HORA NONA

[15.32 h]

L’efecte de l’alliberament sobtat d’un gran volum de magma pot alterar la geometria del sistema de canonades, desestabilitzar un dipòsit poc profund i induir alguns esfondraments estructurals. Una situació d’aquestes característiques sovint fa augmentar la intensitat de l’erupció i propicia el contacte entre fluids freàtics i el magma, a més de la descompressió explosiva del sistema hidrotermal vinculat al dipòsit poc profund.

Enciclopèdia dels volcans

Atili va trigar una mica menys de dues hores a arribar a Misè a galop tirat. La carretera serpentejava seguint la línia de la costa, a vegades discorria fins i tot pel costat ran d’aigua, d’altres s’enfilava cap a l’interior, més enllà de les vil·les immenses de l’elit romana. Durant tot el camí va anar deixant enrere petits grups d’espectadors que s’havien reunit a la vora de la carretera per presenciar aquell fenomen llunyà. La major part de l’estona va tenir la muntanya a l’esquena, però en seguir el revolt que feia la vora nord de la badia en descendir cap a Neàpolis, la va poder tornar a veure, lluny a l’esquerra: un espectacle d’extraordinària bellesa. Un delicat vel de boira blanca havia embolicat la columna central, que s’alçava més quilòmetres i més quilòmetres i formava un cilindre translúcid perfecte que s’allargava fins a tocar l’extrem inferior del núvol en forma de bolet que cobria la badia. A Neàpolis no hi havia cap sentiment de pànic, era un lloc endormiscat en el millor dels seus moments. Ja feia estona que Atili havia deixat enrere els refugiats esgotats i carregats que anaven emergint des de sota la pedregada de roca, i encara no havia arribat a la ciutat cap notícia de la catàstrofe que s’abraonava sobre Pompeia. Els temples i teatres a l’estil grec que miraven al mar resplendien sota el sol de la tarda. Els turistes passejaven pels jardins. Als turons de darrere la ciutat va poder distingir els arcs de totxo vermell dels trams de l’Aqua Augusta que discorrien per sobre la superfície. Es preguntava si l’aigua ja hi corria, però no va gosar aturar-se a esbrinar-ho. En realitat, tant li feia. Allò que abans havia estat la qüestió més vital del món havia anat perdent importància fins a no ser res. Què eren Exomni i Còrax a hores d’ara, si no pols? Ni tan sols pols, només un mer record. Es preguntava què devia haver passat amb els altres homes. Però la imatge que no aconseguia treure’s del cap era la de Corèlia: la manera com s’havia tirat els cabells enrere mentre pujava a cavall, i la manera com s’havia anat empetitint en la distància seguint el camí que ell havia triat, de dret cap al destí que ell, i no el destí, havia decretat per a ella.

Va travessar Neàpolis i es va tornar a trobar enmig del camp; va seguir l’immens túnel que menava a la carretera que Agripa havia fet excavar per sota del promontori de Pausilypon, on les torxes dels esclaus de la carretera, tal com havia observat Sèneca, amb prou feines aconseguien esvair la foscor del seu voltant; va deixar enrere els immensos molls de gra de ciment del port de Putèols —un altre dels projectes d’Agripa—; va deixar enrere els afores de Cumes, on es deia que la Sibil·la penjava dins l’ampolla desitjant només la mort; va deixar enrere els vastos llits d’ostres del llac Avern, i els grans banys penjats de Baies, i els beguts a les platges i les botigues de records amb els seus cridaners articles de vidre decorat, els estels dels nens, els pescadors que reparaven les xarxes de lli als molls, els homes jugant a ossos a l’ombra dels baladres; va deixar enrere la centúria de soldats de marina carregats amb tot l’equip que corrien en files de dos cap a la base naval; va deixar enrere, en definitiva, el formiguer de vida del superpoder romà mentre a l’altra banda de la badia el Vesuvi emetia una segona detonació eixordadora i la font de roques passava de ser grisa a ser negra i a elevar-se encara més.

