HORA PRIMA

[06.20 h]

En algun punt el magma calent va entrar en contacte amb l’aigua del sòl que es filtrava a través del volcà, i això va fer que es desencadenés el primer esdeveniment, la petita erupció freatomagmàtica que va projectar una pluja molt prima de tefra per damunt dels vessants orientals del volcà. Això, segurament, va ocórrer durant la nit o el matí del 24 d’agost.

Volcans: una perspectiva planetària

Va dissimular l’angoixa que no parava de créixer dins seu al llarg de la sufocant nit mentre treballaven a la llum de les torxes per reparar la matriu.

Va ajudar Corví i Polites a la superfície a preparar la barreja de ciment dins els abeuradors de fusta. Hi abocaven la calç viva i el puteolanum en pols i una petita quantitat d’aigua, no més d’una tassa, amb compte, perquè aquell era el secret principal de preparar un bon ciment, com més seca fos la barreja, més fermament se subjectava. I després va ajudar els esclaus a baixar-lo dins de cabassos a la matriu i escampar-lo per formar una nova base per al conducte. Va ajudar Brèbix a esmicolar les runes que havien extret abans i van afegir un parell de capes de ciment a la base per reforçar-la. Va ajudar a serrar els taulons que feien servir per fermar les parets i per poder avançar a quatre grapes per damunt del ciment humit. Va allargar totxos a Musa mentre ell els anava col·locant. Per acabar, va ajudar Corví a aplicar una capa prima de ciment. El segon secret d’un ciment perfecte era colpejar-lo com més fort millor, «amb la mateixa força que si estiguessis tallant fusta», per tal de treure’n fins la darrera bombolla d’aigua o aire que, més tard, podria ser una font de debilitat.

Quan el cel de damunt la boca d’accés s’anava tornant gris, va saber que segurament havien fet prou com perquè l’Augusta pogués tornar a funcionar. Hauria de tornar per arreglar-la com cal. Però, ara com ara, amb una mica de sort, resistiria. Va anar avançant amb la torxa fins al final de la secció reparada, inspeccionant cada mil·límetre. La capa impermeable seguiria el procés de fixació fins i tot mentre l’aqüeducte tornés a córrer. Al final del primer dia ja estaria dur; al final del tercer, seria més resistent que una roca.

«Si és que ser més fort que una roca vol dir encara alguna cosa». Però es va guardar aquell pensament per a si mateix.

—Ciment que s’asseca sota l’aigua —va dir a Musa en tornar—. Això sí que és un miracle.

Va deixar que els altres pugessin davant seu. El dia que s’aixecava els mostrava que havien muntat el campament sobre unes pastures accidentades, amb pedres grosses escampades pertot i flanquejades per muntanyes. A l’est hi havia els escarpats penyals dels Apenins, amb una ciutat, suposadament Nola, que començava a fer-se visible a la llum de l’albada a uns set o vuit quilòmetres d’allà. Però el més corprenedor era la poca distància que els separava del Vesuvi. Es trobava directament a l’oest i el terreny començava a pujar gairebé d’immediat a un centenar de passes de l’aqüeducte, amb un pendent tan pronunciat que l’enginyer va haver de tirar el cap enrere per veure’n el cim. Però el que resultava més inquietant de tot, ara que les ombres començaven a esvair-se, eren les franges d’un color blanc grisos que començaven a dibuixar-se al llarg d’un dels vessants. Estaven clarament situades a l’altra banda dels boscos que l’envoltaven, disposades com puntes de fletxa que apuntaven cap al cim. Si no hagués estat agost, hauria jurat que eren de neu. Els altres també les havien vist.

—Gel? —va preguntar Brèbix mirant embadalit la muntanya—. Gel en ple agost?

—Havíeu vist mai res de semblant, aquari? —va preguntar Musa.

Atili va moure el cap. Estava pensant en la descripció que apareixia en el papir en grec: «la cendra que llancen les flames de l’Etna, fan que la terra sigui especialment bona per al conreu de la vinya».

