VESPERA

[20.02 h]

Durant [la primera] fase el radi de la xemeneia devia ser de l’ordre de 100 metres. A mesura que continuava l’erupció, l’engrandiment inevitable del cràter va permetre que l’erupció de matèria assolís encara més altura. Al vespre del 24, l’alçària de la columna havia augmentat. Uns nivells cada cop més profunds dins de la bossa magmàtica es van anar afegint a l’erupció, fins que passades al voltant de set hores es va arribar a la capa de pedra tosca grisa més màfica. Aquesta va sortir projectada a raó d’uns 1,5 milions de pedres per segon i enlairada per convecció fins a assolir unes alçades màximes al voltant dels 33 quilòmetres.

Volcans: una perspectiva planetària

En la sufocant xafogor i la pràctica foscor de sota les cobertes del Minerva, els homes s’estaven ajupits escoltant el repic de les pedres per damunt dels seus caps. L’ambient s’anava carregant amb la pudor de la suor i la respiració dels dos-cents mariners. De tant en tant, una veu estrangera cridava en un idioma irreconeixible, però ràpidament era silenciada per l’ordre tallant d’algun dels oficials. Un home que hi havia a prop d’Atili no parava de gemegar en llatí que el món s’estava acabant, i, de fet, l’enginyer tenia aquella mateixa impressió. La naturalesa s’havia capgirat de tal manera que s’estaven ofegant sota una puja de roques enmig del mar, a la deriva en les profunditats de la nit durant les resplendents hores del dia. El vaixell es balancejava amb violència tot i que cap dels rems no es bellugava. No tenia sentit emprendre cap iniciativa, perquè ningú no sabia en quina direcció apuntava el vaixell. No es podia fer altra cosa que aguantar, tots ells arraulits, perduts en els seus pensaments.

Atili no va poder calcular quanta estona va durar tot plegat. Potser una hora, potser dues. Ni tan sols no estava segur de quin punt ocupava a sota les cobertes. Sabia que s’estava aferrant a un pòrtic estret de fusta que semblava tenir la llargada de tot el vaixell, amb els bancs dobles de remers apilats a totes dues bandes. Podia sentir Plini esbufegant en alguna banda a prop, Alexió empassant-se els mocs com una criatura. Torquat estava molt callat. El martelleig incessant de la pluja de pedra tosca, al principi molt estrepitós en espetegar contra la fusta de la coberta, es va anar esmorteint progressivament, a mesura que la pedra tosca queia sobre pedra tosca, aïllant-los del món. I allò, per a ell, era el pitjor de tot: la sensació d’aquella massa que, lentament, anava exercint més i més pressió sobre ells, enterrant-los en vida. A mesura que passava el temps es va començar a plantejar fins quan aguantarien les bigues de la coberta o si el pes acumulat del que tenien al damunt els aniria enfonsant sota les onades. Va intentar consolar-se pensant que la pedra tosca és lleugera: els enginyers romans, quan construïen una gran cúpula, a vegades la barrejaven amb el ciment en comptes dels acostumats trossos de totxo i roca. Tot i així, es va adonar que el vaixell estava cada vegada més escorat. Poc després, un crit de pànic sorgit d’entre alguns dels remers de la seva dreta els avisà que l’aigua entrava a través dels forats dels rems.

Torquat els va cridar a l’ordre amb severitat i tot seguit va comunicar a Plini, ajupint-se sota la biga que necessitava comptar amb un grup d’homes per anar a coberta i intentar enretirar a cops de pala la roca caiguda.

—Feu el que hagueu de fer, capità —va respondre l’almirall. Tenia la veu calmada—. Us parla Plini! —va bramar de sobte per damunt del bramul de la tempesta—. Espero que cadascun de vosaltres es comporti com un soldat romà! Quan tornem a Misè se us recompensarà, us ho prometo!

Es van sentir algunes burles en la foscor.

—Més aviat serà si tornem!

—Heu estat vós qui ens ha ficat en aquest embolic!

—Calleu! —va udolar Torquat—. Enginyer, m’ajudareu?

Ja havia pujat l’escaleta que duia fins a la trapa i s’esforçava per obrir-la, però el pes de la pedra tosca hi oposava una forta resistència. Atili va avançar a tentines seguint la biga per trobar-se amb ell a l’escala, on es va subjectar amb una mà mentre amb l’altra feia força contra el pesat plafó de fusta que tenien sobre el cap.

