VESPERA

[20.07 hores]

Els terratrèmols es poden produir en zones en què es concentrin tensions, com ara zones properes a falles, i en les immediacions de sacs de lava, que produeixen canvis de pressió.

HARALDUR SIGURDSSON (editor)
Enciclopèdia dels volcans

La residència oficial de l’almirall estava situada en una zona força elevada del turó que dominava el port. Quan Atili hi va arribar i el van acompanyar a la terrassa, ja es feia de nit. Al voltant de la badia, a les vil·les costaneres, ja hi encenien torxes, llums d’oli i brasers, i gradualment apareixia un fil trencat de llums grogues que s’estenia al llarg de quilòmetres i més quilòmetres, resseguint la corba de la badia abans d’esvair-se en la lluentor porpra en direcció a Capri.

Un centurió de la marina vestit amb l’uniforme complet, inclosos el plastró i el casc amb cresta i armat amb una espasa que duia penjada al cinturó, marxava a corre-cuita en el moment que arribava l’enginyer. Més enllà d’una pèrgola metàl·lica desparaven les restes d’un gran banquet que cobrien una taula de pedra. Al principi no va veure l’almirall, però tan bon punt un esclau el va anunciar com a «Marc Atili Primus, aquari de l’Aqua Augusta!», un home rabassut que devia tenir uns cinquanta-cinc anys va fer mitja volta a l’extrem més allunyat de la terrassa i va caminar maldestrament cap a ell, seguit pels que Atili va deduir que havien estat els convidats de la festa que havia hagut d’abandonar: quatre homes suats vestits amb togues. Veient la tira porpra que guarnia el vestit informal d’un d’ells, es va adonar que almenys aquell era un senador. Darrere el grup caminava un personatge servil, malèvol i implacable: Còrax.

Per algun motiu, Atili havia imaginat el famós erudit com una persona prima, però Plini era gras, i tenia la panxa prominent com l’esperó d’un dels seus vaixells de guerra. S’eixugava el front amb el tovalló.

—Us he d’arrestar immediatament, aquari? Ja sabeu que podria, està tot ben clar. —Feia veu d’home gras: era un xiulet estrident que es tornava encara més desagradable a mesura que anava enumerant càrrecs portant-ne el compte amb els seus dits rodanxons—. Podríem començar esmentant la incompetència: qui la pot posar en dubte? Negligència: on éreu quan el sofre va infectar l’aigua? Insubordinació: amb quina autoritat heu interromput el nostre subministrament? Traïció: sí, us podria imputar el càrrec de traïció. I què me’n dieu del càrrec de fomentar la rebel·lió a les drassanes imperials? He hagut d’enviar una centúria de soldats: cinquanta perquè esberlin alguns caps a la ciutat i intentin restituir l’ordre públic, i uns altres cinquanta al dipòsit perquè custodiïn l’aigua que hi pugui quedar. Traïció…

Va callar, desalenat. Plini tenia les galtes gruixudes, els llavis carnosos i alguns flocs de cabells enganxats a la pell per la suor, i semblava un querubí malmès que hagués caigut d’algun sostre pintat. El seu convidat més jove, un noi granellut que encara no devia haver fet els vint anys, va fer una passa endavant per agafar-lo del braç, però Plini el va fer marxar amb un gest. Darrere el grup, Còrax somreia ensenyant tot de dents ennegrides. Havia estat més eficient alhora d’escopir verí que no pas s’havia esperat Atili. Era un tros de polític. Segurament podia ensenyar un parell de trucs al senador.

Atili va veure un estel que havia sorgit sobre el Vesuvi. Era la primera vegada que mirava atentament la muntanya; almenys des d’aquell angle. El cel era fosc, però la muntanya, amb el seu cim punxegut, encara era més fosca, gairebé negra, i s’alçava com una massa immensa per sobre la badia. Va pensar que aquella devia ser la font del problema. En algun punt de la muntanya, i no a la banda del mar, sinó a la banda que s’obria a terra, al pendent del nord-est.

—Qui sou, vós? —va aconseguir dir finalment Plini amb una veu rasposa—. No us conec. Sou massa jove. Què ha passat amb el nostre bon aquari? Com es deia?

