HORA UNDECIMA

[17.42 hores]

Una qüestió important a l’hora de fer prediccions és el temps transcorregut entre la injecció de magma nou i la posterior erupció. En molts volcans, aquest interval de temps es pot mesurar en setmanes o mesos, però en uns altres sembla molt més breu i és possible que es pugui mesurar en dies o hores.

Vulcanologia (segona edició)

A Vil·la Hortènsia, la gran residència costanera situada als afores septentrionals de Misè, enllestien els preparatius per executar un esclau. L’anaven a donar de menjar a les morenes.

En aquella part d’Itàlia en què moltes grans cases situades al voltant de la badia de Neàpolis disposaven d’elaborades piscifactories pròpies, aquella pràctica era prou habitual. Quan encara era petit, el nou propietari de Vil·la Hortènsia, el milionari Numeri Popidi Ampliat, havia sentit per primera vegada la història de Vedi Pol·lió, un aristòcrata d’August que llançava els esclaus descurats a una piscina de morenes, i sovint parlava del relat amb admiració, com una il·lustració perfecta de què volia dir ser poderós de debò. Per a ell era una història de poder, imaginació, enginy i un cert «estil».

Molts anys més tard, Ampliat va aconseguir posseir una piscifactoria a pocs quilòmetres de l’antiga llar de Vedi Pol·lió a Pausil·lipó, i quan un dels seus esclaus també va destruir un objecte de gran valor, li va venir al cap aquell precedent de manera natural. Ampliat havia nascut esclau i pensava que aquell era el comportament apropiat per a un aristòcrata.

Havien despullat l’esclau convenientment fins a deixar-lo en tapaculs. Portava les mans lligades a l’esquena i l’havien fet baixar fins a la vora del mar. Li havien fet un tall a cada cuixa per tal que en ragés una quantitat atractiva de sang i l’havien amarat de vinagre perquè deien que feia tornar boges les anguiles.

La tarda tocava la seva fi i feia calor.

Les morenes tenien el seu propi tancat, construït ben lluny dels espais reservats per a la resta de peixos per tal de mantenir-los separats, i vorejat per una passarel·la de ciment que s’endinsava un bon tros dins la badia. Les morenes eren conegudes per la seva agressivitat, i eren llargues com un home i amples com un tors humà. Tenien el cap pla, el morro ample i les dents esmolades com ganivets. La piscifactoria de la vil·la tenia cent cinquanta anys i ningú no sabia quants peixos s’ocultaven en el laberint de túnels i en les zones fosques construïdes al fons de l’estany. Sens dubte n’hi havia un munt, i possiblement en fossin centenars. Les morenes més velles eren autèntics monstres, i n’hi havia que portaven joies. Es deia que una d’elles, que portava una arracada d’or a l’aleta pectoral, havia estat la favorita de l’emperador Neró.

Les morenes inspiraven un terror especial a aquell esclau perquè, per al delit irònic d’Ampliat, feia molts anys que era el responsable d’alimentar-les, i ja cridava i forcejava abans i tot no el fessin pujar a la passarel·la. Havia vist les morenes en acció tots els matins quan els llançava a l’estany el seu àpat de caps de peix i vísceres de pollastre, i havia estat testimoni de com la superfície de l’aigua tremolava i tot seguit s’agitava violentament quan les bèsties percebien l’arribada de la sang, i com sortien com un llamp dels seus amagatalls per lluitar entre elles pel menjar i el feien a miques.

Malgrat la calor abrusadora, a l’onzena hora Ampliat en persona es va acostar des de la vil·la per presenciar l’escena acompanyat pel seu fill adolescent, Cels, juntament amb el seu majordom, Escuder, alguns dels seus clients (que l’havien seguit des de Pompeia i l’havien acompanyat des d’aleshores amb l’esperança que els convidés a sopar), i una multitud formada per cent esclaus més que havia decidit que presenciessin l’espectacle perquè aprenguessin la lliçó. Havia ordenat a la seva dona i la seva filla que es quedessin dins la casa perquè no era una visió adequada per a les dones. Van posar a punt un seient per a ell i alguns de més petits per als seus convidats. Ni tan sols no sabia el nom de l’esclau condemnat. Ampliat l’havia obtingut com a part de l’equip de treball de la piscifactoria en comprar la vil·la per un bon preu de deu milions, aquell mateix any.

Al llarg de la platja que pertanyia a la casa hi criava tota mena de peixos, un procés que li costava ben car. Hi tenia llobarros de carn blanca i llanosa; llísseres que exigien la construcció de parets ben altes al voltant del seu estany per evitar que s’alliberessin de la captivitat d’un salt; peixos plans, peixos lloro, orades, llamprees, congres i lluços.

Ara bé, els peixos més cars de tots els que formaven part del tresor aquàtic d’Ampliat eren els rogers, els delicats i bigotuts molls, uns peixos ben difícils de criar amb una gamma de colors que anava del rosa al taronja. Malgrat que els peixos en realitat ni tan sols no li agradaven gaire, tremolava només de pensar en els diners que n’havia pagat, i els rogers eren precisament els peixos que l’esclau havia matat. Ampliat no sabia si els havia mort per malícia o per incompetència, però tampoc no li importava. Els peixos estaven agrupats en la mort tal com ho havien estat en vida, transformats en una catifa de mil colors que surava sobre l’estany. Els havien trobat aquella mateixa tarda. Quan havien mostrat el problema a Ampliat, encara en quedaven alguns de vius, però mentre els mirava fins i tot els supervivents havien mort. Es capgiraven com fulles seques a les profunditats de l’estany i emergien per afegir-se als altres. Tots i cadascun d’ells havien estat enverinats. Als preus actuals de mercat, n’haurien pagat sis mil per cadascun. Cada roger costava cinc vegades més que l’esclau miserable que n’havia de tenir cura, i després d’aquell incident ja només eren bons per cremar. Ampliat havia dictat sentència immediatament:

—Llanceu-lo a les morenes!