Junts van aconseguir pujar-la lentament provocant que una pluja de detritus els caigués damunt del cap i repiqués sobre la fusta del terra.

—Necessito vint homes! —va ordenar Torquat—. Aquests cinc bancs de rems, veniu amb mi.

Atili va sortir a coberta darrere d’ell enmig d’aquell remolí de pedra tosca voladora. Hi havia una estranya llum marronosa, com si es tractés d’una tempesta de sorra, i mentre es posava dret, Torquat el va agafar del braç assenyalant davant d’ells. Atili encara va trigar una mica a veure el que li ensenyava, però al final també ho va veure: una filera d’espurnejants llums grogues que es podien distingir de manera tènue en la foscor. Pompeia, va pensar: Corèlia!

—Hem anat a la deriva per la pitjor part i ara ens acostem a la costa! —va cridar el capità—. Només els déus saben on! Intentarem que quedi varat! Ajudeu-me amb el timó! —es va tombar empenyent enrere el remer que tenia més a la vora, cap a la trapa—. Vés a baix i digues als altres que remin: que remin per salvar la pell! Vosaltres: hisseu la vela!

Corrent per un costat del vaixell es va dirigir cap a la popa seguit d’Atili, amb el cap cot i els peus enfonsant-se en aquella espessa estora de pedra tosca blanca que ocultava la coberta com si fos neu. La coberta era tan a prop del nivell de l’aigua que tenia la impressió que gairebé hauria pogut baixar sobre aquella catifa de roca i anar caminant fins a terra. Va enfilar-se a quatre grapes a la coberta de popa i, juntament amb Torquat, va aferrar el gran rem que dirigia la liburna. Però ni tan sols amb dos homes penjats d’ell, la pala no aconseguia moure’s enmig d’aquella massa.

Vagament va veure com la silueta de la vela començava a hissar-se davant d’ells. Va sentir l’espetec que fa ver en inflar-se. En el mateix moment es va veure una ondulació als bancs de rems. El timó va tremolar suaument sota les seves mans. Torquat empenyia i ell estirava mentre lluitava per trobar un suport ferm amb els peus enmig d’aquella massa inestable de pedra i, a poc a poc, va notar com el mànec de fusta es començava a moure. Durant uns segons va semblar que la liburna s’inclinava, immòbil, però aleshores, una ràfega de vent els va empènyer endavant. Es va a tornar a sentir el repic del tambor a sota coberta fent que els rems anessin prenent un ritme constant i, enmig de la penombra que els precedia, va començar a emergir la silueta de la costa: una escullera, una platja sorrenca, una filera de vil·les amb torxes enceses a les terrasses, persones corrent al bot de l’aigua mentre les onades aixecaven les barques uns segons per, tot seguit, tornar a deixar-les damunt la sorra. Desil·lusionat es va adonar que, fos quin fos aquell lloc, allò no era Pompeia.

De sobte, el timó va fer un salt i es va començar a moure amb tanta llibertat que va pensar que es devia haver partit. Però Torquat l’estava fent girar del tot dirigint-los cap a la platja. Havien aconseguit desempallegar-se de la pedra tosca i suraven per damunt les onades, amb la força del vent i del mar empenyent-los de dret a terra. Va veure com la multitud a la platja, tots ells intentant carregar les seves pertinences a les barques, es tombaven a mirar-los estupefactes, i com arrencaven a córrer en totes direccions quan la liburna se’ls va llançar al damunt. Torquat va cridar:

—Agafeu-vos fort!

I uns segons després el casc va xocar contra la roca i Atili va sortir volant cap a la coberta principal, on el matalàs de pedra, d’un gruix considerable, va frenar el seu aterratge.

Va restar allà uns instants, sense alè, amb la galta contra la pedra tosca càlida i seca, mentre el vaixell ballava sota d’ell. Va sentir els crits dels mariners que pujaven a coberta i el xipolleig que feien en saltar a l’aigua. Es va aixecar per veure com arriaven la vela; l’àncora penjava a un costat. Homes carregats amb cordes corrien per la platja, intentant trobar algun lloc on fixar el vaixell. Era el crepuscle, no el crepuscle que els havia llançat l’erupció, que semblava que havien travessat pel bell mig, sinó l’enfosquiment natural de primera hora del vespre. La pluja de pedres era lleu i intermitent, i el soroll que feien en caure sobre la coberta i esquitxar el mar es confonia amb el trencar de l’escuma i el brogit del vent. Plini havia aparegut per la trapa i anava avançant amb molta cura trepitjant la pedra tosca amb l’ajuda d’Alexió: una figura ferma i digna enmig del pànic que l’envoltava. Si tenia por, encara que només fos una mica, no ho demostrava, i en veure que se li acostava Atili, va alçar un braç fent un gest gairebé alegre.

