Gènesi (Gn. 1,1-50,26)[2]

Orígens del món i dels pobles (Gn. 1,1-11,32)

De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)

1 Creació. Origen dels temps sagrats[3].— 1Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.

3Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

6Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

9Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

11Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

14Déu digué[4]: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15i des del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

20Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

24Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2 1I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Segona narració de la creació. L’home en el paradís [5].— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.

7Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn[6] , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

10Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés. 16Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»[7].

Déu uneix els esposos. 18Després Jahvè Déu digué[8]: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc[9]. 22Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs[10]. [11] 24Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre[12].

3 Origen culpable de la situació dels homes[13].— 1La serp era el més astut de tots els animals salvatges que Jahvè Déu havia fet[14]. Digué a la dona: «¿Així Déu ha dit que no mengeu de cap dels arbres del jardí?»

2La dona li respongué: «Podem menjar fruits de tot, els arbres del jardí, 3però del fruit de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni el toquem, perquè moriríem». 4La serp replicà a la dona: «I ca! No morireu pas. 5Déu sap prou que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com els àngels, que coneixen el bé i el mal». 6La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de mirar-se’l i era temptador per a adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar. En donà també al seu home, i en van menjar tots dos; 7i a tots dos se’ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se a la cintura[15].

8Sentiren després els passos de Jahvè Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc del dia, i l’home i la seva dona s’amagaren entremig dels arbres del jardí perquè Jahvè Déu no els veiés. 9Però Jahvè Déu va cridar l’home: «On ets?» 10Ell va respondre: «He sentit els vostres passos al jardí, he tingut por i m’he amagat perquè vaig nu». 11Li replicà: «¿I qui t’ha fet saber que anaves nu? ¿Que potser has menjat de l’arbre, de què t’havia manat que no mengessis?» 12L’home respongué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit de l’arbre, i n’he menjat». 13Jahvè Déu digué a la dona: «Què has fet?» La dona va respondre: «La serp m’ha convençut que en mengés».

14Jahvè Déu digué a la serp[16] : «Perquè has fet això, seràs maleïda entre totes les bèsties i tots els animals salvatges. T’arrossegaràs damunt del ventre i menjaràs pols tot el temps de la teva vida. 15Posaré una enemistat entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló». 16A la dona, li digué: «Et multiplicaré els dolors i els embarassos; tindràs els fills amb dolor. El teu desig t’impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre». 17I a l’home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l’arbre sobre el qual t’havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella; 18et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; 19menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d’on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs».

20L’home posà a la seva dona el nom d’Heva, perquè era la mare de tothom qui viu. 21Jahvè Déu va fer a l’home i a la seva dona túniques de pell i els va vestir. 22Llavors Jahvè Déu digué: «L’home s’ha fet com un de nosaltres, pel coneixement del bé i el mal. Si la seva mà pren també de l’arbre de la vida i en menja, viurà per sempre». 23I Jahvè Déu el va treure del jardí d’Edèn, per conrear la terra fèrtil d’on havia estat tret. 24Expulsà, doncs, l’home i va posar davant del jardí d’Edèn els querubins i la flama de l’espasa fulgurant per guardar el camí de l’arbre de la vida[17].

4 Caín mata el seu germà[18].— 1L’home s’uní amb Heva, la seva dona, que va infantar Caín; digué: «He infantat un home gràcies a Jahvè». 2Després infantà el seu germà Abel. Abel era pastor d’ovelles, i Caín cultivava la terra. 3Després d’un cert temps, Caín va presentar a Jahvè fruits de la terra, 4i Abel, per la seva banda, oferí les primícies del seu ramat amb el seu greix. Però Jahvè acceptà Abel i la seva ofrena, 5mentre que no acceptà Caín i la seva. Caín se’n va indignar molt i anava amb el cap cot. 6Jahvè digué a Caín: «¿Per què estàs indignat i vas amb el cap cot? 7Si obres bé, no t’alçaràs? Però, si no obres bé, a la porta hi ha el pecat a l’aguait: el seu desig l’impulsa cap a tu, però tu l’has de sotmetre».

8Amb tot, Caín digué al seu germà Abel: «Anem al camp». I, mentre es trobaven al camp, Caín es llançà sobre el seu germà Abel i el va matar. 9Aleshores Jahvè digué a Caín: «¿On és el teu germà Abel?» Ell respongué: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» 10Ell li digué: «Què has fet! El crit de la sang del teu germà em clama des de terra. 11Ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12Quan cultivaràs la terra fèrtil, no et donarà més el seu fruit. Viuràs fugitiu i errant per la terra». 13Llavors Caín digué a Jahvè: «El meu crim és massa gran perquè ningú el pugui suportar. 14Em bandegeu avui de la terra fèrtil, i jo m’hauré d’amagar de la vostra mirada; viuré fugitiu i errant per la terra, i qualsevol qui em trobi em matarà». 15Jahvè li va respondre: «Això no! Si algú mata Caín, serà venjat set vegades». Aleshores Jahvè posà un senyal a Caín, perquè no el mati qualsevol qui el trobi. 16Caín s’allunyà de la presencia de Jahvè i habità al país de Nod, enfront d’Edèn.

Descendents de Caín i orígens de la civilització. 17Caín s’uní amb la seva dona, que va infantar Henoc. Aquest fou el primer que construí una ciutat, i li posà el nom del seu fill, Henoc. 18A Henoc, li va néixer Irad. Irad engendrà Mahujael; Mahujael engendrà Matusael, i Matusael engendrà Làmec. 19Làmec va prendre dues dones: la primera es deia Adà, i la segona, Sel·là. 20Adà va infantar Jabel: fou el pare dels qui viuen en tendes i amb els ramats. 21El seu germà es deia Jubal: fou el pare dels qui toquen la cítara i el flabiol. 22Per la seva banda, Sel·là va infantar Tubal-Caín, forjador de tota mena d’eines d’aram i de ferro. La germana de Tubal-Caín era Naamà.

23Làmec digué a les seves dones:

«Adà i Sel·là, escolteu això que us dic;
dones de Làmec, estigueu atentes al meu cant:
He matat homes a cops de punyal,
i nois, a garrotades.
24Perquè Caín serà venjat set cops,
però Làmec, setanta-set».

Set i la seva descendència.— 25Adam s’uní encara amb la seva dona, que va tenir un fill i li posà Set: «Déu, va dir ella, m’ha concedit encara descendència en lloc d’Abel, ja que Caín el va matar». 26A Set, també li va néixer un fill, i li posà Enós. Aleshores començaren a invocar el nom de Jahvè[19].

5 Les deu generacions d’abans del diluvi.— 1Genealogia dels descendents d’Adam: El dia que Déu va crear Adam, el va fer semblant a Déu. 2Els va crear home i dona, els va beneir i els posà el nom d’Adam, que vol dir «Home», el dia que foren creats. 3Quan Adam tenia cent anys, engendrà un fill semblant a ell, a la seva imatge, i li posà Set. 4El temps que visqué Adam, després d’engendrar Set, fou de vuit-cents anys, i engendrà fills i filles. 5Adam visqué en total nou-cents trenta anys; i va morir.

6Quan Set tenia cent cinc anys, engendrà Enós. 7Després d’engendrar Enós, Set visqué vuit-cents set anys, i engendrà fills i filles. 8Set visqué en total nou-cents dotze anys; i va morir.

9Quan Enós tenia noranta anys, engendrà Cainan. 10Després d’engendrar Cainan Enós visqué vuit-cents quinze anys, i engendrà fills i filles. 11Enós visqué en total nou-cents cinc anys; i va morir.

12Quan Cainan tenia setanta anys, engendrà Mahalaleel. 13Després d’engendrar Mahalaleel, Cainan visqué vuit-cents quaranta anys, i engendrà fills i filles. 14Cainan visqué en total nou-cents deu anys; i va morir.

15Quan Mahalaleel tenia seixanta-cinc anys, engendrà Jàred. 16Després d’engendrar Jàred, Mahalaleel visqué vuit-cents trenta anys, i engendrà fills i filles. 17Mahalaleel visqué en total vuit-cents noranta-cinc anys; i va morir.

18Quan Jàred tenia cent seixanta-dos anys, engendrà Henoc. 19Després d’engendrar Henoc, Jàred visqué vuit-cents anys, i engendrà fills i filles. 20Jàred visqué en total nou-cents seixanta-dos anys; i va morir.

21Quan Henoc tenia seixanta-cinc anys, engendrà Matusala. 22Henoc vivia amb Déu. Després d’engendrar Matusala, Henoc visqué tres-cents anys, i engendrà fills i filles. 23Henoc visqué en total tres-cents seixanta-cinc anys. 24Henoc vivia amb Déu, i desaparegué, perquè Déu se’l va endur.

25Quan Matusala tenia cent vuitanta-set anys, engendrà Làmec. 26Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. 27Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.

28Quan Làmec tenia cent vuitanta-dos anys, engendrà un fill. 29Li posà Noè, dient-se: «Aquest ens consolarà del nostre treball i de la fatiga de les nostres mans quan han de cultivar la terra que Jahvè va maleir». 30Després d’engendrar Noè, Làmec visqué cinc-cents noranta-cinc anys, i engendrà fills i filles. 31Làmec visqué en total set-cents setanta-set anys; i va morir.

32Quan Noè tenia cinc-cents anys, engendrà Sem, Cam i Jàfet.

6 Perversió creixent. Origen dels gegants[20].— 1Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, 2els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per mullers totes les que van voler. 3Jahvè digué: «El meu esperit no restarà per sempre en l’home, que és carn; la seva vida serà de cent vint anys». 4Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altre temps, homes famosos.

Déu castiga els homes amb el diluvi (Gn. 6,5-9,17)

Malícia dels homes.— 5Jahvè va veure que era gran la malícia de l’home a la terra i que contínuament els pensaments del seu cor no s’inclinaven sinó al mal. 6Jahvè es penedí d’haver fet l’home a la terra, i s’entristí. 7I va dir: «Exterminaré de la terra els homes que vaig crear, dels homes fins a les bèsties, els rèptils i els ocells; em penedeixo d’haver-los fets». 8Però Noè obtingué el favor de Jahvè.

9Història de Noè: Noè era un home just, honrat entre els seus contemporanis. Noè vivia amb Déu. 10Engendrà tres fills: Sem, Cam i Jàfet. 11La terra s’havia corromput davant de Déu, i era plena de violències. 12Déu contemplà la terra i la veié ben corrompuda; tothom a la terra havia corromput la seva conducta.

Déu vol salvar Noè del diluvi.— 13Déu digué a Noè: «He decidit la fi de tot allò que respira; la terra és plena de violències per culpa d’ells, i vull exterminar-los de la terra. 14Fes-te una arca de fusta de xiprer. Fes compartiments a l’arca i recobreix-la de pega per dintre i per fora. 15Has de fer-la així: tres-centes colzades de llargada, cinquanta d’amplada i trenta d’alçada. 16Fes un sostre a l’arca; acaba-la per dalt a una colzada. Posa la porta de l’arca al seu costat, i fes-hi un pis inferior, un segon i un tercer. 17Jo faré venir el diluvi d’aigua a la terra per exterminar de sota el cel tot allò que té un alè de vida. Tot el que respira a la terra s’ofegarà. 18Però jo establiré amb tu la meva aliança. Entra a l’arca amb els teus fills, la teva muller i les mullers dels teus fills. 19De tot allò que viu, de tot el que respira, en faràs entrar a l’arca dos de cada espècie, per conservar-los la vida amb tu; que siguin mascle i femella. 20De cada espècie d’ocells, de cada espècie de bèsties, de cada espècie de cuques, n’entraran dos per conservar-los la vida. 21Tu procura’t tota mena de menjar i fes-ne provisió: perquè serveixi d’aliment per a tu i per a ells». 22Noè ho va fer. Tot ho va fer d’acord amb allò que Déu li havia manat.

7 1Jahvè va dir a Noè: «Entra a l’arca amb tota la teva família; veig que ets just enmig d’aquesta generació. 2De tots els animals purs, procura-te’n set parelles, cada mascle amb la femella; dels animals que no són purs, dos, el mascle amb la femella. 3Semblantment, dels ocells, set parelles, cada mascle amb la femella; així deixaran descendència per tota la terra. 4Perquè d’aquí a set dies faré ploure damunt la terra durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer tot el que he fet a la terra». 5Noè va complir tot allò que Jahvè li havia manat.

6Noè tenia sis-cents anys quan el diluvi cobrí la terra. 7Noè es refugià a l’arca amb els seus fills, la seva muller i les mullers dels seus fills, quan vingué l’aigua del diluvi. 8Els animals purs i els animals que no són purs, els ocells i totes les cuques que s’arrosseguen per terra, 9entraren amb Noè a l’arca, de dos en dos, un mascle i una femella, tal com Déu li havia ordenat. 10I al cap de set dies, l’aigua del diluvi cobrí la terra.

11L’any sis-cents de la vida de Noè, el segon mes, el dia disset del mes, exactament aquell dia s’esbotzaren totes les fonts del gran oceà i s’obriren les rescloses del cel. 12Durant quaranta dies i quaranta nits caigué un aiguat a la terra. 13Aquell mateix dia, Noè i els seus fills, Sem, Cam i Jàfet, amb la seva muller i les tres mullers dels seus fills, havien entrat a l’arca, 14així com els animals de tota espècie, les bèsties de tota mena i les cuques de tota mena, que s’arrosseguen per terra, les aus de tota mena, tot allò que té ales i vola. 15Amb Noè entraren a l’arca una parella de tot el que respira, 16i els qui entraven eren un mascle i una femella, tal com Déu li havia ordenat. Acabat, Jahvè tancà la porta, un cop va ser dins.

El diluvi.— 17El diluvi durà quaranta dies. A mesura que les aigües augmentaven, van alçar l’arca de la terra. 18Les aigües anaven creixent i augmentant molt, i l’arca surava a la superfície de l’aigua. 19Les aigües van créixer tant, que cobriren totes les muntanyes més altes de sota el cel 20i, un cop cobertes les muntanyes, van créixer encara quinze colzades més enlaire. 21Aleshores es van ofegar tots els animals que es mouen i respiren a la terra: els que volen o caminen, totes les cuques que es belluguen per terra i tots els homes. 22Tots els animals que viuen respirant, tots els que viuen en terra ferma, tots van morir. 23Tots els que es trobaven a la terra, des dels homes fins a les bèsties, les cuques, i els ocells, van desaparèixer de la terra, i tan sols hi van restar Noè i els qui eren amb ell a l’arca.

24La crescuda de les aigües damunt la terra va durar cent cinquanta dies.

8 Les aigües minven.— 1Després Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i salvatges que eren amb ell a l’arca. Déu va fer passar un vent per la terra, i les aigües començaren de minvar. 2Les fonts de l’oceà i les rescloses del cel es van cloure, s’acabà la pluja que queia del cel, 3les aigües es retiraren de mica en mica de la terra i minvaren al cap de cent cinquanta dies. 4I el mes setè, el disset del mes, l’arca va reposar sobre les muntanyes d’Ararat. 5Les aigües anaven abaixant-se a poc a poc fins al mes desè, i al mes desè, el primer del mes, aparegueren els cims de les muntanyes.

6Al cap de quaranta dies, Noè va obrir la finestra que havia fet a l’arca 7i avià el corb, que se’n va anar i va tornar, esperant que s’eixugués l’aigua a la terra. 8Aleshores Noè avià el colom per veure si havia minvat l’aigua a la terra. 9Però el colom no va trobar cap indret on posar les potetes, i se’n tornà a l’arca, perquè l’aigua cobria encara la terra. Ell allargà la mà, el prengué i l’acollí amb ell a l’arca. 10Va esperar encara set dies més, i avià una altra vegada el colom fora de l’arca. 11Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera. Aleshores Noè va comprendre que l’aigua havia minvat a la terra. 12Va esperar encara set dies més, i avià el colom, que ja no va tornar.

13L’any sis-cents de la vida de Noè, el primer mes, el primer dia del mes, s’eixugà l’aigua a la terra. Noè va aixecar la coberta de l’arca, va guaitar, i va veure que la terra era seca. 14El segon mes, el dia vint-i-set del mes, la terra ja era seca.

Noè surt de l’arca.— 15Llavors Déu va dar a Noè: 16«Surt de l’arca, amb la teva muller, els teus fills i les mullers dels teus fills. 17Fes sortir amb tu tots els animals de tota mena que són amb tu: els que volen o caminen i totes les cuques que s’arrosseguen per terra. Que corrin per la terra, que siguin fecunds i s’hi multipliquin». 18Noè, doncs, va sortir amb els seus fills, la seva muller i les mullers dels seus fills. 19Els animals de tota mena que caminen o que volen i totes les cuques que s’arrosseguen per terra sortiren de l’arca.

Sacrifici. Promesa de Jahvè.— 20Noè va dedicar un altar a Jahvè, va prendre de totes les bèsties pures i de tots els ocells purs i va oferir holocaustos a l’altar. 21Jahvè en va sentir l’olor que l’apaivaga i digué parlant amb si mateix: «No tornaré mai més a maleir la terra per culpa de l’home, perquè els designis del seu cor són dolents des de la seva joventut; mai més no tornaré a castigar tots els éssers vivents com he fet. 22Mentre duri la terra, sembres i collites, fred i calor, estiu i hivern, dia i nit no cessaran».

9 Benedicció de Noè i els seus fills. Noves lleis sobre els aliments i sobre la sang.— 1Déu va beneir Noè i els seus fills i els digué: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. 2Sigueu el temor i l’espant de tots els animals i de tots els ocells, com de totes les cuques que es belluguen per terra i de tots els peixos del mar: estan a les vostres mans. 3Tot allò que es mou i té vida us servirà d’aliment, així com tota verdura: tot això, us ho dono. 4Tan sols no menjareu la carn amb allò que li dóna vida, és a dir, la seva sang. 5Demanaré compte de la sang de cada un de vosaltres: en demanaré compte a tots els animals, a l’home; demanaré compte de la vida de l’home a qualsevol germà seu. 6Qui vessi la sang de l’home, per l’home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l’home. 7Sigueu, doncs, fecunds, multipliqueu-vos, pul·luleu a la terra i domineu-la».

Aliança de Déu amb Noè i amb tots els vivents.— 8Déu va dir a Noè i als seus fills: 9«Jo estableixo la meva aliança amb vosaltres i amb els vostres descendents, 10i amb tots els éssers animats que són amb vosaltres: ocells, bèsties, tots els animals salvatges que són amb vosaltres, amb tot allò que ha sortit de l’arca, tots els animals de la terra. 11Estableixo la meva aliança amb vosaltres: cap criatura no serà mai més exterminada per les aigües del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi per a devastar la terra».

12Déu digué encara: «Aquest és el signe de l’aliança que jo estableixo entre jo i vosaltres i tots els éssers vivents que són amb vosaltres, per totes les generacions: 13poso el meu arc en els núvols, i esdevindrà un senyal d’aliança entre jo i la terra. 14Quan aplegaré els núvols damunt la terra, i l’arc apareixerà en els núvols, 15em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats, tota criatura, a fi que les aigües no esdevinguin mai més un diluvi per a devastar tota criatura. 16L’arc serà en els núvols, jo el veuré i em recordaré de l’aliança eterna que hi ha entre Déu i tot ésser animat, tota criatura que hi ha a la terra». 17I Déu digué a Noè: «Aquest és el signe de l’aliança que estableixo entre jo i tota criatura que hi ha a la terra».

Des del diluvi fins a Abraham (Gn. 9,18-11,32)

Els fills de Noè.— 18Els fills de Noè que sortiren de l’arca eren Sem, Cam i Jàfet. Cam és el pare de Canaan. 19Aquests tres eren els fills de Noè, i a partir d’ells fou poblada la terra.

20Noè, agricultor, fou el primer a plantar una vinya. 21Va beure vi, es va embriagar i es va despullar dins la seva tenda. 22Cam, el pare de Canaan, va veure la nuesa del seu pare i ho féu saber als seus dos germans a fora. 23Però Sem i Jàfet prengueren un mantell, se’l posaren tots dos a les espatlles i, caminant a reculons, van cobrir la nuesa del seu pare. Com que tenien la cara girada enrera, no van veure la nuesa del seu pare. 24Quan Noè es va despertar de la seva embriaguesa i va saber el que li havia fet el seu fill petit, 25digué: «Maleït sia Canaan! Que sigui per als seus germans l’esclau dels esclaus!» 26Digué encara: «Beneït sia Jahvè, el Déu de Sem, i que Canaan sigui el seu esclau! 27Que Déu dilati Jàfet, que habiti a les tendes de Sem, que Canaan sigui l’esclau d’ells!»

28Després del diluvi, Noè va viure tres-cents cinquanta anys. 29Noè visqué en total nou-cents cinquanta anys; i va morir.

10 Descendents de Noè: població de la terra[21]. Heus aquí la descendència dels fills de Noè, Sem, Cam i Jàfet, als quals nasqueren fills després del diluvi:

2Fills de Jàfet[22]: Gómer, Magog, Madai, Javan, Tubal, Mósoc i Tiràs. 3Fills de Gómer: Asquenez, Rifat i Togormà. 4Fills de Javan: Elisà, Tarsís, els quetim i la gent de Rodes. 5A partir d’ells tingué lloc la dispersió a les illes de les nacions. Aquests foren els fills de Jàfet als seus països, cadascun segons la seva llengua, segons les seves famílies, a les seves nacions.

6Fills de Cam[23]: Cus, Misraim, Fut i Canaan. 7Fills de Cus: Sabà, Hevilà, Sabtà, Ramà i Sabatacà. Fills de Ramà: Xabà i Dadan.

8Cus engendrà Nemrod, que fou el primer heroi a la terra. 9Era un caçador valent davant Jahvè. Per això, diuen: «Com Nemrod, caçador valent davant Jahvè». 10Les primícies del seu reialme foren Babel, Arac, Acad i Calan, al país de Senaar. 11D’aquest país, va partir cap a Assur i va edificar Nínive, Rehobot-Ir, Cala 12i també Resèn, entre Nínive i Cala: és la gran ciutat.

13Misraim engendrà els de Lud, d’Anam, de Lehab, de Naftu, 14de Patrós, de Caslu i de Caftor, d’on sortiren els filisteus[24].

15Canaan engendrà Sidó, el seu primogènit, i Het, 16els jebuseus, els amorreus, els guergueseus, 17els heveus, els arqueus, els sineus, 18els arvadeus, els semareus i els hamateus. Després es dispersaren les famílies dels cananeus. 19La frontera dels cananeus anava des de Sidó, en direcció a Guerara, fins a Gaza i, en direcció a Sodoma, Gomorra, Adamà i Seboïm, fins a Lesa. 20Aquests foren els fills de Cam, segons les seves famílies i les seves llengües, als seus països i a les seves nacions.

21També nasqueren fills a Sem, el pare de tots els fills d’Éber i el germà gran de Jàfet[25].

22Fills de Sem: Elam, Assur, Arfaxad, Lud i Aram. 23Fills d’Aram: Us, Hul, Guéter i Mes. 24Arfaxad engendrà Salé, i Salé engendrà Éber. 25A Éber, li nasqueren dos fills: el primer es deia Fàleg, perquè al seu temps la terra fou dividida; el seu germà es deia Jactan. 26Jactan engendrà Elmodad, Sàlef, Hasarmot, Jare, 27Aduram, Uzal, Declà, 28Ebal, Abimael, Sebà, 29Ofir, Hevilà i Jobab. Tots aquests són fills de Jactan. 30Habitaven, des de Mesà en direcció a Sefar, a la muntanya d’orient. 31Aquests foren els fills de Sem, segons les seves famílies i les seves llengües, als seus països i a les seves nacions.

11 La torre de Babel[26].— 1Tota la terra se servia d’una mateixa llengua i d’unes mateixes paraules. 2Quan partiren de l’orient trobaren una plana a la terra de Senaar i s’hi establiren. 3Aleshores es digueren els uns als altres «Som-hi, fem maons i coguem-los al foc». El maó els serví de pedra, i l’asfalt, de morter. 4Després digueren: «Edifiquen-nos una ciutat i una torre el cim de la qual arribi fins al cel, i fem-nos un nom a fi que no ens dispersem per tota la terra». 5Aleshores Jahvè baixà per veure la ciutat i la torre que edificaven els homes. 6I Jahvè digué: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. Si comencen amb aquesta empresa, cap projecte ja no els serà impossible. 7Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells». 8Jahvè els va dispersar d’allí per tota l’extensió de la terra, i van cessar d’edificar la ciutat. 9Per això, fou anomenada Babel[27] , perquè allà Jahvè va confondre el llenguatge de tota la terra i d’allà els va dispersar per tota l’extensió de la terra.

