DILUCULUM

[06.00 h]

Es perillós suposar que la pitjor part ja ha passat després de la primera fase explosiva. Predir el final d’una erupció és, fins i tot, més difícil que predir el seu inici.

Enciclopèdia dels volcans

Es va treure el casc i el va fer servir de galleda clavant-lo en la pedra tosca i buidant-lo per damunt l’espatlla. A poc a poc, mentre treballava, es va fixar en l’ombra pàl·lida dels seus braços. Es va aturar i els va alçar meravellat; una cosa tan trivial com poder veure les mans d’un mateix i, tot i així, hauria arribat a plorar d’alleujament. El matí s’acostava. Un nou dia lluitava per néixer. Encara era viu.

Va deixar de cavar, es va deixar caure de genolls i es va arraulir tot ell. La pila de focs que s’acabaven d’encendre al capdamunt del Vesuvi li havien retornat el sentit de l’orientació. Potser era cosa de la seva imaginació, però, fins i tot, li va semblar que veia l’ombra de la ciutat. Vagament en la foscor, la planura de pedra tosca s’escampava al seu voltant: un paisatge fantasmagòric, d’ondulacions suaus. Va partir en direcció a Pompeia, un altre cop avançant a gual per la massa de pedres que li arribava als genolls, suat, assedegat, brut, amb la pudor acre dels incendis enganxada al nas i la gola. Per la proximitat dels murs de la ciutat va suposar que es devia trobar gairebé dins el port, i, si era així, per alguna banda hi devia haver un riu. Però la pedra tosca havia submergit el Sarnus en un desert de pedra. Enmig de la polseguera va tenir la vaga sensació que a banda i banda d’ell s’alçaven unes parets baixes i, en seguir avançant com podia, es va adonar que no es tractava de tanques, sinó d’edificis, edificis enterrats i que ell s’esforçava per caminar per un carrer al nivell dels sostres. La pedra tosca devia tenir una profunditat d’almenys uns dos o dos metres i mig.

Era impossible voler creure que la gent havia pogut sobreviure a un bombardeig d’aquella magnitud. Però sí. No només els havia vist com es movien per damunt dels murs de la ciutat, sinó que ara també els podia veure, emergint de forats al terra, des de sota les tombes que ara eren les seves llars, persones soles, parelles que s’ajudaven entre elles, famílies senceres, fins i tot una mare amb un nen en braços. S’alçaven en aquell lloc sota la mitja llum marronosa granulada, espolsant-se la roba i mirant al cel. A banda d’algun esporàdic ruixat de míssils, la pluja de roques s’havia aturat. Però tornaria, Atili n’estava segur. Seguia un cicle. Com més gran era la ràfega d’aire calent que baixava pels vessants de la muntanya, més energia semblava que absorbís de la tempesta i més prolongada era la calma que precedia el nou esclat. No hi havia dubte, tampoc, que les onades anaven cobrant força. La primera semblava que havia colpejat Herculanèum; la segona semblava haver anat més enllà, fins al mar; la tercera, semblava haver anat més lluny de Pompeia. La següent podria molt bé escombrar la ciutat sencera. Va continuar obrint-se pas.

El port havia desaparegut del tot. Només uns quants pals que emergien enmig d’aquell mar de pedra tosca, un codast trencat i la silueta amortallada d’un casc, eren els únics vestigis de la seva existència. Podia sentir el mar, però se’l sentia molt llunyà. El perfil de la costa havia canviat. De tant en tant, el terra tremolava i aleshores se sentia l’esfondrament esmorteït de parets i fustes que cedien, de sostres que queien. Una bola de foc va travessar xiulant el paisatge i va xocar amb les llunyanes columnes del temple de Venus. Es va iniciar un incendi. Cada vegada es feia més difícil avançar. Tenia la sensació que intentava pujar un pendent. Va fer un esforç per recordar l’aspecte que havia tingut el port, els carrers inclinats que pujaven des dels molls fins a les portes de la ciutat. Enmig de l’aire enterbolit pel fum no paraven d’emergir torxes que passaven fugisseres pel seu costat. Havia pensat que trobaria una multitud de supervivents que aprofitarien l’oportunitat de fugir de la ciutat, però el sentit de la multitud era el contrari. La gent tornava a Pompeia. Per què? Per buscar les persones que havien perdut, va imaginar. Per veure què podien recuperar de les seves cases. Per saquejar. Els volia dir que marxessin corrents per salvar la pell mentre encara poguessin, però no tenia prou alè. Un home el va empènyer fora del camí i li va passar al davant, anava d’una banda a l’altra com un putxinel·li tot remenant els detritus.

