HORA DUODECIMA

[18.47 h]

Les roques posseeixen una gran resistència a la compressió; en canvi, no a la tensió (forces d’aproximadament 1,5 x 10⁷ bars). Per això, la resistència de les roques que cobreixen i refreden un cos magmàtic aviat queda superada molt abans que el magma sigui sòlid. Quan això passa, té lloc una erupció explosiva.

Volcans: una perspectiva planetària

Plini havia estat seguint la freqüència de les vibracions al llarg del dia —o, per ser més exactes, el seu secretari, Alexió, ho havia estat fent per encàrrec d’ell assegut a la taula de la biblioteca de l’almirall, amb el rellotge d’aigua a un costat i el bol de vi a l’altre.

El fet que fos un festiu oficial no havia alterat la rutina de l’almirall, que sempre treballava fos el dia que fos. Només havia interromput les seves lectures i dictats un cop, a mig matí, per acomiadar-se dels convidats, i va insistir a acompanyar-los fins al port per veure com s’embarcaven. Luci Pomponià i Lívia havien d’anar cap a Estàbies, a l’extrem més allunyat de la badia, i estava previst que duguessin amb ells Rectina en el seu modest creuer fins a la Vil·la Calpúrnía, a Herculanèum. Pedi Antic, sense la seva esposa, marxaria a Roma amb la liburna i tota la seva tripulació, per tenir una reunió de Consell amb l’Emperador. «Estimats vells amics!». Els va abraçar afectuosament. Pomponià podia fer-se el ximple, era cert, però el seu pare, el gran Pomponià Segon, havia estat el patró de Plini i sentia que tenia un deute d’honor amb aquella família. I pel que feia a Pedi i Rectina, la seva generositat havia estat il·limitada. Ho hauria tingut molt difícil per acabar la Història natural, vivint lluny de Roma, sense haver tingut accés a la seva biblioteca.

—No us he volgut dir res abans, Plini, però, esteu segur que us trobeu bé? —li havia preguntat just abans d’embarcar-se prenent-lo pel braç.

—Estic massa gras —va esbufegar Plini—, res més.

—Què us diuen els metges?

—Els metges? No deixaré que se m’acostin aquesta colla d’estafadors. Només els metges poden matar un home amb plena impunitat.

—Però us hauríeu de vigilar, home, el vostre cor…

—«En les afeccions cardíaques l’única esperança d’alleujament es troba, sens dubte, en el vi». Hauríeu de llegir el meu llibre. I aquesta, estimat Pedi, és una medecina que jo mateix em puc administrar.

El senador se’l va quedar mirant i després va dir en un to solemne:

—L’Emperador està amoïnat per vós.

El cor li va fer un bot en sentir-ho. Justament, ell mateix era membre del Consell Imperial. Per què no l’havien convidat a aquella reunió a la qual semblava que Pedi tenia tanta pressa per anar?

—Què voleu dir? Que es pensa que ja tinc un peu a l’altre barri?

Pedi va restar en silenci, un silenci que ho deia tot. De sobte, va estendre els braços i Plini es va inclinar endavant per abraçar-lo i donar uns copets a l’esquena entumida del senador amb aquella mà grassoneta.

—Aneu amb compte, amic meu.

—I vós també.

Quan es van separar, Plini es va adonar avergonyit que tenia la galta humida. Va restar al moll, esperant fins que va perdre els vaixells de vista. Semblava que darrerament allò era l’única cosa que feia: veure com els altres s’allunyaven.

La conversa amb Pedi el va perseguir tot el dia, mentre anava i venia per la terrassa i entrava regularment a la biblioteca per fer una ullada a les polides columnes de xifres d’Alexió. «L’Emperador està amoïnat per vós». Com el dolor que li turmentava el costat esquerre, no l’abandonaria.

Com sempre, es va refugiar en les seves observacions. La quantitat d’episodis harmònics, que era com havia decidit anomenar les vibracions, havia anat augmentant de manera constant. Cinc durant la primera hora, set en la segona, vuit en la tercera, etc. Encara més sorprenent, però, havia estat la seva progressiva prolongació. Massa insignificants com per mesurar-les al principi del dia, a mesura que la tarda avançava Alexió s’havia basat en la precisió del rellotge d’aigua per fer-ne una estimació: primer, una desena part d’una hora, després una cinquena part, fins que, finalment, durant tota l’hora onzena, només va enregistrar una vibració. L’ondulació del vi no s’havia aturat.