La preocupació més gran de Plini era que tot plegat s’hagués acabat quan per fi hi arribés. Cada dos per tres sortia pesadament de la biblioteca per comprovar com anava evolucionant la columna. Però cada cop se’n tornava tranquil·litzat. De fet, si algun canvi es podia notar, era que creixia més. Era impossible intentar fer una estimació precisa de la seva altura. Posidoni defensava que les boires, els vents i els núvols no s’alçaven a més de set quilòmetres de la terra, però la major part dels experts —i Plini, després de sospesar-ho, va triar l’opinió de la majoria— situava aquella xifra en cent setanta quilòmetres. Fos quina fos la veritat, la qüestió, la columna, «la manifestació», tal com havia decidit anomenar-ho, era enorme.

Per tal que les seves observacions fossin el més precises possible, havia ordenat que duguessin el rellotge d’aigua al port i que el col·loquessin sobre la coberta de popa de la liburna. Mentre es duien a terme tots els preparatius i el vaixell es posava a punt, s’havia dedicat a buscar a la biblioteca referències del Vesuvi. Abans mai no havia fet gaire cas de la muntanya. Era tan enorme, tan evident, tan inevitablement allà, que havia preferit concentrar-se en altres aspectes més esotèrics de la naturalesa. Però en el primer volum que va consultar, la Geografia d’Estrabó, de seguida li va cridar l’atenció. «Aquesta zona sembla que hagi estat pastura de les flames en el passat i haver contingut cràters de foc…». Per què no s’hi havia fixat mai? Va fer cridar Gai perquè hi fes una ullada.

—Veieu aquí? Compara la muntanya amb l’Etna. Tanmateix, com pot ser? L’Etna té un cràter de tres quilòmetres de diàmetre. L’he vist amb els meus propis ulls com lluu a les nits des del mar. I totes aquelles illes que vomiten flames: Stromboli, governada per Èol, déu del vent; Lipari o l’Illa Sagrada, on es diu que viu Vulcà. Es pot veure com totes cremen. Però mai ningú no havia parlat de brases al Vesuvi.

—Aquí diu que els cràters de flames «es van anar extingint progressivament per la manca de combustible» —va assenyalar el nebot—. Potser això significa que la muntanya ha trobat alguna font de combustible nova que l’ha retornat a la vida. —Gai va alçar la mirada nerviós—. Això podria explicar l’arribada de sofre amb l’aigua de l’aqüeducte?

Plini se’l va quedar mirant amb respecte renovat. Sí. El xicot tenia raó. Aquell devia ser el motiu. El sofre era el combustible universal de tota aquella mena de fenòmens: l’anella de flames de Comphantium a Bactriana, l’abrasador estany de la planura de Babilònia, els camps d’estels a prop del Turó d’Hespèria a Etiòpia. Però les implicacions d’aquell descobriment eren terribles: en una ocasió, Lipari i l’Illa Sagrada havien cremat enmig del mar durant dies sense fi, fins que una delegació del Senat es va fer a la mar per celebrar una cerimònia propiciatòria. Un foc explosiu d’aquelles característiques sobre el continent de la península Itàlica, enmig d’uns terrenys poblats, podia ser un desastre.

Es va posar dempeus.

—He d’anar al meu vaixell. Alexió! —va cridar el seu esclau—. Gai, per què no m’hi acompanyeu? Deixeu la traducció —li va allargar la mà somrient—. Us allibero de les vostres lliçons.

—De debò, oncle? —Gai va mirar a l’altra banda de la badia mossegant-se el llavi. Era evident que ell també s’havia adonat de les conseqüències potencials d’un segon Etna a la badia—. És molt amable per part vostra, però si us he de ser sincer, ara mateix he arribat a un fragment força complicat. Per descomptat, però, si hi insistiu…

Plini va percebre que tenia por, però, qui el podia culpar? Ell mateix sentia un nus d’aprensió a l’estómac, i això que era un soldat experimentat. Li va passar pel cap d’ordenar al noi que l’acompanyés —cap romà no s’havia de deixar vèncer mai per la por; què havia passat amb els ferms valors de la seva joventut?—, però aleshores va pensar en Júlia. Era just exposar el seu únic fill a un perill innecessari?

—No, no —va respondre amb una alegria forçada—. No insistiré. La mar sembla estar moguda. Us podríeu marejar. Serà millor que us quedeu aquí a tenir cura de la vostra mare —va dir-li pessigant-li la galta plena de barbs, i li va remenar els cabells greixosos—. Sereu un bon jurista, Gai Plini. Potser un d’important. Puc imaginar que un dia arribareu al Senat. Sereu el meu hereu. Els meus llibres seran vostres. El nom Plini perviurà a través de la vostra persona… —es va aturar. El discurs començava a semblar-se massa a un comiat. Bruscament li va ordenar—: Torneu als vostres estudis. Digueu a la vostra mare que tornaré al capvespre.