Atili va arribar al capdamunt del pendent. Avançava fent tentines en aquella mitja llum plena de pols fins que va trobar un piló d’obra dura i el va seguir amb les mans, fins al túnel baix que era tot el que quedava de la gran entrada a la ciutat. Podria haver aixecat els braços i tocar el sostre de volta. Algú va xocar amb ell per darrere i el va agafar pel braç.

—Heu vist la meva esposa?

Duia un llum d’oli petit que protegia del vent amb la mà perquè no s’apagués; un home jove, bell i incoherentment immaculat, com si hagués sortit a fer un tomb abans d’esmorzar. Atili es va fixar que a la mà que encerclava la flama li havien fet la manicura.

—Ho sento…

—Júlia Fèlix? Segur que la coneixeu. Tothom la coneix. —La veu li tremolava. Va cridar—: Algú d’aquí ha vist Júlia Fèlix?

Es va moure alguna cosa i Atili es va adonar que hi havia una dotzena o més de persones, amuntegades, que es refugiaven al passadís que formava l’entrada.

—No ha passat per aquí —va murmurar algú.

El jove va deixar anar un gemec i va sortir intentant aguantar l’equilibri cap a la ciutat.

—Júlia! Júlia! —La seva veu es va anar afeblint a mesura que el llum tremolós s’allunyava en la foscor—. Júlia!

—Quina porta és aquesta? —va preguntar Atili en veu alta.

—L’Estabiana —va respondre el mateix home.

—Així, aquesta és la carretera que duu fins a la Porta del Vesuvi?

—No contestis! —va xiuxiuejar una veu—. És un desconegut que ha vingut a robar!

Altres homes armats amb torxes intentaven pujar pel pendent.

—Lladres! —va cridar una dona—. Ningú no vigila les nostres cases! Lladres!

Algú va clavar un cop de puny a algú, algú altre va proferir una maledicció i, de sobte, l’estreta entrada va ser un enrenou d’ombres i de torxes en dansa. L’enginyer es va mantenir arrapat a la paret i va continuar endavant, ensopegant amb cossos. Un home el va insultar i va agafar-lo pel turmell. Atili va lluitar per alliberar la cama. Va arribar al final de l’entrada i va llançar una mirada endarrere just en el moment que una torxa s’abalançava contra el rostre d’una dona i li calava foc als cabells. Els crits el van perseguir mentre es girava i fugia corrent, intentant per tots els mitjans escapar de la baralla que ara semblava que no parava d’atraure persones dels carrerons laterals, homes i dones que emergien de la foscor, ombres que sortien d’ombres, lliscant i baixant el carrer per afegir-se a la lluita.

Bogeria. La ciutat sencera s’havia tornat boja.

Va continuar avançant entre les pedres muntanya amunt intentant recuperar l’orientació. Estava convençut que aquell era el camí que duia a la Porta del Vesuvi: podia veure les franges taronja de foc que s’obrien camí per la muntanya més amunt, i això significava que no podia ser gaire lluny de la casa dels Popidi, havia de ser en aquell mateix carrer. A l’esquerra hi havia un gran edifici amb el sostre esfondrat, un foc cremava en alguna banda al seu interior. Enlluernador, darrere les finestres hi havia el rostre del déu Bacus, gegantí i amb barba. Era un teatre? A la dreta hi havia les siluetes rabassudes de cases, com una filera de dents que neixen; només se’n veien uns quants centímetres de paret. S’hi va acostar oscil·lant. Hi havia torxes que es movien. Havien encès algunes fogueres. La gent cavava amb desesperació, alguns amb planxes de fusta, d’altres amb les mans nues. D’altres anaven cridant noms, arrossegaven baguls, estores, mobles trencats. Una dona vella cridava com una histèrica. Dos homes es barallaven per alguna cosa, no va poder veure el què, i un altre mirava de fugir amb un bust de marbre entre els braços.