—Exomni —va contestar Còrax.

—Això mateix, Exomni. On és? I a què pensa que juga Acili Aviola per enviar-nos nois perquè facin feina d’homes? I doncs? Parleu! Què heu de dir en la vostra defensa?

Darrere l’almirall, el Vesuvi formava una piràmide natural perfecta, il·luminada únicament pel tènue raig de llum de les vil·les que n’envoltaven la falda. En un parell de llocs, la línia de llums s’eixamplava lleugerament, i l’enginyer va suposar que devia ser allà on hi havia poblacions. Les reconeixia pel mapa. La més propera devia ser Herculanèum, i la més llunyana, Pompeia.

Atili va redreçar l’esquena.

—Necessito que em deixeu una embarcació —va dir.

Va estendre el mapa sobre la taula de la biblioteca de Plini i va col·locar un parell de trossos de magnetita que va agafar d’una vitrina a cada extrem perquè no es tornés a enrotllar. Un esclau d’edat avançada anava amunt i avall darrere l’almirall encenent un canelobre de bronze summament elaborat. A les parets hi havia rengleres de vitrines de fusta de cedre plenes a més no poder de rotlles de papirs encastats amb l’extrem mirant enfora formant ruscs polsegosos. Tot i que les portes de la terrassa estaven obertes de bat a bat, no bufava gens de brisa per suavitzar la calor. Els fils de fum que s’alçaven de les espelmes s’enlairaven completament drets. Atili sentia que la suor li regalimava per les vores de la panxa com un insecte que li corregués per la pell. Era una sensació ben irritant.

—Digues a les senyores que tornarem aviat —va ordenar l’almirall. Dit això, va desviar l’atenció de l’esclau i va assentir dirigint-se a l’enginyer—. Molt bé. Us escolto.

Atili va examinar els rostres concentrats del seu públic, il·luminats per la llum de les espelmes. Els hi havien presentat abans no s’asseguessin i es volia assegurar que en recordava tots els noms: Pedi Antic, un senador veterà que, segons recordava vagament, havia estat cònsol anys enrere i posseïa una vil·la immensa a la costa d’Herculanèum; Pomponià, un vell camarada de l’exèrcit de Plini, que havia anat a sopar en barca i vivia a una vil·la d’Estàbies, i Anci, capità del vaixell almirall imperial, el Victòria. El noi granellut era el nebot de Plini, Gai Plini Cecili Segon.

Va posar el dit al mapa i tots, fins i tot Còrax, es van inclinar per veure què assenyalava.

—Almirall, aquest és el punt en què vaig pensar que s’havia produït el problema en un primer moment: els camps cremats dels voltants de Cumes. Això explicaria la presència de sofre. Ara bé, més endavant ens van informar que el subministrament també s’havia aturat a Nola, aquí, a l’est. Això ha estat a l’alba. La cronologia dels fets és fonamental perquè, segons un testimoni present a Pompeia quan sortia el sol, les fonts de la ciutat encara funcionaven al matí. Com podeu veure, Pompeia està a una certa distància de Nola seguint el corrent de la matriu cap amunt, per la qual cosa, per lògica, l’Augusta els hauria hagut de fallar a mitjanit. El fet que no els fallés només pot voler dir una cosa: el problema ha de ser aquí —va dir encerclant el lloc exacte del qual parlava—, en algun punt d’aquesta franja de vuit quilòmetres, per allà per on corre prop del Vesuvi.

Plini va mirar el mapa amb una expressió sorruda:

—I el vaixell? Per a què ha de servir?

—Crec que tenim aigua per a dos dies. Si sortim de Misè per terra per investigar què ha passat, necessitarem tots dos dies només per trobar el punt en què s’ha produït la fractura. Ara bé, si anem a Pompeia per mar, viatgem lleugers i agafem la major part dels subministraments que necessitem a la ciutat, potser podrem començar les reparacions demà mateix.

Durant el silenci que es va fer a continuació, l’enginyer podia escoltar el degoteig del rellotge d’aigua instal·lat al costat de les portes. Alguns mosquits que havien estat volant al voltant de les espelmes havien quedat incrustats a la cera.