—Caldrà que canviem la nomenclatura —va murmurar Plini, inclinant-se per damunt la seva espatlla—. Anomenar episodi moviments com aquests se’ns fa petit.

Creixent proporcionalment amb els moviments de la terra, com si l’home i la natura estiguessin units per algun llaç invisible, els arribaven notícies d’aldarulls a la ciutat. Una baralla davant les fonts públiques quan el proveïment de la primera hora es va acabar i no tothom havia pogut omplir els seus recipients; un avalot davant els banys públics quan no van obrir a la setena hora; una dona apallissada fins a la mort per dues àmfores d’aigua —aigua!— a mans d’un borratxo davant el Temple d’August; ara es deia que hi havia bandes armades que rondaven pels volts de les fonts, a l’espera d’una baralla.

Plini mai no havia tingut cap problema per emetre ordres. Aquella era l’essència del domini. Va decretar que es cancel·lés el sacrifici del vespre en honor a Vulcà i que es desmantellés la foguera que cremava al fòrum. Una reunió nocturna multitudinària podria ser un detonant de problemes. En qualsevol cas, no era segur encendre un foc d’aquelles dimensions enmig de la ciutat quan les canonades i les fonts estaven eixutes i la sequera havia fet que les cases fossin inflamables com la llenya.

—Els sacerdots no ho trobaran bé —va comentar Anci.

El capità del buc insígnia s’havia reunit amb Plini a la biblioteca. La germana vídua de l’almirall, Júlia, que s’encarregava de les qüestions domèstiques, també es trobava a la sala amb una safata d’ostres i una gerra de vi a les mans per sopar.

—Els dius als sacerdots que no tenim elecció. Estic convençut que Vulcà des de la forja de la muntanya ens perdonarà, per aquest cop. —Plini es va masegar el braç de mal humor. El tenia entumit—. Ordeneu que tots els homes, tret de les patrulles de guàrdia, es concentrin als quarters a partir que es faci fosc. En realitat, vull que feu sonar el toc de queda a tot Misè des de l’hora vespera fins que es faci de dia. Qualsevol persona que rondi pels carrers serà empresonada i multada. Entesos?

—Sí, almirall.

—Ja hem obert les rescloses de l’embassament?

—S’hauria d’estar fent en aquests moments, almirall.

Plini rumiava. No es podien permetre un altre dia com aquell. Tot depenia de fins quan durés l’aigua. Finalment, va prendre una decisió:

—Vaig a fer-hi una ullada.

Júlia se li va acostar amb ànsia amb la safata.

—Voleu dir que és assenyat, germà? Hauríeu de menjar i descansar…

—No em molestis, dona!

El rostre de Júlia es va contraure en un gest ple d’arrugues, i Plini va lamentar immediatament haver fet servir aquell to. La vida ja li havia donat prou cops, a la seva germana, humiliada per un marit malgastador i la seva terrible amant, i després enviudada amb una criatura per educar. Allò li va donar una idea:

—Gai —va dir amb veu amable—. Perdoneu-me, Júlia. He estat massa dur. M’enduré a Gai, si això us fa estar més tranquil·la.

Mentre sortia, va cridar l’altre secretari, Alcman:

—Hem rebut alguna nova de Roma?

—No, almirall.

—L’Emperador està amoïnat per vós…

Aquell silenci no li agradava gens.

Plini s’havia engreixat massa com per poder anar amb llitera. Es desplaçava amb un carruatge de dues places amb Gai encaixat al seu costat. Al costat del seu oncle, vermell i corpulent, tenia l’aspecte pàl·lid i insubstancial d’un fantasma. L’almirall li premia el genoll amb orgull. L’havia designat el seu hereu i l’havia fet educar pels millors tutors de Roma, Quintilià per a la literatura i la història, i l’esmirnà, Nicetes Sacerdos, per a la retòrica. Li estava costant una fortuna, però els informes que li arribaven del xicot asseguraven que era molt intel·ligent. Tanmateix, mai no seria un soldat. Seria un home de lleis.

Una escorta de soldats de marina amb casc corrien a peu a tots dos costats del carruatge, obrint-los pas pels estrets carrerons. Un parell de persones en van fer escarni. Algú va saltar:

—I què se’n sap, de la nostra aigua?