Repenjant-se del braç del seu secretari, sense mirar enrere, l’almirall va abandonar pesadament la biblioteca.

Atili ja havia deixat enrere la piscina Mirabilis i creuat el terraplè que duia al port i ara començava a ascendir per la inclinada carretera que duia a la vil·la de l’almirall quan, més endavant, va veure un destacament de mariners que obrien pas al carruatge de Plini. Tot just va tenir el temps de desmuntar i plantar-se enmig del camí abans que la processó no hagués arribat on es trobava ell.

—Almirall!

Plini, amb la mirada perduda endavant, va tombar els ulls vagament cap a ell. Va veure una silueta que no va aconseguir reconèixer, coberta de pols, la túnica esparracada, el rostre, els braços i les cames coberts de regalims de sang seca. L’aparició va tornar a parlar.

—Almirall! Sóc Marc Atili!

—Enginyer? —Plini va fer un senyal perquè s’aturés el carruatge—. Què us ha passat?

—Això és una catàstrofe, almirall. La muntanya està explotant, plouen roques… —Atili es va passar la llengua pels llavis ressecs—. Centenars de persones fugen cap a l’est seguint la carretera de la costa. Oplontis i Pompeia estan quedant colgades. He vingut a cavall des d’Herculanèum. Duc un missatge per a vós —va buscar-se dins les butxaques—, de l’esposa de Pedi Antic.

—Rectina? —Plini li va prendre la missiva de les mans i en va trencar el segell. La va llegir dos cops. El gest se li anava enfosquint i, de sobte, va semblar emmalaltir: tocat i enfonsat. Va inclinar-se pel costat del carruatge i va ensenyar aquells gargots apressats a Atili: «Plini, estimat amic meu, la biblioteca corre perill. Estic sola. Us prego que ens vingueu a buscar per mar (de seguida) si és que encara us estimeu aquests llibres vells i la vostra fidel i vella Rectina»—. De debò és aquesta la situació? La Vil·la Calpúrnia està amenaçada?

—La costa sencera està amenaçada, almirall. —Quin problema tenia l’ancià? És que la beguda i l’edat li havien enterbolit del tot el cervell? O és que es pensava que tot allò no era més que un espectacle, alguna mena d’exhibició a l’amfiteatre posada en escena per al seu gaudi?—. El perill va a cavall del vent. Gira com un penell. Fins i tot Misè podria no ser un lloc segur.

—Fins i tot Misè podria no ser un lloc segur —va repetir Plini—. I Rectina està tota sola. —Els ulls se li estaven negant. Va enrotllar la missiva i va fer un gest al seu secretari, que havia anat corrents amb els mariners al costat del carruatge—. On és Anci?

—Al moll, almirall.

—Cal que ens moguem amb rapidesa. Pugeu aquí, Atili —va convidar-lo picant amb l’anell al seu costat—. Endavant! —Atili s’hi va esmunyir com va poder mentre el carruatge avançava ràpidament turó avall—. Ara expliqueu-me tot el que heu vist.

Atili va intentar ordenar els seus pensaments, però se li feia difícil parlar amb un mínim de coherència. Tanmateix, es va esforçar per transmetre-li la intensitat de tot el que havia estat testimoni quan havia vist com el sostre de la muntanya s’enlairava. I que el fet que el cim hagués sortit disparat, va dir, només era la culminació d’un seguit d’altres fenòmens: el sofre del terra, les basses de gas nociu, les tremolors de la terra, les protuberàncies del terreny que havien danyat la matriu de l’aqüeducte, i l’extinció de les fonts dels pobles. Tots aquells fets estaven relacionats.

—I cap de nosaltres no se n’havia adonat —va afegir Plini movent el cap—. Hem estat tan cecs com el vell Pomponià, que es pensava que tot era obra de Júpiter.

—Això no és del tot cert, almirall. Un home sí que ho va reconèixer: un nadiu de les terres properes a l’Etna, el meu predecessor, Exomni.

—Exomni? —va saltar de seguida Plini—. El mateix que amagava un quart de milió de sestercis al fons de l’embassament que tenia al seu càrrec? —Es va adonar del desconcert al rostre de l’enginyer—. Ho hem descobert aquest matí quan les darreres reserves d’aigua s’han escolat. Per què? Heu esbrinat com ho va saber?