Va veure un tir de cavalls immòbils a mig galop que s’abatien des de la lluïssor per damunt del seu cap, i se’ls va quedar mirant palplantat com un estaquirot durant uns segons fins que es va adonar que es tractava del monument eqüestre que hi havia a la gran cruïlla. Va tornar a anar muntanya avall, deixant enrere el que recordava que era un forn de pa i, finalment —amb prou feines es podia llegir en una paret a l’altura dels genolls—, va trobar una inscripció:

«ELS VEÏNS D’EN LUCI POPIDI SEGON US CONVIDEN A VOTAR-LO COM A EDIL. DEMOSTRARÀ QUE S’HO VAL»

Va aconseguir esmunyir-se per una finestra que hi havia en un dels carrers laterals i va avançar pel mig de les runes, cridant-la pel nom. No hi havia cap senyal de vida.

Encara es podien endevinar les modificacions que s’havien fet per comunicar les dues cases a les parets de les plantes superiors. El sostre de l’atri s’havia esfondrat, però l’espai pla del seu costat devia ser on es trobava la piscina, i una mica més enllà hi devia haver hagut un segon jardí. Va ficar el cap en algunes de les habitacions del que abans havia estat el pis de dalt. En la penombra va poder distingir mobles trencats, peces de pisa fetes miques, parracs de roba penjant. Fins i tot en els punts en què la teulada feia pendent, el sostre havia cedit sota el violent atac de la pedra. Trossos de pedra tosca es barrejaven amb rajoles de terracota, totxos i bigues partides. Va trobar una gàbia d’ocells buida en el que devia haver estat un balcó a través del qual va arribar a una habitació deserta, oberta al cel. Era evident que es tractava de l’habitació d’una noia: joies abandonades, una pinta, un mirall trencat. En la mitja llum polsosa, una nina, parcialment enterrada sota les restes del sostre, presentava el grotesc aspecte d’un nen mort. Va aixecar el que li semblava una manta de sobre el llit i es va adonar que era una capa. Va provar d’obrir la porta, tancada amb pany, després es va asseure al llit i va mirar-se la capa amb més deteniment.

Mai no havia parat gaire esment en la roba que duien les dones. Sabina sempre li havia dit que encara que ella s’abillés amb parracs, ell mai no se n’adonaria. Però aquella capa, n’estava segur, era de Corèlia. Popidi havia dit que l’havien tancada a l’habitació i aquella era l’habitació d’una dona. No hi havia cap senyal d’un cadàver, ni a dins, ni a fora. Per primer cop, va tenir l’esperança que hagués fugit. Però quan? I a on?

Sense deixar d’estrènyer la capa amb les mans, va intentar pensar en què hauria fet Ampliat. «Ens volia empresonar a tots», havia dit Popidi. Calia suposar que havia tancat totes les sortides i que els havia ordenat a tots que aguantessin. Però devia haver arribat un punt, cap al vespre, quan les teulades havien començat a esfondrar-se, en què fins i tot Ampliat devia haver reconegut que la vella casa era una trampa mortal. No era de la mena de persones que esperen que els arribi la mort sense lluitar abans. Tanmateix, tampoc no devia haver fugit de la ciutat: no hauria estat propi d’ell i, a més, en aquells moments tampoc no hauria estat possible arribar gaire lluny. No, devia haver intentat dur la seva família a un lloc segur.