L’esclau no deixava de cridar mentre els altres l’arrossegaven i l’empenyien cap a la vora de l’estany. Bramava que no havia estat culpa seva. Tampoc no havia estat pel menjar. El problema era l’aigua. Haurien d’anar a buscar l’aquari.

L’aquari!

Ampliat va mig aclucar els ulls per combatre la lluentor del mar. Li costava discernir les siluetes de l’esclau que forcejava i dels altres dos que l’aguantaven, i tampoc no veia bé el quart esclau, que sostenia un ganxo com si fos una llança i el clavava a l’esquena de l’esclau condemnat. La resplendor del sol i les llambregades de les onades els convertien tots plegats en un retaule d’ombres. Va alçar la mà a l’estil dels emperadors, amb el puny tancat i el polze paral·lel al terra. El poder que ostentava el feia sentir diví, però també l’assetjava la simple curiositat humana. Va esperar un moment, assaborint aquella sensació, i llavors va girar el canell i va abaixar el polze. Que rebi el seu càstig!

Els crits colpidors de l’esclau que es balancejava a la vora de l’estany de les morenes volaven més enllà de la platja, travessaven els conreus, passaven per damunt la piscina i s’esmunyien dins la casa en què s’amagaven les dones.

Corèlia Ampliata havia corregut al seu dormitori, s’havia llançat al matalàs i s’havia tapat el cap amb un coixí, però no hi havia manera de fugir d’aquell soroll. A diferència del seu pare, ella sí que sabia el nom de l’esclau, que es deia Hipònax i era grec, i també coneixia el nom de la seva mare, Àtia, que treballava a la cuina. Un cop es va haver posat a cridar, els brams d’Àtia eren més punyents que els del seu fill. Incapaç de suportar els crits gaire estona, es va posar dempeus d’un salt i va travessar corrent la vil·la deserta a la recerca de la dona que plorava, que s’havia ensorrat contra una columna al pati enclaustrat.

En veure Corèlia, Àtia va aferrar la vora de la túnica de la seva senyora i, tot mirant-li les sabatilles, es va posar a somicar tot repetint una vegada i una altra que el seu fill era innocent, que ell li havia dit quan se l’enduien que havia estat culpa de l’aigua, de l’aigua, que l’aigua tenia algun problema. Per què no el volia escoltar ningú?

Corèlia va acaronar els cabells grisos d’Àtia i va intentar consolar-la. No podia fer gaire cosa més. No tenia sentit suplicar clemència al seu pare, i ella ho sabia. No escoltava ningú, i encara menys una dona, perquè d’elles només esperava una obediència incondicional. Si hi intervenia, només havia d’aconseguir que la certesa de la mort de l’esclau fos encara més ferma. Només podia contestar als precs d’Àtia dient que no hi podia fer res.

En sentir aquestes paraules, la vella (en realitat devia ser a la quarantena, però Corèlia sempre havia pensat que els anys passaven per als esclaus igual que per als gossos i aparentava seixanta anys com a mínim) es va separar d’ella de sobte i es va eixugar els ulls amb el braç bastament.

—He de buscar ajut.

—Àtia, Àtia… —va dir Corèlia amb suavitat—. Qui t’ha d’ajudar?

—Que no l’heu sentit? Demanava a crits que vingués l’aquari. El vaig a buscar.

—On és?

—Potser el trobaré a l’aqüeducte, a baix al turó, allà on treballen els barquers.

S’havia posat dreta i, tot i que tremolava, semblava decidida a actuar i mirava el seu voltant amb una expressió salvatge. Tenia els ulls vermells i portava el vestit i els cabells desmanegats. Semblava una boja, i Corèlia de seguida es va adonar que ningú no se l’escoltaria. Segurament se’n riurien o la foragitarien tirant-li pedres.

—Vinc amb tu —va dir i, en el moment que un altre crit esfereïdor els arribava des de la platja, Corèlia es va recollir la vora de la falda amb una mà, va engrapar el canell de l’anciana amb l’altra i va arrencar a córrer pel jardí.

Van passar pel costat del tamboret buit del porter, van sortir per la porta lateral i es van endinsar en la calor enlluernadora de la via pública.

L’Aqua Augusta s’acabava en una gran reserva subterrània d’aigua situada a uns pocs centenars de passes al sud de Vil·la Hortènsia i excavada a la paret del turó que dominava el port, i coneguda tota la vida pels habitants de la ciutat com la piscina Mirabilis, l’estany de les Meravelles.

Vist des de l’exterior, no tenia res d’especialment meravellós, i la majoria de ciutadans de Misè passaven pel seu costat sense ni tan sols mirar-lo. Apareixia a la superfície del terreny com un edifici baix amb el sostre pla, folrat d’heures d’un color verd pàl·lid, i era llarg com una illa de cases de la ciutat i ample com mitja illa. El dipòsit estava envoltat de comerços, magatzems, cantines i habitatges, i quedava ocult entre els carrerons polsegosos de sobre la base naval.

