HORA QUARTA

[09.48 hores]

Els estudis dels isòtops del magma volcànic de Neàpolis mostren senyals d’una notable barreja amb les roques que l’envolten, dada que suggereix que la reserva no està formada per una massa contínua de matèria líquida. En comptes d’això, la reserva sembla més aviat una esponja, i la lava s’escola per entre les nombroses fractures de la roca. La gran capa de magma es podria dividir en diverses reserves més petites situades més a prop de la superfície i que són d’una mida massa reduïda per poder-les identificar mitjançant tècniques sísmiques.

Butlletí de l’Associació Americana
per a l’Avanç de la Ciència,
«El mont Vesuvi està alimentat
per una immensa capa de lava»,
16 de novembre del 2001

Al port de Pompeia, un home podia comprar qualsevol cosa que necessités; lloros indis, esclaus nubis, salnitre procedent de les aigües del Caire, canyella xinesa, micos africans, noietes esclaves orientals famoses per les seves habilitats sexuals… Trobar-hi un cavall era tan fàcil com trobar una mosca. Mitja dotzena de comerciants estaven instal·lats davant la caseta de la duana. El més proper estava assegut en un tamboret sota un cartell mal dibuixat en què es veia el Pegàs alat juntament amb el lema: «Bàcul: cavalls prou ràpids per portar els déus».

—En necessito cinc —va dir Atili al comerciant—, però no vull cap de les vostres bèsties tronades. Necessito animals bons i forts, capaços de treballar tot el dia. I els necessito ara mateix.

—No serà cap problema, ciutadà —va replicar Bàcul, un home petit i calb que tenia el rostre vermell com una totxana i els ulls vidriosos d’un gran bevedor. Portava un anell de ferro massa gros per al seu dit al qual no deixava de fer voltes en un gest nerviós—. A Pompeia, si teniu prou diners, mai no tindreu cap problema d’aquesta mena. Us aviso, però, que m’haureu de deixar un dipòsit. L’altra setmana em van robar un cavall.

—També vull bous. Dues parelles i dos carros.

—Un dia festiu? —va preguntar, i va fer petar la llengua—. Em penso que això trigarà més.

—Quant podeu trigar a tenir-los?

—A veure… —va fer Bàcul, alçant els ulls mig clucs cap al sol. Com més difícil fes que semblés l’encàrrec, més car el podia cobrar—. Dues hores. Potser tres.

—D’acord.

Van regatejar el preu. El comerciant va demanar una quantitat exagerada que Atili va dividir immediatament per deu. Malgrat tot, quan per fi van fer l’encaixada, estava convençut que l’havien enredat, i la idea l’irritava, igual que el feia empipar qualsevol mena de malbaratament, però no tenia temps per buscar un tracte millor. Va demanar al comerciant que portés quatre dels cavalls immediatament a la Porta del Vesuvi i tot seguit es va obrir camí entre els comerciants a empentes per tornar al Minerva.

Ja havien permès a la tripulació que pugés a coberta. La majoria s’havien desempallegat de les túniques xopes, i la pudor de suor que desprenien els cossos era prou intensa per ser un rival digne de la ferum de la fàbrica de salsa de peix que hi havia a prop, envoltada de tines plenes de restes de peix que es descomponien sota la llum del sol. Corví i Becco carregaven les eines entre els remers i les llançaven a Musa i Polites, que les esperaven al moll. Còrax estava d’esquena al vaixell i mirava cap a la ciutat. De tant en tant es posava de puntetes per veure els caps dels vianants.

Va veure Atili i va parar.

—Així doncs, l’aigua encara corre —va dir, i va plegar els braços.

Hi havia un punt gairebé heroic en la seva tossuderia, en la seva negativa a admetre que s’havia equivocat. En aquell moment, Atili va saber, sense cap mena de dubte, que s’havia de desfer d’ell tan bon punt acabés tot allò.

—Sí, encara corre —va confirmar.