Descendència de Sem[28]. 10Heus aquí la descendència de Sem: Quan Sem tenia cent anys, engendrà Arfaxad, dos anys després del diluvi. 11Després d’engendrar Arfaxad, Sem visqué cinc-cents anys, i engendrà fills i filles.

12Quan Arfaxad tenia trenta-cinc anys, engendra Salé. 13Després d’engendrar Salé, Arfaxad visqué quatre-cents anys, i engendrà fills i filles.

14Quan Salé tenia trenta anys, engendrà Éber. 15Després d’engendrar Éber, Salé visqué quatre-cents tres anys, i engendrà fills i filles.

16Quan Éber tenia trenta-quatre anys, engendra Fàleg. 17Després d’engendrar Fàleg, Éber visqué quatre-cents trenta anys, i engendrà fills i filles.

18Quan Fàleg tenia trenta anys, engendrà Reu. 19Després d’engendrar Reu, Fàleg visqué dos-cents nou anys, i engendrà fills i filles.

20Quan Reu tenia trenta-dos anys, engendrà Sarug. 21Després d’engendrar Sarug, Reu visqué dos-cents set anys, i engendrà fills i filles.

22Quan Sarug tenia trenta anys, engendrà Nahor. 23Després d’engendrar Nahor, Sarug visqué dos-cents anys, i engendrà fills i filles.

24Quan Nahor tenia vint-i-nou anys, engendrà Taré. 25Després d’engendrar Taré, Nahor visqué cent dinou anys, i engendrà fills i filles.

26Quan Taré tenia setanta anys, engendrà Abram, Nahor i Haran.

27Heus aquí la descendència de Taré: Taré engendrà Abram, Nahor i Haran. Haran engendrà Lot. 28Haran va morir a la presència del seu pare Taré, al seu país natal, a Ur dels caldeus. 29Abram i Nahor prengueren muller: la dona d’Abram es deia Sarai; la dona de Nahor es deia Melcà, filla d’Haran, el pare de Melcà i de Jescà. 30Sarai era estèril, no tenia fills.

31Taré prengué el seu fill Abram, el seu nét Lot, fill d’Haran, i la seva nora Sarai, muller del seu fill Abram, i els féu sortir d’Ur dels caldeus per anar cap al país de Canaan. Però, arribats a Haran, s’hi van establir. 32Taré visqué dos-cents cinc anys, i va morir a Haran.

Història d’Abraham (Gn. 12,1-25,10)

12 Vocació d’Abram[29]. 1Jahvè digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, de la teva parentela i de la casa del teu pare cap a la terra que et mostraré. 2Jo faré de tu un gran poble, et beneiré, faré gran el teu nom, i serviràs de benedicció. 3Beneiré els qui et beneeixin i maleiré els qui et maleeixin. Per tu es beneiran totes les nacions de la terra»[30].

4Abram se n’anà, doncs, tal com Jahvè li havia dit, i Lot partí amb ell. Abram tenia setanta-cinc anys quan va sortir d’Haran. 5Abram prengué la seva muller Sarai, el seu nebot Lot, tots els béns que havien aplegat i el personal que havien adquirit a Haran; es posaren en camí cap al país de Canaan, i hi van arribar. 6Abram travessà el país fins al lloc de Siquem, fins a l’alzina de Morè. Els cananeus es trobaven aleshores al país. 7Jahvè s’aparegué a Abram i li digué: «És a la teva descendència que donaré aquest país». I allà va construir un altar a Jahvè, que se li havia aparegut. 8D’aquell indret, passà a la muntanya, a l’orient de Bet-El, i hi plantà la seva tenda, amb Bet-El a l’oest i Hai a l’est. Allà va construir un altar a Jahvè i va invocar el seu nom. 9Després, de campament en campament, anà avançant cap al Nègueb.

A l’Egipte[31].— 10Es va produir una fam al país, i Abram va baixar a l’Egipte per estar-s’hi, ja que la fam pesava sobre el país. 11Quan eren prop d’entrar a l’Egipte, digué a la seva muller Sarai: «Mira, jo sé que ets una dona bonica. 12Quan els egipcis et vegin, diran: “És la seva muller”, i em mataran a mi, i a tu et deixaran en vida. 13Digues, doncs, que ets la meva germana, perquè em tractin bé per causa teva, i pugui viure gràcies a tu». 14Efectivament: quan Abram va entrar a l’Egipte, els egipcis van veure que la dona era molt bonica. 15Els oficials del Faraó la van veure i li’n van fer elogi, i la dona fou conduïda al palau del Faraó. 16Aquest féu bons tractes a Abram per causa d’ella, i va posseir ovelles, vaques, ases, criats i criades, someres i camells. 17Però Jahvè va atacar el Faraó i la seva casa amb grans flagells a causa de Sarai, la muller d’Abram. 18Aleshores el Faraó cridà Abram i li digué: «Què m’has fet? Per què no em deies que era la teva muller? 19¿Per què has dit: “És la meva germana”, de manera que la prengués per muller? Ara, doncs, aquí tens la teva muller: pren-la i vés-te’n!» 20El Faraó el va confiar a una escorta perquè l’acompanyessin a la frontera, a ell, la seva muller i tot allò que posseïa.

13 Abram i Lot se separen.— 1Abram, amb la seva muller i amb tot allò que posseïa, i Lot amb ell, va pujar de l’Egipte cap al Nègueb. 2Abram era molt tic en ramats, en plata i en or. 3De campament en campament, anà avançant des del Nègueb fins a Bet-El, fins al lloc on primerament hi havia hagut la seva tenda, entre Bet-El i Hai, 4a l’indret de l’altar que abans havia erigit, i allà Abram va invocar el nom de Jahvè.

5Lot, que anava amb Abram, tenia també ovelles, vaques i tendes. 6La contrada no els permetia de viure-hi junts: tenien massa béns per a poder habitar plegats. 7S’originaren baralles entre ela pastors dels ramats d’Abram i els dels ramats de Lot. —Els cananeus i els fereseus habitaven aleshores al país—. 8Llavors Abram digué a Lot: «Que no hi hagi cap discòrdia entre jo i tu, entre els meus pastors i els teus, que som germans! 9¿No tens tot el país davant teu? Separa’t, doncs, de mi. Si prens l’esquerra, jo aniré a la dreta; si prens la dreta, jo aniré a l’esquerra». 10Aleshores Lot aixecà els ulls i veié tota la plana del Jordà, regada de cap a cap —era abans que Jahvè destruís Sodoma i Gomorra—, com un jardí de Jahvè, com l’Egipte, anant cap a Seor. 11Lot es va escollir tota la plana del Jordà, i partí cap a l’orient. Així se separaren l’un de l’altre. 12Abram s’establí al país de Canaan, i Lot s’establí a les poblacions de la plana i anà plantant les seves tendes fins a Sodoma. 13La gent de Sodoma era molt dolenta i pecadora a la presència de Jahvè.

14Jahvè digué a Abram, després que Lot se n’hagué separat: «Aixeca els ulls i guaita, des del lloc on ets, cap al nord i cap al sud, cap a l’orient i cap a l’occident. 15Tot el país que veus, te’l donaré a tu i a la teva descendència per sempre. 16Faré la teva descendència com la pols de la terra: quan algú pugui comptar els grans de pols de la terra, també comptarà els teus descendents. 17Alça’t! Vés recorrent el país en la seva llargària i en la seva amplària, que a tu te’l donaré». 18Amb la seva tenda, Abram anà a establir-se a l’alzina de Mambré, que és a Hebron, i hi va erigir un altar a Jahvè.

14 Campanya de quatre grans reis.— 1Al temps d’Amrafel, rei de Senaar, d’Arioc, rei d’El·lasar, de Codorlaómor, rei d’Elam, i de Tadal, rei de Goïm, 2aquests van fer la guerra a Barà, rei de Sodoma, a Bersà, rei de Gomorra, a Senaab, rei d’Adamà, a Seméber, rei de Seboïm, i al rei de Balà (això és, Segor). 3Tots aquests s’aplegaren a la vall de Sidim (això és, el mar de la Sal)[32]. 4Durant dotze anys havien servit Codorlaómor, però l’any tretzè es van revoltar.

5L’any catorzè, Codorlaómor i els reis que eren amb ell avançaren. Van derrotar els rafaïtes a Astarot-Carnaim, els zuzites a Ham, els emites a la plana de Cariat-Jarim, 6i els horreus a les seves muntanyes de Seïr fins a El-Faran, tocant al desert. 7Després giraren i arribaren a En-Misfat (això és, Cadés); van derrotar tot el país dels amalequites, com també els amorreus que habitaven Asason-Tamar.

8Llavors el de Sodoma, el de Gomorra, el d’Adamà, el de Seboïm i el de Balà (això és, Segor) van sortir i van entaular combat contra ells a la vall de Sidim, 9contra Codorlaómor, rei d’Elam, Tadal, rei de Goïm, Amrafel, rei de Senaar, i Arioc, rei d’El·lasar: quatre reis contra cinc. 10Com que la vall de Sidim era plena de pous de betum, en fugir, el rei de Sodoma i el de Gomorra hi caigueren, mentre que els restants s’escaparen a la muntanya. 11Els vencedors s’apoderaren de tots els béns de Sodoma i de Gomorra, així com de tots els seus queviures, i se n’anaren. 12Agafaren també Lot i tots els seus béns (el nebot d’Abram) i se n’anaren. Lot habitava a Sodoma.

13Un dels fugitius anà a comunicar-ho a Abram, l’hebreu, que s’estava a l’alzina de Mambré, l’amorreu, germà d’Escol i d’Aner, aliats d’Abram. 14Quan Abram va saber que el seu germà havia estat pres, va mobilitzar els seus homes aguerrits, nascuts a casa seva, en nombre de tres-cents divuit, i es llançà a la persecució fins a Dan. 15Els va assaltar de nit amb els seus homes, els va derrotar i els va perseguir fins a Hobà, al nord de Damasc. 16Va recobrar tots els béns, com també Lot, el seu germà, amb els seus béns, i les dones i la gent.

Melquisedec.— 17Quan Abram tornà després d’haver batut Codorlaómor i els reis que eren amb ell, el rei de Sodoma sortí a trobar-lo a la vall de Savé (això és, la vall del Rei). 18Melquisedec, rei de Salem, tragué pa i vi. Era sacerdot del Déu Altíssim[33]. 19I va pronunciar aquesta benedicció: «Beneït sigui Abram pel Déu Altíssim, creador del cel i de la terra. 20I beneït sigui el Déu Altíssim que t’ha posat els enemics a les mans». I Abram li donà el delme de tot.

21El rei de Sodoma digué a Abram: «Dóna’m les persones i queda’t amb els béns.» 22Però Abram respongué al rei de Sodoma: «Alço la mà davant Jahvè, Déu Altíssim, creador del cel i de la terra: 23ni un fil ni una corretja de sandàlia prendré de tot el que et pertany, perquè no puguis dir: “He enriquit Abram”. 24No res per a mi. Tan sols allò que han menjat els joves i la part dels homes que han vingut amb mi, Aner, Escol i Mambré: aquests prendran la seva part.»

15 Aliança de Déu amb Abram[34].— 1Després d’aquests fets, la paraula de Jahvè fou adreçada a Abram en una visió: «No temis, Abram: jo sóc per a tu un escut; la teva recompensa serà molt gran». 2Abram respongué: «Senyor meu, Jahvè, què em voleu donar? Estic per anar-me’n sense fills, i l’hereu de la meva casa és Elièzer de Damasc». 3Abram afegí: «No m’heu donat descendència, i un esclau serà el meu hereu.» 4Aleshores li fou adreçada aquesta paraula de Jahvè: «No serà aquest el teu hereu, sinó el qui sortirà de les teves entranyes: aquest serà el teu hereu». 5Llavors el féu sortir fora i digué: «Mira al cel i compta les estrelles, si és que pots comptar-les. Doncs, així serà la teva descendència». 6Abram va creure Jahvè[35], i aquest li ho va comptar per a justícia.

7Encara li digué: «Jo sóc Jahvè, que t’he fet sortir d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país en possessió». 8Abram replicà: «Senyor meu, Jahvè, com sabré que el posseiré?». 9Ell li va dir: «Porta’m una vedella de tres anys, una cabra de tres anys, un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí». 10Li portà tots els animals, els partí pel mig i col·locà cada meitat al davant de l’altra; però els ocells, no els va partir. 11Les aus de rapinya es van abatre damunt dels cadàvers, però Abram les va fer fora.

12Quan el sol estava a punt de pondre’s, Abram va caure en un son profund, i un terror, una gran foscor, se’n van apoderar. 13Aleshores digué a Abram: «Sàpigues bé que els teus descendents seran estrangers en un país que no serà el seu. Els esclavitzaran i els oprimiran durant quatre-cents anys. 14Però jo també jutjaré la nació que hauran servit, i després en sortiran amb molts de béns.

15Quant a tu, te n’aniràs en pau a reunir-te amb els teus pares i seràs sepultat després d’una bona vellesa. 16Però a la quarta generació tornaran aquí, ja que la iniquitat dels amorreus encara no ha arribat al màxim». 17Quan el sol s’hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc passaren entre els trossos dels animals. 18Aquell dia, Jahvè va concloure una aliança amb Abram en aquests termes: «Donaré aquest país a la teva posteritat, des del torrent de l’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat, 19el país dels quineus, els quenezeus, els cadmoneus, 20els hitites, els ferezeus, els rafaïtes, 21els amorreus, els cananeus, els guergueseus i els jebuseus».

16 Hagar i Ismael[36].— 1Sarai, la muller d’Abram, no li havia donat cap fill. Però tenia una criada egípcia que es deia Hagar. 2Sarai digué a Abram: «Mira, Jahvè m’ha privat de tenir fills. Vés, doncs, a la meva criada: potser d’ella tindré un fill». I Abram va fer cas de Sarai. 3Així, al cap de deu anys que Abram residia al país de Canaan, la seva muller Sarai prengué Hagar, la seva criada egípcia, i la donà per muller al seu marit Abram. 4Aquest anà a Hagar, que va quedar embarassada. Quan ella es va adonar que ho estava, la seva mestressa va desmerèixer als seus ulls. 5Aleshores Sarai digué a Abram: «Que el meu ultratge recaigui damunt teu! Jo t’he posat la meva criada als braços, i quan s’ha adonat que estava embarassada, jo he desmerescut als seus ulls. Que Jahvè judiqui entre jo i tu!» 6Abram digué a Sarai: «Mira, la teva criada és a les teves mans: fes-li el que et sembli.» Aleshores Sarai la va maltractar de tal manera, que va fugir del seu davant.

7L’àngel de Jahvè[37] la va trobar prop d’una font al desert, la font del camí de Sur. 8I li preguntà: «Hagar, criada de Sarai, d’on véns i on vas?» Ella respongué: «Fujo de la meva mestressa Sarai». 9L’àngel de Jahvè li va dir: «Torna-te’n a casa de la teva mestressa i humilia’t davant seu». 10L’àngel de Jahvè continuà: «Multiplicaré tant la teva descendència, que no es podrà comptar». 11L’àngel de Jahvè va afegir: «Estàs embarassada i tindràs un fill, i li posaràs Ismael, ja que Jahvè ha escoltat la teva aflicció. 12Serà un onagre d’home, la seva mà contra tothom, la mà de tothom contra ell; i s’establirà enfront de tots els seus germans». 13Ella donà aquest nom a Jahvè que li havia parlat: «Vós sou El-Roí»[38]; perquè deia: «És aquí que he vist aquell qui em veu?» 14Per això, aquest pou fou anomenat Beer-Lahai-Roí. Es troba entre Cadés i Barad.

15Hagar va donar un fill a Abram, i aquest va posar el nom d’Ismael al fill que Hagar havia infantat. 16Abram tenia vuitanta-sís anys quan Hagar li va infantar Ismael.

17 Aliança i circumcisió.— 1Quan Abram tenia noranta-nou anys, Jahvè se li va aparèixer i li digué: «Jo sóc El-Saddai[39]. Viu a la meva presència i sigues perfecte. 2Jo establiré la meva aliança entre jo i tu, i et multiplicaré molt, molt». 3Abram es va prosternar, i Déu li va parlar així: 4«La meva aliança és amb tu: arribaràs a ser pare d’una multitud de pobles. 5Ja no t’anomenaran més Abram, sinó que el teu nom serà Abraham, ja que jo et faig pare d’una multitud de pobles[40]. 6Et faré molt fecund, molt; de tu, en faré pobles, i de tu sortiran reis. 7Establiré la meva aliança entre jo i tu, i la teva descendència després de tu, a través de les generacions: una aliança perpètua a fi que sigui el teu Déu i el de la teva descendència després de tu. 8Et donaré a tu i a la teva descendència després de tu el país dels teus pelegrinatges, tot el país de Canaan, en possessió perpètua, i seré el vostre Déu».

9Déu digué a Abraham[41]: «Però tu observaràs la meva aliança, tu i la teva descendència després de tu a través de les generacions. 10Aquesta és la meva aliança que serà observada entre jo i vosaltres, i la teva descendència després de tu: tot mascle d’entre vosaltres serà circumcidat. 11Circumcidareu la carn del vostre prepuci, i això serà el senyal de l’aliança entre jo i vosaltres. 12Quan tinguin vuit dies, tots els vostres mascles seran circumcidats en totes les generacions: el qui ha nascut a casa com el qui ha estat comprat amb diner d’entre qualsevol estranger que no sigui de la teva raça.

13Caldrà que sigui circumcidat el qui ha nascut a casa com el qui ha estat comprat amb el teu diner. La meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. 14L’incircumcís, el mascle a qui no hauran circumcidat la carn del prepuci, aquella persona serà extirpada de la seva parentela: ha violat la meva aliança».

15Déu digué a Abraham: «La teva muller Sarai, ja no li diràs més Sarai[42]: el seu nom és Sara. 16Jo la beneiré i fins et donaré d’ella un fill; la beneiré, i esdevindrà nacions; reis de pobles en sortiran». 17Abraham es va prosternar i es posà a riure perquè es deia interiorment: «¿A un home de cent anys, li naixerà un fill, i Sara infantarà als noranta anys?»[43] 18Llavors Abraham digué a Déu: «Tant de bo Ismael pugui viure a la vostra presència!» 19Però Déu respongué: «No, que la teva dona Sara et donarà un fill, i li diràs Isaac. Establiré la meva aliança amb ell, com una aliança perpètua, i amb la seva descendència després d’ell. 20Pel que fa a Ismael, també t’he escoltat: el beneeixo, el faré fecund i el multiplicaré moltíssim. Engendrarà dotze prínceps, i faré d’ell un gran poble. 21Però la meva aliança, l’establiré amb Isaac, que Sara t’infantarà l’any vinent per aquest temps». 22Un cop hagué acabat de parlar amb ell, Déu es va allunyar d’Abraham.

23Aleshores Abraham prengué el seu fill Ismael, tots els qui havien nascut a casa seva, tots els qui havia adquirit amb el seu diner, tots els d’entre la gent de casa seva, i aquell mateix dia es va circumcidar la carn del prepuci tal com Déu li havia manat. 24Abraham tenia noranta-nou anys quan li van circumcidar la carn del prepuci. 25Ismael, el seu fill, tenia tretze anys quan li van circumcidar la carn del prepuci. 26Aquell mateix dia foren circumcidats Abraham i el seu fill Ismael. 27I tots els homes de casa seva, els nascuts a casa i els adquirits amb diner a un estranger, foren circumcidats amb ell.

18 Aparició a Mambré[44]. 1Jahvè se li va aparèixer a l’alzina de Mambré mentre ell s’estava assegut a l’entrada de la tenda en plena calor del dia. 2Alçà els ulls i va veure que hi havia tres homes drets al seu davant. En veure’ls, es posa a córrer al seu encontre des de l’entrada de la seva tenda, es prosternà 3i digué: «Senyor, us ho prego: si he trobat gràcia als vostres ulls, no passeu de llarg del vostre servent. 4Deixeu que us portin un xic d’aigua per a rentar-vos els peus, i després us recolzareu sota l’arbre. 5Entretant, aniré a buscar un mos de pa i us refareu; acabat, continuareu el vostre camí, que per això heu passat prop del vostre servent». Ells li respongueren: «Fes com has dit». 6Abraham se n’anà corrents a la tenda a trobar Sara i li digué: «Cuita, pren tres mesures de farina, pasta i fes coques. 7Després va córrer cap al ramat, prengué un vedell tendre i robust, el va donar al criat, i aquest es va afanyar a preparar-lo. 8Prengué mató, llet i el vedell aparellat, i els ho presentà, i es queda dret davant d’ells sota l’arbre mentre menjaven.

9Acabat, li preguntaren: «On és la teva dona Sara?» Respongué: «A la tenda». 10Aleshores digué: «Tornaré aquí l’any que ve, i la teva dona Sara tindrà un fill». Sara s’estava escoltant a l’entrada de la tenda, darrera d’ell. 11Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys, i Sara ja havia cessat de tenir el que solen les dones. 12Per això, Sara rigué per dins tot dient-se: «¿A les meves velleses coneixeré el plaer, quan el meu marit també és vell?» 13Però Jahvè digué a Abraham: «¿Com és que Sara ha rigut tot dient: “És que podré tenir un fill a les meves velleses?” 14¿Hi ha res de massa prodigiós per a Jahvè? Per aquest temps, l’any que ve, tornaré aquí, i Sara tindrà un fill». 15Sara ho va negar: «No he rigut pas». Perquè tenia por. Ell respongué: «Sí, que has rigut».

Amenaça contra Sodoma i Gomorra. Intercessió d’Abraham.— 16Els homes es van aixecar i s’adreçaren cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. 17Jahvè es deia: «¿Per què haig d’amagar a Abraham el que vaig a fer? 18De fet, Abraham esdevindrà un poble gran i fort, i per ell es beneiran tots els pobles de la terra; 19jo l’he escollit perquè ordeni als seus fills i al seu casal després d’ell que es comportin segons Jahvè practicant la justícia i el dret, a fi que Jahvè pugui dur a terme respecte a Abraham allò que li ha promès». 20Jahvè, doncs, digué: «El clam contra Sodoma i Gomorra és molt gran! El seu pecat és ben greu! 21Vull baixar per veure si han obrat en tot segons el clam que, contra ells, ha pujat cap a mi. Si no, ja ho sabré».

22Els homes giraren d’allí i se n’anaren cap a Sodoma, mentre Abraham es quedava dret davant de Jahvè. 23Abraham s’acostà i digué: «¿De debò que exterminareu el just amb el pecador? 24Potser hi ha una cinquantena de justos a la població. Tanmateix els voleu exterminar? ¿No perdonaríeu la població en gràcia dels cinquanta justos que hi ha? 25Lluny de vós, de fer una cosa semblant, de fer morir el just amb el pecador! El just s’equipararia, així, al pecador! Lluny de vós! ¿El qui judica tota la terra no farà justícia?» 26Jahvè respongué: «Si trobo a Sodoma cinquanta justos a la població, la perdonaré tota en gràcia d’ells». 27Abraham tornà a dir: «Ja sóc ben atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. 28Però potser n’hi mancaran cinc, als cinquanta justos. ¿Per cinc exterminareu tota la població?» Ell respongué: «Si n’hi trobo quaranta-cinc, no l’exterminaré». 29Abraham hi tornà encara: «Potser n’hi haurà quaranta». Ell respongué: «No ho faré en gràcia dels quaranta». 30Digué encara: «Que el meu Senyor no s’enfadi, si parlo encara: potser n’hi haurà trenta». Respongué: «No ho faré, si n’hi trobo trenta». 31Continuà dient: «Ja sóc ben atrevit de parlar al meu Senyor: potser n’hi haurà vint». Respongué: «No destruiré en gràcia dels vint». 32Hi tornà: «Que el meu Senyor no s’enfadi, si parlo encara per darrera vegada: potser n’hi haurà deu». Respongué: «No destruiré en gràcia dels deu». 33Aleshores, després d’haver parlat amb Abraham, Jahvè se n’anà, i Abraham se’n tornà a casa seva.

19 Destrucció de Sodoma i Gomorra.— 1Quan els dos àngels arribaren cap al tard a Sodoma, Lot s’estava assegut a la porta de la població. Així que els va veure, es va alçar per anar al seu encontre, es prosternà de cara a terra 2i digué: «Per favor, senyors meus, veniu a casa del vostre servent a passar-hi la nit i rentar-vos els peus. Després, al matí, us llevareu i continuareu el vostre camí». Ells respongueren: «No, passarem la nit a la plaça». 3Però va insistir tant, que hi van anar i van entrar a casa seva. Els va preparar un bon convit, va coure pans sense llevat i van menjar.