—Podria ser —va observar dubtós, gairebé per a si mateix—, podria ser que es tractés de cendra?

—Però, com pot ser que hi hagi cendra sense foc? —va objectar Musa—. A més, si hi hagués hagut un foc d’aquestes dimensions en la foscor, l’hauríem vist.

—Tens raó —Atili va mirar al seu voltant els rostres esgotats i atemorits. Pertot arreu hi havia indicis de la feina feta (piles de runa, àmfores buides, torxes esgotades, taques de socarrim allà on havien cremat els focs de nit fins que s’havien consumit). El llac havia desaparegut i amb ell, va apreciar, els ocells. No havia sentit que marxessin. Per damunt de la carena, a l’altra banda del Vesuvi, començava a sortir el sol. Hi havia una pau estranya en l’aire. Es va adonar que no se sentia cantar ni un ocell. Cap concert a l’albada. Un fet així faria parar bojos els oracles.

—Estàs segur que ahir quan vau arribar amb Còrax això no hi era?

—Sí. —Musa es mirava el Vesuvi paralitzat, eixugant-se les mans intranquil amb la túnica llardosa—. Deu haver passat durant la nit. Aquell escruiximent que ha fet tremolar el terra, ho recordeu? Deu haver estat això. La muntanya s’ha esquinçat i ha vomitat.

Un murmuri general d’intranquil·litat es va escampar entre els homes i alguns van cridar.

—Això només pot haver estat cosa dels gegants!

Atili es va eixugar la suor dels ulls. Ja començava a fer calor. Un altre dia abrasador per davant. Però es notava alguna cosa més que calor: una tibantor en l’ambient, com la pell d’un tambor massa estirada. És que el cap li estava fent una mala passada o li semblava que el terra estava vibrant una mica? Un pessigolleig de por li va fer posar de punta els pèls del clatell. L’Etna i el Vesuvi: estava començant a percebre la mateixa terrible connexió que Exomni devia haver establert.

—Molt bé —va dir de sobte—. Marxem d’aquest lloc —va dirigir-se cap a on era Corèlia—. Traieu tot el que hi hagi a la matriu —va cridar per damunt l’espatlla—. I aneu amb compte de no deixar-vos res. Ja hem acabat la feina.

Encara estava adormida, o, si més no, això li va semblar. Estava ajaguda al costat del carro més allunyat, arraulida de costat, amb les cames encongides, les mans a l’altura de la cara i els punys tancats. Se la va quedar mirant uns segons, meravellat davant la incongruència de la seva bellesa en aquell paratge desolat, Egèria entre les feixugues eines de la seva professió.

—Fa hores que estic desperta —va dir tombant-se sobre l’esquena i obrint els ulls—. Heu acabat la feina?

—Prou. —Es va agenollar i es va posar a recollir els papirs—. Els homes tornen a Pompeia. Vull que marxeu amb ells. Enviaré una escorta amb vós.

—No! —va dir incorporant-se de cop.

Sabia que reaccionaria d’aquella manera. Havia passat mitja nit donant-hi voltes. Però quina altra elecció li quedava? Va parlar-li apressadament.

—Cal que retorneu aquests documents allà on els heu trobat. Si marxeu ara, estareu de tornada a Pompeia molt abans del migdia. Amb una mica de sort, mai no sabrà que els heu agafat, ni que me’ls heu dut.

—Però són una prova de la seva corrupció…

—No —va dir, alçant la mà per tranquil·litzar-la—. No, no ho són pas. Per si sols no volen dir res. La prova seria que Exomni testifiqués davant d’un jutge. Però no el tenim. No tinc els diners que el vostre pare li va pagar, ni tan sols la més mínima evidència que n’hagués gastat ni una mica. Ha anat amb molt de compte. Pel que fa a la resta del món, Exomni era honest com Cató. A més, això no és més important que treure-us d’aquí. Passa alguna cosa a la muntanya. No estic segur de què. Exomni ja fa setmanes que ho sospitava. És com si… —va callar. No sabia com expressar-ho—. És com si… estigués agafant vida. Estareu més segura a Pompeia.

