HORA SEXTA

[12.00 hores]

A mesura que el magma s’eleva des de les profunditats, pateix una gran disminució de la pressió. A una profunditat de 10 metres, per exemple, les pressions són equivalents a uns 300 megapascals (Mpa), equivalents a 3.000 vegades la pressió atmosfèrica. Aquest canvi tan brusc de pressió té moltes conseqüències sobre les propietats físiques del magma i el seu corrent.

Enciclopèdia dels volcans

Un palanquí i vuit esclaus vestits amb el mateix uniforme carmesí que el porter i el majordom esperaven Ampliat al paviment. Es van redreçar en veure aparèixer el seu senyor, però Ampliat els va passar per davant. També va ignorar la petita multitud de sol·licitants que l’esperaven asseguts sota el recer de l’ombra de la paret de l’altra banda del carrer malgrat que era un dia festiu, els quals cridaven el seu nom formant un cor esparracat.

—Hi anirem caminant —va anunciar tot començant a enfilar la rampa que duia a la cruïlla.

Mantenia el pas ràpid amb què havia caminat dins la casa i Atili el seguia de molt a prop. Era migdia. L’aire bullia i els carrers estaven en silenci. La major part dels pocs vianants que es creuaven amb ells saltaven a la cuneta quan Ampliat se’ls acostava o bé s’apartaven entrant en alguna botiga per deixar-lo passar. Mentre caminava, Ampliat parlava amb ell mateix. De tant en tant, saludava algú amb un cop de cap, i un moment que l’enginyer va mirar enrere, va veure que arrossegaven una comitiva digna d’un senador. Els primers, a una discreta distància, eren els esclaus del palanquí, i al seu darrere hi havia un petit grup ressagat de sol·licitants: homes amb l’aparença humiliada i exhausta a causa d’esperar des d’abans de l’alba que els rebés un gran home sabent que la seva espera estava condemnada al fracàs.

Quan estaven a mig camí de la Porta del Vesuvi —l’enginyer havia comptat tres illes de cases—. Ampliat va girar a la dreta, va travessar el carrer i va obrir una porteta de fusta que hi havia en una paret. Va plantar la mà sobre l’espatlla d’Atili per fer-lo entrar, i el contacte amb el milionari hi va fer sentir repugnància.

«No deixeu que us atrapi igual que ens ha atrapat a tots nosaltres».

Es va alliberar dels dits d’Ampliat i el milionari va tancar la porta al seu darrere. Atili va veure que eren a l’interior d’un indret gran i desert. Era un espai en obres que ocupava la major part de l’illa de cases. A l’esquerra hi havia una paret de totxanes coronada per una teulada de teules vermelles inclinades, la part del darrere d’una renglera de botigues, al mig de la qual hi havia un parell de grans portals de fusta. A la dreta hi havia un complex d’edificis nous, gairebé acabats, amb finestres grans i modernes que oferien vistes a aquella gran extensió d’arbustos i runes. Just sota les finestres excavaven un tanc rectangular.

Ampliat s’havia plantat les mans als malucs i estudiava la reacció de l’enginyer.

—I doncs, què us sembla que construeixo? Us dono una oportunitat d’endevinar-ho.

—Uns banys.

—Correcte. Què us sembla?

—És impressionant —va contestar Atili. I ho pensava de debò. Com a mínim era tan bo com qualsevol cosa que hagués vist construir a Roma en els últims deu anys. L’obra i les columnes tenien uns acabats meravellosos. El local produïa una sensació de tranquil·litat, d’espai, pau i llum. Les finestres altes estaven orientades al sud per aprofitar el sol de la tarda, que començava a inundar l’interior—. Us felicito.

—Vam haver de demolir pràcticament tota l’illa per guanyar espai per poder-los construir —va explicar Ampliat—, una mesura ben poc popular, però pagarà la pena. Seran els millors banys fora de Roma i també més moderns que qualsevol dels que teniu allà dalt —va afegir mirant al seu voltant amb orgull—. Els provincians, quan ens ho proposem, encara us podem ensenyar alguna cosa, als grans homes de Roma —va dir, i llavors, formant una copa amb les mans davant la boca va cridar—: Gener!