Estaven entrant als molls. Atili va observar un paisatge conegut: el Minerva reposant al costat del moll amb el pal principal alçat i preparat per navegar; aleshores li va passar pel cap com n’era d’estrany tot plegat, la cadena d’esdeveniments i circumstàncies que l’havien dut a aquell lloc, en aquells moments. Si Exomni no hagués estat de Sicília, mai no s’hauria aventurat a pujar al Vesuvi i mai no hauria desaparegut, Atili mai no hauria estat enviat allà des de Roma, mai no hauria posat un peu a Pompeia, mai no hauria sabut res de Corèlia ni d’Ampliat ni de Còrax. Durant uns segons va percebre l’extraordinària i perfecta lògica de tot plegat, des dels peixos enverinats fins a la plata oculta, i va intentar imaginar quina era la millor manera d’explicar-ho a l’almirall. Però tot just havia començat que Plini li va fer un senyal perquè callés.

—La mesquinesa i l’avarícia d’un home! —va escopir amb impaciència—. Se’n podria escriure un llibre, de tot plegat. Ara quina importància té tot això? Redacteu-ne un informe i tingueu-lo enllestit per a quan torni. I l’aqüeducte?

—Reparat, almirall. O, en tot cas, ho estava quan l’he deixat aquest matí.

—Així, doncs, heu fet una bona feina, enginyer. I us ben prometo que a Roma en tindran notícia. Ara torneu a les vostres cambres i descanseu.

El vent feia que els cables tremolessin picant el pal del Minerva. Torquat estava dret al costat de la planxa de popa parlant amb el comandant del buc insígnia, Anci, i un grup de set oficials. En veure que s’acostava el carruatge de Plini, es van quadrar.

—Almirall, amb el vostre permís, preferiria anar amb vós.

Plini se’l va quedar mirant sorprès, després va somriure i amb una mà molsuda li va picar el genoll.

—Un científic! Sou igual que jo! Ho vaig saber tan bon punt us vaig veure! Avui farem grans coses, Marc Atili. —Encara no havia acabat de baixar del carruatge ajudat pel secretari que ja anava esbufegant ordres—. Torquat: salpem immediatament. L’enginyer vindrà amb nosaltres. Anci: feu sonar l’alarma general. Envieu un missatge a Roma en nom meu: «El Vesuvi ha explotat just abans de la setena hora. La població de la badia corre perill. Em disposo a fer salpar la flota sencera per evacuar supervivents».

—La flota sencera, almirall?

—Tot allò que suri. Què tenim per aquí? —Plini va llançar una mirada miop en direcció al port exterior, on els vaixells de guerra estaven ancorats, balancejant-se al ritme de la marejada que s’aixecava—. Aquell d’allà és el Concòrdia? El Libertas. Justitia. I aquell d’allà, és el Pietas? L’Europa —va fer un gest amb la mà—. Tots, tots. I tot allò que hi hagi a dins el port que no es trobi en un dic sec. Au, va, Anci! L’altra nit us queixàveu que teníeu la flota més poderosa del món i que encara no havia entrat mai en acció. Bé, doncs aquí teniu acció.

—Però l’acció exigeix que hi hagi un enemic, almirall.

—Allà teniu el vostre enemic —va dir assenyalant la cortina fosca que avançava en la distància—. Un enemic més poderós que cap dels que mai van plantar cara a Cèsar.

Durant uns segons Anci no es va moure i Atili es va arribar a plantejar si no l’obeiria, però de sobte una lluïssor li va creuar la mirada i es va tombar cap als oficials.

—Ja heu sentit les ordres. Envieu un missatge a l’Emperador i feu sonar l’avís general. Feu saber a tothom que tallaré les pilotes del primer capità que em trobi que no hagi salpat dintre de mitja hora.

D’acord amb el rellotge d’aigua de l’almirall, passava mitja hora de la novena hora quan el Minerva va salpar del moll i va començar a girar per encarar-se al mar obert. Atili va ocupar la seva antiga posició repenjat contra la barana i va fer un senyal a Torquat. El capità va respondre amb un lleu cop de cap, com si li volgués dir que aquella aventura era una bogeria.

—Preneu nota de l’hora —va ordenar Plini a Alexió, que, ajupit al seu costat, va sucar la ploma en la tinta i va esgarrapar una xifra.