Va fer un senyal als altres perquè deixessin allò que feien i es reunissin al seu voltant. Van acordar que Polites acabés de descarregar i vigilés les eines al moll; Atili li enviaria algú perquè li comuniqués on s’havien de trobar més endavant. En acabat, els altres cinc homes es van dirigir a la porta més propera. Còrax arrossegava els peus al darrere del grup, i sempre que Atili mirava enrere li semblava que buscava algú perquè movia el cap d’una banda a l’altra.

L’enginyer va guiar el grup cap a la rampa que pujava del port a la muralla per sota el temple de Venus mig acabat, i es van endinsar al fosc túnel d’entrada. Un oficial de duanes va comprovar amb una mirada severa que no portaven res que poguessin vendre i els va indicar amb un cop de cap que podien entrar a la ciutat.

El carrer que començava més enllà de l’entrada a la ciutat no tenia un pendent tan pronunciat com la rampa de fora, i tampoc no relliscava tant, però era més estret, i el pes del ramat de cossos que entrava a Pompeia gairebé els esclafava. La marea humana va fer passar Atili per davant d’algunes botigues i per l’entrada d’un altre gran temple, aquest dedicat a Apol·lo, i el va arrossegar fins a l’enlluernador espai obert i l’activitat ferotge del fòrum.

Per a una ciutat provinciana, era una construcció ben imponent: basílica, mercat cobert, més temples, una biblioteca pública… Tots els edificis eren de colors brillants i resplendien sota la llum del sol; dues o tres dotzenes d’estàtues d’emperadors i divinitats locals s’alçaven ben amunt sobre els seus pedestals. No tot estava enllestit. Una xarxa de bastides cobria alguns dels edificis més grans. Les altes parets servien per atrapar el soroll de la gentada i fer-lo rebotar de tornada cap a ells. Se sentien les flautes i els timbals dels joglars, els crits dels pidolaires i els falconers, i el crepitar del menjar que es coïa. Els venedors de fruita oferien figues verdes i talls rosats de meló. Els mercaders de vins estaven ajupits al costat de rengleres d’àmfores col·locades curosament sobre nius de palla groga. Als peus d’una estàtua propera hi havia un encantador de serps que tocava la flauta. Estava assegut amb les cames encreuades i tenia una serp cargolada al coll. Al seu davant, una altra de grisa s’alçava d’una catifa amb un moviment letàrgic. Un altre venedor fregia petites porcions de peix. Alguns esclaus, encorbats sota el pes d’una pila de feixos de llenya, s’afanyaven a descarregar-la al seu torn a l’enorme foguera que es començava a preparar al centre del fòrum per al sacrifici a Vulcà de la tarda. Un barber s’anunciava com un expert en l’extracció de dents, amb una pila de trenta centímetres d’alçada de peces dentals grises i negres per demostrar-ho.

L’enginyer es va treure el barret i es va eixugar el front. En aquell indret hi havia alguna cosa que no li acabava d’agradar. Trobava que era una ciutat de vividors plena d’aprofitats. La ciutat era acollidora per als visitants durant el temps exacte que trigava a deixar-los pelats. Va cridar Còrax per preguntar-li on podia trobar els edils i va haver de fer pantalla amb les mans a la vora de l’orella del capatàs per fer-se sentir. Còrax va assenyalar tres petites oficines alineades a l’extrem sud de la plaça, totes tancades per la festa. Un gran tauler d’anuncis estava cobert de comunicats, senyal d’una intensa activitat burocràtica. Atili va renegar en veu baixa. Res no era mai fàcil.

—Tu saps per on es va a la Porta del Vesuvi —va cridar a Còrax—. Guia’ns.