—Mireu aquest gras malparit! Estic segur que ell no passa set!

—Voleu que tanqui les cortines, oncle? —es va oferir Gai.

—No, noi. No els deixis veure mai que tens por.

Sabia que aquella nit hi hauria molta gent enrabiada pels carrers. No només allà, sinó també a Neàpolis i Nola i totes les altres ciutats, especialment en una festivitat oficial. «Potser la Mare Naturalesa ens està castigant per la nostra cobdícia i egoisme. Contínuament l’estem torturant amb el ferro i la fusta, el foc i la pedra. L’excavem i la llancem al mar. Li introduïm pous d’extracció i li arrenquem les entranyes. I tot plegat només per poder lluir una joia en un dit bonic. Qui li pot retreure res si de tant en tant tremola de ràbia?».

Van continuar passant pel davant del port. S’hi havia format una immensa cua de gent que esperaven davant la font d’aigua potable. Cadascú podia dur un sol recipient per recollir aigua, i Plini va veure ben clar que amb una hora mai no n’hi hauria prou perquè tots poguessin rebre la seva part. Els que estaven al principi de la cua ja havien pogut omplir els seus recipients i s’afanyaven a marxar, abraçats als pots i cassoles com si hi duguessin or.

—Aquesta nit haurem d’ampliar el termini —va dir— i confiar que el jove aquari dugui a terme les reparacions en el temps que va prometre.

—I si no ho fa, oncle?

—Aleshores, demà hi haurà mitja ciutat en flames.

Un cop van haver deixat enrere la multitud i van ser a la carretera, el carruatge va agafar velocitat. Va sotragar en passar pel pont de fusta i després va tornar a perdre velocitat mentre pujaven pel pendent que duia a la piscina Mirabilis. Sacsejant-se a la banda de darrere, Plini estava convençut que estava a punt de desmaiar-se, i potser ho va fer. I si no, es va quedar adormit i el següent que va veure és que entraven al jardí de l’embassament i deixaven enrere els rostres envermellits d’una dotzena de soldats de marina. Els va tornar la salutació i va baixar, insegur, agafat del braç de Gai. «Si l’emperador em retira el comandament», va pensar, «em moriré, tan segur com si ordena a un dels seus guardes pretorians que em separi el cap de les espatlles. Mai més no tornaré a escriure un llibre. La força vital m’ha abandonat. Estic acabat».

—Us trobeu bé, oncle?

—Em trobo perfectament, Gai, gràcies.

«Estúpid!», es va retreure. «Vell estúpid, tremolós i ingenu! Una sola frase de Pedi Antic, una sola reunió rutinària del consell imperial a la qual no ets convidat i t’ensorres». Va insistir a descendir sense ajuda els graons que duien a l’embassament. Com que la llum s’anava esvaint, un esclau els precedia amb una torxa. Feia anys que no baixava fins allà. Llavors, havien trobat els pilars submergits en gran part i la remor de l’Augusta havia fet fracassar qualsevol intent de mantenir una conversa. Ara, l’eco es repetia com en una tomba. Tenia unes dimensions impressionants. El nivell de l’aigua estava tan per sota dels seus peus que amb prou feines no va poder distingir-la fins que l’esclau no va sostenir la torxa sobre la superfície emmirallada i va poder observar com el mirava el seu propi rostre, gemegós i descompost. Es va adonar que l’embassament també vibrava lleument, com el vi.

—Quina profunditat té?

—Quatre metres, almirall —va informar l’esclau.

Plini va contemplar el seu reflex.

—«Mai no hi ha hagut res més sorprenent a tot el món» —va murmurar.

—Què dieu, oncle?

—«Si tenim presents els abundants subministraments d’aigua a edificis públics, banys, piscines, canals oberts, cases privades, jardins i propietats rurals, i si tenim presents les distàncies que recorre l’aigua abans no ens arriba, l’aixecament d’arcs, el foradament de muntanyes i la construcció de rutes anivellades seguint valls profundes, aleshores no ens queda cap més remei que admetre sense dubtar que mai no hi ha hagut res més sorprenent a tot el món que els nostres aqüeductes». Em temo que em cito a mi mateix. Com sempre. —Va tirar el cap enrere—. Deixeu córrer la meitat de l’aigua aquesta nit. Demà al matí deixarem córrer la resta.

