Segon llibre dels macabeus (2M. 1,1-15,39)[622]

Carta als jueus d’Egipte (2M. 1,1-2,18)[623]

1 Salutació.— 1Als germans que viuen a l’Egipte, els jueus de Jerusalem i del país de la Judea, els desitgen pau i prosperitat. 2Que Déu us ompli de béns i tingui present la seva aliança amb Abraham, Isaac i Jacob, els seus fidels servents. 3Que us mogui a tots a venerar-lo i a fer la seva voluntat amb cor generós i amb esperit amatent. 4Que obri els vostres cors a la seva llei i als seus manaments, us doni pau 5i escolti les vostres pregàries; que us torni la seva amistat i no us abandoni en temps dolents. 6Estem aquí pregant per vosaltres.

7L’any cent seixanta-nou, durant el regnat de Demetri, nosaltres, els jueus, us vam escriure: «Quan era més forta la tribulació que aquells anys ens havia caigut a sobre —fou a partir del moment que Jasó i els qui el seguien apostataren de la terra santa i del regne, 8van incendiar la gran porta del temple i van vessar sang innocent—, nosaltres suplicàrem el Senyor, i vam ser escoltats: vam oferir un sacrifici i flor de farina, encenguérem els llums del lampadari i vam presentar els pans». 9I ara us tornera a escriure, perquè celebreu els dies dels Tabernacles del mes de Casleu. Any cent vuitanta-vuit.

Mort d’Antíoc Epifanés.— 10Els de Jerusalem i els de la Judea, el senat dels ancians i Jades, saluden Aristòbul, mestre del rei Ptolemeu —oriünd, però, de la família dels sacerdots ungits—, i els jueus que hi ha a l’Egipte. 11Salvats de grans perills per Déu, li donem profundament gràcies, ara que ja estem preparats a lluitar contra el rei; 12perquè fou ell qui llançà fora els qui es preparaven per lluitar contra la ciutat santa. 13En efecte, quan el general es dirigia a Pèrsia, voltat d’aquell exèrcit que semblava irresistible, fou trossejat al temple de Nanea, gràcies a un engany de què es van servir els sacerdots de Nanea. 14Amb el pretext d’esposar-se amb la deessa, Antíoc es va presentar allí amb els seus amics; l’intent era d’apoderar-se dels grans tresors, a títol de dot. 15Els sacerdots del temple de Nanea els hi van presentar. Antíoc, aleshores, s’encaminà amb uns quants cap al recinte del santuari. Quan fou dins, els sacerdots tancaren el temple 16i, obrint la porta secreta del sostre, abateren a cops de pedra el general: els feren a trossos, els tallaren els caps i els llençaren als de fora. 17Que en totes les coses sigui beneït el nostre Déu, que lliurà a la mort els impiadosos.

La festa de la dedicació i el foc perpetu del temple.— 18Com que el dia vint-i-cinc de Casleu hem de celebrar la purificació del temple, hem cregut que calia comunicar-vos-ho, perquè vosaltres celebreu també la festa dels Tabernacles i del foc, quan Nehemies, el qui reconstruí el temple i l’edifici del santuari, oferí les primeres víctimes. 19El temps que els nostres pares eren deportats cap a Pèrsia, els piadosos sacerdots d’aleshores van prendre en secret foc de l’altar dels sacrificis i l’amagaren ben segur al fons d’un pou sec, de manera que ningú no va saber el lloc. 20Passats molts anys, quan Déu va voler, Nehemies, tramés pel rei de Pèrsia, envià els descendents d’aquells sacerdots a buscar el foc que els seus pares havien amagat. Quan ens comunicaren que no hi havien trobat foc, sinó una aigua espessa, els manà que en traguessin i la portessin. 21Al moment d’oferir els sacrificis, Nehemies va manar que ruixessin amb l’aigua la llenya i el que hi havia sobre. 22Ho van fer així i, passada una estona, brillà el sol, fins aleshores tapat per un núvol, i encengué un foc tan gran, que meravellà tothom. 23Consumit el sacrifici, els sacerdots començaren amb tothom una pregària; començava Jonatàs, i tots els altres contestaven com Nehemies. 24I la pregària era d’aquesta manera:

«Senyor, Senyor i Déu, creador de totes les coses, que sou temible i fort, just i misericordiós, 25l’únic generós, vós sol sou just i totpoderós i etern; que salveu Israel de tot mal, que escollíreu els nostres pares, i els santificàreu. 26Accepteu aquest sacrifici per tot el vostre poble d’Israel, conserveu la vostra heretat i santifiqueu-la plenament. 27Aplegueu els nostres dispersats, doneu la llibertat als qui són esclaus entre els pagans, poseu la vostra mirada sobre els qui són tinguts per no res i menyspreats. I que coneguin els pagans que vós sou el nostre Déu. 28Afligiu els qui ens volen dominar i ens ultratgen en el seu orgull. 29Planteu el vostre poble al vostre lloc sant, tal com ho havia dit Moisès».

30Els sacerdots cantaven els himnes. 31Quan el sacrifici fou consumit, Nehemies manà de ruixar amb l’aigua que quedava unes grans pedres. 32Així que ho van fer, s’alçà una flamarada, que quedà absorbida per la llum que brillava davant, la que venia de l’altar. 33Quan el fet esdevingué públic, i van comunicar al rei dels perses que en el lloc on els sacerdots deportats havien amagat el foc aparegué aquella aigua amb què els homes de Nehemies santificaren els sacrificis, 34el rei manà que, un cop comprovat l’esdeveniment, voltessin el lloc amb una tanca, i en féu un lloc sagrat. 35I en rebia molts dons, que es repartia amb aquells a qui en concedí la mercè. 36La gent de Nehemies anomenaren aquella aigua neftar, que vol dir purificació. Però correntment se’n diu neftai.

2 L’arca i els objectes de culte amagats per Jeremies[624].— 1Alguns documents diuen que el profeta Jeremies manà als qui eren deportats que s’enduguessin foc, tal com hem indicat, 2i que feia recomanacions als deportats, després de donar-los la Llei, perquè no oblidessin els manaments del Senyor, i els seus cors no es desviessin en veure imatges d’or i de plata i tot l’esplendor que les voltava. 3I entre altres coses semblants que els deia, els exhortava a no apartar dels seus cors la Llei. 4Es diu també en aquest escrit que el profeta, per una revelació que tingué, va manar que el seguís el tabernacle i l’arca, i que sortí cap a la muntanya des d’on Moisès veié l’heretat de Déu. 5En arribar-hi, Jeremies trobà com una casa en forma de cova, dins la qual portà el tabernacle, l’arca i l’altar dels perfums, i en tapà l’entrada. 6Alguns dels qui l’havien acompanyat hi van tornar, amb la idea de posar senyals al camí, però no el van poder trobar. 7Quan ho va saber Jeremies, els ho reprotxà, dient: «Aquest lloc restara ignorat fins que Déu aplegui tot el poble i els sigui propici. 8Aleshores el Senyor el revelarà, i apareixerà la glòria del Senyor i el núvol, com es manifestà en temps de Moisès, i com quan Salomó pregà que el lloc fos santificat d’una forma extraordinària». 9També s’hi explicava com Salomó, ple de saviesa, oferí el sacrifici de la dedicació i de l’acabament del temple. 10De la mateixa manera que Moisès havia pregat el Senyor, i baixà foc del cel que consumí la víctima del sacrifici, també Salomó pregà, i el foc que caigué devorà la víctima de l’holocaust. 11En aquella ocasió, Moisès digué[625]: «És perquè la víctima del pecat no havia estat menjada, que l’ha devorada el foc». 12I de la mateixa manera celebrà Salomó els vuit dies de la dedicació.

Biblioteca de Nehemies i de Judes. La Bíblia.— 13Aquestes mateixes coses consten en les memòries i en els escrits dels temps de Nehemies[626]. I afegeixen com va formar una biblioteca i va aplegar els llibres sobre els Reis, els dels Profetes i els de David, i cartes dels reis relatives a ofrenes[627]. 14Judes hi plega semblantment tot allò que s’havia escampat per culpa de la guerra que van passar, i ara ho tenim nosaltres. 15Si en necessiteu cap, envieu-nos gent que us ho portin.

Exhortació a celebrar la purificació del temple.— 16Us hem escrit, doncs, a punt de celebrar la purificació del temple. I vosaltres fareu ben fet, si també celebreu aquestes diades. 17És Déu qui ha salvat tot el poble i ens ha retornat l’heretat i la reialesa, el sacerdoci i el santuari, 18com havia promès en la Llei. Per això, esperem en Déu que aviat es compadirà de nosaltres i ens reunirà de tota la terra en el lloc sant. Perquè ens ha salvat de grans mals i ha purificat el temple».

Pròleg (2M. 2,19-2,32)

23Provarem de resumir en un volum tot allò que Jasó de Cirena publicà en cinc llibres, 19sobre els fets relatius a Judes Macabeu i als seus germans, a la purificació del gran temple i a la dedicació de l’altar, 20com també les guerres contra Antíoc Epifanés i el seu fill Eupàtor, 21les aparicions vingudes del cel als qui es comportaven coratjosament i amb zel a favor del judaisme, fins al punt que, pocs com eren, van apoderar-se de tota la regió i perseguir en les multituds dels estrangers, 22recuperaren el temple, famós per tota la terra, alliberaren la ciutat i posaren en vigor les lleis, que estaven a punt de desaparèixer, tot perquè el Senyor, amb una gran bonesa, els fou propici. 24Adonant-nos de l’allau de xifres i de les dificultats que troben els qui volen endinsar-se en les narracions de la història, donada l’abundor de matèria, 25hem procurat que aquest volum sigui atractiu als qui desitgen llegir, que ajudi els qui vulguin aprendre-ho de memòria, i que sigui profitós per a tothom. 26Per als qui ens hem encarregat de la feina de resumir, no ha estat cosa fàcil: és un treball de suades i hores de vetlla. 27Tampoc no és de bon fer preparar un àpat i cercar el profit dels altres. Tot i això, amb vista al servei de molta gent executarem amb gust aquesta feina dura, 28posant tot l’esforç a no separar-nos de les línies d’un resum i deixant per a l’historiador d’esbrinar exactament cada cosa. 29De la mateixa manera que, en una casa nova, l’arquitecte s’ha de preocupar de tota l’estructura, mentre que a qui ha de decorar toca de trobar l’ornamentació, així em sembla que ens passa a nosaltres: 30embrancar-se en llargs discursos i investigar minuciosament els detalls escau al qui fa història, 31però s’ha de permetre al qui l’explica de resumir les narracions i de renunciar a ser exhaustiu en la matèria. 32Des d’ara, doncs, començarem la narració, sense afegir res més al que hem dit abans, perquè no tindria sentit, si ens allargàvem fora mida abans de començar i després escurçàvem la narració.

Inviolabilitat del temple (2M. 3,1-4,6)

3 Enemistat de Simó contra Onies. Heliódor va a Jerusalem.— 1El temps que la ciutat santa era habitada en absoluta pau, i les lleis eren observades de la manera més exacta, gràcies a la pietat del gran sacerdot Onies i a la seva aversió al mal, 2succeïa que fins els mateixos reis honoraven el lloc i mostraven la seva estima pel temple enviant-hi magnífics presents. 3Fins Seleuc, el rei d’Àsia, arribà a proveir dels seus recursos particulars totes les despeses que concernien el servei dels sacrificis.

4Però un tal Simó, de la família de Belgà, nomenat prepòsit del temple, s’enemistà amb Onies amb motiu de la inspecció dels mercats de la ciutat. 5Com que no podia vèncer Onies, anà a trobar Apol·loni de Tars, general aquella època de la Cela-Síria i de la Fenícia, 6i li va explicar que el tresor de Jerusalem era ple de riqueses increïbles, fins al punt que el total de les sumes era incomptable, sense cap proporció amb el càlcul que es feia pels sacrificis; i que allò podia anar a parar a les mans del rei.