Ella movia el cap.

—I vós què fareu?

—Tornar a Misè. Informar l’almirall. Si hi ha algú que pugui treure l’entrellat del que està passant, és ell.

—Tractaran de matar-vos quan us quedeu sol.

—No ho crec. Si ho volien fer, n’han tingut moltes ocasions aquesta nit. En tot cas, estaré més segur. Tinc un cavall. Ells van a peu. No em podrien atrapar encara que volguessin.

—Jo també tinc un cavall. Dueu-me amb vós.

—Es impossible.

—Per què? Sé muntar.

Durant uns segons es va delectar amb la imatge de tots dos tornant plegats a Misè. La filla del propietari de la Vil·la Hortènsia compartint amb ell les seves estretes dependències a la piscina Mirabilis. Ocultant-la quan Ampliat tornés a buscar-la. Durant quant de temps podrien mantenir-ho? Un dia o dos. I després? Les lleis de la societat eren inflexibles, com les de l’enginyeria.

—Corèlia, escolteu-me —la va agafar de les mans—. Si hi hagués res que pogués fer per vós, a canvi del que heu fet per mi, ho faria. Però desafiar el vostre pare és una bogeria.

—No ho enteneu —se li aferrava salvatgement als dits—. No hi vull tornar. No m’hi feu tornar. No puc suportar la idea de tornar-lo a veure, ni de casar-me amb aquell home…

—Però ja coneixeu la llei. Pel que fa al matrimoni, sou propietat del vostre pare igual que qualsevol dels esclaus que hi ha allà. —Què més li podia dir? Odiava aquelles paraules, fins i tot mentre les pronunciava—. Podria ser que tot plegat no fos tan dolent com us temeu. —Enretirant les mans per cobrir-se el rostre, ella va gemegar, però ell no va deixar de punxar-la—: No podem defugir el nostre destí. I, creieu-me, n’hi ha de pitjors que haver-se de casar amb un home ric. Podríeu haver de treballar als camps i morir als vint anys. O ser una prostituta als carrerons de Pompeia. Accepteu el que ha de venir. Visqueu-hi. Sobreviureu. Ja ho veureu.

Ella li va clavar una mirada llarga, lenta, no se sabia si de menyspreu o d’odi.

—Us ho juro, abans preferiria ser una prostituta.

—I jo us juro que no. —Encara va parlar amb més duresa—. Sou jove. Què en sabeu, de la vida de les persones?

—Sé que no em puc casar amb una persona que menyspreo. Podríeu vós? —Se’l va mirar—. Potser sí que podríeu.

—No, Corèlia —va dir tombant-se.

—Sou casat?

—No.

—Però vau estar casat?

—Sí —va respondre amb buidor—. Vaig estar casat. La meva esposa va morir.

Allò la va fer callar uns segons.

—I la menyspreàveu?

—Per descomptat que no.

—I ella us menyspreava?

—Potser sí.

Va tornar a quedar en silenci.

—Com va morir?

Mai no n’havia parlat. Ni tan sols no hi pensava. I si, com a vegades passava en especial en les hores de vetlla que precedien l’albada, el cap iniciava la davallada per aquell miserable camí, s’havia entrenat per refer-lo i emprendre una altra direcció. Però ara, hi havia alguna cosa en ella: se li havia clavat al cor. Es va sorprendre a si mateix explicant-li la història.