Només de nit, quan el soroll del trànsit i els crits dels venedors emmudien, es podia escoltar el retrunyir suau i subterrani de l’aigua que queia, i l’única manera d’apreciar plenament la majestuositat de la reserva era entrar al pati, obrir el pany de l’estreta porta de fusta i baixar uns quants graons cap a on era la piscina pròpiament dita. El sostre voltat descansava damunt de quaranta-vuit pilars, cadascun dels quals feia més de quinze metres d’alçària, tot i que la major part quedava submergida sota l’aigua; l’eco de l’aqüeducte martellejant la superfície feia posar els pèls de punta a qualsevol.

L’enginyer s’hi podia estar hores escoltant el so, perdut en els seus pensaments. La percussió de l’Augusta no era un bram monòton i etern per a la seva oïda, sinó que les seves notes eren la música d’un immens orgue d’aigua: la música de la civilització. Al sostre de la piscina hi havia forats de ventilació, i a les tardes, quan l’escuma de l’aigua s’alçava envers la llum del sol i un munt d’arcs de Sant Martí ballaven entre els pilars, o als vespres, quan tancava la porta fins l’endemà i la seva torxa es reflectia en la superfície negra i llisa de l’aigua com un esquitx d’or sobre banús, no se sentia de cap manera dins d’una reserva d’aigua, sinó que creia ser a l’interior d’un temple dedicat a l’únic déu en qui pagava la pena creure.

El primer impuls d’Atili en baixar dels turons i arribar al pati de la piscina al final d’aquella tarda va ser anar a comprovar el nivell de la reserva. S’havia convertit en la seva obsessió. En mirar d’obrir la porta, però, la va trobar tancada i va recordar que Còrax portava la clau al cinturó. Estava tan cansat que, per una vegada, va decidir deixar-ho estar. Sentia la remor llunyana de l’Augusta. Encara corria l’aigua, i allò era l’única cosa que importava. Més endavant, quan es va aturar a analitzar els seus actes, no es va poder culpar de cap negligència. No hauria pogut fer res. A escala personal, sens dubte els esdeveniments haurien transcorregut d’una manera diferent per a ell, però aquell detall no tenia importància en el context global de la crisi.

Va deixar la piscina i va fer una ullada al pati desert. El dia abans havia ordenat que l’endrecessin i el netegessin, i estava complagut perquè l’havien obeït. El pati ben ordenat el reconfortava. Les piles polides de làmines de plom, les àmfores de calç, els sacs de puteolanum i els trams rogencs de canonades de terracota formaven un paisatge que li portava records d’infantesa. L’olor aspra de la calç i l’aroma polsegosa del fang cuit que havia passat tot el dia al sol també contribuïen a rememorar aquells temps.

Va entrar als magatzems, va deixar caure les eines a terra, va fer rotar l’espatlla adolorida i va tornar a sortir al pati just quan els altres hi entraven en grup. Tots van anar de dret a la font sense ni tan sols molestar-se a saludar-lo i, al seu torn, van beure aigua i es van mullar el cap i el cos. El primer va ser Còrax, després va ser el torn de Musa i en acabat li va tocar a Becco. Els dos esclaus es van ajupir pacientment a l’ombra per esperar que acabessin els homes lliures. Atili era conscient que la seva autoritat havia quedat minvada al llarg del dia, però podia conviure amb l’hostilitat dels homes. Havia conviscut amb coses pitjors.

Va cridar a Còrax que els homes podien plegar fins l’endemà i va rebre una reverència burleta per tota resposta. Dit això, va començar a pujar l’estreta escala de fusta que portava a la seva cambra.

El pati era quadrangular. Cap al nord, hi havia la paret de la piscina Mirabilis. Cap a l’oest i cap al sud, estava limitat per magatzems i per les oficines administratives de l’aqüeducte. A l’est hi havia els habitatges, consistents en una caserna per als esclaus i un apartament per a l’aquari construït sobre la caserna. Còrax i la resta d’homes lliures vivien a la ciutat amb les seves famílies.

Atili, que havia deixat la seva mare i la seva germana a Roma, tenia la intenció de fer-les traslladar a Misè. Pensava llogar una casa i deixar-la a càrrec de la mare, però de moment dormia a la casa de solter atrotinada que havia ocupat el seu predecessor, Exomni. Atili havia retirat les poques possessions de l’aquari a la petita zona desocupada que quedava al fons del passadís.

Què li havia passat, a Exomni? Evidentment, era la primera pregunta que s’havia formulat en arribar al port, però, o bé ningú no la sabia contestar, o bé ningú no li pensava dir la resposta a ell. Les seves preguntes topaven amb silencis sorruts. Aparentment, dues setmanes abans, el vell Exomni, un sicilià que feia prop de vint anys que dirigia l’Augusta, havia sortit a caminar un matí i no se n’havia tornat a saber res.

En condicions normals, el departament del Curator Aquarum de Roma, encarregat d’administrar els aqüeductes de les regions u i dos (Laci i Campània), hauria optat per deixar les coses tal com estaven una temporada, però la sequera, la importància estratègica de l’Augusta i el fet que el Senat havia encetat el seu descans estiuenc la tercera setmana de juliol i la meitat dels seus components estaven a les seves llars de lleure, situades al voltant de la badia, havien fet aconsellable substituir immediatament l’anterior aquari. Atili havia rebut la citació de l’Idus d’August al vespre, just en el moment que enllestia unes tasques rutinàries de manteniment de l’Anio Novus. L’havien acompanyat a veure el Curator Aquarum en persona, Acili Aviola, a la seva residència del mont Palatí, i allà li havien ofert la feina. El senador, que sabia com havia d’afalagar un home quan en volia obtenir alguna cosa, va descriure Atili com una persona brillant, enèrgica i constant que no tenia dona ni fills que el lliguessin a Roma. El senador li va demanar si podia marxar l’endemà mateix i, evidentment, Atili va acceptar perquè la proposta li oferia una gran oportunitat de progressar en la seva carrera. S’havia acomiadat de la família i havia pujat al vaixell que salpava diàriament d’Òstia.