—De quants homes disposeu? —va preguntar Plini.

—De cinquanta en total, però la majoria estan escampats al llarg de la matriu fent les tasques de manteniment dels tancs i els dipòsits de les ciutats. En tinc una dotzena a Misè i me n’enduria la meitat. Si necessités més treballadors, els contractaria directament a Pompeia.

—Podríem deixar que s’endugués una liburna, almirall —va suggerir Anci—. Si marxés amb la primera llum del dia, podria ser a Pompeia a mig matí.

Còrax semblava atemorit davant la simple possibilitat que plantejava aquell suggeriment.

—Amb tots els respectes, tot plegat no són més que ximpleries seves, almirall. Jo no li pararia gaire atenció. Per començar, m’agradaria saber com pot estar tan segur que a Pompeia encara tenen aigua.

—Almirall, quan venia cap aquí he conegut un home al moll. Un àugur. El transbordador local acabava d’arribar a port. M’ha dit que ha estat a Pompeia aquest matí.

—Un àugur! —va mofar-se Còrax—. Quina llàstima que no veiés arribar aquesta catàstrofe! En qualsevol cas, suposem que el que diu és cert. Suposem que la fractura s’ha produït en aquest punt. Conec aquesta part de la matriu millor que ningú altre. Hem d’examinar vuit quilòmetres de matriu i cada passa del terreny que recorre. Necessitarem més d’un dia només per veure on és la fractura.

—Això no és cert —va contradir-lo Atili—. Si la matriu perd una quantitat d’aigua tan important, fins i tot un cec podria trobar la fractura.

—I si hi ha d’haver tanta aigua retinguda al túnel, com hi entrarem per fer les reparacions?

—Escolteu —va dir l’enginyer—, quan arribem a Pompeia ens dividirem en tres grups. —En realitat, no havia reflexionat a fons sobre aquesta possibilitat i s’havia d’anar inventant el pla a mesura que parlava. Tanmateix, sentia que Anci estava de la seva part, i l’almirall encara no havia apartat els ulls del mapa—. El primer grup anirà de dret a l’Augusta, seguirà tot el canal des de Pompeia fins al punt en què troba la matriu, i a continuació seguirà camí cap a l’est. Us garanteixo que trobar el punt en què s’ha produït la fractura no representarà cap problema. El segon grup es quedarà a Pompeia i aplegarà els homes i els materials necessaris per escometre les reparacions. Un tercer grup anirà a cavall a les muntanyes, a les fonts d’Abellinum, amb ordre de tancar l’Augusta.

El senador va alçar la mirada i el va guaitar amoïnat.

—Això es pot fer? A Roma, quan cal tancar un aqüeducte per fer-hi reparacions, passa setmanes tancat.

—Senador, segons els dibuixos, sí que es pot fer. —Atili coneixia la dada i, a més a més, se sentia inspirat. Tota l’operació prenia forma dins el seu cap a mesura que l’anava explicant—. Mai no he vist les fonts del Serinus en persona, però segons aquest plànol sembla que van a parar a una dàrsena amb dos canals. La majoria de l’aigua va cap a l’oest, cap a nosaltres, però un canal més petit corre cap al nord per subministrar aigua a Benevèntum. Si enviem tota l’aigua cap al nord i deixem que el canal occidental s’assequi, hi podrem entrar per reparar-lo. Les bones notícies són que no hi haurem de construir cap presa ni un desviament temporal, com cal fer per reparar els aqüeductes de Roma abans de poder començar les obres de manteniment. Podrem treballar molt més de pressa.

El senador va desviar els seus ulls caiguts cap a Còrax.

—Això és veritat, capatàs?

—Potser sí —va admetre Còrax a contracor. Semblava acceptar la derrota, però no estava disposat a rendir-se sense plantar cara—. De tota manera, almirall, continuo opinant que ha de ser boig per dir que podem fer tot això en un o dos dies. Com he dit abans, conec bé aquest tram. Fa vint anys, en l’època del gran terratrèmol, ja hi vam tenir problemes. Exomni era l’aquari. Acabava de prendre possessió del càrrec. Acabava d’arribar de Roma i aquell era el seu primer encàrrec. Hi vam treballar junts. Aquell problema no va bloquejar completament la matriu, però vam trigar setmanes a reparar totes les esquerdes del túnel.