7Apol·loni, en veure’s amb el rei, li va parlar dels tresors de què li havien donat notícia, i aquest, escollint Heliódor, l’encarregat dels afers, l’envià amb l’ordre d’endur-se les esmentades riqueses. 8Heliódor es posà immediatament a preparar la partida, amb el pretext de fer una visita a les ciutats de la Cela-Síria i de la Fenícia; de fet, però, per tal d’executar l’encàrrec del rei.

Heliódor vol apoderar-se de les riqueses del temple. 9Un cop a Jerusalem, on fou amigablement rebut pel gran sacerdot de la ciutat, es referí al fet que havia estat denunciat i manifestà obertament per què era allí. Indagà aleshores si allò era veritat. 10El gran sacerdot li féu veure que es tractava dels dipòsits de les viudes i dels orfes, 11que una part era propietat d’Hircà, fill de Tobies, un home molt ben situat, i que, per tant, el malvat Simó havia inventat una calúmnia; que en total pujava a quatre-cents talents de plata i dos-cents d’or; 12que no era possible de cap manera defraudar els qui havien confiat en la santedat del lloc i en la reverència i la inviolabilitat degudes al temple, honorat arreu del món. 13Però Heliódor, fort en les ordres que tenia del rei, digué que, fos com fos, aquelles riqueses s’havien de transportar cap al tresor reial. 14Fixà, doncs, el dia, i entrà donant l’ordre d’inspeccionar tot allò.

Una gran angoixa s’apoderà de tota la ciutat. 15Els sacerdots, revestits amb les vestidures sacerdotals, prostrats davant l’altar, suplicaven el cel que havia donat les lleis sobre dipòsits sagrats, perquè els conservés intactes per als qui els havien dipositats. 16Feria el cor de veure l’aspecte del gran sacerdot, perquè el seu posat i el color trencat de la seva cara mostraven prou l’angoixa de la seva ànima; 17fou envaït d’un terror i una tremolor que deixaven traslluir a qui el veia el dolor que portava al cor.

18La gent sortien en colles per fer pregàries públiques, pensant en el menyspreu en què estava a punt de caure el lloc sant. 19Les dones, cenyides de sac negre per sota dels pits, omplien els camins, i de les donzelles que estaven recloses, unes corrien en colles cap a les portes, d’altres corrien sobre les muralles, mentre algunes s’abocaven a les finestres, 20i totes alçaven les mans al cel i recitaven les pregàries. 21Feia llàstima la completa prostració de la multitud i l’expectació del gran sacerdot, terriblement angoixat.

Càstig miraculós d’Heliódor.— 22Mentre uns clamaven al Senyor totpoderós que allò que havia estat dipositat al temple fos conservat intacte, amb tota seguretat, per als qui ho havien dipositat, 23Heliódor ultimava els detalls del seu pla. 24Però quan, amb els seus portallances, ja era dins del mateix tresor, el sobirà dels esperits i de tot poder els presentà una gran aparició, de manera que tots els qui havien gosat entrar quedaren immòbils; la força de Déu convertí en por la seva arrogància. 25Els aparegué, en efecte, un cavall muntat per un cavaller terrible, guarnit amb arreus magnífics; el cavall avançà amb fúria i es llançà amb les potes davanteres sobre Heliódor. El qui el muntava anava revestit amb armadura d’or. 26Se li aparegueren, a més, dos altres joves, extraordinàriament robustos, bellíssims d’aspecte i vestits magníficament, que, posats a banda i banda, l’assotaven sense repòs fins a deixar-lo baldat. 27De cop, va caure a terra i es trobà voltat de foscor. Aleshores l’agafaren i el van posar en una llitera; 28així, aquell qui un moment abans havia entrat al tresor amb gran acompanyament i amb tots els portallances, ara el duien en tal estat que ni es podia valer ell mateix: tothom hi reconeixia el poder de Déu. 29Mentre Heliódor, per obra de Déu, jeia a la llitera sense poder parlar i sense cap esperança de refer-se, 30els jueus beneïen el Senyor que havia glorificat d’una manera tan inesperada el seu lloc. El temple, ple de temor i de torbació feia poca moments, ara, per la manifestació del Senyor totpoderós, s’omplia d’alegria.

Heliódor recobra la salut i se’n torna.— 31De seguida, alguns dels íntims d’Heliódor van demanar a Onies que oferís un sacrifici a l’Altíssim perquè fes gràcia de la vida al qui es trobava tan de l’últim sospir. 32El gran sacerdot, per por que el rei no imaginés que els jueus havien fet una mala passada a Heliódor, va oferir un sacrifici per la seva salut. 33Mentre el gran sacerdot oferia el sacrifici d’expiació, els mateixos joves s’aproparen novament a Heliódor, vestits amb els mateixos vestits, i, a peu dret, li duien: «Dóna moltes gràcies al gran sacerdot Onies; és per ell que el Senyor et fa mercè de la vida. 34I tu, que has estat assotat pel cel, proclama davant de tothom el gran poder de Déu». Dit això, desaparegueren. 35Heliódor, després d’oferir un sacrifici a Déu, i de pregar molt el qui li havia tornat la vida, s’acomiadà d’Onies, aixecà el campament i tornà cap al rei. 36I donava testimoniatge a tothom de les obres del Déu altíssim que havia contemplat amb els propis ulls. 37Quan el rei li va preguntar quin altre home seria bo per a ser enviat a Jerusalem, digué: 38«Si tens algun enemic o algú que maquini contra el teu govern, envia’l allà, i et tornarà assotat, si és que en surt viu; perquè realment en aquell lloc hi ha una força de Déu. 39El mateix que té la seva habitació al cel és el qui vetlla per aquell lloc i el defensa, i els qui s’hi acosten per fer-hi mal, els mata a cops».

Intrigues de Simó.— 40Així va ser el ras d’Heliódor i de la preservació del tresor. 4 1Però el susdit Simó, aquell qui havia denunciat els tresors i la pàtria, calumniava Onies, insinuant que havia estat ell el qui havia apallissat Heliódor i havia tramat aquells mals. 2Així gosava denunciar com a conspirador el benefactor de la ciutat, el protector dels compatriotes i el zelador de les lleis. 3L’enemistat havia arribat tan enllà, que un dels homes de confiança de Simó fins havia perpetrat assassinats. 4Veient clar Onies el perill d’aquesta rivalitat, i que Apol·loni, fill de Menesteu, general de la Cela-Síria i de la Fenícia, fomentava la dolenteria de Simó, 5anà al palau del rei, no per fer-se acusador dels ciutadans, sinó mirant pel bé del poble i de cadascú. 6Veia que sense una intervenció del rei no era possible d’obtenir una part en els afers, i que Simó no cessaria en la seva beneiteria.

Persecució dels jueus en temps d’Antíoc (2M. 4,7-7,42)

Jasó introdueix l’hel·lenisme.— 7Traspassat Seleuc d’aquesta vida i ocupat el tron reial per Antíoc, l’anomenat Epifanés, Jasó, el germà d’Onies, es procurà la dignitat de gran sacerdot amb maneres il·legítimes, 8prometent al rei, en una entrevista, tres-cents seixanta talents de plata, i vuitanta més d’una altra procedència. 9A més, li va prometre que li’n deuria altres cent cinquanta, si li concedia potestat per a establir un gimnàs i una escola de joves, i per a crear a Jerusalem l’associació dels partidaris d’Antíoc. 10Com que el rei ho permeté, tot seguit de prendre el poder féu passar els seus compatriotes a la manera de viure dels grecs. 11Les franquícies reials de què fruïen els jueus gràcies a Joan, el pare d’Eupòlem, que havia enviat una ambaixada per fer un pacte d’ajuda i amistat, foren suprimides, i, abolint els usatges conformes a la Llei, introduí uns costums nous que li eren contraris.

12De bona gana construí, al peu mateix de la ciutadella, un gimnàs, i conduïa els millors dels joves coberts amb el barret d’ales amples. 13D’aquesta manera, vingué una florida tal d’hel·lenisme i una invasió tan forta de costums estrangers, per culpa dels gustos profans del malvat Jasó, indigne de ser sacerdot, 14que als sacerdots ja tant se’ls en donava del servei de l’altar; menyspreant el temple i abandonant els sacrificis, així que sentien el senyal del llançament del disc, corrien a prendre part en els exercicis de la palestra, contraris a la Llei. 15No feien gens de cas dels honors patris, però tenien en la més gran estima les glòries gregues.

16Per causa de tot això, es trobaren en una situació enutjosa; aquells mateixos de qui seguien amb tant de zel el guiatge i a qui volien assemblar-se en tot, foren els seus enemics i venjadors. 17Obrar impiadosament contra les lleis no va mai sense risc; però això ho revelarà el període següent.

18En ocasió dels jocs quinquennals a Tir, amb l’assistència del rei, 19el miserable Jasó envià uns espectadors, els quals, com a representants de l’associació d’Antíoc a Jerusalem, portessin tres-centes dracmes de plata destinades al sacrifici d’Hèrcules; els mateixos que les portaven, veient que això no estava bé, demanaren que no fossin usades per al sacrifici, i que les destinessin a una altra despesa. 20En la intenció del qui les enviava, eren destinades al sacrifici d’Hèrcules, però, gràcies als qui les portaven, serviren per a l’equip dels trirrems.

21Apol·loni, fill de Menesteu, enviat a l’Egipte amb motiu de l’entronització del rei Filométor, assabentà Antíoc que el rei d’Egipte s’havia tornat enemic d’ell. Antíoc es preocupà de la pròpia seguretat, es presentà a Jafa i s’arribà fins a Jerusalem. 22Jasó i tota la ciutat li feren una rebuda esplèndida, amb torxes i amb grans aclamacions. Després, amb tot l’exèrcit, emprengué el camí de Fenícia.

Jasó és suplantat per Menelau.— 23Passats tres anys, Jasó envià Menelau, el germà d’aquell Simó ja esmentat, amb l’encàrrec de portar els diners al rei i perquè acabés de redactar uns memorials sobre alguns afers urgents. 24Fou presentat al rei i, per les lloances que en féu públicament, amb el seu posat d’home important, aconseguí la dignitat de gran sacerdot, guanyant a Jasó per tres-cents talents de plata.

25Proveït, doncs, amb les instruccions reials, es presentà sense res que li valgués el sacerdoci, només amb l’orgull d’un cruel tirà i la fúria d’una bèstia salvatge. 26Quant a Jasó, que havia suplantat il·legalment el seu propi germà, suplantat ara per un altre, va haver de córrer a refugiar-se a la regió dels ammonites. 27Menelau s’emparà del poder, però no complí res dels diners promesos al rei, 28tot i les reclamacions de Sóstrat, comandant de la ciutadella, que tenia el càrrec de cobrar els tributs. Amb motiu d’això, el rei els cridà tots dos a presentar-se davant d’ell. 29Menelau deixà com a suplent en el càrrec de gran sacerdot el seu germà Lisímac; Sóstrat deixà Crates, comandant dels mercenaris xipriotes.

Onies és assassinat per Andrònic.— 30Mentre les coses estaven així, els ciutadans de Tars i de Mal·lós es rebel·laren, perquè havien estat donats com a regal a Antioquida, la concubina del rei. 31El rei hi acudí precipitadament per tornar les coses al seu lloc, deixant de suplent Andrònic, un dels principals. 32Pensant Menelau que tenia a mà una bona oportunitat, sostragué alguns dels objectes d’or del temple i en féu present a Andrònic, mentre en venia d’altres a Tir i a les ciutats dels voltants. 33Onies, un cop assabentat exactament del fet, en protestà des del lloc d’asil on s’havia refugiat, a Dafna, prop d’Antioquia. 34Per aquest motiu, Menelau s’entrevistà privadament amb Andrònic i li aconsellà d’apoderar-se d’Onies. Andrònic es presentà on aquest estava, es guanyà la seva confiança amb engany, li allargà la mà dreta, amb jurament, i acceptà la d’ell. Per bé que no havia dissipat tota sospita, el persuadí que sortís del lloc d’asil i el matà allà mateix, sense cap respecte per la justícia.