—Bé, enginyer, vet aquí una mica de bona sort. Sabeu on som? Conec bé aquests paratges. Ens trobem a Estàbies: una de les millors ciutats per fer nit. Torquat! —va fer un gest al capità—. Us proposo que fem nit aquí.

Torquat se’l va quedar mirant amb incredulitat.

—No tenim cap altre opció, almirall. És impossible pretendre que un vaixell es faci a la mar plantant cara a aquest vent. La pregunta és: quan de temps trigarà aquella paret de roca a caure’ns al damunt?

—Potser no ho farà —va aventurar Plini. Va dirigir la mirada per damunt de l’escuma cap als llums d’aquella petita ciutat que s’enfilava per la falda de la muntanya. La carretera de la costa que vorejava la badia la separava de la platja. Anava atapeïda amb el mateix trànsit esgotat de refugiats que Atili s’havia trobat més d’hora a Herculanèum. A la mateixa platja, potser s’hi havien congregat un centenar de persones amb les seves pertinences i l’esperança d’escapar per mar, però incapaces de fer altra cosa que mirar amb desesperança com trencaven les onades. A certa distància hi havia un home gras i carregat d’anys que de tant en tant alçava els braços lamentant-se. En veure’l, Atili va sentir un calfred en reconèixer-lo. Plini també s’hi havia fixat.

—És el meu amic Pomponià. El pobre ximple —va dir amb tristesa—. Un tipus nerviós en les millors èpoques. Necessitarà el nostre suport. Cal que posem cara de tenir la situació controlada. Ajudeu-me a arribar a la platja.

Atili va saltar al mar, seguit per Torquat. Però el nivell variava de tal manera que ara els arribava al pit, i al moment següent els arribava al coll. No era gens fàcil desembarcar algú del pes i les condicions de l’almirall. Amb l’ajuda d’Alexió, finalment, van aconseguir que Plini s’ajupís d’esquena i es deixés lliscar endavant de tal manera que, quan van agafar-lo pels braços, es va deixar caure a l’aigua. Van fer-s’ho com van poder per tal que mantingués el cap fora de l’aigua i, aleshores, fent gala d’un autocontrol impressionant, es va desfer de les seves mans i va avançar a gual fins a la vora sense ajuda.

—Ximplet obstinat —va dir Torquat mentre el veien com caminava per la platja per abraçar-se amb Pomponià—. Un magnífic, valent i obstinat ximplet. Ha estat a punt de matar-nos en dues ocasions i m’hi jugo el que vulgueu que ho tornarà a fer abans no acabi.

Atili va resseguir la costa amb la mirada en direcció al Vesuvi, però no va poder veure-hi gaire en la foscor que s’intensificava, tret de les línies blanques i lluminoses de les onades que avançaven fins a colpejar la costa i, més enllà, el negre intens de les roques que queien. Una altra ratlla de llamps vermells va travessar el cel.

—A quina distància ens trobem de Pompeia?

—A quatre quilòmetres i mig —va respondre Torquat—. Potser menys. Sembla que se n’estiguin enduent la pitjor part, pobres desgraciats. Aquest vent… farien bé els homes de buscar-se algun refugi.

Va començar a avançar cap a la costa deixant sol Atili.

Si Estàbies es trobava a quatre quilòmetres i mig de Pompeia a favor del vent i el Vesuvi es trobava a set quilòmetres de la ciutat en direcció contrària, aleshores aquell monstruós núvol devia tenir uns onze quilòmetres de llargada. Onze quilòmetres de llargada i, quant?, almenys set quilòmetres d’amplada, tenint en compte la distància que semblava cobrir mar endins. Tret que Corèlia hagués fugit molt d’hora, no devia haver tingut cap oportunitat d’escapar.

Es va quedar allà una estona, colpejat pel mar, fins que, en la distància, va sentir que l’almirall cridava el seu nom. Sense esperança, es va girar obrint-se pas per les profunditats inesgotables fins a arribar a la platja per reunir-se amb la resta.