—I després, què?

—I després, estimat Gai? Després hem d’esperar que demà sigui un dia millor.

A Pompeia, el foc en honor a Vulcà s’havia d’encendre tan bon punt es fes fosc. Abans de l’acte, hi hauria els entreteniments habituals al fòrum, que suposadament anaven a càrrec de Popidi, però que en realitat finançava Ampliat (una baralla de braus, tres parelles de gladiadors lluitant, uns quants lluitadors a l’estil grec). Res de l’altre món, tot just una hora, si fa no fa, de diversió per als qui anaven a oferir els seus vots al déu mentre esperaven que es fes de nit, la mena d’espectacle que s’esperava que un edil oferís com a recompensa pel privilegi de l’ofici.

Corèlia fingia estar malalta.

Jeia al llit observant com els raigs de llum que projectaven els finestrons tancats s’enfilaven lentament per la paret a mesura que el sol es ponia i pensava en la conversa que havia sentit i en l’enginyer, Atili. S’havia adonat de com la mirava, tant el dia abans a Misè com aquell matí quan es banyava. Amant, venjador, rescatador, víctima tràgica: la seva imaginació l’hi presentava en petites instantànies fent tots aquells papers, però la fantasia sempre s’esvania en aparèixer els brutals esdeveniments consecutius: ella l’havia arrossegat fins a l’òrbita del seu pare i ara el seu pare estava planejant assassinar-lo. La seva mort seria responsabilitat d’ella.

Escoltava la remor que feien els altres en preparar-se per marxar. Va sentir com la seva mare la cridava i, tot seguit, les seves passes en pujar l’escala. Ràpidament va allargar la mà sota el coixí per agafar la ploma que hi havia amagat. Va obrir la boca i es va tocar el fons de la gola provocant-se un escandalós vòmit, i quan Cèlsia va aparèixer es va eixugar la boca assenyalant dèbilment el contingut del gibrell.

La mare va seure a la vora del matalàs posant una mà damunt el front de Corèlia.

—Pobra filleta meva. Estàs calenta. Faré venir el metge.

—No, no el molesteu pas. —Una visita de Pomponi Magonià, amb les seves pocions i purgues, era suficient per posar malalt qualsevol—. Només necessito dormir. Ha estat aquest dinar interminable i terrible. He menjat massa.

—Però, reina meva, si amb prou feines no has menjat res!

—Això no és cert…

—Xxxt! —La seva mare va aixecar el dit en senyal d’advertiment. Algú estava pujant les escales, amb pas pesant, i Corèlia es va preparar per enfrontar-se amb el seu pare. No el podria enredar fàcilment. Però només era el seu germà, abillat amb la llarga túnica de sacerdot d’Isis. Sentia el perfum d’encens que l’impregnava.

—Afanya’t, Corèlia. Ens està cridant.

No calia dir que els estava cridant.

—Està malalta.

—Sí? Tot i així, hauria de venir. Si no, el pare s’enfadarà.

Ampliat va proferir un bramul des de baix de l’escala que els va sobresaltar a tots. Van mirar en direcció a la porta.

—Sí, és veritat, no podries fer un esforç, Corèlia? —li va dir la mare.

Abans tots tres havien format una unitat: es reien d’Ampliat quan no hi era (els seus rampells, les enrabiades, les obsessions). Però darrerament, tot allò s’havia acabat. El triumvirat domèstic s’havia esmicolat sota el pes de la fúria implacable del progenitor. Cadascú havia adoptat una estratègia de supervivència pròpia. Corèlia havia observat com la mare es convertia en una perfecta matrona romana amb un altar dedicat a Lívia al seu tocador, mentre que el seu germà s’havia immergit en el culte egipci. I ella? Què se suposava que havia de fer ella? Casar-se amb Popidi i sotmetre’s a un segon senyor? Ser més esclava d’aquella casa que mai no ho havia estat Ampliat?

S’assemblava massa al seu pare com per no lluitar.

—Aneu amb ell vosaltres dos —va dir amb amargor—. Endueu-vos el gibrell amb els vòmits i ensenyeu-l’hi, si voleu. Però no penso anar a aquesta ximpleria d’espectacle. —Va tombar-se cap a l’altra banda mirant la paret. Un altre bramul va arribar des de baix.

La mare va deixar anar el seu sospir de màrtir.