4No s’havien encara retirat a descansar, que els homes de la població, la gent de Sodoma, dels joves als vells, tot el poble sense excepció, assetjaren la casa. 5Cridaren Lot i li digueren: «¿On són els homes que han vingut aquest vespre a casa teva? Treu-nos-els perquè n’abusem». 6Lot va sortir a trobar-los a l’entrada i, tancant la porta darrera seu, 7els digué: «Per favor, germans meus, no feu aquesta maldat! 8Escolteu: tinc dues filles que encara no han conegut home. Us les duré perquè els feu el que us sembli; però no em feu res a aquests homes, que per això han vingut a l’ombra de casa meva». 9Però ells li respongueren: «Fora d’aquí! L’únic que ha vingut com a foraster, i vol fer de jutge! Doncs, ara et farem més mal a tu que no pas a ells!» L’empenyeren fort i s’acostaren amb l’intent d’esbotzar la porta. 10Però els homes van treure el braç, van fer entrar Lot cap a ells dins la casa i tancaren la porta. 11Quant als homes de fora l’entrada de la casa, els colpiren de ceguesa, del més petit fins al més gran, de manera que no podien arribar a trobar l’entrada.

12Els homes digueren a Lot: «Qui et queda encara aquí? Els teus fills i les teves filles, fes-los sortir d’aquest lloc, així com tot allò que tens a la població, 13que anem a destruir aquest lloc: és gran el clam contra ells a la presència de Jahvè, i Jahvè ens ha enviat per exterminar-los». 14Lot anà a parlar als seus gendres, els qui s’havien de casar amb les seves filles: «Amunt, sortiu d’aquest lloc, que Jahvè exterminarà la ciutat». Però els seus gendres es pensaren que bromejava.

15A trenc d’alba, els àngels van instar Lot: «Alça’t, pren la teva muller i les teves dues filles que són aquí, no fos cas que morissis per la maldat de la ciutat». 16I com que ell ronsejava, els homes el prengueren de la mà, així com també la seva muller i les seves filles, per compassió de Jahvè envers ell, el feren sortir i el deixaren fora de la ciutat. 17Mentre el duien fora digueren: «Salva’t, per la teva vida! No miris pas cap enrera ni t’entretinguis enlloc de la plana. Salva’t a la muntanya, no fos cas que morissis!» 18Lot els va respondre: «No, senyors meus. 19El vostre servent ha trobat gràcia a la vostra presència, i m’heu mostrat una gran misericòrdia salvant-me la vida. Però jo no puc salvar-me a la muntanya sense que m’atrapi la desgràcia i morí. 20Mireu aquesta ciutat, bastant a prop per a refugiar-s’hi, i és ben poca cosa! Deixeu-m’hi salvar —¿no és ben poca cosa?—, i així podré viure». 21Li respongué: «Mira: fins en això et vull complaure, no destruint la ciutat de què em parles. 22Salva-t’hi, ràpid, que no puc fer res fins que hi hagis arribat». Per això, han donat a la població el nom de Segor.

23El sol sortia damunt la terra, i Lot arribava a Segor, 24quan Jahvè féu ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc que venien de Jahvè des del cel. 25I va destruir aquestes ciutats i tota la plana amb tots els habitants de les ciutats i les plantes de la terra. 26La dona de Lot va mirar enrera i es va convertir en una columna de sal.

27Abraham va anar de bon matí a l’indret on havia estat davant Jahvè. 28Va guaitar cap a Sodoma i Gomorra i tota la plana, i veié la fumera de la terra que pujava com la fumera d’un forn. 29Així, quan Déu va destruir les ciutats de la plana, les ciutats on Lot habitava, es va recordar d’Abraham i féu sortir Lot d’enmig de l’estrall.

Origen dels moabites i dels ammonites[45].— 30Lot se’n pujà de Segor i s’establí amb les seves dues filles a la muntanya, perquè tenia por de quedar-se a Segor. Es va instal·lar en una cova, ell i les seves dues filles. 31La gran digué a la petita: «El pare és vell, i no hi ha cap home al país perquè es pugui unir amb nosaltres com fa tot el món. 32Vine, fem beure vi al pare i dormim amb ell; així obtindrem una descendència del pare». 33Aquella nit, doncs, van fer beure vi al seu pare, i la gran va dormir amb ell, que no s’adonà de quan ella es va ajeure ni de quan es va alçar. 34L’endemà, la gran digué a la petita: «Anit he dormit amb el pare; fem-li beure vi també aquesta nit, i vés a dormir amb ell; així obtindrem una descendència del pare». 35Van fer beure vi al seu pare també aquella nit, i la petita va dormir amb ell, que no s’adonà de quan ella es va ajeure ni de quan es va alçar. 36I totes dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. 37La gran va tenir un fill i li va posar Moab. És el pare dels moabites d’avui. 38La petita també va tenir un fill i li va posar Ben-Ammí. És el pare dels ammonites d’avui.

20 Abraham i Sara a Guerara.— 1Abraham va partir d’allà cap al país del Nègueb i es va quedar entre Cadés i Sur. I visqué com a foraster a Guerara. 2Com que Abraham va dir de la seva dona Sara: «És la meva germana», Abimèlec, el rei de Guerara, va fer anar a buscar Sara. 3Però Déu es presentà a Abimèlec de nit en un somni i li digué: «Moriràs a causa de la dona que has pres, perquè és casada». 4Abimèlec, que encara no se li havia atansat, respongué: «Senyor, ¿és que voleu matar gent innocent? 5¿No em va dir ell: “És la meva germana”, i ella també: “És el meu germà?” És amb simplicitat de cor i amb mans pures que he fet això!» 6Déu li respongué en el somni: «Jo també ho sé, que has obrat així amb simplicitat de cor, i fins jo mateix no t’he permès que la toquessis. 7Torna, doncs, la muller d’aquest home, que és un profeta, i ell intercedirà per tu perquè visquis. Però, si no la tornes, sàpigues que moriràs tu i tots els teus.» 8Abimèlec es va llevar de bon matí, va cridar tots els seus servents i els contà totes aquestes coses. I els homes van agafar molta por.

9Després Abimèlec va cridar Abraham i li digué: «Què ens has fet? ¿En què t’he ofès, que hagis fet recaure damunt meu i damunt el meu reialme una culpa tan greu? M’has fet coses que no s’han de fer». 10Abimèlec continuà dient a Abraham: «¿Què et proposaves obrant d’aquesta manera?» 11Abraham respongué: «Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha segurament cap temor de Déu, em mataran a causa de la meva dona. 12A més, és veritat que és germana meva, filla del meu pare, encara que no de la meva mare, i ha esdevingut la meva dona. 13Quan Déu em va fer errar lluny de la casa del meu pare, li vaig dir: “Em faràs aquest favor: a tot arreu on anirem, digues de mi: ‘És el meu germà’”».

14Aleshores Abimèlec va prendre ovelles i vaques, criats i criades, i els va donar a Abraham, i li va tornar la seva muller Sara. 15Abimèlec digué encara: «Aquí tens el meu país davant teu. Estableix-te allà on et sembli bé». 16I a Sara, li digué: «Aquí tens mil peces de plata que dono al teu germà. Això et serà com un vel als ulls de tots els qui estan amb tu, i quedaràs justificada». 17Abraham va pregar Déu, i Déu va guarir Abimèlec, la seva dona i les seves criades, i van tenir fills; 18ja que Jahvè havia fet estèrils les dones de la casa d’Abimèlec a causa de Sara, la muller d’Abraham.

21 Naixement d’Isaac. 1Jahvè visità Sara tal com havia dit, i va complir en ella allò que havia promès. 2Sara va quedar embarassada i va donar un fill a Abraham a les seves velleses, just al temps que Déu li havia predit. 3Abraham va posar el nom d’Isaac al fill que li havia nascut, que Sara li havia infantat. 4Després Abraham va circumcidar el seu fill Isaac, quan tenia vuit dies, tal com Déu li havia manat. 5Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. 6Sara digué: «Déu m’ha fet riure; tothom qui ho sàpiga es riurà de mi». 7Digué encara: «Qui ho havia de dir a Abraham, que Sara alletaria fills! I li he donat un fill a les seves velleses». 8L’infant va créixer i fou desmamat. Abraham va fer un gran convit el dia que Isaac fou desmamat.

Isaac i Ismael.— 9Sara veié que el fill que l’egípcia Hagar havia infantat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, [46] 10i digué a Abraham: «Treu aquesta criada amb el seu fill, que el fill d’aquesta criada no ha de ser hereu amb el meu fill Isaac». 11La cosa va desplaure molt a Abraham a causa del seu fill. [47] 12però Déu li digué: «No et sàpiga greu pel teu fill ni per la teva criada. Fes cas de tot el que Sara et diu, que és per Isaac que una descendència perpetuarà el teu nom. 13Però del fill de la teva criada, també en faré un gran poble, perquè és del teu llinatge.» 14Abraham es llevà de bon matí, prengué pa i un odre d’aigua, que donà a Hagar, li posà el nen a les espatlles i la va treure. Ella se’n va anar i errava pel desert de Beer-Sabé. 15Quan es va esgotar l’aigua de l’odre, deixà el nen sota una bardissa 16i se’n va anar a asseure’s al davant a la distància d’un tret d’arc, tot dient-se: «No vull veure morir el nen». Es va asseure, doncs, al davant, i el nen es posà a cridar i a plorar.

17Déu va escoltar la veu del minyó, i l’àngel de Déu cridà Hagar del cel estant i li digué: «Què tens, Hagar? No tinguis por, que Déu ha escoltat la veu del petit on es troba. 18Aixeca’t, pren el petit i agafa’l fort de la mà, que en faré un gran poble». 19Déu li obrí els ulls, i va veure un pou d’aigua. Anà a omplir l’odre d’aigua i donà de beure al minyó.

20Déu era amb el minyó, anà creixent i va habitar al desert, i fou tirador d’arc. 21Va habitar al desert de Faran, i la seva mare li va buscar una dona al país d’Egipte.

Aliança d’Abraham i Abimèlec a Beer-Sabé.— 22Per aquell temps, Abimèlec, amb Ficol, el cap del seu exèrcit, digué a Abraham: «Déu és amb tu en tot allò que fas. 23Doncs, jura’m aquí per Déu que no em trairàs ni a mi, ni el meu llinatge, ni la meva descendència, sinó que tindràs per mi i per tot el país on has vingut com a foraster la mateixa benvolença amb què jo t’he tractat». 24Abraham respongué: «T’ho juro». 25Abraham, però, féu retret a Abimèlec a propòsit d’un pou d’aigua que els homes d’Abimèlec li havien usurpat. 26Abimèlec respongué: «No sé pas qui pot haver fet això. Ni tu mateix m’ho havies dit, ni jo n’he sabut res fins avui». 27Aleshores Abraham prengué ovelles i vaques, les donà a Abimèlec, i tots dos van concloure una aliança. 28Però Abraham va separar set anyells del ramat. 29Abimèlec preguntà a Abraham: «¿Què hi fan aquí aquests set anyells que has posat a part?» 30Respongué: «És perquè acceptis de la meva mà aquests set anyells, a fi que em siguin un testimoniatge que he cavat aquest pou». 31Per això, aquell lloc fou anomenat Beer-Sabé, perquè tots dos hi van prestar jurament. 32Van concloure, doncs, una aliança a Beer-Sabé. Després Abimèlec i Ficol, el cap del seu exèrcit, es van alçar i se’n tornaren al país dels filisteus. 33Abraham va plantar un tamariu a Beer-Sabé i va invocar-hi el nom de Jahvè, Déu etern[48]. 34Abraham va habitar molt de temps com a foraster al país dels filisteus.

22 Sacrifici d’Isaac.— 1Després d’aquests fets, Déu posà a prova Abraham i li digué: «Abraham, Abraham!» Ell respongué: «Aquí em teniu». 2Digué: «Pren el teu fill únic que estimes, Isaac, vés al país de Morià i sacrifica’l allà en holocaust dalt d’una muntanya que t’indicaré». 3Abraham es llevà de bon matí, va ensellar l’ase i prengué amb ell dos dels seus mossos i el seu fill Isaac. Va estellar la llenya de l’holocaust i es posà en camí cap a l’indret que Déu li havia dit. 4El tercer dia, Abraham, alçant la vista, veié l’indret de lluny. 5Abraham digué als seus mossos: «Quedeu-vos aquí amb l’ase, mentre jo i el nen ens arribem fins allà. Adorarem i tornarem cap a vosaltres».

6Abraham agafà la llenya de l’holocaust i la posà al damunt del seu fill Isaac, prengué a la mà el foc i el ganivet, i tots dos plegats es posaren a caminar. 7Isaac digué al seu pare: «Pare!» Respongué: «Sí, fill». Digué: «Bé, aquí hi ha el foc i la llenya, però on és l’anyell per a l’holocaust?» 8Abraham contestà: «Déu es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu». I continuaren caminant plegats. 9Un cop arribats a l’indret que Déu li havia indicat, Abraham hi bastí l’altar i hi va estendre la llenya. Després lligà el seu fill Isaac i el posà damunt l’altar, sobre la llenya. 10Abraham allargà la mà i prengué el ganivet per degollar el seu fill. 11Però l’àngel de Jahvè el cridà des del cel: «Abraham! Abraham!» Respongué: «Aquí em teniu». 12Ell digué: «No allarguis la mà contra el minyó, no li facis res! Ara sé que tems Déu: no m’has refusat el teu fill únic». 13Abraham alçà la vista i veié un be amb les banyes entortolligades en un matoll. Anà a prendre el be i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill. 14Abraham posà a aquell lloc el nom de Jahvè-Iré; per això, avui diuen: «Dalt la muntanya, Jahvè es deixa veure».

15L’àngel de Jahvè cridà Abraham des del cel per segona vegada 16i li digué: «Juro per mi mateix, paraula de Jahvè, que, perquè has fet això i no m’has refusat el teu fill únic, 17t’ompliré de benediccions i multiplicaré la teva posteritat com les estrelles del cel i com la sorra de la vora del mar, i la teva posteritat conquerirà la porta dels seus enemics. 18Per la teva posteritat es beneiran tots els pobles de la terra, perquè has obeït la meva paraula». 19Després Abraham se’n tornà cap als seus mossos; i es posaren en camí tots plegats cap a Beer-Sabé. Abraham residí a Beer-Sabé.

Descendència de Nahor. 20Després d’aquests fets, van anunciar a Abraham aquesta nova: «Melcà, també ella, ha donat fills al teu germà Nahor: 21Hus, el seu primogènit, el seu germà Buz, Camuel, pare d’Aram, 22Càsed, Azau, Peldàs, Jadlaf i Batuel». 23Batuel fou pare de Rebeca. Aquests vuit són els que Melcà va infantar a Nahor, germà d’Abraham. 24La seva concubina, que es deia Romà, també va infantar Tabec, Gaham, Tahas i Maacà.

23 La cova de Macpelà, tomba dels patriarques.— 1La vida de Sara durà cent vint-i-set anys, 2i va morir a Cariat-Arbé, això és, Hebron, al país de Canaan. Abraham anà a fer el dol per Sara i a plorar-la. 3Després s’aixecà de davant del seu mort i digué als hitites: 4«Sóc un foraster i un hoste enmig vostre. Doneu-me un sepulcre entre vosaltres perquè pugui aixecar i enterrar el meu mort». 5Els hitites respongueren a Abraham: 6«Escolta’ns, senyor: ets un príncep de Déu entre nosaltres. Enterra el teu mort al millor dels nostres sepulcres. Cap de nosaltres no et refusarà el seu sepulcre perquè puguis enterrar el teu mort».

7Abraham es va alçar i, inclinant-se davant la gent del país, els hitites, 8els digué: «Si consentiu que aixequi i enterri el meu mort, escolteu-me i intercediu per mi davant d’Efron, el fill de Sehor, 9perquè em cedeixi la cova de Macpelà, que és propietat seva, la que es troba a l’extrem del seu camp. Que me la cedeixi pel seu valor en diner com a sepulcre en propietat entre vosaltres». 10Precisament Efron seia enmig dels hitites. Aleshores Efron, l’hitita, respongué així a Abraham, sentint-ho els altres hitites, tothom qui entrava per la porta de la ciutat: 11«No, senyor, escolta’m! Et dono el camp i et dono també la cova que hi ha; et faig aquest do davant dels fills del meu poble. Enterra el teu mort».

12Abraham, inclinant-se davant la gent del país, 13digué a Efron, sentint-ho la gent del país: «Però, si tu… Però escolta’m: pagaré el preu del camp, accepta-me’l, i hi enterraré el meu mort». 14Efron respongué a Abraham: 15«Escolta’m, senyor: ¿què és entre jo i tu una terra de quatre-cents sicles de plata? Enterra, doncs, el teu mort». 16Abraham donà el seu consentiment a Efron, i li pesà la plata que havia dit sentint-ho els hitites, o sia, quatre-cents sicles de plata corrent al mercat.

17Així, el camp d’Efron a Macpelà, al bell davant de Mambré, el camp i la seva cova i tots els arbres del camp, que es troben entorn de tot el seu terme, 18passaren a Abraham en propietat a la vista dels hitites, de tothom qui entrava per les portes de la ciutat. 19Després Abraham va enterrar la seva dona Sara a la cova del camp de Macpelà, al bell davant de Mambré, això és Hebron, al país de Canaan. 20Així, el camp i la cova que hi ha passaren dels hitites a Abraham com a sepulcre en propietat.

24 Matrimoni d’Isaac.— 1Abraham era vell, carregat d’anys, i Jahvè l’havia beneït en tot. 2Abraham digué al servent més vell de casa seva, l’administrador de tots els seus béns. «Posa’m la mà sota la cuixa[49]. 3Et vull fer jurar per Jahvè, el Déu del cel i de la terra, que no triaràs una dona per al meu fill d’entre les noies dels cananeus enmig dels quals habito, 4sinó que aniràs a la meva terra, a la meva parentela, i triaràs una dona per al meu fill Isaac». 5Però el servent li preguntà: «I, si la dona no em volgués seguir en aquest país, ¿haig de fer tornar el teu fill al país d’on vas sortir?» 6Abraham li respongué: «Guarda-te’n prou, de dur allà el meu fill. 7Jahvè, el Déu del cel i de la terra, que em va prendre de la casa del meu pare i de la terra de la meva parentela, que em va parlar i em va jurar: “A la teva posteritat donaré aquest país”, ell enviarà el seu àngel davant teu perquè triïs d’allí una dona per al meu fill. 8I, si per cas la dona no et volia seguir, aleshores quedaràs dispensat d’aquest jurament que em fas. Però, sigui com sigui, no duguis allí el meu fill». 9Aleshores el servent col·locà la mà sota la cuixa del seu amo Abraham, i li prestà jurament sobre aquest punt.

10El servent prengué deu dels camells del seu amo, i amb tot el bo i millor del seu amo a les mans, es posà en camí cap a Aram-Nabaraim, la ciutat de Nahor. 11Fora de la ciutat, vora el pou, féu agenollar els camells, cap al vespre, a l’hora que les dones surten a pouar. 12I digué: «Jahvè, Déu del meu amo Abraham, sigueu-me propici avui i mostreu la vostra benvolença envers el meu amo Abraham. 13Aquí em teniu a la vora de la font mentre les noies del poble surten a pouar aigua. 14Així, doncs, la noia a qui diré: “Decanta la gerra perquè begui”, i respondrà: “Beu, i també abeuraré els teus camells”, aquesta serà la que heu destinat al vostre servent Isaac, i en això coneixeré que heu tingut benvolença envers el meu amo».

15Encara no havia acabat de parlar, que Rebeca, filla de Batuel, que era fill de Melcà, la muller de Nahor, germà d’Abraham, sortia amb la gerra a l’espatlla. 16La noia era molt bonica, soltera, i cap home encara no l’havia coneguda. Baixà a la font, va omplir la gerra i se’n tornà amunt. 17El servent féu una correguda cap al seu davant i digué: «Deixa’m beure, si et plau, una mica d’aigua de la teva gerra». 18Ella respongué: «Beu, senyor». I abaixà tot seguit la gerra sobre el braç i li donà de beure. 19Quan hagué acabat de donar-li de beure, afegí: «Vaig a pouar també per als teus camells fins que s’hagin ben abeurat». 20S’afanyà a buidar la gerra a l’abeurador, va córrer cap al pou a pouar i va pouar per a tots els camells. 21Entretant, l’home la contemplava en silenci, tot preguntant-se si Jahvè havia donat èxit o no al seu viatge.

22Quan els camells van acabar de beure, l’home prengué una anella d’or d’un pes de mig sicle, que li col·locà al nas, i, als braços, dos braçalets d’un pes de deu sicles d’or, 23i li preguntà: «De qui ets filla? Digue’m, si et plau: ¿hi ha lloc per a nosaltres a casa del teu pare per a passar la nit?» 24Ella respongué: «Sóc la filla de Batuel, el fill que Melcà va donar a Nahor. 25De palla i de farratge, en tenim força a casa, i també lloc per a passar la nit». 26Aleshores l’home es va prosternar i va adorar Jahvè 27tot dient: «Beneït sigui Jahvè, el Déu del meu amo Abraham, que no ha refusat la seva benvolença i la seva fidelitat a la casa dels germans del meu amo».

28La noia va córrer a contar aquestes coses a casa de la seva mare. 29Rebeca tenia un germà que es deia Laban. Aquest va córrer cap a fora trobar l’home a la font. 30Des que va veure l’anella i els braçalets als braços de la seva germana, i que va sentir que Rebeca deia: «Així m’ha parlat aquest home», se n’anà cap a l’home, que estava prop dels camells a la font, 31i li digué: «Entra, beneït de Jahvè. ¿Com et quedes a fora? Tinc la casa endreçada i lloc per als camells». 32L’home va entrar a la casa i va desguarnir els camells. Donaren palla i farratge als camells, i aigua perquè ell i els homes que l’acompanyaven es rentessin els peus. 33Després li presentaren menjar, però ell digué: «No menjaré que no hagi dit el que haig de dir». Laban respongué: «Parla».

34Ell digué: «Jo sóc servent d’Abraham. 35Jahvè ha omplert el meu amo de benediccions, i ha arribat a ser molt ric: li ha donat ovelles i bous, plata i or, criats i criades, camells i ases. 36Sara, la muller del meu amo, a les seves velleses, li va donar un fill a qui ha passat tot el que té. 37El meu amo m’ha fet jurar: “No triaràs una dona per al meu fill d’entre les noies dels cananeus al país dels quals habito, 38sinó que aniràs a la casa del meu pare, a la meva família, i triaràs una dona per al meu fill”. 39Jo vaig dir aleshores al meu amo: “Potser la dona no em seguirà”. 40Ell em va contestar: “Jahvè, en presència del qual he viscut, enviarà el seu àngel amb tu i farà reeixir el teu viatge perquè triïs per al meu fill una dona de la meva família i de la casa del meu pare. 41Quan hagis arribat a la meva família, aleshores quedaràs lliure de la meva maledicció. Si no te la cedeixen, quedaràs lliure de la meva maledicció”. 42Avui, doncs, he arribat a la font i he dit: “Jahvè, Déu del meu amo Abraham, si voleu fer reeixir el viatge que estic fent, 43aquí em teniu a la vora de la font. Així, doncs, la noia que sortirà a pouar i a qui diré: ‘Deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra’, 44i respondrà: ‘Beu tu, i també abeuraré els teus camells’, aquesta serà la dona que Jahvè ha destinat al fill del meu amo”. 45Encara no havia jo acabat de parlar interiorment, que Rebeca surt amb la gerra a l’espatlla. Baixa a la font i poua. Jo li dic: “Deixa’m beure, si et plau”. 46Tot seguit ha abaixat la gerra de damunt seu tot dient: “Beu, i també abeuraré els camells”. He begut, i ella ha abeurat també els camells. 47Després li he preguntat: “De qui ets filla?”» I ella ha contestat: “Sóc la filla de Batuel, el fill de Nahor, que Melcà li va donar”. Aleshores li he col·locat aquesta anella al nas i aquests braçalets als braços. 48M’he prostrat i he adorat Jahvè, i he beneït Jahvè, el Déu del meu amo Abraham, que m’ha conduït pel bon camí a triar per al seu fill la filla del germà del meu amo. 49Ara, doncs, si esteu disposats a mostrar benvolença i fidelitat al meu amo, indiqueu-m’ho; si no, indiqueu-m’ho també, i em giraré a dreta o a esquerra».

50Laban i Batuel respongueren: «La cosa ve de Jahvè: no podem dir-te ni sí ni no. 51Mira, Rebeca és aquí davant teu: pren-la i vés. Que sigui la dona del fill del teu amo, tal com Jahvè ha dit». 52Quan el servent d’Abraham va sentir les seves paraules, es prosternà en terra davant Jahvè. 53Després tragué objectes de plata i d’or i vestits, que donà a Rebeca. I oferí també rics presents al seu germà i a la seva mare.