Pomponià tenia una vil·la a primera línia de mar a la qual s’arribava fent un curt passeig. Plini li proposava d’anar tots plegats cap allà. Atili els podia sentir com discutien mentre s’hi acostava. Pomponià, dominat pel pànic, s’hi oposava amb aquella veu estrident dient que si abandonaven la platja perdrien l’oportunitat de tenir un lloc en una barca. Però Plini va fer un gest, desestimat.

—No té cap mena de sentit esperar-nos aquí —va dir en un to de veu constrenyedor—. A més, sempre us podeu embarcar amb nosaltres quan el vent i la mar siguin més favorables. Au va, Lívia, doneu-me el bracet.

Amb l’esposa de Pomponià a un costat i Alexió a l’altre, i la cua d’esclaus domèstics darrere d’ells, arrossegant busts de marbre, estores, cofres i canelobres, els va dirigir camí amunt.

S’afanyava tant com podia, amb les galtes enceses, i Atili va pensar: «Ho sap, sap per les seves observacions el que està a punt de passar». Efectivament, quan tot just havien arribat a les portes de la vil·la, se’ls va tornar a abalançar al damunt com si fos una tempesta d’estiu, al principi unes quantes gotes grosses, a tall d’advertència, i després l’aire va esclatar per damunt dels arbustos de murtra i el jardí de llambordes. Atili va notar com el cos d’una altra persona empenyia el seu des de darrere, ell va empènyer el de l’home que tenia al davant i, junts, van caure rodolant en travessar la porta a dins de la vil·la fosca i deserta. La gent somicava donant copets a cegues als mobles. Va sentir que una dona cridava, i tot seguit, una trencadissa. De sobte va aparèixer el rostre sense cos d’un esclau, il·luminat des de sota per un llum d’oli; després va desaparèixer i tot seguit va sentir el conegut bluf que fa una torxa en encendre’s. S’estaven amuntegats en la intimitat que concedia la llum, senyors i esclaus per igual, mentre la pedra tosca repicava contra el sostre de terracota de la vil·la i destrossava els jardins ornamentals de fora. Algú va marxar amb el llum d’oli per anar a buscar més torxes i espelmes que els esclaus van anar encenent, després i tot que hi hagués prou llum, com si, d’alguna manera, com més lluminosa fos l’escena, més segurs haguessin d’estar. Aviat aquella atapeïda sala va estar impregnada d’una mena d’esperit festiu, moment que Plini va aprofitar, agafant Pomponià per les espatlles amb un braç, per declarar que li agradaria menjar alguna cosa.

L’almirall no creia en una vida després de la mort. «Ni el cos ni la ment tenen cap sensació més després de la mort de la que tenien abans de néixer». Tanmateix, es va revestir d’una disfressa de valentia durant les hores següents que ningú dels qui va sobreviure a aquella vetllada no podria oblidar mai. Ja feia temps que havia decidit que quan la mort el vingués a buscar intentaria per tots els mitjans que el rebés amb els ànims de Marc Sergi, a qui en la seva Història natural havia atorgat la consideració de ser l’home més valent que havia viscut mai. Ferit en vint-i-tres ocasions al llarg de les seves campanyes, tolit, capturat dos cops per Anníbal i tancat a la presó durant vint mesos interminables, Sergi s’havia llançat a la batalla final amb una mà dreta feta de ferro en substitució de la que havia perdut. No gaudia del reconeixement que tenien Escipió o el Cèsar, però, què hi feia? «Tots els altres triomfadors han conquerit homes», havia escrit Plini, «però Sergi també va conquerir la fortuna».

Conquerir la fortuna: vet aquí el que havia de ser l’objectiu final de tot home. I, conseqüentment, mentre els esclaus preparaven el sopar, va comunicar a un estupefacte Pomponià que abans li agradaria banyar-se, i va sortir remenant el cul, escortat per Alexió, per remullar-se en una banyera freda. Es va treure la roba bruta i es va arraulir dins l’aigua clara, submergint completament el cap en un món silenciós. Emergint a la superfície va informar-los que volia dictar unes quantes observacions més: com l’enginyer, calculava que les dimensions de la manifestació eren d’uns aproximats onze per set quilòmetres. Després va deixar que un dels esclaus massatgistes de Pomponià l’eixugués, que l’untessin en oli de safrà i que el vestissin amb una toga neta del seu amic.

