HORA DUODECIMA

[18.48 hores]

Immediatament abans d’una erupció, es pot produir un augment destacat de les proporcions S/C, SO₂/CO₂, S/Cl, i també de la quantitat total de HCl… Un augment destacat de les proporcions dels components del mantell acostuma a ser un senyal que el nivell de magma d’un volcà adormit ha pujat i, per tant, es pot esperar que entri en erupció.

Vulcanologia (segona edició)

Un aqüeducte era una obra construïda per l’home que, no obstant això, obeïa les regles de la naturalesa. Els enginyers podien atrapar un corrent i desviar-lo del curs que havia de seguir, però un cop havia començat a fluir, el corrent avançava, impassible i implacable, a una velocitat mitjana de prop de quatre-cents quilòmetres per hora, i Atili no podia evitar de cap manera que contaminés l’aigua de Misè.

Encara albergava una minúscula esperança: que per algun motiu el sofre estigués confinat a Vil·la Hortènsia; que la fuita fos un problema a les canonades que transcorrien per sota la casa i la propietat de Ampliat fos tan sols un racó isolat d’immundícia a la bella corba de la badia.

L’esperança va durar el temps que va trigar a baixar el turó a tota velocitat i arribar a la piscina Mirabilis, fer sortir Còrax dels barracons, on jugava una partida d’ossos amb Musa i Becco, explicar-li què havia passat i esperar amb impaciència que el capatàs obrís la porta del dipòsit, moment en el qual l’esperança s’havia esvaït completament, fulminada per la mateixa pudor insuportable que havia percebut a la canonada de la piscifactoria.

—Sembla l’alè d’un gos! —Còrax va inflar les galtes en senyal de disgust—. Aquesta pudor es deu haver estat acumulant durant dies!

—Només durant dues hores.

—Dues hores? —El capatàs no podia dissimular la seva satisfacció—. Mentre ens tenies dalt el turó fent un encàrrec de ximples?

—I què et sembla que hauria canviat si haguéssim estat aquí?

Atili va baixar un parell de graons prement-se el nas amb el palmell de la mà. Quedava poca llum. Més enllà dels pilars, en un punt situat fora de la seva vista, sentia el soroll de l’aqüeducte en descarregar l’aigua, però no sonava ni de bon tros amb la intensitat de percussió habitual. Allò confirmava la sospita que havia tingut a la piscifactoria. La pressió minvava a un ritme frenètic.

Va cridar a l’esclau grec, Polites, que els esperava a dalt de tot de l’escala, que li portés algunes coses: una torxa, un plànol de la línia principal de l’aqüeducte i una de les ampolles amb tap que guardaven al magatzem per agafar mostres d’aigua. Polites es va allunyar trotant obedientment i Atili va fer una ullada a les penombres, content que el capatàs no li pogués veure l’expressió, perquè un home era el que deia la seva cara.

—Quant de temps fa que treballes a l’Augusta, Còrax?

—Vint anys.

—Havia passat mai res de semblant?

—Mai. Ens has portat mala sort.

Sense retirar una mà de la paret, Atili va baixar amb molta cura els graons que el separaven de la vora del dipòsit. El soroll de l’aigua que rajava de la boca de l’Augusta, combinat amb la pudor i la llum malenconiosa de l’última hora del dia, el feien sentir com si baixés a l’infern. Fins i tot hi havia una barca amb rems als seus peus: una embarcació prou apropiada per dur-lo a l’altra banda de l’Estix.

Va intentar fer alguna broma sobre el tema per dissimular el pànic que s’apoderava d’ell a una velocitat vertiginosa.

—Em podries fer de Caront —va dir a Còrax—, però no tinc cap moneda per pagar-te.

—Si és així… Estàs condemnat a vagar per l’infern per sempre.

Tenia gràcia. Atili es va donar uns copets al pit, tal com feia quan pensava, i llavors va fer un crit cap al pati.

—Polites! Espavila’t!