Havien col·locat una còmoda cadira amb braços i respatller alt per a l’almirall sobre la petita coberta, i des d’aquella posició elevada analitzava l’escena que es balancejava davant seu. Els darrers dos anys sempre havia tingut el somni de dirigir la flota en el camp de batalla, de desembeinar aquella immensa espasa per evitar que la fulla es fes malbé, tot i que era conscient que Vespasià només l’havia designat com a administrador en temps de pau. Ja n’hi havia prou d’exercicis. Per fi podia veure quin aspecte tenien realment les batalles: les penetrants notes de les trompetes cridant els homes de tots els racons de Misè, les barques de rems transportant els primers mariners fins als grans quadrirrems, l’avantguarda embarcant als vaixells de guerra i formiguejant per les cobertes, com s’aixecaven els pals alts, com es preparaven els rems. Anci li havia promès que tindria vint vaixells llestos immediatament. Això volia dir quatre mil homes: una legió!

Quan el Minerva va estar situat apuntant en direcció est, les fileres dobles de rems van baixar a l’aigua, els tambors van començar a repicar sota les cobertes i va començar a avançar. Podia sentir com el seu estendard personal, engalanat amb l’àliga imperial, onejava al ritme del vent al codast de darrere seu. La brisa li acaronava el rostre. Sentia un nus de nervis a l’estómac. La ciutat en ple s’havia abocat a mirar. Els veia com omplien els carrers, com s’abocaven a les finestres, com s’alçaven damunt les teulades planes. Una lleu ovació els va arribar des del port. Va buscar la seva vil·la al vessant del turó, va veure Gai i Júlia a l’entrada de la biblioteca i va alçar la mà. Una nova ovació va rebre el gest.

—Veieu la volubilitat de la multitud? —va comentar amb alegria a Atili—. Ahir a la nit m’escopien pels carrers. Avui sóc un heroi. Tot allò que empeny les seves vides és un espectacle! —va tornar a saludar.

—Sí, ja veurem què faran demà —va murmurar Torquat—, si han perdut la meitat dels homes.

Atili va quedar estupefacte per aquella mostra d’angoixa.

—Tan gran creieu que és el perill que correm? —va preguntar amb tranquil·litat.

—Aquests vaixells semblen forts, enginyer, però el que els manté ferms no són més que cordes. Em sentiria molt més content lluitant contra un enemic mortal. Només un ximple salpa per lluitar contra la naturalesa.

El pilot de proa va cridar un avís al timoner, que ocupava el seu lloc darrere l’almirall empenyent la canya del timó. El Minerva avançava sortejant els vaixells de guerra ancorats, prou a prop com perquè Atili pogués veure els rostres dels mariners a coberta, i després va tornar a virar, desfilant per davant la paret natural de roca del port, que semblava obrir-se lentament com la porta corredissa d’un gran temple. Per primer cop, van tenir una nítida visió del que estava passant a l’altra banda de la badia.

Plini es va aferrar als braços de la seva cadira, massa estupefacte com per parlar. Però de seguida va recordar el deure que tenia envers la ciència.

—Més enllà del promontori de Pausilypon —va començar a dictar dubtós—, el Vesuvi sencer i la zona costanera del seu voltant es troben coberts per un núvol que es desplaça, de colors blanquinosos i grisosos, tacat de negre. —Però aquella descripció era massa pobra, va pensar: calia transmetre d’alguna manera la sensació de temor—. Obrint-se pas per damunt d’aquest núvol, inflant-se i cargolant-se, com si les bullents entranyes de la terra li fossin arrencades i llançades en direcció al cel, s’alça la columna central de la manifestació. —Així sonava millor—. Creix —va continuar—, com si l’alimentés un raig continuat. Però en arribar al seu punt més àlgid, el pes dels materials expulsats esdevé massa gran i, en fer pressió en sentit descendent, s’obre cap als costats. Hi estaríeu d’acord, enginyer? —va demanar dirigint-se a Atili. No és el pes el que fa que s’escampi pels costats?

—El pes, almirall —va respondre cridant—. O el vent.

—Sí, bona observació. Afegeix això a les notes, Alexió. El vent sembla bufar més fort a les altituds superiors i, per tant, fa que la manifestació giri cap al sud-est. —Va fer un senyal a Torquat—. Hauríem d’aprofitar aquest vent, capità! A vela plena!