Atili va acostar-se la capa de Corèlia a la cara i en va ensumar el perfum. Potser havia intentat desfer-se del seu pare. L’odiava prou per fer-ho. Però ell mai no l’hauria deixat marxar. Imaginava que devia haver organitzat una processó, molt semblant a la que havia seguit ell des de la vil·la de Pomponià fins a Estàbies. Amb coixins o flassades lligats al cap. Torxes per tenir una mica de llum. Devien haver sortit sota el bombardeig de roques. I després, on devien haver anat? Quin lloc era segur? Va provar de pensar com un enginyer. Quina mena de sostre era prou sòlid com per suportar la pressió que exercien dos metres i mig de pedra tosca? Cap superfície llisa, naturalment. Alguna cosa construïda seguint mètodes moderns. Una cúpula seria ideal. Però a on hi havia una cúpula moderna a Pompeia?

Va deixar caure la capa i va tornar, ensopegant, cap al balcó.

Ara hi havia centenars de persones pels carrers, amuntegades pertot arreu al nivell de les teulades en la semifoscor, com formigues a les quals haguessin destrossat el formiguer. Algunes vagaven sense direcció, perdudes, desorientades, embogides pel dolor. Va veure com un home es despullava amb tota tranquil·litat i feia un farcell amb la roba com si anés a nedar. D’altres semblava que tenien algun objectiu determinat, que seguien un pla personal de recerca o de fugida. Lladres, o potser es tractava dels legítims propietaris, qui ho podia saber?, es precipitaven pels carrerons amb tot allò que podien carregar. El pitjor de tot, però, eren els noms cridats llastimosament en la fosca. Algú havia vist Felici, o Ferusa, o Verus, o Apuleia, l’esposa de Narcís? O Especula o el jurista Terenci Neo? Als pares els havien arrabassat els fills. Els nens ploraven desconsoladament davant les runes de les seves cases. Les torxes enlluernaven Atili amb l’esperança que pogués ser algú altre: un pare, un espòs, un germà. S’allunyava d’ells arronsant les espatlles a les seves preguntes amb l’atenció posada a anar comptant les illes de cases que deixava enrere, pujant la muntanya en sentit nord, en direcció a la Porta del Vesuvi —una, dues, tres… tenia la sensació que trigava segles a deixar-les enrere i l’única esperança que podia tenir era que la memòria no li fallés.

Almenys hi havia un centenar de focs cremant a la banda sud de la muntanya, escampats, formant una complexa constel·lació que semblava que pengés del cel, massa baixa. Atili havia après a distingir les flames del Vesuvi. Aquelles d’allà eren segures: els efectes posteriors d’un trauma que ja havia passat. La perspectiva d’un nou núvol incandescent apareixent per damunt d’ells sobre la cresta de la muntanya l’aterria i l’empenyia a seguir movent les dolorides cames endavant més enllà de l’esgotament mentre avançava per aquella ciutat destrossada.

Al xamfrà de la quarta illa va trobar la filera de botigues, soterrades en tres quartes parts, i va enfilar-se de quatre grapes per damunt el pendent de pedra tosca fins al sostre baix. Es va ajupir just al darrere del cim. La silueta era ben definida. A sota hi devia haver foc. A poc a poc va aixecar el cap. Per damunt de la superfície del jardí colgat s’alçaven les nou finestres altes dels banys d’Ampliat, cadascuna d’elles enlluernadora, i desafiadora, amb la llum que emetien les torxes i les rengleres de llànties d’oli. Podia veure alguns dels déus pintats sobre les parets de l’altra banda i les siluetes d’homes que es movien al seu davant. L’única cosa que hi faltava era música: aleshores hauria semblat que s’hi s’estigués celebrant una festa.