35Amb motiu d’això, no sols els jueus, sinó també molts pagans s’indignaren i s’afligiren per l’injust assassinat d’aquest home. 36Quan el rei tornà de les contrades de Cilícia, els jueus de la ciutat i els grecs, que sentien el mateix odi pel mal, anaren a protestar de la mort, completament injusta, d’Onies. 37Antíoc en sentí profunda pena i plorà, reconeixent el seny del traspassat i la seva gran prudència. 38Després, encès d’indignació, allà mateix féu despullar Andrònic de la porpra, li destrossà els vestits i el passejà per tota la ciutat fins al lloc mateix on havia comès el crim contra Onies; allà féu desaparèixer el miserable assassí. Així el Senyor li donà el càstig que mereixia.

Rebel·lió a Jerusalem contra Lisímac i Menelau.— 39Lisímac, amb el consentiment de Menelau, havia comès a la ciutat molts robatoris sacrílegs. Quan se n’escampà la veu, la multitud s’alçà contra Lisímac, però molts objectes d’or ja havien estat emportats cap a totes bandes. 40Amotinades, doncs, les multituds furioses, Lisímac armà uns tres mil homes i manà d’atacar-les, sota la direcció d’un tal Auran, home d’edat avançada i no menys avançat en niciesa. 41Veient que Lisímac els atacava, els uns arreplegaren pedres, d’altres, trossos de fusta, uns altres collien grapats de la cendra que trobaven, i es llançaren contra els de Lisímac. 42D’aquesta manera, en feriren molts; d’altres, els llençaren per terra, i els feren fugir tots; el sacríleg, però, el mataren al costat de la sala del tresor.

Menelau suborna els seus jutges i continua essent gran sacerdot.— 43Arran d’aquests fets, es començà un judici contra Menelau. 44Quan el rei arribà a Tir, tres homes enviats pel consell sostenien davant d’ell l’acusació. 45Menelau, que ja s’ho veia perdut, prometé a Ptolemeu, fill de Dorimèn, moltes riqueses, si convencia el rei. 46Aleshores Ptolemeu s’endugué el rei cap a Patri, amb l’excusa de prendre la fresca, i el féu mudar de parer; 47de manera que descarregà Menelau de totes les acusacions, culpable com era de tot el mal, i els pobres desgraciats, que haurien sortit absolts, encara que s’haguessin defensat davant dels bàrbars escites, els condemnà a mort. 48I els qui havien parlat a favor de la ciutat, del poble i dels vasos sagrats, sofriren de seguida la pena injusta. 49Per això, alguns de Tir, que avorrien la injustícia, s’encarregaren amb magnificència dels seus honors fúnebres. 50I Menelau, per l’avarícia dels qui governaven, es quedà al poder, i per la seva maldat fou el qui més va maquinar contra els ciutadans.

5 Mort de Jasó.— 1Pels volts d’aquest mateix temps, Antíoc envià la segona expedició contra l’Egipte. 2Per tota la ciutat, durant una quarantena de dies, s’apareixia la visió d’uns cavallers que corrien per l’aire, vestits amb brocats d’or; d’esquadrons armats, formant regiments, que desembeinaven espases, 3de companyies de cavalls ben arrenglerats, d’atacs i corregudes d’una banda i d’altra, moviments d’escuts, multituds de piques, llançament de dards, guspires dels ornaments d’or, cuirasses de tota mena. 4En veure això, tots pregaven que l’aparició fos de bon averany. 5Com que, d’altra banda, havia corregut el fals rumor de la mort d’Antíoc, Jasó, amb no menys d’un miler d’homes, atacà d’improvís la ciutat. Un cop foren forçats a replegar-se els de les muralles, i presa a la fi completament la ciutat, Menelau es refugià a la ciutadella. 6Aleshores Jasó, com si s’endugués trofeus d’enemics i no de conciutadans, passà a degolla els de la seva nació sense cap mirament, no comprenent que aquella victòria sobre compatriotes era la més gran derrota. 7Però no s’emparà del poder, i a la fi, ple de vergonya pel que havia ordit, fugí novament cap a la regió dels ammonites. 8Al capdavall, tingué un acabament desastrós: empresonat al país d’Aretes, senyor dels àrabs, mal vist de tothom com a renegat de les lleis, i menyspreat com a botxí de la pàtria i dels ciutadans, va anar fugint després, perseguit d’una ciutat a l’altra, fins a anar a parar a l’Egipte. 9El qui havia exiliat tanta gent de la pàtria, morí en terra estrangera, al país dels espartans, on s’havia dirigit amb la idea de trobar un refugi gràcies a l’origen comú. 10I aquell qui havia deixat tanta gent insepulta, no fou plorat per ningú i no tingué part en cap mena d’honors fúnebres, ni de sepultura amb els pares.

Antíoc s’apodera de Jerusalem i saqueja el temple.— 11Quan arribaren a orelles del rei notícies dels fets, es pensà que la Judea se li estava apartant. Es posà en marxa des d’Egipte, fet una fúria, i ocupà la ciutat per la força de les armes, 12amb ordre als soldats d’atacar sense compassió tots els qui se’ls posessin davant i de degollar els qui fugissin cap a dintre les cases. 13Hi hagué una matança de joves i d’ancians, de dones amb els fills, i una degolla de noies i de criatures. 14Només aquells tres dies, en desaparegueren vuitanta mil: quaranta mil d’assassinats i altres tants de venuts. 15No content d’això, tingué encara la gosadia d’entrar al temple més sagrat de tota la terra, guiat per Menelau, el qui havia estat traïdor a les lleis i a la pàtria. 16I amb les seves mans impures s’apoderà dels vasos sagrats; els objectes que altres reis havien dedicat per augmentar la glòria i l’honor del lloc, se’ls emportà amb les seves mans execrables. 17Antíoc se n’enorgullia; no havia comprès que era pels pecats dels habitants de la ciutat que el Senyor estava irritat per poc temps. D’aquí venia que el Senyor es desinteressés del lloc sant. 18Si no haguessin estat lligats per molts pecats, tot just entrat Antíoc, l’haurien fet desdir de la seva audàcia a fuetades, tal com va passar amb Heliódor, l’enviat pel rei Seleuc per fer l’inventari del tresor. 19Però el Senyor no havia triat el poble per amor del lloc sant, sinó el lloc sant per amor del poble. 20Per això, el lloc sant, que participava en les calamitats del poble, va participar després en el seu benestar; mentre durava la severitat del Totpoderós, fou abandonat, però va ser enlairat novament, amb tot honor; en el moment de la reconciliació del gran Sobirà.

Persecució contra els jueus. Dudes Macabeu es retira al desert.— 21Finalment, Antíoc, enduent-se del temple mil vuit-cents talents, partí ràpidament cap a Antioquia, afigurant-se, en el seu orgull, que faria navegable la terra i convertiria en camí la superfície del mar. 22Deixà uns encarregats de fer mal al poble: a Jerusalem deixà Felip, frigi d’origen, d’uns costums més bàrbars que el qui li donava el càrrec, 23i Andrònic, el deixà al mont Garizim. A més d’aquests, deixà Menelau, que s’havia mostrat molt pitjor que els altres en l’altivesa amb què tractava els ciutadans, de tanta quimera que tenia contra els jueus. 24Envià també Apol·loni, comandant dels mercenaris de Mísia, amb un exèrcit de vint-i-dos mil soldats, amb l’ordre de degollar tots els homes fets i de vendre les dones i els joves. 25Un cop a Jerusalem, Apol·loni es fingí pacífic, esperà fins al dia sant del dissabte i, quan veié els jueus en el descans, manà als seus que agafessin les armes. 26Tots els qui sortiren a contemplar-los foren matats, i, corrent cap a la ciutat amb les armes, en féu una gran estesa.

27Judes Macabeu, que es trobava amb altres nou, es retirà cap al desert, i vivia amb els seus com les feres, a les muntanyes; passaven només amb herbes, per no contaminar-se amb aliments impurs.

6 Els pagans profanen el temple i persegueixen els fidels.— 1No gaire temps després, el rei envià un ancià atenès per obligar els jueus a abandonar les lleis paternes i a no governar-se més per les lleis de Déu; 2havia de profanar també el temple de Jerusalem i dedicar-lo a Júpiter Olímpic; i el temple de Garizim, com esqueia als habitants del lloc, l’havia de dedicar a Júpiter Hospitalari. 3Per a tothom eren durs i de mal portar el pes i la violència de la maldat, 4perquè els pagans omplien el temple de costums llicenciosos i de festes escandaloses, matant el temps amb prostitutes, tenint comerç amb dones en els mateixos atris sagrats, i introduint dins mateix coses que no esqueien[628]. 5L’altar dels sacrificis era ple de tota mena d’ofrenes que les lleis no permetien, per il·lícites. 6Ja no era possible de celebrar els dissabtes, ni de guardar les festes pàtries, ni, senzillament, de confessar que fossin jueus. 7Cada mes, el dia natalici del rei, eren obligats per pura força, a un àpat sacrificial; en venir les festes dionísies, eren forçats a festejar Dionís, coronats amb heura. 8arribà una decisió a les ciutats gregues veïnes, suggerida pels de Ptolemaida, que fessin el mateix amb els jueus que hi residien, que els obliguessin als àpats sacrificials 9i que degollessin el qui no es decidissin a passar se als costums grecs. No era difícil de veure les calamitat; que els venien a sobre. 10Efectivament, van ser portades dues dones que havien circumcidat els seus fills: amb els infants penjats als pits, les passejaren públicament per la ciutat i les tiraren daltabaix de les muralles. 11Uns altres, que s’havien aplegat a les coves veïnes per celebrar-hi el dissabte, foren denunciats a Felip i moriren cremats tots junts, perquè no gosaren defensar-se per respecte al repòs del dia sacratíssim.

Exhortació piadosa de l’autor.— 12Exhorto aquells a qui caigui aquest llibre a les mares, que no es deixin atuir llegint aquestes desgràcies, sinó que pensin que els càstigs no oren per a perdre el nostre poble, sinó per a corregir-lo. 13Ben mirat, no deixar estar per molt de temps els qui no porten una vida com cal, sinó caure’ls de seguida a sobre amb el càstig, és prova d’una gran benevolència. 14El Senyor no ha volgut fer amb nosaltres com fa amb altres pobles, quan espera pacientment a castigar-los fins que arriben a estar plens de pecats; 15amb nosaltres, no vol fer justícia al final, quan les nostres culpes ja haurien arribat a fer-se insuportables. 16És que ell mai no aparta de nosaltres la se va bondat; ell corregeix amb desgràcies el seu poble i mai no l’abandona. 17Que això ens serveixi d’advertiment. Després d’aquestes paraules, tornem a la narració.