—Molt bé, ja l’hi diré.

Era tal com s’ho havia imaginat l’enginyer. Després de dur-los gairebé directament cap al nord en direcció al cim durant uns tres quilòmetres, el contrafort de l’aqüeducte va tombar de sobte en direcció est, just on el terra començava a alçar-se envers el Vesuvi. La carretera girava amb ell i, per primer cop, tenien el mar al darrere i miraven cap a l’interior, cap als llunyans contraforts dels Apenins.

El contrafort de Pompeia es distanciava de la carretera cada cop més sovint, seguint la línia del terreny, anant i tornant del camí. A Atili li encantava aquella subtilesa dels aqüeductes. Les grans carreteres romanes travessaven dretes la naturalesa traçant una línia recta, sense haver de fer front a cap oposició. Però els aqüeductes, que havien de tenir un desnivell de l’amplada d’un dit cada nou quilòmetres (una miqueta més faria que les parets cedissin, una miqueta menys i l’aigua romandria estancada), es veien obligats a seguir les formes del terreny. Les seves glòries més grans, com ara el pont de tres nivells al sud de la Gàl·lia, el més alt del món, que formava part de l’aqüeducte de Nemaus, sovint es trobaven lluny de la mirada humana. A vegades només les àligues, travessant l’aire calent de damunt d’algun solitari paisatge muntanyenc, podien apreciar la veritable majestuositat d’allò que havia creat l’home.

Havien deixat enrere la quadrícula de camps llaurats i s’endinsaven a la zona rural on es conreava la vinya, propietat de les grans fortunes. Les cabanes desmanegades dels petits propietaris de les planures, amb les cabres lligades i la mitja dotzena de gallines polloses picotejant la pols, havien estat substituïdes per boniques granges cobertes amb teulades vermelles que acolorien els vessants de la muntanya.

En observar les vinyes des de dalt del cavall, Atili gairebé es va marejar davant d’aquella visió d’abundància, una fertilitat tan sorprenent fins i tot al bell mig d’una sequera. S’havia equivocat de professió. Havia de deixar l’aigua i dedicar-se al vi. Les vinyes havien defugit el conreu controlat i s’havien anat subjectant sobre qualsevol paret o arbre, arribant fins a les branques més altes, embolcallant-les en luxoses cascades de verd i porpra. Petites reproduccions del rostre de Bacus elaborades amb marbre i que tenien la finalitat de mantenir allunyat el dimoni, amb els ulls i la boca foradats, suspeses, immòbils en la quietud de l’aire, els vigilaven des de darrere el fullatge com una emboscada a punt de saltar sobre la seva víctima. Es trobaven en l’estació de la verema i els camps estaven plens d’esclaus (esclaus damunt d’escales, esclaus mig ajupits sota el pes dels cabassos de raïm damunt les espatlles). Però, com era possible que el poguessin collir tot abans no es fes malbé?, es preguntava.

Van arribar a una gran vil·la orientada cap a la planura i la badia, i Brèbix li va demanar si podien aturar-se a descansar.

—D’acord. Però no gaire estona.

Atili va descavalcar per estirar les cames. Quan es va anar a eixugar el front amb el dors de la mà, va veure que li quedava grisa de pols i en anar a beure es va adonar que tenia la boca seca. Polites havia dut un parell de pans i unes salsitxes greixoses que va engolir afamat. Mai no el deixava de sorprendre l’efecte que d’una mica de menjar en un estómac buit. Sentia com se li aixecaven els ànims amb cada mossegada. Allà era on preferia estar: no a l’interior d’una ciutat immunda, sinó a fora, al camp, al costat de les venes ocultes de la civilització, sota un cel honest. Es va adonar que Brèbix seia tot sol, se li va acostar i després de partir un pa li’n va allargar la meitat amb un parell de salsitxes. Un present de pau.

Brèbix va dubtar, va assentir i ho va agafar. Duia el pit descobert i lluïa un tors creuat de cicatrius.

—Quina mena de lluitador eres?

—Endevineu-ho.

Feia molt de temps que Atili no havia assistit a uns jocs.

—No pas un reciari —va dir, finalment—. No t’hi veig, donant voltes amb una xarxa i un trident.

—Fins aquí vas bé.

—Aleshores, un traci. O, potser, un mirmilló.

