LA BÍBLIA
Una «història sagrada».— Al llarg d’una història, que comença amb Abraham i, sobretot, amb la formació d’un poble, salvat de l’Egipte, al qual Déu dóna la Terra Promesa, Déu manifesta als homes el seu amor i la seva fidelitat (Ex 34:6). Aquesta revelació que Déu fa de si mateix arriba a la seva plenitud en Jesucrist (Jo 1:17), imatge del Déu invisible (Col 1:15): qui l’ha vist a ell, ha vist el Pare (Jo 14:9).
Déu escull Abraham, com escull després aquell poble, perquè els estima (Dt 7:7-8). I tota la història d’aquest poble és la història de la fidelitat de Déu a l’aliança que havia fet amb ells (Gn 15; Ex 24), malgrat les infidelitats del poble (Ps 105; 106). Déu, que havia fet d’aquell poble el seu Poble, un Poble sant (Ex 19:5-8), que havia accedit a estar present enmig del poble (Ex 25:8; 29:45; 33:12-17), a través de la desfeta política, vista com la conseqüència de la infidelitat del poble (2R 17:7-23; 21:10-15), promet a una «resta» d’aquest (Am 5:15; Is 10:20-22) una nova aliança (Jr 31:31-34). Aquesta nova aliança —el nou «testament»—, Déu la va realitzar per mitjà de Jesucrist (Mt 26:28). Ell és la plenitud de la revelació de Déu. Per això, després del Nou Testament no esperem ja cap nova revelació. No vivim, però, d’una revelació passada, sinó de la revelació sempre actual de Déu a la fe de cada un de nosaltres.
La Sagrada Escriptura.— Els fets i les paraules per mitjà dels quals Déu s’ha anat revelant a la fe d’uns homes i d’un poble, han estat conservats en el si d’aquest poble per tal que suscitessin la mateixa fe també en nosaltres. La Bíblia ens transmet per escrit aquesta revelació que, si bé ens fa arribar d’una manera indirecta la revelació adreçada directament a uns homes concrets en un temps passat determinat, desvetlla i alimenta la nostra fe, per la qual Déu manifesta a cada un de nosaltres, al llarg de la nostra vida, el seu amor i la seva fidelitat.
Els llibres.— La Bíblia —aquest nom, en grec, significa «els llibres»— és formada per uns setanta llibres. Alguns d’ells estan dividits en dos (Samuel, Reis, Paralipòmens). D’altres són un recull de peces diverses (per exemple, Daniel). Aquests llibres es reparteixen en dos grans grups: l’Antic i el Nou Testament, preparació i acompliment, respectivament, de la revelació plena de Déu en Jesucrist. Aquesta col·lecció de llibres es va anar formant amb lentitud. Els primers a ser posats per escrit —tot i que recollien tradicions molt més antigues— ho devien ser cap a l’any 1000 a. C. Els darrers escrits del Nou Testament són del final del s. I d. C. Els primers escrits, que recollien les tradicions conservades fins aleshores oralment, no van quedar fixats de seguida. La maduració de la fe del Poble de Déu reprenia a cada època els escrits anteriors i els repensava. Podríem dir que l’autor de la Bíblia no és un home, sinó un poble.
La llengua de la major part de l’Antic Testament és l’hebreu. Uns quants fragments són escrits en arameu. Alguns dels llibres més tardans, finalment, són escrits en grec, que és la llengua de tot el Nou Testament. La llengua de la Bíblia, però, podríem dir que és la mateixa, en hebreu, en arameu o en grec: una llengua simple, que expressa més idees concretes que no pas raonaments abstractes.
Al llarg de la Bíblia, trobem una gran diversitat d’estils i de «gèneres literaris», maneres de dir i de pensar pròpies de cada època i diferents de les nostres. Hi trobem fins i tot diverses tendències d’espiritualitat o diverses preferències teològiques. Sovint és la contraposició d’afirmacions aparentment contràries que ens va fent aprofundir d’una manera viva i concreta la nostra fe. Dins d’aquesta gran complexitat i riquesa, hi ha llibres que tenen una importància més cabdal que d’altres. I tots ens van portant sempre més endavant. Els profetes anuncien un temps nou, en el qual ja no comptaran les obres que Déu havia fet abans (Jr 16:14-15). I nosaltres esperem encara «un cel nou i una terra nova» (Ap 21:1).
La Sagrada Escriptura és Paraula de Déu.— «No ha estat mai per una voluntat humana que ha vingut la profecia, sinó que ha estat enduts per l’Esperit Sant que els homes han parlat de part de Déu» (2Pe 1:21; cf 2Tm 3:16). «Per redactar els llibres sagrats, Déu escollí uns homes, dels quals se serví emprant les facultats d’ells i els seus mitjans, de manera que, obrant ell en ells i a través d’ells, escriviren com a veritables autors tot i només allò que ell volia» (Constitució dogmàtica sobre la revelació divina, núm. 11). Per això, tenim la Sagrada Escriptura per Paraula de Déu. No pas com si Déu hagués «dictat» paraula per paraula als escriptors sagrats, sinó perquè, sota la inspiració de l’Esperit Sant i a través de la fe de la comunitat i de l’escriptor, ens arriba, en forma de paraules, allò que Déu ens ha volgut manifestar de si mateix, tractant-nos d’amics (Jo 15:14-15).