—S’assemblava una mica a vós. També tenia molt de geni, com vós —va riure uns segons en recordar-ho—. Vam estar casats durant tres anys. —Allò era una bogeria, no es podia aturar—. Estava donant a llum. Però el nen venia de peus, com Agripa. De fet, el nom significa això, Agripa, d’aegre partus, «nascut amb problemes», ho sabíeu? Al principi, vaig pensar que era un bon auguri per a un futur aquari, néixer com el gran Agripa. Estava convençut que seria un noi. Però el dia avançava, érem al mes de juny i a Roma feia calor: gairebé tanta com aquí, i ni tan sols amb un metge i dues dones atenent-la, el nadó no es movia. Aleshores ella va començar a sagnar —va tancar els ulls—. Van venir a trobar-me abans no es fes de nit: «Marc Atili, trieu entre la vostra dona i el nadó!». Jo els vaig dir que els volia tots dos, però em van dir que no podia ser de cap manera, per tant vaig dir, per descomptat: «La meva dona». Vaig entrar a la cambra per estar amb ella. Estava molt feble, però no hi va estar d’acord. Fins i tot en aquells moments vam discutir! Tenien unes tisores, sabeu, de la mena que faria servir un jardiner. I un ganivet. I un garfi. Li van tallar un peu i del seu després l’altre, i després van fer servir el ganivet per esquarterar el cos, i després el garfi per treure el cap. Però l’hemorràgia de la Sabina no s’aturava i va morir l’endemà al matí. De manera que no ho sé. Potser al final sí que em va menysprear.

La va enviar de tornada a Pompeia amb Polites. No perquè l’esclau grec fos l’escorta més fort disponible, ni el millor genet, sinó perquè era l’únic de qui Atili es refiava. Li va donar el cavall de Corví i li va dir que no li tragués l’ull del damunt fins que estigués sana i estàlvia a casa.

A la fi, Corèlia va marxar dòcilment, amb prou feines va dir res més. Atili estava avergonyit per tot el que havia dit. L’havia feta callar del tot, però a l’estil d’un covard, d’una forma impròpia d’un home, llastimosa. Hi havia hagut mai cap advocat més miserable a Roma que fes servir un truc retòric més barat per fer canviar d’idea un tribunal que aquell paradigma espantós dels fantasmes d’un nadó i una esposa morts? Corèlia va embolicar amb la capa i va tirar el cap enrere, traient-se la cabellera negra per damunt el coll. Algun detall va fer impressionant aquell gest: faria el que li demanava, però mai no acceptaria donar-li la raó. Ni una sola mirada cap a on es trobava ell quan es va enfilar àgilment sobre la sella. Va fer petar la llengua i va estirar les regnes per seguir Polites muntanya avall.

Atili va necessitar totes les seves forces per no sortir corrents darrere seu. Una recompensa ben pobra, va pensar, per tots els riscos que havia corregut per ell. Però què més n’esperava, d’ell? Pel que feia al destí, el tema principal del breu i digne discurs, ell sí que hi creia. Un home hi està lligat des que neix, com si fos un carro que avança. La destinació del viatge no es pot modificar, tan sols la manera de fer-lo: pots caminar amb l’esquena ben dreta o arrossegar-te per la pols entre laments.

Tot i així, es va sentir malament en veure-la marxar, mentre el sol il·luminava el paisatge a mesura que la distància entre els dos s’incrementava i li permetia observar-la durant una bona estona, fins que, al final, els cavalls van passar per darrere d’un grup d’oliveres, i la va perdre de vista.

A Misè, l’almirall jeia sobre el matalàs de la seva cambra sense finestres, fent memòria.

Recordava els boscos plans i enfangats de la Germània Superior, i els immensos roures que poblaven les ribes del mar del nord, si és que es podia parlar de riba en un lloc on el mar i la terra amb prou feines tenien un límit, i la pluja i el vent, i la manera com enmig de la tempesta els arbres s’esquerdaven fent un soroll espantós i a vegades se separaven del sòl, amb enormes illots de terra atrapats entre les arrels, i quedaven tombats amb el fullam escampat com una eixàrcia, vençuts sobre les fràgils avingudes romanes. Encara podia veure en la seva ment els llampons i el cel enfosquit i els rostres esblanqueïts dels guerrers caucs entre els arbres, l’olor del fang i la pluja, el terror dels arbres que queien damunt de les embarcacions ancorades, els seus homes ofegant-se en aquella bruta mar bàrbara…

El va recórrer un calfred i va obrir els ulls en la llum tènue, es va incorporar i va demanar on era. El secretari, assegut al costat del llit on hi havia l’espelma, amb la ploma preparada, va mirar la tauleta de cera.