Els havia començat a escriure una carta. Reposava sobre la tauleta de nit col·locada a la vora del seu llit dur de fusta. No era gaire bo, per escriure cartes. El millor que podia redactar era un munt d’informació rutinària (ja he arribat, el viatge va anar bé, aquí fa molta calor) plasmada en la seva cal·ligrafia infantil. No s’hi percebia ni rastre del remolí que girava a dintre seu provocat per la responsabilitat aclaparadora, les pors per la sequera i la solitud que comportava la seva posició. Tanmateix, eren dones; com ho havien d’entendre? A més a més, li havien ensenyat a viure seguint els preceptes de l’escola estoica: no havia de perdre el temps en ximpleries, havia de fer la seva feina sense somicar; havia de romandre impassible sota qualsevol circumstància i no cedir davant el dolor, l’aflicció ni la malaltia, i havia de mantenir un estil de vida senzill: només li calien un jaç i un hàbit per viure.

Es va asseure a la vora del matalàs. Filo, el seu esclau majordom, li havia preparat una gerra d’aigua, una palangana, una mica de fruita, un panet, una gerra de vi i una llesca de formatge blanc sec. Es va rentar amb molta cura, va devorar tot el menjar, va abocar una mica de vi dins l’aigua i va beure. En acabat, massa esgotat fins i tot per treure’s les sabates i la túnica, es va ajaure al llit, va tancar els ulls i de seguida es va esmunyir a les terres frontereres del son i la vigília per les quals vagava incessantment la seva muller morta que el cridava en un to suplicant i urgent:

—Aquari! Aquari!

La seva dona només tenia vint-i-dos anys el dia que havia vist com lliuraven el seu cos a les flames de la pira funerària. Aquella dona era més jove; devia tenir uns divuit anys, però tot i així les restes del somni que encara suraven dins el seu cap eren intenses, i la noia s’assemblava prou a Sabina perquè el cor li fes un salt. Tenia els cabells foscos com ella. La pell blanca com la d’ella. La mateixa silueta voluptuosa d’ella. Estava dreta sota la seva finestra i cridava:

—Aquari!

Els crits havien fet sortir alguns dels homes, i quan va arribar al peu de l’escala va trobar un semicercle de badocs que l’envoltaven. La noia vestia una túnica blanca ampla, molt oberta del coll i de les mànigues. Era un vestit per portar en privat que exhibia els braços blancs i nus de la noia i els seus pits una mica més que no pas s’hauria atrevit a ensenyar en públic una dama respectable. Llavors va veure que no anava sola. L’acompanyava una esclava, una dona esprimatxada, tremolosa i gran amb els cabells grisos mig recollits amb una agulla i mig deixats anar per darrere l’esquena.

Havia perdut l’alè i remugava alguna cosa sobre un estany ple de rogers que criava el seu pare i que s’havien mort, deia que estaven a punt de llançar un home a les morenes perquè el devoressin i que l’havia d’acompanyar immediatament. A Atili li costava entendre tot el que deia.

Va alçar la mà per interrompre-la i li va preguntar com es deia.

—Em dic Corèlia Ampliata, filla de Numeri Popidi Ampliat, de Vil·la Hortènsia —va presentar-se amb impaciència, i Atili va percebre que Còrax i alguns homes intercanviaven mirades en sentir el nom del seu pare—. Sou l’aquari?

—L’aquari no hi és —va dir Còrax.

L’enginyer el va engegar amb un gest.

—Sí, estic al càrrec de l’aqüeducte.

—Llavors acompanyeu-me.

Va començar a caminar cap a l’entrada i va semblar sorpresa en veure que Atili no la seguia immediatament. Els homes començaven a mofar-se d’ella. Musa la va imitar remenant els malucs i sacsejant el cap exageradament:

—Oh, aquari, veniu amb mi…! —reia.

La noia es va girar. Llàgrimes de frustració li brillaven als ulls.

—Corèlia Ampliata —va començar Atili amb paciència i suavitat—, no em puc permetre menjar rogers, però tinc entès que són peixos d’aigua salada, i no tinc cap responsabilitat respecte al mar.

Còrax va riure sorneguerament i va dir:

—Que ho has sentit? Es pensa que ets Neptú!

Van riure tots i Atili els va fer callar bruscament.

—El meu pare executa un home. L’esclau cridava l’aquari a crits. És tot el que jo sé. Sou la seva única esperança. Penseu venir o no?

—Espereu —va demanar Atili. Va fer un senyal amb el cap envers la dona gran, que plorava amb les mans premudes contra la cara i tenia el cap acotat—. Qui és aquesta?

—És la mare de l’esclau.

Els homes estaven muts.

—Ho veieu? —va dir la Corèlia tot allargant el braç per tocar el braç d’Atili—. Veniu —va demanar-li amb delicadesa—. Si us plau.

—Sap on sou, el vostre pare?

—No.

—T’aconsello que no t’hi fiquis —va intervenir Còrax.

Atili va trobar que era un consell força savi, perquè si algú hagués d’ajudar cada vegada que sentís que algú tractava cruelment un esclau, no tindria temps ni per menjar ni per dormir. Un estany ple de rogers d’aigua salada morts? No tenia res a veure amb la seva tasca. Va mirar Corèlia. Tanmateix, si el pobre diable el cridava a ell, precisament…

Averanys, presagis, auspicis…

Vapor que es cargolava com un fil de pescar. Fonts que reculaven sota terra. Un aquari que s’esvaïa en l’aire calent de Misè. A les pastures baixes del Vesuvi, els pastors deien que havien vist gegants. Segons els homes, a Herculanèum hi havia una dona que havia tingut un nadó que tenia aletes en comptes de peus. I a Misè, tots els peixos d’un estany havien mort en una sola tarda sense cap causa aparent.