54Van menjar i van beure, ell i els homes que l’acompanyaven, i van passar la nit. En llevar-se al matí, digué: «Deixeu-me’n anar a casa del meu amo». 55El seu germà i la seva mare van respondre: «Que es quedi la noia amb nosaltres uns quants dies, uns deu; després, que marxi.» 56Però ell els digué: «No m’entretingueu. Ja que Jahvè ha fet reeixir el meu viatge, deixeu-me’n anar a casa del meu amo». 57Ells respongueren: «Cridem la noia i preguntem-li què vol fer». 58Cridaren, doncs, Rebeca i li preguntaren: «¿Vols anar amb aquest home?» Ella respongué: «Hi aniré».

59Aleshores van acomiadar la seva germana Rebeca, amb la seva dida, el servent d’Abraham i els seus homes. 60Van beneir Rebeca i li digueren: «O germana nostra, que arribis a ser milers de miríades, i que la teva descendència, conquereixi la porta dels seus enemics!» 61Rebeca i les seves criades s’aixecaren, muntaren dalt dels camells i van seguir l’home. El servent prengué Rebeca i se n’anà.

62Justament Isaac, que habitava al país del Nègueb, havia anat al desert de Beer-Lahai-Roí. 63Isaac, doncs, va sortir al camp a passejar cap al caient de la tarda. Alçà la vista i veié uns camells que venien. 64Rebeca, aixecant el ulls, va veure Isaac. Baixà del camell 65i preguntà al servent: «¿Qui és aquell home que ve pel camp al nostre encontre?» El servidor respongué: «És el meu amo». Aleshores ella prengué el vel i es va cobrir. 66El servent va contar a Isaac tot allò que havia fet. 67Isaac va introduir Rebeca a la tenda de la seva mare Sara: la prengué, va esdevenir la seva dona i la va estimar. I Isaac es va consolar de la mort de la seva mare.

25 Descendència d’Abraham i Queturà. 1Abraham prengué encara una dona que es deia Queturà. 2Li va infantar Zamran, Jecsan, Madan, Madian, Jesboc i Sul. 3Jecsan engendrà Xabà i Dadan. Els fills de Dadan foren els asurites, els latusites i els laomites. 4Els fills de Madian: Efà, Éfer, Henoc, Abidà i Eldaà. Tots aquests són fills de Queturà.

5Abraham va donar tots els seus béns a Isaac. 6Però als fills de les seves concubines, els féu presents i, mentre encara vivia, els envià lluny del seu fill Isaac, cap a l’est, al país d’orient.

Mort d’Abraham.— 7Aquesta fou la durada de la vida d’Abraham: cent setanta-cinc anys. 8Després Abraham va expirar, va morir en bona vellesa, ancià i ple de dies, i es va unir als seus avantpassats. 9Els seus fills Isaac i Ismael el van enterrar a la cova de Macpelà, al camp d’Efron, el fill de Sehor, l’hitita, que es troba enfront de Mambré, 10el camp que Abraham havia comprat als hitites. Allà foren enterrats Abraham i la seva dona Sara. 11Després de la mort d’Abrabam, Déu va beneir el seu fill Isaac. I Isaac habità prop de Beer-Lahai-Roí.

Descendència d’Ismael. 12Aquesta és la descendència d’Ismael, el fill d’Abraham, que li va donar l’egípcia Hagar, la criada de Sara. 13Aquests són els noms dels fills d’Ismael, segons els noms de les seves generacions: el primogènit d’Ismael és Nabaiot; després Quedar, Adbeel, Mabsam, 14Masmà, Dumà, Masà, 15Hadad, Temà, Jetur, Nafís i Quedmà. 16Aquests són els fills d’Ismael i aquests són els seus noms, segons els seus pobles i els seus campaments, dotze caps de les seves tribus. 17Aquesta fou la durada de la vida d’Ismael: cent trenta-set anys. Després va expirar, va morir i es va unir als seus avantpassats. 18Va habitar des d’Hevilà fins a Sur, enfront de l’Egipte, anant cap a Assur. Es va establir davant de tots els seus germans.

Història d’Isaac i de Jacob (Gn. 25,19-37,1)

Naixement d’Esaú i de Jacob.— 19Aquesta és la història d’Isaac, el fill d’Abraham. Abraham engendrà Isaac. 20Isaac tenia quaranta anys quan prengué per muller Rebeca, la filla de Batuel, l’arameu de Fadan-Aram, i germana de Laban, l’arameu. 21Isaac va pregar Jahvè a favor de la seva dona, que era estèril. Jahvè el va escoltar, i la seva dona Rebeca va quedar embarassada. 22Però els fills s’entretopaven al seu ventre. Ella deia: «Si és així, per què viure?» Aleshores se n’anà a consultar Jahvè, 23que li va respondre: «Hi ha dues nacions al teu ventre; dos pobles, sortits de les teves entranyes, se separaran; l’un serà més fort que l’altre, i el més gran servirà el més petit».

24Quan arribà el temps de deslliurar, portava bessons al ventre. 25Va sortir el primer, roig, tot ell com un mantell pelut: l’anomenaren Esaú. 26Després va sortir el seu germà agafant amb la mà el taló d’Esaú: l’anomenaren Jacob. Isaac tenia seixanta anys quan van néixer[50]. 27Els nois van créixer. Esaú va esdevenir un expert caçador, un home de l’estepa. Jacob era un home senzill, que vivia en tendes. 28Isaac preferia Esaú, perquè la caça era del seu gust. Rebeca, en canvi, preferia Jacob.

Esaú es ven el seu dret de primogenitura.— 29Un dia, Jacob aparellava un menjar, quan Esaú tornà del camp tot fatigat. 30Esaú digué a Jacob: «Per favor, deixa’m menjar una mica d’això vermell: estic esgotat» —per això, li donaren el nom d’Edom—. 31Jacob li respongué: «Ven-me ara mateix el teu dret de primogenitura». 32Esaú contestà: «M’estic morint; de què em servirà la primogenitura?» 33Jacob continuà: «Jura-m’ho ara mateix». Ell li va fer jurament, i va vendre el seu dret de primogenitura a Jacob. 34Aleshores Jacob donà a Esaú pa i llenties. Va menjar i va beure, s’alçà i se n’anà. Així menyspreà Esaú la primogenitura.

26 Isaac a Guerara.— 1Hi hagué una fam al país —a més de la primera fam que hi hagué en temps d’Abraham—, i Isaac se n’anà a Guerara a trobar Abimèlec, el rei dels filisteus. 2Jahvè se li aparegué i li va dir: «No baixis a l’Egipte; queda’t al país que et diré. 3Viu com a foraster en aquesta terra, i jo seré amb tu i et beneiré. Ja que és a tu i a la teva posteritat que donaré totes aquestes contrades, i mantindré el jurament que vaig fer al teu pare Abraham. 4Multiplicaré la teva descendència com les estrelles del cel i li donaré totes aquestes contrades, i per la teva posteritat es beneiran totes les nacions de la terra; 5perquè Abraham va escoltar la meva veu i va observar els meus preceptes, els meus manaments, els meus decrets i les meves lleis». 6Així, Isaac va habitar a Guerara.

7Com que els homes del lloc li feien preguntes sobre la seva dona, va respondre: «És la meva germana». Tenia por que, si deia: «És la meva dona», no el matessin a causa de Rebeca, perquè era bonica. 8Era allí ja feia una llarga temporada, quan Abimèlec, el rei dels filisteus, guaitant una vegada per la finestra, va veure Isaac que feia festes a la seva dona Rebeca. 9Llavors Abimèlec va cridar Isaac i li digué: «Tanmateix és la teva dona! ¿Com és que has dit: “És la meva germana”?» Isaac li respongué: «És que jo em deia: No fos cas que morís per causa d’ella». 10Abimèlec continuà: «¿Per què t’has portat així amb nosaltres? Per poc, algú del poble dorm amb la teva dona, i ens carregues una culpa al damunt». 11Aleshores Abimèlec donà aquesta ordre a tot el poble: «Qui toqui aquest home o la seva muller morirà».

Prosperitat d’Isaac.— 12Isaac va sembrar en aquell país i va collir aquell any el cent per u. Jahvè el va beneir, 13i l’home s’enriquí, i s’anà enriquint fins a fer-se molt ric. 14Tenia ramats d’ovelles i ramats de bous, així com un servei nombrós: els filisteus l’envejaven. 15Per això, els filisteus van cegar i van omplir de terra tots els pous que els criats del seu pare havien cavat en vida del seu pare Abraham. 16Abimèlec digué a Isaac: «Vés-te’n de prop nostre, que t’has fet molt més poderós que nosaltres».

Els pous del desert.— 17Isaac, doncs, va partir d’allà, va acampar a la vall de Guerara i hi va habitar. 18Isaac va tornar a cavar els pous cavats en vida del seu pare Abraham, que els filisteus havien cegat després de la mort d’Abraham, i els donà els mateixos noms que el seu pare els havia donats. 19En cavar els criats d’Isaac en el torrent, hi trobaren un pou d’aigua viva. 20Llavors els pastors de Guerara es posaren a disputar amb els pastors d’Isaac: «L’aigua és nostra!», deien. Isaac donà al pou el nom d’Ésec, per la brega que li havien mogut. 21Van cavar un altre pou, i també van disputar per causa d’ell; per això, li donà el nom de Sitnà. 22Aleshores se n’anà d’allí i va cavar un altre pou, pel qual ja no hi hagué cap més disputa. L’anomenà Rehobot i digué: «Ara sí, que Jahvè ens ha donat camp lliure a fi que prosperem en el país.»

Aparició de Jahvè a Beer-Sabé.— 23D’allí va pujar cap a Beer-Sabé. 24Jahvè se li aparegué aquella nit i li va dir: «Jo sóc el Déu del teu pare Abraham. No temis, que jo sóc amb tu: et beneiré i multiplicaré la teva descendència per amor d’Abraham, el meu servent». 25Ell hi va bastir un altar i va invocar el nom de Jahvè. Va plantar allí la tenda, i els criats d’Isaac li van cavar un pou.

Aliança d’Isaac amb Abimèlec.— 26Abimèlec, acompanyat del seu amic Ocozat i de Ficol, el cap del seu exèrcit, vingué a trobar-lo des de Guerara. 27Isaac els digué: «¿Per què em veniu a trobar, vosaltres que m’avorriu i que em vau treure de casa vostra?» 28Respongueren: «Hem vist massa clar que Jahvè és amb tu, i ens hem dit: “Hi podria haver un jurament entre nosaltres i tu”. Establim, doncs, una aliança amb tu: 29Tu no ens faràs cap mal, de la mateixa manera que nosaltres no t’hem tocat, sinó que no t’hem fet més que bé i t’hem deixat marxar en pau. Tu, ara, ets un beneït de Jahvè». 30Aleshores els féu un convit, i menjaren i begueren. 31Es van llevar de bon matí i es van prestar jurament l’un a l’altre. Isaac els va acomiadar, i se’n van anar en pau de casa seva. 32Aquell mateix dia, els criats d’Isaac vingueren a informar-lo sobre el pou que havien cavat i li digueren: «Hem trobat aigua». 33Donà al pou el nom de Sabé; d’aquí el nom de la població, Beer-Sabé, fins al dia d’avui.

Les dones hitites d’Esaú.— 34Quan Esaú tenia quaranta anys, prengué per mullers Judit, filla de Beerí, l’hitita, i Basemat, filla d’Elon, l’hitita. 35Foren motiu d’amarguesa per a Isaac i Rebeca.

27 Jacob es fa seva la benedicció d’Isaac[51]. 1Isaac s’havia fet vell, i els ulls se li havien afeblit fins al punt que ja no hi veia. Va cridar el seu fill gran Esaú i li digué: «Fill meu!» Respongué: «Maneu». 2Continuà: «Mira, ja sóc vell i no sé el dia de la meva mort. 3Pren, doncs, ara les teves armes, el buirac i l’arc, vés al camp i caça’m una peça. 4Fes-me’n un plat del meu gust i porta-me’l perquè en mengi i, així, et pugui beneir abans no em mori». 5Rebeca escoltava mentre Isaac parlava al seu fill Esaú. Aquest se n’anà al camp a caçar una peça per al seu pare.

6Rebeca va dir al seu fill Jacob: «Escolta, acabo de sentir el teu pare que deia al teu germà Esaú: 7“Porta’m un peça i fes-me’n un plat perquè en mengi i et pugui beneir davant de Jahvè abans no em mori”. 8Ara, doncs, fill meu, escolta’m i fes el que et mano. 9Vés al ramat i porta-me’n dos bons cabridets, i en faré un plat per al teu pare del seu gust. 10Tu el presentaràs al teu pare, i ell en menjarà i, així, et beneirà abans de morir». 11Jacob respongué a la seva mate Rebeca: «Mireu que el meu germà Esaú és pelut, i jo, fi. 12Potser el pare em palparà, i quedaré als seus ulls com un mentider, i m’atrauré al damunt la maledicció en lloc de la benedicció». 13Però la seva mare li replicà: «Que caigui damunt meu la teva maledicció, fill meu. Tu escolta’m només i vés a buscar-m’ho». 14Anà a buscar-ho i ho portà a la seva mare, la qual va aparellar un plat del gust del seu pare. 15Després Rebeca prengué els millors vestits del seu fill gran Esaú, que guardava a casa, i els posà al seu fill petit Jacob. 16Amb les pells dels cabridets, va cobrir-li les mans i la part fina del coll. 17Acabat, posà a les mans del seu fill Jacob el menjar i el pa que havia aparellat.

18Llavors anà a trobar el seu pare i li digué: «Pare!» Li respongué: «Digues. Qui ets, fill meu?» 19Jacob digué al seu pare: «Sóc Esaú, el vostre primogènit. He fet tal com m’heu dit. Alceu-vos, si us plau, seieu i mengeu de la meva caça perquè em pugueu beneir». 20Isaac digué al seu fill: «Que n’has trobat aviat, fill meu!» Respongué: «Jahvè, el vostre Déu, m’ha estat propici». 21Isaac digué a Jacob: «Acosta’t, deixa que et palpi, fill meu, a veure si ets de debò el meu fill Esaú o no». 22Jacob s’atansà al seu pare Isaac. Aquest el palpà i digué: «La veu és la de Jacob, però les mans són les d’Esaú». 23No el va reconèixer, perquè les seves mans eren peludes com les del seu germà Esaú, i el va beneir. 24Li preguntà: «De debò ets el meu fill Esaú?» Contestà: «Sí». 25Li digué: «Serveix-me, deixa’m menjar de la caça, fill meu, i així et beneiré». El va servir, i va menjar. Li presentà vi, i en va beure. 26Acabat, el seu pare Isaac li digué: «Acosta’t, fill meu: besa’m». 27S’hi va acostar i el va besar. En sentir l’olor dels seus vestits, el va beneir així:

«Oh, l’olor del meu fill és com l’olor d’un camp que Jahvè ha beneït.
28Que Déu et doni la rosada del cel i la ufanor de la terra, abundància de blat i de most.
29Que els pobles et serveixin i les nacions es prosternin davant teu.
Que siguis senyor dels teus germans,
i els fills de la teva mare es prosternin davant teu.
Maleït sigui el qui et maleeixi,
beneït sigui el qui et beneirà!»

30Encara Isaac no havia acabat de beneir Jacob, i tot just Jacob havia sortit de davant del seu pare Isaac, que el seu germà Esaú tornà de la cacera. 31També ell va aparellar un plat i el va presentar al seu pare tot dient-li: «Que el meu pare s’aixequi i mengi de la caça del seu fill, perquè em beneeixi». 32El seu pare Isaac li preguntà: «Qui ets?» Respongué: «Sóc Esaú, el vostre fill primogènit». 33Isaac es quedà aleshores terriblement astorat, i preguntà: «¿Qui és, doncs, aquell qui ha caçat una peça i me l’ha portada? He menjat de tot abans que vinguessis i l’he beneït, i quedarà beneït». 34Quan Esaú va sentir les paraules del seu pare, deixà anar un gran crit ple d’amarguesa i li digué: «Beneïu-me també a mi, pare!» 35Ell respongué: «El teu germà ha vingut fraudulentament i t’ha pres la benedicció». 36Esaú digué: «Amb raó li diuen Jacob: aquesta ja és la segona vegada que em suplanta! M’ha pres el dret de primogenitura, i té: ara em pren la benedicció! ¿Però no m’heu guardat cap benedicció?» 37Isaac respongué a Esaú: «L’he constituït senyor teu, li he donat per servents tots els seus germans, l’he proveït de blat i de most, ¿què puc fer encara per tu, fill meu?» 38Esaú digué al seu pare: «Així, pare, ¿només teniu una sola benedicció? Beneïu-me a mi també, pare!» Isaac callava. Esaú esclatà en sanglots. 39Aleshores Isaac, prenent la paraula, li digué:

«La teva habitació serà lluny
de la ufanor de la terra,
lluny de la rosada que cau del cel.
40Viuràs de la teva espasa
i serviràs el teu germà.
Però quan voldràs, et trauràs del coll el seu jou».

41Esaú avorria Jacob a causa de la benedicció que li havia donat el seu pare, i es deia interiorment: «S’acosten els dies del dol del meu pare. Aleshores mataré el meu germà Jacob». 42Quan van contar a Rebeca les paraules del seu fill gran Esaú, va cridar el seu fill petit Jacob, i li digué: «Mira, el teu germà vol venjar-se de tu matant-te. 43Ara, doncs, fill meu, escolta’m, escapa’t, fuig cap a Haran, a casa del meu germà Laban. 44Estigues amb ell una temporada fins que es calmi la ira del teu germà, 45fins que s’hagi apartat de tu la seva rancúnia i hagi oblidat el que li has fet; aleshores ja t’enviaré a buscar allà. ¿Per què m’haig de veure privada de tots dos en un sol dia?»

Isaac envia Jacob a casa de Laban.— 46Rebeca va dir a Isaac: «Estic avorrida de la vida per culpa de les dues hitites. Si Jacob es casa amb una hitita com aquestes, amb una dona del país, què m’importa viure?»

28 1Isaac va cridar Jacob, el va beneir i li donà aquesta ordre[52]: «No et casis amb cap de les noies de Canaan. 2Alça’t, vés a Fadan-Aram, a casa de Batuel, el pare de la teva mare, i tria’t dona d’allí, d’entre les noies de Laban, el germà de la teva mate. 3Que El-Saddai et beneeixi, que et faci fructificar i multiplicar perquè esdevinguis un aplec de pobles. 4Que t’atorgui la benedicció d’Abraham, a tu i a la teva posteritat amb tu, perquè posseeixis el país dels teus pelegrinatges, que Déu va donar a Abraham». 5Isaac va acomiadar Jacob, i aquest va partir a Fadan-Aram, a casa de Laban, el fill de Batuel, l’arameu, i germà de Rebeca, la mare de Jacob i d’Esaú.

Nou matrimoni d’Esaú. 6Esaú s’adonà que Isaac havia beneït Jacob i l’havia enviat a Fadan-Aram per triar-s’hi dona, i que en beneir-lo li havia donat aquesta ordre: «No et casis amb cap de les noies de Canaan»; 7i que Jacob havia obeït el seu pare i la seva mate i se n’havia anat a Fadan-Aram. 8Esaú va comprendre aleshores que les noies de Canaan eren mal vistes del seu pare Isaac. 9Així, se n’anà a trobar Ismael i, a més de les dones que tenia, es casà amb Mahelet, filla d’Ismael, el fill d’Abraham, i germana de Nabaiot.

Somni de Jacob.— 10Jacob deixà Beer-Sabé i se n’anà a Haran. 11Arribà en un cert indret i va fer-hi nit, perquè el sol ja s’havia post. Prengué una de les pedres del lloc, la féu servir de capçal i dormí en aquell lloc. 12Va tenir un somni: hi havia una escala apuntalada a terra i la punta tocava al cel; àngels de Déu hi pujaven i baixaven. 13Jahvè es trobava dret davant seu, i li deia: «Jo sóc Jahvè, el Déu del teu pare Abraham i d’Isaac. La terra on jeus, te la donaré a tu i a la teva posteritat. 14La teva posteritat serà com la pols de la terra. T’expandiràs cap a occident i cap a orient, cap al nord i cap al migdia. Tots els pobles del món es beneiran per tu i per la teva descendència. 15Jo sóc amb tu, jo et guardaré pertot arreu on vagis i et tornaré en aquest país; no t’abandonaré que no hagi acomplert tot el que t’he dit». 16Jacob es desvetllà del seu somni i digué: «De debò, Jahvè és en aquest lloc, i jo no ho sabia». 17I, ple de por, continuà: «Que n’és de venerable, aquest lloc! No és altra cosa que la casa de Déu i la porta del cel». 18Jacob es llevà de bon matí, prengué la pedra que havia fet servir de capçal, la dreçà com una estela i hi vessà oli al damunt. 19I donà el nom de Bet-El a aquell lloc. Però abans, el nom de la població era Luz. 20Després Jacob féu aquest vot: «Si Déu és amb mi i em guarda en aquest viatge que vaig fent, si em procura pa per a menjar i roba per a vestir, 21si em fa tornar en pau a casa del meu pare, Jahvè serà el meu Déu, 22i aquesta pedra que he dreçat com una estela serà casa de Déu, i de tot allò que em donareu, us pagaré el delme».

29 Jacob a casa de Laban.— 1Jacob es posà en camí i se n’anà al país dels orientals. 2Va veure un pou al mig del camp i prop d’ell tres ramats d’ovelles ajaçats, ja que els ramats s’abeuraven en aquell pou; però una gran pedra tancava la boca del pou. 3Quan tots els ramats s’hi havien aplegat, giraven la pedra de damunt la boca del pou, abeuraven els ramats i tornaven la pedra al seu lloc, damunt la boca del pou. 4Jacob els preguntà: «¿D’on sou, germans?» Li respongueren: «Som d’Haran». 5Els preguntà: «¿Que potser coneixeu Laban, el fill de Nahor?» Contestaren: «Prou que el coneixem». 6Els demanà: «Està bo?» Respongueren: «Sí. I justament la seva filla Raquel ve amb el ramat». 7I els digué: «Encara és molt de dia. Encara no és hora d’aplegar el bestiar. Abeureu els ramats, i torneu a pasturar». 8Contestaren: «No podem fer-ho fins que s’hagin aplegat tots els ramats i hagin girat la pedra de damunt la boca del pou; aleshores abeurarem els ramats».

9Encara parlava amb ells, que Raquel arribà amb el ramat del seu pare; perquè era pastora. 10Així que Jacob veié Raquel, la filla de Laban, el germà de la seva mare, i el seu ramat, s’atansà, girà la pedra de damunt la boca del pou i abeurà el ramat del seu oncle Laban. 11Després Jacob va besar Raquel i esclatà en sanglots. 12Féu saber a Raquel que era parent del seu pare i fill de Rebeca, i ella va córrer a anunciar-ho al seu pare. 13Així que Laban va sentir que es tractava de Jacob, el fill de la seva germana, va córrer a trobar-lo, el va abraçar, el va omplir de petons i el dugué a casa seva. I Jacob li contà totes aquestes coses. 14Laban li digué: «Cert, ets dels meus ossos i de la meva carn». Jacob es va quedar un mes amb ell.

Matrimoni de Jacob.— 15Laban digué a Jacob: «¿Perquè ets parent meu m’has de servir de franc? Digue’m quina ha de ser la teva paga». 16Laban tenia dues filles: la gran es deia Lia, i la petita, Raquel. 17Lia tenia uns ulls apagats; Raquel, en canvi, era bonica de forma i de cara. 18Com que Jacob estava enamorat de Raquel, respongué: «Et serviré set anys per Raquel, la teva filla petita». 19Laban digué: «Val més que te la doni a tu que no pas a un altre home. Queda’t amb mi».

20Jacob, doncs, va servir per Raquel durant set anys, que li semblaren uns quants dies, de tant que l’estimava. 21Després Jacob digué a Laban: «Dóna’m la meva dona, que el meu temps ja s’ha complert, i vull unir-me amb ella». 22Aleshores Laban va invitar tota la gent del lloc i féu un convit. 23Però al vespre prengué la seva filla Lia i la dugué a Jacob. I aquest es va unir amb ella. 24Laban va donar per criada a la seva filla Lia la seva pròpia criada Zelpà. 25Al matí, vet aquí que era Lia! Jacob digué a Laban: «¿Què és això que m’has fet? ¿No és per Raquel que t’he servit? ¿Per què m’has enganyat?» 26Laban li contestà: «No és costum a la nostra terra de casar la petita abans de la gran. 27Acaba aquesta setmana de noces, i et donaré també l’altra pel servei que em faràs a casa durant encara set anys més». 28Jacob ho va fer així: acabà aquella setmana de noces, i Laban li donà per muller la seva filla Raquel. 29Laban va donar per criada a la seva filla Raquel la seva pròpia criada Balà. 30Jacob es va unir també amb Raquel, i va estimar Raquel més que Lia. I va servir a casa seva encara set anys més.