—Ja vinc, aquari!

El contorn esprimatxat de l’esclau es va dibuixar al llindar de la porta. Sostenia una torxa i una espelma. Va baixar els graons a corre-cuita i va donar totes dues coses a Atili, que va acostar la punta brillant de l’espelma a la massa de brea i estopa. La torxa es va encendre amb un soroll ofegat i una ràfega de calor oliosa. Les ombres dels homes dansaven per les parets de ciment.

Atili es va enfilar a la barca amb molta cura, sostenint la torxa enlaire, i a continuació es va girar per agafar els plànols i l’ampolla de vidre. La barca era lleugera i tenia el fons poc fondo. La feien servir per fer tasques de manteniment al dipòsit, i quan Còrax hi va pujar, es va enfonsar un bon tros.

«He de combatre el pànic», va pensar Atili. «He de dominar la situació».

—Què hauria fet Exomni si això hagués passat quan ell era aquí?

—No ho sé, però et diré una cosa: coneixia aquesta aigua millor que qualsevol altre home. Ho hauria vist venir.

—Potser ho va veure venir i per això va fugir.

—Exomni no era cap covard. No fugia mai.

—Llavors on és, Còrax?

—Mira, maco, ja t’he dit cent cops que no ho sé.

El capatàs es va inclinar, va deslligar la corda de l’anella en què estava amarrada i va allunyar la barca dels graons d’una empenta. En acabat, es va asseure de cara a Atili i va agafar els rems. Il·luminat per la llum de la torxa, el rostre de Còrax es veia bru i auster, i aparentava ser més vell que els quaranta anys que tenia. Tenia dona i un munt de fills amuntegats en un apartament situat a l’altra banda del carrer del dipòsit. Atili es preguntava per què Còrax el devia odiar tant. Era perquè ell mateix havia desitjat ocupar el lloc de l’aquari i se’l menjava la rancúnia en veure arribar un home més jove que ell de Roma? O potser hi havia alguna cosa més?

Va demanar a Còrax que remés cap al centre de la piscina, i quan hi van arribar li va donar la torxa, va destapar l’ampolla i es va arromangar les vores de la túnica. Ho havia vist fer incomptables vegades al seu pare a la reserva subterrània de la Clàudia i l’Anio Novus, al turó d’Esquilí. L’ancià li havia ensenyat que cadascuna de les matrius tenia el seu gust propi, tan diferent del sabor de les altres com els dels vins de collites diferents. L’Aqua Macia, que provenia de tres fonts clares del riu Anió, era la que feia el gust més dolç de totes; la que feia pitjor gust era l’Aqua Alsietina, una aigua de llac arenosa que només servia per irrigar jardins; l’aigua de l’Aqua Júlia era suau i tèbia… El seu pare deia que un bon aquari havia de conèixer alguna cosa més a banda de les lleis sòlides de l’arquitectura i la hidràulica. Havia de tenir gust, olfacte i sensibilitat per notar les fineses de l’aigua i de les roques i els sòls que havia recorregut en el seu camí cap a la superfície. Aquella habilitat podia salvar vides.

Una imatge del seu pare li va llambregar dins el cap. La determinació amb què havia treballat tota la vida l’havia matat abans de fer els cinquanta i Atili, ja quan encara era un adolescent, s’havia convertit en el cap de família. Del seu pare no n’havia quedat gaire cosa: tot just una fina capa de pell pàl·lida tibada sobre un munt d’ossos pelats.

El seu pare hauria sabut què fer en aquella situació.

Va sostenir l’ampolla de cap per avall, es va inclinar per una banda de la barca i va enfonsar el recipient tant com va poder. Aleshores va girar l’ampolla lentament sota l’aigua i va deixar que es buidés d’aire entre un aldarull de bombolles. En acabat, la va tornar a tapar i la va deixar a una banda de la barca.