Un home ha de trobar a aquestes històries tot el sentit que pugui.

Es va gratar l’orella.

—És gaire lluny, la vil·la?

—Si us plau. Només hi ha uns pocs centenars de passes. No és gens lluny.

La noia li va estirar el braç i ell es va deixar portar. No era gens fàcil resistir-se a aquella Corèlia Ampliata. Almenys l’havia d’acompanyar de tornada a casa, oi? No era gens segur que una dona de la seva edat i posició social voltés pels carrers d’una ciutat naval. Va girar el cap i va cridar a Còrax que el seguís, però Còrax va arronsar les espatlles.

—No t’hi fiquis! —va repetir el capatàs.

Llavors, abans no va tenir temps d’adonar-se de què passava, Atili va travessar el pati, va sortir al carrer, i els altres van desaparèixer de la vista.

Faltava una hora per a la posta de sol, el moment en què la gent mediterrània comença a sortir de casa. A la ciutat, la temperatura no havia baixat gaire. Les pedres semblaven les totxanes d’un forn. Les ancianes es ventaven assegudes en tamborets a la vora de l’entrada de casa mentre els homes s’aplegaven a les tavernes per xerrar i beure. Bèssics i dàlmates de barbes poblades; egipcis amb arracades d’or; germànics pèl-rojos; grecs i gent de la Cilícia amb la pell de color d’oliva; nubis musculats i negres com el carbó amb els ulls injectats de sang per efecte del vi… Hi havia homes procedents de tots els països de l’Imperi, tots prou desesperats, prou ambiciosos o prou idiotes com per estar disposats a donar vint-i-cinc anys de les seves vides empunyant rems a canvi de la ciutadania romana. En algun punt de la ciutat, no gaire lluny de la costa, se sentien les notes agudes d’un orgue d’aigua.

Corèlia pujava els graons a corre-cuita amb les vores del vestit arreplegades a la mà. El calçat de la jove es movia amb suavitat per sobre la pedra amb passes silencioses. L’esclava corria al davant de tot. Atili s’endarreria.

—«Uns pocs centenars de passes» —va murmurar per a ell mateix—, «no és gens lluny». Cert, però tot el camí fa pujada!

Portava la túnica enganxada a l’esquena per la suor.

Finalment van arribar a terreny pla i es van plantar davant una paret alta i llarga, d’un color gris amb un to marró, amb una entrada arquejada tocada amb dos dofins de ferro forjat que saltaven per intercanviar-se un petó. Les dones van franquejar la porta sense vigilància a tota velocitat; Atili va fer una ullada i les va seguir. Immediatament va sentir que s’allunyava de la realitat sorollosa i bruta per endinsar-se en un món blau silenciós que el va deixar sense alè. Turquesa, lapislàtzuli, lila, safir… Tots els tons de totes les pedres precioses blaves que acollia la mare naturalesa s’alçaven al seu davant, des del blau de les aigües poc profundes al del mar, passant per la tonalitat intensa de l’horitzó i la del cel. Tota la vil·la s’escampava sota els seus peus en un seguit de terrasses construïdes d’esquena al turó i de cara a la badia, alçada exclusivament per contemplar aquell paisatge sublim. En un moll hi havia amarrat un creuer de vint rems, pintat de colors daurats i carmesins amb la coberta encatifada a joc.

A banda d’aquella blavor aclaparadora, no va tenir temps de fixar-se en gaire cosa més abans no reprenguessin la marxa. Corèlia s’havia posat al davant i el guiava turó avall entre un bosc d’estàtues, fonts i camps de gespa humida. Van passar per sobre un mosaic que representava tot de criatures marines i van sortir a una terrassa amb una piscina igualment blava i amb les vores de marbre que oferia vistes al mar. Una pilota inflable girava suaument pel terra enrajolat, com si l’haguessin abandonada enmig d’un joc. Es va sobtar en adonar-se, tot d’una, que aquella casa immensa semblava deserta. Corèlia li va fer un senyal en direcció a la balustrada. Atili va repenjar les mans cautament a la barana, va treure el cap i va veure el motiu de la quietud. La major part del servei de la casa estava aplegat al llarg de la costa.

Va necessitar una estona per assimilar tots els elements de l’escena. El decorat era una piscifactoria, tal com s’havia imaginat, però era molt més grossa que no s’esperava i, per l’aspecte que presentava, devia ser prou vella. La devien haver construïda en els anys de decadència de la República, quan s’havia començat a posar de moda criar peixos. Constava d’un grapat de parets de ciment que s’estenien més enllà de les roques per tancar estanys rectangulars. N’hi havia un que tenia la superfície atapeïda de peixos morts. Un grup d’homes reunits al voltant de l’estany més allunyat contemplava alguna cosa que hi havia a l’aigua, un objecte que un d’ells empenyia amb un ganxo. Atili es va haver de protegir els ulls per distingir les siluetes i, quan s’hi va poder fixar, va notar que l’estómac se li regirava. Li recordava el moment de la mort a l’amfiteatre, la quietud que hi regnava i la complicitat eròtica que s’establia entre la multitud i la víctima.

