seu costat. La pesca s’havia acabat. Les onades començaven a ser més fortes. Atili va poder sentir com xocaven contra la sorra en una ràpida successió; tan bon punt com una s’havia estavellat, la següent hi petava al damunt. Algunes dones ploraven, però l’anciana matrona que ocupava la posició central en el grup, abillada amb un vestit blau marí, semblava prou tranquil·la quan ell se li va acostar. La recordava: la dona amb el collaret de perles gegants.

—Sou l’esposa de Pedi Antic?

Ella va assentir.

—Sóc Marc Atili. Enginyer imperial. Vaig conèixer el vostre marit fa dues nits, a la vil·la de l’almirall.

Se’l va quedar mirant ansiosa.

—Us ha enviat Plini?

—No. He vingut a demanar-vos un favor. Us volia demanar una embarcació.

La desil·lusió es va dibuixar al rostre de la dona.

—Us penseu que si disposés d’una embarcació estaria aquí palplantada? El meu marit se la va endur ahir a Roma.

Atili va mirar al seu voltant, al vast palau, les estàtues i els jardins, els tresors artístics i els llibres que anaven apilant damunt la gespa. Va fer mitja volta per marxar.

—Espereu! —el va cridar—. Ens heu d’ajudar.

—No hi ha res que jo pugui fer. Haureu de fer com la resta i anar per la carretera.

—No pateixo per la meva persona, sinó per la biblioteca: cal que salvem la biblioteca. Hi ha massa llibres com per traslladar-los per carretera.

—A mi el que m’amoïna són les persones, no els llibres.

—Les persones moren. Els llibres són immortals.

—Així doncs, si els llibres són immortals, podran sobreviure sense la meva ajuda.

Va començar a ascendir el camí que duia a la casa.

—Espereu! —va cridar-lo recollint-se les faldilles per sortir corrents darrere d’ell—. On aneu?

—A buscar una barca.

—Plini té barques. Plini té la flota més gran del món a les seves ordres.

—Plini es troba a l’altra banda de la badia.

—Mireu a l’altra banda del mar! Una muntanya sencera amenaça d’abalançar-se sobre nosaltres! Penseu que un sol home damunt d’una fràgil embarcació hi podrà fer res? Necessitem una flota. Seguiu-me!

Una cosa es podia dir en favor d’ella: tenia la resolució d’un home. La va seguir pel passeig de columnes que envoltava l’estany i van enfilar unes escales fins a arribar a la biblioteca. La major part dels prestatges ja eren buits. Un parell d’esclaus estaven carregant el que quedava damunt d’un carretó. Els busts de marbre d’alguns filòsofs de l’antiguitat tenien la mirada abaixada, atordits davant el que estava passant.

—Aquí és on conservem els exemplars que els meus avantpassats van portar de Grècia. Només de Sòfocles tenim cent vint obres. Les obres completes d’Aristòtil, algunes de la seva pròpia mà. Són peces úniques. Mai no hem permès que els copiessin —el va engrapar del braç—. Els homes neixen i moren a milers cada hora. Quina importància tenim? Aquestes grans obres són l’única cosa que quedarà de nosaltres. Plini ho entendrà —va seure davant una tauleta, va agafar una ploma i la va sucar en un tinter de coure decorat. Darrere d’ella tremolava una espelma vermella—. Feu-li arribar aquesta missiva. Coneix aquesta biblioteca. Digueu-li que Rectina implora que ho salvi tot.

Darrere d’ella, a l’altra banda de la terrassa, Atili va poder veure com la immensa foscor avançava inexorable per la badia, com l’ombra d’un rellotge de sol. Abans havia pensat que aniria perdent intensitat, però si algun canvi havia experimentat era que s’havia intensificat. Tenia raó. Feien falta vaixells grans, vaixells de guerra, per poder fer res davant d’un enemic d’aquelles dimensions. Va enrotllar la missiva i la va segellar amb unes gotes de cera de l’espelma, i després la va marcar amb el segell que duia al dit.

—Teniu un cavall?

—Aniré més ràpid amb un de fresc.

—Us el proporcionaré. —Va cridar un dels esclaus—. Acompanyeu Marc Atili als estables i enselleu el cavall més ràpid que tinguem. —Li va donar la carta i, mentre ell l’agafava, el va empresonar amb aquells dits secs i ossuts pel canell—. No em falleu, enginyer.

Es va alliberar de la mà i va sortir corrent darrere l’esclau.