Atili es va tornar a posar dins la barca, va obrir l’ampolla i se la va passar amunt i avall per sota el nas. Se’n va omplir la boca, va fer gàrgares i se la va empassar. Era amarga, però encara es podia beure. Va passar l’ampolla a Còrax i el capatàs l’hi va canviar per la torxa i es va beure la resta de l’aigua d’un sol glop. Es va eixugar la boca amb el dors de la mà i va dir:

—Servirà si la barregem amb prou vi.

La barca va topar amb un pilar i Atili es va adonar que la separació entre el ciment sec i el mullat, una línia ben definida que ja s’alçava més de trenta centímetres per sobre el nivell del dipòsit, s’havia eixamplat. El dipòsit es buidava a més velocitat que no pas l’omplia l’Augusta.

El pànic va tornar. «Combat-lo».

—Quina capacitat té la piscina? —va preguntar.

—Dos-cents vuitanta quinaris.

Atili va alçar la torxa cap al sostre, que desapareixia en la penombra uns cinc metres per sobre els seus caps. Allò volia dir que l’aigua devia tenir una profunditat d’uns deu metres i que les reserves estaven a uns dos terços de la seva capacitat. Hi devia haver uns dos-cents quinaris. A Roma treballaven amb la suposició que un quinari satisfeia les necessitats diàries de dues-centes persones. La guarnició naval de Misè era de deu mil homes, als quals s’havia d’afegir uns deu mil civils més.

Era un càlcul ben senzill.

Tenien aigua per dos dies més. Això, suposant que reduïssin el corrent a una hora a l’alba i una altra al vespre. I suposant, també, que la concentració de sofre al fons de la piscina fos tan minsa com ho era a la superfície. Va intentar pensar. En una font natural, el sofre era càlid, i per això pujava a la superfície. Ara bé, què feia el sofre un cop s’havia refredat i havia adquirit la mateixa temperatura que l’aigua que l’envoltava? Es dissolia? Flotava? O potser s’enfonsava?

Atili va fer una ullada cap a la banda nord de la reserva, allà on naixia l’Augusta.

—Hauríem de comprovar la pressió.

Còrax va començar a remar amb impulsos poderosos, conduint-los amb destresa cap al punt on queia l’aigua a través del laberint de pilars. Atili sostenia la torxa amb una mà i va fer servir l’altra per desenrotllar els plànols. Els aguantava plans contra els seus genolls amb l’avantbraç.

El que sabia del cert era que la part occidental de la badia, des de Neàpolis a Cumes, era sulfurosa. A les mines dels turons Leucogaei extreien piles de sofre d’un color verd translúcid. També coneixia les fonts termals sulfuroses que envoltaven Baies, que visitaven convalescents d’arreu de l’Imperi. Hi havia un estany, anomenat Posidià en honor d’un esclau alliberat per Claudi, en què l’aigua era tan calenta que s’hi podia coure carn. Fins i tot el mar de Baies de tant en tant escopia vapor de sofre, i els malalts es banyaven a les parts poc profundes de la platja amb l’esperança d’alleujar els seus mals. L’Augusta s’havia hagut de contaminar en algun punt d’aquella regió cavernosa que acollia la cova de la Sibil·la i que tenia forats ardents que donaven accés a l’Inframón.

Havien arribat al túnel de l’aqüeducte. Còrax va deixar que la barca anés un moment a la deriva i a continuació va fer unes quantes remades ben hàbils que els van portar a aturar-se just al costat d’un pilar. Atili va deixar els plànols de banda i va alçar la torxa. La llum es va reflectir en una massa de verdet de color maragda i a continuació va il·luminar el cap de Neptú gegantí, gravat a la pedra, per la boca del qual l’Augusta solia escopir un corrent d’aigua negra com l’atzabeja. En el temps que havien trigat a anar dels graons al corrent, però, el raig havia minvat fins a convertir-se en un fil d’aigua.

Còrax va fer un xiulet suau.