—Estàvem amb Domiti Corbul, almirall —va respondre Alexió—, quan estàveu amb la cavalleria, lluitant contra els caucs.

—Ah, sí. Això mateix. Els caucs. Ara ho recordo…

Però què recordava? Feia mesos que l’almirall intentava escriure les seves memòries (el seu darrer llibre, n’estava convençut) i tornar a submergir-s’hi constituïa una distracció benvinguda respecte a la crisi de l’aqüeducte. Però tot allò que havia vist i fet, i tot allò que havia llegit o li havien dit, avui li semblava que era una mateixa cosa, en una mena de somni sense delimitacions. Havia vist tantes coses! Les emperadrius: Lòl·lia Paulina, l’esposa de Calígula, enlluernadora com una deu d’aigua a la llum de les espelmes en el banquet de noces, coberta de perles i maragdes, que li queien en forma de cascada, per un valor de quaranta milions de sestercis. I l’emperadriu Agripina, casada amb el bavós de Claudi; l’havia vista passar per davant seu embolicada amb una capa elaborada completament amb or. I també havia vist les mines d’or, és clar, quan havia fet de procurador a Hispània —els miners tallant la muntanya, penjats de cordes, de tal manera que semblaven, en la distància, alguna espècie d’ocells gegants picotejant la paret de pedra. Aquella feina, aquell perill, amb quina finalitat? Pobra Agripina, assassinada allà, en aquella mateixa ciutat, a mans d’Anicet, el seu predecessor en el lloc d’almirall de la flota misena, seguint les ordres del fill d’ella, l’emperador Neró, que va abandonar la seva mare enmig del mar en una embarcació que es va enfonsar, i que la va fer matar a cops per una colla de mariners quan, no se sap com, va aconseguir arribar a terra ferma. Històries! Aquell era el seu problema. Tenia massa històries com per encabir-les totes dins un llibre.

—Els caucs. —Quants anys tenia llavors? Vint-i-quatre? Era la seva primera campanya. Va tornar a començar—: Els caucs, pel que recordo, habitaven sobre plataformes de fusta elevades per tal d’evitar les traïdores marees de la regió. Recollien fang amb les mans nues i l’assecaven exposant-lo al glaçat vent del nord i el cremaven per obtenir combustible. Per beure només tenien l’aigua de la pluja, que recollien en tancs davant de les cases, un signe inequívoc del seu escàs nivell de civilització. Miserables malparits estúpids, els caucs. —Es va aturar—. Aquesta darrera frase, la treus.

La porta es va obrir una mica i va deixar passar un fil d’enlluernadora llum blanca. Va sentir la remor del Mediterrani, el colpejar de les drassanes. O sigui que ja s’havia fet de dia. Devia fer hores que estava despert. La porta es va tornar a tancar. Un esclau es va acostar de puntetes al secretari i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. Plini va fer girar el seu immens cos cap a un costat per tenir una perspectiva millor.

—Quina hora és?

—La fi de la primera hora, almirall.

—Han obert les canals de l’embassament?

—Sí, almirall. Hem rebut un missatge anunciant que ja ha marxat l’última aigua que quedava.

Plini va gemegar deixant-se caure d’esquena sobre el coixí.

—I pel que sembla, senyor, s’acaba de fer un descobriment molt important.