Fills de Jacob.— 31Veient Jahvè que Lia era avorrida, la féu fecunda, mentre que Raquel restava estèril. 32Lia va quedar embarassada i va tenir un fill, i li posà el nom de Rubèn, perquè deia: «Jahvè ha vist la meva aflicció[53]; ara sí, que el meu marit m’estimarà». 33Va quedar embarassada encara i va tenir un fill, i digué: «Jahvè ha sentit[54] que era avorrida, i per això m’ha donat encara aquest». I li posà Simeó. 34Va quedar embarassada un altre cop i va tenir un fill, i digué: «Aquesta vegada el meu marit estarà molt unit[55] amb mi, perquè li he donat tres fills». Per això, li posà Leví. 35Tornà a quedar embarassada i va tenir un fill, i digué: «Ara lloaré[56] Jahvè». Per això li posà Judà. Aleshores va parar de tenir fills.

30 1Raquel, veient que no donava fills a Jacob, se sentí gelosa de la seva germana i digué a Jacob «Dóna’m fills; si no, em moro!» 2Jacob s’enfadà amb Raquel i li digué: «¿Que ocupo potser el lloc de Déu, que t’ha refusat la maternitat?» 3Ella replicà: «Aquí tens la meva criada Balà: vés-hi, i que ella infanti damunt dels meus genolls; així jo també tindré fills d’ella». 4Li donà, doncs, per muller la seva criada Balà, i Jacob es va unir amb ella. 5Balà va quedar embarassada i va donar un fill a Jacob. 6Raquel digué: «Déu m’ha fet justícia[57] i fins m’ha escoltat i m’ha donat un fill». Per això, li posà Dan. 7Balà, la criada de Raquel, tornà a quedar embarassada i va donar un segon fill a Jacob. 8Raquel digué: «He sostingut lluites sobrehumanes[58] amb la meva germana, i l’he vençuda». Per això, li posà Neftalí.

9Lia, veient que havia parat de tenir fills, prengué la seva criada Zelpà i la donà per muller a Jacob. 10Zelpà, la criada de Lia, va donar un fill a Jacob. 11Lia exclamà: «Quina bona sort!»[59] I li posà Gad. 12Zelpà, la criada de Lia, va donar un segon fill a Jacob. 13Lia digué: «Quina felicitat, la meva![60] Amb raó les dones em felicitaran». I li posà Aser.

14Rubèn va sortir al temps de la sega del blat i trobà mandràgores pel camp i les dugué a la seva mare Lia. Raquel digué a Lia: «Dóna-me’n, per favor, de les mandràgores del teu fill». 15Però Lia li replicà: «¿No en tens prou, d’haver-me pres el marit, que encara em vols prendre les mandràgores del meu fill?» Raquel li digué: «Doncs, bé: que dormi amb tu aquesta nit a canvi de les mandràgores del teu fill». 16Quan Jacob tornà del camp al vespre, Lia li sortí a l’encontre dient: «Vindràs amb mi, que t’he aconseguit a canvi de les mandràgores del meu fill». Així, doncs, va dormir amb ella aquella nit. 17Déu va escoltar Lia, i aquesta va quedar embarassada i va donar un cinquè fill a Jacob. 18Lia digué: «Déu m’ha donat la paga[61] pel fet d’haver donat la meva criada al meu marit». I li posà Issacar. 19Lia tornà encara a quedar embarassada i va donar un sisè fill a Jacob. 20Lia exclamà: «Déu m’ha fet un bon present; aquesta vegada el meu marit viurà amb mi[62], ja que li he donat sis fills». I li posà Zabuló. 21Després va tenir una filla, i li posà Dina.

22Aleshores Déu es va recordar de Raquel, la va escoltar i la va fer fecunda. 23Va quedar embarassada i va tenir un fill, i digué: «Déu m’ha tret l’oprobi». 24I li posà Josep, tot dient: «Que Jahvè m’afegeixi[63] un altre fill».

Prosperitat de Jacob.— 25Quan Raquel hagué infantat Josep, Jacob digué a Laban: «Deixa’m marxar perquè me’n pugui anar a casa, al meu país. 26Dóna’m les meves dones, per les quals t’he servit, i els meus fills, i me n’aniré. Ja saps prou el servei que t’he fet». 27Laban li respongué: «Si he trobat gràcia als teus ulls… Prou he endevinat que Jahvè m’ha beneït per causa teva. 28Per tant, fixa’t el teu salari, i te’l pagaré». 29Jacob li va dir: «Ja saps prou com t’he servit i el que ha arribat a ser el teu ramat gràcies a mi, 30ja que era ben poc el que tenies abans de mi, i ha crescut enormement, i Jahvè t’ha beneït al meu pas. Ara, doncs, ¿quan podré procurar per la meva família?» 31Laban digué: «Què et puc donar?» Jacob contestà: «No cal que em donis res; si em fas el que et diré, tornaré a pasturar i a guardar el teu ramat. 32Avui passaré per entremig del teu ramat. Separa’n cada cap negre d’entre els moltons, i les clapades i tacades d’entre les cabres. Aquest serà el meu salari. 33Així, el dia de demà la meva honestedat respondrà per mi quan vinguis a comprovar el meu salari: tot allò que no sigui clapat o tacat entre les cabres, o bé negre entre els moltons, serà en mi com robat». 34Laban respongué: «Està bé; que sigui tal com dius». 35Aquell mateix dia separà els bocs ratllats, totes les cabres clapades i tacades, tot allò que tenia blanc i tot allò que era negre entre els moltons, i els confià als seus fills. 36I va posar una distància de tres jornades entre ell i Jacob. I Jacob pasturava la resta del bestiar de Laban.

37Jacob prengué vergues tendres d’àlber, d’ametller i de plàtan, i les escorxà en franges blanques pelant el blanc de damunt les vergues. 38Posà després les vergues així escorxades a les piques, als abeuradors on el bestiar anava a abeurar-se, davant del bestiar, i les bèsties s’acoblaven davant de les vergues i parien menuts ratllats, clapats i tacats. 40Després Jacob destriava els moltons i feia girar el bestiar vers allò que era ratllat i tot allò que era negre entre el ramat de Laban. Així es féu ramats per a ell sol i no els barrejava amb els de Laban. 41A més, quan s’acoblaven els caps robustos, Jacob posava les vergues davant del bestiar als abeuradors perquè s’acoblessin davant les vergues. 42Quan les bèsties eren flaques, no les hi posava. Així les flaques eren per a Laban, i les robustes, per a Jacob. 43L’home, doncs, es féu molt ric: tenia mols ramats, criades i criats, camells i ases.

31 Fugida de Jacob.— 1Jacob va sentir que els fills de Laban anaven dient: «Jacob ha pres tot allò que era del nostre pare, i amb el que li pertanyia s’ha fet tota aquesta fortuna». 2A més, Jacob s’adonà que Laban no li feia la mateixa cara d’abans. 3Jahvè digué a Jacob: «Torna-te’n a la terra dels teus pares, a la teva pàtria, que jo seré amb tu». 4Aleshores Jacob féu cridar Raquel i Lia al camp, on era el seu ramat, 5i els digué: «Veig que el vostre pare no em fa la mateixa cara d’abans, però el Déu del meu pare ha estat amb mi. 6Ja sabeu com he servit el vostre pare amb totes les meves forces. 7I, en canvi, el vostre pare s’ha burlat de mi i ha canviat deu vegades la meva paga; però Déu no li ha permès que em fes mal. 8Si ell deia: “Les clapades seran la teva paga”, totes les bèsties en parien de clapades. Si deia: “Les ratllades seran la teva paga”, totes les bèsties en parien de ratllades. 9Així Déu ha pres el bestiar del vostre pare i me l’ha donat a mi. 10Al temps que les bèsties entren en calor, vaig alçar els ulls i vaig veure en somni que els bocs que cobrien les bèsties eren ratllats, tacats i clapats. 11Llavors l’àngel de Déu em va dir en somni: “Jacob”. I jo vaig respondre: “Maneu”. 12Va dir: “Aixeca els ulls i mira: tots els bocs que cobreixen les bèsties són ratllats, tacats i clapats. Prou que he vist tot el que Laban t’està fent. 13Jo sóc el Déu de Bet-El, on vas ungir una estela i em vas fer un vot. Aixeca’t ara, surt d’aquesta terra i torna-te’n a la terra on vas néixer”».

14Raquel i Lia li respongueren: «¿Per ventura tenim encara part i heretatge a la casa del nostre pare? 15¿No ens ha considerat com estrangeres, ja que ens ha venut i s’està menjant el nostre preu? 16Sí, tota la riquesa que Déu ha pres al nostre pare és ben nostra i dels nostres fills. Fes, doncs, ara tot el que Déu t’ha dit».

17Jacob s’alçà, féu muntar els seus fills i les seves dones dalt de camells, 18i s’endugué tots els seus ramats, tots els béns que posseïa, el bestiar ben guanyat que havia adquirit a Fadan-Aram, per tornar a casa del seu pare Isaac, al país de Canaan. 19Com que Laban havia anat a la tosa del seu bestiar, Raquel va robar els ídols domèstics[64] del seu pare. 20Jacob va enganyar Laban, l’arameu, no fent-li saber res de la seva fugida. 21Va fugir, doncs, amb tot el que tenia, va partir, passà el riu i se n’anà de dret a la muntanya de Galaad.

Laban persegueix Jacob. 22Al cap de tres dies van fer saber a Laban que Jacob havia fugit. 23Aleshores prengué amb ell els seus germans, el perseguí durant set jornades i l’aconseguí a la muntanya de Galaad. 24Però Déu visità Laban, l’arameu, en somni durant la nit i li digué: «Guarda’t de dir res de res a Jacob». 25Laban va aconseguir Jacob. Aquest tenia plantada la tenda en una muntanya, i Laban plantà la seva a la muntanya de Galaad.

26Laban digué a Jacob: «¿Què has fet, que m’has enganyat i t’has endut les meves filles com si fossin presoneres de guerra? 27¿Per què has fugit d’amagat i m’has enganyat? ¿Per què no m’ho has advertit? Jo t’hauria acomiadat amb alegria, amb cants, al so de l’alduf i de la cítara. 28I ni tan sols m’has deixat besar els meus fills i les meves filles! T’has portat ben bé com un ximple! 29Estaria a la meva mà de fer-te mal; però anit el Déu del teu pare m’ha dit: “Guarda’t de dir res de res a Jacob”. 30Si, doncs, te n’has anat perquè t’enyoraves molt de casa del teu pare, ¿per què m’has robat els déus?» 31Jacob respongué així a Laban: «Tenia por: em deia que potser em prendries les teves filles.

32Però aquell a qui trobis els déus, que no visqui! Davant dels nostres germans, escorcolla entre les meves coses el que sigui teu i pren-t’ho». Jacob no sabia que Raquel els havia robats. 33Laban, doncs, va entrar a la tenda de Jacob, a la de Lia i a la de les dues criades, i no hi va trobar res. Sortint de la tenda de Lia va entrar a la de Raquel. 34Però Raquel, que havia pres els ídols, els havia posats al bast del camell i s’hi havia assegut al damunt. Laban va escorcollar tota la tenda i no va trobar res. 35Ella digué al seu pare: «Que el meu senyor no s’enfadi que no pugui aixecar-me davant seu: és que tinc el que solen tenir les dones». I va furgar sense trobar els ídols.

36Aleshores Jacob es va enfurismar contra Laban i li digué: «¿Quin és el meu crim, quin és el meu pecat, que em persegueixis així? 37Has escorcollat totes les meves coses: ¿has trobat res de casa teva? Treu-lo aquí davant dels meus germans i els teus, i que ells decideixin entre nosaltres dos! 38Fa vint anys que estic amb tu; les teves ovelles i les teves cabres mai no han avortat, i no he menjat cap xai del teu ramat. 39No t’he portat mai cap bèstia ferida: era jo qui la pagava. Si era robada de dia o de nit, tu me la reclamaves. 40De dia, em devorava la calor; de nit, el fred; la son em fugia dels ulls. 41Així he passat vint anys a casa teva. Catorze anys t’he servit per les teves filles, i sis anys pel teu ramat, i tu has canviat deu vegades el meu sou. 42Si el Déu del meu pare, el Déu d’Abraham, el Terror d’Isaac[65], no hagués estat amb mi, m’hauries aviat amb les mans buides. Però Déu ha vist la meva aflicció i la suor de les meves mans, i anit ha fet justícia».

Pacte entre Laban i Jacob— 43Laban respongué així a Jacob: «Les dones són filles meves, els fills són fills meus, el bestiar és el meu bestiar, tot això que veus és meu. ¿Què puc fer avui per aquestes meves filles i pels fills de les seves entranyes? 44Vine, fem un pacte jo i tu, i que serveixi de testimoniatge entre jo i tu». 45Aleshores Jacob prengué una pedra i la dreçà com una estela. 46I Jacob digué als seus germans: «Aplegueu pedres». Aplegaren pedres i en feren un munt. I van menjar allí, sobre la pilera. 47Laban l’anomenà Jegar-Sahadutà, i Jacob, Galed. 48Laban digué: «Que aquesta pilera sigui avui un testimoniatge entre jo i tu». Per això, l’anomenà Galed; 49i també Mispà, perquè digué: «Que Jahvè vetlli entre jo i tu, un cop ens hàgim separat. 50Si maltractes les meves filles o prens altres dones a més de les meves filles, no hi ha cap home amb nosaltres; mira: és Déu qui és testimoni entre jo i tu». 51Laban digué encara a Jacob: «Mira aquesta pilera i mira aquesta estela que he dreçat entre jo i tu. 52Aquesta pilera és testimoniatge i aquesta estela és testimoniatge que jo no pastaré enllà d’aquesta pilera cap a tu, ni tu passaràs ençà d’aquesta pilera i d’aquesta estela cap a mi amb males intencions. 53Que el Déu d’Abraham i el Déu de Nahor judiquin entre nosaltres». Aleshores Jacob va jurar pel Terror del seu pare Isaac. 54Acabat, Jacob va oferir un sacrifici a la muntanya i va invitar els seus parents a menjar. Després de l’àpat passaren la nit a la muntanya.

32 Laban es va llevar de bon matí, va besar els seus fills i les seves filles i els va beneir. Després va partir i se’n tornà a casa. (1)2També Jacob va continuar el seu camí, i uns àngels de Déu el van trobar. (2)3En veure’ls, Jacob va exclamar: «És un campament de Déu!» I va posar a aquell indret el nom de Mahanaim.

Jacob prepara el seu trobament amb Esaú.— (3)4Després Jacob va enviar al davant seu missatgers al seu germà Esaú, a Seïr, al camp d’Edom. (4)5Els donà aquesta ordre: «Així parlareu al meu senyor, a Esaú: «Aquest és el missatge del teu servent Jacob: He estat hoste de Laban i m’hi he quedat fins ara. (5)6Posseeixo bous i ases, ramats d’ovelles i cabres, criats i criades. I he enviat a anunciar-ho al meu senyor per trobar gràcia a la teva presència». (6)7Els missatgers, de retorn, van dir a Jacob: «Hem anat a trobar el teu germà Esaú. Ell també ve al teu encontre amb quatre-cents homes». (7)8Jacob agafà molta por i se sentí ple d’angoixa. Llavors va dividir en dos campaments la gent que anava amb ell, així com també les ovelles, els bous i els camells. (8)9Es deia: «En cas que Esaú arribi al primer campament i el desfaci, l’altre es podrà salvar».

(9)10Aleshores Jacob va pregar: «O Déu del meu pare Abraham, o Déu del meu pare Isaac, o Jahvè, vós que m’heu dit: “Torna a la teva terra i a la teva pàtria, i jo t’afavoriré”, (10)11sóc massa petit per a tantes gràcies i per a tanta fidelitat com heu tingut envers el vostre servent. Amb el meu bastó, només, vaig passar aquest Jordà, i ara compro dos campaments. (11)12Deslliureu-me de les mans del meu germà, de les mans d’Esaú: tinc por que no vingui i no em fereixi, mare i fills. (12)13I vós m’heu dit: “T’ompliré de favors i faré la teva descendència com la sorra del mar, que, de tanta, no es pot comptar”».

(13)14Va passar allí aquella nit. Després, d’allò que tenia, en va preparar un present per al seu germà Esaú: (14)15dues-centes cabres i vint bocs, dues-centes ovelles i vint moltons, (15)16trenta camelles de cria amb els petits, quaranta vaques i deu toros, vint someres i deu pollins. (16)17Encomanà als seus mossos cada ramat a part i els digué: «Passeu-me al davant i deixeu un espai entre ramat i ramat». (17)18Al primer donà aquesta ordre: «Quan el meu germà Esaú et trobi i et pregunti: “Qui serveixes? On vas? ¿De qui és això del teu davant?”, (18)19respondràs: “És del teu servent Jacob, és un present que envia al meu senyor Esaú, i ell mateix ve darrera nostre”». (19)20Va donar la mateixa ordre al segon, al tercer i a tots els qui menaven els ramats. Els digué: «Així parlareu a Esaú quan el trobareu: (20)21“El teu servent Jacob ve ell mateix darrera nostre”. Perquè es deia: “El calmaré amb l’obsequi que em precedeix; després m’hi presentaré, i potser em concedirà gràcia”». (21)22El present, doncs, el va precedir, i ell es va quedar aquella nit al campament.

Lluita misteriosa.— (22)23Aquella mateixa nit, es va llevar, prengué les seves dues mullers, les dues criades i els onze fills, i va passar el gual del Jaboc. (23)24Els prengué, els féu passar la riera i féu passar allò que li pertanyia. (24)25I Jacob es quedà tot sol.

Aleshores un home va lluitar amb ell fins a trenc d’alba. (25)26Veient que no el vencia, el ferí a l’articulació de la cuixa, i l’articulació de la cuixa de Jacob es va desllorigar mentre lluitava amb ell. (26)27Aquell li digué: «Deixa’m, que ja apunta l’alba». Li respongué: «No et deixaré, que no em beneeixis». (27)28Li preguntà: «Com et dius?» Respongué: «Jacob». (28)29Li digué: «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel[66], ja que has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut». (29)30Aleshores Jacob va demanar: «Digue’m el teu nom». Li respongué: «¿Per què em preguntes el meu nom?» I allà mateix el va beneir. (30)31Jacob va donar a aquell indret el nom de Fanuel, perquè digué: «He vist Déu cara a cara, i he salvat la vida». (31)32Sortia el sol quan passava per Fanuel, i coixejava d’una cama. (32)33Per això, els israelites no mengen, fins al dia d’avui, el nervi ciàtic que es troba a l’articulació de la cuixa, perquè aquell havia ferit Jacob a l’articulació de la cuixa, al nervi ciàtic.

33 Trobament de Jacob amb Esaú.— 1Jacob alçà els ulls i veié que Esaú venia amb quatre-cents homes. Distribuí els fills entre Lia, Raquel i les dues criades, 2i col·locà al davant les criades amb els seus fills, al darrera Lia amb els seus fills i, en últim terme, Raquel i Josep. 3Ell, però, passà al davant de tots i s’inclinà set vegades a terra fins a trobar-se prop del seu germà. 4Aleshores Esaú li va córrer a l’encontre, l’abraçà, se li tirà al coll i el besà, i es posaren a plorar. 5Després alçà els ulls i, veient les dones i els nois, preguntà: «Qui són aquests? Ell respongué: “Són els fills dels quals Déu ha fet mercè al teu servent”». 6Aleshores s’acostaren les criades amb els seus fills i s’inclinaren. 7Lia s’acostà també amb els seus fills, i s’inclinaren. Finalment, Josep i Raquel s’acostaren i s’inclinaren.

8Esaú preguntà encara «¿Què representa tot aquest campament que he trobat?» Respongué: «És per trobar gràcia als ulls del meu senyor». 9Esaú digué: «En tinc de sobres, germà; queda’t allò que és teu». 10Jacob replicà: «De cap manera. Si he trobat gràcia als teus ulls, accepta de la meva mà la meva ofrena; que he considerat la teva presència com la de Déu, i tu m’has rebut favorablement. 11Accepta, doncs, el present que t’ha estat ofert, ja que Déu m’ha afavorit, i tinc de tot». I tant va insistir, que Esaú va acceptar.

Jacob se separa d’Esaú. 12Aquest digué després: «Anem, posem-nos en camí. Jo aniré davant teu». 13Però Jacob li respongué: «Ja sap el meu senyor que els nois són febles i que haig de pensar en les ovelles i les vaques que alleten. Si les empenyem un sol dia, tot el bestiar morirà. 14Que el meu senyor passi al davant del seu servent, i jo aniré seguint amb calma al pas del ramat que em precedeix i al pas dels nois, fins que arribi a casa del meu senyor, a Seïr». 15Esaú li digué: «Permete’m almenys que deixi amb tu alguns dels homes que m’acompanyen». Però Jacob respongué: «¿Per què això? Que trobi tan sols gràcia als ulls del meu senyor!»

16Aquell dia, Esaú se’n tornà pel seu camí cap a Seïr, 17i Jacob partí cap a Socot, on s’edificà una casa i féu cabanes per al seu bestiar. Per això, van donar a aquest indret el nom de Socot.

18Després Jacob, tornant de Fadan-Aram, arribà feliçment a la població de Siquem, al país de Canaan, i acampà davant la població. 19Va comprar als fills d’Hemor, el pare de Siquem, per cent peces de plata, el tros de terra on havia plantat la tenda, 20i va erigir-hi un altar que va anomenar «El, Déu d’Israel».

34 Rapte de Dina.— 1Dina, la filla que Lia havia donat a Jacob, va sortir per anar a veure les noies del país. 2Siquem, el fill d’Hemor, l’hereu, príncep del país, la va veure, la va raptar, va dormir amb ella i la va desflorar. 3Però va quedar corprès de Dina, la filla de Jacob; estimava la noia, i la va consolar. 4Siquem va parlar així al seu pare Hemor: «Pren-me aquesta noieta per muller». 5Jacob va saber que havia deshonrat la seva filla Dina; però, com que els seus fills eren al camp amb el ramat, va callar fins al seu retorn.

Pacte matrimonial amb els siquemites.— 6Hemor, el pare de Siquem, anà a trobar Jacob per parlar-li. 7Quan els fills de Jacob van tornar del camp i es van assabentar del fet, es van indignar, aquests homes, i van sentir una gran irritació, perquè Siquem havia comès una infàmia contra Israel dormint amb la filla de Jacob: això no es fa. 8Hemor els parlà així: «El meu fill Siquem està enamorat de la vostra noia: vulgueu-la-hi donar per muller. 9Emparentem-nos: doneu-nos les vostres noies, i vosaltres preneu-vos les nostres. 10Quedeu-vos amb nosaltres: el país és a la vostra disposició; podeu habitar-hi, circular-hi i establir-vos-hi». 11Siquem digué també al pare i als germans de la noia: «Que pugui trobar gràcia als vostres ulls: jo us donaré tot allò que em demanareu. 12Apugeu-me el dot tant com vulgueu, que us pagaré tal com em direu. Però doneu-me la noia per muller».

13Els fills de Jacob van respondre a Siquem i al seu pare Hemor parlant-los amb engany, perquè havia deshonrat la seva germana Dina. 14Els digueren: «No podem fer una cosa així: donar la nostra germana a un home incircumcís; fóra una infàmia per a nosaltres. 15Només amb aquesta condició us donarem el nostre consentiment: que us feu com nosaltres, que feu circumcidar tots els vostres mascles. 16Aleshores us donarem les nostres noies i nosaltres prendrem les vostres, i ens quedarem amb vosaltres i formarem un sol poble. 17Ara, si no ens escolteu i no us circumcideu, prendrem la nostra noia i ens n’anirem». 18La seva proposta va plaure a Hemor i a Siquem, el fill d’Hemor. 19El xicot no vacil·là pas a fer la cosa, perquè estava enamorat de la filla de Jacob, i era el de més prestigi de tota la seva família.

20Hemor i el seu fill Siquem anaren al portal de la ciutat i van parlar així als homes de la població: 21«Aquests homes són gent de pau; que es quedin doncs, amb nosaltres al país i que hi circulin; prou ample és el país davant d’ells en tots sentits. Nosaltres prendrem les seves noies per mullers i els donaren les nostres noies. 22Però només amb una condició aquesta gent ens donaran el seu consentiment de viure amb nosaltres i de formar un sol poble: que tots els nostres mascles siguin circumcidats, de la mateixa manera que ells són circumcisos. 23Els seus ramats, els seus béns i tot el seu bestiar, ¿no han de ser nostres? Donen-los, doncs, el nostre consentiment, i que visquin amb nosaltres». 24Tots els qui solien sortir per la porta del poble van escoltar Hemor i el seu fill Siquem, i tots els mascles foren circumcidats.