Van seure a taula cinc persones: Plini, Pomponià, Lívia, Torquat i Atili. D’acord amb l’etiqueta no era una xifra ideal i, a més, l’aldarull de la pedra tosca contra la teulada feia difícil qualsevol conversa. Tanmateix, almenys això significava que tenia una hamaca per jeure i espai per estirar-se. Havien fet dur les taules i hamaques del menjador, i les havien col·locades a la sala il·luminada amb torxes. I com que el menjar no era gaire exuberant (s’havien apagat les cuines i el millor que els podien servir eren carns, aus i peix freds), Pomponià ho va compensar, seguint l’amable consell de Plini, amb el vi. Va presentar-los un falernià de dos-cents anys, collita d’un dels consolats de Luci Opimi. Era la darrera gerra. «Ja no té gaire sentit conservar-la», va comentar tenebrosament.

A la llum de les espelmes el líquid tenia el color de la mel torrada, igual que després que el decantessin, però abans no el barregessin amb un vi més jove (ja que era massa àcid per beure’l sense barrejar), Plini va prendre’l de les mans a l’esclau que el sostenia i el va olorar, i va poder percebre en aquella aroma antiga una alenada de l’antiga República: d’homes de l’estirp de Cató i Sergi; d’una ciutat que lluita per convertir-se en un imperi; de la pols del Camp de Mart; de judicis a ferro i foc.

L’almirall es va encarregar de menar la conversa la major part de l’estona, esforçant-se perquè no es fes pesada, evitant fer el més mínim esment, per exemple, de Rectina i de la valuosa biblioteca de la Vil·la Calpúrnia, ni de la sort de la flota que a aquelles hores imaginava que s’havia dispersat del tot i que estava escampada al llarg de la costa. Es va adonar que només amb allò ja n’hi havia prou per obligar-lo a suïcidar-se: s’havia fet a la mar sense esperar que li arribés el permís imperial, Tit no seria gens compassiu. En canvi, va decidir parlar de vins. En sabia molt, de vins. Júlia li deia que era un «pesat del vi». Però quina importància tenia? Avorrir era un privilegi que atorgaven l’edat i el rang. I si no hagués estat pel vi, el seu cor faria anys que ho hauria deixat córrer.

—Els llibres diuen que l’estiu al consolat d’Opimi s’assemblava molt al que tenim ara. Dies llargs i xafogosos presenciats per un sol interminable; «madur», com en diuen els vinaters. —Va fer girar el vi en el seu got i el va olorar—. Qui ho sap? Potser d’aquí a dos segles els homes beuran la collita d’aquest any que ara corre i es preguntaran com érem. Quines eren les nostres habilitats. Quina la nostra valentia.

L’estrèpit del bombardeig semblava augmentar. En alguna banda es va sentir que s’estellava la fusta. Es va sentir una trencadissa de rajoles. Plini va mirar els companys que l’envoltaven: Pomponià, que mirava el sostre amb els ulls mig closos i s’aferrava a la mà de la seva esposa; Lívia, que va aconseguir oferir-li un somriure feble —sempre havia tingut el valor que mancava al seu home—; Torquat, que es mirava el terra amb les celles arrufades; i, finalment, l’enginyer, que no havia badat boca en tot el sopar. Sentia una especial predilecció envers l’aquari: un home de ciència, l’hi deia el cor, que havia sortit a navegar a la recerca del coneixement.

—Us proposo un brindis pel geni de l’enginyeria romana: per l’Aqua Augusta, que ens va avisar del que passaria. Només ens va faltar saber interpretar-ho! —Va alçar el got en direcció a Atili—. Per l’Aqua Augusta!

—Per l’Aqua Augusta!

Van beure amb diferents graus d’entusiasme. Era un bon vi, va pensar l’almirall llepant-se els llavis. Una barreja perfecta de l’antic i el novell. Com ell mateix i l’enginyer. I si resultava que era el darrer? Bé, doncs, així era un bon vi per acabar.

Quan va anunciar que marxava a dormir va poder llegir al rostre dels presents que suposaven que estava fent broma. Però no, els va confirmar, ho deia seriosament. S’havia entrenat per adormir-se quan volgués: fins i tot dret, damunt d’una sella, enmig d’un glacial bosc germànic. Allò? Allò no era res!

—Doneu-me el braç, enginyer, si sou tan amable.