—Quin gran terratrèmol? —va preguntar Atili, que no n’havia sentit a parlar mai.

—En realitat va ser fa disset anys —va dir el nebot de Plini en la seva primera intervenció—. El terratrèmol es va produir el nou de febrer, durant el consolat de Règul i Virgini. L’emperador Neró era a Neàpolis, actuant. Sèneca va descriure l’incident. Segur que ho heu llegit, oi, oncle? El fragment rellevant és al llibre sisè de Qüestions naturals.

—Sí, Gai, gràcies —va respondre l’almirall en un to irritat—. L’he llegit, però tanmateix agraeixo el recordatori. —Va mirar el mapa i va inflar les galtes—. Em pregunto… —va murmurar. Va fer mitja volta sense aixecar-se de la cadira i va cridar a l’esclau—: Dromo! Porta’m el got de vi. Afanya’t!

—Que us trobeu malament, oncle?

—No, no —va contestar Plini i, a continuació, va repenjar la barbeta sobre els punys i es va tornar a concentrar en el mapa—. Així doncs és això, que ha malmès l’Augusta? Un terratrèmol?

—En aquest cas l’hauríem notat —va objectar Anci—. El terratrèmol de què parlàvem va ensorrar una bona part dels edificis de Pompeia. Encara la reconstrueixen. La meitat de la ciutat està en obres. No ens han informat de cap incident a aquesta escala.

—Malgrat tot —va intervenir Plini, parlant gairebé per a ell mateix—, aquest temps és ben comú, en els terratrèmols. La mar està en calma. El cel és tan abrusador que els ocells amb prou feines poden volar. En una època normal, vaticinaríem una tempesta, però quan Saturn, Júpiter i Mart estan en conjunció amb el Sol, la Mare Naturalesa no fa que els trons es produeixin a l’aire, sinó sota terra. En la meva opinió, aquesta és la definició d’un terratrèmol. Un tro que es desencadena a l’interior del món.

L’esclau s’havia afanyat a col·locar-se al seu costat. Portava una safata al centre de la qual hi havia una gran copa de vidre transparent, plena fins a tres quartes parts de la seva capacitat. Plini va grunyir i va alçar el vi per acostar-lo a la llum de l’espelma.

—És un cècub —va xiuxiuejar Pomponià, astorat—. Té quaranta anys i encara fa un gust excel·lent —va comentar tot passant-se la llengua pels llavis gruixuts—. Plini, no em faria res beure una copa d’aquest vi.

—D’aquí a un moment. Mireu això —va dir Plini, i va agitar el vi endavant i endarrere davant el grup d’homes. Era dens com el xarop, i de color de mel. A Atili li va arribar la dolça olor de vell que desprenia la seva aroma—. I ara mireu més atentament —va demanar, i va col·locar el got sobre la taula amb molta cura.

Al principi, l’enginyer no entenia què volia dir, però, en mirar la copa més atentament, va veure que la superfície del vi vibrava lleugerament. Tot d’ondulacions minúscules sorgien del seu centre, vibrant com les cordes polsades d’un instrument. Plini va alçar la copa i el moviment es va interrompre; la va tornar a deixar a la taula i la vibració va tornar a començar.

—Me n’he adonat mentre sopava. He après a percebre coses de la naturalesa que d’altres homes potser passarien per alt. La vibració no és contínua. Fixeu-vos, ara el vi està quiet.

—Una virtut ben lloable, Plini —va afalagar-lo Pomponià—. Et felicito. Em temo que quan tinc una copa a la mà, no acostumo a deixar-la enlloc fins que no és buida.

El senador no estava tan impressionat. Va plegar els braços i es va impulsar enrere per tornar al seu seient, com si se sentís un idiota per haver estat tan pendent d’un truc infantil.