El cànon de la Bíblia.— Els darrers temps abans de Jesucrist, l’atenció del Poble d’Israel es va fixar d’una manera especial en els llibres sants que havia rebut dels segles passats. Llavors aquests van ser agrupats, llegits i venerats com formant un tot. El «cànon» o llista oficial dels llibres sants dels jueus va ser fixat al sínode de Jamnia (s. I d. C.). Conté els llibres de l’Antic Testament que nosaltres anomenem «protocanònics», en tres grups: I) la Llei (el Pentateuc): Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi; II) els Profetes: a) els Profetes anteriors (llibres històrics): Josuè, Jutges, Samuel (I i II), Reis (I i II); b) els Profetes posteriors: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, «els Dotze» (Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries, Malaquies); III) els Escrits (els nostres sapiencials, més alguns històrics i un que comptem entre els Profetes): Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Eclesiastès, Lamentacions, Ester, Daniel, Esdres-Nehemies, Paralipòmens (I i II).
La comunicat jueva d’Alexandria, de parla grega, va traduir la Bíblia en aquesta llengua. La principal de les versions gregues és l’anomenada dels Setanta. A més dels llibres del cànon palestinenc, conté la versió d’alguns altres llibres, l’original hebreu dels quals es va perdre: Tobies, Judit, Eclesiàstic, primer dels Macabeus i algunes parts de Daniel i d’Ester. Saviesa i segon dels Macabeus van ser escrits directament en grec. Aquests llibres, els anomenem «deuterocanònics», no pas perquè siguin menys importants o menys inspirats que els primers, sinó únicament perquè són un afegit al cànon palestinenc, considerat primer.
Pel que fa al cànon del Nou Testament, les discussions provocades per les primeres heretgies van fer insegura, durant un temps, la canonicitat d’alguns llibres. Al s. V a l’Occident i al s. VII a l’Orient, quedà fixada d’una manera oficial la llista actual dels llibres del Nou Testament, seguint la tradició més primitiva.
La veritat de la Sagrada Escriptura.— «Com que tot allò que els autors inspirats o hagiògrafs afirmen ha de ser tingut com afirmat per l’Esperit Sant, cal confessar que els llibres de l’Escriptura ensenyen fermament, amb fidelitat i sense error, la veritat que Déu volgué que fos consignada en les sagrades lletres per a la nostra salvació. Ja que Déu ha parlat en la Sagrada Escriptura per mitjà d’homes i segons la manera humana, l’intèrpret de la Sagrada Escriptura, si vol comprendre allò que ell volgué comunicar-nos, ha d’investigar atentament què pretengueren expressar els hagiògrafs. Perquè la veritat es proposa i s’expressa diversament en textos ja de diferent gènere històric, ja profètics, ja poètics, o bé en altres gèneres d’expressió. Convé encara que l’intèrpret investigui el sentit que l’hagiògraf intentà d’expressar i expressà de fet en cada circumstància, segons la condició del seu temps i de la seva cultura i segons els gèneres literaris emprats en la seva època. Ja que, per a comprendre rectament allò que l’autor sagrat volgué afirmar en els seus escrits, cal tenir en compte molt curosament les formes nadiues emprades per a pensar, parlar o contar, en ús en el temps de l’hagiògraf, i també les que aleshores era costum d’usar en el tracte mutu dels homes» (Constitució dogmàtica sobre la revelació divina, núm. 11).
La nostra fe es fonamenta en allò que contenen les Sagrades Escriptures, «la paraula profètica, a la qual fem bé d’atendre com a una llàntia que fa llum en un indret obscur, fins que el dia apunti i l’estel del matí s’aixequi en els nostres cors» (2Pe 1:19). La Sagrada Escriptura és la norma ferma de la nostra fe, de la nostra esperança i de la nostra caritat.
La lectura de la Bíblia.— Tot i la gran diversitat dels escrits que formen la Bíblia, l’hem de llegir com un tot. L’Antic Testament porta al Nou, i aquest està centrat en Jesucrist. Després de Jesucrist, ja no és possible de llegir cap dels llibres de l’Antic Testament tal com el llegia el Poble d’Israel. Com a Paraula de Déu, tots els llibres de la Bíblia tenen el mateix Autor. Per això, uns llibres són il·lustrats per uns altres, una afirmació és desenrotllada i completada per una altra. I en un text més antic llegim el desplegament i l’enriquiment de textos posteriors. La nostra fe en Déu a través de Jesucrist és única. I tota la Bíblia il·lustra i encoratja aquesta nostra fe. El mateix Esperit Sant que omplia els qui van escriure els llibres sants ens ha d’omplir a nosaltres que els llegim, per tal que els puguem entendre (cf Lc 24:44-47). Per això, els llibres de la Bíblia només tenen valor dins la comunitat de l’Església que, d’una manera viscuda, els transmet, de generació en generació, als qui acullen la fe.