Va rebre un crit de resposta procedent de l’altra banda del pati i un home alt va aparèixer dalt de tot d’un tram d’escales. En veure el seu senyor, va baixar el tram d’escales a corre-cuita alhora que es netejava les mans a la túnica i inclinava el cap fent reverències a mesura que se li acostava.

—Gener, aquest és el meu amic, l’aquari de l’Augusta. Treballa per a l’Emperador!

—És un honor —va dir Gener, i va dedicar una altra reverència a Atili.

—Gener és un dels meus capatassos. On són els nois?

—Als barracons, senyor —va contestar amb una expressió aterrida, com si l’haguessin enxampat mentre mandrejava—. És la festa…

—Deixa-la estar, la festa! Els necessitem aquí ara mateix. Heu dit que en necessitàveu deu, aquari? Val més que us n’emporteu una dotzena. Gener, necessito una dotzena dels homes més forts de què disposem. El grup de Brèbix. Ordena’ls que s’emportin menjar i beure per un dia. Què més necessitàveu?

—Calç viva —va començar Atili—, puteolanum…

—Això mateix. De tot. Fusta. Totxanes. Torxes, no oblideu les torxes. Ha de disposar de tot el que necessita. I també necessitareu transport, oi? Dos parells de bous?

—Ja els he contractat.

—Us emportareu els meus… Insisteixo.

—No —va replicar Atili. La generositat d’Ampliat començava a fer que l’enginyer se sentís incòmode. Primer venia el regal, llavors el regal es convertia en un préstec i al final el préstec resultaria ser un deute impossible de pagar. Sens dubte, així era com Popidi havia acabat perdent la casa. Una ciutat de vividors. Va mirar el cel—. És migdia. Els bous haurien d’arribar al port en aquest moment. Hi tinc un esclau que els espera amb les nostres eines.

—A qui els heu llogat?

—A Bàcul.

—A Bàcul? És un lladre borratxo! Els meus bous us anirien millor. Almenys permeteu que parli amb ell. Us aconseguiré un descompte important.

Atili va arronsar les espatlles.

—Si insistiu…

—Insisteixo. Gener, vés a buscar els homes als barracons i envia un noi al moll perquè porti els carros de l’aquari cap aquí i els puguem carregar. Mentre esperem, us ensenyaré l’obra, aquari —va dir, i li va tornar a reposar la mà sobre l’espatlla—. Veniu.

Els banys no eren un luxe. Els banys eren els fonaments de la civilització. Els banys eren el detall que col·locava el romà més insignificant per sobre el bàrbar de cul pelut més ric. Els banys van instaurar la triple disciplina de la neteja, la salubritat i la rutina estricta. Que potser no havia estat per subministrar aigua als banys, que s’havien inventat els aqüeductes, per començar? Que potser els banys no havien escampat el caràcter nacional romà arreu d’Europa, l’Àfrica i l’Àsia amb la mateixa eficiència que les legions, de manera que, en aquell imperi immens, un home podia estar segur de trobar a qualsevol ciutat aquell preciós trosset de la seva llar?

Aquest era l’eix al voltant del qual girava el discurs d’Ampliat mentre acompanyava Atili per la closca buida del seu somni. Les habitacions encara no tenien mobles i feien una olor intensa de pintura fresca i d’estucat. Les passes dels dos homes ressonaven a les parets mentre travessaven les cambres i les habitacions d’exercicis de l’edifici. En aquella part dels banys, ja hi havien pintat els frescos. Vistes del Nil verd, sembrat de cocodrils, es barrejaven amb escenes de la vida dels déus. Tritó nedava al costat dels Argonautes i els portava a un lloc segur. Neptú transformava el seu fill en un cigne. Perseu salvava Andròmeda del monstre marí que havien enviat a atacar els etíops. El bany del caldari estava dissenyat per allotjar vint-i-vuit clients alhora, i quan els banyistes es repengessin a l’esquena, podrien veure un sostre de safir, il·luminat per cinc-cents llums; nedarien juntament amb tota mena de criatures marines i creurien que flotaven dins una gruta subterrània.