—No entenc quina importància té, això. La taula tremola? Podria ser per qualsevol motiu. El vent…

—No bufa gens de vent.

—Doncs podria ser cosa d’unes passes feixugues en algun lloc. O potser el nostre amic Pomponià acaronava alguna de les dames per sota la taula.

Les rialles van trencar la tensió. Plini era l’únic que no somreia.

—Sabem que aquest món que ens acull, que sembla tan quiet, en realitat està sotmès a un moviment etern d’una velocitat indescriptible. També és possible que aquesta massa, en solcar l’espai, produeixi un so d’un volum tan immens que estigui més enllà de la capacitat auditiva de les nostres orelles humanes. És probable, per exemple, que aquests estels que veiem repiquin com campanes però no ho puguem sentir. Pot ser que les característiques d’aquesta copa de vi siguin l’expressió física d’aquesta mateixa harmonia celestial?

—Llavors, per què s’atura i es reprèn el moviment?

—No tinc resposta per a aquesta pregunta, Antic. Potser en un moment concret la terra llisca en silenci i, el moment següent, troba alguna resistència. Hi ha una escola de pensament que sosté que el vent bufa perquè la terra viatja en una direcció i els estels van en sentit contrari. Què en penseu, aquari?

—Almirall, jo sóc enginyer, no filòsof —va contestar Atili amb molt de tacte. En realitat opinava que perdien el temps. Li va passar pel cap esmentar l’estrany comportament del vapor al turó, però va decidir que no era convenient. Estels que sonen com campanes! Feia repicar el peu a terra de pura impaciència—. L’única cosa que us puc dir del cert és que la matriu d’un aqüeducte està construïda per suportar les forces més extremes. Als trams en què l’Augusta corre sota terra, és a dir, durant la major part del seu recorregut, fa prop de dos metres d’alçària i noranta centímetres d’amplada, i reposa sobre una base de ciment de mig metre de gruix amb parets de les mateixes dimensions. La força que ha aconseguit fracturar aquesta estructura ha hagut de ser ben poderosa.

—Més poderosa que la força que agita el meu vi? —va preguntar l’almirall, i va mirar el senador—. Si no és que en realitat no plantem cara a un fenomen de la naturalesa. Però, si és així, què ha passat? Podria ser un acte deliberat de sabotatge per atacar la flota, potser? Ara bé, qui gosaria emprendre un atac d’aquesta mena? Cap enemic estranger no ha posat un peu en aquesta part d’Itàlia des dels temps d’Anníbal.

—A més a més, el sabotatge no explicaria la presència de sofre a l’aigua.

—Sofre —va repetir de sobte Pomponià—. És la cosa que porten els llamps, oi? I qui llança els llamps? —va preguntar tot mirant al seu voltant amb excitació—. Júpiter! Hauríem de sacrificar un toro blanc a Júpiter, deïtat dels cels, i demanar als sacerdots que en llegeixin les entranyes. Ells ens diran què hem de fer.

L’enginyer va riure.

—Què us sembla tan divertit? —va preguntar Pomponià—. La proposta no és tan estranya com la idea que el món vola per l’espai, idea que, si no et molesta que t’ho digui, Plini, planteja la pregunta de per què no caiem.

—És una proposta excel·lent, amic meu —va dir Plini per apaivagar-lo—. Com a almirall, també sóc el cap dels sacerdots de Misè, i t’asseguro que si disposés d’un toro blanc el sacrificaria immediatament. Tanmateix, ara per ara trobo que potser necessitem una solució més pràctica —va argumentar. Plini es va repenjar al respatller del seient, es va eixugar la cara amb el tovalló i a continuació el va desdoblegar i el va examinar, com si hagués de contenir alguna pista vital—. Molt bé, aquari, us concediré el vaixell que em demaneu —va cedir, i tot seguit es va adreçar al capità—. Anci, quina és la liburna més ràpida de la flota?

—És el Minerva, almirall, el vaixell de Torquat. Acaba de tornar de Ravenna.

—Que la preparin per salpar amb la primera llum de l’alba.

—Sí, almirall.