—Quina bogeria —va dir Torquat a Atili, per sota el nas—. Quina mena de capità va a la recerca d’una tempesta? —Tanmateix, va cridar als seus oficials—: Hisseu la vela major!

Van alçar el pal transversal que sostenia la vela des del lloc on reposava al centre del casc, i això va fer que Atili s’hagués d’esmunyir en direcció a la popa quan els mariners, a totes dues bandes van agafar els cables i van començar a hissar la vela pel pal. La vela encara estava enrotllada, i quan va arribar a la seva posició per sota de la gàbia, la «copa de vi», tal com anomenaven la plataforma d’observació, un xicotet de no més de deu anys va enfilar-se pel pal per alliberar-la. Va anar arrossegant-se pel penol tot descordant les subjeccions i quan va deixar anar la darrera, la pesada vela de lli va caure i es va inflar de seguida, tibada per la força del vent. El Minerva va grinyolar i va prendre velocitat, solcant les onades i creant rissos d’escuma blanca a tots dos costats de la seva esmolada proa, com un cisell lliscant sobre fusta tendra.

Plini va sentir com se li inflaven els ànims al mateix temps que la vela. Va assenyalar a l’esquerra.

—Allà tenim la nostra destinació, capità. Herculanèum! Encareu el vaixell directament a la riba: a la Vil·la Calpúrnia!

—Sí, almirall! Timoner: conduïu-nos cap a l’est!

La vela va espetegar i va fer que el vaixell s’inclinés de costat. Una onada d’esquitxos va deixar xop Atili —una sensació gloriosa! Es va fregar la pols de la cara i es va passar les mans pels cabells llardosos. A sota la coberta, els tambors havien incrementat el ritme fins a adquirir una velocitat frenètica i així havien fet que els rems esdevinguessin una imatge borrosa sobre les onades i l’escuma. El secretari de Plini va haver de posar els braços damunt dels papers per evitar que marxessin volant. Atili va alçar la mirada cap a l’almirall. Plini estava tirat endavant a la cadira, les galtes molsudes lluents per les gotes del mar, els ulls encesos de l’excitació, un somriure ample, el més mínim senyal d’esgotament anterior havia desaparegut. Tornava a ser un soldat de cavalleria damunt el seu cavall que avançava al galop per les planures germàniques amb la javelina a la mà per causar estralls entre els bàrbars.

—Hem de salvar Rectina i la biblioteca i dur-los a un lloc segur, després ens trobarem amb Anci i la resta de la flota per evacuar la població de més enllà de la costa. Què us sembla el pla, capità?

—Es farà el que digui l’almirall —va respondre tibat Torquat—. Us faria res dir-me quina hora assenyala el vostre rellotge?

—Comença l’hora desena —va informar Alexió.

El capità va alçar les celles.

—Així, doncs, només ens queden tres hores de plena llum de dia.

Va deixar que les implicacions del que allò significava quedessin suspeses en l’aire, però l’almirall va fer un gest per treure-li importància.

—Fixeu-vos a quina velocitat avancem, capità! Aviat arribarem a la costa.

—Sí, i el mateix vent que ara ens empeny endavant, ens ho posarà ben difícil per tornar a salpar.

—Mariners! —va mofar-se l’almirall fent sonar la veu per damunt del soroll de les onades—. Ho sentiu, enginyer? Us ben juro que són pitjors que els pagesos quan es tracta del temps. Ploren quan no fa vent i després ploren encara més fort quan en fa!

—Almirall! —va saludar Torquat—. Em disculpeu? —I va fer mitja volta amb les dents serrades per allunyar-se oscil·lant cap a la proa.

—Observacions a l’hora desena —va començar Plini—. Estàs preparat, Alexió? —va ajuntar les puntes del dits tot arrufant les celles. Era un notable repte tècnic descriure un fenomen per al qual encara no s’havia inventat el vocabulari. Passada una estona, les diferents metàfores (columnes, troncs d’arbres, fonts i altres) semblaven enfosquir la narració en comptes d’aclarir-la i tampoc no aconseguien copsar el poder sublim del que estava presenciant. S’hauria d’haver fet acompanyar per un poeta: li hauria fet molt més servei que aquell cautelós capità—. A mesura que ens anem acostant, la manifestació sembla un gegantí núvol de fortes pluges cada vegada més negre. De la mateixa manera que en una tempesta vista a una distància de diversos quilòmetres, es poden distingir cortines de pluja diferenciades que giren com si fos fum sobre la superfície negra. Però, tanmateix, tal com assenyala l’enginyer, Marc Atili, en aquest cas la precipitació no és pas d’aigua, sinó de rocs —va assenyalar a la coberta de popa del seu costat—. Acosteu-vos, enginyer. Torneu a descriure tot el que heu vist. Que en quedi constància.