—Mai no hauria pensat que viuria prou per veure com s’assecava l’Augusta. Tenies motius per preocupar-te, maco —va admetre tot mirant Atili. Per primera vegada, una engruna de por li solcava el rostre—. Sota quins estels vas néixer per portar-nos aquest mal averany?

A l’enginyer li costava respirar. Es va tornar a prémer el nas amb la mà i va agitar la torxa per sobre la superfície del dipòsit. El reflex de la llum a l’aigua negra i quieta feia que semblés que hi hagués un foc al fons.

Va pensar que allò era impossible. Els aqüeductes no s’assecaven i prou. Almenys no d’aquella manera i en qüestió d’hores. Les matrius estaven envoltades de parets de totxanes folrades amb ciment impermeable i envoltades per una coberta de ciment de prop de mig metre de gruix. Els problemes habituals en els aqüeductes, com ara les deficiències estructurals, les goteres o els dipòsits de líquens que empetitien el canal trigaven mesos, o fins i tot anys, a tenir conseqüències. La Clàudia havia necessitat tota una dècada per assecar-se.

Un crit d’en Polites, l’esclau, va interrompre els seus pensaments.

—Aquari!

Va girar el cap. No veia els graons per culpa dels pilars, que s’alçaven com roures petrificats en un pantà fosc i pudent.

—Què passa?

—Aquari, al pati hi ha un genet! Porta un missatge que diu que a l’aqüeducte li passa alguna cosa!

—Això ja ho podem veure nosaltres mateixos, grec idiota —va murmurar Còrax.

Atili va tornar a engrapar els plànols.

—De quina ciutat ve?

Esperava que l’esclau cridés que venia de Baies o bé de Cumes. En el pitjor dels casos podia venir de Putèols. Si vingués de Neàpolis seria tot un desastre.

La resposta, però, va arribar com un cop de puny a l’estómac.

—De Nola!

El missatger estava tan brut de pols que semblava més un fantasma que no pas un home. Mentre explicava que la reserva de Nola havia deixat de rebre aigua a l’alba, i que la manca d’aigua havia anat precedida d’una intensa pudor de sofre que s’havia començat a sentir en plena nit, van escoltar soroll de ferradures al carrer i un segon cavall va entrar al pati al trot.

El genet va desmuntar amb elegància i els va lliurar un papir enrotllat. Era un missatge dels pares de la ciutat de Neàpolis. A ells, l’Augusta els havia fallat al vespre.

Atili va llegir el missatge atentament, i va aconseguir romandre inexpressiu. Al pati s’hi havia aplegat una petita multitud formada per dos cavalls, un parell de genets i tot l’equip de treballadors de l’aqüeducte, que havien deixat el sopar per escoltar què passava. La commoció començava a cridar l’atenció dels vianants, i també la d’alguns botiguers de la zona.

—Ei, home de l’aigua! —va cridar l’amo de la taverna de l’altra banda del carrer—. Què passa?

Atili va pensar que només calia una lleugeríssima brisa perquè el pànic s’apoderés de la ciutat com un foc de muntanya. Ell mateix sentia l’espurna de les seves flames a dintre seu. Va ordenar a un parell d’esclaus que tanquessin les portes del pati i va demanar a Polites que s’encarregués que donessin menjar i beure als dos missatgers.

—Musa, Becco, agafeu un carro i comenceu-lo a carregar. Necessitarem calç viva, puteolanum, eines…, tot el que ens pugui fer falta per reparar la matriu. Agafeu tot el que puguin carregar un parell de bous.

Els dos homes es van mirar.

—És que no sabem com poden ser els danys —va objectar Musa—. Potser no n’hi haurà prou amb un carro.

—Aleshores agafarem més material quan passem per Nola.

Va caminar amb passes decidides cap al despatx de l’aquari, seguit de ben a prop pel missatger de Nola.

—Què els he de dir, als edils? —va preguntar el genet, que gairebé era un nen. Els forats dels ulls eren l’única part del seu rostre que no havia quedat empastifada de pols, i els dos discos d’un color rosa pàl·lid emfasitzaven el seu aspecte atemorit—. Els sacerdots volen fer sacrificis a Neptú. Diuen que el sofre és un presagi horrorós.