Al seu darrere, la vella va començar a emetre un soroll, un suau udol planyívol i desesperançat. Atili va fer una passa enrere i es va girar cap a Corèlia sacsejant el cap. Volia fugir d’aquell indret. Desitjava de tot cor tornar als aspectes pràctics, simples i decents de la seva professió. Allà no hi podia fer res.

Corèlia, però, s’havia plantat al seu davant, molt a prop d’ell.

—Ajudeu-la, si us plau —va demanar-li.

Tenia els ulls blaus, més blaus i tot que els de Sabina. Era com si haguessin concentrat tota la blavor de la badia i ara la disparessin contra ell. Va rumiar un moment, va badar la boca i aleshores va fer mitja volta i, a contracor, va tornar a mirar cap al mar.

Es va obligar a abaixar la mirada de l’horitzó, esquivant deliberadament els esdeveniments de l’estany, i va deixar que els ulls viatgessin cap a la platja mirant d’enfocar-ho tot des d’un punt de vista professional. Va veure comportes de fusta amb nanses de ferro per elevar-les. A sobre d’alguns estanys hi havia reixes metàl·liques. Perquè no s’escapessin els peixos. També hi apreciava passarel·les i canonades. Canonades.

Va romandre quiet un moment i aleshores es va tornar a girar per observar la paret del turó. Les onades, en anar i venir, s’escolaven entre les reixes metàl·liques instal·lades sota l’aigua a les parets de ciment dels estanys dels peixos per evitar que l’aigua s’estanqués. Tot això ho tenia clar, però les canonades… Va acotar el cap i va començar a entendre per a què servien. Les canonades devien dur aigua dolça que es barrejava amb la salada per fer-la salabrosa, com a les albuferes. Era una albufera artificial. L’entorn ideal per criar peixos, i els peixos més delicats de criar, la joia reservada als més rics, eren els rogers.

—Per on es connecta a la casa, l’aqüeducte? —va preguntar amb suavitat.

Corèlia va sacsejar el cap.

—No ho sé.

«Deu ser una connexió ben gran, si és per a un lloc tan immens», va pensar Atili.

Es va agenollar al costat de la piscina, va formar un recipient amb el palmell de la mà i va agafar una mostra d’aigua tèbia. La va tastar amb les celles arrufades i la va assaborir com un expert en vins. Li semblava prou neta, però aquell detall podia no voler dir res. Va mirar de recordar a quina hora havia comprovat per última vegada el desguàs de l’aqüeducte. No l’havia examinat des del vespre del dia anterior, just abans de posar-se a dormir.

—A quina hora han mort els peixos?

Corèlia va mirar l’esclava, però la dona estava en un altre món.

—No ho sé. Deu fer unes dues hores.

Dues hores!

Va saltar la barana, va aterrar a la terrassa de sota i va començar a caminar de camí a la costa.

A la platja, l’espectacle no havia estat a l’alçada de les expectatives. Tanmateix, en aquella època, n’hi havia algun que ho estigués? Ampliat tenia la sensació, cada vegada més intensa, que havia arribat a una edat, o potser a un nivell de riquesa, en què l’excitació que li provocava l’anticipació d’un esdeveniment li resultava més exquisida que no pas l’alleujament que comportava la fi de l’esdeveniment anticipat. La veu de la víctima s’apaga, la sang raja i en acabat, què queda? Una altra mort i prou.

La millor part havia estat la primera: els preparatius parsimoniosos seguits del llarg període en què l’esclau simplement havia surat a l’aigua amb la cara just per sobre de la superfície, molt immòbil per no cridar l’atenció de les bèsties que tenia sota els peus i concentrat. Movia les cames a poc a poc per no enfonsar-se. Havia estat divertit. El temps, però, havia fet que notés més la calor, i Ampliat havia començat a pensar que tota aquella història de les morenes estava sobrevalorada i que potser Vedi Pol·lió no tenia tant d’estil com s’havia imaginat, però s’equivocava: sempre es pot confiar en l’aristocràcia! Just quan es preparava per abandonar l’execució, l’aigua s’havia començat a agitar i llavors, plop!, la cara de l’esclau havia desaparegut com el tap d’un pescador, i havia tornat a reaparèixer per un instant amb una expressió de sorpresa prou còmica just abans d’esvair-se novament. Vista en perspectiva, aquella expressió havia estat el clímax de l’espectacle. Després d’aquest moment, tot plegat s’havia tornat prou avorrit, i la calor del sol que es ponia el feia sentir incòmode.

Ampliat es va treure el barret de palla, es va ventar la cara i va mirar el seu fill. En un primer moment li va semblar que Cels mirava directament endavant, però si un s’hi fixava, s’adonava que tenia els ulls tancats, un comportament molt habitual en el noi. Sempre semblava que feia el que volies, però no costava gens veure que només obeïa mecànicament, amb el cos i prou: la seva atenció estava centrada en algun altre lloc. Ampliat li va clavar un cop amb el dit a les costelles i Cels va obrir els ulls de cop.