Atili va enfilar l’escaleta que pujava a la plataforma. Hi havia alguna cosa extremadament incongruent en la forma com l’almirall s’havia acomodat, amb el seu esclau, la taula portàtil, la cadira semblant a un tron i el rellotge d’aigua, si es contraposava a la fúria a la qual anaven de dret. Tot i que el vent els venia d’esquena, ara es podia sentir el brogit de la muntanya i, de sobte, va semblar que la violenta cascada de roques estava molt més a prop, fent del vaixell un objecte més indefens que una fulla posada en el punt on esclata una cascada. Un altre cop va narrar la seva part de la història quan un llamp va creuar l’amenaçadora massa de núvols formant un arc, però no era blanc, sinó una franja serrada i vermella. Va restar suspès en l’aire com una vívida vena de sang. Alexió va començar a xerrar sense parar, que era la forma que tenien els supersticiosos d’adorar els llamps.

—Afegeix-ho a la llista de fenòmens —va ordenar Plini—. Llamp: un prodigi d’intensitat.

—Ens hi estem acostant massa! —va cridar Torquat.

Per damunt de l’espatlla de l’almirall, Atili podia veure els quadrirrems de la flota misena, encara sota la llum del dia, com anaven sortint de port en formació de V, com un esquadró d’oques volant. Aleshores es va adonar que el cel s’estava enfosquint. Una andanada de pedres estava colpejant la superfície del mar a la seva dreta i se’ls acostava molt ràpidament. Les proes i veles dels quadrirrems es van esborronar fins a convertir-se en vaixells fantasma alhora que l’aire s’omplia de projectils rocosos.

Enmig d’aquell daltabaix, Torquat era pertot arreu bramant ordres. Els homes corrien per la coberta en aquella mitja penombra. Van deixar anar les cordes que subjectaven el penol i van arriar la vela. El timoner lluitava per virar a l’esquerra. Uns segons després es precipitava damunt d’ells una bola de foc des del cel que va tocar l’extrem del pal, va descendir per ell i va continuar pel penol. A la llum de la resplendor, Atili va veure l’almirall amb el cap cot i les mans premudes contra el clatell, i el secretari tirat endavant per protegir els papers. La bola va fer que l’extrem del pal sortís disparat i s’enfonsés al mar deixant un rastre de fum de sofre. Va morir amb un xiulet violent, enduent-se amb ell la seva llum. Atili va tancar els ulls. Si no havien abaixat la vela, el més segur era que s’hagués encès. Podia sentir el repic de les pedres damunt les espatlles, les sentia com espetegaven damunt la coberta. Es va adonar que el Minerva devia estar fregant l’extrem del núvol i Torquat estava intentant treure’ls de sota a força de rems: i, de cop i volta, ho va aconseguir. Van rebre l’impacte d’una darrera fuetada de míssils i van irrompre de nou a la llum del sol.

En sentir estossegar Plini Atili va obrir els ulls i es va trobar l’almirall dret, espolsant-se els detritus dels plecs de la toga. Sostenia un grapat de pedres, i mentre es tornava a deixar caure sobre la cadira, les estudiava al palmell. Sobre la coberta del vaixell, els homes s’espolsaven la roba i comprovaven les ferides que havien patit. El Minerva seguia dirigint-se de dret cap a Herculanèum, ara a gairebé només un quilòmetre de distància i clarament definida, però s’estava aixecant vent, i amb ell, la mar. El timoner lluitava per mantenir-los en el rumb triat mentre les onades esclataven contra el costat esquerre del vaixell.

—Topada amb la manifestació —dictava Plini tranquil·lament. Es va aturar per eixugar-se el rostre amb la màniga i va tornar a estossegar—. En prens nota? Quina hora és?

Alexió va expolsar les pedretes dels papers i en va bufar la pols. Va inclinar-se cap al rellotge.