Per assolir el grau de luxe que necessitava, Ampliat feia servir les tècniques més modernes, els millors materials i els artesans més hàbils de tot Itàlia. Al sostre del bany de vapor hi havia una cúpula de vidre de Neàpolis d’un dit de gruix. Els terres, les parets i els sostres eren buits, i els aparells que escalfaven les cavitats eren tan poderosos que encara que a fora el terra estigués cobert de neu, l’aire de l’interior podia ser prou calent per fondre la carn humana. Estava dissenyat per resistir un terratrèmol. Totes les instal·lacions principals: canonades, desguassos, reixes, respiralls, aixetes, aixetes de pas, boques de les dutxes i fins i tot les manetes per tirar de la cadena a les latrines eren de llautó. Els seients dels lavabos eren de marbre frigi, i tenien gravats per reposar-hi els colzes en forma de dofins i quimeres. L’aigua calenta i freda corria per tot el local. Civilització en estat pur.

Atili no podia evitar admirar la visió d’aquell home. Ampliat li ensenyava tot amb tant d’orgull que semblava que li hagués de demanar que hi invertís. La veritat era que si l’enginyer hagués tingut diners, si no hagués enviat ja la major part del seu salari a la seva mare i la seva germana, possiblement li hauria donat fins a l’última moneda, perquè mai no havia conegut un venedor tan persuasiu com Numeri Popidi Ampliat.

—Quant us queda per acabar?

—Jo diria que un mes. Necessito fer-hi venir els fusters. Vull que hi facin prestatgeries i alguns armaris. Havia pensat fer el terra del vestidor de fusta. El pensava fer de fusta de pi.

—No —va dir Atili—. Feu servir vern.

—Vern? Per què?

—Perquè el vern no es podrirà al contacte amb l’aigua. Jo faria servir pi, o potser xiprer, per a les persianes. Però haurà de ser fusta de les terres baixes, on brilla el sol. Ni us acosteu als pins de muntanya; no per a un edifici de la qualitat d’aquest.

—Algun altre consell?

—Sempre heu de fer servir fusta tallada a la tardor, no a la primavera. A la primavera, els arbres estan prenyats i la fusta és més feble. Per a les armelles, feu servir fusta d’olivera assecada. Us durarà tot un segle. De tota manera, tot això ja ho deveu saber.

—De cap manera. He construït moltes coses, això és cert, però mai no hi he entès gaire, de fustes i pedres. Només entenc de diners. I el més important dels diners és que tant se val quan els conreïs. La collita es fa tot l’any —va dir, i va riure del seu propi acudit. Es va girar per mirar l’enginyer. Hi havia alguna cosa enervant en la intensitat de la seva mirada, que no era fixa, sinó que dansava com si sospesés constantment aspectes diversos de la persona a la qual s’adreçava, i Atili va pensar: «No és de diners, que hi enteneu, sinó de persones. N’enteneu els punts forts i les febleses; quan els heu d’afalagar i quan els heu d’aterrir»—. I vós, aquari? —va fer Ampliat tranquil·lament. De què hi enteneu?

—D’aigües.

—Doncs és un coneixement ben important. L’aigua és, com a mínim, tan important com els diners.

—De debò? Llavors com és que no sóc ric?

—Potser ho podríeu ser —va comentar despreocupadament, i va deixar que les seves paraules suressin un moment sota la immensa cúpula abans de continuar—. Us heu aturat mai a pensar de quina manera més curiosa està ordenat el món, aquari? Un cop hagi obert aquest local, tornaré a guanyar una fortuna. Llavors faré servir aquesta fortuna per guanyar-ne una altra i una altra més. Ara bé, si no fos pel vostre aqüeducte, jo no podria construir els meus banys. És una idea ben profunda, no trobeu? Sense Atili no hi ha Ampliat.

—Sí que ho és, però l’aqüeducte no és meu. Jo no el vaig construir. El va construir l’Emperador.