L’aigua rajava arreu de la ciutat. Mentre lluitaven per obrir-se camí cap a l’altre extrem del fòrum, la sentia rentar la gran latrina pública del costat del temple de Júpiter, i també escoltava com bombollejava als carrers de més enllà. Seguia Còrax de ben a prop, i una o dues vegades es va adonar que xipollejava en els petits torrents que s’havien format als canals de desguàs, que s’enduien la pols i les deixalles rampa avall cap al mar. Va comptar set fonts i totes vessaven. La fallida de l’Augusta havia beneficiat enormement Pompeia. S’havia convertit en l’únic indret al qual podia anar a parar tota la força de l’aqüeducte i, per aquest motiu, mentre la calor coïa i assecava les altres localitats del voltant de la badia, els nens de Pompeia jugaven als bassals dels carrers.

Pujar el turó era una tasca ben complicada. La multitud avançava principalment en sentit contrari per baixar cap a les atraccions del fòrum, i quan van arribar a la gran porta septentrional, Bàcul ja els esperava amb els cavalls. Els havia lligat a un pal, al costat d’un petit edifici construït a tocar de la muralla.

—El castellum aquae? —va preguntar, i Còrax va assentir.

L’enginyer ho havia sabut tan bon punt l’havia vist. Era un edifici de totxanes vermelles, com la piscina Mirabilis, i a dins s’hi sentia el mateix soroll ofegat de corrent d’aigua. Semblava el punt més elevat de la ciutat, i tenia sentit que ho fos. Un aqüeducte passava invariablement per sota les muralles d’una ciutat pel punt de major elevació. Atili va mirar turó avall i va veure les torres d’aigua que regulaven la pressió del corrent. Va enviar Musa dins el castellum perquè anés a buscar l’esclau encarregat de l’aigua, i mentre hi anava va concentrar l’atenció en els cavalls.

—On són, els bous?

Com a resposta, Bàcul va prometre, prement solemnement les mans sobre el cor i alçant la mirada al cel, que estarien llestos abans de la setena hora. Se’n pensava ocupar immediatament. Els va desitjar totes les benediccions de Mercuri per al seu viatge i va marxar, però Atili es va fixar que només anava a la taverna de l’altra banda del carrer.

Va repartir els cavalls en funció de la seva força. Va donar els millors a Becco i Corví perquè eren els que havien d’anar més lluny, i encara explicava els motius de la seva decisió a Còrax, el més agreujat, quan Musa va tornar i va anunciar que el castellum aquae estava desert.

—Què? —va exclamar Atili tot girant-se—. No hi ha absolutament ningú?

—És la festa de Vulcà, recordeu?

—Ja et vaig dir que no ens seria de gaire ajut —va recordar-li Còrax.

—És festiu! —Atili, frustrat, va estar a punt de clavar un cop de puny a les totxanes—. Val més que en alguna part d’aquesta ciutat hi hagi algú amb ganes de treballar. —Inquiet, va contemplar la seva minúscula expedició i va tornar a pensar que havia estat ben ximple a la biblioteca de l’almirall en confondre el que era teòricament possible amb el que realment es podia assolir. Tanmateix, ja no hi havia camí de tornada. Es va aclarir la gola i va dir—: Molt bé, sabeu tots què heu de fer? Becco, Corví, algun dels dos havia estat abans a Abellinum?

—Jo hi he estat —va dir Becco.

—Com és?

—Les fonts sorgeixen sota un temple dedicat a les deesses de l’aigua, i l’aigua flueix dins la safata de les nimfes. L’aquari que en té cura es diu Probus i també fa de sacerdot.

—Un aquari que fa de sacerdot! —va exclamar Atili. Va fer un somriure amarg i va sacsejar el cap—. Doncs li pots dir a aquest sant enginyer, sigui qui sigui, que les deesses, en la seva saviesa celestial, li demanen que tanqui la comporta principal i desviï tota l’aigua cap a Benevèntum. Assegura’t que ho fa tan bon punt arribis. Becco, tu et quedaràs a Abellinum i t’encarregaràs que la comporta segueixi tancada durant dotze hores. Dotze hores tan exactes com puguis. Ho has entès?

Becco va assentir.