—Els has de dir que coneixem el problema —va dir Atili gesticulant vagament amb els plànols—. Digues que ja organitzem les reparacions.

Es va ajupir i va franquejar l’entrada de la minúscula cambra. Exomni havia deixat els registres de l’Augusta immersos en el caos. Hi havia factures de vendes, rebuts i factures de compra, pagarés, estipulacions i dictàmens legals, informes d’enginyers i inventaris del magatzem, cartes del departament del Curator Aquarum i ordres del comandant naval de Misè, algunes d’elles de feia vint o trenta anys. Els documents vessaven dels baguls i també n’hi havia d’escampats per sobre la taula i pel terra de ciment de la cambra. Atili va netejar la taula de paperassa amb l’avantbraç i va desenrotllar els plànols.

Nola! Com era possible? Nola era una gran població, situada prop de cinquanta quilòmetres a l’est de Misè, i no estava prop dels camps de sofre. Va calcular les distàncies amb el polze. Amb un carro i els bous necessitarien ben bé dos dies només per arribar-hi. El mapa li mostrava amb la claredat d’un quadre com es devia haver escampat la calamitat i com s’havia anat buidant la matriu amb una precisió matemàtica. Va resseguir el curs de la catàstrofe amb el dit mentre els seus llavis es movien silenciosament. Quatre quilòmetres per hora! Si Nola havia quedat sense aigua a l’alba, Acerres i Atel·la devien haver seguit el mateix camí a mig matí. Si Neàpolis, que estava prop de vint quilòmetres de Misè seguint la costa, havia perdut el subministrament al migdia, Putèols devia haver caigut a la vuitena hora, Cumes a la novena i Baies a la desena. Finalment, i de manera inevitable, a la dotzena hora els havia arribat el torn a ells.

Havien caigut vuit poblacions. L’única que se salvava del drama, de moment, era Pompeia, situada uns quants quilòmetres corrent amunt de Nola. Tanmateix, més de dues-centes mil persones havien quedat sense aigua.

Va percebre que l’entrada, que quedava darrere seu, s’enfosquia, i que Còrax havia arribat, s’havia repenjat al marc de la porta i l’observava.

Atili va enrotllar el mapa i se’l va entaforar sota el braç.

—Dóna’m la clau de les comportes.

—Per què?

—Que no és evident? Vaig a tancar el dipòsit.

—Però l’aigua és de la flota naval. No ho pots fer sense l’autorització de l’almirall.

—I per què no vas a buscar l’almirall perquè t’hi autoritzi? Vaig a tancar les comportes. —Per segona vegada aquell dia, poc més d’un pam de distància separava les seves cares—. Escolta’m, Còrax, la piscina Mirabilis és una reserva estratègica, ho entens? Serveix precisament per a això, per tancar-la en cas d’emergència. I cada instant que passem discutint perdem més aigua. Dóna’m la clau ara mateix o hauràs de respondre’n davant Roma.

—Molt bé, maco. Ho farem a la teva manera —va cedir Còrax que, sense apartar la mirada del rostre d’Atili, va treure la clau del clauer que portava al cinturó—. Ara aniré a veure l’almirall i li diré què ha passat. Llavors veurem qui ha de respondre davant qui.

Atili va engrapar la clau, el va fer apartar d’una empenta, va sortir al pati i va cridar a l’esclau que tenia més a prop:

—Polites, tanca les portes al meu darrere. Ningú no pot entrar sense el meu permís.

—Entesos, aquari.