L’equip de treball havia marxat al voltant de mitja hora després que Corèlia. No es van entretenir gaire en comiats: la por s’havia encomanat entre els homes fins a arribar a infectar Musa i Corví, i tots ells estaven ansiosos per arribar a la seguretat de Pompeia. Fins i tot Brèbix, l’antic gladiador, l’heroi mai derrotat en trenta enfrontaments, no deixava de dirigir amb nerviosisme els seus petits ulls negres cap al Vesuvi. Van buidar la matriu i van tirar les eines, els totxos que no havien fet servir i les àmfores buides damunt dels carros. Per acabar, un parell d’esclaus van cobrir amb sorra les restes dels focs de nit i van soterrar els regalims grisos de ciment que havien quedat. Quan van haver acabat, semblava com si mai no haguessin estat allà.

Atili esperava cautelós al costat del forat d’inspecció, amb els braços plegats mentre observava com es preparaven per marxar. En aquells moments era quan corria més perill, ara que ja s’havia fet la feina. Hauria estat molt propi d’Ampliat esperar-se fins a estar segur que havia obtingut tot el millor de l’enginyer abans de despatxar-lo. Estava preparat per lluitar, de fer-se pagar molt car, si calia.

Musa era l’únic que disposava d’un altre cavall, i quan va haver muntat damunt la sella, va cridar Atili:

—Veniu?

—Encara no. Ja us enxamparé més tard.

—Per què no veniu ara?

—Perquè me’n vaig a dalt de la muntanya.

Musa se’l va quedar mirant palplantat:

—Per què?

Bona pregunta. «Perquè la resposta a tot el que ha estat passant aquí baix, deu trobar-se allà dalt. Perquè la meva feina és ocupar-me que l’aigua segueixi corrent. Perquè tinc por». L’enginyer va arronsar les espatlles.

—Curiositat. No t’amoïnis. No he oblidat la meva promesa, si és això el que us preocupa. Té. —Va llançar a Musa el moneder de cuir—. Ho heu fet molt bé. Compra vi i menjar per als homes.

Musa va obrir el moneder per inspeccionar-ne el contingut.

—Aquí hi ha molts diners, aquari. Fins i tot prou per a una dona.

Atili va riure.

—Vés, no pateixis, Musa. Ens tornarem a veure aviat. A Pompeia o a Misè.

Musa se’l va mirar per segona vegada, semblava que anava a dir alguna cosa, però va canviar d’opinió. Va fer mitja volta i va marxar darrere els carros deixant sol Atili.

Una altra vegada el va sorprendre la peculiar calma del dia, com si la naturalesa estigués contenint l’alè. El soroll de les pesades rodes de fusta es va perdre lentament en la distància i l’única cosa que de tant en tant se sentia era el repic de l’esquella d’alguna cabra i l’omnipresent cric-cric de les cigales. En aquells moment el sol ja estava força alt. Va mirar al seu voltant cap als camps deserts, i després es va estirar de bocaterrosa per observar dins la matriu. La calor pesava inexorable damunt l’esquena i les espatlles. Va pensar en Sabina i en Corèlia i en la terrible imatge del fill mort. Va plorar. Per un cop no va intentar aturar-ho, sinó que es va deixar dur, ennuegant-se i sacsejant-se de dolor, empassant-se l’aire del túnel, inhalant l’olor freda i amarga del ciment humit. Tenia l’estranya sensació d’estar allunyat de si mateix, com si s’hagués dividit en dues persones, una que plorava i l’altra que el mirava com plorava.

Passada una estona es va calmar i es va aixecar per eixugar-se el rostre amb la màniga de la túnica. Aleshores, en abaixar la mirada, alguna cosa li va cridar l’atenció: un espurneig de llum reflectida en la foscor. Va fer el cap una mica enrere permetent que el sol entrés directament pel forat i va poder veure lleument que el terra de l’aqüeducte lluïa. Es va fregar els ulls i va tornar a mirar. Mentre tenia la mirada fixa, fins i tot li va semblar que la qualitat de la llum canviava per fer-se més substancial, ondulant-se i eixamplant-se a mesura que el túnel s’anava omplint d’aigua.