—I si per alguna remota casualitat resulta que no podem fer la feina? —va preguntar Còrax sarcàsticament—. Llavors, què?

—Ja hi he pensat. Tan bon punt tallin l’aigua, Corví deixarà Becco a les fonts i seguirà el curs de l’Augusta per les muntanyes fins que ens trobi al nord-est del Vesuvi. Quan ens atrapi ja sabrem del cert quant de temps necessitarem per completar la reparació. Si no podem solucionar el problema en dotze hores, Corví podrà tornar a parlar amb Becco perquè la comporta segueixi tancada fins que haguem acabat. En total hauràs de recórrer una distància ben llarga, Corví. Estaràs a l’alçada?

—Sí, aquari.

—Bon noi.

—Dotze hores! —va repetir Còrax sacsejant el cap—. Això vol dir que haurem de treballar a la nit.

—Quin problema tens, Còrax? Et fa por la foscor? —Una vegada més, va arrencar les rialles dels altres homes—. Quan localitzis el problema, fes una estimació del material i la mà d’obra que ens caldran per fer la reparació. Queda’t allà i envia Musa amb la informació. Jo m’encarregaré de demanar prou torxes als edils quan els faci la comanda de tot el que necessitem. Una vegada haguem carregat els carros, esperaré notícies teves al castellum aquae.

—I si no trobo on és el problema?

Atili va pensar que el capatàs, mogut per la rancúnia, podia fins i tot ser capaç de sabotejar tota la missió.

—Llavors emprendrem la marxa de tota manera i et trobarem abans no es faci de nit, o sigui que no m’intentis cardar —va dir amb un somriure.

—Estic segur que hi ha molta gent que et vol cardar, maco, però jo no sóc un d’ells —va engegar-li Còrax—. Estàs molt lluny de casa, jove Marc Atili. Accepta un consell: en aquesta ciutat, vigila la teva esquena, ja saps què vull dir.

Dit això, va repetir el mateix gest obscè movent els malucs endavant i endarrere que havia fet el dia abans al turó, quan Atili buscava la font.

Els va anar a acomiadar al pomoèrium, el terreny sagrat que hi havia just passada la Porta del Vesuvi, completament buit d’edificis en honor de les deïtats guardianes de la ciutat.

La carretera vorejava la ciutat com la pista d’un hipòdrom. Passava pel costat d’una forja de bronze i travessava un gran cementiri. Quan els homes es van enfilar als cavalls, Atili va sentir que havia de dir alguna cosa, que havia de fer un discurs com els del Cèsar abans d’una batalla, però mai no se li havien donat bé aquella mena de coses.

—Quan haguem acabat, compraré vi per a tothom al millor local de tot Pompeia —va dir sense gaire convicció.

—I una dona —va afegir Musa assenyalant-lo—. No oblidis les dones, aquari!

—Les dones us les podeu pagar vosaltres.

—Això si troba una puta que vulgui anar amb ell!

—Que et donin pel cul, Becco. A reveure, colla de malparits!

Abans Atili no va tenir temps de pensar en alguna altra cosa per dir, els seus homes van clavar un cop de taló als costats dels cavalls i es van allunyar trotant entre les multituds que arribaven a la ciutat. Còrax i Musa es van desviar cap a l’esquerra per anar a trobar el camí que duia a Nola; Becco i Corví van girar a la dreta, cap a Nucèria i Abellinum. Un cop es van haver endinsat en la necròpoli, cap d’ells no es va girar a mirar enrere tret de Còrax, que no va mirar Atili, sinó cap a les muralles de la ciutat. La seva mirada va recórrer les muralles i les torres de vigilància per última vegada i llavors es va acomodar amb més fermesa a la sella i va dirigir la vista cap al Vesuvi.

L’enginyer va observar els genets fins que van desaparèixer més enllà de les tombes i van deixar un núvol de pols marró que surava sobre els sarcòfags blancs com a únic rastre del lloc pel qual havien passat. Es va quedar allà dret una estona. Gairebé no els coneixia, però amb ells viatjaven moltes de les seves esperances i una bona part del seu futur. Passada una estona, va desfer les seves passes cap a la porta de la ciutat.