Els va desitjar una bona nit a tots.

Atili sostenia una torxa per damunt del cap amb una mà i amb l’altra proporcionava suport a l’almirall. Junts van sortir al jardí central. Amb el pas dels anys Plini havia estat per allà sovint. Era un dels seus llocs preferits: els esquitxos de llum damunt la pedra rosa, l’aroma de les flors, el parrup del colomar que hi havia a la paret de damunt del mirador. Però ara el jardí estava sumit en una profunda foscor, tremolós de sentir el bramul de les pedres que queien. El caminoi estava recobert de pedra tosca i els núvols de pols que s’alçaven de les roques seques i trencadisses van provocar-li un ofec. Es va aturar davant la porta de l’habitació que solia ocupar, tot esperant que Atili s’enretirés per poder-la obrir. Es preguntava què havia passat amb els ocells. Havien fugit volant abans no comencés la manifestació, i havien ofert així una portentosa visió, si hi hagués hagut un oracle preparat per interpretar-ho? O estaven per allà en alguna banda dins la fosca nit, colpejats i arraulits?

—Teniu por, Marc Atili?

—Sí.

—Això és bo. Per poder ser valent, per definició, primer s’ha de tenir por. —Va reposar una mà damunt l’espatlla de l’enginyer mentre es treia les sandàlies—. La naturalesa és una deïtat misericordiosa —va continuar—. La seva fúria mai no dura per sempre. El foc mor. La tempesta acaba amb ella mateixa. La inundació recula. I això també acabarà. Ja ho veureu. Aneu a descansar.

Va entrar arrossegant els peus a la cambra sense finestres i va deixar que Atili s’encarregués de tancar la porta.

L’enginyer es va quedar on era, repenjat a la paret mirant com plovia pedra tosca. Passada una estona va sentir uns roncs forts que sortien de l’habitació. Extraordinari, va pensar. O bé l’almirall estava fent veure que estava adormit, cosa que dubtava, o realment l’home s’havia adormit. Va mirar el cel. Havia de suposar que Plini tenia raó, i que la «manifestació», com encara insistia a anomenar-ho, començaria a perdre intensitat. Però, ara com ara, no era el cas. Més aviat, la tempesta cobrava força. Va distingir un so diferent, més dur que el de les roques que queien, i sota els seus peus la terra va tremolar, com a Pompeia. Amb molta cura es va atrevir a sortir de sota el dosser, il·luminant el terra amb la torxa i, immediatament, va rebre un cop fort al braç. Va estar a punt de deixar caure la torxa. Va recollir un bloc de la roca que acabava de caure. Mantenint-se ben arrapat a la paret, la va estudiar sota la llum.

Era més grisa que la pedra tosca d’abans, més densa, més gran, com si s’haguessin fos diversos trossos, i picava contra el terra amb molta més força. La pluja de roca blanca escumosa havia estat incòmoda i aterradora, però no especialment dolorosa. Rebre el cop d’un tros com aquell seria suficient com per deixar inconscient un home. Quanta estona feia que havia començat?

Va dur el tros a la sala i el va allargar a Torquat.

—La cosa empitjora —va dir—. Mentre sopàvem, les pedres s’han anat tornant més pesades. —I després, adreçant-se a Pomponià—: Quina mena de sostres teniu aquí, senyor? Plans o inclinats?

—Plans. Formen terrasses. Ja sabeu, per poder gaudir de les vistes de la badia.

«És clar», va pensar Atili, «les famoses vistes». Potser si haguessin perdut menys temps admirant el mar i força més mirant per damunt de les seves espatlles a la muntanya que tenien darrere, haurien estat més ben preparats.

—Quants anys té, la casa?

—Ha estat propietat de la meva família durant generacions —va respondre amb orgull Pomponià—. Per què?

—No és segura. Amb el pes de les roques que li estan caient al damunt, i la fusta vella també hi ajuda, abans o després les bigues cediran. Hem de sortir d’aquí.

Torquat va sospesar la roca amb la mà.

—A fora? A sota d’això?

Durant uns segons ningú no va parlar. Llavors, Pomponià va començar a somicar que estaven acabats, que haurien d’haver ofert un sacrifici a Júpiter tal com havia proposat de bon principi, però mai ningú no li feia cas…

—Calleu —va saltar la seva esposa—. Tenim coixins, oi que sí? I llençols? Ens podem protegir de les roques amb ells.