Al carrer encara hi havia congregada una munió de tafaners, però li van obrir camí perquè pogués passar. No va fer cas de les seves preguntes. Va girar a l’esquerra i va tornar a girar a l’esquerra per baixar un tram d’escales. L’orgue d’aigua encara sonava en la distància. Va passar per sota la roba estesa en estenedors col·locats a les parets. S’obria pas a empentes i la gent es girava per mirar-lo. Una nena prostituta amb un vestit de color de safrà se li va penjar del braç i no l’hi va deixar anar fins que no va furgar dins la bossa que portava al cinturó i li va donar un parell de monedes de coure. La va veure córrer a través de la gentada i donar les monedes a un capadoci gras, que òbviament era el seu propietari, i mentre reprenia el pas va maleir la seva beneiteria.

L’edifici que allotjava les comportes era un petit cub de totxanes poc més alt que un home. Una estàtua d’Egèria, deessa de les fonts d’aigua, s’erigia en un nínxol al costat de la porta. Als seus peus hi havia rams de flors emblanquinades i algunes ofrenes de pa i fruita plenes de verdet lliurades per dones embarassades que pensaven que Egèria, consort de Numa, Príncep de la Pau, els facilitaria el part arribat el dia. Una vana superstició més. Una manera de llençar el menjar.

Va fer girar la clau dins el pany i va clavar una estrebada irada a la feixuga porta de fusta.

Estava al mateix nivell que el fons de la piscina Mirabilis. L’aigua del dipòsit baixava a poca pressió per un túnel de la paret i travessava una reixa de bronze, s’arremolinava al conducte que s’obria als seus peus i desapareixia sota les lloses per portar aigua al port i a la ciutat de Misè. El corrent es controlava mitjançant una comporta instal·lada arran de la paret que s’accionava amb un mànec de fusta collat a una roda de ferro. La roda estava encarcarada per la manca d’ús. Hi va haver de clavar uns quants cops amb la part dura del palmell de la mà per afluixar-la, però tan bon punt hi va fer una mica de força, la roda va cedir. La va fer girar tan de pressa com va poder i la comporta va descendir, xerricant com una porta de ferro caladissa, i va anar ofegant el corrent d’aigua fins que per fi es va aturar completament deixant per tot rastre una olor de pols mullada.

Al canal de pedra només hi va quedar un bassal que s’evaporava tan de pressa per efecte de la calor que Atili podia veure com la taca d’aigua empetitia. Es va inclinar, va tocar el bassal amb la punta dels dits i se’ls va posar a la llengua. No feia gust de sofre.

Va pensar que l’havia feta ben bona. Havia privat la flota de la seva aigua, enmig d’una sequera, sense autoritat, tres dies després d’haver assumit la direcció de l’aqüeducte. Més d’un home havia perdut la seva posició i havia acabat a les rodes de molí per delictes més petits que aquell. Havia estat un ximple, deixant que Còrax fos el primer que anés a parlar amb l’almirall. Era inevitable que formessin una comissió d’investigació; de ben segur que, des d’aquell mateix moment, el capatàs faria tots els possibles perquè quedés ben clar qui tenia la culpa de tot.

Va tancar la porta de la cambra de la comporta i va mirar amunt i avall del carrer atapeït de gent. Ningú no li parava gens d’atenció. No sabien què estava a punt de passar. Es va sentir posseïdor d’un secret immens, i aquesta convicció el va fer sentir furtiu. Va baixar un carreró estret de camí al port, sense separar-se gaire de la paret i mirant la cuneta per esquivar la mirada de la gent.

La vil·la de l’almirall era a l’altra banda de Misè i, per arribar-hi, l’enginyer va haver de recórrer prop d’un quilòmetre, caminant gairebé sempre, però corrent en alguns moments en què patia petits atacs de pànic. Anava per una calçada estreta, i va haver de passar per sobre el pont de fusta giratori que separava els dos ports naturals de la base naval.

Abans de marxar de Roma, l’havien avisat de com era l’almirall.

—El comandant en cap és Gai Plini —li havia dit el Curator Aquarum—. Acabareu trobant-vos amb ell tard o d’hora. Creu que ho sap tot sobre tot. Potser té raó. L’haureu de tractar amb molta delicadesa. Hauríeu de fer una ullada al seu últim llibre. La Història natural. Tots els fets que es coneixen sobre la Mare Naturalesa en trenta-set volums.