—Funciona! —va murmurar per a ell.

Un cop va haver comprovat que no s’equivocava i que realment l’Augusta tornava a fluir, va fer girar l’enorme tapa de la boca d’accés per tancar el forat. La va abaixar lentament i va enretirar els dits en el darrer moment per deixar que s’ajustés sola en els últims centímetres. El túnel va quedar segellat d’un cop sec.

Va deslligar el cavall i es va enfilar damunt la sella. Sota aquella calor enlluernadora, les pedres indicadores de l’aqüeducte s’encongien en la distància com si es tractés d’una filera de roques submergides. Va tibar les regnes per allunyar-se de l’Augusta i dirigir-se cap al Vesuvi. Va esperonar el cavall i van anar seguint el camí que duia cap a la muntanya, al principi a velocitat de passeig, però després accelerant fins a arribar a un trot a mesura que el sol s’anava enfilant.

A la piscina Mirabilis s’havien escolat les darreres gotes d’aigua i el gran embassament estava buit, un espectacle estrany. L’última vegada que s’havia deixat que presentés aquell aspecte havia estat una dècada enrere, i només havia estat per fer-hi tasques de manteniment, per tal que els esclaus en poguessin retirar els sediments i comprovar que les parets no presentaven esquerdes. L’almirall escoltava amb atenció mentre l’esclau li explicava el funcionament del sistema. Sempre li havien interessat les qüestions tècniques.

—I amb quina freqüència figura que s’ha de fer?

—L’habitual és fer-ho cada deu anys, almirall.

—O sigui que d’aquí a poc estava previst tornar a fer-ho?

—Sí, almirall.

Als graons de l’embassament, a mig camí del fons, hi havia Plini, el seu nebot Gai, el secretari Alexió i l’esclau responsable de l’aigua, Drom. Plini havia donat ordres que no es toqués res fins que no arribés ell, i havien apostat un guarda de marina a la porta per evitar que hi accedissin persones no autoritzades. Tot i així, s’havien escampat rumors sobre el descobriment i al pati hi havia l’acostumada multitud de curiosos.

El terra de la piscina tenia l’aspecte d’una platja enfangada després que hagués baixat la marea. Hi havia petits tolls aquí i allà, en els punts on el sediment estava una mica enfonsat, i també una capa d’objectes (eines rovellades, pedres, sabates) que havien anat caient a l’aigua amb els anys i s’havien acumulat al fons, alguns d’ells completament recoberts de manera que no semblaven res més que petits pilons sobre la superfície llisa. El bot era sobre el terra. Diversos parells de passes anaven des del final de les escales fins al centre de l’embassament, on reposava un objecte més gran, i després en tornaven. Drom va demanar a l’almirall si volia que l’hi dugués.

—No —va respondre Plini—, vull veure’l on jau amb els meus propis ulls. Fes-me el favor, et fa res, Gai —va demanar assenyalant-se les sandàlies. El nebot es va ajupir i les hi va deslligar mentre l’almirall es repenjava en Alexió per sostenir l’equilibri. Sentia una emoció gairebé infantil, i aquella sensació es va anar fent més intensa a mesura que descendia els darrers graons i, amb molta cura, posava els peus damunt els sediments. Li va sobreeixir llim negre entre els dits, deliciosament fred, i, en aquell mateix moment, va tornar a ser un nen, a la casa familiar de Comum, a la Itàlia Transpadana, jugant a les ribes del llac, i els anys que havien transcorregut entremig li semblaven insubstancials, com un somni. Quants cops al dia li passava? Abans no li havia passat mai. Darrerament, però, la sensació es desencadenava amb gairebé qualsevol cosa (una textura, una olor, un soroll, un color) i, immediatament, l’embargava una riuada de records que no sabia que encara tingués, com si ja no fos res més que un sac inanimat d’impressions rememorades.