Venjança de Simeó i Leví.— 25El tercer dia, quan ells més sentien el dolor, els dos fills de Jacob, Simeó i Leví, els germans de Dina, prengueren cada un l’espasa, entraren a la vila amb tota seguretat i degollaren tots els mascles. 26Passaren a fil d’espasa Hemor i el seu fill Siquem, prengueren Dina de casa de Siquem i se n’anaren. 27Els fills de Jacob caigueren damunt dels morts i saquejaren la població, perquè havien deshonrat la seva germana. 28Els van prendre les ovelles, les vaques, els ases i tot allò que hi havia al poble i al camp. 29Els van arrabassar tots els béns, tota la mainada i totes les dones, i van saquejar tot allò que hi havia a les cases.

30Jacob digué a Simeó i Leví: «M’heu ben compromès fent-me odiós als habitants del país, els cananeus i els ferezeus. Jo tinc pocs homes; s’aplegaran contra mi, em venceran, i seré exterminat, jo i la meva família». 31Però ells replicaren: «¿És que havien de tractar la nostra germana con una prostituta?»

35 Jacob a Bet-El.— 1Déu digué a Jacob: «Alça’t, puja a Bet-El i queda-t’hi. Fes-hi un altar al Déu que se’t va aparèixer quan fugies de davant del teu germà Esaú». 2Jacob digué a la seva família i a tots els qui anaven amb ell: «Traieu els déus estrangers que hi ha enmig vostre, purifiqueu-vos i mudeu-vos els vestits. 3Amunt, pugem a Bet-El, que vull fer-hi un altar al Déu que m’ha escoltat quan em veia en l’angoixa i que m’ha assistit durant el viatge que he fet». 4Ells donaren a Jacob tots els déus estrangers que tenien i les arracades que duien a les orelles, i Jacob els col·locà sota l’alzina que hi ha prop de Siquem. 5Aixecaren el campament, i un terror diví caigué damunt les poblacions de l’entorn: ningú no va perseguir els fills de Jacob.

6Jacob arribà a Luz, al país de Canaan (això és, Bet-El), amb tots els qui l’acompanyaven. 7Allà va erigir un altar i donà a l’indret el nom d’El-Bet-El, ja que Déu se li havia aparegut quan fugia de davant del seu germà. 8Aleshores va morir Deborà, la dida de Rebeca, i fou enterrada sota Bet-El, sota l’alzina, que fou anomenada «Alzina dels plors».

Segona aparició de Jahvè a Bet-El.— 9Déu s’aparegué encara a Jacob, al seu retorn de Fadan-Aram, i el va beneir. 10Déu li digué: «Tu et dius Jacob. Però d’ara endavant no et diràs més Jacob: el teu nom serà Israel». L’anomenà, doncs, Israel. 11Déu li digué encara: «Jo sóc El-Saddai. Sigues fecund i multiplica’t. Un poble, un aplec de pobles naixerà de tu, sortiran reis dels teus lloms. 12El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l dono també a tu, i donaré aquest país a la teva posteritat després de tu». 13I Déu s’allunyà d’ell, del lloc on li havia parlat. 14Jacob erigí una estela a l’indret on li havia parlat, una estela de pedra, damunt la qual féu una libació i vessà oli. 15Jacob donà el nom de Bet-El al lloc on Déu li havia parlat.

Naixement de Benjamí i mort de Raquel.— 16Van partir de Bet-El. Faltava encara una tirada de camí per a arribar a Efrata, quan Raquel va tenir un fill, amb un part molt difícil. 17En les angoixes del part, la llevadora li digué: «Anima’t, tens un altre fill!» 18Al moment d’exhalar l’esperit, perquè s’estava morint, li posà el nom de Ben-Oní[67]. Però el seu pare li posà Benjamí. 19Raquel va morir, i fou enterrada al camí d’Efrata (això és, Bet-Léhem). 20Jacob va erigir una estela damunt del sepulcre: és l’estela del sepulcre de Raquel que existeix encara avui.

Incest de Rubèn.— 21Israel va partir i plantà la tenda més enllà de Magdal-Éder. 22Mentre Israel habitava en aquella contrada, Rubèn va anar a dormir amb Balà, la concubina del seu pare, i Israel ho va saber.

Fills de Jacob.— Els fills de Jacob foren dotze: 23Fills de Lia: Rubèn, el primogènit de Jacob; després Simeó, Leví, Judà, Issacar i Zabuló. 24Fills de Raquel: Josep i Benjamí. 25Fills de Balà, la criada de Raquel: Dan i Neftalí. 26Fills de Zelpà, la criada de Lia: Gad i Aser. Aquests són els fills de Jacob que li foren infantats a Fadan-Aram.

Mort d’Isaac.— 27Jacob arribà a casa del seu pare Isaac, a Mambré, a Cariat-Arbé (això es, Hebron), on havien sojornat Abraham i Isaac. 28Isaac va viure cent vuitanta anys. 29Isaac va expirar, va morir i es va unir als seus avantpassats, ancià i ple de dies. Els seus fills Esaú i Jacob el van enterrar.

36 Dones i fills d’Esaú. 1Aquesta és la descendència d’Esaú, que és Edom. 2Esaú havia pres les seves mullers d’entre les noies de Canaan: Adà, la filla d’Elon, l’hitita; Oholibamà, la filla d’Anà, fill de Sebeon, l’horreu; 3Basemat, la filla d’Ismael i germana de Nabaiot. 4Adà va infantar a Esaú Elifaz; Basemat va infantar Ragüel; 5Oholibamà va infantar Jeús, Jelon i Coré. Aquests són els fills d’Esaú que li nasqueren al país de Canaan.

Esaú emigra a Seïr.— 6Esaú prengué les seves mullers, els seus fills i les seves filles, tota la gent de casa seva, el seu ramat, el seu bestiar i tots els béns que havia adquirit al país de Canaan, i va partir cap al país de Seïr, lluny del seu germà Jacob. 7Efectivament, els seus béns eren massa considerables perquè poguessin habitar junts, i la terra on havia sojornat no els podia mantenir a causa dels seus ramats. 8Així, Esaú s’establí a la muntanya de Seïr. Esaú és Edom.

Descendència d’Esaú. 9Aquesta és la descendència d’Esaú, pare d’Edom, a la muntanya de Seïr. 10Aquests són els noms dels fills d’Esaú: Elifaz, el fill d’Adà, la muller d’Esaú, i Ragüel, el fill de Basemat, la muller d’Esaú.

11Els fills d’Elifaz foren: Teman, Omar, Sefó, Gatam i Quenez. 12Tamnà fou una concubina d’Elifaz, el fill d’Esaú, i li va infantar Amalec. Aquests foren els fills d’Adà, la muller d’Esaú.

13Aquests foren els fills de Ragüel: Nahat, Zaré, Samà i Mezà. Aquests foren els fills de Basemat, la muller d’Esaú.

14Aquests foren els fills d’Oholibamà, la filla d’Anà, fill de Sebeon, la muller d’Esaú: li va infantar Jeús, Jelon i Coré.

Caps d’Edom.— 15Aquests són els caps dels fills d’Esaú.

Fills d’Elifaz, el primogènit d’Esaú: el cap Teman, el cap Omar, el cap Sefó, el cap Quenez, 16el cap Coré, el cap Gatam, el cap Amalec. Aquests foren els caps d’Elifaz al país d’Edom, aquests foren els fills d’Adà.

17Aquests foren els fills de Ragüel, el fill d’Esaú: el cap Nahat, el cap Zaré, el cap Samà, el cap Mezà. Aquests foren els caps de Ragüel al país d’Edom, aquests foren els fills de Basemat, la muller d’Esaú.

18Aquests foren els fills d’Oholibamà, la muller d’Esaú: el cap Jeús, el cap Jelon, el cap Coré. Aquests foren els caps d’Oholibamà, la filla d’Anà, la muller d’Esaú.

19Aquests foren els fills d’Esaú i aquests foren els seus caps. És Edom.

Descendència de Seïr. 20Aquests foren els fills de Seïr, l’horreu, els habitants del país: Lotan, Sebeon, Anà, 21Dison, Éser i Disan. Aquests foren els caps dels horreus, els fills de Seïr, al país d’Edom. 22Els fills de Lotan foren: Horí i Heman. La germana de Lotan fou Tamà. 23Aquests foren els fills de Sobal: Alvan, Manahat, Ebal, Sefó i Onam. 24Aquests foren els de Sebeon: Aià i Anà. Aquest Anà fou el qui trobà les aigües termals al desert mentre feia pasturar els ases del seu pare Sebeon. 25Aquests foren els fills d’Anà. 26Aquests foren els fills de Dison: Hamdan, Eseban, Jetram i Caran. 27Aquests foren els fills d’Éser: Balaan, Zavan i Acan. 28Aquests foren els fills de Disan: Hus i Aram.

29Aquests foren els caps dels horreus: el cap Lotan, el cap Sobal, el cap Sebeon, el cap Anà, 30el cap Dison, el cap Éser i el cap Disan. Aquests foren els caps dels horreus, segons les seves tribus, al país de Seïr.

Reis d’Edom.— 31Aquests foren els reis que regnaren al país d’Edom, abans que regnés un rei a Israel. 32A Edom va regnar Bela, el fill de Beor. El nom de la seva ciutat era Denabà. 33Bela va morir, i al seu lloc va regnar Jobab, el fill de Zaré, de Bosrà. 34Jobab va morir, i al seu lloc va regnar Husam, del país dels temanites. 35Husam va morir, i al seu lloc va regnar Adad, el fill de Badad, que va derrotar els madianites a l’estepa de Moab. El nom de la seva ciutat era Avit. 36Adad va morir, i al seu lloc va regnar Semlà, de Masrecà. 37Semlà va morir, i al seu lloc va regnar Saül, de Rohobot-han-Nahar. 38Saül va morir, i al seu lloc va regnar Baal-Hanan, el fill d’Acobor. 39Baal-Hanan, el fill d’Acobor, va morir, i als seu lloc va regnar Hadad. El nom de la seva ciutat era Faú. La seva dona es deia Mehetabeel, la filla de Matred, fill de Mezahab.

Caps d’Edom.— 40Aquests foren els noms dels caps d’Esaú, segons les seves famílies i els seus llocs, pels seus noms: el cap Tamnà, el cap Alvà, el cap Jetet, 41el cap Oholibamà, el cap Elà, el cap Finon, 42el cap Quenez, el cap Teman, el cap Mabsam, 43el cap Magdiel, el cap Hiram. Aquests foren els caps d’Edom, segons els seus llocs de residència al país que posseïen. Aquest és Esaú, el pare d’Edom.

37 1Jacob es va establir al país on havia sojornat el seu pare, al país de Canaan.

Història de Josep (Gn. 37,2-50,26)

Josep i els seus germans. Somnis de Josep.— 2Aquesta és la història de Jacob.

Quan Josep tenia disset anys —jove encara—, pasturava les ovelles amb els seus germans, amb els fills de Balà i de Zelpà, les dones del seu pare. I Josep va contar el seu pare la mala fama que ells tenien.

3Israel estimava Josep més que tots els seus fills, perquè era el fill de les seves velleses, i li havia fet una túnica amb mànegues. 4Els seus germans s’adonaven que el seu pare l’estimava més que tots els seus fills; per això, l’avorrien i no podien parlar-li amigablement.

5Una vegada, Josep va tenir un somni i el va contar als seus germans, que el van avorrir encara més. 6Els digué: «Escolteu el somni que he tingut. 7Estàvem lligant garbes al mig del camp, quan la meva garba s’aixecà i es quedà dreta, mentre que les vostres garbes, fent cercle, s’inclinaven davant la meva». 8Els seus germans li contestaren: «¿Que potser vols arribar a ser el nostre rei o ens vols governar?» I a causa dels seus somnis i de les seves paraules l’avorrien encara més. 9Va tenir encara un altre somni, que va contar als seus germans: «He tingut un altre somni: Vet aquí que el sol, la lluna i onze estrelles es prosternaven davant meu». 10Ho va contar al seu pare i als seus germans, i el seu pare el va renyar: «¿Què vol dir aquest somni que has tingut? ¿És que hem de venir jo, la teva mare i els teus germans a prosternar-nos davant teu?» 11Els seus germans estaven gelosos d’ell, però al seu pare, la cosa el feia pensar.

Josep és venut pels seus germans.— 12Els seus germans se n’anaren a Siquem a pasturar les ovelles del seu pare. 13Israel digué a Josep: «¿No estan pasturant a Siquem, els teus germans? Vine, que t’hi enviaré». Ell respongué: «Aquí em teniu». 14Continuà: «Vés-hi, doncs, a veure com estan els teus germans i el bestiar, i porta-me’n notícies». L’envià, doncs, des de la vall d’Hebron, i arribà a Siquem.

15Un home el va trobar errant pel camp i li preguntà: «Què busques?» 16Li respongué: «Busco els meus germans. Digue’m on estan pasturant». 17L’home contestà: «Són fora d’aquí. He sentit que deien: “Anem a Dotan”». Josep se n’anà, doncs, a buscar els seus germans i els trobà a Dotan.

18Ells el van veure de lluny i abans que se’ls acostés van maquinar de matar-lo. 19Es van dir entre ells: «Mireu, aquí ve el somniador. 20Som-hi, veniu, matem-lo i tirem-lo a qualsevol cisterna, i direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem què en resultarà dels seus somnis!» 21Però Rubèn ho va sentir i el va salvar de les seves mans: «Matar-lo, no!» 22I afegí: «No vesseu sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt!» Ho feia per salvar-lo de les seves mans i tornar-lo al seu pare. 23Així que Josep arribà als seus germans, el despullaren de la seva túnica, la túnica amb mànegues que duia. 24L’agafaren i el tiraren a la cisterna. Era una cisterna buida, sense aigua. 25Acabat, s’assegueren a menjar.

I, alçant els ulls, veieren una caravana d’ismaelites que venien de Galaad amb els seus camells carregats d’adragant, resina i làdanum, que transportaven a l’Egipte. 26Aleshores Judà digué als seus germans: «¿Què en traurem de matar el nostre germà i de cobrir la seva sang?[68] 27Veniu, venguem-lo als ismaelites i no li posem la mà al damunt, que és germà nostre i de la nostra carn». Els seus germans se’l van escoltar.

[69] 28Passaren uns marxants madianites. Ells van treure Josep, el van pujar de la cisterna i el van vendre als ismaelites per vint sicles de plata. I aquests s’endugueren Josep cap a l’Egipte. 29Quan Rubèn tornà a la cisterna, vet aquí que Josep ja no hi era! Aleshores s’esquinçà els vestits 30i, tornant cap als seus germans, digué: «El noi ja no hi és! I on vaig ara, jo?»

31Prengueren llavors la túnica de Josep, degollaren un cabrit i tenyiren la túnica amb la sang. 32Enviaren al seu pare la túnica amb mànegues i li van fer dir: «Hem trobat això. Mira si és la túnica del teu fill o no». 33Ell la reconegué i va dir: «La túnica del meu fill! Una bèstia ferotge l’ha devorat! Josep, trossejat, trossejat!» 34Jacob s’esquinçà els vestits, es posà un sac als lloms i féu dol pel seu fill molt de temps. 35Tots els seus fills i les seves filles vingueren a consolar-lo, però ell refusava de ser consolat i deia: «No, baixaré endolat al país dels morts[70] prop del meu fill». I el seu pare el va plorar.

36Els madianites el van vendre a l’Egipte a Putifar, eunuc del faraó i cap de guardes.

38 Història de Judà i Tamar[71].— 1Per aquell temps Judà se separà dels seus germans i se n’anà a casa d’un home d’Odol·lam que es deia Hirà. 2Allí Judà va conèixer la filla d’un cananeu que es deia Sué. S’hi va casar i s’hi va unir. 3Aquesta va quedar embarassada, va tenir un fill i li va posar el nom d’Er. 4Tornà a quedar embarassada, va tenir un fill i li va posar Onan. 5Un altre cop encara va tenir un fill i li va posar Selà. Al moment de tenir-lo, es trobava a Quezib.

6Judà prengué per al seu primogènit Er una dona que es deia Tamar. 7Però Er, el primogènit de Judà, va desplaure a Jahvè, i Jahvè el féu morir. 8Aleshores Judà digué a Onan: «Uneix-te amb la dona del teu germà, compleix amb el teu deure de cunyat i assegura una posteritat al teu germà». 9Però Onan, com que sabia que la posteritat no seria seva, cada vegada que s’unia amb la seva cunyada vessava a terra per no donar posteritat al seu germà. 10Això que feia va desplaure a Jahvè, i també el féu morir[72]. 11Aleshores Judà digué a la seva nora Tamar: «Queda’t com a viuda a casa del teu pare fins que el meu fill Selà es faci gran». Perquè es deia: «No fos cas que aquest es morís també com els seus germans». Tamar, doncs, se n’anà a casa del seu pare.

12Després de molt de temps, va morir la filla de Suè, la dona de Judà. Un cop passat el dol, Judà pujà a Tamnà a la tosa de les ovelles amb el seu amic Hirà, d’Odol·lam. 13Ho van comunicar a Tamar: «Mira, el teu sogre puja a Tamnà a la tosa de les ovelles». 14Ella aleshores es va treure els vestits de viuda, es cobrí amb un vel, es perfumà i es va asseure a l’entrada d’Enaïm, al camí de Tamnà. S’adonava que Selà ja s’havia fet gran i no li havia estat donada com a muller.

15Judà la va veure i, com que duia la cara tapada, la prengué per una prostituta. 16Es decantà del camí cap a ella i li digué: «Deixa’m que vingui amb tu». No sabia que fos la seva nora. Ella li fa: «¿Què em dónes per venir amb mi?» 17Li diu: «T’enviaré un cabrit del ramat». Li respon: «Prou, si em dónes alguna penyora fins que me l’enviïs». 18Li preguntà: «¿Quina penyora puc donar-te?» Ella li respon: «El teu segell, el teu cordó i el bastó que portes». Els hi va donar i va anar amb ella. I va quedar embarassada d’ell. 19Després ella s’alçà, se n’anà, es va treure el vel i es tornà a posar els vestits de viuda.

20Judà va enviar el cabrit per mitjà del seu amic d’Odol·lam amb l’encàrrec de retirar les penyores de mans de la dona, però aquell no la va trobar. 21Va preguntar a la gent del lloc «¿On és aquella prostituta que era a Enaïm, arran del camí?» Li contestaren: «No hi ha hagut mai cap prostituta aquí». 22Se’n tornà, doncs, a trobar Judà i li digué: «No l’he trobada. I fins la gent del lloc diuen que no hi ha hagut mai cap prostituta allí». 23Judà respongué: «Que s’ho guardi; encara es burlaria de nosaltres. Jo ja li he enviat aquest cabrit, i tu no l’has trobada».

24Al cap d’uns tres mesos van informar a Judà: «Tamar, la teva nora, s’ha prostituït, i fins està embarassada de la seva prostitució». Judà digué: «Traieu-la fora, i que sigui cremada». 25Quan la treien fora, envià a dir al seu sogre: «És de l’home de qui són aquestes coses que estic embarassada. Examina de qui són aquest segell, aquest cordó i aquest bastó». 26Judà els examinà i digué: «Té més raó que jo, perquè no l’he donada al meu fill Selà». I ja no va tenir més relacions amb ella.

27Quan li arribà l’hora del part, tenia un parell de bessons al ventre. 28Durant el part, un d’ells estengué una mà. La llevadora la prengué i hi lligà un fil vermell tot dient: «Aquest ha sortit primer». 29Però aquest retirà la mà, i llavors fou el seu germà que va sortir. Ella digué: «Quin esquinç, que has fet!» I li posaren el nom de Fares. 30Tot seguit va sortir el seu germà, que duia el fil vermell a la mà. I li posaren Zaré.

39 Josep, a l’Egipte.— 1Josep, doncs, havia estat endut a l’Egipte. Un egipci, Putifar, eunuc del Faraó i cap de guardes, el comprà als ismaelites que l’havien conduït allà. 2Jahvè era amb Josep, a qui tot reeixia estant a casa del seu amo, l’egipci. 3El seu amo s’adonà que Jahvè era amb ell i que tot allò que emprenia, Jahvè ho feia reeixir a les seves mans. 4Per això, Josep trobà gràcia als seus ulls i estigué al seu servei: el posà al cap de casa seva i li confià tot allò que li pertanyia. 5I des del moment que el posà al cap de casa seva i de tot allò que li pertanyia, Jahvè beneí la casa de l’egipci en gràcia de Josep: la benedicció de Jahvè s’estengué a tot allò que posseïa, a la casa i al camp. 6Confià, doncs, tot el que tenia a les mans de Josep, i amb ell, ja no es preocupà més de res, llevat de l’aliment que prenia. Josep era bell de figura i de cara.

Josep és temptat.— 7Després d’aquests fets, succeí que la dona del seu amo posà els ulls en Josep i li digué: «Dorm amb mi!» 8Però ell va refusar i digué a la dona del seu amo: «El meu amo no es preocupa amb mi de res de casa seva i m’ha confiat tot allò que li pertany. 9Ell mateix no és pas més gran que jo en aquesta casa: no em refusa res fora de tu, perquè ets la seva dona. ¿Com podria fer, doncs, un mal tan gran i pecar contra Déu?» 10I per més que ella instava Josep dia rera dia, ell no consentí mai de dormir al seu costat per donar-se-li.

11Un dia, entrà ell a la casa a fer el seu treball quan a dins no hi havia ningú de la gent de la casa. 12Ella l’estirà pel vestit tot dient-li: «Dorm amb mi!» Però ell, deixant-li el vestit a les mans, s’escapolí i sortí a fora. 13En veure que li havia deixat el vestit a les mans i que havia fugit a fora, 14es posà a cridar la gent de la casa i els digué «Mireu! Ens ha dut un hebreu per burlar-se de nosaltres! Se m’ha acostat per dormir amb mi, però jo m’he posat a cridar fort, 15i, en sentir que jo aixecava la veu i cridava, m’ha deixat a la vora el seu vestit, s’ha escapolit i ha sortit a fora». 16Ella posà el vestit al seu costat fins que l’amo tornà a casa. 17Aleshores li contà: «L’esclau hebreu que ens has dut se m’ha acostat per burlar-se de mi 18i, quan he aixecat la veu i he cridat, m’ha deixat a la vora el seu vestit i ha fugit a fora». 19En sentir l’amo el que li deia la seva dona: «Vet aquí el que m’ha fet el teu esclau», s’arborà de còlera. 20L’amo de Josep el féu agafar i ficar a la presó, allà on es trobaven tancats els presos del rei.

Josep a la presó.— Així, s’estigué a la presó. 21Però Jahvè era amb Josep: inclinà vers ell la seva bondat i el féu caure en gràcia als ulls del cap de la presó. 22Aquest confià a Josep tots els presos que hi havia a la presó, i tot allò que s’hi feia ho executava per mitjà d’ell. 23El cap de la presó no es preocupava de res del que estava a les seves mans, perquè Jahvè era amb ell i feia reeixir tot allò que emprenia.

40 Josep interpreta els somnis a la presó.— 1Després d’aquests fets, el coper i el flequer del rei d’Egipte van faltar contra el seu amo, el rei d’Egipte. 2El Faraó es va indignar contra els seus dos eunucs, el cap dels copers i el cap dels flequers, 3i els féu arrestar a casa del cap de guardes, a la presó on Josep es trobava pres. 4El cap de guardes els va assignar Josep perquè els servís, i passaren un quant temps reclosos.

5Una mateixa nit, tots dos, el coper i el flequer del rei d’Egipte, que es trobaven reclosos a la presó, van tenir un somni que tenia per a cada un la seva significació. 6Quan al matí Josep anà a trobar-los, s’adonà que estaven de mal humor 7i preguntà als eunucs que es trobaven reclosos amb ell a casa del seu amo: «Per què feu mala cara avui?» 8Ells li respongueren: «Hem tingut un somni, i no hi ha ningú per a interpretar-lo». Josep els digué: «¿No és a Déu a qui pertoquen les interpretacions? Conteu-m’ho doncs».

9El cap dels copers contà aleshores a Josep el somni que havia tingut: «He somniat que tenia un cep al meu davant, 10al cep hi havia tres sarments. Així que va brotar, va florir, i van madurar els grans dels raïms. 11Jo tenia a la mà la copa del Faraó, prenc els grans, els espremo dins la copa del Faraó i presento la copa a la mà del Faraó». 12Josep li digué: «Aquesta és la interpretació: els tres sarments són tres dies. 13D’aquí a tres dies, el Faraó et traurà, et restituirà al teu càrrec, i tu presentaràs la copa del Faraó a la seva mà com solies fer abans, quan eres el seu coper. 14Recorda’t de mi quan et vagi bé i fes-me el favor de recordar-me al Faraó perquè em faci sortir d’aquesta casa. 15Que em van arrabassar del país dels hebreus, i no he fet res aquí perquè em fiquessin a la presó».