Atili es va deixar lliscar dins aquell espai tancat i va començar a avançar. La il·luminació era tan intensa que fins i tot es projectava la seva ombra. En acostar-se va veure que les siluetes eren esclaus i que estaven enretirant els trossos de pedra tosca de les tres sales grans per on havien entrat —el canviador, el tepidari i el caldari— com si fos neu amb pales allà on tenia més alçada i, en els llocs on no en tenia tanta, només els calia escombrar-los. Controlant la feina, al seu darrere hi havia Ampliat. Els cridava que havien d’esforçar-s’hi més, de tant en tant prenia una pala o una escombra i els ensenyava com havien de fer-ho, abans de posar-se a caminar obsessivament un altre cop. Atili es va quedar mirant l’escena uns segons, ocult en la foscor. Aleshores va començar a ascendir en direcció a l’habitació del mig, el tepidari, al darrere de la qual va poder veure l’accés a la sauna de volta.

No hi havia la més mínima possibilitat d’entrar sense que el veiessin. Així doncs, al final va entrar, fent gual en travessar la superfície de pedra tosca, directament per la finestra oberta, amb els peus cruixint sobre el terra enrajolat. Els esclaus van quedar bocabadats. Estava a mig camí de la sauna quan Ampliat el va veure:

—Aquari! —el va cridar afanyant-se a barrar-li el pas. Somreia amb els braços oberts—. Aquari! Us estava esperant!

Duia un tall al front i els cabells del costat esquerre del cap empastifats de sang. Tenia les galtes plenes d’esgarrapades i més sang s’havia escolat per sota la capa de pols, solcant la blancor d’incrustacions vermelles. Les comissures de la boca, apuntant cap amunt; una màscara de comèdia. L’enlluernadora claror es reflectia en aquells ulls del tot esbatanats.

—Cal que fem funcionar l’aqüeducte immediatament. Tot està preparat, ja ho veieu. Res no ha estat malmès. Demà mateix podríem obrir les portes al públic, només ens falta connectar l’aigua —parlava apressadament, les paraules se li travessaven a la boca, amb prou feines no acabava una frase que ja començava la següent. Volia dir tantes coses! Ho veia tot!—. La gent necessitarà que hi hagi un lloc a la ciutat que funcioni. Necessitaran prendre un bany, serà una tasca molt bruta fer que tot torni al seu lloc. Però no només és això. Serà un símbol al voltant del qual ens podrem trobar. Veure que els banys funcionen els donarà seguretat. La seguretat és la clau de tot. La clau de la seguretat és l’aigua. L’aigua ho és tot, ho veieu? Us necessito, aquari. Anirem a mitges. Què me’n dieu?

—On és Corèlia?

—Corèlia? —Els ulls d’Ampliat encara estaven alerta per un possible tracte—. Voleu Corèlia? A canvi de l’aigua?

—Potser.

—Un matrimoni? Estic disposat a pensar-hi —va moure el polze—. És allà. Però abans vull que els meus advocats defineixin les condicions.

Atili va fer mitja volta i va travessar corrent l’estreta entrada que duia a la sauna. Asseguts sobre els bancs de pedra que hi havia disposats seguint el voltant de la petita sauna de volta, il·luminada per torxes penjades dels suports de ferro de les parets, hi havia Corèlia, la seva mare i el seu germà. Davant d’ells hi havia el reboster, Escutari i el gegantí porter, Massavo. Una segona porta duia al caldari. Quan l’enginyer va entrar, Corèlia va alçar els ulls.

—Hem de marxar —va dir—. Afanyeu-vos. Tots.

Ampliat, darrere d’ell, els va barrar la porta.

—Ah, no. Ningú no marxarà d’aquí. Hem suportat el pitjor. Ara no és hora de fugir corrent. Recordeu la profecia de la sibil·la.

Atili el va ignorar i es va adreçar a Corèlia. Semblava paralitzada per la sorpresa.

—Escolta. Les roques que cauen no són el perill més important. Quan la pluja de pedra s’atura, hi ha uns vents de foc que baixen per la muntanya. Els he vist. Tot el que troben al seu pas queda destruït.

—No, no. Aquí estem més segurs que a cap altra banda —va insistir Ampliat—. Creieu-me. Les parets tenen un metre de gruix.