—Cert. I al preu de més d’un milió per quilòmetre! «El difunt i molt plorat August»… S’ha proclamat mai deïtat a cap home amb més justícia? Jo poso August per sobre de Júpiter i tot. Tots els dies li adreço les meves pregàries —va confessar, i va ensumar l’aire—. La pintura fresca em fa venir mal de cap. Permeteu que us mostri els meus plans per al local.

El va portar de tornada pel mateix camí que havien fet. El sol brillava amb tota la seva esplendor per les finestres obertes. Els déus de les parets de l’altra banda de la cambra semblaven plens de vida i de color. Tanmateix, hi havia alguna cosa malèfica en aquelles cambres buides: la quietud ensopida, la pols que surava enmig dels raigs de llum, la fressa dels coloms del pati dels constructors… Un ocell devia entrar volant al bany de vapor i hi va quedar atrapat. L’aleteig sobtat de l’animal contra la cúpula va sobresaltar l’enginyer.

A fora feia tanta calor que l’aire, carregat de llum, semblava feixuc, com de vidre fos, però Ampliat no semblava que ho notés. Va pujar l’escala oberta amb molta lleugeresa i es va enfilar a la petita coberta superior del local. Des d’allà tenia una visió dominant del seu petit imperi. Va explicar que aquella havia de ser la cambra de fer exercicis. La pensava envoltar d’arbres de copa plana perquè hi hagués ombra. Experimentava amb un mètode per escalfar l’aigua de la piscina exterior. Va fer uns copets a la barana de pedra.

—Aquí hi havia la meva primera propietat. La vaig comprar fa disset anys. Si us digués com n’era de baix el preu que en vaig pagar, no us ho creuríeu. També us he de dir que, després del terratrèmol, no hi havia quedat gran cosa. No tenia sostre, hi havia les parets i prou. Tenia vint-i-vuit anys. Mai no havia estat tan feliç, i tampoc no ho vaig ser després. La vaig reparar, la vaig llogar, en vaig comprar una altra i també la vaig llogar. Algunes cases grans dels temps de la República eren realment immenses. Jo les dividia i hi ficava deu famílies. Ho he continuat fent des d’aleshores. Un consell, amic meu: a Pompeia no hi ha cap inversió més segura que les propietats.

Va esclafar una mosca que li caminava per darrere el clatell i va examinar-ne el cos polpós sostenint-lo entre els dits. En acabat, el va llançar d’un cop de dit. Atili el va imaginar de jove, brutal, energètic i despietat.

—Els Popidi ja us havien alliberat?

—Aquari, si això pretenia ser un insult, no ho heu aconseguit. Tothom sap que Numeri Popidi Ampliat va néixer esclau i no se n’avergonyeix. Sí, ja era lliure. El testament del meu senyor em va alliberar quan tenia vint anys. Luci, el seu fill, al qual acabeu de conèixer, em va nomenar majordom de la seva llar. Aleshores vaig fer de cobrador de deutes per a un prestador vell anomenat Jucund que em va ensenyar un munt de coses. Ara bé, mai no m’hauria fet ric de no ser pel terratrèmol —va recordar tot mirant amb tendresa cap al Vesuvi. El seu to de veu es va suavitzar—. Un matí de febrer va baixar de la muntanya com si un vent bufés per sota la terra. El vaig veure venir, els arbres feien reverències quan els passava per sota i, quan es va haver acabat, aquesta ciutat era un munt de runa. Aquell dia tant se valia qui havia nascut lliure i qui havia nascut esclau. La ciutat era buida. Podies caminar pels carrers tota una hora sense trobar ningú tret dels morts.

—Qui era el responsable de reconstruir la ciutat?

—Ningú! Això va ser el més vergonyós. Les famílies més riques van fugir cap a les seves propietats al camp. Totes estaven convençudes que hi havia d’haver un altre terratrèmol.

—Popidi també?