Es va recollir els plecs de la toga i va anar avançant amb cura per damunt la superfície. Els peus se li enfonsaven dins el fang fent un encantador soroll llefiscós cada vegada que els aixecava. Va sentir com Gai cridava darrere d’ell:

—Aneu amb compte, oncle!

Però ell es va limitar a moure el cap rient. Es mantenia allunyat dels rastres que havien deixat els altres: era molt més divertit trencar la crosta de fang allà on encara era fresc i tot just es començava a endurir a causa de l’exposició a l’aire càlid. Els altres el seguien a una distància prudent.

Aquella construcció era extraordinària, va pensar, aquella volta soterrada amb les columnes que feien deu cops l’alçada d’un home! Quina imaginació ho havia visualitzat per primer cop, quina voluntat i força n’haurien dirigit la construcció, i tot plegat per emmagatzemar l’aigua que en aquell punt ja havia estat transportada noranta quilòmetres! Mai no s’havia oposat al costum de divinitzar els emperadors. «Déu és un home que ajuda un altre home», aquella era la seva filosofia. El Diví August es mereixia aquella posició en el panteó pel sol fet d’encarregar la construcció de l’aqüeducte de la Campània i la piscina Mirabilis. Quan va arribar al centre de l’embassament, s’havia quedat sense alè a causa del repetit esforç que li havia suposat haver de desenganxar els peus un cop i un altre del sediment llefiscós. Es va repenjar contra un pilar alhora que Gai se li acostava. Però estava content d’haver fet l’esforç. L’esclau encarregat de l’aigua l’havia encertada fent-lo cridar. Era una cosa que s’havia de veure, ben bé que sí: un misteri de la naturalesa que havia esdevingut, també, un misteri de l’home.

L’objecte que hi havia al fang era una àmfora de les que es feien servir per guardar calç viva. Estava encaixada gairebé del tot dreta, amb la part inferior enterrada en el suau llit de l’embassament. Duia una corda llarga i prima lligada a les nanses que reposava feta un embolic al seu voltant. La tapa, segellada amb cera, havia saltat. Escampades pel fang, lluents, hi havia potser un centenar de monedes petites de plata.

—No hem tocat res, almirall —va informar Drom, amb ànsia—. Els he dit que ho deixessin tal com ho havien trobat.

Plini va inflar les galtes.

—Quants diners diríeu que hi ha, Gai?

El nebot va enfonsar les dues mans dins l’àmfora formant un recipient i les hi va mostrar a l’almirall. En vessaven denaris de plata.

—Una fortuna, oncle.

—I una d’il·legal, en podem estar segurs. Està corrompent l’honrat llim.

Ni el recipient de fang ni la corda no estaven coberts de gaires sediments, cosa que significava, va pensar Plini, que no podia fer gaire que reposava sobre el terra de l’embassament, com a molt un mes. Va alçar la mirada cap a la volta del sostre.

—Qui ho hagi dut, va venir remant i ho va fer baixar per un costat de la barca.

—I després va deixar anar la corda? —Gai el va mirar sorprès—. Però qui la faria, una cosa com aquesta? Com es pensava que ho recuperaria? Cap nedador no podria baixar fins a aquesta profunditat!

—Teniu raó.

Plini va entaforar la mà dins l’àmfora i en va treure unes monedes per estudiar-les sobre la seva molsuda mà, acariciant-les amb el polze. Un familiar de Vespasià de perfil sorrut encunyat en una cara; a l’altra, els instruments sagrats dels oracles. La inscripció que resseguia la vora (imp caes vesp avg cos iii) indicava que havien estat encunyades durant el tercer consolat de l’Emperador, feia vuit anys.

—Aleshores hem de suposar que el propietari no tenia la intenció de recuperar-ho submergint-se, Gai, sinó buidant l’embassament. I l’únic home que gaudeix de l’autoritat de buidar la piscina en el moment que li sembli és el nostre desaparegut aquari, Exomni.