—El mecanisme s’ha fet malbé, almirall —la veu li tremolava. Estava a punt de plorar.

—Bé, tant se val. Posem que ens trobem a l’onzena hora. —Plini va alçar una de les pedres i la va estudiar de prop—. El material és una mena de pedra tosca escumosa plena de bombolles. Grisosa i blanca. Lleugera com la cendra, cau en fragments no gaire més grossos que el polze d’un home. —Es va aturar per afegir suaument—: Agafa la ploma, Alexió. Si hi ha alguna cosa que no puc tolerar és la covardia.

La mà del secretari no parava de tremolar. Se li feia molt difícil escriure mentre la liburna avançava per una mar picada. La ploma lliscava damunt la superfície dels papirs creant uns gargots il·legibles. La cadira de l’almirall va relliscar per la coberta, però la va aturar Atili.

—Hauríeu de traslladar-vos a sota la coberta —li va aconsellar, mentre Torquat se’ls acostava ensopegant, descalç.

—Agafeu el meu casc, almirall.

—Gràcies, capità, però aquest vell crani que duc em proporciona una bona protecció.

—Almirall, us ho prego, aquest vent ens durà de cap a la tempesta: hem de tornar!

Plini l’ignorava.

—Aquesta pedra tosca sembla menys una roca i més els fragments eteris d’un núvol congelat —va estirar el coll per mirar per damunt del costat del vaixell—. Sura sobre la superfície del mar com si fossin trossos de gel. Ho veieu? Extraordinari!

Atili no s’hi havia fixat abans. L’aigua estava coberta per una catifa de pedres que els rems enretiraven amb cada cop, però de seguida n’emergien de nous que substituïen els anteriors. Torquat va acostar-se corrent a la paret baixa de la coberta. Estaven envoltats.

Una onada de pedra tosca va trencar per damunt del casc del vaixell.

—Almirall…

—La fortuna recompensa els valents, Torquat. Avancem cap a la platja!

Durant una curta estona, encara van poder obrir-se pas, però l’avenç dels rems s’anava afeblint, vençuts no només pel vent o les onades, sinó pel pes obstaculitzant de la pedra tosca a l’aigua. A mesura que s’acostaven a la platja, adquiria més profunditat, un metre d’espessor, una àmplia extensió de cruixent escuma seca. Les pales dels rems s’agitaven debades contra ella, incapaces d’exercir cap pressió, i el vaixell va començar a lliscar amb el vent en direcció a la cascada de roca. La distància que els separava de la Vil·la Calpúrnia era seductorament curta. Atili va poder identificar el punt on havia estat parlant amb Rectina. Va poder distingir unes siluetes que corrien per la platja, les piles de llibres, les túniques blanques onejant al vent dels filòsofs epicuris.

Plini havia deixat de dictar i, amb l’ajuda d’Atili, es va posar dempeus. Se sentia cruixir tot el perfil de fusta del vaixell, sotmès a la pressió de la pedra tosca contra el casc. L’enginyer va percebre com li fallaven una mica els genolls en adornar-se, per primer cop, que els havien derrotat. Va allargar la mà en direcció a la platja.

—Rectina —va murmurar.

La resta de la flota començava a escampar-se. La formació en V s’anava desintegrant mentre els vaixells lluitaven per salvar-se. Llavors, es va tornar a fer de nit i el ja conegut espetec de pedra tosca colpejant-ho tot va ofegar qualsevol altre soroll. En Torquat va cridar:

—Hem perdut el control del vaixell! Tothom sota coberta. Enginyer, ajudeu-me a dur-lo a baix.

—Els meus papers! —va protestar Plini.

—Alexió s’encarrega dels vostres papers, almirall.

Atili l’agafava per un braç i el capità per l’altre. Pesava terriblement. Va ensopegar en donar la darrera passa i va estar a punt de caure tan llarg com era, però van aconseguir sostenir-lo i arrossegar-lo per la coberta en direcció a la trapa oberta que conduïa als bancs de rem mentre l’aire es transformava en roca.

—Obriu camí per a l’almirall! —panteixava Torquat, i aleshores van estar a punt de llançar-lo escales avall. Alexió va baixar al seu darrere amb els estimats papers trepitjant l’espatlla de l’almirall, a continuació va saltar Atili enmig d’una ràfega de pedra tosca i, finalment, Torquat, que va tancar la porta darrere d’ells.