A la biblioteca pública del Pòrtic d’Octavi hi havia una còpia del llibre. L’enginyer només havia tingut temps de llegir-ne l’índex.

«El món, la seva forma, el seu moviment. Eclipsis, solar i lunar. Llamps. Música dels estels. Portents del cel, exemples registrats. Raigs al cel, badalls al cel, colors del cel, flames al cel, garlandes del cel, anells sobtats. Eclipsis. Pluges de pedres…».

A la biblioteca hi havia més llibres de Plini. Sis volums sobre oratòria. Vuit de gramàtica. Vint volums sobre la guerra a la Germània, en què havia dirigit una unitat de cavalleria. Trenta volums sobre la història recent de l’Imperi, al qual havia servit com a procurador a Hispània i a la Gàl·lia belga. Atili es preguntava com s’ho devia haver manegat per escriure tant i arribar tan amunt en l’administració imperial alhora.

—És perquè no té esposa —li havia dit el Curator, i havia rigut de la seva pròpia broma—. Tampoc no dorm. Hauríeu de vigilar que no us superi.

El sol ponent tenyia el cel de vermell, i la gran albufera en què construïen i reparaven els vaixells de guerra estava deserta fins l’endemà al matí. Se sentien els crits llastimosos d’un petit grup d’ocells marins que volaven sobre els joncs. A la seva esquerra, a la part exterior del port, un transbordador de passatgers s’aproximava embolcallat per una lluentor daurada, amb les veles plegades, i a banda i banda de coberta, una dotzena de rems s’enfonsaven lentament a l’uníson mentre la barca avançava entre els trirrems ancorats de la flota imperial. El vaixell arribava massa tard com per ser el transbordador nocturn que arribava d’Òstia, i aquell detall probablement implicava que es tractava d’un servei local. El pes dels passatgers que s’amuntegaven a la coberta oberta la feia enfonsar més que no pas era habitual.

«Pluges de llet, de sang, de carn, de ferro, de llana, de totxanes. Portents. La terra al centre del món. Terratrèmols. Avencs. Ciclons. Meravelles combinades de foc i aigua: brea mineral; nafta; regions que brillen constantment. Principi harmònic del món…».

Avançava més de pressa que l’aigua que quedava a les canonades, i en franquejar l’arc de triomf que assenyalava l’entrada del port va veure que la gran font pública que hi havia a la cruïlla encara rajava aigua. Al voltant de la font s’aplegava l’habitual multitud que s’hi reunia quan es feia de nit: mariners que es mullaven els caps bruts, nens esparracats que xisclaven i ho esquitxaven tot d’aigua i una cua de dones i esclaus que carregaven gerros de terrissa als malucs i a les espatlles que esperaven agafar aigua per a la nit. Una estàtua de marbre del Diví August, col·locada estratègicament al costat de la cruïlla atapeïda de gent per recordar als ciutadans qui era el responsable d’aquella benedicció, s’ho mirava tot amb fredor, glaçada en una joventut eterna.

El transbordador excessivament carregat ja havia acabat de recórrer el moll. Havien abaixat les planxes de popa i proa i la fusta ja s’havia bombat sota el pes dels passatgers que en baixaven entre empentes. Van passar l’equipatge de mà en mà. El propietari d’un servei de portadors, sorprès per la velocitat de l’èxode, corria amunt i avall clavant puntades de peu als seus treballadors perquè es posessin drets. Atili va demanar a crits d’on venia el transbordador i l’amo dels portadors li va contestar, també cridant:

—De Neàpolis, amic meu, i abans han vingut els de Pompeia!

Pompeia.

Atili, que estava a punt de marxar, va aturar la marxa de sobte. Va pensar que era estrany. Era estrany. Era ben estrany que no haguessin rebut notícies de Pompeia, la primera ciutat de la matriu. Va reflexionar un moment, va fer mitja volta i es va posar enmig del pas de la multitud que arribava al port.