Fins que no es va col·locar a la filera de vianants que feien cua a la porta no va percebre el petit monticle que es formava a terra en el punt en el qual el túnel de l’aqüeducte passava per sota les muralles de la ciutat. Atili es va aturar i es va girar, seguint el seu curs fins al pou més proper, i va comprovar amb sorpresa que el recorregut del túnel apuntava directament al cim del Vesuvi. Vista a través de la boirina que alçaven la pols i la calor, la muntanya semblava encara més temible que des del mar, però també es veia amb menys claredat, i semblava d’un color gris blavós en comptes de verda. Com que era impossible que el túnel anés realment fins al Vesuvi mateix, va suposar que es devia desviar cap a l’est en arribar a la vora dels pendents més baixos i que devia continuar cap a l’interior per anar a trobar la línia principal de l’Augusta. Es preguntava on es devia produir exactament la connexió. Li hauria agradat conèixer la forma del terreny i la qualitat de les roques i el terra, però per a ell la Campània era tot un misteri.

Va tornar a entrar a la ciutat per la porta en penombra i va arribar novament a la claredat de la placeta. De sobte, va ser conscient que estava sol en una ciutat desconeguda. Què havia de saber, Pompeia, de la crisi que tenia lloc fora de les seves muralles? Per què li havia d’importar? L’activitat incessant dels seus ciutadans semblava mofar-se d’ell. Va vorejar el castellum aquae i va recórrer el petit carreró que conduïa a l’entrada.

—Que hi ha algú?

No va contestar ningú. D’allà estant, sentia l’ímpetu de l’aqüeducte amb més claredat, i quan va empènyer la porta de fusta i la va obrir, una ruixada d’escuma el va xopar immediatament, i el va escometre una olor intensa, salvatge i dolça, l’olor que l’havia empaitat tota la vida. L’olor de l’aigua fresca colpejant la pedra càlida.

Va entrar. Dos raigs de llum procedents de dues petites finestres que s’obrien molt per sobre del seu cap perforaven la fresca foscor, però no necessitava llum per saber com estava distribuït el castellum perquè n’havia vist dotzenes d’iguals. Tots eren idèntics i tots estaven disposats seguint els principis de Vitruvi. El túnel del brancal de Pompeia era més petit que la matriu principal de l’Augusta, però malgrat això, encara era prou ample perquè un home es pogués esmunyir al seu interior per fer-hi reparacions. L’aigua rajava de la boca a través d’una reixa de bronze, i queia a una reserva de ciment poc profunda que estava dividida en diversos canals de fusta que alimentaven tres grans canonades. El conducte central subministrava aigua a les fonts d’aigua potable; el de l’esquerra anava a parar a cases privades i el de la dreta portava aigua als banys públics i els teatres. L’única cosa fora del comú era la força del corrent. No només amarava les parets, sinó que també havia arrossegat un munt de residus al llarg del túnel que havien quedat atrapats a la xarxa de metall. Atili hi podia distingir fulles, branques i fins i tot algunes pedres petites. Un manteniment ben pobre. No era estrany que Còrax hagués dit que l’esclau no era de gaire ajut.

Va passar una cama per sobre la paret de ciment del dipòsit, després va passar l’altra i va baixar al desguàs. L’aigua gairebé li arribava a la cintura. Era com caminar entre seda càlida. Va caminar per l’aigua fins a arribar a la reixa i va ficar les mans sota l’aigua, resseguint el contorn del marc de la reixa a la recerca de les tanques. Quan les va trobar, les va obrir. A la part superior n’hi havia unes altres dues. Les va obrir, va aixecar la reixa i es va apartar perquè la brutícia no se li arremolinés a sobre.

—Que hi ha algú?

La veu el va sobresaltar. Al llindar de la porta hi havia un noi jove.