Eleazar mor donant exemple de coratge i de virtut.— 18A Eleazar, un dels principals mestres de la llei, home d’edat avançada i d’aspecte bellíssim, li obriren la boca i l’obligaven a menjar carn de porc. 19Ell, preferint una mort gloriosa a una vida deshonrada, 20la va escopir, tal com escau al qui té el coratge de privar-se d’allò que no és permès de tastar ni per amor a la vida, i avançava espontàniament cap a l’instrument del suplici. 21Els qui presidien aquell àpat contrari a la Llei, portats per la coneixença que de temps antic tenien amb Eleazar, el van agafar apart i li proposaven que es fes portar una carn que li fos lícit de prendre, que ell mateix es podria preparar, i que fingís haver menjat de la carn ordenada pel rei, de la que provenia dels sacrificis; 22que fent això se salvaria de la mort, i que era per l’amistat antiga que amb ell tenien que li feien aquest favor. 23Ell, però, amb paraules educades, pròpies de la seva edat i de la seva vellesa, dignes dels gloriosos cabells blancs que ja tenia i del seu comportament òptim des de jove, però més adients encara a les lleis santes, instituïdes per Déu, immediatament respongué com pertocava i digué que l’enviessin amb els morts: 24«No és propi dels meus anys de simular; molts dels joves, pensant-se que l’octogenari Eleazar s’ha passat als estrangers, 25també ells, al capdavall pel poc temps de vida que em guanyaria, serien enganyats per culpa de la meva simulació, jo quedaria deshonrat i macularia la meva vellesa. 26I el cert és això: suposant que jo ara defugís el càstig dels homes, ni viu ni mort no podré escapar-me de les mans del Totpoderós. 27Per tant, abandonaré coratjosament la vida, per mostrar-me digne dels meus anys, 28i deixaré als joves un exemple perquè acceptin amb coratge i de grat una mort honrosa per amor de les lleis sagrades i santes». Dient això, anà directament al suplici.

29Aleshores la benvolença que aquells homes li havien mostrat moments abans es convertí en irritació; es figuraven que totes aquelles paraules eren una estupidesa. 30A punt de morir sota els assots, amb un gran gemec, digué: «El Senyor, que posseeix el sant coneixement, sap prou bé que, podent ser salvat de la mort, sofreixo en el cos aquests turments dolorosos dels assots, però, per fidelitat a ell, els sofreixo de gust en l’esperit». 31El seu traspàs fou, doncs, així; la seva mort deixà un exemple de coratge i un record de virtut, no sols per als joves, sinó fins per a tots els del poble.

7 Set germans i la seva mare són turmentats i moren.— 1Succeí també que set germans, agafats juntament amb la seva mare, eren obligats pel rei a menjar carn de porc, que tenien prohibida, sota la tortura del fuet i dels nervis de bou. 2Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què ens vols preguntar? Què vols saber de nosaltres? Estem disposats a morir abans que violar les lleis dels nostres pares». 3El rei, irritat, manà que posessin al foc paelles i calderes. 4De seguida que foren calentes, ordenà que al qui havia parlat en nom de tots, li tallessin la llengua, li arrenquessin la pell del cap, i li amputessin després totes les extremitats, davant dels altres germans i de la mare. 5Convertit tot ell en una desferra inservible, però respirant encara, el rei manà que el possessin al foc i el rostissin. Mentre el baf de la paella s’escampava per totes bandes, els germans i la mare s’exhortaven mútuament a morir com a valents, amb aquestes paraules: 6«El Senyor Déu ens mira i certament que es compadeix de nosaltres, com ho ensenyava Moisès en el càntic, on diu clarament: “Es compadirà dels seus servidors”».

7Mort el primer d’aquesta manera, portaren el segon al suplici i, després d’arrencar-li tota la pell del cap amb els cabells, li digueren: «Vols menjar? Si no, t’haurem de castigar tot el cos, membre per membre». 8Ell contestà en la seva llengua materna «No». Vist això, aquest també sofrí els turments com el primer. [629] 9Arribat al darrer alè, digué: «Tu, maleït, ens prives del viure d’ara, però el rei del món, com que morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida perdurable».

10Després d’aquest fou turmentat el tercer. Tragué la llengua de seguida que li ho demanaren, i allargà les mans amb gallardia, 11dient ple de coratge: «És del cel que les he rebudes; per les lleis del cel no les planyo, i del cel espero rebre-les novament». 12El mateix rei i els qui estaven amb ell quedaren parats de l’ànim del jove, que tenia per no res els turments.

13Un cop mort aquest, posaren també a la prova del turment el quart. 14A punt ja d’expirar, parlà així: «Val més morir a mans d’homes i confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ser ressuscitats novament per ell. Perquè tu sí, que no ressuscitaràs per a la vida!»

15A continuació, feren venir el cinquè i el turmentaven. 16Ell, mirant-se el rei, digué: «Tens poder entre els homes, mortal com ets, i fas el que vols. Però no et pensis que el nostre poble hagi estat abandonat per Déu. 17Espera i contemplaràs el seu gran poder; veuràs com et turmentarà a tu i tota la teva descendència».

18Després d’aquest portaren el sisè. A punt de morir, digué: «No et facis il·lusions. Nosaltres patim per culpa pròpia, perquè hem pecat contra el nostre Déu; per això, han passat coses tan desconcertants. 19Però no et pensis que en sortiràs indemne tu, que intentes de lluitar contra Déu».

20Que n’és, d’admirable i digna d’un bon record, aquella mare, que en l’espai d’un sol dia contemplà com morien els seus set fills, i ho aguantà animosa per l’esperança en el Senyor! 21Plena d’un seny noble i sostenint amb ànim viril el seu esperit de dona, anava encoratjant cadascun d’ells en la llengua dels seus pares, dient-los: 22«No sé de quina manera van aparèixer en el meu si, ni sóc jo qui us va donar l’alè i la vida, ni la qui va formar el cos de cadascun de vosaltres. 23Així, doncs, el creador del món, el qui prepara el naixement dels homes i és a l’origen de totes les coses, us retornarà bondadosament l’alè i la vida. Per l’amor de les seves lleis no us planyeu ara vosaltres mateixos».

24Aleshores Antíoc cregué que el tenien per no res i tingué per injuriosa aquella manera de parlar; per això, no solament s’esforçava de guanyar-se amb paraules el més petit de tots, que encara era viu, sinó que amb juraments li prometia d’enriquir-lo, de fer-lo feliç, si abandonava els costums patris; que el tindria per amic i li confiaria càrrecs. 25Com que el noiet no li prestava cap atenció, va cridar la mare i li demanava que es fes conseller del minyó, per salvar-lo. 26Tant li ho va demanar que va accedir a parlar al seu fill. 27S’inclinà, doncs, vers ell i, rient-se del cruel tirà, digué al seu fill en la llengua dels seus pares: «Fill, compadeix-te de mi, que et vaig portar nou mesos a les meves entranyes, et vaig alletar tres anys, t’he criat i t’he pujat fins a aquesta edat, i t’he procurat aliment. 28Et demano, fill meu, que aixequis els ulls al cel, que miris la terra i tot el que hi ha, i que entenguis que Déu els va fer quan no existien. Així van ser fets també els homes. 29No tinguis por d’aquest botxí; fes-te digne dels teus germans, i accepta la mort, perquè jo et torni a tenir, junt amb els teus germans, el dia que Déu es compadirà de nosaltres».

30Encara parlava ella que el jovenet va dir: «Què esperes? No obeeixo el manament del rei; obeeixo el manament de la Llei, donada als nostres pares per Moisès. 31Tu, que has inventat tota mena de maldats contra els hebreus, no t’escaparàs pas de les mans de Déu. 32Nosaltres, és cert, patim pels nostres pecats, 33però, si el nostre Déu, que és un Déu vivent, s’irrita un moment i ens castiga per corregir-nos, després es reconciliarà amb els seus servents, 34Tu, en canvi, impiadós, el més execrable de tots els homes, no et forgis vanes il·lusions, fundat en esperances incertes, tu que has aixecat la mà contra els seus servents. 35Encara no estàs lliure del judici del Déu totpoderós, que tot ho veu. 36Els nostres germans, que ara han suportat unes penes curtes, beuen ja, gràcies a l’aliança de Déu, l’aigua d’una vida inestroncable. Però tu pagaràs al judici de Déu tot el que deus en justícia pel teu orgull. 37Jo, per la meva part, com els meus germans, ofereixo el meu cos i la meva ànima per les lleis pàtries, tot suplicant a Déu que sigui aviat propici al nostre poble, i que tu hagis de confessar, a força de proves i d’assots, que només ell és Déu. 38Que en mi i en els meus germans s’aturi la severitat del Totpoderós, que ha caigut justament sobre el nostre poble».

39Exasperat el rei, tortura aquest amb molta més crueltat que els altres; tan malament s’havia pres l’escarni. 40També aquest, doncs, traspassà pur, amb una confiança total en el Senyor.

41Finalment, després dels fills, morí la mare.

42I que basti això com a mostra dels intents d’obligar a prendre part en els àpats sagrats, i dels suplicis, que sobrepassaren tots els límits.

Victòries de Judes Macabeu (2M. 8,1-10,9)

8 Primers fets de Judes. 1Ara bé, Judes Macabeu i els seus, introduint-se d’amagat en els pobles, cridaven els seus parents i, aplegant els qui havien restat fidels al judaisme, en reuniren cap a sis mil. 2Clamaven al Senyor que mirés el poble, oprimit per tothom, que es compadís del temple que uns homes impiadosos havien profanat, 3que tingués compassió de la ciutat devastada, a punt de quedar com un desert, i que escoltés tanta sang que clamava a ell; 4que es recordés igualment de la mort injusta d’infants innocents i de les blasfèmies proferides contra el seu nom, i que mostrés que no estima el mal.

5Quan el Macabeu tingué un grup d’homes a disposició, ja va ser invencible enfront dels pagans, perquè la severitat del Senyor s’havia convertit en misericòrdia. 6Caient inesperadament sobre viles i pobles, hi calava foc, n’ocupava els punts estratègics i feia fugir els enemics, ni que fossin molts. 7S’aprofitava sobretot de la nit per a aquesta mena de cops de mà. L’anomenada de la seva valentia s’escampava arreu.

Judes derrota Nicànor i Gorgies.— 8Veient Felip que, a poc a poc, el Macabeu feia progressos i que avançava cada vegada més la seva fortuna, va escriure a Ptolemeu, general de la Cela-Síria i de la Fenícia, que vingués en ajuda dels interessos del rei. 9Aquest escollí de seguida Nicànor, fill de Patrocle, un dels principals amics seus, i l’envià al cap d’una multitud no inferior a vuit mil homes, de diverses nacionalitats, perquè destruís completament tots els jueus. I encara li ajuntà Gorgies, general experimentat en la guerra. 10Nicànor calculà que el tribut que el rei pagava als romans, que pujava a dos mil talents, quedaria cobert amb la venda dels jueus captius. 11De seguida trameté missatgers cap a les ciutats de la costa invitant a la compra d’esclaus jueus, prometent de donar-ne noranta per un talent. No s’esperava pas la sentència que estava a punt de venir-li a sobre de part del Totpoderós.

12Judes s’assabentà de l’arribada de Nicànor. En comunicar als seus la presència de l’exèrcit, 13els uns, per por i perquè desconfiaven del judici de Déu, abandonaren el lloc i fugiren; 14els altres venien tot el que els quedava i demanaven al Senyor que defensés aquells homes que l’impiadós Nicànor ja havia venut abans de fer-los presoners. 15Que, si ells no ho mereixien, almenys els escoltés en atenció a les aliances fetes amb els pares i en atenció al nom august i magnífic que ells portaven.

16El Macabeu aplegà els qui estaven amb ell, en nombre de sis mil, i els exhortà a no deixar-se intimidar pels enemics, a no tenir por de la multitud que, sense causa justa, venia contra ells, i a lluitar amb valentia. 17Els recomanava que no perdessin de vista les insolències que els enemics, passant per sobre la Llei, havien comès contra el lloc sant; que recordessin els mals tractes fets a la ciutat, objecte dels seus escarnis, i la destrucció de les institucions pàtries. 18«Ells, els deia, es refien de les armes i de la seva audàcia; nosaltres confiem en el Déu omnipotent, capaç d’abatre amb un sol gest, no sols els qui van contra nosaltres, sinó tot el món». 19Els explicà, també, l’auxili rebut en temps dels avantpassats, i més tard contra Senaquerib, com en moriren cent vuitanta-cinc mil, 20i encara a Babilònia, quan s’enfrontaren amb els gàlates: tots plegats eren vuit mil, més quatre mil macedonis; trobant-se els macedonis que no sabien què fer, els vuit mil jueus van destruir cent vint mil gàlates gràcies a l’ajut del cel, que els donà l’avantatge.