—Fora de perill en una sauna? —els va reptar Atili—. No l’escolteu. Si el núvol de calor arriba, us coureu en aquesta cambra com en un forn. Corèlia. —Li va allargar la mà. Ella va llançar una ràpida ullada a Massavo. Atili es va adonar que els estaven vigilant: els banys de vapor eren la seva cel·la.

—Ningú no marxarà d’aquí —va repetir Ampliat—. Massavo!

Atili va aferrar Corèlia pel canell i va intentar arrossegar-la cap al caldari abans que Massavo no tingués temps d’aturar-lo, però el gegant era molt ràpid. D’un bot es va plantar davant la sortida, i quan Atili va intentar fer-lo a un costat d’un cop, Massavo el va engrapar pel coll amb el braç i el va arrossegar a dins la cambra altra vegada. Atili va deixar anar Corèlia lluitant per alliberar-se de la força que li oprimia la tràquea. Normalment, es podia defensar prou bé en una baralla, però no davant un contrincant d’aquella envergadura i menys quan el seu cos estava exhaust. Va sentir com Ampliat ordenava Massavo que li trenqués el coll:

—Trenca-l’hi, no veus que no és més que una gallina!

Tot seguit va sentir l’escalfor d’una flama que li passava a tocar de l’orella i el crit de dolor que va proferir Massavo. El braç el va deixar anar. Va veure Corèlia que sostenia una torxa amb les mans i Massavo de genolls. Ampliat la va cridar pel nom, hi havia un deix gairebé de súplica en la manera com el va pronunciar, mentre allargava els braços cap a ella. Corèlia va girar sobre si mateixa, brandant el foc, i va amenaçar el seu pare. Tot seguit va travessar la porta cap al caldari i va cridar a Atili que la seguís.

Va sortir ensopegant amb ella, van seguir pel túnel fins a parar a la lluentor de la sala calenta, van travessar el terra immaculat, deixant enrere els esclaus, i van sortir per una finestra a la foscor, enfonsant-se en les pedres. Quan havien recorregut la meitat del jardí es va tombar enrere amb l’esperança que, potser, el seu pare s’hagués rendit. Al principi no va poder veure cap senyal d’una persecució, però, per descomptat, en la seva follia Ampliat no ho deixaria córrer: mai no ho faria. La massa inconfusible de Massavo va aparèixer retallada en la finestra amb el seu amo al costat, i la llum de la finestra ràpidament va dibuixar les figures dels esclaus que sortien. Una dotzena d’homes armats amb escombres i pales van saltar a fora del caldari i es van obrir formant un ventall.

Els va semblar que trigaven segles a lliscar i patinar fins a arribar al cim del perímetre de la teulada i deixar-se caure al carrer. Durant uns segons devien haver estat vagament visibles damunt la teulada, prou temps, almenys, com perquè un dels esclaus els veiés i llancés el crit d’alarma. En aterrar, Atili va sentir un dolor intens al turmell. Va agafar Corèlia pel braç i va coixejar allunyant-se tot pujant el carrer i, aleshores, tots dos es van ocultar en les ombres de les parets mentre les torxes dels homes d’Ampliat apareixien sobre el carrer darrere seu. El camí de fugida cap a la Porta Estabiana estava tallat.

En aquell moment va pensar que no els quedava cap esperança. Estaven atrapats entre dos focs: les flames de les torxes i les flames del Vesuvi; i, fins i tot, mentre desplaçava els ulls nerviosament de les unes a les altres, es va fixar que es començava a formar una tènue lluïssor al mateix punt que abans, a dalt de la muntanya, allà on havien nascut les onades. Enmig de la desesperació se li va acudir una idea. «Absurd», la va desestimar. Però no el va abandonar, i, de sobte, es va preguntar si no era que l’havia tingut al cap tot aquell temps. Al capdavall, què havia fet tota l’estona tret d’acostar-se al Vesuvi, primer per la carretera de la costa que duia d’Estàbies a Pompeia i després muntanya amunt, des del sud de la ciutat cap al nord, mentre tots els altres o bé s’havien quedat on eren o bé havien fugit? Potser és que l’havia estat esperant des del principi: el seu destí.