—És clar, que hi ha algú, tros d’idiota. A tu què et sembla?

—Què feu?

—Ets l’esclau que té cura de l’aigua? Si ho ets, estic fent el teu cony de treball, això faig. Espera’t on ets —va ordenar. Atili va tornar a col·locar la reixa a lloc i la va subjectar amb les tanques. En acabat, va caminar dins l’aigua fins a la vora del dipòsit i en va sortir—. Em dic Marc Atili. Sóc el nou aquari de l’Augusta. Com et diuen, a tu, a banda d’imbècil i gandul?

—Em dic Tiró, aquari —va contestar el noi, que tenia els ulls oberts com taronges i estava visiblement alarmat—. Perdoneu-me —va implorar posant-se de genolls—. Avui és festa, aquari… He dormit fins tard… Jo…

—D’acord. Deixa-ho córrer. —El noi no devia tenir més de setze anys i era una deixalla humana, prim com un gos abandonat. Atili va lamentar la seva brusquedat—. Au, aixeca’t de terra. Necessito que m’acompanyis a veure els magistrats. —Li va estendre la mà, però l’esclau no l’hi va agafar. Movia els ulls descontroladament amunt i avall. Atili va agitar el palmell de la mà davant la cara de Tiró—. Ets cec?

—Sí, aquari.

Un guia cec. No era d’estranyar que Còrax hagués somrigut quan li havia preguntat per ell. Un guia cec en una ciutat hostil!

—I com t’ho fas per complir els teus deures si no hi veus?

—Hi sento millor que qualsevol altre home —va respondre Tiró. Malgrat els nervis, en el seu to hi havia un cert orgull—. Escoltant l’aigua sé com flueix i si troba algun obstacle. També en sento l’olor i la puc tastar per buscar qualsevol impuresa —va explicar. Va alçar el cap, va ensumar l’aire i va continuar—: Aquest matí no cal que ajusti les comportes. Mai no havia sentit que l’aigua brollés amb tanta força.

—Ja ho pots ben dir —va coincidir l’enginyer. Havia subestimat el noi—. La línia principal està bloquejada en algun punt entre Pompeia i Nola. Sóc aquí precisament per trobar ajut per reparar-la. Ets propietat de la ciutat? —va preguntar, i Tiró va assentir—. Qui són els magistrats?

—Marc Holconi i Quinti Briti —va respondre immediatament Tiró. Els edils són Luci Popidi i Gai Cuspi.

—Quin és el responsable del subministrament d’aigua?

—Popidi.

—On el puc trobar?

—Avui és festa…

—Doncs on és casa seva?

—Heu de baixar el turó tot recte, aquari, com si anéssiu a la Porta d’Estàbies. És a l’esquerra, just passada la cruïlla gran —va explicar Tiró, alhora que s’incorporava animosament—. Si voleu, us puc ensenyar el camí.

—Hi puc arribar tot sol?

—No, no —va fer Tiró, que ja estava al passadís, ansiós per demostrar la seva vàlua—. Jo us hi duré. Ja ho veureu.

Van baixar plegats a la ciutat. S’estenia desordenada sota els seus peus, un pandemònium de teulades de terracota que baixaven fins a un mar enlluernador. A l’esquerra, el paisatge quedava emmarcat per la serralada de la península de Surrèntum, i a la dreta s’hi veia el flanc cobert d’arbres del Vesuvi. A Atili li costava imaginar-se un terreny millor sobre el qual construir una ciutat. S’elevava prou per sobre la badia per rebre la frescor de la brisa i estava prou a prop de la platja per gaudir dels beneficis del comerç mediterrani. No era cap miracle que s’hagués refet tan de pressa del terratrèmol.