21Un cop els hagué donat ànims amb aquestes paraules, i disposat a morir per les lleis i per la pàtria, dividí l’exèrcit en quatre cossos, 22i nomenà comandants els seus germans Simó, Josep i Jonatàs, amb mil cinc-cents homes cadascun. 23Ordenà també a Eleazar de llegir el llibre sant i, després de donar com a sant i senya el crit d’«Auxili de Déu», ell mateix, al cap del primer cos, atacà Nicànor. 24El Totpoderós fou el seu aliat, i així féu morir més de nou mil enemics, deixà ferits i invàlids la gran majoria dels soldats de Nicànor i els forçà tots a fugir. 25S’apoderà també dels diners dels qui s’havien ajuntat a l’exèrcit per comprar els jueus, i després de perseguir-los un bon tros, els deixaren, obligats per l’hora. 26Precisament era la vigília del dissabte, i per respecte a la llei del repòs no van poder seguir més temps corrent darrera d’ells. 27Arreplegades les armes i espoliats els enemics, es disposaren a celebrar el dissabte, beneint i cantant més que mai al Senyor, que els havia salvats aquell dia, i havia fet caure sobre ells les primeres gotes de rosada de la seva misericòrdia. 28Passat el dissabte, donaren part de les despulles als qui havien estat torturats, a les viudes i als orfes; la resta, se la repartiren entre ells i els seus fills. 29Un cop realitzat això, feren pregàries públiques demanant al Senyor misericordiós que es reconciliés a la fi amb els seus servents.

Judes derrota Timoteu i Baquides. Nicànor fuig cap a Antioquia.— 30Lluitant també contra els de Timoteu i Baquides, en mataren més de vint mil, es feren completament amos de fortaleses molt altes i repartiren grans quantitats de botí entre ells i entre els invàlids, els orfes i les viudes. 31Amb molta cura recolliren les armes dels enemics i les dipositaren en llocs convenients; la resta del botí, la portaren a Jerusalem. 32El comandant dels mercenaris de Timoteu va resultar mort: era d’allò més pervers i havia maltractat molt els jueus. 33Un cop a la pàtria, mentre celebraven la victòria, cremaren Cal·listenes i els qui havien calat foc a les portes del temple, que s’havien refugiat en una casa petita: així pagaren el que mereixien per la seva impietat. 34El gran criminal Nicànor, que havia reunit els mil comerciants per a comprar els esclaus jueus, 35humiliat, amb l’ajuda del Senyor, per aquells que ell tenia per poca cosa, abandone les seves riques vestidures i, en veure’s solitari per culpa seva, amb una sort extraordinària partí camps a través cap a Antioquia, després de la desfeta del seu exèrcit. 39Ell, que s’havia compromès a pagar als romans el tribut amb el botí que fes a Jerusalem, ara proclamava que els jueus tenien qui lluitava a favor d’ells, i que eren invulnerables, perquè seguien les lleis que aquell els havia ordenat.

9 Mort desastrosa d’Antíoc Epifanés.— 1Per aquell mateix temps, s’esqueia que Antíoc havia de retornar de manera ben poc honrosa de les regions de Pèrsia. 2Entrat, en efecte, a la ciutat anomenada Persèpolis, n’havia emprès el saqueig i intentava de dominar-la. En veure això, la multitud arremeté, amb armes a la mà, i el van fer recular. Antíoc, perseguit així per la gent del país, emprengué una retirada vergonyosa. 3Arribant a Ecbatana, li vingué la notícia d’allò que havia passat a Nicànor i als mercenaris de Timoteu. 4Amb la ràbia que l’arborava, es va pensar que la malícia dels qui l’havien fet fugir tenia també el seu suport en els jueus. Ordenà, per tant, al conductor del carro que avancés sense repòs, per acabar d’un cop el viatge; en aquest moment, ja pesava sobre ell la condemnació del cel, perquè havia amenaçat orgullosament, dient: «Quan arribi a Jerusalem, en faré un cementiri de jueus». 5El Senyor que ho veu tot, el Déu d’Israel, el castigà amb una malaltia incurable i invisible; tot just havia acabat de dir aquelles paraules, l’agafà un dolor d’entranyes que no tenia remei, amb unes fiblades agudes al ventre. 6Era molt just, després que ell havia torturat les entranyes d’altres amb suplicis rebuscats.

No va amainar, però, el seu orgull; encara més ple d’arrogància, tenia foc contra els jueus i manava que correguessin més de pressa. Però succeí que va caure del carro que el conduïa a tota velocitat, i va caure amb tan mala sort, que tots el membres li quedaren retorçats. 8El qui, feia uns moments, per la seva presumpció inconcebible, es creia capaç de donar ordres a les ones del mar, i de pesar les muntanyes en el plat d’una balança, quedà estès a terra, i era portat en una llitera, manifestant a tots ben clara la potència de Déu. 9Arribà a tal extrem que, del seu cos impiadós sortien cucs i, viu encara, la carn li anava caient, enmig de grans dolors. La fortor de la seva podridura empestava tot el campament. 10I aquell qui poc abans es pensava que podria abastar els astres del cel, ara ningú no el podia aguantar, pel pes insuportable de la seva fetor.

11Aleshores sí que, desfet com estava, començà a amainar la seva arrogància i arriba a reconèixer que era per un càstig de Déu que els seus dolors augmentaven cada moment. 12Ni ell mateix no podia suportar la seva fortor; llavors parlà així: «És just de sotmetre’s a Déu, i que un mortal no s’afiguri igual a ell». 13Aleshores el miserable pregava el Senyor, que ja no s’havia de compadir més d’ell, prometent que 14la ciutat santa, a la qual tenia tanta pressa d’arribar per deixar-la arrasada i fer-ne un cementiri, la proclamaria lliure, 15i als jueus, que ni havia tingut per dignes de sepultura, sinó que volia donar-los amb els seus fills als ocells i a les bèsties ferotges, prometia de concedir-los a tots els mateixos drets que als atenesos; 16el temple sant que havia pillat, l’adornaria amb les millors ofrenes, retornaria molt més nombrosos els vasos sagrats, i prendria a càrrec seu, dels propis recursos, les contribucions que corresponien als sacrificis. 17A més d’això, prometia que es faria jueu i que recorreria tota la terra habitada, proclamant el poder de Déu. 18Com que els sofriments no es calmaven, perquè el judici just de Déu havia caigut sobre ell, escriví als jueus una carta, a guisa de súplica, que deia així:

19«Antíoc, rei i general, desitja als nobles ciutadans jueus molta joia, salut i prosperitat. 20Que estigueu bons, i els vostres fills i les vostres coses vagin segons el vostre desig. Posada com tinc l’esperança en el cel, 21he recordat amb tendresa l’honor i la benvolença que em teniu. Com que en retornar de les regions de Pèrsia vaig caure en una malaltia greu, m’ha semblat necessari de preocupar-me de la seguretat comuna. 22No és que desesperi de la meva situació; al contrari, tinc moltes esperances de sortir d’aquesta malaltia. 23Però, veient que el meu pare, sempre que partia en expedició cap a les regions del nord, deixava designat el seu successor, 24perquè, en el cas que s’esdevingués res d’inesperat, o arribés notícia d’algun mal, els de les províncies sabessin qui s’ha d’encarregar dels afers, i no s’esveressin; 25tenint en compte, a més, com espien les ocasions i estan a l’aguait del que passarà els prínceps veïns que toquen les fronteres del nostre reialme, he proclamat rei el meu fill Antíoc, el qual us he presentat a la majoria de vosaltres més d’una vegada, en ocasió dels meus viatges cap a les satrapies del nord, i ja ha estat amb vosaltres. Ja li he tramès també aquest escrit. 26Us exhorto, doncs, i us prego que tenint en consideració els beneficis rebuts, tant cadascun de vosaltres com tots plegats conserveu la bona voluntat que ens teniu a mi i al meu fill. 27Perquè estic segur que ell seguirà la meva voluntat de conviure humanament i cordialment amb vosaltres».

28L’assassí i el blasfem, després d’haver sofert turments terribles, com ell havia disposat per a d’altres, deixà aquesta vida en terra estrangera, en una regió muntanyosa; un destí dels més tristos. 29Acompanyava el cadàver Felip, company d’infantesa del rei; malfiant-se, però, del fill d’Antíoc, es féu portar a l’Egipte, prop de Ptolemeu Filomètor.

10 Judes Macabeu reconquista Jerusalem i purifica el temple.— 1El Macabeu i els qui anaven amb ell, conduïts pel Senyor, recobraren el santuari i la ciutat; 2els altars construïts pels estrangers a la plaça, els arrasaren, així com els llocs sagrats. 3Després de purificar el temple, van fer un altre altar dels sacrificis; feren foc amb pedra foguera i amb aquell foc oferiren un sacrifici, al cap de dos anys de no fer-ho; cremaren encens, encengueren els llums del lampadari i presentaren els pans. 4Acabat tot això, suplicaren al Senyor, prostrats a terra, que mai més no els deixés caure en uns mals com aquells; que, si mai arribaven a pecar, els corregís ell mateix amb benignitat, però que no els deixés a les mans de cap poble blasfem ni bàrbar. 5El mateix dia que el temple havia estat profanat pels estrangers, va ser purificat, el vint-i-cinc del mateix mes de Casleu. 6Celebraren vuit dies a manera de la festa dels Tabernacles, fent memòria com, poc temps feia, havien celebrat la festa dels Tabernacles a les muntanyes i a les coves, com si fossin bèsties salvatges. 7Per això, amb garlandes, i amb verd i palmes a les mans, cantaven himnes al qui havia fet possible la purificació del seu propi temple. 8Manaren a tot el poble jueu, com a resultat d’una obra i una decisió comunes, que celebressin cada any aquests mateixos dies. 9Així anà, doncs, tot el referent a la mort d’Antíoc, l’anomenat Epifanés.

Guerra contra Antíoc V i els pobles veïns (2M. 10,10-13,26)

Guerra contra els idumeus. Ptolemeu Màcron.— 10Ara narrarem allò que s’esdevingué en el regnat d’Antíoc Eupàtor, fill del malvat, fent un resum de tots els mals que acompanyen les guerres. 11Aquest, en heretar el regne, nomenà encarregat dels afers un tal Lisies, primer general de la Cela-Síria i de Fenícia. 12Ptolemeu, l’anomenat Màcron, creient que s’havia de comportar amb justícia amb els jueus, després de les injustícies que els havien fet, procurà de tractar amb ells pacíficament. 13Això fou perquè els amics del rei l’acusessin davant d’Eupàtor; a més, cada dos per tres se sentia dir traïdor, perquè havia abandonat Xipre, que li havia estat confiat per Filométor, i s’havia anat a reunir amb Epifanés. Veient-se incapaç de mantenir amb dignitat el poder, s’emmetzinà i deixà aquesta vida.

14Gorgies, que aleshores esdevingué general d’aquelles regions, mantingué un exèrcit mercenari, i sempre que podia feia la guerra als jueus. 15Al mateix temps, els idumeus, que posseïen unes fortificacions a propòsit, amoïnaven els jueus i, acollint els fugitius de Jerusalem, procuraven d’encendre la guerra. 16Els qui anaven amb el Macabeu, després de suplicar públicament Déu i de pregar-lo que els ajudés, atacaren les fortaleses dels idumeus. 17S’hi llançaren a sobre amb coratge i es feren amos de la contrada: es venjaren de tots els qui lluitaven a les muralles i degollaren els qui els queien a les mans; així en mataren no menys de vint mil. 18Però ben bé uns nou mil fugiren cap a dues torres molt ben fortificades, que tenien tot el que calia per a un setge. 19El Macabeu va deixar allí Simó i Josep, a més de Zaqueu amb els seus, gent suficient per al setge de les torres, i ell se n’anà als llocs més urgents. 20Però els de Simó, comprats per alguns dels de les torres, es deixaren seduir per diner, reberen vuitanta mil dracmes, i en deixaren escapar uns quants. 21Això fou denunciat al Macabeu, el qual reuní els caps del poble i acusà aquells d’haver venut per diner els seus germans, i haver deixat anar contra ells els enemics. 22Va fer executar els traïdors i de seguida s’emparà de les dues torres. 23Amb les armes a la mà, tot li sortí bé. En les dues torres, matà mes de vint mil homes.