—Popidi sobretot! —va exclamar. Es va fregar les mans i va somicar—: «Ai, Ampliat, els déus ens han maleït! Ai, Ampliat, els déus ens castiguen!». Els déus! Si us plau! Com si als déus els pogués importar gens què cony fotem o com vivim. Com si els terratrèmols no formessin part de la vida a la Campània tant com les primaveres caloroses o les sequeres de l’estiu! Evidentment, tan bon punt van veure que no passava res més, van tornar arrossegant-se, però arribat aquell moment, les coses havien començat a canviar. Salve lucrum! «Salve, beneficis!». Aquest és el lema de la nova Pompeia. El veureu arreu de la ciutat. Lucrum gaudium! «El benefici és plaer!». S’ha de tenir ben present que no es tracta de diners, perquè qualsevol idiota pot heretar diners. Parlem de beneficis. Per a això cal habilitat —va puntualitzar, i va escopir al carrer, per sota d’on eren, per sobre la paret baixa—. Luci Popidi! Quina habilitat té, ell? Sap beure aigua freda i pixar líquid calent, i em penso que aquest és el seu límit. Vós, però… —Atili va tornar a sentir que l’adulaven—. Vós em sembleu un home amb certes habilitats. En vós em veig a mi mateix quan tenia la vostra edat. Em podria ser molt útil una persona com vós.

—Útil?

—Aquí, per començar. A aquests banys no els aniria gens malament un home que entengués d’aigües. A canvi dels vostres consells, us podria fer entrar al negoci i donar-vos una part dels beneficis.

Atili va sacsejar el cap amb un somriure.

—Em penso que no.

Ampliat li va tornar el somriure.

—Veig que sou un negociador dur! És un tret que trobo admirable en un home. Molt bé, us ofereixo també una participació en la propietat.

—No, gràcies. Em sento afalagat, però la meva família ha treballat amb els aqüeductes imperials durant tot un segle. Vaig néixer per fer d’enginyer a les matrius i moriré fent la mateixa feina.

—I per què no feu totes dues coses?

—Què?

—Podríeu dirigir l’aqüeducte i donar-me consell. Ningú no n’ha de fer res.

Atili va mirar de fit a fit el seu rostre astut i enèrgic. Sota tota aquella capa de diners, violència i set de poder, només hi havia un goril·la de poble.

—No —va replicar fredament—. Això seria impossible.

Se li devia veure el menyspreu a la cara, perquè Ampliat va recular immediatament.

—Teniu raó —va assentir—. Oblideu el que us he dit. De vegades sóc un home brusc. Aquesta mena d’idees em vénen al cap sense acabar-les de reflexionar del tot.

—Igual que la idea d’executar un esclau abans d’investigar si menteix?

Ampliat va somriure i va assenyalar Atili.

—Molt bona! Teniu raó, però, com voleu que un home com jo sàpiga com s’ha de comportar? Podeu tenir tots els diners de l’Imperi, però això no us converteix en un cavaller, oi? Podeu arribar a pensar que imiteu l’aristocràcia i que doneu mostres de tenir una mica de classe, però en acabat resulta que sou un monstre. No és així, com m’ha dit Corèlia? Monstre?

—I Exomni? —va engegar Atili—. Teníeu un acord amb ell del qual ningú no n’havia de fer res?

El somriure d’Ampliat no va tremolar. A baix al carrer es va sentir el soroll de rodes feixugues de fusta que giraven sobre la pedra.

—Escolteu… Em penso que sento que arriben els vostres carros. Val més que baixem a obrir-los la porta.

Era com si la conversa mai no s’hagués produït. Quan Ampliat va travessar el pati esquivant les piles de runa, ja tornava a murmurar per a ell mateix. Va obrir les portes feixugues i, en veure que Polites entrava la primera parella de bous a l’obra, va fer una reverència formal. Un home que Atili no coneixia portava la segona parella, i un parell d’homes més estaven asseguts a la part del darrere del carro buit, amb les cames penjant per la banda de fora. En veure Ampliat, van baixar d’un salt i es van posar drets mirant el terra en senyal de respecte.