Un traci duia un escut petit i una espasa curta i corbada; un mirmilló era un lluitador pesant, armat com un soldat d’infanteria, amb una espasa i un escut rectangular. Els músculs del braç esquerre de Brèbix (el de l’escut, molt probablement) tenien una presència tan poderosa com els del dret.

—Jo diria un mirmilló. —Brèbix va assentir—. Quantes lluites?

—Trenta.

Atili estava impressionat. No hi havia gaires homes que sobrevisquessin trenta lluites. Això suposa un total de vuit o deu anys de compareixences sobre l’arena.

—De quina companyia formaves part?

—Allei Nigidi. Vaig lluitar per tota la badia. Principalment a Pompeia. Nucèria. Nola. Quan vaig obtenir la llibertat vaig anar amb Ampliat.

—No et vas fer entrenador?

—Ja he vist prou mort, aquari. Gràcies pel pa —va respondre amb calma Brèbix. Es va posar dret d’un sol moviment àgil i es va acostar als altres. No es feia gaire difícil imaginar-se’l envoltat de la pols de l’amfiteatre. Atili podia imaginar quin era l’error que havien comès els seus oponents. Devien haver pensat que es tractava d’un individu corpulent, lent, maldestre. Però, en realitat, era àgil com un gat.

L’enginyer va fer un altre glop. Des d’allà podia veure, més enllà de la badia, les illes rocoses de Misè (la petita Procida i l’elevada muntanya d’Enària) i, per primera vegada, es va adonar que hi havia una ondulació a l’aigua. Taquetes d’escuma blanca havien aparegut entre les barquetes que hi havia escampades com si fossin llimadures per damunt del mar metàl·lic i resplendent. Tanmateix, cap no havia hissat les veles. «Estrany», va pensar, era una cosa rara, però així era: no feia gens de vent. Hi havia onades, però no feia vent.

Un altre truc de la naturalesa sobre el qual podria reflexionar l’almirall.

El sol tot just començava a pondre’s darrere el Vesuvi. Una àguila calçada (petita, negra, enèrgica, coneguda perquè mai no feia un crit) voltava creuant el cel en silenci per damunt del bosc espès. Ben aviat els envoltarien les ombres, cosa bona, va pensar, perquè faria més fresca, i també dolenta, perquè volia dir que no quedava gaire per a la posta de sol.

Es va acabar l’aigua i va cridar els homes que es posessin en marxa.

Silenci també a la casa gran.

Sempre endevinava quan havia marxat el pare. Semblava com si tot l’edifici exhalés un sospir d’alleujament. Es va deixar lliscar la capa per damunt les espatlles i va tornar a escoltar a través dels porticons abans d’obrir-los. L’habitació estava orientada a l’oest. A l’altra banda del jardí el cel es veia vermell com la teulada de terracota; el jardí de sota el balcó estava sumit en les ombres. Encara hi havia un llençol que cobria el sostre del gabial, i el va enretirar per deixar que els ocells rebessin una mica d’aire. Aleshores, impulsivament —mai abans no li havia passat pel cap— va desfermar la tanca i va obrir la porta que hi havia al costat de la gàbia.

Va fer una passa enrere cap a l’habitació.

Els costums de la captivitat són difícils de canviar. Les caderneres van trigar una estona a adonar-se de l’oportunitat que se’ls brindava. Finalment, un ocell, més valent que els altres, es va moure lentament per damunt del seu pal i va saltar a la part inferior del marc de la porta. Va aixecar el caparró vermell i negre cap a ella, va aclucar només un dels ullets negres i després va emprendre el vol. Es va sentir la fuetada de les ales. En la penombra es va veure una resplendor daurada. Es va precipitar travessant el jardí i es va aturar a descansar sobre les teules de carena del davant. Un altre ocell va voletejar fins a la porta i va marxar, i després un altre. Li hauria agradat quedar-se i mirar com marxaven tots, però va tancar els porticons.

Havia ordenat a la seva donzella que anés amb la resta dels esclaus al fòrum. El passadís de davant la seva habitació estava desert, com les escales, com el jardí on el pare havia mantingut el que creia una conversa secreta. El va travessar ràpidament, sense separar-se de les columnes per si de cas ensopegava amb algú. Va anar fins a l’atri de l’antiga casa i va tombar en direcció al tablinum. El pare encara gestionava allà els assumptes de negocis (es llevava a l’alba per anar a saludar els clients i s’hi reunia per separat o en grups fins que obrien els tribunals, després de la qual cosa sortia al carrer seguit per la seva habitual cort de demandants). Les tres caixes fortes, en comptes d’una com era normal, elaborades amb fustes nobles soldades amb llautó i clavades al terra de pedra amb barres de ferro, simbolitzaven el poder d’Ampliat.