Timoteu és derrotat i matat.— 24Aleshores Timoteu, que ja havia estat derrotat pels jueus, reuní tropes mercenàries en gran nombre i, aplegant al mateix temps la cavalleria de l’Àsia, que no era pas poca, es presentà amb la idea d’apoderar-se de la Judea per la força de les armes. 25Quan ja era a prop, els del Macabeu es cobriren el cap amb pols i se cenyiren amb sac negre per suplicar Déu. 26Prostrats a terra davant els graons de l’altar, li suplicaven que els fos propici i fes tornar entera els seus enemics, i que fes front als qui se’ls oposaven, tal com ho promet la Llei. 27Acabada la pregària, agafaren les armes i sortiren fins bastant enllà de la ciutat. Però, en arribar prop dels enemics, s’aturaren. 28Bon punt rompé el dia, es llançaren els uns contra els altres. Els uns, junt amb la valentia, tenien com a seguretat d’èxit i de victòria el Senyor, que havien pres com a refugi; els altres prenien com a guia de les batalles el seu propi coratge.

29Enmig de la dura batalla, aparegueren davant dels enemics, baixant del cel sobre cavalls amb frens d’or, cinc homes magnífics, que es posaren al cap dels jueus; 30col·locaren el Macabeu entremig d’ells i, cobrint-lo amb les seves armes, el preservaven de tota ferida, mentre engegaven dards i llamps contra els enemics. Aquests van quedar tan fora de si, que no veien res, i es dispersaven plens de torbació. 31En van matar uns vint mil cinc-cents; i, de cavalleria, sis-cents.

32El mateix Timoteu s’hagué de refugiar en una fortalesa anomenada Gàzer, molt ben fortificada, que governava Querees. 33Els del Macabeu, ardits i contents, voltaren la fortalesa durant quatre dies. 34Els de dintre, refiats de les defenses del lloc, blasfemaven sense parar i deixaven anar paraules impiadoses. 35Tot just apuntat el dia cinquè, una vintena de joves dels qui anaven amb el Macabeu, encesos d’indignació per les blasfèmies, es llançaren virilment als murs i, amb coratge de fera, destrossaven els qui se’ls posaven davant. 36D’altres també, aprofitant la distracció del combat, pujaren per atacar els de dintre, calaren foc a les torres i encengueren fogueres, on feren morir cremats els blasfems. D’altres esbotzaren les portes i, un cop deixat pas a la resta de l’exèrcit, s’apoderaren de la ciutat. 37El mateix Timoteu, que s’havia amagat en una cisterna, fou passat per les armes, junt amb el seu germà Querees i Apol·lofanes. 38Enllestit això, beneïren amb himnes i cants el Senyor, que havia fet a Israel tantes mercès i els havia donat la victòria.

11 Lisies és derrotat i fa les paus amb Judes.— 1Al cap de molt poc temps, Lisies, l’intendent del rei, parent seu i encarregat dels afers, no podent suportar tot el que havia passat, 2reuní al seu voltant vuitanta mil homes, sense comptar tota la cavalleria, i es dirigí contra els jueus, calculant de convertir la ciutat en una residència per a grecs, 3de fer del temple una font d’ingressos, com eren tots els altres llocs sagrats dels pagans, i pensant de posar cada any a la venda la dignitat de gran sacerdot. 4Però no tenia gens en compte el poder de Déu, enorgullit com estava amb les desenes de milers dels seus soldats, amb els milers dels seus de cavalleria i amb els seus vuitanta elefants.

5En el seu avanç cap a la Judea, arribà a les envistes de Bet-Sur, un lloc fortificat distant de Jerusalem unes sis hores, i hi caigué a sobre. 6Quan els del Macabeu saberen que estava assetjant les fortaleses, junt amb tot el poble suplicaren al Senyor, amb clams i llàgrimes, que enviés un àngel bo per salvar Israel. 7El mateix Macabeu fou el primer d’agafar les armes i d’empènyer els altres a arriscar-se amb ell per anar a auxiliar els seus germans, Sortiren plegats amb molt de zel. 8Estant encara allà, a Jerusalem, veieren que els guiava un a cavall, vestit de blanc, agitant unes armes d’or. 9Tots junts beneïren el Déu misericordiós i s’enardiren de tal manera, que es veien capaços de travessar no sols homes, sinó les feres més ferotges, i muralles de ferro i tot. 10Avançaven en formació, acompanyats de l’aliat celestial, per la misericòrdia del Senyor. 11Es van llançar com lleons contra els enemics, n’estengueren a terra onze mil amb mil sis-cents de cavalleria. Tots els altres hagueren de fugir, 12la majoria, ferits i nus. El mateix Lisies se salvà gràcies a una fuga vergonyosa. 13Però com que era prou llest, reflexionant sobre la desfeta que havia sofert i comprenent que els hebreus eren invencibles quan el Déu poderós es posava del seu costat, trameté un missatger 14per persuadir-los de fer una pau justa, dient que ell ja convenceria el rei i el forçaria a ser-los amic. 15El Macabeu, mirant la utilitat, accedí a tot allò que li demanava Lisies. I tot allò que el Macabeu donà per escrit a Lisies, sobre els jueus, el rei ho acceptà.

16La carta que Lisies va escriure als jueus deia: «Lisies saluda el poble dels jueus. 17Els vostres enviats, Joan i Absalom, ens donaren el document adjunt i presentaren la demanda que el document expressa. 18Allò que calia fer passar al rei, ja li ho he manifestat, i les coses que podia acceptar, les ha concedides. 19Si vosaltres continueu en la vostra bona voluntat per les nostres coses, jo també procuraré, d’aquí endavant, de contribuir al vostre benestar. 20Referent a això i als detalls en particular, he encarregat als meus representants i als vostres que en parlin amb vosaltres. 21Estigueu bons. L’any cent quaranta-vuit, el vint-i-quatre del mes de Diòscur».

22La carta del rei deia així: «El rei Antíoc saluda el seu germà Lisies. 23Traspassat ja cap als déus el meu pare, jo vull que els del meu reialme visquin tranquils i es puguin dedicar a les pròpies coses. 24I com que he sabut que els jueus no s’avenen a passar-se als, costums grecs, com volia el meu pare, sinó que prefereixen la seva pròpia manera de fer i reclamen que els siguin atorgades les pròpies lleis; 25com que, per altra banda, vull que aquest poble visqui també sense neguit, decideixo que els sigui retornat el temple i que es regeixin pels costums dels seus avantpassats. 26Faràs bé, doncs, d’enviar-los una ambaixada per fer les paus amb ells, per tal que, veient els meus propòsits, s’animin i reprenguin amb alegria la possessió de les seves coses».

27La carta del rei al poble era aquesta: «El rei Antíoc saluda el senat i tota la resta dels jueus. 28El nostre desig és que estigueu bé. Nosaltres també hi estem. 29Menelau m’ha fet saber la vostra voluntat de retornar a les vostres coses. 30Per tant, els qui tornin a casa abans del trenta del mes de Xàntic tindran la meva amistat, amb la seguretat 31que els jueus podran seguir els seus costums en els aliments i totes les seves lleis, tal com abans, i que cap d’ells de cap manera no podrà ser amoïnat per mancaments comesos per ignorància. 32A més, us he enviat Menelau que us tranquil·litzarà. 33Estigueu bons. L’any cent quaranta-vuit, el quinze de Xàntic».

34També els romans els enviaren una carta que deia així: «Quintus Mèmmius i Titus Mànius, ambaixadors dels romans, saluden el poble dels jueus. 35Amb totes les coses que us ha concedit Lisies, el parent del rei, també hi estem d’acord nosaltres. 36Sobre allò que ha cregut necessari de fer passar al rei, penseu-vos-hi i envieu-nos de seguida algú, perquè ho tramitem tal com us interessa, ja que nosaltres estem a punt de partir cap a Antioquia. 37Afanyeu-vos, doncs, a enviar-nos algú, perquè coneguem quin és el vostre desig. 38Estigueu bons. L’any cent quaranta-vuit, el quinze de Xàntic».

12 Represàlies contra els habitants de Jamnia i de Jafa.— 1Fetes, doncs, aquestes aliances, Lisies va marxar cap al rei, i els jueus es dedicaren al conreu dels seus camps. 2Però els generals del país, Timoteu i Apol·loni, el fill de Guenneu, Hierònim i Demofon, i igualment Nicànor, el comandant dels mercenaris xipriotes, no els deixaven estar tranquils ni tenir assossec. 3Els de Jafa van arribar a cometre aquesta impietat: convidaren tots els jueus que vivien amb ells a pujar, amb dones i criatures, en unes barques que ells havien preparat, com a prova que, 4d’acord amb un decret de la ciutat, no existia entre uns i altres cap rancúnia. Com que els jueus volien mostrar les seves ganes de viure en pau i, per altra banda, no temen cap motiu de sospita, hi pujaren. Però, en ser en alta mar, els altres els enfonsaren. No eren pas menys de dues-centes persones.

5Quan Judes rebé la notícia de la crueltat comesa amb els seus compatriotes, donà ordres als qui estaven amb ell 6i, invocant Déu, jutge just, es presentà contra els assassins dels seus germans, incendià de nit el port, calà foc a les barques i matà els qui s’hi havien refugiat. 7Quan veié tancades les muralles, se n’allunyà, amb la idea de tornar-hi un altre cop i d’arrasar des dels fonaments tota la ciutat de Jafa. 8Sabent que els de Jamnia volien fer la mateixa passada ala jueus que vivien allí, 9caigué de nit sobre els jamnites i calà foc al port, amb totes les naus, de manera que la resplendor de les flames es veia des de Jerusalem, distant uns dos-cents quaranta estadis.

Campanya contra Timoteu.— 10S’havien allunyat d’allí nou estadis i avançaven contra Timoteu, quan li caigueren a sobre uns àrabs, a la ratlla de cinc mil, amb cinc-cents de cavalleria. 11La lluita fou llarga i pesada, però, gràcies a l’auxili de Déu, els de Judes en sortiren en bé, mentre que els nòmades, vençuts, demanaven de fer les paus amb ell i els prometien de donar-los bestiar i d’ajudar-los en totes les altres coses. 12Endevinant Judes que realment els podien ser de molt profit, consentí a fer la pau; es donaren, doncs, les mans, i els àrabs se’n tornaren cap a les seves tendes.

13Atacà també una altra ciutat fortificada tota voltada de muralles i habitada per una barreja de gent; s’anomenava Caspín. 14Els de dintre, refiats de les seves muralles inexpugnables i de les reserves de queviures que tenien, tractaren els de Judes grollerament, amb insults i, a més, blasfemaven i deien disbarats que no està bé de dir. 15Aleshores els de Judes, invocant el gran Senyor del món, aquell qui sense ariets ni màquines enderrocà Jericó en temps de Josuè, es llançaren com feres a les muralles. 16Un cop en possessió de la ciutat per voler de Déu, feren una degollada indescriptible, fins al punt que l’estany contigu a la ciutat, ample de dos estadis, semblava ple de sang vessada.

17Fets set-cents cinquanta estadis, arribaren al lloc anomenat Càrax, a la contrada dels jueus tobians. 18No hi van trobar Timoteu, perquè, no aconseguint-hi res, s’havia allunyat d’aquelles regions; però hi havia deixat en un punt determinat una guarnició molt forta. 19Dositeu i Sosípatros, dos generals del Macabeu, van fer una sortida i enllestiren els que havia deixat Timoteu a la guarnició: més de deu mil homes. 20El Macabeu destrià les seves forces en diversos cossos, nomenà un comandant a cada un i emprengué així la marxa contra Timoteu, que tenia cent vint mil soldats i dos mil cinc-cents de cavalleria.