—Ben fet, nois —va dir Ampliat—. M’encarregaré que us recompensin per haver treballat un dia festiu, però es tracta d’una emergència i tots ens hem d’afanyar i contribuir a la reparació de l’aqüeducte. És pel bé de tots…, oi que sí, aquari? —va preguntar, i va pessigar la galta de l’home que tenia més a prop—. Ara esteu a les seves ordres. Serviu-lo bé. Aquari, agafeu tot el que vulgueu. Ho trobareu tot al pati. Les torxes són al magatzem que hi ha a dins. Puc fer alguna cosa més per vós?

Era evident que estava impacient per marxar.

—Faré un inventari de tot el que fem servir —va replicar Atili en un to formal—. Se us compensarà.

—No cal, però feu el que vulgueu. No voldria que m’acusessin d’intentar-vos subornar! —va exclamar. Ampliat va riure i el va tornar a assenyalar—. Em quedaria per ajudar-vos a carregar, perquè mai ningú no ha pogut dir que Numeri Popidi Ampliat ha tingut por d’embrutar-se les mans, però ja sabeu com són, aquestes coses. Avui dinem aviat per celebrar la festivitat i no em puc permetre recordar la meva antiga baixa condició fent esperar tots aquells grans homes i dames —va explicar, alhora que li parava la mà—. Bé, doncs! Bona sort, aquari.

Atili l’hi va agafar. L’encaixada va ser seca i ferma. El palmell i els dits d’Ampliat estaven plens de durícies, com els d’ell, produïdes pel treball dur. Va assentir.

—Gràcies.

Ampliat va grunyir, va fer mitja volta i va marxar. A fora, al carrer tranquil, l’esperava el seu palanquí, i aquesta vegada hi va pujar directament. Els esclaus van córrer a banda i banda del palanquí per ocupar les seves posicions, quatre a cada costat. Ampliat va fer petar els dits i els esclaus van alçar els pals coronats amb poms de bronze. Primer els van elevar a l’alçada dels malucs, i a continuació, amb una ganyota provocada per l’esforç, els van aixecar fins a col·locar-se’ls a l’espatlla. El seu amo es va escarxofar entre els coixins i va mirar directament endavant amb la mirada perduda i malenconiosa. Va estirar un braç per sobre l’espatlla, va descordar la cortina i la va deixar caure. Atili es va quedar al llindar de la porta i va observar com el palanquí carmesí es balancejava mentre els esclaus el carregaven turó avall, seguits per la petita multitud de sol·licitants desesperats. Va tornar a entrar al pati.

Tal com havia promès Ampliat, al pati hi havia tot el que necessitava, i durant una estona Atili es va poder abandonar al simple esforç de l’activitat física. Trobava tranquil·litzador poder tornar a fer anar els materials del seu ofici: les totxanes feixugues i de vores esmolades, de la mida justa per caber a la mà d’un home, i el seu so fràgil quan les apilava darrere el carro; els cistells de puteolanwn vermell polsegós, sempre més pesant i més dens que no t’esperaves, que feia lliscar per sobre els taulons de fusta basta del carro; el tacte de la fusta, càlid i suau, que li fregava la galta quan la carregava pel pati i, per últim, la calç viva, dins les seves àmfores de fang, sempre difícils d’agafar per pujar-les amb la resta de materials.

Treballava al mateix ritme que els altres homes, i va tenir la sensació que, com a mínim, començava a fer progressos. Sens dubte, Ampliat era un home cruel i despietat, i només els déus sabien què més, però tenia bons materials que, en mans honestes, podien servir per a un bon propòsit. Havia demanat sis àmfores de calç viva, però va decidir endur-se’n una dotzena, i també va augmentar la quantitat de puteolanum proporcionalment a dues dotzenes de cistelles. No volia haver de tornar a demanar-ne més a Ampliat. Sempre estava a temps de tornar-li tot el que no fes servir.

Va entrar als banys per buscar les torxes i les va trobar dins el magatzem més gran. Fins i tot les torxes eren de qualitat superior. Eren de lli ben tibat i resina impregnats de brea i mànecs de fusta bons i robustos embolicats amb corda. Al costat hi havia caixes de fusta obertes plenes de llums d’oli. La major part eren de terracota, però també n’hi havia de llautó, i la caixa contenia prou espelmes per il·luminar tot un temple. Tal com deia Ampliat, no hi havia res millor que la qualitat. Aquell establiment acabaria sent extremament luxós, d’això no en tenia cap mena de dubte.