El carrer estava atapeït de cases. No eren els blocs d’apartaments llarguíssims de Roma, sinó habitatges estrets i sense finestres que semblaven girar l’esquena al trànsit sorollós i mirar cap a l’interior. Les portes obertes deixaven veure visions fugaces del que hi havia darrere; ara un passadís amb un bonic mosaic, ara un jardí assolellat, ara una font…, però, a banda d’aquests detalls, l’única cosa que l’alleujava de la monotonia de les tristes parets eren els eslògans electorals escrits amb pintura vermella que empastifaven els murs.

—Tiró, tota la teva ciutat sembla obsessionada amb les eleccions. Es pitjor que a Roma.

—Els homes lliures voten els nous magistrats tots els mesos de març, aquari.

Caminaven de pressa. Tiró anava una mica per davant d’Atili i s’obria camí pel paviment atapeït de gent. De tant en tant, trepitjava un regueró i esquitxava aigua del corrent. L’enginyer li va haver de demanar que anés més a poc a poc. Tiró es va disculpar i, tot alegre, li va explicar que era cec de naixement i que l’havien abandonat a l’abocador de fora les muralles amb la intenció de deixar-lo morir. Afortunadament, algú l’havia recollit i ell s’havia guanyat la vida fent encàrrecs per a la ciutat des que tenia sis anys. Coneixia els camins per pur instint.

—Aquest edil, Popidi —va començar Atili quan van passar per davant la tercera inscripció que portava el seu nom—, deu ser de la família que posseïa Ampliat quan encara era esclau.

Malgrat l’agudesa de la seva oïda, va semblar que per primer cop Tiró no l’escoltava.

Van arribar a una gran cruïlla dominada per un enorme arc de triomf que descansava sobre quatre pilars de marbre. Un equip de quatre cavalls, immortalitzats en pedra, saltaven i s’alçaven contra el cel blau i brillant, arrossegant la carrossa d’or de la Victòria. El monument estava dedicat a un altre Holconi, Marc Holconi Rufus, que havia mort feia sis anys, i Atili es va aturar a llegir la inscripció: tribú militar, sacerdot d’August, cinc vegades magistrat i patró de la ciutat.

Va pensar que sempre es repetien els mateixos noms: Holconi, Popidi, Cuspi… Els ciutadans corrents els podien treure la toga totes les primaveres, girar-se a escoltar uns altres discursos i votar un nou joc de magistrats en posar les seves taules dins les urnes, però el mateix grup de cares conegudes es repetia una vegada i una altra. L’enginyer tenia gairebé tan poc temps per als polítics com per als déus.

Estava a punt de posar el peu a terra per travessar el carrer, però de sobte el va tornar a tirar enrere. Li va semblar que les grans pedres de la calçada vibraven lleugerament. Una intensa onada seca travessava la ciutat. Un instant més tard, va trontollar igual que quan havien amarrat el Minerva i es va haver d’aferrar al braç de Tiró per no caure. Alguns vianants van cridar i un cavall va reguitnar. A l’altra banda de la cruïlla, una teula es va desprendre d’una teulada molt inclinada i es va fer miques en tocar terra. Per un instant, el centre de Pompeia va quedar gairebé en silenci. Llavors, l’activitat va reprendre gradualment el seu ritme normal. La gent va sospirar. Les converses van continuar. El conductor va clavar una fuetada al llom del cavall frenètic i el carro es va posar en marxa amb una estrebada.

Tiró va aprofitar el desconcert que imperava al trànsit per travessar el carrer a corre-cuita, i Atili s’ho va pensar un moment i en acabat el va seguir, mig esperant que les pedres tornessin a bellugar-se sota les seves soles de pell. La sensació l’espantava més que no pas estava disposat a admetre. Si no pots refiar-te del terra que trepitges, de què et pots refiar?

L’esclau el va esperar. Els seus ulls blancs, que buscaven incessantment allò que no podien veure, feien que semblés eternament inquiet.

—No us amoïneu, aquari. Passa molt sovint, aquest estiu. Deu haver passat cinc vegades, o potser deu i tot, en aquests dos últims dies. El terra protesta per la calor!