16El cap dels flequers va veure que era una interpretació favorable i digué a Josep: «Jo també he somiat que duia tres paneres de pa blanc damunt del cap. 17A la panera de dalt de tot hi havia tota mena de pastes de les que sol menjar el Faraó, però els ocells se les menjaven de la panera de damunt del meu cap». 18Josep li respongué: «Aquesta és la interpretació: les tres paneres són tres dies. 19D’aquí a tres dies, el Faraó et traurà, et penjarà dalt d’un arbre, i els ocells es menjaran la carn del teu damunt».

20Efectivament, el tercer dia, que era l’aniversari del Faraó, aquest donà un banquet a tots els seus funcionaris, i enmig d’ells va fer treure el cap dels copers i el cap dels flequers. 21Va restituir el cap dels copers al seu càrrec de coper, i aquest presentà la copa a la mà del Faraó; 22i el cap dels flequers, el va penjar, tal com Josep els ho havia interpretat. 23Però el cap dels copers no es va recordar més de Josep, el va oblidar.

41 Somnis del Faraó.— 1Al cap de dos anys, el Faraó va tenir un somni. Es trobava a la vora del Nil, 2i va veure pujar del Nil set vaques de bell aspecte, grasses, que es posaven a pasturar enmig dels joncs. 3Darrera d’elles, set altres vaques lletges d’aspecte, magres, pujaven del Nil i se’ls posaven al costat, a la vora del riu. 4Les vaques lletges d’aspecte i magres devoraven les set vaques de bell aspecte i grasses. Aleshores el Faraó es despertà.

5Tornà a adormir-se i tingué un altre somni. Set espigues pujaven d’una mateixa tija, esponeroses i plenes. 6Però després d’elles brotaven espigues migrades, cremades pel vent de llevant. 7I les espigues migrades engoliren les set espigues esponeroses i plenes. Aleshores el Faraó es despertà: total, un somni.

8Al matí, amb l’esperit torbat, féu cridar tots els endevinaires de l’Egipte i tots els seus savis. El Faraó els contà els seus somnis, però ningú no els hi pogué interpretar. 9Llavors, el cap dels copers parlà així al Faraó: «Haig de confessar avui els meus mancaments. 10El Faraó s’havia irritat contra els seus servents i m’havia arrestat a casa del cap de guardes, a mi i el cap dels flequers. 11Una mateixa nit, ell i jo vam tenir un somni que tenia una interpretació diferent per a cada un. 12Hi havia allí amb nosaltres un jove hebreu, criat del cap de guardes. Li vam contar els nostres somnis, i ell ens els va interpretar: va donar a cada un la interpretació del seu somni. 13I, tal com ens ho va interpretar, així va passar: jo vaig ser restituït al meu càrrec, i l’altre fou penjat».

14Aleshores el Faraó féu cridar Josep, i el van treure corrents de la presó. Es va afaitar, es va canviar de vestits i es presentà al Faraó. 15El Faraó digué a Josep «He tingut un somni, i no hi ha ningú que el pugui interpretar. Però he sentit dir de tu que, si sents un somni, l’interpretes». 16Josep respongué al Faraó: «Jo, no. És Déu qui donarà una resposta favorable al Faraó».

17Aleshores el Faraó explicà a Josep: «En el meu somni, em trobava dret a la vora del Nil. 18Vet aquí que set vaques grasses, de bell aspecte, van pujar del Nil i es van posar a pasturar enmig dels joncs. 19Però vet aquí també que set altres vaques, miserables, lletges d’aspecte i magres, van pujar darrera d’aquelles: mai no n’he vistes de tan lletges a tota la terra d’Egipte. 20Les vaques magres i lletges van devorar les set primeres vaques, les grasses. 21Un cop dins del seu ventre, no es notava que hi haguessin entrat, perquè el seu aspecte era tan lleig com abans. Aleshores em vaig despertar. 22Després vaig veure també en somni set espigues plenes i boniques que pujaven d’una mateixa tija. 23Però vet aquí també que set espigues, migrades i cremades pel vent de l’est, van brostar després d’aquelles. 24I les espigues migrades engoliren les set espigues boniques. Ho he explicat als endevinaires, i no hi ha ningú que me’n doni la solució».

25Josep contestà al Faraó «El somni del Faraó no és més que un de sol: Déu ha anunciat al Faraó el que està a punt de fer. 26Les set vaques boniques són set anys, i les set espigues boniques són set anys: el somni no és més que un de sol. 27Les set vaques magres i lletges que pujaren després d’aquelles són set anys, com també les set espigues seques i cremades pel vent de l’est. Hi haurà set anys de fam. 28És el que he dit al Faraó. Déu ha mostrat al Faraó el que està a punt de fer. 29Vénen set anys d’una gran abundor a tot el país d’Egipte. 30Després d’ells, s’aixecaran set anys de fam: serà oblidada tota l’abundor al país d’Egipte, i la fam consumirà el país. 31L’abundor no serà més coneguda al país a causa d’aquesta fam que seguirà, perquè serà molt dura. 32Si el somni s’ha repetit dues vegades al Faraó, és que la cosa és ben decidida de part de Déu, i que Déu s’afanya a acomplir-la. 33Ara, doncs, que el Faraó busqui un home intel·ligent i assenyat, i que el constitueixi sobre el país d’Egipte. 34Que el Faraó tingui cura d’instituir prefectes sobre el país i que quinti el país d’Egipte durant els set anys d’abundor. 35Que aquells apleguin tots els queviures d’aquelles anyades bones que vindran, que emmagatzemin el blat sota la mà del Faraó com a provisió per a les ciutats i que el guardin. 36Aquestes provisions serviran després de reserva al país durant els set anys de fam que vindran al país d’Egipte, i el país no serà consumit per la fam».

Josep és exaltat.— 37La proposta va plaure al Faraó i als seus ministres, 38i el Faraó digué als seus ministres: «¿Podrem trobar cap home com aquest, que tingui l’esperit de Déu?» 39Aleshores el Faraó digué a Josep: «Després que Déu t’ha fet conèixer tot això, no hi ha ningú intel·ligent i assenyat com tu. 40Tu estaràs, doncs, al cap de casa meva, i tot el meu poble obeirà allò que tu manaràs. Només en el tron seré jo més gran que tu». 41El Faraó digué encara a Josep: «Mira, et constitueixo sobre tot el país d’Egipte». 42I el Faraó es tragué l’anell de la mà i el col·locà a la mà de Josep, li féu posar vestits de lli fi i li passà al coll el collar d’or. 43El féu muntar a la segona carrossa que tenia, i davant seu cridaven: «Atenció!» Així fou constituït sobre tot el país d’Egipte.

44El Faraó digué a Josep: «Jo sóc el Faraó, però sense el teu permís ningú no aixecarà la mà ni el peu a tot el país d’Egipte.» 45El Faraó imposà a Josep el nom de Safenat-Faneà i li donà per muller Asenet, la filla de Putifar, sacerdot d’On. I Josep va anar per tot el país d’Egipte.

46Josep tenia trenta anys quan es presentà davant del Faraó, rei d’Egipte. Després Josep va sortir de la presència del Faraó i va recórrer tot el país d’Egipte. 47Durant els set anys d’abundància, la terra va produir amb profusió, 48i ell va aplegar tots els queviures dels set anys d’abundància que hi hagué al país d’Egipte i diposità els queviures a les ciutats, col·locant a cada població els queviures dels camps del voltant. 49Josep va emmagatzemar el blat com la sorra del mar, en tal quantitat que renunciaren a fer-ne el compte, ja que ultrapassava tota mesura.

Fills de Josep.— 50Abans que arribessin els anys de la fam, nasqueren a Josep dos fills que li donà Asenet, la filla de Putifar, sacerdot d’On. 51Josep va posar al primogènit el nom de Manasés, «ja que Déu, digué, m’ha fet oblidar totes les meves penes i tota la família del meu pare». 52Al segon, li posà Efraïm, «ja que Déu, digué, m’ha fet fecund al país de la meva desgràcia»[73].

53Aleshores s’acabaren els set anys d’abundor que hi hagué al país d’Egipte, [74] 54i començaren a venir els set anys de fam, tal com Josep havia dit. A tots els països hi havia fam, mentre que hi havia pa a tot el país d’Egipte. 55Es deixà sentir també la fam a tot el país d’Egipte, i el poble demanà pa al Faraó a crits. I el Faraó digué a tot l’Egipte: «Aneu a Josep, feu allò que us dirà». 56La fam s’estenia per tota la terra. Llavors Josep va obrir tots els graners i va vendre blat a l’Egipte. La fam s’anà agreujant al país d’Egipte. 57De tota la terra, anaven cap a l’Egipte a comprar blat a Josep, ja que la fam s’agreujava per tota la terra.

42 Primer viatge dels germans de Josep a l’Egipte.— 1Veient Jacob que hi havia blat a l’Egipte, digué als seus fills: «¿Per què us esteu aquí mirant-vos l’un a l’altre? [75] 2He sabut que hi ha blat a l’Egipte. Baixeu-hi, doncs, i compreu-nos-en perquè puguem viure i no ens morim». 3Deu dels germans de Josep van baixar a comprar blat a l’Egipte. 4Però Benjamí, el germà de Josep, Jacob no el va deixar anar amb els seus germans, perquè es deia: «Que no li passi cap desgràcia».

5Els fills d’Israel anaren, doncs, a comprar blat enmig d’altres que hi feien via, ja que hi havia fam al país de Canaan. 6Josep tenia autoritat sobre el país, i ell era qui venia el blat a tot el món. Els germans de Josep arribaren i es prosternaren davant d’ell de cara a terra. 7Així que Josep va veure els seus germans, els va reconèixer, però se’ls presentà com estrany i, parlant-los durament, els preguntà «D’on veniu?» Ells respongueren: «Del país de Canaan, per comprar queviures». 8Encara que Josep reconegué els seus germans, ells no el reconegueren. 9Josep es recordà dels somnis que havia tingut sobre ells, i els digué: «Sou espies! Heu vingut per veure els llocs indefensos del país!» 10Ells protestaren: «No, senyor! Els teus servents han vingut a comprar queviures. 11Tots nosaltres som fills d’un mateix pare, som gent honrada, els teus servents no són espies». 12Els replicà: «Que sí, heu vingut per veure els llocs indefensos del país!» 13Li tornen a respondre: «Els teus servents som dotze germans, fills d’un mateix pare, a la terra de Canaan; el petit és encara avui amb el nostre pare, però un ja no existeix». 14Josep els diu encara: «És el que us estic dient, que sou uns espies! 15Passareu per aquesta prova: per la vida del Faraó, no marxareu d’aquí que no es presenti aquí el vostre germà petit. 16Envieu un de vosaltres a buscar el vostre germà; mentrestant, us quedareu presoners. Així seran provades les vostres paraules i es veurà si dieu la veritat. Si no, per la vida del Faraó que sou espies!» 17I els tancà tres dies a la presó.

18El tercer dia, Josep els digué: «Feu una cosa, i viureu, que jo temo Déu. 19Si sou gent honrada, que un dels vostres germans es quedi detingut a la presó; i vosaltres, aneu, emporteu-vos el gra per treure de la fam les vostres famílies 20i porteu-me el vostre germà petit. Així les vostres paraules seran cregudes, i no morireu». Així ho van fer. 21Es digueren l’un a l’altre: «Ben cert que avui expiem per causa del nostre germà. Vam veure la seva angoixa d’esperit, quan ens suplicava, i no el vam escoltar. Per això, ens ha vingut aquesta tribulació». 22Rubèn els respongué: «¿No us ho vaig dir jo, que no pequéssiu contra el minyó? Però vosaltres no em vau escoltar, i ara ens demanen comptes de la seva sang». 23Poc es pensaven ells que Josep els entenia, ja que hi havia l’intèrpret entre ells. 24Aleshores se n’apartà i es posà a plorar. Després hi tornà i els parlà. Prengué d’entre ells Simeó i l’arrestà davant d’ells.

Retorn a Canaan.— 25Josep manà després que omplissin de gra els atuells que duien, que tornessin el diner de cada un al seu sac i que els donessin provisions per al camí. I així els ho van fer. 26Ells van carregar el gra damunt dels ases i se’n van anar. 27Al lloc de pernoctar, un d’ells obrí el sac per donar gra al seu ase i veié el seu diner a la boca del sac. 28Va dir als seus germans: «M’han tornat el diner, mireu-lo al meu sac». I els féu un salt el cor. Tremolant, es deien l’un a l’altre: «¿Què és això que Déu ha fet amb nosaltres?» 29Arribats a casa del seu pare Jacob, a la terra de Canaan, li contaren tot allò que els havia passat: 30«L’home que és senyor del país ens va parlar durament i ens va prendre per espies. 31Nosaltres li vam respondre: «Som gent honrada i no pas espies. 32Som dotze germans, fills d’un mateix pare; un ja no existeix, i el petit encara viu avui amb el nostre pare a la terra de Canaan». 33Aleshores aquell home, senyor del país, ens va dir: «En això coneixeré si sou gent honrada: deixeu amb mi un dels vostres germans, i vosaltres preneu el gra per treure de la fam les vostres famílies i marxeu. 34Però podreu-me el vostre germà petit. Aleshores sabré que no sou espies, que sou gent honrada; us tornaré el vostre germà, i podreu traficar pel país».

35Llavors van buidar els sacs, i vet aquí que cadascun tenia al sac la seva bossa de diners. Quan veieren les seves bosses de diners, ells i el seu pare van agafar por. 36El seu pare Jacob els digué: «Em deixareu sense fills! Josep ja no existeix, Simeó tampoc, ¿i voleu perdre encara Benjamí? Tot es gira contra meu!» 37Aleshores Rubèn digué al seu pare «Pots fer morir els meus dos fills, si no te’l duc! Confia-me’l, que jo te’l tornaré». 38Però ell replicà: «El meu fill no baixarà pas amb vosaltres; el seu germà és mort, i ha quedat ell tot sol. Si li passava res pel camí que emprendreu, faríeu baixar amb dolor la meva vellesa al país dels morts».

43 Segon viatge dels germans de Josep a l’Egipte.— 1La fam continuava afeixugant el país. 2Quan hagueren acabat de menjar tot el gra que havien portat de l’Egipte el seu pare els digué: «Tornen a comprar-nos una mica de queviures». 3Judà li respongué: «Aquell home ens ho va ben assegurar: “No em veureu més, si el vostre germà no ve amb vosaltres”. 4Si et determines a enviar el nostre germà amb nosaltres, baixarem a comprar-te queviures. 5Però, si no el vols enviar, no hi baixarem, perquè aquell home ens va dir: “No em veureu més, si el vostre germà no ve amb vosaltres”. 6Israel digué: “¿Per què m’heu hagut de perjudicar anant a contar a aquell home que teníeu encara un altre germà?” 7Li respongueren: “És que aquell home ens va demanar amb insistència per nosaltres i per la nostra família preguntant: 'Viu encara el vostre pare? Teniu algun altre germà?'” Nosaltres, doncs, li vam respondre segons aquestes preguntes. ¿Podíem saber per ventura que ens diria: “Feu baixar el vostre germà?” 8Llavors Judà digué al seu pare Israel: “Deixa venir el noi amb mi. Anem, marxem, que puguem viure i no morir, ni nosaltres, ni tu, ni la nostra mainada. 9Jo en surto fiador, me’n podràs demanar comptes. Si no te’l porto, si no te’l poso davant dels ulls, en seré per sempre més culpable davant teu. 10Que, si no estiguéssim entretenint-nos, a hores d’ara ja hauríem tornat dues vegades”».

11Aleshores el seu pare Israel els digué: «Si ha de ser així, feu-ho. Preneu els millors productes de la terra en els vostres atuells i porteu-los com a obsequi a aquell home: un xic de reïna i un xic de mel, adragant i làdanum, pistatxos i ametlles. 12Preneu també més diner i restituïu personalment el diner que us van tornar a la boca dels sacs; potser va ser una equivocació. 13Preneu el vostre germà i marxeu, torneu a veure aquell home. 14Que El-Saddai us faci trobar gràcia davant d’aquell home i que us torni l’altre germà i Benjamí. I jo, si haig de perdre els meus fills, els perdré».

Trobament amb Josep. 15Els homes prengueren, doncs, el present, l’altre diner i Benjamí; marxaren i van baixar a l’Egipte. I es presentaren a Josep. 16Quan Josep veié Benjamí amb ells, digué al seu majordom: «Porta aquests homes a casa, mata després un cap de bestiar i prepara’l, que menjaran amb mi aquest migdia». 17L’home féu com Josep li havia dit, i dugué els homes a casa de Josep. 18Ells van agafar por perquè els duien a casa de Josep i es digueren: «Ens hi porten a causa del diner tornat als nostres sacs la primera vegada. Es tiraran contra nosaltres, ens cauran al damunt i ens prendran com a esclaus, amb els nostres ases». 19S’acosten, doncs, al majordom de Josep, i li parlen a la porta de la casa: 20«Perdona, senyor: quan vam baixar la primera vegada a comprar queviures, 21en arribar al lloc de passar la nit, vam obrir els sacs, i vet aquí que el diner de cadascun era a la boca del sac, el nostre diner ben comptat; i l’hem tornat amb nosaltres. 22Hem portat també més diner per comprar queviures. No sabem pas qui va posar el nostre diner als nostres sacs». 23Ell respongué: «Estigueu en pau, no tingueu por. El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs. Vaig rebre el vostre diner». I els tornà Simeó. 24L’home els féu entrar a casa de Josep i els donà aigua per a rentar-se els peus i farratge per als ases. 25I prepararen l’obsequi per a quan Josep vingués al migdia, ja que havien sentit que dinarien allà.

26Quan Josep entrà a casa, li donaren l’obsequi que portaven, tot prosternant-se fins a torre. 27Els demanà com estaven i els preguntà: «¿Està bo el vostre pare, aquell vell de qui em vau parlar? ¿Encara viu?» 28Respongueren: «El teu servent, el nostre pare, està bo, encara viu». I s’inclinaren i feren reverència. 29Aixecant els ulls, veié Benjamí, el seu germà, el fill de la seva mare, i preguntà: «¿És aquest el vostre germà petit de qui em vau parlar?» I afegí: «Que Déu et sigui propici, fill meu!» 30I Josep sortí de pressa, perquè el seu cor s’havia commogut pel seu germà i se li negaven els ulls; entrà a la seva cambra i es posà a plorar.

31Després es rentà la cara, sortí i, contenint-se, digué: «Serviu el dinar». 32I el serviren a part, a ells a part, i també a part als egipcis que menjaven amb ell; perquè els egipcis no poden menjar amb els hebreus: ho consideren una cosa abominable. 33Seien davant d’ell per ordre d’edat, del més gran al més petit, i tot era mirar-se estranyats l’un a l’altre. 34Ell feia portar-los menjars de la seva taula, i la porció de Benjamí era cinc vegades més grossa que la dels altres. Van beure, doncs, i es van alegrar amb ell.

44 La copa de Josep és trobada al sac de Benjamí.— 1Després Josep va manar al seu majordom: «Omple de queviures els sacs d’aquests homes, tant com en puguin portar, i posa també els diners de cadascun a la boca del sac. 2I posa la meva copa, la de plata, a la boca del sac del petit, junt amb els diners del seu gra». Ell ho va fer tal com Josep li havia manat. 3Al matí, quan es féu clar, van acomiadar els homes amb els seus ases.

4Quan havien sortit ja de la ciutat, no gaire lluny encara, Josep digué al seu majordom: «Alça’t, corre darrera aquests homes, atrapa’ls i digue’ls: «¿Com és que m’heu tornat mal per bé? 5La copa que heu robat, ¿no és aquella amb què beu el meu senyor, i en la qual sol endevinar?[76] Heu fet mal fet, obrant així». 6Els va atrapar, doncs, i els digué aquestes paraules. 7Ells li respongueren: «¿Per què parla així el nostre senyor? Lluny dels teus servents de fer una cosa semblant! 8T’hem tornat del país de Canaan els diners que vam trobar a la boca dels sacs. ¿Com, doncs, hauríem pogut robar or o plata de la casa del teu senyor? 9Que mori aquell dels teus servents en qui es trobi, i que tots nosaltres siguem també esclaus del teu senyor». 10Ell replicà: «Bé, que sigui tal com dieu. Aquell en qui es trobi em serà esclau, però els altres quedareu lliures». 11Cadascun va cuitar a descarregar el seu sac a terra i el va obrir. 12Els va escorcollar, començant pel més gran i acabant pel més petit, i la copa fou trobada al sac de Benjamí.

13Llavors es van esquinçar els vestits, van tornar a carregar els ases i se’n tornaren a la ciutat. 14Quan Judà i els seus germans entraren a la casa de Josep, ell encara hi era, i es prostraren a terra davant d’ell. 15Josep els preguntà: «¿Què és això que heu fet? ¿No sabíeu que un home com jo sap endevinar?» 16Judà respongué: «¿Què direm al meu senyor? ¿Com podrem parlar i justificar-nos? Déu ha trobat la maldat dels teus servents. Aquí ens tens esclaus del meu senyor, tant nosaltres com aquell a les mans del qual ha estat trobada la copa». 17Però ell replicà: «Lluny de mi obrar així. L’home a les mans del qual ha estat trobada la copa serà esclau meu. Vosaltres torneu en pau a casa del vostre pare».

Judà intercedeix per Benjamí.— 18Aleshores Judà se li acostà i li digué: «Permet, senyor meu, que el teu servent digui un mot al meu senyor, que no s’enutgi contra el teu servent, perquè ets com el Faraó. 19El meu senyor preguntava als seus servents: “¿Teniu encara pare o un altre germà?” 20I nosaltres vam respondre al meu senyor: “Encara tenim pare, vell, amb un fill petit, nascut a les seves velleses. El seu germà va morir, i de la seva mare ha quedat ell sol, i el seu pare se l’estima”. 21I tu deies als teus servents: “Feu-me’l baixar, que pugui posar els ulls damunt seu”. 22I nosaltres vam contestar al meu senyor: “Impossible que el noi abandoni el seu pare; si l’abandona, es morirà”. 23Però tu vas dir als teus servents: “Si el vostre germà petit no baixa amb vosaltres, no em veureu més”. 24Quan vam tornar a casa del teu servent, el nostre pare, li vam fer saber les paraules del meu senyor. 25I quan el nostre pare va dir: “Torneu a comprar-nos una mica de queviures”, 26li vam respondre: “No podem baixar-hi. Si el nostre germà petit ve amb nosaltres, hi baixarem. Ens és impossible de veure aquell home, si el nostre germà petit no és amb nosaltres”. 27Aleshores el teu servent, el nostre pare, ens va replicar: “Ja sabeu que la meva dona me’n va donar dos; 28l’un em va desaparèixer, i vaig exclamar: ‘Trossejat, trossejat!’ I no l’he vist mai més. 29Si ara em preneu també aquest del meu costat, i li passa cap desgràcia, fareu baixar en pena al país dels morts la meva vellesa”. 30Ara doncs, si torno a casa del meu pare, el teu servent, sense el noi amb nosaltres, com que estan molt units, 31quan s’adoni que el noi no hi és, es morirà. I els teus servents hauran fet baixar en pena al país dels morts la vellesa del teu servent, el nostre pare. 32El teu servent es va fer fiador del noi prop del meu pare amb aquestes paraules: “Si no te’l porto, que en sigui per sempre més culpable davant del meu pare”. 33Així, doncs, que el teu servent resti esclau del meu senyor en comptes del noi, i que el noi torni amb els seus germans. 34Perquè, ¿com puc tornar a casa del meu pare, si amb mi no hi ha el noi? Que no vegi la desgràcia que li sobrevindria al meu pare!»