—Algú arriba de Pompeia? —va preguntar tot sacsejant els plànols enrotllats de l’Augusta per cridar l’atenció—. Algú ha estat a Pompeia aquest matí?

Ningú no li va fer cas. Estaven assedegats després del viatge i de seguida va pensar que era ben normal si venien de Neàpolis, on s’havien quedat sense aigua al migdia. La majoria li van passar pel costat, impacients per arribar a la font, tret d’una persona, un religiós ancià amb la gorra cònica i el bastó corbat d’un àugur, que caminava lentament observant el cel amb atenció.

—Aquesta tarda he estat a Neàpolis —va dir quan Atili el va fer aturar—, però aquest matí era a Pompeia. Per què ho pregunteu? Us puc ajudar, fill meu? —Els seus ulls plens de lleganyes van adoptar una expressió astuta i va abaixar la veu—: No heu de ser tímid. Tinc experiència en la interpretació de tots els fenòmens comuns com ara els llamps, els budells, els auguris dels ocells i les manifestacions contranaturals. Els meus honoraris són raonables.

—Pare, us puc preguntar quan heu sortit de Pompeia? —va preguntar l’enginyer.

—Amb la primera llum de l’alba.

—I les fonts brollaven? Hi havia aigua?

D’aquella resposta depenien tantes coses que a Atili gairebé li feia por escoltar-la.

—Sí, hi havia aigua —va contestar l’àugur. Llavors va arrufar les celles, va alçar el bastó cap al cel cada vegada més fosc i va continuar—: Quan he arribat a Neàpolis, però, els carrers estaven secs i als banys s’hi sentia pudor de sofre. És per això que he decidit tornar al transbordador i venir cap aquí —va explicar. Va tornar a escrutar el cel a la recerca d’ocells—. El sofre és un averany horrorós.

—Això és ben cert —va coincidir Atili—. N’esteu segur, però? Esteu segur que l’aigua corria?

—Sí, fill meu. N’estic segur.

Al voltant de la font es va començar a notar una certa agitació, i els dos homes es van girar per veure què passava. Al principi no va ser gran cosa, tot just algunes empentes aïllades, però ben aviat van començar a volar els primers cops de puny. La multitud semblava contraure’s, accelerar els moviments i tornar-se més densa. Llavors, un pot de terrissa força gros es va enlairar des del centre de la gentada, es va tombar en l’aire lentament i es va esmicolar al terra del moll. Una dona va xisclar. Un home vestit amb una túnica grega es va obrir pas entre les persones de darrere del tot de la multitud. Premia un odre ple d’aigua contra el pit amb força. Li rajava sang d’un tall que s’havia fet a la templa. Va anar per terra, es va tornar a incorporar i va desaparèixer per un carreró amb passes insegures.

Així comença tot, va pensar l’enginyer. Primer serà aquesta font, llavors vindran les altres que envolten el port i, a continuació, caurà la gran dàrsena del fòrum. Seguiran els banys públics i les aixetes de l’acadèmia militar, i de les canonades buides de les grans vil·les tampoc no en rajarà res tret de la vibració dels canals i el xiulet provocat pels corrents d’aire…

L’orgue d’aigua distant havia quedat encallat en una nota i va emmudir amb un llarg gemec.

Algú bramava que el fill de puta de Neàpolis s’havia obert camí a empentes fins a la primera fila i havia robat l’aigua que quedava, i la multitud, com una bèstia d’un sol cervell i amb un únic cor, va començar a córrer carreró avall per empaitar-lo. Tot d’una, i tan sobtadament com havia començat, l’aldarull es va acabar i va deixar com a resultat un escampall de pots trencats i abandonats i un parell de dones arraulides sobre la pols, amb les mans damunt el cap per protegir-se, prop de la vora d’una font silenciosa.