—On és l’almirall? —va demanar Torquat.

—Dormint.

—S’ha resignat a morir, no trobeu? Tota aquella xerrameca sobre el vi! Però jo no estic pas preparat per morir, i vós?

—No.

Atili es va sorprendre de la fermesa de la seva resposta. D’ençà de la mort de Sabina, havia continuat vivint com per inèrcia, i si algú li hagués dit que la seva existència s’acostava al final, no l’hauria amoïnat gaire saber si era cert o no. Però ara ja no se sentia així.

—Doncs aleshores tornem a la platja.

Lívia cridava als esclaus que arrepleguessin coixins i roba de casa mentre Atili s’afanyava a tornar al jardí. Encara es podien sentir els roncs de Plini. Va colpejar la porta i va intentar obrir-la, però en el curt lapse de temps que havia passat el camí havia quedat cobert de detritus. Es va haver d’ajupir per enretirar-los, després va empènyer la porta i va entrar corrent amb la torxa. Va sacsejar la molsuda espatlla de l’almirall, però l’home es va limitar a emetre un grunyit i a parpellejar a la llum.

—Deixeu-me estar.

Va intentar tornar a fer mitja volta. Atili no va voler discutir amb ell. Va passar el braç fent ganxo per sota l’aixella de Plini i el va fer incorporar. Oscil·lant sota el pes de l’home, va empènyer l’almirall, que no parava de protestar, cap a la porta, i quan tot just havien travessat el llindar, va sentir com una de les bigues es partia darrere d’ells i part del sostre de l’habitació es desplomava sobre el terra.

Es van posar els coixins travessats damunt el cap, de tal manera que els extrems els cobrien les orelles, i se’ls van subjectar amb tires que havien retallat dels llençols, lligant-los ben fort sota la barbeta. Amb aquells caps blancs tan grossos semblaven alguna mena d’insecte cec subterrani. Tot seguit, cadascun d’ells va arreplegar una torxa o un llum i, amb una mà damunt l’espatlla de la persona que tenien davant, a banda de Torquat que anava al capdavant i que havia preferit posar-se el casc en comptes del coixí, van sortir a suportar el xàfec fins a la platja.

Al seu voltant podien sentir la fúria de la naturalesa: el mar embravit, la rufaga de les roques, l’estrèpit de les teulades que cedien. De tant en tant, Atili notava el cop esmorteït d’un míssil que li colpejava el crani i les orelles li xiulaven com no ho havien fet mai des que era un nen i l’havien pegat els mestres. Era com si una multitud els estigués lapidant: com si les deïtats haguessin declarat el triomf de Vulcà i aquella penosa processó, arrabassada de tota dignitat humana, fos la forma que havia triat per humiliar els seus captius. Avançaven lentament, enfonsant-se fins als genolls en aquella massa de pedra tosca inestable, incapaços d’anar més de pressa que l’almirall. Els estossecs i esbufecs de Plini semblava que empitjoraven amb cada passa endavant que feia. S’agafava a Alexió i Atili anava al seu darrere; darrere l’enginyer hi havia Lívia i, darrere d’ella, Pomponià, amb els esclaus formant una filera de torxes a la seva esquena.

La intensitat del bombardeig havia obligat els refugiats a deixar lliure la carretera, però a baix, a la platja, hi havia llum i Torquat els dirigia cap allà. Una colla de ciutadans d’Estàbies i alguns homes del Minerva havien desballestat un dels vaixells inservibles i li havien calat foc. Amb l’ajuda de cordes, la pesada vela de la liburna i una dotzena de rems, havien construït un gran refugi al costat del foc. Algunes persones que havien fugit per la costa s’havien acostat allà des de la carretera demanant-los refugi i una multitud de diversos centenars s’estaven empenyent per encabir-se sota el sostre. No volien compartir amb aquells nouvinguts d’aspecte repulsiu aquella tenda provisional i van haver de suportar bromes i baralles a l’entrada fins que Torquat va cridar que l’almirall Plini anava amb ell i que faria crucificar tots aquells mariners que es neguessin a obeir les seves ordres.