Li va parar la mà, però Atili no l’hi va agafar perquè trobava humiliant que un cec ajudés a sostenir-se dret algú que hi veia, i es va enfilar al paviment més elevat de l’altra banda del carrer sense ajut.

—On és aquesta maleïda casa? —va preguntar irritat, i Tiró va fer un gest vague amb el cap en direcció a una porta que hi havia a l’altra banda del carrer, una mica més avall d’on eren.

No semblava gran cosa. Les parets blanques habituals, un forn a un costat i una cua de clients que esperaven per entrar en una pastisseria. Se sentia pudor d’orina procedent de la bugaderia del davant, que tenia palanganes col·locades al paviment perquè hi orinessin els vianants (res no rentava la roba tan bé com l’orina humana). Al costat de la bugaderia hi havia un teatre. Sobre la gran porta de l’edifici hi havia un altre dels eslògans omnipresents a la ciutat, també pintat amb pintura vermella:

«ELS VEÏNS DE LUCI POPIDI SECUNDUS DEMANEN LA SEVA ELECCIÓ COM A EDIL. DEMOSTRARÀ QUE ÉS DIGNE DEL CÀRREC»

Atili mai no hauria trobat la casa tot sol.

—Aquari, us puc preguntar una cosa?

—Què vols saber?

—On és Exomni?

—Ningú no ho sap, Tiró. S’ha esvaït.

L’esclau va assimilar la informació assentint molt lentament.

—Exomni era com vós. Tampoc no s’acostumava mai a les tremolors del terra. Deia que li recordava l’època anterior al gran terratrèmol, molts anys abans. L’any que jo vaig néixer.

Semblava a punt de posar-se a plorar. Atili va reposar una mà a la seva espatlla i el va observar atentament.

—Exomni havia vingut a Pompeia recentment?

—És clar. Vivia aquí.

Atili li va prémer l’espatlla amb més força.

—Vivia aquí? A Pompeia?

Estava trasbalsat, però de seguida va entendre que devia ser veritat. Allò explicava per què l’habitatge d’Exomni a Misè estava tan buit d’objectes personals, per què Còrax no havia volgut que ell anés a Pompeia i per què el capatàs es comportava d’una manera tan estranya a la ciutat i no deixava de mirar al seu voltant buscant un rostre conegut entre les multituds.

—Tenia algunes habitacions a la llar d’Africà —va explicar Tiró—. No hi era sempre, però venia força sovint.

—Quan vas parlar amb ell per última vegada?

—No me’n recordo.

El noi es començava a espantar de debò. Va girar el cap com si intentés mirar la mà que Atili havia posat sobre la seva espatlla; l’enginyer el va deixar anar immediatament i li va fer uns copets al braç per tranquil·litzar-lo.

—Intenta recordar-ho, Tiró. Podria ser important.

—No ho sé.

—Abans o després de la fira de Neptú?

Neptunàlia se celebrava el vint-i-tres de juliol: era la data més important del calendari per als homes dels aqüeductes.

—Després, d’això n’estic segur. Deu fer dues setmanes, potser.

—Dues setmanes? Llavors devies ser una de les últimes persones que hi va parlar. Dius que l’amoïnaven les vibracions? —Tiró va assentir—. I Ampliat? Era molt amic d’Ampliat, oi? Anaven junts gaire sovint?

L’esclau es va assenyalar els ulls.

—No hi veig…

Atili va pensar que potser no els havia vist, però de ben segur que els havia escoltat. Ben poca cosa escapava a la seva oïda. Va mirar la casa de Popidi, a l’altra banda del carrer.

—Molt bé, Tiró. Ja pots tornar al castellum. Fes la feina que et tocava fer avui. Agraeixo molt el teu ajut.

—Gràcies, aquari.

Tiró va fer una breu reverència, va agafar la mà d’Atili i li va fer un petó. Aleshores va fer mitja volta i va començar a pujar el turó de camí cap a la Porta del Vesuvi, dansant de banda a banda del carrer per travessar la multitud festiva.