Va clavar la mirada en la muntanya. No n’hi havia dubte. El cuc de llum creixia.

—Podeu córrer? —va preguntar a Corèlia, xiuxiuejant.

—Sí.

—Així doncs, correu com no ho heu fet mai abans.

Van sortir corrent del refugi que els oferia la paret. Els homes d’Ampliat estaven d’esquena a ells amb els ulls clavats en les tenebres que seguien el camí fins a la Porta Estabiana. Va sentir com Ampliat seguia repartint ordres: «Vosaltres dos aneu per aquest carrer lateral, vosaltres tres baixeu la muntanya»…, i després cap complicació més que obrir-se camí per la pedra tosca un altre cop. Va haver de serrar ben fort les dents per poder resistir l’agonia del dolor de la cama. Ella podia córrer molt més que ell, igual que quan va sortir corrent muntanya amunt a Misè, amb les faldilles recollides en una mà al voltant de les cuixes i les llargues cames blanques com un llamp en la foscor. Ell anava ensopegant al seu darrere, conscient dels crits que tot just acabava de proferir Ampliat:

—Són allà! Seguiu-me! —Però quan van arribar al final de l’illa i es va arriscar a mirar per damunt l’espatlla, només va poder veure una torxa que oscil·lava en direcció cap a ells—. Covards! —udolava Ampliat—. De què teniu por?

Però el motiu d’aquella rebel·lió era evident. L’onada de foc estava descendint sense cap mena de dubte pel Vesuvi, i creixia a cada segon, no en alçada, sinó en amplada (exasperant, gasosa, més calenta que el foc; blanca d’escalfor, només un boig correria cap a ella). Ni tan sols Massavo no seguia el seu amo. La gent abandonava els intents vans per desenterrar les seves pertinences i, ensopegant, baixava la muntanya per escapar-se’n. Atili va sentir l’escalfor a la cara. El vent roent aixecava remolins de cendra i runes. Corèlia va tombar la mirada cap a Atili, però ell la va instar a continuar endavant, en contra de qualsevol instint, en contra de tot seny, en direcció a la muntanya. Van deixar enrere una altra illa de cases. Només en faltava una. Més endavant el cel il·luminat retallava la Porta del Vesuvi.

—Espera! —va cridar Ampliat—. Corèlia! —Però la seva veu s’anava debilitant, s’anava quedant enrere.

Atili va arribar al xamfrà del castellum aquae amb el cap cot per fer front a l’aire punxant, mig encegat per la pols i estirant Corèlia darrere seu. Van baixar per l’estret carreró. La pedra tosca havia cobert la porta del castellum gairebé del tot. Només se’n podia veure un petit triangle de fusta. Li va clavar una puntada de peu, forta, i al tercer intent, el pany va cedir deixant caure una cascada de pedra tosca. La va empènyer a dins i es va deixar lliscar darrere la porta, dins la foscor total. Podia sentir l’aigua, s’hi va acostar a les palpentes, va arribar a la vora del tanc i va saltar-hi a dins. Va quedar cobert d’aigua fins al pit, va estirar Corèlia al seu darrere i va anar grapejant al voltant del tanc cercant les subjeccions de les vores de la reixa per on entrava l’aigua; les va trobar i va desclavar la reixa. Va guiar Corèlia fins a la boca del túnel i es va esmunyir al seu darrere.

—Avança, fins allà on puguis.

Un bramul, com el d’una allau. Impossible que l’hagués sentit. No es podia sentir ni ell mateix. Però ella avançava endavant per instint. Ell la seguia, agafant-la per la cintura, estrenyent-la ben fort, fent-la ajupir per tal que tingués la major part del cos possible submergida. Es va llançar al damunt d’ella. Van deixar-se dur enganxats l’un a l’altre dins el corrent d’aigua. I llavors ja només va quedar una escalfor roent i la pudor de sofre en la foscor de l’aqüeducte, directament per sota dels murs de la ciutat.