A contracor, els van fer lloc, i Alexió i Atili van deixar Plini damunt la sorra just a l’altra banda de l’entrada. Amb veu feble va demanar una mica d’aigua, i Alexió va agafar la carabassa d’un esclau i l’hi va posar als llavis. Va empassar-se’n una mica, va estossegar i es va estirar de costat. En un gest amable Alexió es va treure el coixí i l’hi va posar sota el cap. Va alçar la mirada cap a Atili. L’enginyer va arronsar les espatlles. No sabia què dir. No creia que l’ancià pogués sobreviure gaire més en aquelles condicions.

Es va girar i va mirar a l’interior del refugi. Les persones s’estaven apilades les unes amb les altres, gairebé sense poder-se moure. El pes de la pedra tosca estava fent que el sostre s’enfonsés. De tant en tant un parell de mariners el buidaven empenyent-lo amb la punta dels rems per fer caure les pedres. Els nens ploraven. Un nen gemegava per la seva mare. Tret d’això, no se sentia parlar ni cridar ningú. Atili va intentar esbrinar quina hora era —va suposar que devia ser mitjanit, però de tota manera tornava a ser impossible saber si era la matinada o no— i es va preguntar quanta estona podrien aguantar. Abans o després, la fam o la set, o la pressió de la pedra tosca que s’anava acumulant per tots els costats de la tenda, els obligaria a abandonar la platja. I aleshores què? Una lenta agonia sota la roca? Una mort molt més prolongada i astuta que res que mai no hagués pogut inventar l’home sobre la capa del sòl? I Plini encara creia que la naturalesa era una deïtat misericordiosa!

Es va treure el coixí de damunt del cap suat i, tan bon punt li va quedar el rostre descobert, va sentir que algú raucava el seu nom. Al principi, enmig d’aquella pràctica foscor atapeïda no va poder distingir qui era que el cridava, i ni tan sols quan una mà li va fer l’atenció acostant-se cap a ell tampoc no el va reconèixer. Tenia el rostre que semblava de pedra, el rostre blanc com el guix per la pols, els cabells eriçats en punxes, com el de la Medusa. Tan sols quan va pronunciar el seu nom, «Sóc jo, Luci Popidi», es va adonar que era un dels edils de Pompeia.

Atili el va engrapar pel braç.

—Corèlia? Ve amb vós?

—La meva mare: ha caigut a la carretera —Popidi somicava—. Ja no l’he poguda carregar més tros. L’he haguda d’abandonar.

Atili el va sacsejar.

—On és Corèlia?

Els ulls de Popidi eren com dos forats buits enmig d’una màscara. Semblava una d’aquelles efígies ancestrals que decoraven les parets de casa seva. Va respirar fondo.

—Covard —el va acusar Atili.

—He intentat dur-la amb mi —va ploriquejar Popidi—. Però aquell sonat l’havia tancat amb pany a la seva habitació.

—Així, doncs, l’heu abandonada?

—Quina altra cosa podia fer? Ens volia empresonar a tots! —es va aferrar a la túnica d’Atili—. Dueu-me amb vós. Aquell d’allà és Plini, oi que sí? Teniu un vaixell? Tingueu pietat! No puc continuar tot sol…

Atili se’n va desfer i es va dirigir cap a l’entrada de la tenda. La foguera havia quedat soterrada per la pluja de roques, i ara que ja no els il·luminava, la foscor de la platja no era ni tan sols la foscor de la nit, sinó la d’una cambra tancada. Va dirigir la mirada cap a Pompeia. Qui podia dir que el món no estava immers en un procés de destrucció total? Que la mateixa força que mantenia unit l’univers, el logos, tal com l’anomenaven els filòsofs, no s’estava desintegrant? Es va deixar caure de genolls i va ficar les mans sota la sorra, i en aquell mateix moment va saber, fins i tot mentre els grans de sorra se li escolaven entre els dits, que tot seria aniquilat. Ell i Plini, Corèlia, la biblioteca d’Herculanèum, la flota, les ciutats del voltant de la badia, l’aqüeducte, Roma, el Cèsar, tot allò que hagués viscut o estat construït, al final, tot plegat quedaria reduït a una pila de roca i a una mar sempre en moviment. Cap d’ells no deixaria ni tan sols una petjada darrere seu; ni tan sols no deixarien un record. Moriria allà a la platja amb tota la resta fins que els ossos de tots quedessin reduïts a pols.

Però la muntanya encara no havia acabat amb ells. Va sentir el crit d’una dona i va alçar la mirada. Gairebé imperceptible, com un miracle, lluny, en la distància però tanmateix cada vegada amb més intensitat, va veure una corona de foc al cel.