Què li devia passar pel cap? Probablement alguna ximpleria oriental. Ampliat es culpava d’aquella actitud. Dotze anys enrere, quan el noi tenia sis anys, Ampliat havia fet construir a Pompeia, i l’havia pagat, un temple dedicat a Isis. Com a antic esclau, no era bona idea construir un temple a Júpiter, el Millor i el Més Gran, ni a la Mare Venus, ni a cap altra de les deïtats guardianes més sagrades, però Isis era egípcia, una deessa apropiada per a les dones, els perruquers, els actors, els creadors de perfums i persones d’aquesta mena. Havia donat el temple en nom de Cels amb l’esperança que el noi arribés al consell de govern de Pompeia, i la seva idea havia funcionat. El que no havia previst era que Cels s’ho havia de prendre tan seriosament. Malauradament, això era el que havia passat, i sens dubte en aquell precís moment devia pensar en Osiris, el Déu Sol, marit d’Isis, que cada vespre, quan es pon el sol, mor a mans de Set, el seu germà traïdor i el portador de l’obscuritat. També devia reflexionar sobre com els homes, en morir, són jutjats pel Governador del Regne dels Morts, i si se’ls troba dignes, se’ls concedeix la vida eterna perquè es tornin a alçar al matí igual que Horus, l’hereu d’Osiris, el sol nou de la venjança o el portador de la llum. Com era possible que Cels cregués en totes aquelles ximpleries de dones? De debò pensava, per exemple, que aquell esclau mig devorat podia tornar d’entre els morts a la nit per venjar-se a l’alba?

Ampliat ja s’inclinava per fer-li precisament aquesta pregunta quan el va distreure un crit procedent del seu darrere. El grup d’esclaus es va esverar una mica i Ampliat es va girar sense aixecar-se. Un home que no coneixia baixava l’escala de la vil·la agitant el braç per sobre el cap i cridant.

L’aspecte de l’enginyeria que més agradava a Atili era que els seus principis eren simples, universals i impersonals, i funcionaven tant a Roma com a la Gàl·lia o a Campània. Mentre corria i tot, començava a apreciar allò que encara no podia veure. El corrent principal de l’aqüeducte devia anar per dalt el turó de darrere la vil·la, soterrat un metre per sota la superfície. Recorria un eix que anava de nord a sud des de Baies fins a la piscina Mirabilis. Fos qui fos que posseïa la vil·la quan s’havia construït l’Aqua Augusta, més d’un segle enrere, sens dubte en devia haver fet sortir dos ramals. Un havia de desaiguar en una gran cisterna per al consum de la casa, la piscina i les fonts del jardí. Si la matriu es contaminava, depenent de la grandària del dipòsit podia passar un dia sencer abans l’aigua no es tornés tòxica. Ara bé, l’altre ramal devia dur part de l’aigua de l’Augusta directament a la piscifactoria perquè purifiqués els estanys. Si a l’aqüeducte hi havia cap problema, l’impacte en els estanys seria immediat.

Davant els seus ulls, el retaule de l’execució començava a adoptar una forma igualment clara: l’amo de la llar, Ampliat, teòricament, s’alçava del seient amb una expressió astorada, i tots els espectadors s’havien girat cap a l’estany i ja li havien clavat els ulls a sobre quan encara no havia acabat de baixar corrent l’últim tram de l’escala. Va anar a la rampa de ciment de la piscifactoria frenant una mica en acostar-se a Ampliat però sense arribar a aturar-se.

—Traieu-lo! —va exclamar en passar pel costat d’Ampliat.

El rostre magre d’Ampliat estava pàl·lid. Va fer un crit dirigit a algú que hi havia al seu darrere i Atili es va girar, sense deixar de córrer i, tot trotant d’esquenes, va alçar els palmells de les mans:

—Si us plau, traieu-lo.

Ampliat va badar la boca però, sense treure la vista d’Atili, va aixecar una mà lentament, un senyal enigmàtic que va provocar una cadena d’esdeveniments, com si tothom hagués estat esperant justament que fes aquell senyal. El majordom de la llar es va posar dos dits a la boca, va fer un xiulet a l’esclau del ganxo i va moure la mà amunt; en veure el senyal, l’esclau va fer mitja volta, va acostar la punxa del ganxo a la superfície de l’aigua, va pescar alguna cosa i la va començar a acostar a la vora de l’estany.

Atili gairebé havia arribat a les canonades. Vistes de més a prop, les trobava més grans que no pas li havien semblat des de la terrassa. Terracota. N’hi havia un parell. Més de trenta centímetres de diàmetre. Sorgien del pendent, travessaven la rampa plegades, se separaven en arribar a la vora de l’aigua i a continuació seguien sentits oposats al llarg del lateral de la piscifactoria. Cadascuna d’elles exhibia una obertura d’inspecció rudimentària que consistia en un tub d’uns seixanta centímetres de llargada tallat per la meitat. En arribar a les plaques va veure que n’havien tret una i que no l’havien tornada a posar com calia. A terra, prop de la canonada, hi havia un cisell abandonat, com si algú hagués interromput en plena feina a qui el feia servir.

Atili es va agenollar a terra i va encastar l’eina al forat. La va fer anar amunt i avall fins que va penetrar dins l’orifici gairebé completament, i a continuació la va fer girar per tal que la vora plana li donés prou espai per poder passar els dits sota la coberta i alçar-la. La va aixecar i la va empènyer per retirar-la sense tenir cura de no deixar-la caure massa bruscament. Tenia la cara just sobre el corrent d’aigua i en va sentir la pudor immediatament. L’olor que havia quedat alliberada de l’interior del conducte era prou forta per fer-li venir ganes de vomitar. Era la ferum inconfusible de la putrefacció. Feia pudor d’ous podrits.

L’alè d’Hades. Sofre.

L’esclau era mort. Era evident fins i tot vist de lluny. Ajupit a la vora de la canonada oberta, Atili va veure com en treien les restes de l’estany de les morenes i les cobrien amb un sac. El públic es va dispersar i va tornar mandrosament a la vil·la, mentre l’esclava dels cabells blancs s’obria camí entre ells, en sentit contrari, per baixar cap al mar. Els que pujaven evitaven mirar-la i deixaven un espai buit al seu voltant, com si tingués una malaltia contagiosa. En arribar al cadàver, va alçar les mans cap al cel i va començar a balancejar-se d’una banda a l’altra. Ampliat no li va parar atenció. Caminava de dret cap a Atili. Corèlia caminava al seu darrere, acompanyada d’un home idèntic a ella que devia ser el seu germà i alguns homes més. Un parell dels altres homes portaven ganivets al cinturó.