—I vull cartells a totes les fonts que informin els ciutadans que ens veiem obligats a racionar l’aigua. L’aigua només estarà disponible dues vegades al dia, i rajarà de les fonts durant una hora exactament, a l’alba i al vespre.

Anci va fer una ganyota.

—Almirall, que potser no recordeu que demà se celebra una festa pública? Recordeu que és Vulcània?

—Sóc perfectament conscient que és Vulcània.

Atili es va adonar que tenien raó. Amb tot el tràfec que li havia suposat la partida de Roma i els afers de l’aqüeducte, havia perdut de vista el calendari. L’endemà era el vint-i-tres d’agost, dia de Vulcà, i la gent llançava peixos vius a les fogueres com a sacrifici per calmar el déu del foc.

—Què passarà amb els banys públics? —va insistir Anci.

—Romandran tancats fins al pròxim avís.

—A la gent no li agradarà, almirall.

—No ho podem evitar. En qualsevol cas, ens havíem tornat massa tous —va dir, i va mirar fugaçment Pomponi?—. L’Imperi no es va formar gràcies a homes que mandrejaven tot el dia als banys. A la gent li anirà bé saber com se solia viure, abans. Gai, redacta una carta en el meu nom adreçada als edils de Pompeia demanant-los que cedeixin tants homes i materials com siguin necessaris per reparar l’aqüeducte. Ja saps la mena de text que ha de ser: «En nom de l’emperador Titus Cèsar Vespasià August, i pel poder que m’ha atorgat el Senat i el Poble de Roma bla, bla, bla…». Vull alguna cosa que els faci saltar del seient. Còrax, és evident que coneixeu el terreny que envolta el Vesuvi millor que ningú. Hauríeu de ser l’encarregat de localitzar l’avaria mentre l’aquari aplega els components de l’expedició principal a Pompeia.

El capatàs va badar la boca desassossegat.

—Què passa? No hi esteu d’acord?

—No és això, almirall —va respondre Còrax afanyant-se a dissimular la seva angoixa. Atili, però, ja l’havia captada—. No em fa res anar a buscar la fractura, però trobo que potser seria assenyat que un de nosaltres es quedés al dipòsit per supervisar el racionament…

Plini el va interrompre en to impacient.

—El racionament serà responsabilitat de l’armada. Per sobre de tot, és una qüestió d’ordre públic.

Per un moment, va semblar que Còrax estigués a punt d’encetar una discussió, però en acabat va acotar el cap amb les celles arrufades.

A la terrassa es va sentir el so de veus de dona i una rialla.

De sobte, Atili va pensar que Còrax no volia que ell anés a Pompeia. Tota la seva actuació d’aquella nit anava encaminada a evitar que anés a Pompeia.

El cap d’una dona amb un pentinat molt elaborat va aparèixer a la porta. Devia tenir uns seixanta anys. Les perles que decoraven el seu coll eren les més grans que Atili havia vist mai. Va fer un senyal amb el dit corbat al senador.

—Antic, estimat, quanta estona més ens penseu fer esperar?

—Perdoneu, Rectina —va dir Plini—. Gairebé hem acabat. Algú ha d’afegir alguna cosa? —va preguntar, i els va mirar a tots al seu torn—. Ningú? En aquest cas, vaig a acabar de sopar.

Es va preparar per aixecar-se i tothom es va posar dret. El llast de la panxa li dificultava el moviment d’alçar-se. Gai li va oferir el braç, però l’almirall el va rebutjar amb un gest. Va haver de fer uns quants intents abans d’aconseguir impulsar-se prou per posar-se dempeus, i l’esforç el va deixar sense alè. Es va afermar a la taula amb una mà i va allargar l’altra cap a la copa de vi, però es va aturar de cop i va deixar que els seus dits estirats subjectessin el no-res.

El vi tornava a vibrar gairebé imperceptiblement.

Va inflar les galtes:

—Em penso que al final potser sacrificaré el toro, Pomponià. I vós —va dir dirigint-se a Atili—, torneu-me l’aigua en dos dies —va ordenar. Va agafar la copa i va fer un glop de vi—. Si no ho aconseguiu, us puc ben assegurar que tots necessitarem la protecció de Júpiter.