«Seran els millors banys fora de Roma…».

De sobte va sentir curiositat i, amb els braços carregats de torxes, va fer una ullada a l’interior d’alguns dels altres magatzems. En un d’ells hi havia piles de torxes, en un altre, gerres plenes d’oli de massatge aromàtic, i en un tercer hi va trobar pesos per fer exercici, rotllos de corda i pilotes de pell. Tot estava a punt i llest per fer-ho servir. Només hi faltava la humanitat xerrameca i suada que li havia de donar vida. I l’aigua també, és clar. Va fer una ullada per la porta oberta per examinar el seguit de cambres. Aquell lloc necessitava un munt d’aigua. Hi havia quatre o cinc piscines, dutxes, latrines amb cisterna, un bany de vapor… Només les instal·lacions públiques com les fonts estaven connectades a l’aqüeducte de franc com a regal de l’Emperador, i uns banys privats com aquells devien costar una fortuna en impostos de l’aigua. D’altra banda, si Ampliat havia guanyat tants diners comprant propietats, dividint-les i llogant-les, el seu consum total d’aigua devia ser immens. Es preguntava quant en devia pagar. Segurament ho podria esbrinar quan tornés a Misè i ordenés una mica el caos en què Exomni havia sumit els registres de l’Augusta.

Potser no en pagava res.

Plantat sota la llum del sol, immers en l’eco dels banys, va escoltar els cants dels coloms mentre donava voltes a aquella possibilitat. Els aqüeductes sempre havien estat un bon camp per a la corrupció. Els grangers obrien canals a les línies principals pel punt en què travessaven les seves terres. Els ciutadans obrien una canonada de més, o dues i tot, i pagaven als inspectors perquè miressin cap a una altra banda. Es concedien obres públiques a contractistes privats i es pagaven factures d’obres que mai no s’havien executat. Desapareixien materials. Atili sospitava que la corrupció arribava fins a dalt de tot de la cadena, i fins i tot es deia que Acili Aviola, el Curator Aquarum en persona, insistia que li paguessin un percentatge dels beneficis. L’enginyer mai no havia tingut res a veure amb aquelles intrigues, però a Roma un home honest era un home estrany. Un home honest era un ximple.

Començava a notar els braços adolorits pel pes de les torxes. Va sortir, les va apilar dins un dels carros i s’hi va repenjar pensarós. Havien arribat més homes d’Ampliat. Ja havien acabat de carregar i estaven escampats per l’ombra, esperant ordres. Els bous agitaven plàcidament la cua amb el cap embolcallat per un eixam de mosques.

Podia ser que els registres de l’Augusta que conservava a la piscina Mirabilis estiguessin tan desordenats perquè algú els hagués estat remenant amb fins poc nobles?

Va alçar la mirada cap al cel completament nu de núvols. El sol ja havia franquejat el seu zenit. Becco i Corví ja devien ser a Abellinum. Possiblement les comportes ja fossin tancades i l’Augusta ja s’hagués començat a assecar. Va tornar a notar la pressió del temps, però, malgrat tot, va prendre una decisió i va dir a Polites:

—Entra als banys i agafa una altra dotzena de torxes, una dotzena de llums i una gerra d’oli d’oliva. Ah, i agafa també un rotllo de corda. Agafa el que t’he dit i prou. Un cop hagis acabat, porta els carros i els homes al castellum aquae, al costat de la Porta del Vesuvi, i espereu-m’hi. Còrax no hauria de trigar a tornar. Mentre ens espereu, mira de comprar menjar —va ordenar-li, i va lliurar la seva bossa a l’esclau—. Aquí dins hi ha diners. Vigila-me’ls. No trigaré gaire.

Es va espolsar les restes de pols de les totxanes i de puteolanum de la part del davant de la túnica i va franquejar la porta.