45 Josep es fa conèixer. [77] 1Josep no pogué contenir-se més davant de tots els qui estaven al seu voltant i va cridar: «Feu sortir tothom del meu davant». Així, no hi havia ningú amb ell quan es féu conèixer als seus germans. 2Llavors cridà tot plorant, que ho sentí tot l’Egipte i també la casa del Faraó. 3Josep digué als seus germans: «Jo sóc Josep. Viu encara el meu pare?» Però els seus germans no li podien respondre res, de tan esglaiats que estaven davant seu. 4Aleshores Josep digué als seus germans: «Acosteu-vos cap a mi». Un cop s’hagueren acostat, els tornà a dir: «Jo, sóc Josep, el vostre germà que venguéreu a l’Egipte. 5Que no us dolgui ara ni us indigneu contra vosaltres d’haver-me venut aquí; que Déu em va enviar davant vostre per conservar-vos la vida. 6Ja fa dos anys que hi ha fam al país i durant uns altres cinc anys no hi haurà conreu ni sega. 7Déu em va enviar davant vostre per assegurar-vos la supervivència a la terra i salvar-vos la vida d’una manera prodigiosa. 8No sou, doncs, vosaltres que em vau enviar aquí, sinó que és Déu qui m’ha posat com a pare[78] del Faraó i com a senyor de tota la seva casa i sobirà de tota la terra d’Egipte. 9Afanyeu-vos, torneu a casa del meu pare i digueu-li: «Això diu el teu fill Josep: Déu m’ha constituït senyor de tot l’Egipte. Baixa al meu costat, no triguis, 10que viuràs al país de Guesen i estaràs a prop meu, tu, els teus fills, els teus néts, les teves ovelles, les teves vaques, amb tot el que tens. 11Allà et mantindré —que encara queden cinc anys de fam— perquè ni tu, ni la teva casa, ni tot allò que et pertany estigueu en la misèria». 12Ja veieu amb els vostres ulls, vosaltres i el meu germà Benjamí, que us parlo amb la meva pròpia boca. 13Feu saber també al meu pare tota la meva glòria a l’Egipte i tot el que heu vist. Afanyeu-vos, feu baixar aquí el meu pare». 14I es llançà al coll del seu germà Benjamí tot plorant. Benjamí es posà a plorar també, abraçat amb ell. 15Besà tots els seus germans i plorà, abraçat amb ells. Després d’això, els seus germans es posaren a parlar amb ell.

Invitació del Faraó.— 16Per la casa del Faraó corria la notícia que havien arribat els germans de Josep, i tant el Faraó com els seus ministres ho van veure amb bons ulls. 17Aleshores el Faraó parlà així a Josep: «Digues als teus germans: «Feu això: carregueu les vostres bèsties i marxeu, aneu al país de Canaan. 18Preneu el vostre pare i les vostres famílies, i veniu al meu costat, que us donaré el millor de la terra d’Egipte i menjareu de l’abundor del país». 19Dóna també aquesta ordre: «Feu això: procuren-vos del país d’Egipte carros per a la vostra mainada i per a les dones, preneu el vostre pare i veniu. 20Que no us dolgui el que deixareu, que el millor de tota la terra d’Egipte és per a vosaltres».

Comiat i retorn a Canaan.— 21Els fills d’Israel ho feren així. Josep els donà carros segons l’ordre del Faraó i provisions per al camí. 22A tots ells, els donà vestits de mudar, però a Benjamí li donà tres-centes peces de plata i cinc vestits de mudar. 23Així mateix envià al seu pare deu ases carregats del millor de l’Egipte i deu someres carregades de blat, pa i provisions per al viatge del seu pare. 24Així acomiadà els seus germans i els digué: «No us discutiu pel camí!» 25Pujaren, doncs, de l’Egipte i arribaren al país de Canaan, a casa del seu pare Jacob, 26i li anunciaren: «Josep encara és viu! I més encara, és el sobirà de tot el país d’Egipte». Però el seu cor es quedà fred, perquè no se’ls creia. 27Però li contaren tot el que Josep els havia dit, i veié els carros que Josep enviava per prendre’l. Aleshores l’esperit del seu pare Jacob es va revifar. 28I Israel digué: «Prou! El meu fill Josep encara és viu. Hi aniré i el veuré abans de morir!»

46 Jacob i la seva família van a l’Egipte.— 1Jacob va marxar amb tot el que tenia i arribà a Beer-Sabé, on sacrificà víctimes al Déu del seu pare Isaac. 2Déu va parlar a Israel en una visió nocturna: «Jacob, Jacob!» Ell respongué: «Aquí em teniu». 3Li digué: «Jo sóc Déu, el Déu del teu pare. No temis de baixar a l’Egipte, que allà faré de tu una gran nació. 4Baixaré amb tu a l’Egipte i d’allí et faré també pujar. I Josep et tancarà els ulls». 5Jacob partí de Beer-Sabé, i els fills d’Israel s’emportaren el seu pare Jacob, la mainada i les dones en els carros que el Faraó havia enviat per portar-lo. 6Prengueren també el bestiar i tots els béns que havien adquirit al país de Canaan, i Jacob amb tota la seva descendència se n’anà a l’Egipte. 7Els seus fills i els seus néts, les seves filles i les seves nétes, tota la seva descendència, se’ls endugué amb ell a l’Egipte.

Cens de la família de Jacob.— 8Aquests són els noms dels fills d’Israel que anaren a l’Egipte: Jacob i els seus fills Rubèn, el primogènit de Jacob, 9i els fills de Rubèn: Henoc, Fal·lú, Hesron i Carmí. 10Fills de Simeó: Jamuel, Jamín, Ahod, Jaquín, Sohar i Saül, fill de la cananea. 11Fills de Leví: Guerson, Cahat i Merarí. 12Fills de Judà: Er, Onan, Selà, Fares i Zaré. Però Er i Onan ja havien mort al país de Canaan. Els fills de Fares foren: Hesron i Hamul. 13Fills d’Issacar: Tolà, Fuà, Job i Semron. 14Fills de Zabuló: Sàred, Elon i Jahelel. 15Aquests són els fills que Lia donà a Jacob a Fadan-Aram, a més de la seva filla Dina. En total, entre fills i filles, trenta-tres persones. 16Fills de Gad: Sefion, Haguí, Suní, Esebon, Herí, Arodí i Arelí. 17Fills d’Aser: Jamné, Jesuà, Jesuí, Berià i la seva germana Sara. Fills de Berià: Hèber i Melquiel. 18Aquests són els fills que Zelfà, donada per Laban a la seva filla Lia, va infantar a Jacob: setze persones. 19Fills de Raquel, muller de Jacob: Josep i Benjamí. 20A Josep li nasqueren al país d’Egipte Manasés i Efraïm, que li va donar Asenet, filla de Putifar, sacerdot d’On. 21Fills de Benjamí: Bela, Bècor, Asbel, Guerà, Naaman, Equí, Ros, Mofim, Ofim i Ared. 22Aquests són els fills de Raquel que nasqueren a Jacob. Entre tots, catorze persones. 23Fill de Dan: Husim. 24Fills de Neftalí: Jasiel, Guní, Jèser i Sal·lem. 25Aquests són els fills que Balà, donada per Laban a la seva filla Raquel, va infantar a Jacob. Entre tots, set persones. 26Totes les persones de la família de Jacob, sortides d’ell, que anaren a l’Egipte, a part les nores de Jacob, foren en total seixanta-sis persones. [79] 27Els fills de Josep que li nasqueren a l’Egipte foren dues persones. Total de les persones de la família de Jacob que anaren a l’Egipte: setanta.

Trobament de Jacob amb Josep.— 28Jacob envià Judà davant seu a Josep perquè anés al seu encontre a Guesen, i arribaren a la terra de Guesen. 29Josep féu enganxar aleshores la seva carrossa i se’n pujà a Guesen a l’encontre del seu pare Jacob. En trobar-se al seu davant, se li llançà al coll i plorà abraçat amb ell una bona estona. 30Israel digué a Josep: «Ara ja em puc morir, després d’haver-te vist i de saber que encara vius!»

Josep recomana els seus al Faraó.— 31Després Josep digué als seus germans i a la família del seu pare: «Pujaré a donar la noticia al Faraó i li diré: “Han vingut els meus germans i la família del meu pare, que estaven al país de Canaan. 32Són pastors d’ovelles, tenen bestiar i han dut les ovelles i els bous i tot el que tenien”. 33Així, doncs, quan el Faraó us cridi per preguntar-vos: “¿Quin és el vostre ofici?”, 34li respondreu: “Els teus servents som pastors des de la nostra joventut fins ara, tant nosaltres com els nostres pares”. Així podreu viure a la terra de Guesen». Perquè els egipcis detesten tots els pastors d’ovelles.

47 Josep presenta la seva família al Faraó.— 1Josep anà a comunicar al Faraó: «El meu pare i els meus germans, amb les seves ovelles i els seus bous i amb tot el que tenien, han arribat del país de Canaan i són aquí, a la terra de Guesen». 2Prengué cinc dels seus germans i els presentà al Faraó. 3El Faraó preguntà als seus germans: «¿Quin és el vostre ofici?» Respongueren: «Els teus servents som pastors d’ovelles, tant nosaltres com els nostres pares». 4I continuaren: «Hem vingut per viure com a forasters al país, ja que no hi ha pasturatge per als ramats dels teus servents: la fam plana damunt el país de Canaan. Deixa, doncs, viure els teus servents a la terra de Guesen». 5El Faraó digué llavors a Josep: «Ja que el teu pare i els teus germans han vingut a trobar-te, 6al teu davant hi ha el país d’Egipte. Fes viure el teu pare i els teus germans a la regió més bona. Que visquin a la terra de Guesen. I, si saps que entre ells n’hi ha d’experts, posa’ls de majorals del bestiar dels meus dominis». 7Aleshores Josep féu venir el seu pare Jacob i el presentà al Faraó. Així que Jacob hagué complimentat el Faraó, 8aquest li preguntà: «Quants anys tens?» 9Jacob respongué al Faraó: «La meva vida errant ha estat de cent trenta anys. Pocs i dolents han estat els anys de la meva vida, i no han aconseguit l’edat dels meus pares, els anys de la seva vida errant». 10Jacob tornà a saludar el Faraó i sortí de la seva presència. 11Josep va establir el seu pare i els seus germans, i els donà possessió al país d’Egipte, a la regió més bona, la de Ramsés, tal com havia ordenat el Faraó. 12Josep va proveir d’aliment el seu pare, els seus germans i tota la família del seu pare, segons la mainada.

Josep acumula riqueses per al Faraó.— 13La fam era tan greu que ja no hi havia pa enlloc del país. A Egipte i a Canaan la gent defallia de tanta fam. 14Josep, mentrestant, acumulava tots els diners que hi havia a Egipte i a Canaan a canvi del gra que li compraven, i ingressava aquests diners al tresor del faraó. 15Però quan es van haver acabat els diners al país d’Egipte i al de Canaan, tots els egipcis van recórrer a Josep dient: «Dóna’ns pa. ¿Has de veure com morim de fam, perquè ja no tenim diners?»16Josep els contestà: «—Si heu acabat els diners, porteu-me el bestiar, i jo us donaré menjar a canvi del bestiar.» 17Ells duien el seu bestiar a Josep, i aquest els procurava menjar a canvi dels cavalls, a canvi dels ramats d’ovelles i cabres i de vaques, i a canvi dels ases. Durant tot aquell any, Josep els va assegurar el pa a canvi dels seus ramats. 18Va passar tot un any, i l’any següent els egipcis tornaren a dir a Josep: «Senyor, no et podem pas amagar que els diners s’han acabat i que el bestiar està en mans del nostre senyor. Ara només tenim a disposició del nostre senyor la nostra persona i les nostres terres. 19¿Hem de morir de fam sota els teus ulls i s’han de perdre els nostres camps? Compra’ns a nosaltres amb les nostres propietats a canvi de pa: tots nosaltres, amb les nostres propietats, serem esclaus del faraó. Però dóna’ns llavor perquè puguem sobreviure i les nostres terres no es tornin ermes.» 20Josep va comprar per al faraó totes les terres d’Egipte, perquè un per un tots els egipcis venien el seu camp, obligats per la fam. Així, el país sencer va acabar essent propietat del faraó. 21D’un cap a l’altre d’Egipte, Josep va reduir el poble a l’esclavitud. 22Les úniques terres que no va comprar foren les dels sacerdots, ja que hi havia un decret del faraó a favor d’ells. Els sacerdots vivien de la ració que el faraó els passava, i per això no hagueren de vendre les seves propietats. 23Josep va dir al poble: «Avui us he comprat, a vosaltres i les vostres terres, per al faraó. Aquí teniu la llavor per a sembrar els camps. 24Al moment de la collita, en donareu una cinquena part al faraó, mentre que les altres quatre parts seran per a vosaltres: us serviran per a sembrar els camps i per a alimentar-vos, vosaltres, les vostres famílies i els vostres infants.» 25Ells respongueren: «Ens has salvat la vida. Que trobem només favor als ulls del nostre senyor, i serem esclaus del Faraó». 26Josep féu una llei, que vigeix fins al dia d’avui, que la cinquena part de la terra d’Egipte seria per al Faraó. Només les terres dels sacerdots no eren del Faraó.

Últimes voluntats de Jacob.— 27Els israelites visqueren a la terra d’Egipte, a la regió de Guesen. Van adquirir propietats, van ser fecunds i es multiplicaren molt. 28Jacob visqué disset anys al país d’Egipte, i la seva vida durà cent quaranta-set anys. 29Com que a Israel se li acostava la mort, cridà el seu fill Josep i li digué: «Si mereixo el teu afecte, posa la mà sota la meva cuixa, sigues bo i fidel amb mi, i no m’enterris a l’Egipte. 30Quan vagi a reposar amb els meus pares, trasllada’m de l’Egipte i enterra’m al seu sepulcre». Ell respongué: «Ho faré tal com dius». 31Insistí: «Jura-m’ho». Ell li ho jurà. I Israel s’inclinà damunt la capçalera del llit.

48 Jacob adopta i beneeix els dos fills de Josep.— 1Després d’aquests fets, van dir a Josep: «El teu pare està malalt». Aleshores prengué amb ell els seus dos fills Manasés i Efraïm 2i féu comunicar a Jacob: «El teu fill Josep ha vingut aquí». Jacob, fent un esforç, s’assegué al llit 3i digué a Josep: «El-Saddai se’m va aparèixer a Luz, al país de Canaan, em va beneir i em digué: “Jo et faré fecund i et multiplicaré, et convertiré en un aplec de pobles i donaré aquesta terra a la teva posteritat, després de tu, en possessió perpètua.” 5Així, doncs, els teus dos fills Manasés i Efraïm, que et van néixer a l’Egipte abans que jo hi vingués, que siguin meus com m’ho són Rubèn i Simeó. 6Pel que fa als fills que has engendrat després d’ells, que siguin teus. En la seva herència seran designats pel nom dels seus germans. 7Quan jo tornava de Fadan, la teva mare Raquel va morir als meus braços al país de Canaan, pel camí, abans d’arribar a Efrata, i la vaig enterrar allí, al camí d’Efrata (això és, Bet-Lèhem)». 8En veure Israel els fills de Josep, preguntà: «Qui són aquests?» 9Josep respongué al seu pare: «Són els fills que Déu m’ha donat aquí». Li digué: «Acosta-me’ls, perquè me’ls posi damunt la falda»[80]. 10Els ulls de Jacob eren entelats per la vellesa, i no hi veia. Els hi va acostar, i ell els va besar i abraçar. 11Israel digué a Josep: «No em pensava pas tornar-te a veure, i mira, Déu m’ha fet veure’t a tu i els teus descendents». 12Josep els tragué de la seva falda i es prosternà de cara a terra.

13Llavors Josep els prengué tots dos, Efraïm amb la dreta, a l’esquerra d’Israel, i Manasés amb l’esquerra, a la dreta d’Israel, i els hi acostà. 14Però Israel estengué la mà dreta i la posà damunt el cap d’Efraïm, per bé que fos el petit, i posà la mà esquerra damunt el cap de Manasés, encreuant les mans —Manasés, de fet, era el gran[81]. 15I els beneí així: «Que el Déu a la presència del qual van fer via els meus pares Abraham i Isaac, el Déu que m’ha pasturat des que visc fins avui, 16l’àngel que m’ha deslliurat de tot mal, beneeixi aquests nois, i que en ells sigui perpetuat el meu nom i el nom dels meus pares Abraham i Isaac, i que, com els peixos, es multipliquin en gran nombre a la terra». 17En adonar-se Josep que el seu pare posava la mà dreta damunt el cap d’Efraïm, li va desplaure. Prengué la mà del seu pare per passar-la del cap d’Efraïm al cap de Manasés 18i digué al seu pare: «Així no, pare, que és aquest el primogènit. Poseu-li la dreta damunt el cap». 19Però el seu pare s’hi va negar: «Ja ho sé, fill meu, ja ho sé. També ell arribarà a ser un poble i també ell serà gran. Però el seu germà petit serà més gran que ell, i la seva posteritat arribarà a ser una multitud de pobles». 20I aquell dia els beneí així: «Israel es valdrà de vosaltres per beneir i dirà: “Que Déu et faci com Efraïm i Manasés”». Així anteposà Efraïm a Manasés.

21Acabat, Israel digué a Josep: «Mira, estic a punt de morir, però Déu serà amb vosaltres i us farà tornar a la terra dels vostres pares. 22I jo et dono una porció de més que als teus germans, que amb l’espasa i amb l’arc vaig prendre als amorreus».

49 Benediccions profètiques de Jacob.— 1Jacob cridà els seus fills i els digué: «Aplegueu-vos, que us anunciaré el que us passarà als últims temps.

2Ajunteu-vos, escolteu, fills de Jacob,
escolteu el vostre pare Israel.

3Rubèn, tu ets el meu primogènit,
la meva força, les primícies del meu vigor,
excés de dignitat i excés de força,
4com l’aigua bullies; però no sobresortiràs,
perquè vas pujar al llit del teu pare,
vas profanar el meu llit.

5Sirneó i Leví, udolants,
instruments de violència, les seves xarxes.
6Que la meva ànima no entri al seu complot,
que el meu esperit no s’ajunti al seu grup,
perquè en la seva ira van matar homes,
mutilaren toros per caprici.
7Maleïda sigui la seva ira pel seu rigor,
maleït sigui el seu furor per la seva duresa.
Els dispersaré per Jacob,
els escamparé per Israel.

8Judà, els teus germans et lloaran,
la teva mà es posarà al coll del teu contrari,
els fills del teu pare s’inclinaran davant teu.
9Ets un cadell de lleó, Judà;
tornes de la caça, fill meu.
S’ha ajupit, s’ha ajagut com un lleó,
com una lleona; ¿qui el farà aixecar?
10El ceptre no serà mai pres de Judà,
ni la vara de sobirà d’entre els seus peus,
fins que vingui aquell de qui és
i al qual és deguda l’obediència dels pobles.
11Lliga al cep el seu pollí,
i a la parra el fill de la seva somera;
renta amb vi la seva roba,
amb sang de raïm el seu vestit.
12Té els ulls tèrbols de vi;
les dents, blanques de llet.
13Zabuló resideix a la vora del mar,
s’està al sorral de les naus,
amb la gropa girada cap a Sidó.

14Issacar és un ase ossut
que s’ajaça d’un estable a un altre.
15S’ha adonat que el repòs és cosa bona,
que el país era agradable.
Ajup l’espatlla per traginar
i es resigna al jou de l’esclavatge.

16Dan jutjarà el seu poble
com qualsevol tribu d’Israel.
17Que Dan sigui un llop vora el camí,
una serp prop del viarany,
que mossegui la pota del cavall,
i caigui d’esquena el cavaller.
18La teva salvació espero, Jahvè!

19Gad, l’assalten els bandits, i ell corre i els encalça.

20Aser, el seu pa és abundant,
dóna menjars de rei.

21Neftalí és una cérvola lleugera,
que infanta cérvols gentils.

22Josep és un plançó prop de la font;
les branques pugen sobre el mur.
23L’exasperaren, li llançaren sagetes,
l’atacaren els arquers.
24Però se li trencà la corda de l’arc,
els braços poderosos s’arreplegaren
per la força del brau de Jacob,
pel nom del pastor d’Israel.
25Que el Déu del teu pare t’ajudi
i El-Saddai et beneeixi:
benediccions del cel a dalt,
benediccions de les aigües esteses sota terra,
benediccions de mamelles i matrius.
26Les benediccions del teu pare i de la teva mare
s’han alçat fins a les muntanyes seculars,
fins als confins de les collades eternes.
Que reposin sobre el cap de Josep,
sobre el front del príncep dels seus germans.

27Benjamí és un llop rapaç,
al matí devora una presa
i al vespre reparteix les despulles».

28Totes aquestes són les dotze tribus d’Israel, i això és el que el seu pare els digué en beneir-les. Les beneí a cadascuna segons la benedicció que els convenia.

Última recomanació i mort de Jacob.— 29Acabat, els féu aquesta recomanació: «Me’n vaig a reunir-me al meu poble. Enterreu-me a la vora dels meus pares, a la cova del camp d’Efron, l’hitita. 30A la cova del camp de Macpelà, enfront de Mambré, al país de Canaan, el camp que Abraham va comprar a Efron, l’hitita, com a sepulcre en propietat. 31Allí van enterrar Abraham i la seva dona Sara; allí van enterrar Isaac i la seva dona Rebeca; allí vaig enterrar Lia. 32Són el camp i la cova adquirits als hitites».

33Quan Jacob acabà de fer les recomanacions als seus fills, replegà els peus al llit i expirà. I fou ajuntat als del seu poble.

50 Exèquies de Jacob. 1Aleshores Josep es llançà sobre la cara del seu pare, el cobrí de llàgrimes i el besà. 2Després, Josep encomanà als metges que estaven al seu servei que embalsamessin el seu pare. I els metges embalsamaren Israel. 3Hi van esmerçar quaranta dies, que és el temps que requereix l’embalsamament. L’Egipte el va plorar setanta dies. 4Passats els dies del dol, Josep parlà així a la casa del Faraó: «Si em teniu en consideració, parleu per mi al Faraó i digueu-li: 5“El meu pare em va fer fer aquest jurament: 'Estic a punt de morir; enterra’m al sepulcre que em vaig excavar al país de Canaan. Ara, doncs, voldria anar a enterrar el meu pare; ja tornaré'”». 6El Faraó va respondre: «Vés i enterra el teu pare, tal com et va fer jurar». 7Josep va pujar a enterrar el seu pare, i amb ell van pujar tots els funcionaris del Faraó, els dignataris de la seva cort i els dignataris del país d’Egipte, 8així com tota la família de Josep, els seus germans i la família del seu pare. Només la mainada, les ovelles i les vaques es van quedar a la regió de Guesen. 9Amb ell pujaren també carros i conductors, fins a compondre un seguici molt considerable. 10Així que arribaren a l’era d’Atad, que és a l’altra banda del Jordà, hi van fer una gran i solemne lamentació, i Josep va celebrar pel seu pare un dol de set dies. 11Quan els habitants del país, els cananeus, veieren el dol de l’era d’Atad, digueren: «Quin gran dol per l’Egipte!» Per això, anomenen aquell lloc Abel-Misraim, que és a l’altra banda del Jordà. 12Els seus fills van fer amb ell tal com els havia manat. 13El portaren al país de Canaan i l’enterraren a la cova del camp de Macpelà, que Abraham havia adquirit d’Efron, l’hitita, com a sepulcre en propietat, enfront de Mambré. 14Un cop enterrat el seu pare, se’n tornà a l’Egipte amb els seus germans i amb tots els qui havien pujat amb ell per enterrar el seu pare.

Josep consola els seus germans.— 15Veient que el seu pare havia mort, els germans de Josep es digueren: «Vejam si ara Josep ens perseguirà i ens voldrà fer pagar tot el mal que li vam fer!» 16Així enviaren a dir a Josep: «El teu pare, abans de morir, ens va manar: 17“Parleu així a Josep: 'Per favor, perdona als teus germans el seu crim i el seu pecat, tot el mal que et van fer. Perdona, per favor, el pecat dels servents del Déu del teu pare!'”». Josep plorava mentre li parlaven. 18Els seus germans hi anaren i, tirant-se-li als peus, li digueren: «Aquí ens tens com esclaus». 19Però Josep els contestà: «No tingueu por. És que em puc posar en lloc de Déu? 20Cert que vosaltres vau maquinar un mal contra mi, però Déu tenia la intenció de convertir-lo en bé, per acomplir el que es realitza avui: salvar la vida a un poble nombrós. 21No tingueu por, doncs, que jo us mantindré juntament amb la vostra mainada». I els va consolar tot parlant-los amb afecte.

Últims dies i mort de Josep.— 22Josep, amb la família del seu pare, va habitar a l’Egipte, i visqué cent deu anys. 23Josep arribà a veure els néts d’Efraïm, i fins els fills de Maquir, fill de Manasés, van néixer a la falda de Josep. 24Finalment, Josep digué als seus germans: «Estic a punt de morir. Déu us visitarà i us farà pujar d’aquest país al país que va prometre amb jurament a Abraham, Isaac i Jacob». 25I féu jurar als fills d’Israel: «Quan Déu us visitarà, us endureu d’aquí els meus ossos».

26Josep va morir a l’edat de cent deu anys. L’embalsamaren i el posaren en un sarcòfag a l’Egipte.