21Quan Timoteu va saber que s’acostava Judes, envià les dones, les criatures i la impedimenta al lloc que s’anomenava Carníon, un lloc de molt mal atacar i de difícil accés, per raó dels passos estrets de tota aquella regió. 22En aparèixer el primer cos d’exèrcit de Judes, els enemics agafaren tanta por davant la presència d’aquell que tot ho veu, i s’emparà d’ells un terror tan gran, que arrencaren a fugir, uns per una banda i altres per una altra; fins es feien mal ells mateixos i es ferien amb les puntes de les espases. 23Judes els perseguí sense repòs, traspassant aquells criminals; feren una destrossa d’uns trenta mil homes. 24El mateix Timoteu anà a parar a les mans dels de Dositeu i Sosípatros; però fou molt astut, perquè els demanava que el deixessin anar sense fer-li gens de mal, ja que ell tenia al seu poder pares dels uns i germans d’altres, que serien executats. 25Com que els donà tantes seguretats que els deixaria anar sense fer-los mal, el van deslliurar per salvar els seus germans.

26Acabat, Judes sortí contra Carníon i contra el santuari d’Atargatis i hi féu una matança de vint-i-cinc mil homes. 27Després de la desfeta d’aquests i de la seva fuga, dirigí l’exèrcit contra Efron, ciutat fortificada, on habitava Lisies. Uns joves robustos, col·locats davant les muralles, lluitaven amb valentia; dintre la ciutat, disposaven de màquines i projectils en abundància. 28Després d’invocar el Senyor, que amb la seva força derrota els exèrcits dels enemics, s’empararen de la ciutat i feren una estesa de vint-i-cinc mil dels de dintre. 29Alçaren el campament i es dirigiren a Escitòpolis, distant uns sis-cents estadis de Jerusalem. 30Els jueus que hi estaven establerts donaren fe de la bona voluntat que els portaven els ciutadans d’Escitòpolis i del bon acolliment que els havien donat en temps de persecució. 31Els en donaren, doncs, les gràcies i els exhortaren a seguir tractant els seus compatriotes amb benvolença. Arribaren a Jerusalem just per celebrar la festa de la Pentecosta.

Derrota de Gorgies.— 32Després de la festa de la Pentecosta, es dirigiren contra Gorgies, el general de la Idumea. 33Aquest va sortir amb tres mil d’infanteria i quatre-cents de cavalleria. 34En la lluita, caigueren alguns dels jueus. 35Un cert Dositeu, jueu tobià, cavaller molt robust, tenia agafat Gorgies pel mantell i l’arrossegava amb violència, perquè volia apoderar-se d’aquell maleït; però li caigué a sobre un cavaller traci, que li tallà el braç, i així Gorgies fugí cap a Maresà. 36Els qui anaven amb Esdres seguien encara lluitant, però ja no s’aguantaven. Aleshores Judes invocà el Senyor demanant que se’ls mostrés aliat i capdavanter a la batalla. 37Es posà a cantar himnes en la llengua materna i, a grans crits, atacà inesperadament els de Gorgies i els féu fugir.

Sacrifici expiatori pels difunts.— 38Judes aplegà l’exèrcit i es dirigí a la ciutat d’Odol·lam. Arribat el dia setè, la purificaren, com era de costum, i allí mateix van celebrar el dissabte. 39L’endemà, vist que la cosa ja no tenia espera, els de Judes anaren a aixecar del camp els cadàvers dels qui havien caigut, per col·locar-los amb els seus parents a les tombes dels seus pares. 40Fou aleshores que trobaren entre els mantells dels morts objectes consagrats als ídols, que s’havien endut de Jamnia, objectes que els jueus tenen prohibits per la Llei. Tothom va veure clar llavors que era per això que aquells havien caigut. 41Tots van beneir el Senyor, jutge recte, que posa de manifest les coses amagades, 42i van fer una súplica, demanant que el pecat comès fos del tot esborrat. El noble Judes exhortà aleshores la multitud a mantenir-se sense pecat, després d’haver vist què havia succeït per la culpa dels qui havien caigut. 43Féu llavors una col·lecta i aplegà fins a dues mil dracmes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat; era un gest bell i noble, pensant en la resurrecció. 44Efectivament, si no hagués esperat que els qui havien mort ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels morts. 45Era, en canvi, un pensament sant i piadós esperar que una bona recompensa era reservada als qui havien mort piadosament. Per aquesta raó, encarregà el sacrifici expiatori pels morts, perquè fossin deslliurats dels seus pecats[630].

13 Antíoc V fa matar Menelau.— 1L’any cent quaranta-nou arribà a orelles dels de Judes que Antíoc Eupàtor avançava contra la Judea amb una gran gentada, 2i que també hi anava Lisies, l’intendent i encarregat dels negocis; que portaven un exèrcit de grecs de cent deu mil homes, cinc mil tres-cents cavalls, vint-i-dos elefants i trenta carros guarnits amb falçs. 3Se’ls havia ajuntat també Menelau, el qual molt dissimuladament s’anava guanyant Antíoc, no pensant en la salvació de la pàtria, sinó perquè esperava que el restabliria al seu lloc. 4Però el rei dels reis desvetllà la malvolença d’Antíoc contra aquell malvat, i quan Lisies li demostrà que havia estat precisament aquest el causant de tots els mals, ordenà que, seguint el costum d’aquell país, el fessin morir a Bérea. 5Hi ha allí una torre de cinquanta colzades, plena de cendra, amb un dispositiu que, per tots cantons, fa lliscar cap a la cendra. 6És allí que empenyen cap a la mort el culpable de pillatge d’un temple, o d’altres maldats molt grans. 7Aquest és el destí que tocà al malvat Menelau: morí sense que pogués tenir ni una mica de terra, 8I amb tota justícia: ja que havia comès tantes faltes contra l’altar, el foc i la cendra del qual són purs, hagué de morir entre la cendra.

Fracàs de l’expedició del rei contra els jueus.— 9El rei, ple de sentiments bàrbars, començava a mostrar-se als jueus capaç de fets pitjors que els que havien passat en temps del seu pare. 10Judes ho sabé i féu dir al poble que dia i nit supliqués el Senyor perquè, com altres vegades, també aquesta auxili és els qui anaven a ser privats de la Llei, de la pàtria, del temple sant, 11i que no permetés que el poble, quan tot just començava a respirar novament, caigués a les mans dels blasfems. 12Tots a la vegada ho feren així: durant tres dies, sense parar, imploraven el Senyor compassiu amb plors, amb dejunis, prosternats a terra. Finalment Judes els adreçà la paraula i els ordenà que estiguessin a punt. 13A part amb els ancians, decidiren que, abans que l’exèrcit del rei envaís la Judea i s’apoderessin de la ciutat, ells els sortirien a l’encontre i resoldrien la situació amb l’auxili de Déu. 14Deixada, doncs, la decisió al creador del món, exhortà els seus a lluitar valentament fins a la mort per les lleis, el temple, la ciutat, la pàtria i els seus costums. Llavors féu acampar l’exèrcit prop de Modín. 15Donà als seus com a sant i senya el crit de «victòria de Déu» i amb uns quants dels joves que eren tinguts pels millors es llançà de nit cap a les tendes de l’acompanyament reial; féu morir al campament uns dos mil homes i abaté el primer dels elefants amb l’home que anava dins la garita. 16Ompliren, a més, el campament de desordre i de pànic, i ells en sortiren sense pèrdues. 17En apuntar el dia, ja ho havien enllestit tot, gràcies a la protecció amb què els afavorí el Senyor.

18El rei, havent tastat la gosadia dels jueus, començà de temptejar hàbilment els llocs. 19I es dirigí contra Bet-Sur, plaça forta dels jueus; però fracassà, fou vençut i hagué de recular. 20Judes enviava als de dintre allò que els feia falta. 21Ròdoc, un de l’exèrcit jueu, comunicava els secrets als enemics, però el buscaren, i fou agafat i executat. 22Per segona vegada, parlà el rei amb els de Bet-Sur, els oferí la pau, els l’acceptà, es retirà, atacà els de Judes, i fou vençut. 23En tenir notícia que Felip, el qui portava la direcció dels afers, s’havia revoltat a la desesperada a Antioquia, quedà abatut; s’adreçà als jueus, se’ls mostrà submís i jurà tot el que era de justícia. Es reconcilià i oferí un sacrifici, donà mostres d’honor envers el temple i es comportà amb benvolença a favor del lloc. 24Acollí el Macabeu, i deixà com a general, des de Ptolemaida fins al país dels guerencs, Heguemonides. 25Aleshores partí cap a Ptolemaida. Però els de Ptolemaida es van prendre malament els tractats, i plens d’indignació, pretenien que es tornés enrera dels convenis. 26Lisies pujà a la tribuna, defensà tant com li fou possible les coses que s’havien fet, els convencé, els apaivagà i els féu més benèvols; després partí cap a Antioquia. Així anà tot el referent a l’expedició i a la partida del rei.

Càstig de Nicànor (2M. 14,1-15,36)

14 Alquim intriga contra Judes.— 1Al cap de tres anys, arribà a coneixement dels de Judes que Demetri, fill de Seleuc, abordant al port de Trípoli amb una armada i un exèrcit poderós, 2s’havia ensenyorit del país, després de fer morir Antíoc i el seu tutor Lisies. 3Alquim, un que havia estat gran sacerdot i que havia consentit a contaminar-se els dies de l’apostasia, comprenent que ja no li quedava cap oportunitat de ser restablert i de tenir accés a l’altar sant, 4anà a trobar el rei Demetri, l’any cent cinquanta-u, i li oferí una corona d’or, una palma i alguns brots d’olivera dels que hi solia haver al temple. Aquell dia, no passà d’aquí. 5Però la seva insensatesa trobà una ocasió favorable quan Demetri el cridà al seu consell i li preguntà en quin estar d’esperit es trobaven els jueus i quins eren els seus designis. Ell contestà: 6«Els jueus anomenats asideus, conduïts per Judes Macabeu, fomenten la guerra, provoquen sedicions i impedeixen d’aquesta manera que el reialme aconsegueixi la tranquil·litat. 7Precisament per això, privat com estic de la dignitat de gran sacerdot que em tocava per herència, he vingut ara aquí, 8primer tenint sincerament presents els interessos del rei; després, perquè penso en els meus compatriotes. Per la falta de consideració d’aquests homes que he dit, és força desgraciat tot el nostre poble! 9Tu, rei, ara que coneixes això, tingues providència del nostre país i del poble que l’habita, i faràs honor a l’afable bona voluntat que tens a favor de tots els homes. 10No hi ha dubte, mentre visqui Judes, és impossible que les coses es pacifiquin».

Demetri envia Nicànor a la Judea perquè mati Judes.— 11Quan acabà de dir això, els altres amics, que no podien sofrir res que es referís a Judes, de seguida tingueren encès Demetri. 12A l’instant trià Nicànor, que havia estat comandant dels elefants, el proclamà general de la Judea i l’envià 13amb l’ordre de matar Judes, de dispersar els qui el seguien i restablir Alquim com a gran sacerdot del temple altíssim. 14Els pagans que havien abandonat la Judea per fugir de Judes s’ajuntaren a ramades a Nicànor, perquè creien que les desventures dels jueus els portarien a ells la felicitat.