Corèlia sabia on eren amagades les claus de les caixes fortes perquè en temps més feliços (o potser només era un ardit per convèncer els seus socis que era molt bona persona) el pare li havia permès entrar discretament i seure als seus peus mentre ell treballava. Va obrir el calaix de la tauleta; eren allí.

La capsa dels documents es trobava a la segona caixa forta. No es va molestar a desenrotllar els petits papirs, sinó que es va limitar a entaforar-se’ls a les butxaques de la capa, després va tancar el fermall i va tornar les claus al seu lloc. La part més arriscada ja estava feta, i es va relaxar una mica. S’havia preparat un història per si l’enxampaven (que ja es trobava bé i que havia decidit trobar-se amb els altres al fòrum), però no hi havia ningú. Va creuar el pati i va baixar les escales, va deixar enrere la piscina amb l’agradable font d’aigua i el menjador on havia suportat aquell terrible àpat, i es va esmunyir, seguint les columnes, cap al saló vermell dels Popidi. Aviat seria mestressa de tot allò: una idea esfereïdora.

Un esclau estava encenent un dels canelobres de llautó, però es va enretirar respectuosament per deixar-la passar. Es va obrir pas a través d’una cortina. Un altre tram d’escales més estret. I, de sobte, estava en un altre món (sostres baixos, parets mal enguixades, fortor de suor: les dependències dels esclaus). Podia sentir un parell d’homes xerrant en alguna banda i el dringar de pots de ferro i, aleshores, alleujada, el renill d’un cavall.

Els estables es trobaven al final del passadís. Tot havia anat tal com esperava: el pare havia decidit conduir els convidats amb llitera fins al fòrum i deixar a la quadra els cavalls. Va acaronar el morro de la seva preferida, una euga baia, i li va xiuxiuejar algunes manyagueries. Ensellar-la era feina dels esclaus, però els ho havia vist fer prou sovint com per saber com es feia. Mentre li subjectava la cingla de cuir per sota el ventre, l’euga es va moure una mica i va picar contra el pessebre de fusta. Va contenir la respiració, però no va aparèixer ningú.

—Tranquil·la, noia, sóc jo, tot va bé —li va tornar a murmurar.

La porta de l’estable s’obria directament al carrer lateral. El més petit soroll li semblava absurdament escandalós: el cop de la barra de ferro quan la va aixecar, el cruixir de les frontisses, el repic de les ferradures de l’euga quan la va treure al carrer. Un home avançava apressadament per l’altra banda del carrer i es va tombar per mirar-la, però no es va aturar, devia fer tard al sacrifici. De la banda on es trobava el fòrum va arribar el so de la música i després un bramul greu, com el trencar d’una onada.

Es va enfilar a dalt del cavall. Aquella nit no muntava a l’estil decorós i femení habitual. Va separar les cames i es va asseure com un home. La sensació de llibertat il·limitada gairebé la va atordir. Aquell carrer (aquell carrer tan extremament corrent, amb les botigues dels sabaters i modistes, que havia recorregut tantes vegades) s’havia convertit en el principi del món. Sabia que, si dubtava una mica més, el pànic s’apoderaria d’ella. Va prémer els genolls contra els flancs de l’euga i va estirar les regnes amb força cap a l’esquerra, allunyant-se del fòrum. Al primer trencall va tornar a tombar a l’esquerra. Va anar seguint amb precaució els carrers de darrere i, només quan va considerar que es trobava prou lluny de la casa com perquè no fos probable creuar-se amb cap conegut, es va incorporar a la carretera principal. Una altra onada d’aplaudiments va arribar des del fòrum.

Va enfilar la muntanya, deixant enrere els banys deserts que estava fent construir el seu pare, el castellum aquae, i l’arc d’entrada a la ciutat. Va ajupir el cap en passar per davant de l’oficina aranzelària, i va treure’s la caputxa de la capa. Ja estava fora de Pompeia, de camí cap al Vesuvi.