L’enginyer va tornar a centrar l’atenció en l’aigua. Era cosa de la seva imaginació o la pressió de l’aigua minvava? La pudor era molt menys intensa que abans perquè la superfície de l’aigua havia quedat a l’aire lliure. Va enfonsar les mans al corrent, arrufant les celles, mirant de mesurar-ne la força, i va notar que el líquid es cargolava i girava sota els seus dits, com un múscul, com un ésser viu. Una vegada, de petit, havia presenciat la mort d’un elefant als jocs, a mans d’un grup d’arquers i de llancers vestits amb pells de lleopard. El record més intens que tenia de l’escena no era el de la cacera, sinó el moment en què el seu ensinistrador, que segurament havia acompanyat aquella bèstia gegant des de l’Àfrica, s’havia ajupit al costat de l’orella de l’animal quan ja estava estès al terra polsegós i hi havia xiuxiuejat alguna cosa. En aquell moment, ell se sentia exactament igual. Era com si l’aqüeducte, la immensa Aqua Augusta, se li morís a les mans.

Una veu va dir:

—Sou a les meves propietats. —Atili va alçar la vista i va veure que Ampliat el mirava. El propietari de la vil·la devia tenir uns cinquanta-cinc anys. Era baix, però tenia les espatlles amples i se’l veia robust—. A les meves propietats —va repetir Ampliat.

—Són les vostres propietats, sens dubte, però l’aigua és de l’Emperador —va replicar Atili tot aixecant-se. Es va eixugar les mans a la túnica. El malbaratament d’una quantitat tan immensa d’aquell líquid preciós per purificar l’estany d’uns peixos malcriats l’enfurismava—. Heu de tancar els tubs connectats a l’aqüeducte. A la matriu hi ha sofre i els rogers són extremament sensibles a tota mena d’impureses. Això —va fer emfasitzant el mot— és el que ha matat els vostres preciosos peixos.

Ampliat va decantar el cap per mostrar que captava l’insult. El seu rostre era delicat i força atractiu. Tenia els ulls del mateix blau que la seva filla.

—Qui sou, exactament?

—Marc Atili. Sóc l’aquari de l’Aqua Augusta.

—Atili? —va preguntar el milionari arrufant les celles—. Què se n’ha fet, d’Exomni?

—Tant de bo ho sabés.

—Exomni encara deu ser l’aquari, oi?

—No. Com ja us he dit, ara l’aquari sóc jo —va repetir. L’enginyer no estava d’humor per mostrar-se respectuós. En una altra situació, potser hauria estat encantat de presentar els seus respectes a una persona tan pretensiosa, estúpida i cruel com aquella, però en aquell precís moment no tenia temps per romanços—. He de tornar a Misè. Tenim una emergència a l’aqüeducte.

—Quina mena d’emergència? És un mal presagi?

—Podríem dir que sí.

Va començar a marxar, però Ampliat es va desplaçar lateralment per barrar-li el pas.

—M’heu insultat —va dir—. A les meves propietats. Davant la meva família. I ara intenteu marxar sense disculpar-vos? —Va acostar tant la cara al rostre d’Atili que l’enginyer li podia veure les gotes de suor que li esquitxaven la línia dels cabells, ja poc nombrosos. Feia una olor dolça d’oli de safrà, l’ungüent més car del mercat—. Qui us ha donat permís per entrar?

—Si us he ofès… —va començar Atili. Llavors va recordar el cos del pobre infeliç embolicat en una mortalla de tela de sac i la disculpa se li va ofegar al coll—. Sortiu del meu davant.

Va intentar fer-lo apartar d’una empenta, però Ampliat el va agafar pel braç i algú va treure un ganivet. Atili es va adonar que només calia un instant, una sola ganivetada, perquè tot s’acabés per a ell.

—Ha vingut perquè jo l’he convidat, pare.

—Què?

Ampliat va fer mitja volta per encarar-se a Corèlia. Atili mai no va saber què hauria fet Ampliat, ni si hauria acabat clavant una bufetada a la seva filla, perquè en aquell instant es va iniciar un xiscle terrible. La dona dels cabells grisos avançava per la rampa. S’havia empastifat la cara, els braços i el vestit amb la sang del seu fill, i amb dos dits marrons i esquelètics, l’índex i el petit, assenyalava un punt situat al seu davant. Cridava en una llengua que Atili no entenia, però tampoc no li calia entendre res: una maledicció és una maledicció en qualsevol idioma, i aquella anava dirigida directament a Ampliat.

El milionari va deixar anar el braç d’Atili i es va girar per mirar-la, i per absorbir tota la força de la maledicció amb una expressió d’indiferència. Passada una estona, quan el corrent de mots va començar a perdre força, va riure. Es va fer un moment de silenci i en acabat van riure la resta dels presents. Atili va mirar la Corèlia, que va assentir amb el cap gairebé imperceptiblement, i li va fer un senyal amb els ulls cap a la vil·la, com si li volgués dir: «Marxeu, no em passarà res». I allò va ser l’última cosa que va veure abans de donar l’esquena al paisatge i començar a enfilar el camí que pujava a la casa, ara fent dues passes, ara tres, ara corrent cames ajudeu-me, com un home que somia que fuig d’alguna cosa.