Amistat entre Judes i Nicànor.— 15Assabentats de l’arribada de Nicànor i de l’atac dels pagans, els jueus, coberts de pols, suplicaven el qui del començament dels segles s’havia format el seu poble i que sempre havia auxiliat prodigiosament la seva porció. 16Per ordre del qui els comandava, sortiren ràpidament d’allí i es trobaren amb ells a la vila d’Hadasà. 17Simó, germà de Judes, s’havia llançat contra Nicànor, però els enemics van arribar tan sobtadament, que va tenir un petit contratemps. 18Amb tot, Nicànor, que tenia coneixement de la valentia dels de Judes i del seu coratge en les lluites per la pàtria, tenia una certa por de fer decidir la qüestió per la sang. 19Per això, envià Posidoni, Teòdot i Mataties, perquè fessin ofertes de pau. 20Al cap de moltes entrevistes tocant a això, i després que el general n’assabentà les tropes, vist que tothom era de la mateixa opinió, consentiren a tractar. 21Fou fixat el dia en què s’anirien a trobar al mateix lloc privadament. Avançà un vehicle per cada cantó i es van col·locar cadires. 22Judes havia distribuït en llocs estratègics homes armats a punt, no fos que de sobte hi hagués un cop d’astúcia per part dels enemics. La conversa es desenrotllà normalment. 23Nicànor sojornava a Jerusalem i no feia res d’estrany, i havia despatxat les multituds que a ramades havien vingut amb ell. 24No s’apartava ni un moment de Judes, i el seu cor sentia una inclinació vers ell. 25Li va aconsellar que es casés i tingués fills. Efectivament es va casar, fou feliç i fruí de la vida.

Traïció de Nicànor.— 26Però Alquim, que s’adonà de la bona voluntat que es tenien l’un a l’altre, es procurà una còpia dels pactes que havien fet i anà a trobar Demetri i li insistia que Nicànor ja no mirava pels interessos reials; i la prova era que havia pres com a lloctinent Judes, precisament l’home que maquinava contra el regne. 27El rei, fora de si d’indignació, excitat per les calúmnies d’aquell pervers, va escriure a Nicànor dient-li que havia vist amb molts mals ulls els pactes i manant-li que enviés immediatament el Macabeu encadenat a Antioquia. 28En arribar això a coneixement de Nicànor, quedà atònit, i li costava d’avenir-se a trencar els pactes, sense que l’altre hagués comès cap injustícia. 29Però, com que anar contra la voluntat del rei no era possible, cercava el moment oportú de portar-la a cap amb astúcia. 30El Macabeu, per la seva banda, s’adonà que el comportament de Nicànor respecte a ell era més eixut, i que, els moments que solien trobar-se, li mostrava unes maneres més rudes. Comprenent que aquesta severitat no assenyalava res de bo, reuní molts homes dels seus i s’amagà de Nicànor, 31Quan l’altre comprengué que el Macabeu li havia fet una jugada, es presentà al temple més gran i més sant, al moment que els sacerdots oferien els sacrificis prescrits, i els manà que li donessin aquell home. 32Com que els sacerdots li van jurar que no sabien on podia ser l’home que ell cercava, 33va estendre la mà dreta sobre l’altar i pronuncià aquest jurament: «Si no em porteu Judes encadenat, convertiré en una plana aquest clos consagrat a Déu, destruiré l’altar dels sacrificis i aixecaré aquí mateix un temple magnífic a Dionís». 34Dit això, partí. Els sacerdots, estenent les mans al cel, suplicaven aquell qui sempre havia batallat pel seu poble, amb aquestes paraules: 35«Vós, Senyor, que no teniu necessitat de res, us vau dignar a concedir-nos que el temple on residiu estigués entre nosaltres. 36Ara, doncs, Senyor sant de tota santedat, conserveu per sempre incontaminat aquest temple purificat de poc».

Suïcidi de Razís.— 37Un dels ancians de Jerusalem, de nom Razís, fou denunciat a Nicànor com a home que estimava els ciutadans; tenia molt bona anomenada, tant, que, per la molta voluntat que els portava, li donaven el sobrenom de Pare dels jueus. 38En efecte, temps enrera, quan va començar l’apostasia, ja havia estat titllat de judaisme, per haver-se donat en cos i ànima a la causa dels costums jueus amb una gran constància. 39Nicànor, doncs, que tenia interès de fer ben patent l’aversió que sentia pels jueus, envià més de cinc-cents soldats per agafar-lo, 40convençut que, fent-lo desaparèixer, infligia als jueus un cop molt fort. 41Al moment que la tropa s’anava a apoderar de la torre, quan ja forçaven la porta d’entrada i cridaven demanant de calar-hi foc i encendre les portes, voltat per tots costats, es llançà sobre la pròpia espasa; 42s’estimava més morir amb noblesa que no pas de caure a les mans dels pecadors i que la seva dignitat fos indignament ultratjada. 43Per les presses, però, no encertà prou bé el cop i quan les tropes ja entraven portes endins, corregué ardidament cap a la muralla i es llançà amb valentia sobre els soldats. 44Anà a caure al mig de l’espai que quedà buit en retirar-se tots a corre cuita. 45Encara respirava, i encès d’ira com estava, es va alçar que la sang li sortia a raig fet, i amb les terribles ferides que tenia va travessar corrent la multitud, fins a posar-se dret sobre una roca espadada; 46ja no li quedava gens de sang, que encara es va agafar les entranyes i amb totes dues mans les llençà cap a la multitud de soldats, i suplicà al qui té domini de la vida i de l’esperit que les hi tornés altra vegada. I així va morir.

15 Nicànor és derrotat, i Judes el mata.— 1Nicànor es va trobar amb els de Judes a la regió de Samaria, i proposava d’atacar-los el dia del descans. 2Els jueus, que el seguien per força, li deien: «Guarda’t bé de perdre’ls d’una manera tan bàrbara i cruel; tributa honor al dia santificat per aquell qui tot ho veu». 3Però el grandíssim malvat els preguntà si en veritat existia al cel ningú poderós que hagués ordenat d’observar el repòs del dissabte. 4Ells li respongueren: «Existeix realment el Senyor viu; ell, que és poderós en el cel, ha manat d’observar el repòs del setè dia». 5Nicànor els féu: «Jo també sóc poderós a la terra, i ordeno d’agafar les armes i d’executar les ordres reials». Amb tot, no aconseguí de dur a terme la seva idea cruel.

6Nicànor, d’un cantó, tot ell altiu i tibat d’orgull, ja tenia decidit d’erigir un sol trofeu amb les despulles de tots els qui seguien Judes. 7El Macabeu, en canvi, ni un moment no perdé la confiança i tenia plena esperança que els vindria l’auxili del Senyor; 8i exhortava els seus a no tenir por de l’atac dels pagans; al contrari, tenint presents les ocasions en què havien rebut ajuda del cel, havien d’esperar que també ara obtindrien la victòria de les mans del Totpoderós. 9Encoratjant-los amb la Llei i els Profetes, recordant-los també els combats que ells mateixos havien dut a terme, els feia ardits i dispostos. 10També els donava ànims fent-los veure i explicant-los la falta de paraula dels pagans, i com havien violat el jurament. 11Els armà així tots, no tant amb la seguretat dels escuts i de les llances com amb el confort de bones paraules. Encara els explicà un somni digne de fe, com una mena de visió, que els omplí tots d’alegria. 12La visió que tingué fou així: Veié Onies, el qui havia estat gran sacerdot, un home bo en tots sentits, respectuós en el tracte, de caràcter benigne, d’un parlar escaient, que de petit s’havia preocupat de tot allà que és propi d’un home virtuós; el veié amb els braços estesos pregant per tota la comunitat dels jueus. 13Al cap d’un moment, es va aparèixer un home amb cabells blancs, d’una glòria extraordinària, voltat d’una majestat meravellosa. 14I Onies digué «Aquest que estima de debò els germans, és el qui prega molt pel poble i per la ciutat santa, Jeremies, el profeta de Déu». 15Aleshores Jeremies estengué la mà dreta i donà a Judes una espasa d’or, tot dient-li: 16«Té aquesta espasa santa de part de Déu; amb aquesta espasa venceràs els enemics».

17Reconfortats amb les paraules de Judes, bones de debò, i capaces de desvetllar el coratge i de tornar virils els esperits dels joves, van decidir de no esperar gens, de llançar-se ardidament a l’ofensiva i de prendre contacte amb l’enemic; perquè corrien perill la ciutat, les coses santes i el temple. 18Cert que temien també per les dones i els fills, com pels germans i parents, però en segon terme; en primer lloc, i més que per altra cosa, temien pel temple que havien consagrat. 19L’angúnia que passaven els qui s’havien quedat a la ciutat no era pas poca, amb el neguit que sentien per la batalla de fora.

20Quan tothom ja estava pendent del desenllaç futur, els enemics ja s’havien aplegat, i l’exèrcit estava en ordre de batalla, els elefants situats al punt favorable i la cavalleria col·locada a l’ala de la formació, 21veient el Macabeu tanta multitud, amb un armament tan variat, i la fúria dels elefants, aixecà les mans al cel per adreçar la seva súplica al Senyor, que obra prodigis, amb la convicció que ningú no venç per les armes, sinó que, si li sembla bé, ell dóna la victòria als qui en són dignes. 22La seva súplica deia: «Vós, Senyor, vau enviar el vostre àngel a Ezequies, rei de la Judea, i féu morir del campament de Senaquerib fins a cent vuitanta-cinc mil homes. 23Senyor del cel, envieu ara també un àngel bo al davant nostre que els faci tremolar de por. 24Que la grandesa del vostre braç deixi esglaiats els qui han vingut blasfemant, per atacar el vostre poble». Amb aquestes paraules, acabà la pregària.

25Els de Nicànor avançaven al so dels corns i cantant els cants de guerra. 26Els de Judes entraren a la batalla amb pregàries i invocacions. 27Lluitant amb els braços i pregant Déu en el cor, abateren no menys de trenta-cinc mil contraria, plens d’alegria per la manifestació de Déu. 28Acabada la batalla, quan ja s’escampaven alegrement, reconegueren entre els caiguts Nicànor amb la seva armadura. 29Enmig de crits i d’un gran aldarull, lloaven el Senyor en la seva pròpia llengua. 30Aleshores, l’home que en tota ocasió havia estat el primer a lluitar pels ciutadans en cos i ànima, que havia conservat en bé dels seus compatriotes la bona voluntat de la joventut, ordenà de tallar el cap a Nicànor, i el braç fins a l’espatlla, i de portar-ho a Jerusalem. 31Arribat allí, convocà tots els ciutadans i els sacerdots, i ell es col·locà davant l’altar i féu venir els de la ciutadella. 32Els mostrà el cap del malvat Nicànor i el braç que el blasfem, ple d’orgull, havia estès contra la santa casa del Totpoderós. 33Tallà després la llengua de l’impiadós Nicànor i ordenà que la donessin a trossets als ocells, i que el seu braç tallat, paga de la seva follia, fos penjat davant el temple. 34Aleshores tots adreçaren les seves benediccions al cel, al Senyor gloriós, dient: «Sigui beneït el qui ha preservat sense taca la seva casa». 35Clavà el cap de Nicànor a la ciutadella, perquè fos una prova clara i patent per a tothom de l’auxili del Senyor. 36Tots van decretar, per una decisió unànime, de no deixar passar mai aquest dia sense celebrar-lo, i de tenir per dia assenyalat el trenta del mes dotzè, que es diu Adar en llengua siríaca, un dia abans del dia anomenat de Mardoqueu»[631].

Epíleg (2M. 15,37-15,39)

37Així van anar els fets tocant a Nicànor. D’ençà d’aleshores, la ciutat ha estat dels hebreus; per això, jo clouré també aquí la meva narració. 38Si la redacció de l’obra ha estat bona i encertada, és precisament el que jo volia. Si ha estat de poc valor i molt mitjana, és que no he pogut fer més. 39Tan dolent és beure vi sol, com beure aigua sola; però, així com el vi barrejat amb aigua és agradable i dóna una sensació de bon gust, així també allò que fa una narració agradable a les orelles dels qui escolten és la bona redacció. I amb això acabo.